COMPARTIR

COMPARTIR, UN VERB D’AMPLI SENTIT HUMÀ http://www.parroquiesguixols.org Fa un dies uns amics del grup ganxó OPINA-S ens varen convidar a assistir a una trobada al Casal de Vilartagues. S’hi presentava el projecte de la fundació “El sueño de la Campana”. Un projecte ambiciós, socialment molt diversificat, que es porta a terme a Nicaragua amb la implicació de guixolencs, nicaragüencs i d’altres. La col•laboració roman oberta a la participació de tothom. Tant la Yamilet com la Karem, les dues noies de Nicaragua, van insistir en el dinamisme que signifiquen els verbs “donar, rebre i compartir”. És el seu lema. Tres verbs de valor transitiu, tres accions continuades que tenen el seu terme fora dels qui les realitzen. És a dir, que van més enllà -els altres- d’un mateix. Quan es dóna, rep i comparteix es fa sense contrapartides, sense esperar res a canvi, gratuïtament. Les dues noies de Nicaragua ho van explicar perfectament, en insistir que el projecte comú és simplement humà, i que està per damunt de qualsevol ideologia religiosa, laica o política que el vulgui fer seu. La compassió –que no vol dir llàstima- no té ideologia. Així com la caritat tampoc és donar almoina. Si es fa d’igual a igual, la compassió i la caritat tenen també el seu component horitzontal, solidari, perquè “el destí d’uns és el destí de tots”. Esclar, enganxar-se en aquesta cadena o xarxa humana –sortosament n’hi ha moltes i de signes i llocs molt diferents- sempre reverteix en un mateix, ja que comporta un saber mirar la Vida. D’acord amb un proverbi tibetà, quan compartim ampliem la nostra capacitat de ser feliços. Això que constitueix el moll de l’os de l’ humanisme, també és al substrat original del missatge evangèlic. Compartir allò més profund que un és, perpetua l’ésser més enllà de si mateix, perquè la raó de viure són el altres. Compartir és fer pròpies les alegries, els sentiments, els anhels ..., dels altres. Compartir és solidaritzar-se. Viure és compartir; però compartir de debò vol dir compartir la nostra mateixa vida. La vida no es tant una necessitat a satisfer com un do a compartir.

COMENTARIS BÍBLICS. Diumenge X durant l’any (9.06.13)

juny 7, 2013 Àngel Comentaris Bíblics de la trobada del diumenge Dimecres passat, després de llegir l’evangeli, vam tornar a parlar del significat més profund del que anomenem “miracles”. En el nostre cas, el del retorn a la vida d’un fill jove; i del retorn a la vida d’una mare viuda. Més enllà del llenguatge científic, el relat de l’evangeli ens convida a expressar, celebrar i connectar amb la Vida, en majúscula, com a realitat amagada i simbolitzada en els signes realitzats per Jesús. El relat d’un mort ressuscitat anunciava la bona nova del Regne de Déu, ja present. La comitiva de la viuda, del difunt i dels amics significa el món antic sotmès a l’imperi de la Llei i abocat a la mort. Mentre que la comunitat de Jesús apunta cap a un nou horitzó de Vida, el de la Comunió, que s’ha inaugurat amb Jesús, i que refà tots els trencaments humans, sobre la base d’un Amor més fort que la mateixa mort. El gest de Jesús revela quem el Déu cristià és Déu de vius. En un sentit més moral vam posar diversos rostres al jove a qui Jesús li diu: “Aixeca’t”. Molts nois i noies sense feina ni il·lusió, que viuen enfonsats, sotmesos al l’esclavitud del diner; la nostra mateixa societat, el poble, aclaparat pel desànim, per la manca de perspectives. Nosaltres mateixos, sovint depressius i amb poca alegria. Avui, Jesús ens diu a tots “aixequeu–vos i restabliu les relacions amb els vostres”. Déu es pren seriosament el patiment dels homes. També nosaltres ens hem de prendre seriosament el sofriment dels altres. És clar que això no elimina tots els problemes d’una forma màgica, però sí que ens obre noves perspectives, ens dóna força i llum en les situacions més doloroses. Vam parlar directament de la mort, d’un familiar, de la nostra. I el camí d’arribar-hi, la vellesa, la malaltia… “Perdre el nostre jo ens provoca pànic, angoixa. Però aquest despullament és l’únic passatge per assolir una altra manera de viure que és més enllà del jo” (Melloni). No és pas fàcil, doncs, d’acceptar la mort i menys d’assumir-la activament, com a lliurament i donació de la pròpia vida. La vida és un regal, un do gratuït i amorós, que l’hem de tornar donant-lo igualment, com un acte d’amor. L’entrega o donació d’aquest bé no significa un salt al no-res, sinó el pas a una Plenitud. És, doncs, un nou naixement i, com tots, hi ha dolor i angoixa, però també és una promesa i una esperança. Precisament per a demanar llum i força en aquests moments que necessitem obrir nous horitzons més enllà dels nostres límits demanem el sagrament de la unció de malalts. No és un ritus màgic. Sinó una celebració que fem en comunitat -com tots els sagraments- demanant força per a saber fer, dia a dia, el pas que ens porta cap a la donació total de la vida. juny 7, 2013 Àngel Comentaris Bíblics de la trobada del diumenge

