diumenge, 28 de novembre del 2010

DIFERENTS VISIONS DEL FENOMEN RELIGIÓS


Presentació de l’Agenda Llatinoamericana i mundial del 2011



Dijous passat, 25 de novembre, a les vuit del vespre a la sala de la biblioteca municipal va tenir lloc una taula rodona a l’entorn del fenomen religiós viscut per persones joves que en tenen una visió i una experiència pròpia. El tema d’aquest any de l’Agenda és “Quin Deu? Quina religió?”
Subratllem que a la taula es van asseure a parlar persones molt joves, per explicar la seva vivència. No volíem grans explicacions, ni conceptes ni respostes tancades de professionals. Volíem, simplement, escoltar el testimoni concret d’unes persones que viuen l’experiència de transcendència des de punts de vistes o posicionaments i llenguatges culturals diferents. És a dir, que presentessin un petit tast de la pròpia vivència.


A la taula, hi van seure:


Sara El-Baharaoiu (Comunitat Musulmana); Albert Maurici (Budisme Zen); Neus Martín (Budisme Tibetà); Joel Forster (Església Evangèlica); Dolors Mont (Comunitat Catòlica) i Núria Pujol (Agnòstica).




Beatriu Cruset, membre de la comissió de l’Agenda, va fer una breu introducció de l’Agenda que porta per títol “Quin Déu? Quina religió?”; un tema delicat que podria ser polèmic. De tota manera, l’objectiu de l’Agenda presentada és el de fer pensar, de provocar o suscitar preguntes sobre la nostra vida humana. Cosa que cada cultura ho ha fet i ho fa segons la seva història, el seu simbolisme i llenguatge. Per això s’ha cregut interessat que, des de diferents grups espirituals de Sant Feliu, se’n parlés públicament per travar un diàleg, que segurament tots ens continuem fent cada dia, més enllà de la taula rodona.


La Sara es va confessar islamista per tradició i educació familiar des de ben petita. El mocador del cap n’és l’expressió externa. Si abandonés la pràctica religiosa, la pregària, li faltaria alguna cosa en la seva vida. Després va explicar-nos el sentit del ritual del Ramandan, com a cosa que ens crida una mica l’atenció als que no el practiquem. L’estar-se de menjar i beure moltes hores, tot i que és difícil, és una pràctica que els acosta a Déu, Alà.


L’Albert Maurici ens va parlar del budisme zen, que més que una religió, és una pràctica de meditació i silenci. La postura és molt important i no gens fàcil, físicament parlant. La concentració en la globalitat de l’aquí i l’ara, on tots els límits del “jo” queden diluïts, i s’arriba a una tranquil·litat absoluta. Una pràctica que si no la fes cada dia la trobaria a faltar, com li passa a Sara quan si un dia no fa les seves oracions. Els “-ismes” són etiquetes, són paraules. El que importa és la pràctica d’observació interior, contemplar la relació amb els altres i amb el món.



La Neus Martín, com a estudiant de la metodologia del budisme tibetà, va explicar el camí que va fer per arribar-hi, a partir d’una experiència familiar molt dolorosa. En la vida no ens queda altre remei que afrontar la crua realitat sense defugir-la. I ja que la vida és curta, ens cal escollir un camí espiritual concret, ben fet, que porti a la compassió, al buidament del teu “ego” ignorant, confús, i a estar en pau amb la ment. Tot això, en quant finalitat, es pot fer dins de qualsevol religió. La seva recerca és constant per aconseguir la realitat absoluta, generosa i harmònica que condueix a la compassió i a la felicitat permanent.


Joel Forster, de la comunitat evangèlica, va subratllar el caràcter personal de la seva fe: el seguiment de Jesucrist que ens ofereix gratuïtament la salvació, que ens arriba –no per mèrits propis- per la fe i confiança al Déu de la Bíblia. Després de fer un breu record històric de la Reforma, va remarcar que ser cristià és bàsicament un estil de vida que es fonamenta en l’Evangeli (Bona Notícia). L’etiqueta d’”evangèlics” es una qüestió molt secundària. Els evangèlics han comès errors, com ho fan fet altres institucions religioses, que són invencions humanes. L’important és la persona: Crist; i ell se sent cristià, seguidor seu.


La Dolors Mont, com a catòlica que forma part d’una comunitat cristiana de Sant Feliu, va manifestar que estava d’acord pràcticament amb tot el que havia dit la Sara, l’Albert, la Neus i en Joel. Tots ens complementen. Després d’abandonar per un temps la pràctica religiosa, va notar que en la seva vida faltava alguna cosa important. Finalment va trobar una comunitat molt oberta, i s’hi sent molt còmoda. Ser cristià és un camí que s’ha de viure amb obertura, i s’ha de viure el present amb una actitud madura i oberta, de donació, als altres.



