dimecres, 29 de juny del 2011

EL TREN DE SANT FELIU


(Fotografia: El tren passant per davant de l'escorxador)

29 de juny de 1892 – 10 d’abril de 1969

El tren de Sant Feliu avui torna a ser notícia per dos motius.
Primer, perquè la màquina número 1, que, restaurada, estava exposada a la intempèrie als jardins de Juli Garreta, ara es podrà veure dins del “tinglado” protegida. Llàstima que no pugui funcionar mínimament amb algun dels vagons que encara conservem. Seria una atracció turística fabulosa.
Les primeres quatre locomotores eren de la firma Locomotivfabrik Krauss & cie. de Munic. Bé doncs, se n’ha recuperat una, la màquina número 1. Se’n podrien recuperar més, així com els vagons que són patrimoni de la ciutat. I, d’altra banda, s’ha salvat l’edifici del “tinglado”, que esdevindrà un centre d’interpretació museística del tren i del port comercial.
(L’edifici del “tinglado”, en la seva simplicitat arquitectònica, era un modest magatzem del port, que va resistir l’esclat de les bombes del feixisme italià - espanyol, i les piquetes dels enemics del patrimoni urbà que el volien enderrocar).
Segon.

Tal dia com avui, és a dir el 29 de juny -de 1892- es varen inaugurar les instal•lacions del tan desitjat tren. Segons l’Ignasi de Blas (“Comentaris d’un ferroviari”), el senyor rector de la parròquia de Sant Feliu -mossèn Jaume Puig- va oficiar la solemne benedicció del ferrocarril i de les dependències, amb molta assistència de guixolencs interessats a veure un acte únic de la vida de la població.
D’això fa cent dinou anys.
L’endemà, 30 de juny, a les 5.01 del matí, el tren va començar a prestar servei enmig de la curiositat i les aclamacions de la gent.
La premsa guixolenca celebrà l’acte amb un número extraordinari on es llegien frases com:
“¡¡ Loor a los iniciadores!! ¡Gloria al pueblo de San Feliu!”

La descripció que Gaziel fa d’aquelles festes inaugurals són una autèntica joia literària. A Sant Feliu de la Costa Brava diu:

“El carrilet de Sant Feliu a Girona: La inauguració
..........
Hi hagué dos dies de festa: el 29 de juny, per a la benedicció de la línia, i el 30 per a la inauguració. Foren unes diades tan glorioses, que al cap de més de setanta anys jo encara les recordo. La vila estava més trasbalsada que si hagués hagut de rebre el rei o el papa. Del cantó de Tueda – el barri on s’havia construït l’estació – l’entusiasme pel tren va fer-hi sorgir un barri nou, comptant amb la vida i l’animació que el carrilet li donaria. El carrer de la Processó (avui de Joan Maragall), que fins llavors havia estat una costa polsosa i excèntrica, que no menava enlloc, com que ara conduïa a l’estació, es convertí en una via animada on la gent rica construí, a banda i banda, cases noves i bones – tant, que encara hi són. El meu avi patern i el meu pare s’hi fincaren i hi anaren a viure. I és per això – i a més perquè jo era petit i em passava al carrer tot el sant dia – que aquelles festes les recordo tan bé com si fossin (miratges del temps!) cosa de la setmana passada.
Ja “El Noticiero”, el diari local, va sortir amb unes lletres de pam a la primera plana del número extraordinari, cridant als quatre vents: ¡¡ Loor a los iniciadores don Juan Casas y Enrique Heriz!! (Per cert que tothom quedà espantat llegint aquest darrer cognom, que ningú no coneixia, escrit així, perquè tothom li deia l’Eris). I afegia: ¡Gloria al pueblo de San Feliu! Ara penseu com anava el meu carrer, a les sis de la tarda del dia 29, quan el rector de la parròquia del monestir, mossèn Jaume – el mateix que em va batejar i em donava una pastilla de goma cada cop que em trobava -, acompanyat de dos escolans de gala, com si fossin del Vaticà, que tot ho estrenaven, sotana vermella, roquet de randa, guants de fil blanc i sabates xarolades, i seguit del Magnífic Ajuntament en pes, els agutzils, els serenos i una banda de música, passaven per davant de casa, camí de l’estació, cap a beneir el tren nou de trinca.
Els estalonaven una sens fi de tartanes i xarrets, i fins algun cavaller (vull dir un home a dalt de cavall), empesos per tot el poble que venia darrera. ¿ I com voldríeu que jo no me’n recordés, si els escolans eren el meu germà gran i un altre minyó de la seva edat, en Rafelet Valls, de la Banca Valls, i els meus pares, traient guspires i llustre, de tan ben vestits, també se n’anaven cap a l’estació, mentre jo, que no n’era digne, perquè a penes tenia cinc anys, m’ho mirava des del balcó del primer pis, custodiat per les minyones i escarrassos de casa, que eren vuit o deu?...
L’endemà, dia 30, va ser la inauguració del carrilet, la seva primera aventura pels arriscats camins de la vida. Jo aquella nit vaig dormir com un soc – bon costum que tenia i encara conservo -, però suposo que els grans no varen aclucar ull, pel joiós neguit que duien dintre. El cert és que, a trenc d’alba, bon punt clarejava, una banda començà de fer la passada, que vol dir un tomb pels principals carrers i places de la vila, bufant amb gran empenta i despertant tothom. La gent es vestí a corre-cuita, i una gran gentada s’encaminà a l’estació, a veure la cosa mai vista i que ja no es tornaria a veure mai més: la sortida del primer tren del carrilet de Girona”.
.................
El dia 10 d’abril de 1969 -a les 0 hores de l’11- va ser el darrer dia del seu funcionament.
El darrer tren, remolcat per la locomotora número 5, va fer el viatge sortint de Girona a un quart de vuit de la tarda el dia 10. Arribà al final de trajecte a tres quarts del 10 del vespre després d’haver estat objecte d’admiració i homenatge en totes les parades del recorregut.
Una pena, la història del nostre tren. I una alegria, la notícia de la instal•lació de la màquina a l’edifici del port. Podria ser l’inici d’un projecte important per a la ciutat.

divendres, 17 de juny del 2011

GRÀCIES COMPANYS!



Quan estava pensant els possibles comentaris de les lectures de diumenge (S. Trinitat), una jove cartera truca a casa. “L’hi porto un paquet, i m’ha de signar aquí”. Procedència: Girona. Remitent: Francesc Pèlach. L’obro, i veig La Bíblia (bci) dedicada: “Benvolgut company Àngel: Amb agraïment per la teva col•laboració a la missa de la festa de la Verge de Montserrat. Els teus companys de l’Escolania del Mercadal. Girona, 27 d’abril de 2011”.
Dins del llibre, en Francesc hi ha posat una fotografia de 1960, quan cantàvem plegats sota la direcció del mossèn.
Tot una sorpresa, agradable i agraïda. No calia, perquè hem rebut més del que he pogut retornar a l’Escolania del Mercadal. Al nostre mestre, mossèn Fernando, i als antics companys.
Però l’estimació deu ser això, donar sense esperar res a canvi. Aleshores, si no fos generosament gratuït, ja estaríem parlant d’una altra cosa.
I començo a mirar enrere, i veig darrere -i dins- meu una gran història d’amor rebut que, alhora, s’ha anat vessant a els altres. Aquesta experiència de l’amor a vessar –Mn. Fernando, n’era expressió concreta- és el que celebrem diumenge. No celebrem una idea abstracta, ni un concepte trencaclosques. Celebrem el misteri de la Vida.
Estimar -com a Verb-, concretament, mai no és cosa de solitaris, d’una sola persona, ni de dos. És cosa de família, de comunitat, de tots; d’estar connectats en aquest àmbit o cercle infinit de comunió. Tot un misteri, aquesta percepció de l’Amor i de la Vida, amb horitzons oberts! Mossèn Fernando sabia que els camins de la vida passaven per aquesta experiència comuna. Per això, sovint ens reunia a tots, per celebrar-ho.
Gràcies companys! En el vostre gest, d’abans i d’ara, intueixo la profunditat del que celebrem diumenge. Però el llenguatge, i perdoneu, sovint no arriba a expressar ben bé allò que us voldria comunicar. Repeteixo, gràcies.

dilluns, 13 de juny del 2011

AVUI LA MATERNITAT D’ELNA TORNA A SER NOTÍCIA




El dia 28 de gener de l’any 2006 un grup de guixolencs van recórrer els camins de l’exili, i vam visitar la maternitat d’Elna. Eren les sisenes jornades sobre el franquisme que organitzava el Grup de Recerca de l’Època Franquista (GREF).

