El passat 16 d’octubre es va presentar a la sala de la biblioteca de Sant Feliu l’Agenda llatinoamericana i mundial que té com a lema: “Salvem-nos amb el planeta”.
El senyor alcalde va donar la benvinguda a tots els presents, tot recordant l’actualitat del tema, tant a nivell general com a nivell local.
En Pere Pujol, en nom de la Comissió, va adreçar unes sentides paraules als assistents a l’acte. Fent seu el pensament de Pere Casaldàliga, va remarcar que es tracta d’un tema important i urgent. La Terra, el nostre Planeta, és la casa comuna i l’única que tenim i que l’hem de deixar, millorada, als nostres fills i als nostres néts. A partir d’un símil molt ben trobat, ens digué que l’infern és viure per a un mateix, aïllat, sense tenir en compte les capacitats i necessitats dels altres. El cel, en canvi, és compartir, compartir la vida amb els altres.
I tot seguit presentà el conferenciant Francesc Lozano Winterhalder.
Per a mi, personalment, va ser una grata sorpresa i un goig de sentir-lo i de comprovar que, en el nostre cas, no és cert allò que “ningú no és profeta a la seva terra”. En Francesc, que és guixolenc, va entusiasmar el públic ganxó amb el que va dir i com ho va dir. Com a gran comunicador que és, en Francesc va subratllar que sota la crisi financera existeix una altra crisi més profunda i seriosa: la sostenibilitat medi ambiental. Però també va dir que si les crisis són sempre un perill, també ofereixen una oportunitat de canvi de cara al desenvolupament sostenible. Va aprofitar la seva gran experiència i coneixements d’arreu per posar exemples d’Àsia, Àfrica i de Llatinoamèrica.
Va apel·lar a la creació o la naturalesa inacabada, imperfecte, que els homes, lliurement, amb la nostra capacitat creativa hem d’anar perfeccionant, humanitzant, amb responsabilitat, esperança i sobretot amb diàleg. Cal anar més enllà de les qüestions tècniques i econòmiques. La solució passa per un canvi de consciència personal, mental i interior. I des d’aquesta pau interior buscar la pau social que es fonament en la justícia, I, així, fer les paus amb la natura.
La solució apunta cap a la cultura dels valors en favor de la vida. El valor de les cultures. Millorar la qualitat de vida de tot el planeta, el desenvolupament hol·lísticament sostenible, que aplegui tots els aspectes de la vida que s’entrellacen. Una frase llatina mostrà un altre aspecte de la seva preparació. Perfundet omnia lucem, va dir. Que resplendeixi tota la llum.
Totes les persones humanes fem coses bones i dolentes. Però dins de cada ser humà hi ha un gran potencial de llum, de creativitat i de vida.
La seva xerrada va ser llargament aplaudida. En el fons va ser una lliçó d’ètica i d’esperança per animar-nos a continuar treballant a favor de tots els homes i de la Terra.
El seu discurs va coincidir plenament amb el contingut de l’agenda d’aquest any: “Salvem-nos amb el planeta”.
Gràcies Francesc Lozano per dedicar-nos el teu temps generosament!
divendres, 23 d’octubre del 2009
dimarts, 13 d’octubre del 2009
L'escola Horaciana de Sant Feliu, en el centenari de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia
“Ferrer i Guàrdia s’ha de rehabilitar”, diu l’amic Pere Solà catedràtic d’història de l’educació de la UAB. De fet, és un clam generalitzat del qual nosaltres també,modestament, ens en volem fer ressò. És l’any de Ferrer i Guàrdia. Fa cent anys d’aquell dia trist –el 13 d’octubre de 1909- en què va ser afusellat a Montjuïc Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna, injustificadament considerat com el promotor de la Setmana Tràgica. És obvi que es tractava d’una falsa justificació per a cometre un crim o assassinat d’Estat. Després dels fets del mes de juliol de 1909, que en aquest mateix espai -apartat d’història- vam resumir, algú havia de ser-ne el culpable de tot, i, de pas, es volia acabar amb la tasca pedagògica de l’Escola Moderna que ja tenia cap a cinquanta filials. L’Escola Moderna eren centres vinculats al racionalisme pedagògic, allunyats del monopoli de l’ensenyament privat per part de l’Església.
