PRESENTACIÓ DE L’AGENDA LLATINOAMERICANA 2012

Bon viure – Bon conviure

25 NOVEMBRE, A LES 20 H, A LA BIBLIOTECA MUNICIPAL


TAULA RODONA


“La crisi: com t’afecta i com respons?”


Amb la col•laboració de:

. Joan Puig, president de la Cambra de Comerç
. Rosa Forns, cap de l’àrea de Serveis Socials
. Salvador Sánchez, en representació del sindicat CC OO
. Carmela Llobet, mestressa de casa
. Festi Carles Benguerel, participant del moviment 15 M

. Julià Castelló, moderador

AVUI, MIGUEL NÚÑEZ

La dignitat de la política

Miguel Núñez (1920–2008), de qui ja hem parlat més d’una vegada, torna a ser notícia. Avui dilluns, a l’Auditori de Barcelona, se’l tornarà a recordar. Ha estat i és un referent. Quan es posa en dubte la dignitat de la política, els ulls de molts es tornen a fixar en la vida de Miguel, “constructor de la raó democràtica” (Vázquez Montalbán), i model d’aquesta dignitat.
Fa tres anys que va morir, però continua ben viu en el record i en l’exemple de tota la seva vida.
Aquest acte coincideix amb el quarantè aniversari de la fundació de l’Assemblea de Catalunya. Hi prendran la paraula Jordi Pujol, Santiago Carrillo, Isidor Boix i Eulàlia Vintró, i posaran la música i la veu Maurici Villavecchia, Maria del Mar Bonet i Manel Camp.
---------------------------------------------------------

L’autor del llibre La revolución y el deseo va venir diverses vegades a Sant Feliu i va passar per l’arxiu històric en ocasió dels “Tallers d’història La seva estada aquí va ser l’inici d’una amistat. Era un home d’un encant especial, que travava una relació fàcil i franca. No era l’heroi que explicava les seves “batalles”. Sempre ens recordava que era tot un col•lectiu el que havia lluitat contra el franquisme. Miguel parlava del present, i del futur. No estava tot fet ni aconseguit, deia. Calia coratge per a millorar la nostra fràgil democràcia. I posava l’exemple de la crisi, bàsicament ètica.
Poques setmanes abans de morir, vam passar amb ell, a la residència d’Horta, tot un matí. Va haver de lluitar fins i tot per a poder morir amb dignitat. Tot i que sabia perfectament el que li restava de vida, en cap moment no hi va faltar ni el somriure, ni l’ humor habitual ni els projectes de futur.
Vam sortir de la residència amb ganes de ser millors, carregats de raons per viure i per teixir xarxa solidària.
Com ell deia, necessitem un món “en que para todos haya pan y rosas”.

L’APLEC DE SANT AMANÇ ( 4 de novembre )

El segle XVII es començaren les obres per alçar de bell nou la capella de Sant Amanç, que fou beneïda l’any 1649.

L’any 1909 el Josep Lloveras i Roig va publicar el seu llibre Llevantins y Cubans. Cuadrets populars que va servir d’inspiració perquè Gaziel escrivís alguns capítols del seu magnífic llibre Sant Feliu de la Costa Brava.

Escriu Lloveras (pàg. 33-37): “IV L’APLECH DE SANT AMANS
A penas queda memòria del que fou animat Aplec de Sant Amans, delícia de la quitxalla, alegria del jovent i diversió de la majoria de la gent gran que esperaven amb fruïció arribés el 4 de Novembre per a traslladar-se als entorns de la capella del esmentat Sant a l’objecte de fer la castanyada després del corresponent berenar.
De la capella abans dita, situada a curta distància d’aquesta vila –avui ciutat- poc abans d’arribar a lo Mas Sunyer, no en resten més que runes. (Avui, restaurada) [...].
Quan arribava el 4 de Novembre, dia de Sant Amans, els voltants de la capella s’omplien de gent repartint-se entre les suredes i les vinyes properes. Les venedores de castanyes aprofitaven els clars del bosc on no hi havia brucs ni mòdegues per encendre foc i començar sa tasca. Aleshores venia l’animació. Grans converses en les rodones, salts i corredisses de la gent menuda, algun que altre lance còmic entre venedores i compradors de castanyes, constituïen l’alegria de l’aplec i donaven pintoresc aspecte al conjunt”.
-------------------------------------------------