SOM ADULTS ?

Bé, aquestes poques paraules que Mn. Narcís Ponsatí vol que digui no són pas meves. És el resum del que hem comentat un grup que ens reunim, des de fa uns quants anys, per a fer els comentaris bíblics de la missa del diumenge. Ens formulem preguntes i respostes no teòriques –compromisos- a la llum de la lectura de la Paraula i dels “Apunts d’homilia” de què disposem a la Web les parròquies de Sant Feliu. . Per Pasqua Florida comentàvem aquelles paraules de Jesús: Us convé que me’n vagi…”. “M’allunyo de vosaltres com a Mestre i Senyor, i tornaré com a Llum i Força”. Poc a poc, en cada pasqua, anem entenem el misteri d’aquestes paraules. Perquè aquesta també és una experiència que hem fet tots, com a fills i com a pares. Fins que no ens quedem sols davant la responsabilitat personal d’haver de decidir lliurement temes importants de la vida, no madurem. Som adults en la mesura que assumim els nostres compromisos. Arriba un moment que ens toca a nosaltres, personalment, viure, estimar. Jesús és força, llum, estímul, iniciativa, resposta..., però ara toca a l’Església de continuar la seva tasca. I aquesta Església d’avui i d’aquí –no ho oblidem mai- som nosaltres. Les dones i els homes d’aquí, de l’arxiprestat, som responsables de continuar la missió de Jesús. En aquest sentit, què els diem, als pobres dels nostres pobles? Què els diem, als qui cerquen? Que els diem, als que tenen fam i set de justícia? N’estem segurs, que –com a comunitat cristiana- estem al seu costat? ------------------- . I per la festa de l’Ascensió ens preguntàvem amb els Actes dels Apòstols: “Què hi feu aquí, mirant el cel? ¿No serà aquesta la causa de la tràgica pobresa d’impuls cristià en tantíssimes comunitats cristianes? Ocupats mirant el Papa, o els bisbes, o els mossens o tants i tants “líders religiosos”, no podem experimentar aquella presència transformadora que ens convertiria en vertaders homes adults, capaços de veure, escoltar i respondre al nostre món? Entre nosaltres, el mossèn està al servei de la vida de la comunitat o, més aviat, les persones actives de la comunitat es posen al servei de l’obra del mossèn? Podria ser convenient que les parròquies passessin per l’experiència de quedar-se per un temps sense mossèn? Què passaria? Desapareixerien? S’espavilarien? Madurarien com a comunitat?” Tenim por a ser adults en l’Església? Fent un esforç de reflexió espiritual, imagineu en concret què comportaria, per a la vostra comunitat (parròquia, grup, moviment…), ser adults en la fe? Són preguntes que ens fem les parròquies. Aquests dies celebrem la Pasqua Granada. Una festa de primavera que evoca el gra i els fruits dels cereals dels camps i les plantes. És la festa de la maduració. La majoria de les dones i homes de les parròquies tenim ja una edat “granada”. Tenim anys. Però fer anys no inclou la maduració personal. Les persones només som adults en funció dels compromisos que prenem, exercitant la nostra llibertat. Emancipar-se, exercir la llibertat no sempre és fàcil. Hi ha la por, la soledat, el vertigen, la responsabilitat, el risc d’equivocar-nos ... La madures és una utopia a la qual tots hem de tendir, i ens hem d’acostar. De vegades és més fàcil obeir, complir les lleis, les normes, mirar i seguir els líders, polítics o religiosos. O evadir-se. El desencant, la desil•lusió, ens podria portar al tancament i a la involució. Les persones comptem amb un potencial humà capaç (llibertat, intel•ligència, bondat, imaginació ...) que hem de desplegar, activar i compartir amb els altres ciutadans per a tirar endavant la comunitat, la societat; per a fer una humanitat millor, diferent. Fins ara ho varen fer els nostres avantpassats. Nosaltres n’hem gaudit. Ara ens toca a nosaltres deixar una societat més digna per als que han de venir. És aquella frase de sant Crisòleg (s. V) que sovint cita en Narcís Comadira: “Els antics van viure per a nosaltres, nosaltres vivim per als qui vindran, ningú no viu per a si mateix”.