Cal reconèixer que l’esquerra va reaccionar molt tímidament en contra. Només el poeta Joan Maragall, tan allunyat ideològicament del pedagog, es va atrevir a aixecar la veu davant l’injust procés.
A Sant Feliu
També s’aprofità els fets del juliol de 1909 per tancar el centre d’ensenyament laic de la nostra ciutat. Els bisbes insistien que els “verdaderos causantes del mal son los directores y sostenedores de las escuelas sin Dios, los que crean y fomentan la prensa sectaria [...] y los centros anárquicos” [B.O.E. del Obispado de Gerona, 23.09.10909]. Fent cas de l’Església, la repressió maurista amb el suport de la Lliga Regionalista va imposar la clausura general de les escoles laiques i dels centres obrers, així com la censura a la premsa lliurepensadora.
A Sant Feliu, Antoni Sabater i Mur, director de l’escola Horaciana, va rebre l’ordre governativa de tancar l’escola. De la mateix manera es va disposar el tancament del Centro Instructivo Obrero i la censura de les publicacions setmanals de caire racionalista.
Una mica d’història
A la revista guixolenca Es Corcó -mes de març de 1981-, hi vaig publicar l'article "Tot recordant Pau Vila…, i les nostres escoles", amb motiu de la mort de Pau Vila (1881-1980). Aquest patriota exemplar, com a geògraf, va iniciar la geografia moderna d’abast comarcal. I, com a pedagog, va crear a Barcelona l'Escola Horaciana. En aquella ocasió recordàvem que, a Sant Feliu, hi havia hagut una Escola Horaciana i que, amb la seva homònima de Barcelona, va realitzar el primer intercanvi escolar dels Països Catalans.
Pau Vila, l'any 1907, visità Sant Feliu per donar-hi una conferència a la sala Vidal sobre "L'Escola Horaciana i el sentiment de la cultura a l'Empordà"
L'objectiu d'aquell ensenyament era el de fer-lo científic i, alhora, agradable. El lema era la famosa frase d'Horaci: "Ensenyar delectant". Era una escola activa centrada en els interessos dels infants i en el joc. Es fugia de la memorització i del verbalisme com a mètode d’aprenentatge. Era una escola coeducativa. Impulsava les sortides escolars, treballava el text lliure i es feien servir llibres de consulta de la biblioteca de la mateixa escola, i no pas els llibres de text. Se suprimí l’estímul premi-càstig i es fomentava la relació i la informació amb les famílies.
Excel·lents mestres de l’escola
L'esmentada escola estava emplaçada al capdamunt del carrer de l'Algavira i rebia el suport d'una institució homònima formada pels pares i amb el suport econòmic i moral d'algunes personalitats republicanes de la ciutat i de la cooperativa de consum Guixolenca. En foren mestres Joaquim Oller, Antoni Sabater i Mur, el famós mestre racionalista José Casasola -ex col·laborador de Ferrer i Guàrdia-, la no menys cèlebre mestra racionalista i escriptora llibertària Antònia Maymón, Miquel Campuzano, Galo Mallol, Josefina Formiga, Maria Duran, Rosa Viader...etc.
Aquella escola laica comptava ja amb una llarga tradició que venia de finals del segle XIX, de mà dels pedagogs racionalistes i cooperativistes guixolencs: Narcís Duran i Rafael Piñol. L’escola laica rebé diferents noms: La Verdad (1885), La Escuela Moderna, La Luz del Progreso i l’Escola Horaciana -com he dit- a partir de 1907.
Cal reconèixer que l’esquerra va reaccionar molt tímidament en contra. Només el poeta Joan Maragall, tan allunyat ideològicament del pedagog, es va atrevir a aixecar la veu davant l’injust procés.
A Sant Feliu
També s’aprofità els fets del juliol de 1909 per tancar el centre d’ensenyament laic de la nostra ciutat. Els bisbes insistien que els “verdaderos causantes del mal son los directores y sostenedores de las escuelas sin Dios, los que crean y fomentan la prensa sectaria [...] y los centros anárquicos” [B.O.E. del Obispado de Gerona, 23.09.10909]. Fent cas de l’Església, la repressió maurista amb el suport de la Lliga Regionalista va imposar la clausura general de les escoles laiques i dels centres obrers, així com la censura a la premsa lliurepensadora.