Per la seva banda, Gaziel va escriure:

“Sant Amanç

Sant Feliu tenia també llavors les seves humils ermites de plana, a les portes mateixes de la vila. Eren les de Sant Amanç i la del Remei. Comparades amb les de la serra, venien a ser com pageses d’horta i regadiu, al costat de les femelles eixutes i aspres, criades a la solitud de les muntanyes, amb més de guilla que de dona. La de Sant Amanç és avui una trista ruïna. Era molt modesta, una senzilla capella rural, aixecada a tocar d’un bosc de la vila, el bosc d’En Rabell, famós perquè molt de temps hi anaren a penjar-se, amb velles cordes de pou, els pobres suïcides dels meus anys d’infantesa. De tard en tard, encara vaig a visitar-la, en temps tardoral i fresc, perquè el paratge és enclotat, i rep el baf calent dels boscos surers que l’enclouen. Malgrat estar ara del tot abandonada i rompuda, plena d’esbarzers i d’altres plantes paràsites, l’ermita encara té, per mi, un encís d’estampa romàntica, com aquelles que feien Laborde o Gustau Doré. Però ara diuen si hi faran una “urbanització” per al turisme ...”
(pàg. 342).

Restauració

Avui la capella de Sant Amanç és propietat del Bisbat -com no!-. i n’ha cedit l’ús durant trenta anys prorrogables. De 2005 a 2009 es van fer treballs de rehabilitació, consolidació de fonaments, murs i contraforts i cobriment de l’edifici. Una tasca que ha estat finançada per una col•lecta popular, l’ajuntament de Sant Feliu, la Diputació i la Generalitat.

SANT FELIU: PORTAR MENJAR ALS DIFUNTS

Una forma de solidaritat ganxona ?

L’ historiador Pella i Forgas en la seva monumental Historia del Ampurdán (1883) escriu sobre els costums dels guixolencs. Algun es veritablement pintoresc i que, segons ell, quan escrivia la seva història, encara es feia. Per exemple, portar menjar al cementiri.
Segons l’ historiador empordanès, allò era una reminiscència ancestral d’origen cèltic -cita altres casos semblants, com el de la Bretanya francesa-. Però puntualitza que a Sant Feliu, aquest curiós costum, tenia una finalitat caritativa, ja que eren els pobres els que en realitat s’enduien els cistells que els familiars dels morts portaven al cementiri.
Evidentment, els morts no ho podien fer.
Aleshores, pels volts de 1880 quan Pella i Forgas redacta el seu llibre, el cementiri ja era el “nou", el de Mascanada, l’actual cementiri inaugurat el 1834.

---------------------------
“La tardor va associada al misteri d’una vida que sembla anar-se’n, juntament amb l'esperança d’un retorn quan arribi la primavera. És un moment de bellesa solemne, amb el canvi de colors, la caiguda de les fulles, el despullament dels arbres. El ritme de la vida canvia, i prenem consciència dels temps que ens esperen. No obstant això, els brots nus, encara ben tancats, porten l’esperança i la promesa d’una nova vida que brotarà en el moment oportú.
El mes de novembre convoca també moltes persones als cementiris per recordar els familiars que han mort. Ens hem preguntat perquè és tan popular aquest anar i venir dels cementiris per visitar i tenir cura de les tombes? Tot plegat és una expressió rica i profunda de la comunitat, que ni el fred ni la pluja fan desistir. Alguns porten flors, altres espelmes enceses, altres netegen la tomba o el nínxol: per un dia el poble s’estén més allà dels que som vius, i es fa veritable comunió.
Aquestes formes concretes de recordar les persones que ens han deixat són necessàries, perquè encarnen un desig, el desig de voler seguir units amb els nostres familiars i amics, amb aquells que hem compartit vida, alegria i llàgrimes”.
(d'Espai Sagrat).