La Núria Pujol es va definir com a agnòstica perquè no coneix Déu. A ella si li pregunten quin Déu? quina religió?, dirà: cap. Però reconeix que pot existir per als altres, i que és un concepte molt poderós, que ha intervingut en la història. Per això no en parla, de Déu. L’importen les coses dels homes, de la vida -que no és “una passió inútil”. Com tothom sent pors i angoixes, però també reconeix en ella un fons íntim espiritual -i fins i tot uns rituals- que l’uneix als qui estima i als que volen canviar les coses, basat en la immanència transcendent del que fa a cada moment. Va criticar les actituds proselitistes i el caràcter misogin de la majoria de les cosmogonies de les religions.
__________________________________________________________


Tot seguit es va obrir un torn de paraules perquè els assistents a l’acte poguessin fer alguna aportació, pregunta o aclariment sobre algun punt del tema. Es va puntualitzar la diferència entre islamista i musulmà. Es va preguntar per la qüestió del laïcisme. Va quedar clar que la laïcitat havia de ser el marc jurídic i polític en què cabessin totes les creences i ideologies, en una societat plural com la nostra. L’Estat laic -la separació i llibertat religiosa-ha de fer possible una societat justa i solidària, sense privilegis de cap mena, sense discriminacions per raons religioses, culturals, socials o de sexe. També es preguntà per la mort i el sentit del més enllà, i es va remarcar el valor de la vida present i de la realitat d’aquest món.
La posada en comú d’idees i sentiments tan íntims ens ajuden a profunditzar en les pròpies vivències i en la unitat de tots els homes. Ni les diferents visions de Déu ni les religions no haurien d’establir separacions entre uns i altres.


Agraïm als joves que vam seure a la taula per la valentia de parlar-nos de temes tan personals i complexos, i que ens ajuden molt en la pròpia reflexió.

dimarts, 23 de novembre del 2010

“A LA GENT D’ESQUERRA NOMÉS LI QUEDA VOTAR ICV-EUiA”


(Fot. Miguel i Pere, a Sant Feliu)

PACO MERA, MIGUEL NÚÑEZ I PERE PUJOL

Davant de les eleccions al Parlament de Catalunya, em pregunto per la meva orientació social i política, que m’ha portat a votar sempre pel PSUC primer i, després, per ICV-EUiA.

Francesc Mera

Mirant enrere, amb la perspectiva que dóna l’edat, em considero afortunat per moltes coses. Entre elles, per haver conegut a Sarrià de Dalt (grup de cases Paulí Torras), al Gironès, en Paco Mera (1920-1983), i haver-hi travat una amistat. Jo tenia vint i pocs anys. En Paco em doblava l’edat i era militant de l’HOAC –Hermandad Obrera de d’Acció Catòlica. Al Seminari de Girona, amb ell, vam formar un equip en què participava com un més el mateix rector, el doctor Estela, i em vaig responsabilitzar de la distribució dels llibres de l’editorial ZYX.
Van ser uns anys d’amistat sincera que m’ha marcat per sempre.
Amb la democràcia en Mera va tornar a la militància oberta al PSUC i a CC.OO, sense deixar la seva fe.
El seu posicionament d’equilibri entre cristianisme i el “comunitarisme” era molt complicat. El fundador de l’HOAC, Guillem Rovirosa, va fer el “Manifest Comunitarisme” (1948), que “presentava una alternativa al capitalisme i al comunisme basada en una orientació social i política favorable a la formació de comunitats humanes organitzada sobre la base de la plena propietat per a tothom”.
En Mera va venir alguna vegada a Sant Feliu, i es trobà amb diversos ganxons, en petits grups, per parlar de política.
No cal dir que la desconfiança i el desconcert, per un costat i per l’altre, -dels comunistes i dels catòlics- va ser majúscul, i el va fer patir una mica. Havia format part del partit comunista, amb un passat i present de lluita obrera, presons, etc.
En aquells temps encara ningú no parlava de la teologia d’alliberament, ni de la compatibilitat i coherència entre valors cristians i polítics. És simbòlic que en el seu traspàs s’escoltessin les Benaurances de l’evangeli i s’escoltés la Internacional. Cristians i comunistes units en el dolor i la solidaritat.
Tot i que el llibre Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països catalans ofereix un resum ben fet de la biografia de Mera, un altre dia -si tinc l’ocasió- en parlaré amb més amplitud.

