ESCASSETAT DE CAPELLANS

ESCASSETAT DE CAPELLANS (Document original del Fòrum Joan Alsina)

L’escassetat del que habitualment s’anomenen vocacions religioses és un fet fàcilment constatable i acceptat per tothom. Potser caldria remarcar que, des d’aquesta perspectiva, ens trobem ja en una situació de migradesa per sota de límits raonables. Malgrat aquesta coincidència, quan es tracta d’analitzar, fer el diagnòstic i proposar camins de sortida, les conclusions són molt diverses.
Podríem presentar tres actituds fonamentals:

1.- Els que atribueixen la crisi a causes alienes: el materialisme, l’hedonisme, el relativisme... Proposen un reforçament de l’ortodòxia i un replegament a les trinxeres doctrinals dels concilis de Trento i Vaticà I. Per a ells l’acció més eficaç és intensificar les pregàries i rogatives perquè Déu ens atorgui aquest do tan preuat de les vocacions.

2.- Els que intenten posar-hi pedaços agrupant parròquies en els nuclis més grans o multiplicant els serveis sagramentals d’un capellà anant de poble en poble. Aquest sistema agrada molt a la jerarquia perquè no canvia res de l’estructura actual. En alguns llocs com al nostre bisbat, s’apunta cap a una participació més forta del laïcat en els llocs on no hi ha capellà, preparant-lo per animar cerimònies litúrgiques i Celebracions de la Paraula

3.- Els que pretenen substituir l’estructura piramidal actual per una
església/comunitat que sigui el Poble de Déu, tal com diu el Vaticà II. Voldrien retornar als trets més genuïns dels ministeris i carismes que animaven les primeres comunitats cristianes. Cada comunitat tindria la persona escollida d’entre ells per presidir-los.

Després de tant de temps d’exercitar les dues primeres actituds sense aconseguir cap dels objectius previstos, estem convençuts que han fracassat rotundament i han fet evident el seu anacronisme, que han caducat irreversiblement . Es podria concloure que Déu no escolta aquest precs, perquè no són del seu grat.

Davant dels reptes que tenim sembla que l’Esperit no ha bufat per allà cap on ens entossudim anar. Ens convé, per tant, escoltar millor l’Esperit, discernir amb més cura els signes dels temps i aprofundir els punts de referència que ens ha suggerit de forma especial a través de la veu autoritzada del concili Vaticà II. El sentit de la fe de tota l’Església també empeny en aquesta direcció.

Tots aquests aires ens porten a recuperar l’experiència d’aquelles primeres petites comunitats que tenien molt clara la fita cap on avançar, malgrat els esculls i les limitacions amb què s’entrebancaven: maldaven per tenir un sol cor i una sola ànima, perquè ningú no visqués en la indigència (Actes 5 32-24) i
perquè les vídues i els orfes tinguessin una llar. La seva manera d’acomplir el manament bàsic de Jesús era servir i compartir el que eren i tenien: la fe, els béns i les capacitats, el poder i els ministeris. En el Regne de Déu que anaven construint, encara molt tendre i feble, no hi havia senyors ni súbdits, primers ni últims, generals ni tropa. Havien entès que ningú no s’ha de fer dir mestre, perquè de mestre només n’hi ha un i tots els altres som germans (Mateu 23, 8).
No tenim pas constància que hi hagués oficis excloents ni funcions reservades a persones marcades en cerimònies rituals. Sant Pau insisteix molt en la diversitat de dons que l’Esperit distribueix a discreció per a l’edificació de l’únic Cos de Jesucrist. És la comunitat que reconeix aquests dons i els organitza per al seu creixement i maduració. Els serveis i ministeris no es legitimen per la crida i consagració dels jerarques, sinó per l’encàrrec de la comunitat, que
sovint és ratificat pel bisbe o per l’apòstol.

La persona escollida presideix les celebracions eucarístiques en què
s’exerceixen els diversos carismes (predicar, denunciar, discernir, compartir, interpretar...), tot garantint la pluralitat i la participació de tots en igualtat d’oportunitats. I, és clar, no hi havia discriminació ni incompatibilitat per raó de sexe o d’estat civil a l’hora d’exercir aquest ministeris.