HOMENATGE A ROBERT MANERA I OLLER (1.09.2012)

Estic segur que tots, avui i ara, trobem a faltar la presència física de Pere Manera, que fa poc ens ha deixat, i ens consta que li hauria agradat de veure i de gaudir d’aquest moment de la presentació a Sant Feliu Però com el mateix Robert, el seu pare, avui són aquí d’una altra forma, especial, que copsem o intuïm en forma de vida donada a la família i amics, i compartida amb tothom mitjançat moltes coses, i especialment a través de la seva obra artística. “L’art és vida”, ens havia dit en Robert. Recordem Robert, de petit a Sant Feliu, com una persona prematurament inquieta en la se va època, trencadora, inconformista,.. Molt aviat va connectar amb el moviment d’avantguarda, en manifestacions artístiques ben diferenciades. Però que totes compartien la voluntat de ruptura amb la tradició artística i amb el model burgés de cultura, i l’afany d’obertura, de recerca i d’experimentació per construir un llenguatge nou que li permetrà reflectir la seva vida personal, diferent. Aquest procés de trencament i de reacció Robert ja l’havia vist en la trajectòria persona del seu amic i admirat Josep Albertí, en Pitu. Tanmateix, en Robert havia de fer el seu propi camí. No hi havia –ni hi ha- camins fets. I ell començà la seva recerca pròpia tant pel que feia a les tècniques com a l’estil. Quan el Museu, fa molts anys, va anar a visitar-lo Al seu taller de la Vall d’en Bas, vam descobrir la varietat i riquesa de les seves experiències artístiques, i que la seva recerca era global: pintura, dibuix, serigrafia ..., pràcticament tot el ventall de les arts plàstiques. I hi vam descobrir també que tota l’obra tendia a esdevenir un llenguatge únic i personal que arribava als altres, que es comunicava i que suscitava respostes. Si l’art no suscita, en els que el reben, emoció, sensacions, goig....es queda només en la seva materialitat de colors. Però per a connectar amb el llenguatge de comunió que en Robert ens mostra en aquesta exposició ens cal escoltar-lo en silenci interior i amb el cor, per compartir la seva vida a través de la mostra artística que tenim aquí. Agraïm a la família i als amics d’en Robert tota la força que han posat perquè això es faci realitat a Olot, Begur, Sant Feliu de Guíxols i a tots els lectors que llegeixin el llibre que ens el dóna a conèixer.

Grup del dimecres: diumenge III de Quaresma (18.03.2012)

Dimecres passat, un xic més animats que de costum, ens vam disposar a llegir i comentar l’evangeli de sant Joan que parla de l’abolició del temple. No parla de purificar-lo, sinó de substituir-lo.