A Sant Feliu, Antoni Sabater i Mur, director de l’escola Horaciana, va rebre l’ordre governativa de tancar l’escola. De la mateix manera es va disposar el tancament del Centro Instructivo Obrero i la censura de les publicacions setmanals de caire racionalista.
Una mica d’història
A la revista guixolenca Es Corcó -mes de març de 1981-, hi vaig publicar l'article "Tot recordant Pau Vila…, i les nostres escoles", amb motiu de la mort de Pau Vila (1881-1980). Aquest patriota exemplar, com a geògraf, va iniciar la geografia moderna d’abast comarcal. I, com a pedagog, va crear a Barcelona l'Escola Horaciana. En aquella ocasió recordàvem que, a Sant Feliu, hi havia hagut una Escola Horaciana i que, amb la seva homònima de Barcelona, va realitzar el primer intercanvi escolar dels Països Catalans.
Pau Vila, l'any 1907, visità Sant Feliu per donar-hi una conferència a la sala Vidal sobre "L'Escola Horaciana i el sentiment de la cultura a l'Empordà"
L'objectiu d'aquell ensenyament era el de fer-lo científic i, alhora, agradable. El lema era la famosa frase d'Horaci: "Ensenyar delectant". Era una escola activa centrada en els interessos dels infants i en el joc. Es fugia de la memorització i del verbalisme com a mètode d’aprenentatge. Era una escola coeducativa. Impulsava les sortides escolars, treballava el text lliure i es feien servir llibres de consulta de la biblioteca de la mateixa escola, i no pas els llibres de text. Se suprimí l’estímul premi-càstig i es fomentava la relació i la informació amb les famílies.
Excel·lents mestres de l’escola
L'esmentada escola estava emplaçada al capdamunt del carrer de l'Algavira i rebia el suport d'una institució homònima formada pels pares i amb el suport econòmic i moral d'algunes personalitats republicanes de la ciutat i de la cooperativa de consum Guixolenca. En foren mestres Joaquim Oller, Antoni Sabater i Mur, el famós mestre racionalista José Casasola -ex col·laborador de Ferrer i Guàrdia-, la no menys cèlebre mestra racionalista i escriptora llibertària Antònia Maymón, Miquel Campuzano, Galo Mallol, Josefina Formiga, Maria Duran, Rosa Viader...etc.
Aquella escola laica comptava ja amb una llarga tradició que venia de finals del segle XIX, de mà dels pedagogs racionalistes i cooperativistes guixolencs: Narcís Duran i Rafael Piñol. L’escola laica rebé diferents noms: La Verdad (1885), La Escuela Moderna, La Luz del Progreso i l’Escola Horaciana -com he dit- a partir de 1907.
divendres, 9 d’octubre del 2009
Presentació de l'Agenda 2010: cap a una nova visió del planeta
El passat dissabte 26 de setembre, a Salt, es va fer la presentació de l’Agenda Llatinoamericana i Mundial de l’any 2010.
(A Sant Feliu es presenta el proper divendres 16 d’octubre a la sala de la Biblioteca, a les 8 del vespre. El lema és: “Salvem-nos amb el planeta”. La xerrada – col·loqui anirà a càrrec del guixolenc Francesc Lozano Winterhalder).
A Salt, després d’una breu exposició general del biòleg Dani Boix, els assistents ens vam distribuir en grups de sis o set persones per fer la lectura d’alguns dels articles que conté l’Agenda. A mi em va tocar el grup que va llegir i opinar a l’entorn d’un text de Leonardo Boff: “Pistes per a una nova visió ecològica i espiritual”. És un text magnífic. I la manera de treballar, en petits grups, i de presentar les conclusions a l’assemblea és una molt bona i eficaç forma de treballar. L’important és el diàleg. Realment, ha estat una experiència molt gratificant, on hem pogut comprovar com la joventut té sensibilitat i s’engresca pels temes ecològics i solidaris.