Ara, que som a prop del Dia del Seminari, oferim aquestes reflexions a qui es senti interessat en el tema. Pot participar en el debat de moltes maneres: en la reflexió personal, en conversa amb els amics o enviant les aportacions al blog del Fòrum.
Les idees que avui s’ofereixen s’avenen plenament a les que han publicat fa poques setmanes un grup de teòlegs i teòlogues alemanys i que han rebut nombroses adhesions. També estan en la línia del pensament del teòleg Castillo i d’un document que fa temps van publicar un grup de dominics holandesos.

Fòrum Joan Alsina
Girona, febrer 2011

L’ABAT EMÈRIT DE SOLIUS HA COMPLERT 90 ANYS

(Fotografia d'Agustí Roldós. El pare Edmon Garreta treballant al taller d'enquadernació del monestir de Solius)

El pare Edmon Garreta, abat emèrit del monestir cistercenc de Solius, el mes passat va complir 90 anys. Ell, d’alguna manera, representa la resposta d’uns monjos del Císter a la crida d’austeritat i pobresa que el Concili Vaticà II feia als cristians de tot el món.

Era l’any 1967. Uns monjos del monestir de Poblet, amb el pare abat al capdavant, van emprendre una nova aventura, una manera diferent de viure la seva espiritualitat monacal, en un espai físic i ambiental més idoni i adequat, que l’afavorís. Però ni l’edifici, ni l’entorn boscós ni el paisatge solitari no eren l’objectiu final de la seva recerca. Buscaven -i ho segueixen fent- la completa transformació interna, la puresa del cor, que és l’essencial de la vida monàstica. Totes les altres coses, pel que fa a l’emplaçament, estan en funció d’això darrer. Sense perdre el millor de la seva tradició mística i profètica, calia renovar la vida contemplativa viscuda en comunitat monàstica.

Escolliren la vall de Solius, que sortosament s’ha lliurat de la boja especulació que ha malmès la nostra terra, i canviat el seu paisatge molt de pressa. El creixement urbanístic desmesurat i l’econòmic -en una sola direcció material, i en profit d’uns pocs- ha incidit dins nostre, trencant quelcom del nostre fons més humà i íntim, en intentar separar-nos de l’autèntica Font de la vida i de la felicitat. Factors externs -també n’hi ha d’interns- que contínuament segueixen amenaçant el nostre equilibri interior.

En aquest context hem d’agrair aquests punts lluminosos de pregària i de silenci, com el monestir de Solius i la comunitat de base de Vilartagues, que ens ajuden a retrobar el nostre jo més autèntic, per així potenciar l’acció en el món que ens envolta. Em ve a la memòria el poema sufí que diu: “La foscor amaga l’aigua de la vida / No tinguis pressa, cerca en la foscor. / Els viatjants nocturns estan plens de llum. No dormis. Seu amb els teus companys”. Meditació i acció compromesa, dos aspectes d’una mateixa realitat. Com ens diu en Pere, amic i consiliari, “passant del JO al NOSALTRES, no es perd el JO. Al contrari: el JO troba la seva PLENITUD en el NOSALTRES, com cada un dels nostres ossos només pot viure dintre del conjunt del cos”.

Des d’aquell mateix any 67, fins ara, he mantingut el contacte amb el monestir. Aleshores, en temps postconciliars molt recents, a l’entorn del pare Jordi preparàvem les homilies que el diumenge següent es predicarien a les diverses parròquies de la vall i de Sant Feliu.

Ara, en la jubilació, la relació hi continua com una prolongació de la vida espiritual que comparteixo amb la comunitat de Vilartagues. Aquest curs, precisament, el treball d’un dels fòrums de l’esmentada parròquia el fem a l’entorn d’un llibre recomanat pel jove germà Jòrdan de Solius. Li estem agraïts. Ens va aconsellar molt bé.
Mentrestant, el germà Carles a través dels seus correus electrònics ens proporciona elements de reflexió que, cada matí, ens ajuden a viure el nou dia, l’ara de la vida.

En la meva més tendra infància i adolescència també una vall i un monestir varen formar part del meu paisatge natural i humà: la vall de Sant Daniel i el monestir de monges benedictines.

Actualment m’acompanyen, en la vellesa d’avui, la vall de Solius i el seu monestir. Amb la confiança de la llavor. Són acompanyants en un moviment d’amor, semblant al de les plantes, que de l’esclat de la flor i del fruit, passem a la llavor soterrada a l’humus que donarà vida a d’altres flors i fruits.(“Les plantes” de Narcís Comadira).