DOSSIER DE LA MARXA PELS CAMINS DE L’EXILI

Programa de sortida

______________________________________________________
MARXA PELS CAMINS DE L’EXILI
_______________________________________________________
Dissabte, 28 de gener de 2006

Sortida: A les 8 h. del matí de la plaça del Monestir.

10.30 h. Visita guiada a la Maternitat d’Elna, acompanyats del batlle d’Elna, l’antic propietari de l’edifici i Sergi Barba, president de l’Associació “Fills i Filles de Republicans Espanyols” (FFREEE).

12.30-13 h. Dinar a Elna

15 h. Ens desplaçarem fins a Argelers on després de passar pel “cementiri dels espanyols”, es farà lectura de textos a la platja, davant del monòlit de la Retirada.

16 h. Arribada a Cotlliure, on visitarem el cementiri i es deixarà temps lliure.

19.30 h.: Hora d’arribada prevista


LA MATERNITAT D'ELNA

La Maternitat d'Elna descobreix un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la maternitat que va crear Eidenbenz.

Elisabet Eidenbenz

Elisabeth Eidenbenz va néixer a Zuric (Cantó N. De Suïssa) el 1913. Va treballar de mestra en diferents col·legis de Suïssa i Dinamarca fins al 1937, any en què es va traslladar a Burjassot (València) com a voluntària dins l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra. Va col·laborar en les tasques d’ajuda humanitària en la Guerra Civil espanyola dins la zona republicana, i immersa a l’èxode l’any 1939 va passar a França. Va organitzar una maternitat per acollir les dones embarassades dels camps de refugiats. Aquesta Maternitat va funcionar ininterrompudament fins a l’any 1944, data en què l’exèrcit alemany la va clausurar.

Els anys de la Maternitat d'Elna han estat l'etapa més important de la meva vida (Elisabeth
Eidenbenz).

Testimonis

"Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s'adormia i ella l'escalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d'aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, l'enterrava el nadó a la sorra fins deixar-lo fora només el caparró. La sorra li feia de manta.
Però al cap d'uns dies el nen es va morir de fred i de gana.
Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.
Després d'unes setmanes, a la barraca d'infermeria del camp vaig trobar la senyoreta Elisabeth o, més ben dit, ella em va trobar a mi.
Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló.
El dia que va néixer el meu fills a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.
Tothom es pensava que plorava d'emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d'Argelers".

Mercè Domènech (portbou, 2004)

Els nens d’Elna

Avui ens farà de guia en Sergi Barba.
És el president de FFREE (fills i Filles de Republicans d’Èxode Espanyol). Ell hi va néixer, a la Maternitat d’Elna. En Sergi, fill d’exiliats espanyols, viu molt a prop d’Elna, concretament a Mourelles. Ha treballat per a recuperar l’edifici de la maternitat en pro d’una titularitat municipal per convertir-la en patrimoni de tots. Com la resta de “nens” nascuts a la Maternitat, sent un lligam especial amb Elisabeth Eidenbenz. Diu:
”Quan vaig tenir consciència que existia en aquest món, vaig saber que havia nascut a la Maternitat suïssa d’Elna. El vincle entre ella i la meva persona va ser natural com els lligams d’una mare.
La meva mare em va alimentar amb llet de la Maternitat i em va fer sentir que era a la terra promesa.
Quan vaig tenir edat per entendre, vaig saber d’on procedien els meus pares i que França no havia estat amable amb ells.
Amb el temps vaig comprendre que el nexe amb la Maternitat no era d’origen providencial, sinó que tenia un rostre, el d’Elisabeth Eidenbenz.
De més gran he comprès que la Maternitat va ser un far en la foscor i el meu naixement en aquell lloc, un privilegi.
A la Maternitat d’Elna la mare em va donar la vida i l’Elisabeth Eidenbenz, la confiança en el gènere humà

Elisabeth era com un àngel baixat del cel enmig d'aquell infern (Maria García, refugiada).