Miguel Núñez

Avui torna a ser notícia Miguel Núñez (1920–2008), de qui ja he parlat alguna vegada. Va coincidir a la presó d’Ocaña amb el poeta Miguel Hernández de qui, enguany, celebrem el centenari del seu naixement, i un estudi actual del seu torturador a Via Laietana de Barcelona, del famós policia inspector Creix, torna a fer-nos-en memòria. Efectivament, el llibre La carta. Historia de comisario franquista d’Antoni Bautista ens presenta també la víctima [Miguel Núñez], com a paradigma, de la brutalitat de les forces repressives del règim franquista.

D’altra banda, el company Joan Herrera també ha reconegut aquests dies que una de les personalitats que més han influït en la seva vida ha estat Miguel Núñez.

L’autor del llibre La revolución y el deseo va venir diverses vegades a Sant Feliu i va passar per l’arxiu històric en ocasió dels “Tallers d’història. La seva estada aquí va ser l’inici d’una amistat. Era un home d’un encant especial, que travava una relació fàcil i franca. No era l’heroi que explicava les seves “batalles”. Sempre ens recordava que era tot un col·lectiu el que havia lluitat contra el franquisme. Miguel parlava del present, i del futur. No estava tot fet ni aconseguit, deia. Calia coratge per a millorar la nostra fràgil democràcia. I posava l’exemple de la crisi, bàsicament ètica. Poques setmanes abans de morir, vam passar amb ell, a la residència d’Horta, tot un matí. Va haver de lluitar fins i tot per a poder morir amb dignitat. Tot i que sabia perfectament el que li restava de vida, en cap moment no hi va faltar ni el somriure, ni l’ humor habitual ni els projectes de futur. Vam sortir de la residència amb ganes de ser millors, carregats de raons per viure i per teixir xarxa solidària. Com ell deia, necessitem un món “en que para todos haya pan y rosas”.


Pere Pujol

De Pere Pujol i Jordana (1909-2004) no puc dir, com dels anteriors, que fos amic personal. N’era un admirador. Va ser el primer entrevistat, a qui vaig gravar, sobre la Guerra Civil, com a figura històrica destacada del PSUC a Sant Feliu.
Acabada la guerra, des de Buenos Aires retornà a Barcelona a finals de desembre de 1944, a fi d'organitzar l'oposició del partit a tota la regió. Però, l’abril de 1945 va ser detingut. L’historiador José Luís Martín Ramos, en el seu treball Rojos contra Franco, n’analitza les circumstàncies, de la seva detenció. La caiguda del sector militar o guerriller del PSUC va arrossegar també la caiguda de l’organització de l’interior de Catalunya. El 4 d’abril de 1945 va ser detingut Celestino Carreté i, poques hores després, va ser detingut també Pere Pujol -responsable d’organització, quan sortia de la casa d’una tia de Carreté, on s’hi estava. Amb la seva detenció, la policia va trobar organigrames i noms dels enllaços i quadres del PSUC de tot Catalunya. Entre altres coses, hi trobà un informe de l'organització que feia referència al Baix Empordà. Aquest informe del mes de març del 1945, redactat probablement per algú que coneixia molt bé la població guixolenca, va servir per a iniciar les diligències que havien de desarticular el grup de Girona i, per tant, el de Sant Feliu.
Gràcies a aquest informe sabem que, el mateix any 1945, a Sant Feliu de Guíxols hi havia protestes per l'atur obrer i pel racionament. Aquesta informació es repetia a Quaderns de l’exili (desembre, 1945): “A Sant Feliu de Guíxols hi ha hagut manifestacions públiques de les dones cansades del racionament de fam imposat per les autoritat espanyoles d’ocupació”.
El mateix informe parla de militants del PSUC que, com l’Enric Sala Massanès, s’ho havien deixat córrer. I de la militància i entusiasme d’altres guixolencs: Francesc Escurra Collell, Emili Aleñà Tafall, Lluís Colomer Torroella, Joan Cortada Gobert i Francesc Carré Pugnau. Altres, com Lluís Mas Quintana, Fèlix Llonch Cels i Santiago Budó Bota, hi estaven molt relacionats, amb Sant Feliu, on tenien família.
Tots ells varen ser detinguts per la primavera de 1945, que, junt amb quaranta gironins més, varen ser posats a disposició de l’autoritat militar que els obrí un expedient, que iniciava l’Emili Pagès i Pedret.
Aquestes detencions, però, no impediren que el partit intentés una i altra vegada de reorganitzar-se.
___________________________

Paco Mera, Miguel Núñez i Pere Pujol representen tres maneres diferents de lluitar tota la vida. El seu testimoni m’ha ajudat a tenir una convicció sòlida; a fer de la meva vida, de forma molt més senzilla i modesta, un servei als altres. M’han donat un sentit de justícia i de llibertat, i el valor per a la defensa d’una democràcia més participativa i més plena al meu país.
La política, malgrat totes les crítiques i devaluacions, gestiona els interessos col·lectius i no podem deixar de participar-hi.