Dissabte passat ho comentàvem amb el germà Albert, asseguts al pedrís del pou, junt al llindar de la vella rectoria. La meva història personal, com la de tanta altra gent, se sent unida a la figura del pare Edmon, símbol de tota una vida lliurada a la seva comunitat i a tots els altres que hi ens acostem.

Si s’entra a la vellesa, segons el poeta Margarit, “com una barca que ha apagat els llums / i el motor en la nit, quan entra a port, / però que dins la fosca continua / relliscant en silenci per les aigües”, sort en tenim, dels raigs de llum intermitents dels fars que ens assenyalen l’horitzó.

PERILLS A L'ÀFRICA

Fot: L'Home sentenciat. Retaule del segle XVII del Museu d'Història de la nostra ciutat.

(Heus ací un text de Nani Vall-llossera que m'agrada i m'ajuda)

Trepitjar l'Àfrica significa arriscar-se a viure emocions fortes. Significa arriscar-se a veure la lògica que estructura la nostra ment trontollar, a veure's atreta per una forma de viure amb una escala de valors gairebé invertida respecte a la que referència la nostra vida, que la pròpia sensibilitat quedi ferida, això que pel que sembla cal evitar costi el que costi i que els mitjans de comunicació tracten de prevenir cada vegada que mostren alguna imatge del dolor de les víctimes del nostre món.

A poc que una obri els ulls i es deixi, aquesta realitat tan rica i tan diferent, tan bonica i tan dura a la vegada, et despulla el cor i el deixa únicament revestit de la seva humanitat essencial. I així, amb el cor exposat, es produeix el miracle de la comunió amb el germà diferent, de la percepció d'una bellesa subtil i fràgil, invisible en altres circumstàncies, i de l'impuls i la força per intentar que el miracle sigui possible cada dia a partir de l'opció personal per una manera de viure més contemplativa, més senzilla i més comunitària.La construcció d'un món fratern i just no és possible sense la transformació de la pròpia vida. Potser l'abast global d'aquesta conversió sigui petit, però és l'única a la que realment podem aspirar i la que més ens compromet.

Nani Vall-llossera

(Tret d'Espai Sagrat)

FA SETANTA-CINC ANYS

Les eleccions generals del 16 de febrer de 1936

(Encapçala aquest escrit la primera pàgina del setmanari guixolenc, amb data de 15 de febrer de 1936, vigília de les eleccions, que animava els seus lectors a votar el Front Català d’Odre).

El setmanari guixolenc La Costa Brava

A Guíxols, de les eleccions generals de febrer de 1936, només ens ha arribat la propaganda feta a favor del front conservador, mitjançant el seu portaveu, el setmanari La Costa Brava –l’únic setmanari que aleshores es publicava a Sant Feliu. La primera pàgina, la del dia 15 de febrer de febrer, és la que il·lustra aquest escrit.
D’entrada això sol ja mostra l’ambient de llibertat i de tolerància democràtica que es respirava a la ciutat.

En aquestes eleccions la polarització de forces polítiques va ser el tret diferenciador de la resta d’eleccions anteriors. No sols aquí, sinó a tot l'Estat. A Catalunya, a l'entorn d'Esquerra Republicana, formaren coalició altres partits per organitzar el Front d'Esquerres de Catalunya: Acció Catalana Republicana (ACR), Unió Socialista de Catalunya (USC), etc.

Així mateix, al voltant de la LLiga Catalana s'uniren tradicionalistes, radicals i CEDA per a constituir el Front Català d'Ordre.

La Costa Brava, seguint les directrius que venien de més amunt, deien:

“Els catòlics tenen el deure sagrat d’intervenir i cooperar al triomf dels nostres candidats [conservadors, del Front Català d’Ordre]”.
“Els catòlics han d’obeir el Sant Pare i els Bisbes, els seus representants, en els que pertoca a la direcció espiritual del món”.

La campanya del setmanari es basava, doncs, en els principis següents i per aquest ordre: religió, família, escola i propietat.

Unes eleccions tranquil·les

Malgrat l'estat d'alerta de les autoritats, les eleccions del 16 de febrer es varen celebrar en pau. El 13 de febrer l'Alcalde comunicava al responsable d'ordre públic de Governació a Girona:

"Asímismo he de manifestar a V.S. que esta Alcaldía se ha tomado buena nota de las instrucciones recibidas, para que las elecciones del próximo 16 de desarrollen con la máxima normalidad, estando dispuesta, aunque el caso no es probable, a reprimir con toda energía cualquier alteración de orden público que se produzca".