El lloc de trobada entre Déu i el ser humà, representat per Jesús ressuscitat, és la persona. Totes les dones i tots els homes –sobretot els més necessitats- són el veritable temple de Déu.

Així, que la dignitat de tots, de cadascuna de les persones, no pot ser objecte de compra i venda com una mercaderia més, ni de rebaixes, com s’està produint ara en el gran mercat del liberalisme, on tot es compra i es ven. Amb la dignitat humana no es pot mercadejar, perquè és sagrada. Això és el que ens diu l’evangeli d’avui.

Per tant, és evident que als cristians no ens cal mantenir grans i costosos edificis. Sinó que estem cridats , com Jesús, a guarir i retornar la dignitat a les persones, a fer el bé amb llibertat i independència, a ser compassius i alliberadors…

Aquesta és la Bona Notícia que hem d’acceptar i donar a la societat, que està sotmesa al caprici i la idolatria dels “mercats”, fins a sacrificar els drets més elementals de la persona.

Cert. És un missatge radical, contundent i clar. Doncs, si tots els cristians llegim el mateix evangeli, com és que no tots transmetem, en la vida de cada dia, aquest missatge revolucionari i fonamentalment clar?

No podem jutjar el comportament dels altres. Hem de començar per nosaltres mateixos, per la nostra família i veïnatge, per la nostra comunitat i pel nostre poble. Tenim moltes coses a canviar, moltes actituds a corregir.

Per això ens reunim. Per donar-nos mútuament força i confiança, escoltant i comentant la Paraula, que interpel•la la nostra consciència. Per animar-nos els uns als altres en l’amor fratern i en les bones obres, compartim el pa i el vi, la vida.

Dimecres vam compartir una coca i una mica de vi dolç. Una amiga, la Carme, celebrava anys. Hi havia alegria i joia en la trobada. De fet, va ser una celebració d’acció de gràcies, com ho és la del diumenge.

BON ANY 2012!

(Il·lustració: postal rebuda a Sant Feliu pels volts de 1920)

Bon Any 2012!

Haurem de remar, colze a colze, contra corrent i les onades fredes i violentes que aixequen els vents que bufen des de la dreta del país.

Les propostes d’ajuda no ens vindran “de dalt”, ni dels polítics, ni dels déus...

Cada primer pas depèn de cadascú, de voler caminar plegats: 

cooperació, autogestió, solidaritat…., 

sumant esforços de profunda humanitat.

BON NADAL

(Cantoral del s. XVI del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Missa de Nadal)

… I mentre el cel s’acluca dintre l’albor triomfal,
la nit s’esqueixa, dolça, de l’arbre de Nadal.


Ègloga de Nadal, de Joan Mª Feixas (Sant Esteve de Bas 1892 – Sant Feliu de Guíxols 1924).

Aquest prevere poeta, que morí a Sant Feliu, és també l’autor de la lletra de l’”Himne a la senyera” que musicà mossèn Joan M Roquet, i que tots els seminaristes de Girona cantaven amb tant d’entusiasme.

PRESENTACIÓ DE L’AGENDA LLATINOAMERICANA 2012

Bon viure – Bon conviure

25 NOVEMBRE, A LES 20 H, A LA BIBLIOTECA MUNICIPAL


TAULA RODONA


“La crisi: com t’afecta i com respons?”


Amb la col•laboració de:

. Joan Puig, president de la Cambra de Comerç
. Rosa Forns, cap de l’àrea de Serveis Socials
. Salvador Sánchez, en representació del sindicat CC OO
. Carmela Llobet, mestressa de casa
. Festi Carles Benguerel, participant del moviment 15 M

. Julià Castelló, moderador

AVUI, MIGUEL NÚÑEZ

La dignitat de la política

Miguel Núñez (1920–2008), de qui ja hem parlat més d’una vegada, torna a ser notícia. Avui dilluns, a l’Auditori de Barcelona, se’l tornarà a recordar. Ha estat i és un referent. Quan es posa en dubte la dignitat de la política, els ulls de molts es tornen a fixar en la vida de Miguel, “constructor de la raó democràtica” (Vázquez Montalbán), i model d’aquesta dignitat.
Fa tres anys que va morir, però continua ben viu en el record i en l’exemple de tota la seva vida.
Aquest acte coincideix amb el quarantè aniversari de la fundació de l’Assemblea de Catalunya. Hi prendran la paraula Jordi Pujol, Santiago Carrillo, Isidor Boix i Eulàlia Vintró, i posaran la música i la veu Maurici Villavecchia, Maria del Mar Bonet i Manel Camp.
---------------------------------------------------------