Però, com diu en Joan Herrera “A la gent d’esquerra que no es vol resignar només li queda votar ICV-EUiA”.

diumenge, 14 de novembre del 2010

ARRAN DE LA VISITA DE BENET XVI


(Fot. El bisbe de Girona Francesc de P. Mas i Oliver visita Sant Feliu (1919)

LAÏCITAT I ANTICLERICALISME

Que Benet XVI equipari, de bones a primeres, l’esperit laïcista d’avui amb l’anticlericalisme agressiu que va esclatar durant la Segona República és un disbarat massa gros. És com si comparéssim l’agressivitat de la dreta espanyola actual -Església inclosa- amb la que, juntament amb els militars, va propiciar el cop d’Estat de 1936 i la Guerra Civil.
I no sembla que es tracti d’un simple desconeixement ni d’un error per un mal consell del seu seguici. Em va donar la impressió que volia expressament avisar el Govern espanyol contra qualsevol intent de rebaixar els privilegis socials i econòmics de la institució eclesial en una llei de llibertat religiosa, que ningú no s’atreveix a portar al Parlament. Va ser l’estratègia política d’un cap d’Estat? En les relacions entre poders, es fa bona la dita que la millor defensa és un bon atac?
No entenc com pot amenaçar uns polítics tan mesells i cautelosos que el seguien arreu i seien als primers llocs, mentre els cristians de base patien i pregaven en altres llocs perquè el representant de l’Església transparentés la figura de Jesús.
La veritat, ens hauria agradat escoltar un missatge de consol per tots aquells que són víctimes de la crisi: joves sense feina i amb la vida hipotecada, jubilats, malalts, dones maltractades i discriminades ... Alguna paraula que es fes ressò de l’Evangeli viscut en la pobresa.
Estic d’acord plenament amb el manifest del congrés de teologia sobre “cristianisme i laïcitat”, que entre coses demanava que la laïcitat fos el marc jurídic i polític en què cabessin totes les creences i ideologies, en una societat plural com la nostra. Els cristians i les cristianes –en vam veure poques en llocs preferents durant la vista de sant pare, llevat de la princesa i de les monges que netejaven l’altar- estem cridats a col·laborar en la construcció d’un Estat laic que faci possible una societat justa i solidària, sense privilegis de cap mena, sense discriminacions per raons religioses, culturals, socials o de sexe.


Avui, d’anticlericalisme, a Sant Feliu, no n’hi ha. Gairebé. I no n’hi ha perquè tampoc no hi ha clericalisme, ni tan sols clergues. Però encara hi resta una certa mentalitat clerical.

Laïcitat i anticlecalisme a Sant Feliu de Guíxols


En èpoques passades, a Sant Feliu, l’obrer que no era republicà era anarquista. I tots, anticlericals. No es tractava d’un simple sentiment de menyspreu general contra la religió, sinó d’una aspiració més global vers la laïcitat. Cosa que encara avui no s’ha aconseguit del tot! I, si hi havia una actitud col·lectiva “anti”, és perquè abans s’havia donat un fenomen molt potent, el “clericalisme”, lligat a unes formes de poder i institucions conservadores.
Va ser després de l’exclaustració del benedictins, quan va tenir lloc la progressiva clericalització de la parròquia: anul·lació de la participació dels laics; augment de les despeses del seu manteniment; interferència del pensament únic i de la moral catòlica en la vida privada i social de la gent. La societat ganxona ja començava a ser plural per la presència d’estrangers. A l’Anna Arxer, per exemple, no la deixaven casar amb un jove anglès protestant, i els exigien que se separessin perquè vivien en pecat. A l’Enric Buckmall, que no s’agenollava quan passava un viàtic pel carrer, l’abordaven a crits. Uns pares que no batejaven els seus fills l’endemà mateix de néixer, podien ser multats. Precisament, a causa d’un bateig, va començar un conflicte sorollós entre el rector, l’alcalde i un ciutadà que comptava amb el suport dels liberals. Una altra font d’enfrontaments va ser l’edifici de l’exconvent, de propietat municipal. Els rectors, però, es varen entestar a fer-se’l seu, al·legant que la casa i l’hort de l’abat havien quedat exclosos de les lleis desamortitzadores. Un alcalde poc sospitós de ser anticlerical, Rafael Patxot i Ferrer, aprofitant que el rector era a fora uns dies, va fer aparedar les portes i els passadissos que portaven a la casa i a l’hort de l’abat, dels quals se n’havia apoderat. I l’alcalde federal Pere Caimó, que era un anticlerical declarat, va anar més enllà, i obligà el rector Joan de la Creu Geonès, àlies mossèn Vinagre, a desocupar l’edifici de l’exconvent. Aquest mossèn tan impopular, va ser empresonat junt amb el seu nebot i altres capellans i, més tard, s’exiliaren a Marsella. Caimó va ser tan audaç que, al marge de qualsevol llei parlamentària, va implantar a Sant Feliu el matrimoni civil, i va convertir el temple parroquial en caserna.
Aquella espiral de violència que anava en augment no es donava només a Sant Feliu. Als pobles tapers de la rodalia, com Palafrugell, Palamós i sobretot a Calonge “Sa Bardissa”, hi passaven coses molt semblants.