Des de fa temps, el brasiler Boff situa el seu pensament en una perspectiva més àmplia que preveu un nou paradigma de civilització, capaç de respondre al clamor ecològic. Una humanitat unificada a l’única Casa Comuna, la Terra, que exigeix un centre d’organització dels recursos i serveis naturals, responsable de tot el planeta. Es fa necessària una governabilitat planetària. O repartim amb equitat els pocs recursos naturals, o la Terra no podrà atendre la voracitat dels consumistes i entrarà en un procés de caos, que afectarà a tothom indistintament. Ens comportem com si la Terra fos nostra i de la nostra generació. Oblidem que pertany principalment als que han de venir, als nostres fills i néts. En comptes de competir, hem de cooperar per donar un rostre més humà a la construcció de la nostra societat. Terra i humanitat formen un únic tot.
L’Agenda 2010 ens dóna pistes per a la reflexió entorn de les dues visions que podem tenir de la terra.
1.-Hi ha una visió fragmentada o compartimentada de la realitat, que considera la terra, el planeta, com una cosa més, externa a l’home i susceptible de ser dominada i explotada. El ser humà se situa fora i per sobre de la natura, com el seu amo i senyor que en pot disposar al seu gust, com si els recursos fossin il·limitats.
Les conseqüències són, per una banda, el progrés material i científic, etc; i, per l’altra, la possibilitat de destruir el planeta, i la justificació d’una actitud depredadora sense límit. El consum és el camí cap a la felicitat! I quan arriba una crisi econòmica se’ns plantegen seriosos problemes. I si ara el canvi no és radical, serà impossible de sortir de l’excés d’individualisme i de competició que sustenta la crisi.
Aquesta primera visió destaca l’aspecte més material de la persona -el culte al cos, etc-, i n’amaga la seva capacitat de plenitud o espiritual.
2.- En una visió mes global de la realitat, dinàmica i interdependent, podem veure la terra com una part o dimensió de l’home. La Terra no és un objecte només que es pot conèixer i posseir. És també un subjecte per a nosaltres, amb qui hem d’aprendre a entrar en diàleg i captar-ne la saviesa
Els homes som terra. Som un tot orgànic, viu, capaç de mantenir i reproduir la vida. Allò que és humà, allò que és infinit o diví i allò que és material, no són tres realitat separades, sinó tres aspectes d’una única i mateixa realitat. Espai, temps, energia, informació i matèria són dimensions d’un únic gran Tot.
D’aquesta segona percepció més ampla -més extensa i universal- se’n desprèn l’obligació ètica de tenir cura de la terra i de la comunitat de vida que conté; de posar-hi tot el seny necessari per evitar qualsevol mena d’excés.
Aquesta segona visió coherent del món i l’actitud ètica només és possible des del canvi total (revolució) de la vivència espiritual, des d’una nova consciència o ment més oberta i planetària. Des d’una consciència de mútua pertinença: La Terra és part de nosaltres mateixos. “No estem sobre la Terra, com qui la domina, sinó al mig, com qui hi conviu”.
Aprendre de la saviesa de la natura, connectar amb les energies de l’entorn, estimar el planteta Terra, ens ajuda a situar la nostra dimensió humana en un marc d’obertura o d’espiritualitat, on aprenem a viure observant la natura i a tenir-ne una actitud més respectuosa.
L’espiritualitat no és altra cosa que la connexió harmònica de l’energia que portem dins amb la que ens envolta. És passar del tancament a l’obertura; sentir la nostra vida “connectada” a tot allò que ens envolta, formant un NOSALTRES UNIVERSAL.
En aquest sentit no hi pot haver educació ambiental o ecològica sense una reeducació espiritual, de la ment, de la consciència, que exigeix una nova relació amb la vida i la terra.
És necessari transformar el desig més profund del cor humà: superar el tancament inicial del JO i sentir-se un TOT.
3.-Algunes qüestions que ens podem plantejar.
La qüestió no s’ha de plantejar entre ser o no ser culpables, sinó entre ser o no ser conscients. Els culpables, si és que n’hi ha, són els que volen que continuï la ignorància d’aquests temes
A més de les dues visions de la Terra de què parla Boff, hi hauria una tercera visió, de síntesi? Es pot parlar d’un progrés conscient? El company historiador Eudald Carbonell apunta la socialització de la tècnica i de la ciència, per aconseguir un progrés ètic i conscient.