I en efecte, les eleccions se celebraren sense que es produís cap mena d'incident. I van ser les que més atragueren l'electorat guixolenc. De forma que tant augmentaren els vots del Front d'Esquerres com el Front d'Ordre. Tanmateix, una vegada més, es mantingué de llarg l'avantatge que l'Esquerra prenia sempre a la dreta.

. Resultat de les eleccions generals (16.II.1936) :

Front d'Esquerres de Catalunya Front Català d'Ordre

3.367 vots (M. Esteve) 1.423 vots (Estelrich)

Amb el clar triomf electoral del Front d'Esquerres, restablerta la normalitat democràtica, va ser reposat l'Ajuntament anterior als “fets del 6 d'octubre de 1934”, i Francesc Campà -que l'endemà seria designat batlle accidental- va fer aquest ban:

“CIUTADANS: Avui a la una de la tarda havem pres possessió dels càrrecs que el poble conferí als qui formàvem la candidatura d'esquerra en les eleccions de 14 de gener de 1934 i que emparats d'un règim d'anormalitat havien usurpat la gent que únicament podia exercir-los amb estats excepcionals de violència o de traïció.- El resultat de les eleccions del diumenge ha foragitat del lloc que detectaven els homes dels partits vençuts; nosaltres, doncs, convençuts d'interpretar el sentir general de l'opinió, en prendre'n possessió, restem reunits en sessió permanent per tal de traçar les línies generals de la nostra actuació i sobretot per a estudiar l'actitud a adoptar i responsabilitats a exigir en l'actuació d'aquells als quals el poble amb el magnífic acte de ciutadania del diumenge ha desautoritzat.- Mentrestant demanem un marge de confiança per a poder endegar les coses de manera que seguint un pla general d'actuació pugui possibilitar l'aplicació del programa que el front d'esquerres posà a la consideració de l'opinió abans de la passada contesa electoral.- Per la República, per Catalunya, demanem a tothom serenitat i disciplina.- Guíxols, 18 de febrer de 1936.- L'Alcalde Acdal. F. CAMPA".

La Lliga Catalana

La Lliga Catalana, per la seva banda, presentà la seva dimissió amb caràcter irrevocable per haver "vist que les eleccions celebrades ahir han donat un resultat contrari als postulats que ella sempre ha defensat".
Aquesta actitud negativa de la Lliga local va ser durament criticada per Campà, ja que en els moments veritablement difícils -en períodes no democràtics, de gestores com la de després dels fets d'octubre- la Lliga restava "a les ordres del Govern de Madrid com ja hi quedà una altra vegada a les ordres de Primo de Rivera, d'aquell qui anul·là les concessions fetes a Catalunya i, llur, privà els catalans de parlar llur propi idioma; ells, els de la Lliga Catalana, que diuen ser les vestals guardadores del foc sagrat de Catalunya, han procedit sempre com unes repugnants alcavotes dels pitjors enemics de Catalunya".

La crisi econòmica i social

Ara bé, tota l'eufòria dels esdeveniments polítics no es veié recolzada per les circumstàncies econòmiques i socials. A partir de 1930 es deixaren sentir arreu els efectes de la crisi internacional del 1929, que incidí fortament en la indústria del suro. Decaigué el ritme d'exportació i de nou hi hagué problemes amb França per la qüestió aranzelària.
Aquests desequilibris industrials, òbviament, tingueren uns costos socials: reducció de la jornada laboral i l'atur per a molts obrers, amb la corresponent resposta de lluita per part dels sindicats.
No hi mancaren, doncs, durant la República ni les vagues ni les manifestacions de protesta.

Però aquestes manifestacions eren normals en tot país democràtic, a tot Europa, on es respectava el dret dels més desposseïts.

TOTALMENT D’ACORD AMB EN GERARD BUSSOT

(Postal de la casa Malionis (torre de can Rius) escrita i enviada -març de 1922- pel mateix arquitecte de l'edifici: Joan Bordàs).

Estic completament d’acord amb el breu escrit de Gerard Bussot a Àncora (3.02.1911) “Qui retornarà a la ciutat el patrimoni perdut d’una edificació dels germans Anlló?”.
Aquesta nota m’ha fet venir a la memòria una postal de l’arquitecte Joan Bordàs en què mostrava el seu orgull professional pel projecte arquitectònic de la casa Malionis o torre del senyor Rius, de què parla en Gerard.
Penso, a més, que convé insistir a difondre la personalitat de l’arquitecte , a fi que la seva obra arquitectònica sigui coneguda, sobretot entre la gent jove.