Un laic heretge
A cavall entre el segle dinou i vint l’ideal lliurepensador s’expressava ja a través de diversos mitjans: escola, premsa, associacions -com la Lògia maçònica Gesoria- i partits polítics laics. El xoc entre les idees de progrés amb les del fanatisme irracional que imbuïa la vida quotidiana era fort. En aquests rebomboris patiren molts guixolencs, d’un costat i l’altre.
Com a exemple posem l’aldarull que suscità un article signat amb pseudònim i publicat el 1891 en un periòdic lliurepensador, Siglo XX, que qüestionava la virginitat de la Mare de Déu. En aquell escrit -titulat “Duda”-, alguns van veure-hi un atac a la religió oficial de l’Estat espanyol, i un ganxó: Rafael Piñol Maimí. Piñol, en efecte, va ser un enèrgic defensor de la causa laica, com a pedagog, periodista, maçó i cooperativista. I va ser denunciat i jutjat, durant dos dies, a l’Audiència de Girona per un jurat popular. Les sessions es van convertir en un viu espectacle animat per l’assistència de republicans d’arreu que feien costat a l’acusat. La sentència va ser absolutòria perquè no es va poder demostrar que l’autor fos realment en Rafael Piñol, ni havia quedat clar que els dubtes publicats es referissin a Maria santíssima. En aquella ocasió es va fer cèlebre la frase de l’advocat defensor: “Si mi defendido duda que la Virgen no es virgen después del parto, yo lo afirmo!”. L’afer, ja ho veuen, va ser molt sonat i va fer història, ja que no va acabar amb la sentència. Diu l’Agustí Cabruja que “un cop el mestre Pinyol en llibertat, va córrer el rumor que hom pretenia segrestar-lo i fer-li una mala jugada. Llavors, en Romaguer [Josep Irla i Rovira] va agafar colles d’homes armats i els distribuí per la carretera i davant el domicili del seu amic, muntant-hi una guàrdia permanent de nit i dia. Aquesta prevenció i vigilància va durar cinquanta dies”.


Un seglar més papista que el papa
Si Rafael Piñol personificava el pensament liberal, aquell que el va denunciar per heretge, Pere Pascual i Baguer, personificava una de les ments més ràncies del poble. El seu nebot, l’escriptor Agustí Calvet “Gaziel”, que el coneixia molt bé, diu de l’oncle: “Era un clerical fanàtic, menat per una esposa que només pensava en miracles, misses, novenes i sants... Aquella tia meva, sempre vestida de negra, era fanàticament clerical. Fou molt temps [el seu oncle] jutge municipal, de mà dura i balances no gens pietoses. Per això, segurament, un anarquista barceloní li posà una bomba petita a l’entrada de casa seva, que era al carrer de Sant Llorenç”. Efectivament, l’atemptat va ser el 12 de desembre de 1892. I per haver-ne sortit il·lès, muntà una celebració d’acció de gràcies al temple parroquial on es va lluir, com a orador sagrat, l’eclesiàstic guixolenc, el doctor Agustí Maimí i Calvet.
Els obrers vaguistes del 1900 en les seves coples satíriques, a Pascual li dedicaren una estrofa que feia així: “Tenim un Jesuïta/ que per a ells és el millor/ que amb molt de gust serviria/ per ser-ne Inquisidor./ Si el treballador va en massa/ i tan sols dóna un crit/ apliquen-li la mordassa/ del castell de Montjuïc”.
Segons L’Avi Muné, Pere Pascual “havia militat sempre en les fileres d’extrema dreta amb rigidesa calvinista. Tenia un caràcter eixut, viu i intransigent [...] que el portava a ser combatut encarnissadament”.
La història familiar d’aquest clerical, que educà les seves filles amb rigor moralista, va tenir un trist final, que ha esdevingut l’episodi més lamentable de la crònica negra de Ganxònia. L’1 de gener de 1940, la seva filla Josefina era assassinada a l’entrada de casa seva. Entre els inculpats hi havia dues germanes de la difunta, una de les quals era presidenta d’Acció Catòlica de Sant Feliu.