El context històric

Aquest any se’n compleixen setanta de l’esclat de la Guerra Civil.
L’aixecament militar es venia preparant des de l’endemà de la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931.
La Segona República va arribar una mica sobtadament, després d’unes eleccions municipals celebrades el 12 d'abril. El canvi de règim, per tant, es va introduir sense que el país hagués conegut un sol programa de govern dels partits polítics. Això i la inexperiència dels governants n'expliquem la inestabilitat.
El període inclou la depressió econòmica dels anys trenta, que a Catalunya va coincidir amb una primera forma de govern propi a càrrec de la Generalitat.
Es redactà l'Estatut de Núria, ratificat pel poble al mes d'agost de 1931, però les Corts republicanes, formades al juny, tingué una forta oposició pel seu contingut federal. Finalment es pactà una redacció més moderada entre els representants de l'esquerra catalana i la coalició republicana-socialista que governava a Madrid (1932).

Malgrat aquests condicionants, els homes del govern provisional, de personalitats complexes i procedents de set parts diferents, es varen posar a governar des del primer dia i, mentre preparaven la convocatòria a Corts constituents per redactar la Constitució republicana, es varen prendre mesures d’un abast i profunditat desconeguts fins llavors Espanya: reforma agrària, de l’estament militar, la qüestió catalana, es relacions d’una República laica amb l’Església amb el Concordat de 1851 vigent, la reforma de l’educativa i un llarg etcètera.
Als militars, a la jerarquia, als terratinents, als grans propietaris, industrials i financers no els va fer falta esperar a què es produïssin gran aldarulls, vagues, la revolució obrera i la repressió republicana. Com hem dit, l’endemà de la victòria republicana del 12 d’abril de 1931 començaren a conspirar contra règim legalment constituït.
I així arribà aquell 17-19 de juliol de 1936 l’aixecament militar que acabà en guerra i repressió.


El pas de la frontera

Des de finals de gener, vora la frontera amb França s’acumulava una autèntica allau humana, fugint de l’avenç de les tropes franquistes per territori català. Els principals passos fronterers utilitzats foren: la Guingueta d’Ix (Cerdanya), els colls de la Manrella, de la Perxa i d’Ares (Ripollès), el Portús, Banyuls i Portbou (Alt Empordà).
Els darrers dies de gener havien començat a entrar, a França, dones i criatures. Dies després, es deixava entrar als homes, molts d’ells soldats de l’exèrcit republicà. Gairebé tothom fou reclòs en camps, especialment els que s’improvisaren a les platges mediterrànies del sud. Els gendarmes i membres de l’exèrcit colonial francès s’encarregaven de conduir tothom als punts designats. D’aquesta manera, el destí més freqüent entre els exiliats de 1939 fou anar a raure en una gran presó francesa a la intempèrie, passant de ser refugiats a internats, reclusos o presoners, com es prefereixi. Molt poques persones, majoritàriament polítics de relleu o industrials, es van lliurar d’aquest destí. És el cas dels guixolencs Ponç Valls o Josep Irla i família. En el seu cas calia tenir mitjans propis de subsistència i algun contacte a França –familiars, amistats o, fins i tot, la maçoneria– per a resoldre el tema de l’allotjament i la manutenció.
L’existència de camps de concentració –o d’internament, com en deien les autoritats franceses–, a partir de febrer de 1939, responia a la necessitat de les autoritats de l’Estat de controlar els refugiats republicans. Allà, però, s’hi produí una manca completa de llibertat i de les més elementals condicions de vida.
Els principals camps foren vuit: Argelers, Sant Cebrià, Barcarès, Ribesaltes (Pirineus Orientals), Gurs (Baixos Pirineus), Setfonts (Tarn i Garona), Agde (Erau) i Bram (Aude). Alhora, hi hagué camps més petits, que serviren, els primers moments, per internar els qui passaven la frontera i redistribuir-los en les grans instal·lacions: Prats de Molló, Sant Genís de Fontanes, etc. També hi hagué camps de càstig, com el de Vernet (Arieja), al qual anaren els anarquistes de l’antiga columna Durruti, o el del Castell de Cotlliure (Pirineus Or.), destinat als elements considerats “fortes têtes”, és a dir, perillosos o extremistes[2]. Per últim, cal tenir en compte que també n’hi hagué als territoris francesos del Nord d’Àfrica, generalment de caràcter disciplinari. Una primera etapa d’aquests camps francesos s’emmarca entre l’entrada dels refugiats a França i l’inici de les hostilitats bèl·liques amb Alemanya, al setembre.