La informació i el coneixement no són suficients. Després de la intel·ligència, sorgeix la consciència crítica que ens fa més responsables i ens humanitza.
Com es pot fer per tal que els ciutadans desitgem col·lectivament implicar-nos i participar en el destí de la terra?
Es pot desenvolupar un sentiment o consciència de pertinença al planeta?
Cal implicar-nos per viure la utopia de la segona visió i actuar -ara localment- on domina ideològicament la primera.
. Els caps d’estat reunits aquests dies -i els poderosos del món- poden realment fer de cervell per dirigir el canvi necessari? Són prou lliures? Poden ser prou generosos? Poden ser prou ecologistes globals? Hi hauria altres camins?
Ens va semblar que no. Més aviat el canvi ha de venir per la pressió popular. Els canvis han de venir de baix, de la força del poble capaç de disminuir el consum, de reciclar i de reutilitzar. Treballant cadascú en la seva petita xarxa social, molt petita, però real. Saber-ho i tenir-ne consciència. Parlant amb el veí......
En el creixement de la pròpia persona: Començar a partir del nostre jo, de l’egoisme, que ha d’anar disminuint per a fer possible una major obertura a l’altre i a tot l’entorn.
(A Sant Feliu es presenta el proper divendres 16 d’octubre a la sala de la Biblioteca, a les 8 del vespre. El lema és: “Salvem-nos amb el planeta”. La xerrada – col·loqui anirà a càrrec del guixolenc Francesc Lozano Winterhalder).
A Salt, després d’una breu exposició general del biòleg Dani Boix, els assistents ens vam distribuir en grups de sis o set persones per fer la lectura d’alguns dels articles que conté l’Agenda. A mi em va tocar el grup que va llegir i opinar a l’entorn d’un text de Leonardo Boff: “Pistes per a una nova visió ecològica i espiritual”. És un text magnífic. I la manera de treballar, en petits grups, i de presentar les conclusions a l’assemblea és una molt bona i eficaç forma de treballar. L’important és el diàleg. Realment, ha estat una experiència molt gratificant, on hem pogut comprovar com la joventut té sensibilitat i s’engresca pels temes ecològics i solidaris.
Des de fa temps, el brasiler Boff situa el seu pensament en una perspectiva més àmplia que preveu un nou paradigma de civilització, capaç de respondre al clamor ecològic. Una humanitat unificada a l’única Casa Comuna, la Terra, que exigeix un centre d’organització dels recursos i serveis naturals, responsable de tot el planeta. Es fa necessària una governabilitat planetària. O repartim amb equitat els pocs recursos naturals, o la Terra no podrà atendre la voracitat dels consumistes i entrarà en un procés de caos, que afectarà a tothom indistintament. Ens comportem com si la Terra fos nostra i de la nostra generació. Oblidem que pertany principalment als que han de venir, als nostres fills i néts. En comptes de competir, hem de cooperar per donar un rostre més humà a la construcció de la nostra societat. Terra i humanitat formen un únic tot.
L’Agenda 2010 ens dóna pistes per a la reflexió entorn de les dues visions que podem tenir de la terra.
1.-Hi ha una visió fragmentada o compartimentada de la realitat, que considera la terra, el planeta, com una cosa més, externa a l’home i susceptible de ser dominada i explotada. El ser humà se situa fora i per sobre de la natura, com el seu amo i senyor que en pot disposar al seu gust, com si els recursos fossin il·limitats.
Les conseqüències són, per una banda, el progrés material i científic, etc; i, per l’altra, la possibilitat de destruir el planeta, i la justificació d’una actitud depredadora sense límit. El consum és el camí cap a la felicitat! I quan arriba una crisi econòmica se’ns plantegen seriosos problemes. I si ara el canvi no és radical, serà impossible de sortir de l’excés d’individualisme i de competició que sustenta la crisi.
Aquesta primera visió destaca l’aspecte més material de la persona -el culte al cos, etc-, i n’amaga la seva capacitat de plenitud o espiritual.