Processons, santes missions i crema d’una església
Les processons podien ser motiu de qualsevol incident. Jaume Aymar en conta un de significatiu: “En una ocasió passava el seguici pel Carrer Major de Calonge i un veí no va voler descobrir-se, el capellà, indignat li va arrabassar la gorra, i aquest, com a resposta li va treure el bonet”.
L’any 1904, l’associació de les Filles de Maria de Sant Feliu va organitzar una romeria a l’ermita del Remei del mas Aroles, a la Vall d’Aro. A la tarda, de tornada, quan la processó era a l’alçada del carrer de l’Hospital i en direcció a l’església parroquial, les devotes peregrines es varen trobar amb una rebuda del tot inesperada. A la placeta del Monestir, una cobla va començar a tocar la “Marsellesa”, l’himne republicà, amb tot de gent que, a ritme, anava insultant i colpejant les dones i criatures del pelegrinatge, davant la passivitat de l’autoritat, que era federal. Mai millor dit que aquella processó va acabar com el rosari de l’aurora.
A pesar de l’ambient enrarit que hi havia en contra, les manifestacions públiques del clericalisme persistien. Era la religió de l’Estat i la llei -i la Guàrdia Civil- les emparava.
L’any 1908, l’alcalde republicà Josep Irla i Bosch es veié negre per calmar l’empipada dels seus correligionaris que volien boicotejar la Santa Missió anunciada. De l’estira-i-arronsa que s’entaulà entre els obrers i les ordres del governador civil, en Pepito Irla se’n sortí força bé. Però un any després, els últims dies de juliol de 1909, el noi gran de la taverna de cal Romaguer, el batlle Irla, ja no tingué tanta sort. Les coses van sortir de mare. Es calà foc a l‘església de Sant Joan i al col·legi de Sant Josep dels germans de la Doctrina Cristiana. Sort que cap clergue ni religiós o religiosa no va prendre mal.
En acabat, es va desencadenar una dura repressió contra els presumptes autors de les cremes i contra els capdavanters de les manifestacions obreres que havien tingut lloc el mes de juliol. I, de pas, va ser clausurada l’escola laica, Horaciana, del carrer de l’Algavira i el Centre Instructiu Obrer. Això i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, després d’un judici escandalós, va avivar encara més els ànims contra el clericalisme.


Contradiccions a banda i banda
La secularització no sols respectava qualsevol creença religiosa -sempre que aquesta no prengués forma alienadora ni s’hagués de mantenir amb diner públic- sinó que especialment estimava el nucli del missatge evangèlic i del primer cristianisme. I no tingué cap problema a l’hora d’unir en una mateixa làpida, que presidiria la sala de sessions de l’Ajuntament, l’efígie de Verdaguer a la del l’ ideòleg republicà, Francesc Pi i Margall.
Però en el moviment de sentit anticatòlic hi havia contradiccions que, el 1911, el palamosí Martí Roger ja les havia fetes surar, quan observava que “la majoria dels nostres obrers, no obstant l’anticlericalisme, no han romput del tot amb l’església catòlica [...]; i una cosa curiosa, si alguna obrera o filla d’un obrer se casa amb un dependent d’escriptori o amb un fabricant, i vol passar per senyora, comença d’anar a missa, assistir a alguna funció, i acaba per complir totes les obligacions que imposa la religió”. Era cert que la majoria dels burgesos federals portaven els seus fills a l’escola dels Hermanos, i no pas a la laica que defensaven teòricament. I es feien socis de la cooperativa de mossèn Sants Boada si aquesta venia més barat i repartia més beneficis. Una pràctica denunciada repetidament pel periodista Bosch i Viola. Davant d’aquest contrasentit, el “Centro Radical” republicà va decidir d’expulsar del partit tot militant que fos soci de la cooperativa confessional o que portés els seus fills a una escola de frares. Per la seva banda, el Centre Federal, més prudent, va demanar el consell de Francesc Layret. I l’advocat correligionari els ho va desaconsellar: el partit no podia interferir en els problemes de consciència dels seus seguidors, ja que la seva missió era estrictament política.
I si uns es continuaven casant per l’Església o batejant els seus fills, els altres per la seva banda, més enllà de la moral de sexe, no eren pas gaire coherents a l’hora de posar en pràctica valors evangèlics com la justícia o la caritat no paternalista.