JOAN BORDÀS I SALELLAS (1888 – 1961)
L’ARQUITECTE MUNICIPAL

Joan Bordàs i Salellas, nascut a Figueres l’any 1888, va estudiar arquitectura a Barcelona, i amplià els seus estudis a Roma. Va ser director de l’Escola d’Arts i Oficis (1912) i arquitecte municipal fins a la seva jubilació (31 de desembre de 1955).
Morí a Barcelona el 7 de juliol de 1961. Aquest estiu farà, doncs, cinquanta anys de la seva mort.

La casa Malionis o torre de can Rius
La postal que Bordàs va enviar als seus antics companys d’estudi de Roma: a l'erudit Ramon d'Alòs-Moner, amb salutacions per a l’ historiador i epigrafista Francesc Martorell Trabal, és la que il·lustra aquesta pàgina.
Els anys vint varen ser, per a Bordàs, extraordinàriament prolífics, quant a projectes d’obres: reforma de l’Hospital (1920-22), can Rius, façana de l’església de Sant Joan (1924) -un projecte no realitzat-, les fonts, el mobiliari urbà (fanals, etc,) ………..
En aquest context de plena activitat arquitectònica, Bordàs va enviar la postal, amb data de març de 1922, al seu vell amic i company de Roma Ramon d’Alòs, i els informava del seu treball a can Rius.

L’edifici del mercat cobert
També avui tornar és notícia el mercat cobert, obra del mateix arquitecte.
L’any 1927 l’Ajuntament afrontà decididament un problema urbà de primera instància: la construcció d’un mercat cobert. I encarregà a l’arquitecte municipal Joan Bordàs el projecte i la corresponent “memòria”, el pressupost i el plec de condicions facultatives i econòmiques.
Es va decidir, amb molt d’encert, d’emplaçar el mercat cobert a llevant de la Plaça. Perquè el primer indret escollit per a l’edificació va ser el costat de ponent de la Plaça, amb tres façanes que donarien a la mateixa plaça -aleshores de la Constitució-, carrer de la Riera i travessia de la Volta. Aquesta obra hauria comportat el cobriment de la riera del Monestir, des del Passeig fins al pont nou.

L’abril de 1928 s’aprovà un pressupost extraordinari per realitzar la subhasta o concurs públic dels edificis afectat de la Plaça, del carrer Clavé i del carrer de Sant Joan. Els edificis o solars afectats en total eren set: tres cases de la Plaça, una del c/ Clavé i una casa i dos solars del de Sant Joan. Entre aquests edificis afectats hi havia la casa pairal dels Barraquer.
El mes de juny de 1929 es subhastà la contractació de les obres, per valor de 172.452,80 pessetes, i el termini de l’obra era de dotze mesos.
Pel novembre de 1930 s’acabaren completament les obres, se’n va fer la recepció provisional del mercat cobert, essent-hi present l’alcalde Ramon Bonet Coll, el tinent d’alcalde delegat de Foment Josep Palahí i Auter, l’arquitecte municipal Joan Bordàs i el constructor de l’obra Narcís Franquesa Vall·llosera.

Es tracta, en definitiva, d’un edifici de planta baixa, amb soterrani (per a magatzems, cambres frigorífiques i fàbrica de gel), de persianes i vidres opacs a totes les obertures. L’estructura general de la coberta és metàl·lica, amb pilans de ferro laminat en forma de creu. Són 300 metres quadrats de superfície edificada, en un solar de 620 m2 de propietat municipal.
Hi havia, llavors, 38 llocs tancats per a la venda de carns i 28 pel peix, 12 d’aviram., etc.

És, doncs, un edifici de notable interès, com a obra projectada per Joan Bordàs, signat físicament en les seves parets i que figura en les guies i inventaris d’arquitectura de la província.
El mercat cobert és, d’altra banda, un edifici catalogat com a bé d’interès local a conservar i protegir integralment per part de l’Ajuntament i, com a tal, és inclòs en el “Catàleg del patrimoni arquitectònic i elements d’interès històric i artístic de Sant Feliu de Guíxols” (Abril, 2000).

Heus ací, doncs, una postal i dos edificis a conservar i protegir en record de Joan Bordàs, de feliç memòria, en el cinquantenari del seu traspàs.