L’autor del llibre La revolución y el deseo va venir diverses vegades a Sant Feliu i va passar per l’arxiu històric en ocasió dels “Tallers d’història La seva estada aquí va ser l’inici d’una amistat. Era un home d’un encant especial, que travava una relació fàcil i franca. No era l’heroi que explicava les seves “batalles”. Sempre ens recordava que era tot un col•lectiu el que havia lluitat contra el franquisme. Miguel parlava del present, i del futur. No estava tot fet ni aconseguit, deia. Calia coratge per a millorar la nostra fràgil democràcia. I posava l’exemple de la crisi, bàsicament ètica.
Poques setmanes abans de morir, vam passar amb ell, a la residència d’Horta, tot un matí. Va haver de lluitar fins i tot per a poder morir amb dignitat. Tot i que sabia perfectament el que li restava de vida, en cap moment no hi va faltar ni el somriure, ni l’ humor habitual ni els projectes de futur.
Vam sortir de la residència amb ganes de ser millors, carregats de raons per viure i per teixir xarxa solidària.
Com ell deia, necessitem un món “en que para todos haya pan y rosas”.

SANT FELIU: PORTAR MENJAR ALS DIFUNTS

Una forma de solidaritat ganxona ?

L’ historiador Pella i Forgas en la seva monumental Historia del Ampurdán (1883) escriu sobre els costums dels guixolencs. Algun es veritablement pintoresc i que, segons ell, quan escrivia la seva història, encara es feia. Per exemple, portar menjar al cementiri.
Segons l’ historiador empordanès, allò era una reminiscència ancestral d’origen cèltic -cita altres casos semblants, com el de la Bretanya francesa-. Però puntualitza que a Sant Feliu, aquest curiós costum, tenia una finalitat caritativa, ja que eren els pobres els que en realitat s’enduien els cistells que els familiars dels morts portaven al cementiri.
Evidentment, els morts no ho podien fer.
Aleshores, pels volts de 1880 quan Pella i Forgas redacta el seu llibre, el cementiri ja era el “nou", el de Mascanada, l’actual cementiri inaugurat el 1834.

---------------------------
“La tardor va associada al misteri d’una vida que sembla anar-se’n, juntament amb l'esperança d’un retorn quan arribi la primavera. És un moment de bellesa solemne, amb el canvi de colors, la caiguda de les fulles, el despullament dels arbres. El ritme de la vida canvia, i prenem consciència dels temps que ens esperen. No obstant això, els brots nus, encara ben tancats, porten l’esperança i la promesa d’una nova vida que brotarà en el moment oportú.
El mes de novembre convoca també moltes persones als cementiris per recordar els familiars que han mort. Ens hem preguntat perquè és tan popular aquest anar i venir dels cementiris per visitar i tenir cura de les tombes? Tot plegat és una expressió rica i profunda de la comunitat, que ni el fred ni la pluja fan desistir. Alguns porten flors, altres espelmes enceses, altres netegen la tomba o el nínxol: per un dia el poble s’estén més allà dels que som vius, i es fa veritable comunió.
Aquestes formes concretes de recordar les persones que ens han deixat són necessàries, perquè encarnen un desig, el desig de voler seguir units amb els nostres familiars i amics, amb aquells que hem compartit vida, alegria i llàgrimes”.
(d'Espai Sagrat).

PUBLICACIÓ MUSICAL DE NÚRIA GIMÉNEZ

"Periferia Sheet Music" ha publicat l'obra musical feta per Núria Giménez Comas. El títol és En tombar-se descobrí el cel, i els estels.....
La primera audició d'aquesta composició per clarinet baix, piano i cinta es va poder escoltar, per primera vegada, a l'Ateneu Barcelonès el 27 de magi de 2011.