Ni peixateries ni església reconstruïda
Arran de la crema de l’església de Sant Joan es va originar un nou debat entre clericals i anticlericals. Com que l’Ajuntament estava convençut que el solar era propietat del comú, acordà de bastir-hi el mercat del peix. El bisbe, però, pledejà l’acord municipal. Llavors s’inicià una llarga campanya -encapçalada per Pere Pascual!- a favor de la reconstrucció de l’església, i per recaptar diners. I en contra, els de sempre. Aquests darrers estaven segurs que el solar de l’església cremada pertanyia al poble, com l’hospital. Però el jutge va resoldre a favor del bisbat. El més escandalós del cas va ser que, un cop el bisbat va guanyar el plet, en comptes de reconstruir-hi el temple amb els diners que s’havien recollit amb tants anys de croada clerical, se’l va vendre a un particular que hi va fer un garatge. Així és que ni peixateries municipals ni església reconstruïda, sinó virolles per a la mitra.


Conclusió

L’epíleg de la conflictiva història entre dues visions contraposades de la societat ganxona va ser lamentable. En el marc d’una guerra provocada, va esclatar la violència en un bàndol i en l’altre, amb el resultat d’onze morts a sant Feliu i la fugida d’altres sacerdots protegits per ciutadans republicans. Només un capellà va ser respectat a Sant Feliu per la seva bonhomia: mossèn Lluís Patxot i Crosas. També foren respectades totes les monges.

dimarts, 9 de novembre del 2010

10 de novembre. Inauguració i dignificació de la fossa comuna de Girona i senyalització de l’antiga presó provincial



Demà, 10 de novembre: Inauguració i dignificació de la fossa comuna de Girona i senyalització de l’antiga presó provincial


El municipi de Girona, amb el suport del Memorial Democràtic, dignifica la fossa comuna del cementiri vell de Girona i senyalitza l’antiga presó provincial al seminari diocesà. L'acte tindrà lloc el dia 10 de novembre i es complementarà amb una visita guiada per aquests i altres espais de memòria de la ciutat.

Prop de 510 persones van ser executades entre 1939 i 1945 a la tàpia del cementiri de Girona, i enterrades, en la seva majoria, a la fossa ja existent del cementiri vell de la ciutat. Un bon nombre d’interns de la presó provincial també van ser enterrats a la fossa després d’haver mort al seminari diocesà.

A més de la dignificació com a espai de memòria del cementiri, també es senyalitzarà l’antiga presó provincial de Girona. Aquesta presó es va ubicar al seminari diocesà i es calcula que l’any 1940 hi havia 2.145 homes. En aquest espai, a una sala especial del seminari, van ser empresonades també les dones. En total, n'hi havia 1.416 l'any 1940.
Dos anys més tard, la presó d’homes es va instal·lar al convent de les monges clarisses de la població de Salt, i les dones van ser traslladades al convent de les Adoratrius de Girona.
El mateix dia hi ha programada una visita guiada pels diferents espais de memòria de la ciutat, com ara la pròpia fossa del cementiri i la presó provincial, el refugi antiaeri del Parc del Jardí de la Infància, inaugurat aquest mateix any, i altres espais annexes a la sala contemporània del Museu d’Història de Girona.

Quan? 10 de novembre On? Cementiri vell Ctra. de Sant Feliu, s/nGirona

Guixolencs afusellats:


Campà Viarnés, Francesc · 37 anys · 16/03/1939
Castro Martínez, Juan · 47 anys · 24/05/1939
Colom Blasi, Manuel · 41 anys · 16/03/1939
Darna Planellas, Joan · 35 anys · 12/08/1939
Llorens Collell, Bernabé · 64 anys · 16/03/1939
Piqueras Canet, Josep · 18 anys · 10/03/1941
Plaja Pla, Josep · 32 anys · 07/12/1939
Tauler Perals, Josep · 52 anys · 25/04/1939
Torroella Ferrer, Josep · 20 anys · 10/03/1941
Rivas Company, Francesc . 52 anys . 16/03/39 (de Castell d’Aro)


Des d'aquí ens adherim plenament a aquest acte de dignificació.
(Fotografia de Joan Darna)

dijous, 4 de novembre del 2010

Visita de Benet XVI


Desitjos i temors

(Pere Torras, consiliari de la comunitat cristiana de Vilartagues, ens ofereix aquestes reflexions perquè ens ajudin a formar-nos una valoració personal de la visita de Benet XVI a Barcelona).