EL VAIXELL DE LA SAL (1998)

Coneixeu el parador d’alguns dels que mengen xíndria en aquesta fotografia? Al centre, Michel P. Doucin, capità de la goleta Petrel.

L’11 de maig de 1998, un veler- goleta de debò, pilotat per un autèntic llop de mar, arribava al mercat de la vila, carregat de sal. Un cop descarregada i mesurada, es va transportar al salí de la vila.
Mentrestant s’organitzà una festa de mil dimonis, amb la participació de tots els centres escolars de la ciutat.

Va ser un dels“Tallers d’Història” més reeixits dels molts que es van viure a Sant Feliu al llarg d’una vintena d’anys. Molts encara el recordem.
Es tractava d’introduir la història local i comarcal a l’ensenyament. D’explicar com era la vida de la gent en un moment donat i en un espai molt determina.

Aquell curs de 1997/98 el tema va ser el mercat a l’edat mitjana i l’intercanvi de la sal a Sant Feliu de Guíxols. Els alumnes el van viure, implicats, amb diverses i variades escenificacions.
Allà hi havia artesans, representacions teatrals, malabars, danses, uns personatges d’aquell temps que arribaven en processó a la plaça, on es faria justícia contra uns condemnats a mort, seguit al peu de la lletra una crònica documentada.
I l’arribada del vaixell de la sal.

Josep Escortell i Cerqueda

(Fot. Néstor i Joan Sanchiz (esquerra). A la dreta,
Josep Escortell)

Ahir, divendres, va morir en Josep Escortell als setanta-vuit anys. No era solament un bon home. Era un home bo i savi. Posseïa molts coneixements, en àmbits diferents d’un ampli ventall. Però ell va escollir la vida normal de treball a la tintoreria, al costat de la seva muller. El mestre Manuel Pla i Salat es planyia sovint -així m’ho deia moltes vegades- que un noi tan intel·ligent com en Josep no hagués continuat els seus estudis a Barcelona, i seguit una carrera de ciències.
Però en Josep, d’una modèstia excepcional, va triar una altra feina més corrent i habitual aleshores, no tan acadèmica.

Així i tot, com que vivia davant per davant del monestir va poder seguir de prop i sempre totes les excavacions que, a partir dels anys seixanta del passat segle, es varen començar a fer al voltant de l’església i del exconvent.
La seva coneixença amb el mestre Lluís Esteva va comportar l’inici de les seves investigacions al voltant de l’arqueologia i de les peces que anaven apareixent. No tenia estudis arqueològics, però va adquirir l’experiència d’un investigador nat, seriós i rigorós.
Va formar part de la junta del Museu Municipal i era la persona que millor coneixia l’origen o procedència de tots els objectes patrimonials que custodia el museu d’Història de la ciutat.

Famosos investigadors de la ceràmica, com l’Albert Telese i Compte, tenien en alta consideració les opinions d’en Josep, sobretot pel que fa a l’estudi i classificació de la ceràmica trobada al monestir (Butlletí Informatiu de ceràmica, núm. 25, 1987).
I, més o menys, tots els historiadors locals de Sant Feliu li fèiem consultes. La seva opinió era sempre encertada, intel·ligent. La seva memòria, llarga i precisa.

Darrerament es dedicà més a col·leccionar i classificar exemplars de les ciències naturals: roques, minerals i petxines del Mediterrani. Engrescat, va ampliar la seva col·lecció d’invertebrats marins.

Alguns del seus treballs

Sense pretendre ser exhaustius, heus ací alguns dels seus nombrosos estudis publicats:

. “Els minerals de la comarca guixolenca”, Àncora, 11.03.1965.
. “Costumari guixolenc en el llibre de Joan Amades”, Àncora. Nadal, 1965.
. “De com fou complida justícia a la plaça pública de Sant Feliu de Guíxols el dia 30 d’agost de l’any 1696”, Àncora, 20.04.1967.
. “Jofre de Foixà, monjo del monestir de Sant Feliu de Guíxols”, Àncora, 25.01.1968.
. “Algunes dades guixolenques de mitjan segle dinou”, Àncora, 15.02.1968.
. “El Vilar de Santa Cristina d’Aro”, Àncora, 7.03.1968.
. “Destral neolítica trobada a Castell d’Aro”, Àncora, 2.05.1968.
. “La torre del Mas Riembau fou construïda entre 1562 i 1573, Àncora, 19.09.1968. En col·laboració amb Lluís Esteva).
. “El sistema defensiu guixolenc en la segona meitat de s. XVIII”, Àncora, F M 1969. (en col·laboració amb Lluís Esteva Josep Marull).
. “La butlla del papa Agapit II i el monestir de la Grassa” , Àncora, 29.06.1972.
. “La Plana del Vidre de Solius”, Àncora, F M 1972.
. “Notes d’arqueologia comarcal”, Àncora, F M 1974.
. “Hachas neolíticas de piedra pulimentada de la comarca guixolense. Nuevos Hallazgos”, Àncora, del 14.12.1974 al 16.01.1975.
. “Importants ingressos al Museu Municipal”, Àncora, 1.05.1975.
. “Un ball a Castell d’Aro l’any 1766”, Àncora, 5.02.1976.
. “Ceràmica decorada de començament del segle XVII procedent del monestir”, Àncora, 8.04.1976.
. “Una sepultura tardo-romana a Soliu”, Àncora, 24.02.1977.
. “Una probable peça del paleolític inferior procedent de Penedes”, Àncora, 14.04.1977.
. “Dues mostres de ceràmica prehistòric a de cordons aplicats”, Àncora, 18.05.1978.
. “Recollida de materials arqueològics a Sant Feliu de Guíxols”, IEBE, núm. 1. 1982. En Col·laboració amb Lluís Esteva, Joan i Néstor Sanchiz.
. “Troballes del segle XVII en els carcanyols d’una casa guixolenca”, IEBE, 5. 1986. També en col·laboració amb Lluís Esteva, Joan i Néstor Sanchiz.

També va escriure diverses notes valuoses al Informatiu de l’Arxiu i del Museu i a la nostra revista L’Arjau.

La seva vida entre nosaltres, dissolta de forma anònima i silenciosa, ha estat fructuosa.

L’EMILI MASSANAS i BURCET (1940-1991) I JESÚS GIRBAL

(Fot: L'aviador francès Lucien DEMAZEL, el mes de novembre de 1913, va realitzar una exhibició d'aviació als terrenys d'en Riembau. Va ser tota una festa).


L'EMILI MASSANAS

L’estiu de 1991 va morir l’Emili Massanas, gironí del barri del Mercadal, i guixolenc de can Burcet. Un bon amic que passava els estius a casa seva de la carretera de Girona. Expert en fotografia antiga i de la seva història, cada dia -a migdia- es presentava a l’arxiu municipal que, llavors, era al tercer pis de l’edifici de l’Ajuntament. Va realitzar diverses exposicions sobre el seu tema. Aquí, a Sant Feliu, es va estrenar amb una exposició dedicada al fotògraf Ricard Mur i amb la publicació del llibre Ricard Mur. Fotògraf a Sant Feliu (1988), que edità l’arxiu municipal en la seva col·lecció d’Estudis Guixolencs. És autor de moltes altres publicacions relacionades amb la fotografia.
L’arxiu d’imatges del nostre Ajuntament va començar a tenir interès gràcies a l’entusiasme i col·laboració de l’Emili, que ens va fer entendre la importància de la recuperació, investigació i documentació de fotògrafs i de la fotografia antiga.
L’Emili tenia altres facetes artístiques i socials que ara no vénen al cas.



L’Emili, en aquest cas, contesta a una pregunta que em va fer un familiar de Jesús Girbal, el dia 16 del passat mes de desembre.

JESÚS GIRBAL



“Hem presentaré. Sóc Josep Maimí i Girbal d'Arenys de Mar, i fa uns mesos he començat la recerca dels meus avantpassats. En principi tan sols buscava noms i llocs de naixement, però he anat trobant altre informació i buscant, buscant he anat descobrint coses dels meus avantpassats, i de la historia dels pobles de les comarques gironines que desconeixia.
Un dels meus besavis es deia Jesús Girbal Balandru, nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1880. Segons un article de la revista de Girona de l'any 1989 n. 131, Jesús Girbal procedia de Sant Feliu de Guíxols a on havia fet de impressor a Can Viader, de director de diaris i de fotògraf.
He vist que malauradament can Viader havia tancat portes just el gener d'aquest any.
També i segons la Bibliografia Catalana - Premsa Vol II, va dirigir una revista local anomenada "Llevant" de literatura, art i actualitat, any 1906. Desconec si va durar gaire temps.
Per el seu blog m´ha semblat que es un amant del passat, coneixedor de Sant Feliu i director de l'arxiu durant molts d'anys. M'agradaria, si podes ajudar-me, si coneix alguna documentació a on pugui trobar informació del meu besavi Jesús Girbal, de Can Viader i si hi ha algun examplar d'aquesta revista anomenada Llevant”.