2.- En una visió mes global de la realitat, dinàmica i interdependent, podem veure la terra com una part o dimensió de l’home. La Terra no és un objecte només que es pot conèixer i posseir. És també un subjecte per a nosaltres, amb qui hem d’aprendre a entrar en diàleg i captar-ne la saviesa
Els homes som terra. Som un tot orgànic, viu, capaç de mantenir i reproduir la vida. Allò que és humà, allò que és infinit o diví i allò que és material, no són tres realitat separades, sinó tres aspectes d’una única i mateixa realitat. Espai, temps, energia, informació i matèria són dimensions d’un únic gran Tot.
D’aquesta segona percepció més ampla -més extensa i universal- se’n desprèn l’obligació ètica de tenir cura de la terra i de la comunitat de vida que conté; de posar-hi tot el seny necessari per evitar qualsevol mena d’excés.
Aquesta segona visió coherent del món i l’actitud ètica només és possible des del canvi total (revolució) de la vivència espiritual, des d’una nova consciència o ment més oberta i planetària. Des d’una consciència de mútua pertinença: La Terra és part de nosaltres mateixos. “No estem sobre la Terra, com qui la domina, sinó al mig, com qui hi conviu”.
Aprendre de la saviesa de la natura, connectar amb les energies de l’entorn, estimar el planteta Terra, ens ajuda a situar la nostra dimensió humana en un marc d’obertura o d’espiritualitat, on aprenem a viure observant la natura i a tenir-ne una actitud més respectuosa.
L’espiritualitat no és altra cosa que la connexió harmònica de l’energia que portem dins amb la que ens envolta. És passar del tancament a l’obertura; sentir la nostra vida “connectada” a tot allò que ens envolta, formant un NOSALTRES UNIVERSAL.
En aquest sentit no hi pot haver educació ambiental o ecològica sense una reeducació espiritual, de la ment, de la consciència, que exigeix una nova relació amb la vida i la terra.
És necessari transformar el desig més profund del cor humà: superar el tancament inicial del JO i sentir-se un TOT.
3.-Algunes qüestions que ens podem plantejar.
La qüestió no s’ha de plantejar entre ser o no ser culpables, sinó entre ser o no ser conscients. Els culpables, si és que n’hi ha, són els que volen que continuï la ignorància d’aquests temes
A més de les dues visions de la Terra de què parla Boff, hi hauria una tercera visió, de síntesi? Es pot parlar d’un progrés conscient? El company historiador Eudald Carbonell apunta la socialització de la tècnica i de la ciència, per aconseguir un progrés ètic i conscient.
La informació i el coneixement no són suficients. Després de la intel·ligència, sorgeix la consciència crítica que ens fa més responsables i ens humanitza.
Com es pot fer per tal que els ciutadans desitgem col·lectivament implicar-nos i participar en el destí de la terra?
Es pot desenvolupar un sentiment o consciència de pertinença al planeta?
Cal implicar-nos per viure la utopia de la segona visió i actuar -ara localment- on domina ideològicament la primera.
. Els caps d’estat reunits aquests dies -i els poderosos del món- poden realment fer de cervell per dirigir el canvi necessari? Són prou lliures? Poden ser prou generosos? Poden ser prou ecologistes globals? Hi hauria altres camins?
Ens va semblar que no. Més aviat el canvi ha de venir per la pressió popular. Els canvis han de venir de baix, de la força del poble capaç de disminuir el consum, de reciclar i de reutilitzar. Treballant cadascú en la seva petita xarxa social, molt petita, però real. Saber-ho i tenir-ne consciència. Parlant amb el veí......
En el creixement de la pròpia persona: Començar a partir del nostre jo, de l’egoisme, que ha d’anar disminuint per a fer possible una major obertura a l’altre i a tot l’entorn.
divendres, 2 d’octubre del 2009
Als 140 anys del "Foc de la Bisbal", no es podria dedicar un carrer de Sant Feliu a Isabel Vilà?
Aquest mes d’octubre es compleixen anys del famós “Foc de la Bisbal”, que així és com es coneix en aquestes terres l’aixecament federal, al Baix Empordà, de 1869. Suposem que el lector ja coneix una mica els fets. Se n’ha escrit molt, d’aquest tema. En tot cas, per refrescar la memòria fem un breu apunt.