1. Moltes misses i homilies d’aquest diumenge, 7 de novembre, quedaran afectades per la visita del bisbe de Roma a casa nostra. Per això m’ha semblat que aquests apunts havien d’oferir una reflexió també sobre aquest punt.
Donades les circumstàncies, aquesta visita podria ser important en si mateixa, i no només pel relleu que segurament li donaran els mitjans de comunicació.
Aquesta visita “podria” ser important, però també pot quedar-se en una simple “anècdota” que s’infla extraordinàriament i es desinfla del tot en un sol dia. El diàleg entre nosaltres sobre aquest fet pot ser com un petit (o gros) gra de sorra que ajudi a que aquesta visita produeixi bons fruits.


2. Les relacions de comunió entre comunitats sempre són bones i saludables.
A. Seria bo i saludable que el bisbe de Roma fes la seva vinguda com un intercanvi de comunió entre la comunitat cristiana de Roma i la comunitat cristiana de Barcelona.
Però em temo que això serà molt difícil perquè, de fet, la comunitat cristiana de Roma no es deu pas sentir gaire representada en un pastor que ella no ha elegit, i que delega en altres la seva tasca diocesana.


B. Seria bo i saludable que Benet XVI, que de fet ve i serà rebut com a Cap de l’Església Universal, aprofités la consagració d’un temple dedicat precisament a la sagrada família per promoure un canvi que sembla urgent: passar d’una església-piràmide a una església-família. Una Església que trobi la font de la seva vida en la vida de les petites comunitats de caràcter domèstic.
Però em temo que això no serà, perquè encara no sembla arribat el temps d’una conversió així en l’àmbit de la jerarquia. Molts germans jerarques consideren que són ells la font de la vida cristiana, i entenen les comunitats només com a receptores d’aquesta vida que ells hi aporten en virtut de la seva condició de ministres sagrats.


C. Seria bo i saludable que Benet XVI, que arribarà també com Cap d’Estat, es “convertís”, de tal manera que, quan s’acomiadés, fos exclusivament el germà gran que ha vingut a confirmar en la fe els seus altres germans, d’acord amb les paraules de Jesús a Pere: “I tu, un cop t’hauràs convertit, confirma els teus germans” (Lluc, 22,32).
Però em temo que no vindrà per escoltar i confirmar la nostra fe sinó sobretot per predicar la seva, la qual, tot i ser la mateixa, no pot expressar la gran pluralitat de totes les seves possibles formes.


D. Seria bo i saludable que Benet XVI, venint a Barcelona, Cap i Casal de Catalunya, expressés la seva comunió amb tota l’Església Catalana que, des de fa temps, desitja i procura sentir-se reconeguda en la comunió de totes les Esglésies.
Però em temo que això serà molt difícil perquè l’Església manté encara un funcionament preferentment jurídic; i, jurídicament, l’Església Catalana ni existeix ni té interlocutors reconeguts per a un possible diàleg.


E. Seria bo i saludable que els nostres bisbes aprofitessin la visita del qui ve com a Pastor de l’Església Universal per facilitar-li una comunió més profunda amb la realitat de la nostra església: els seus reptes, les seves il·lusions, els seus perills i els seus obstacles.
Però em temo que això no voldran ni podrien fer-ho els nostres bisbes, nomenats i posats a les diferents diòcesis per una jerarquia forana que no està disposada a reconèixer el nostre poble. De fet, ni tan sols està prevista cap trobada de Benet XVI amb els bisbes de Catalunya.


F. Seria bo i saludable que els altres bisbes d’Espanya, vinguts a Barcelona, aprofitessin l’ocasió per obrir el seu cor als diferents pobles de la península, i, més concretament, es reconciliessin amb Catalunya i l’Església que hi som.
Però em temo que serà al revés: la primera intenció de bona part dels bisbes, amb la connivència dels d’aquí, serà aigualir la possible catalanitat d’aquesta trobada donant-li un bany d’espanyolitat.


3. Així, doncs: desitjos i temors. I molta feina per a tothom qui, coherent amb el Missatge de Jesús, desitgi ajudar a construir una Església disposada a fer arribar a la nostra societat la bona nova de la vida a través de les comunitats reals que la viuen, sense necessitat de grans líders ni d’esdeveniments espectaculars.