A la partitura editada, s'hi adjunta el DVD que permet escolar-la amb tota perfecció de detalls.

Enhorabona, Núria.

NARCÍS MASFERRER, SEGONS L’ANNA VICENS

Narcís Masferrer i Buixó (1913-2010) mestre, ninotaire i home de teatre.
Josep Pla deia irònicament que quan uns amics es reuneixen per retre un homenatge o un reconeixement a una persona molt estimada, que ja no és amb nosaltres, l’atmosfera de la trobada acostuma a ser un xic nostàlgica. L’estima i l’admiració dels autors pel protagonista podria distorsionar-ne la visió. Però no, no és aquest el cas. Pla no va tenir la nostra sort: la de conèixer l’Anna Vicens i l’Antoni Ferrer que, amb el seu entorn familiar, són capaços d’organitzar un reconeixement divertit, festiu, a l’entorn d’una personalitat desapareguda. I de fer-nos reviure el seu talent amb naturalitat i humor.
Els que no varen assistir a l’acte de presentació del documental Narcís Masferrer i Buixó, narmas, del qual són artífexs l’Anna Vicens, amb el suport del seu marit Toni Ferrer, poden demanar-ne de veure una còpia per comprovar-ho. Val a dir que en saben molt i tenen recursos (films, fotografies, documents, música...etc).
De la mà de la filla, Dolors Masferrer, i de la mateix Anna es presenta tot l’entorn familiar d’en Narcís, particularment del seu pare Francesc (1890-1973). De l’avi Paco, se n’explica la gran tasca teatral, com autor i actor, incidint d’una manera especial en la seva obra Per una Clavellina, un sainet líric musicat pel mestre Josep Maria Vilà, que s’estrenà el 30 de desembre de 1929. El 2005, en Toni Ferrer fill, com a representant de l’Escola d’Adults, en va reproduir –editat- el manuscrit original.
El teatre “Salón Novedades”, can Vidal, -edifici enderrocat, “engolit per l’especulació immobiliària- va ser l’escenari de moltes obres representades per l’Agrupació Romea, de la qual Francesc Masferrer era l’ànima. Segons l’Anna, “va ser en aquest ambient on en Narcís va aprendre el més important: estimar el teatre”. En efecte, amb molt pocs anys hi debutà fent un petit paper. I hi va descobrir l’entusiasme d’una sèrie d’afeccionats de gran vàlua:Pilar Casanova, Joan Isgleas, Esteve Joan Trias, Dolors Miralles, Maria Astor, Francesca Domingo, Josep Font, Àngela Colet, Miquel Jacomet, etc., i el bon fer del director Benet Escriba.
La informació abundant que se’ns ofereix de l’ascendència teatral d’en Narcís i dels seus primers passos es combina perfectament amb les notícies del seu aprenentatge professional de magisteri, com a alumne de Cassià Costal –enterrat a Sant Feliu el 1937-, referent, mestre de mestres, pedagog de reconeguda vàlua estimat per tots.

I tota aquesta narració, per evitar de ser monòtona, en algun punt s’anima amb fets curiosos i divertits, com ara el cas dels “bericaldistas”, que el mateix Toni Ferrer Gallego canta, seguint una melodia que enganxa.

Ninotaire
L’any 1935, Narcís Masferrer ja havia publicat 45 ninots en diferents revistes del país. Ni la seva estada al front, durant la guerra, no impedí que continués fent dibuixos que enviava en postals des de Cifuentes, un “servei meteorològic” del front, fets entre el 1937 i el 1938.
Després vingué la duresa i censura del franquisme. Però en Narcís continuà dibuixant i il•lustrant llibres de text i setmanaris. La filla, l’Anna, els Toni Ferrer –pare i fill-, Lluís Palahí, Vallverdú, Lolita Loubat –entrevistada llargament per l’Anna- van descabdellant bocins de la vida d’en Masferrer, que és també la vida del teatre a Sant Feliu.
L’any 1958 va ser nomenat mestre dels Estudis Nous. I en Toni Ferrer i Vicens, com a exalumne, ens dóna una pinzellada del mestre ordenat i metòdic, que, alhora, feia un ensenyament divertit.
Però el documental incideix més en la seva faceta escènica. No podia ser d’altra manera, ja que els autors –l’Anna i en Toni- són persones del món del teatre i del cinema.