Els nostres republicans federals estaven molt decebuts i descontents amb els resultats de la Revolució de Setembre (1868). Esperaven una reforma a fons de la societat espanyola, i només es produïren uns canvis polítics i de superfície. Aquesta situació llençà els dirigents del federalisme empordanès a la revolta. La primera setmana d’octubre s’havien de concentrar a la Bisbal. Al capdavant de l’aixecament federal anava el diputat guixolenc Pere Caimó i Bascós (1819-1878). El dia 4 d’octubre les files de republicans que sortien de Llagostera, a peu per les Gavarres, s’havien de trobar amb les que sortien de Sant Feliu i la vall d’Aro, Palafrugell i Palamós.
L’actuació del grup de Caimó s’inicià a la vila el 3 d’octubre, amb l’ocupació de convent, l’Ajuntament i els accessos de la població. Un total de quatre-cents homes amb cinc canons s’encaminaren cap a Calonge. Entre els guixolencs hi havia Josep Irla i Rovira. I entre els que sortiren de Llagostera hi havia una noia, la Isabel Vilà, de qui Caimó guardava tan bon record com ho constata en la seva explicació posterior dels fets.
El dia 6 d’octubre es trobaren a la Bisbal ambdós fronts: el republicà i l’exèrcit. El desigual enfrontament entre les tropes del governador militar de Girona i la força republicana de 2.000 homes -que va fracassar en ser detingut Caimó- es coneix amb l’expressió de “Foc de la Bisbal”.
De fet, va ser més un gest simbòlic de protesta dels federals d’aquestes contrades que no pas un fet de guerra. Perquè l’alçament federal, com diu Josep Pla, “no sobrepassà els límits comarcals”.
Isabel Vilà i Pujol (Calonge 1843 – Sabadell 1896)
Aquesta dona, nascuda a Calonge, no solament va participar en els actes esmentats, sinó que amb el temps esdevingué la primera dona sindicalista del nostre país que ajudà a implantar l’Associació Internacional de Treballadors a l’Empordà. I, com a tal, intervingué en algunes manifestacions obreres que tingueren lloc a Sant Feliu. L’any 1872 la internacionalista Isabel Vilà va pronunciar un discurs en una assemblea de treballadors, que tingué lloc a Sant Feliu, en què hi participaren més de mil obrers.
Diverses entitats de Llagostera, amb el suport d’altres, organitzen des de fa 10 anys la “Caminada Llagostera – la Bisbal” en memòria i homenatge a Isabel Vilà.
Per això, l’11 de juny del 2003 l’Arxiu Municipal va proposar a l’Ajuntament que donés el nom d’un carrer de la nostra població a la sindicalista (Exp. 343/03): Proposta de nom de carrer a: Isabel Vilà i Pujol (1843-1896). Sindicalista. s. XIX. La resposta va ser el silenci més sorollós.
Encara que Isabel Vilà és nascuda a Calonge –ja té un carrer amb el seu nom a Llagostera i a Girona!-, la seva activitat com a sindicalista s’estengué a tota la comarca i se la considera com la primera sindicalista catalana, que va tenir molta importància i renom a Sant Feliu de Guíxols.
El diputat federal Pere Caimó, quan des de l’exili va escriure la ressenya del “Foc de la Bisbal” (1869), va fer entrar Isabel Vilà a la història política de les nostres comarques.
A més, ella va promoure la recollida de signatures de les dones per demanar l’aboliment de les quintes. I arribà a ser directora de l’escola de la Institución Libre de Enseñanza de Sabadell.
Quan entre els noms de carrers de la ciutat hi figuren tantes personalitats masculines, i és evident la mancança de noms de dones, a Isabel Vilà no se li podria dedicar un carrer de la ciutat on es va fer famosa?
Per saber-ne més:
Caimó, P. Sucesos de la villa de la Bisbal. Mónaco,1870.
Clara, J. / Jiménez, A. El federal Pere Caimó. Ed. Pòrtic.1975.