dijous, 9 de juny del 2011

PROFETAS DEL 15-M







“¿Qué es lo que quieren estos tíos, si no han trabajado en su puta vida?”. “Despejad la plaza, que quiero dar de comer a las palomas”. Se me humedecieron los ojos cuando, el domingo por la tarde, una de las “indignadas” de la plaza Arriaga de Bilbao nos leyó estos comentarios, y otros igualmente terribles, que acababan de aparecer en ciertos blogs integristas. Me pregunté: “¿Es el colmo del cinismo o es la sima de la inconsciencia?”. Y pensé: “Tal vez hoy habrán ido hoy a misa esos que hablan así”.
Me gustaría entrar por un momento en el corazón de las personas que escribieron tales comentarios y entender por qué oscuras razones se expresan con tanta dureza sobre esta rebelión pacífica que es el 15-M. Y me gustaría decirles: Amiga/o, ¿hablarías así si tus hijos de 30 y 35 años estuvieran en paro, si no tuvieran una casa en que vivir con sus parejas y darte nietos, y hacer crecer en el mundo la vida y la dicha?
Amigo/a, ¿nunca te ha estremecido la denuncia del profeta: “Disminuiremos la medida, aumentaremos el precio y falsearemos las balanzas para robar; compraremos al desvalido por dinero; venderemos al pobre por un par de sandalias” (Amos 8,5-6)? ¿No ven tus ojos el dolor del mundo? ¿No oyen tus oídos su clamor? Tal vez te llames cristiano y lo seas; pero ¿cómo rezas entonces el Padrenuestro, si no es como “un manifiesto revolucionario y un himno de esperanza” (J. D. Crossan)? ¿En qué piensas cuando dices: “Venga a nosotros tu reino” y “Danos el pan de cada día”?
Nadie sabe si el 15-M es un vigoroso germen de transformación planetaria o no es más que un sueño generoso y pasajero. Eso no depende de ellos, sino de nosotros, de todos nosotros. “Si no buscas una solución, eres parte del problema”, nos han dicho certeramente. No es seguro que tenga éxito aunque lo apoyemos, pero es seguro que no tendrá éxito si no lo apoyamos. Y en cualquier caso, la calidad de un compromiso no se mide por el éxito o el fracaso, sino por la generosidad vivida y por el valor de la causa, aunque fracase.
A veces hay que medir la acción en función del resultado previsto, no digo que no, pero hay causas –son las causas más humanas– que merecen adhesión aunque fracasen. Nada hay más ético y humano, nada más divino, que la compasión y el compromiso con el herido del camino sin esperar premio ni obtener éxito.
¿Qué otra cosa hizo Jesús cuando subió a la montaña y proclamó: “Bienaventurados vosotros, los pobres, porque Dios os librará”, cuando salió a los caminos y curó a quien pudo, cuando se enfrentó al Sanedrín y al Pretorio arriesgando su vida? No importa que fracasara, si es que fracasó. ¿Qué es el éxito y qué es el fracaso? “El crucificado vive en Dios”, proclamaron los cristianos después de su fracaso. El vencido es victorioso, el condenado ha subido al cielo, porque Dios está con los que padecen el infierno. Donde está Dios, allí es el cielo. No os quedéis, pues, mirando al cielo, sino transformad la tierra.
La causa de los jóvenes indignados de nuestras plazas es la causa más justa del planeta entero y merece la pena, aunque fracase. Pero sería tremendo que fracasara por nuestra desidia. Es la causa del Evangelio. Es la causa de Dios. La causa de Dios no es que todo el mundo crea en Dios – ¿qué significa eso?–, sino que el mundo sea justo y viva en paz, que todas las criaturas sean dichosas. La causa de Dios se defiende en las tiendas de campaña de las plazas, mucho más que en los templos de piedra.