Segons l’Emili Massanas:



“Jesús Girbal i Balandru va néixer a Girona el 1880 i a principis de segle es va traslladar a Sant Feliu de Guíxols, on va entrar a treballar a la impremta Viader. Aficionat a la fotografia, exposava en els aparadors d’Octavi Viader les fotos recordatori de la visita que el rei va fer a aquella ciutat per posar la primera pedra del moll el 1904, i també en va publicar dues a la revista barcelonina Àlbum Salón, núm. 161. Més tard va escriure al setmanari ganxó Llevor, i l’any 1906 va ser director del setmanari El Programa i del quinzenal Llevant. Entre els any 1909 i 1910 van sortir publicades unes quantes fotografies a la revista Nuevo Mundo, que encara que només anaven signades pel cognom, haurien de ser d’ell, ja que el seu germà Artur ja s’havia absentat a l’Havana. A partir de 1911 té una galeria al carrer Argenteria de Girona”
(Fotògrafs i editors a les comarques de Girona. Diputació de Girona, 1998).



Hi afegeixo:



Segurament, el quinzenal Llevant va durar poc temps. Jo no he vist mai cap exemplar, em sembla.
En canvi, el republicà El Programa va durar molt de temps, en èpoques diverses. I n’he llegit molts exemplars.



“En efecte, el dia 3 de gener de 1906 Jesús Girbal era director del setmanari de la UFNR. Però, el juliol del mateix any, el substituïa Francesc Irla Bosch, el germà “intel·lectual” de l’Irla president de la Generalitat que fou en l’exili.

Josep Maimí i Girbal completa la informació:



“Jesús Girbal era de Girona. Va néixer el 27 d'octubre de 1880 i fou batejat a la Catedral de Girona, va anar a viure a Sant Feliu. Estava casat amb Teresa Prats de la família Prats de Sant Feliu. Suposo que per això va anar a viure allà. O potser va anar a Sant Feliu i per això es va casar amb Teresa Prats.
De moment encara no he trobat la data i el lloc de casament.
Va morir a Banyoles, el nou de febrer del 1927 a l'edat de 46 anys. Desconec quans anys va viure a Banyoles, allà vivia a la plaça de la Constitució, l'actual plaça Major.
A la biblioteca de Catalunya he trobat un exemplar de la revista Llevant, el número 2. A la fitxa tècnica confirma que era dirigida per Jesús Girbal. A la revista però no figuren noms de directors ni redactors, la única referència és, redacció i administració: ERES, I (desconec que vol dir ERES, I, suposo que devia ser com una societat o alguna cosa així). Això si, diu que era impresa a la impremta de Octavi Viader. També hi ha un article signat com J. Girbal B. que estic segur que correspon a Jesús Girbal Balandrú. També hi ha una poesia signada per Eduard GIRBAL JAUME. Que era un cosí germà de Jesús Girbal (Per curiositat he llegit un llibre de Eduard Girbal Jaume, la novel·la, La tragèdia de cal Pere el Llarg, que li recomano, va ser reeditada el 2006, crec que Eduard Girbal Jaume, i no ho dic per que sigui una mica de família, la historia l’ha apartat injustament del món literari”.



Responc breument:



El Llevor era un setmanari català i catalanista que es publicà a Sant Feliu de 1901 a 1908. A l'arxiu municipal n'hi ha força exemplars. No recordo si hi ha la col·lecció sencera. El seu nacionalisme era conservador (Lliga).
En canvi, El Programa era un setmanari polític, de caire federal (republicà), publicat a Sant Feliu, escrit, segons l'època en castellà o català, amb voluntat de ser comarcal. De fet es publicà de 1900 a 1934, Llevat d'alguns períodes. A partir de 1923, per la dictadura de Primo de Rivera, es deixà de publicar. Retornà el 1931, i aparegué fins al 1934. Desaparegué per problemes econòmics.
UFNR = Unió Federal Nacionalista Republicana (del Baix Empordà). Els federals, el 1936, es vam diluir dins d'Esquerra Republicana.

(Seria interessant que algun lector hi pogués aportar més informació).