Ferrer, F. Isabel Vilà. La primera sindicalista catalana. Ed. Viena. 2005
Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. Ed. UB i Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000.
Els nostres republicans federals estaven molt decebuts i descontents amb els resultats de la Revolució de Setembre (1868). Esperaven una reforma a fons de la societat espanyola, i només es produïren uns canvis polítics i de superfície. Aquesta situació llençà els dirigents del federalisme empordanès a la revolta. La primera setmana d’octubre s’havien de concentrar a la Bisbal. Al capdavant de l’aixecament federal anava el diputat guixolenc Pere Caimó i Bascós (1819-1878). El dia 4 d’octubre les files de republicans que sortien de Llagostera, a peu per les Gavarres, s’havien de trobar amb les que sortien de Sant Feliu i la vall d’Aro, Palafrugell i Palamós.
L’actuació del grup de Caimó s’inicià a la vila el 3 d’octubre, amb l’ocupació de convent, l’Ajuntament i els accessos de la població. Un total de quatre-cents homes amb cinc canons s’encaminaren cap a Calonge. Entre els guixolencs hi havia Josep Irla i Rovira. I entre els que sortiren de Llagostera hi havia una noia, la Isabel Vilà, de qui Caimó guardava tan bon record com ho constata en la seva explicació posterior dels fets.
El dia 6 d’octubre es trobaren a la Bisbal ambdós fronts: el republicà i l’exèrcit. El desigual enfrontament entre les tropes del governador militar de Girona i la força republicana de 2.000 homes -que va fracassar en ser detingut Caimó- es coneix amb l’expressió de “Foc de la Bisbal”.
De fet, va ser més un gest simbòlic de protesta dels federals d’aquestes contrades que no pas un fet de guerra. Perquè l’alçament federal, com diu Josep Pla, “no sobrepassà els límits comarcals”.
Isabel Vilà i Pujol (Calonge 1843 – Sabadell 1896)
Aquesta dona, nascuda a Calonge, no solament va participar en els actes esmentats, sinó que amb el temps esdevingué la primera dona sindicalista del nostre país que ajudà a implantar l’Associació Internacional de Treballadors a l’Empordà. I, com a tal, intervingué en algunes manifestacions obreres que tingueren lloc a Sant Feliu. L’any 1872 la internacionalista Isabel Vilà va pronunciar un discurs en una assemblea de treballadors, que tingué lloc a Sant Feliu, en què hi participaren més de mil obrers.
Diverses entitats de Llagostera, amb el suport d’altres, organitzen des de fa 10 anys la “Caminada Llagostera – la Bisbal” en memòria i homenatge a Isabel Vilà.
Per això, l’11 de juny del 2003 l’Arxiu Municipal va proposar a l’Ajuntament que donés el nom d’un carrer de la nostra població a la sindicalista (Exp. 343/03): Proposta de nom de carrer a: Isabel Vilà i Pujol (1843-1896). Sindicalista. s. XIX. La resposta va ser el silenci més sorollós.
Encara que Isabel Vilà és nascuda a Calonge –ja té un carrer amb el seu nom a Llagostera i a Girona!-, la seva activitat com a sindicalista s’estengué a tota la comarca i se la considera com la primera sindicalista catalana, que va tenir molta importància i renom a Sant Feliu de Guíxols.
El diputat federal Pere Caimó, quan des de l’exili va escriure la ressenya del “Foc de la Bisbal” (1869), va fer entrar Isabel Vilà a la història política de les nostres comarques.
A més, ella va promoure la recollida de signatures de les dones per demanar l’aboliment de les quintes. I arribà a ser directora de l’escola de la Institución Libre de Enseñanza de Sabadell.
Quan entre els noms de carrers de la ciutat hi figuren tantes personalitats masculines, i és evident la mancança de noms de dones, a Isabel Vilà no se li podria dedicar un carrer de la ciutat on es va fer famosa?
Per saber-ne més:
Caimó, P. Sucesos de la villa de la Bisbal. Mónaco,1870.
Clara, J. / Jiménez, A. El federal Pere Caimó. Ed. Pòrtic.1975.
Ferrer, F. Isabel Vilà. La primera sindicalista catalana. Ed. Viena. 2005
Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. Ed. UB i Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