Está bien que los cristianos nos reunamos cada domingo a celebrar la memoria de Jesús, cuyo fracaso es ascensión. Pero no sería la misa de Jesús, si antes o después, de una manera u otra, no acudimos, con todos los párrocos al frente, a reunirnos con los jóvenes indignados de las plazas que encarnan el sueño y la causa de Jesús. Está bien –digamos que sí– que los obispos convoquen a los jóvenes del mundo entero a la JMJ en Madrid, pero creo que sería una traición a Jesús, al Evangelio, a la memoria y a la esperanza de la Iglesia, si estos jóvenes, antes y después de la JMJ, no se sumaran a la juventud mundial del 15-M, reclamando con ellos lo mismo que Jesús reclamaba, y dándole así a Dios el único culto que le honra.
Sería un sacrilegio que la JMJ vaya a gastar 50 millones de euros –en buena parte, dinero de los contribuyentes que somos todos; en otra buena parte, donaciones interesadas de algunas de las empresas más corruptas del Estado español–, si los jóvenes de la JMJ no apoyaran activamente la rebelión bíblica de los jóvenes del 15-M. El vía crucis de la Castellana sería entonces una farsa cruel.
Pues no hay gloria de Dios sin democracia real. Y no hay democracia real. No hay democracia real cuando el 40 % de la juventud no tiene trabajo ni casa; cuando en las listas de las últimas elecciones españolas había tantos candidatos corruptos que nos seguirán mandando si han sido elegidos, y si no lo han sido también; cuando la eliminación del fraude fiscal en el Estado español permitiría dar 20.000 euros a cada uno de los 4 millones de parados; cuando 300 multinacionales gobiernan a todos los gobiernos; cuando unas pocas empresas controlan y manipulan a todos los medios de comunicación y hacen que la libertad de expresión e incluso de opinión sea mera ficción; cuando los países ricos imponen los precios y aranceles que les interesan;
cuando el dinero sirve ante todo para ganar dinero; cuando están aplicando como remedio para la crisis las mismas medidas que la han provocado; cuando, solo en África, mueren 2 niños por minuto a causa de la malaria, y mueren 10 niños por minuto en el mundo por beber agua contaminada, y 21 niños por minuto por falta de medicinas (los matamos tú y yo, pero nunca habrá para ellos ninguna ley de víctimas); cuando el 40% de la humanidad vive con menos de 2 dólares por día; cuando los países ricos destinan a la ayuda del desarrollo menos que en los años 90; cuando lo que hemos dado a los bancos en crisis bastaría para resolver el hambre en el mundo durante los próximo 54 años por lo menos. No hay democracia real cuando se deja libre a un zorro en un corral, como se ha escrito. “No falta dinero. Sobran ladrones”, como dice un cartel en la plaza Arriaga.
¡Bien por esos jóvenes de nuestras plazas alegres e indignados, lúcidos y generosos, con su bloc y su boli moderando asambleas en corro, dando lecciones de política a los políticos, de economía a los economistas, de verdadera teología a los creyentes de todas las religiones! ¿Qué piden estos jóvenes en las plazas? Solamente piden aquello que debe y puede ser. “Esto es revolucionario y es solo el comienzo”, y de nosotros depende que tenga futuro, es decir, que tengamos futuro.
Son como los viejos profetas de la Biblia, que inventaron imágenes y palabras para el sueño posible, para Dios, porque dice Dios: “Mirad, voy a hacer algo nuevo, ya está brotando en las plazas, ¿no lo notáis. Trazaré un camino en el desierto, senderos en la estepa” (Isaías 43,19). Pero, con infinita inquietud en sus ojos, Dios dice también: “Oh criaturas mías, yo no podré hacer nada nuevo, ni trazar un camino en el desierto ni ser el futuro del mundo, sin vosotras. Yo no puedo nada sino gracias a vosotras”.



José Arregi