Després de la guerra, continua sent home de teatre
Narcís Masferrer, després de la guerra continuà sent un home de teatre. En un principi en llengua castellana, per imposició de les noves autoritats, actuà en La casa de Troya i Los Pastorcillos, al teatre Novetats i sota la direcció de Benet Escriba. Més tard, actuà amb el Grup Escènic del CE Montclar, ja en català, en obres com Gent d’ara, El cafè de la Marina... I hi dirigí obres com Gent d’ara, Gente bien, Hostes vingueren... o conseqüències de la grip , etc.
Finalment, Narcís va crear un nou grup teatral, L’Arlequí de Paper, del qual també seria director. La Lolita Loubat, que més tard el substituirà en la direcció, n’explica totes les vicissituds.
De les darreres representacions ens queda les filmacions fetes per en Toni Ferrer, on apareixen personatges estimats de Sant Feliu: la Pilar Casanovas, en Jaume Mestres i la seva filla Mercè, la Núria Pujol...
La Judith Albertí hi conta les relacions i anècdotes que va tenir el seu grup “Peti qui Peti” amb en Narcís: ornamentació de diplomes de Carnaval i diverses il•lustracions, ¡ l’afer curiós del dibuix de la “bomba” de la passada.

En Narcís Masferrer no diu mai res
L’any 2003 va ser nomenat fill predilecte de la ciutat. El Toni va filmar tot l’acte que va tenir lloc al saló de Plens de l’Ajuntament, i el parlament dels amics que van lloar la tasca i talent d’en Masferrer des de diferents angles de la vida cultural. Quan li tocà a n’en Narcís de cloure l’acte d’homenatge que se li feia, va dir solament “gràcies”. I ho raonà així: que a ell sempre li havien donat el paper d’un personatge que, com actor, interpretava. Però, en aquell moment, se li demanava que fes de Narcís Masferrer, “i ja sabeu que en Narcís Masferrer no parla, no diu mai res”. En tot cas, només gràcies.
L’agraïment i silenci d’en Masferrer han estat prou eloqüents.

La guitarra tocada per la Dolors Masferrer, acompanyada d’en Noé Larrosa, acomiada la vetllada que restarà present en la nostra vida. Després d’aquest documental, encara ens costarà més “d’imaginar-lo absent per sempre”. El documental de l’Anna Vicens ha fet just el contrari. Ens han convidat a compartir una certa intimitat, i així ens han donat a conèixer -apropant-lo- un xic més la personalitat generosa i complexa de Narcís Masferrer, mestre, ninotaire i home de teatre.

Una vegada més, doncs, fem públic el nostre agraïment a l’Anna Vicens i a l’Antoni Ferrer -que fem extensiu a la seva família i amics. Però la seva feina cultural és ben bé professional, encara que feta en el terreny de la vida quotidiana, del saber-ne la història, del col•leccionisme, de l’humor i de la il•lusió i l’estima per la ciutat. Sense cap despesa pública ni grans titulars als mitjans, l’Anna i l’Antoni van fent en silenci, un rere l’altre, passos de gegant per donar a conèixer la història de Sant Feliu de Guíxols.

L’ESGLÉSIA NO ÉS AIXÒ (JMJ)

(Fot. Surt de la parròquia la verge de Fàtima,1948)

Ja fa uns anys que en Pere Torras, de la parròquia de Vilartagues, es preguntava “On vas Església?”. I la seves reflexions eren aquestes que avui recordo amb motiu de les jornades de la joventut catòlica a Madrid (JMJ).
Entre altres coses afirmava que “de fet, en una societat plural com la nostra les jerarquies religioses no tenen més poder que el que se’ls vulgui reconèixer, perquè la GENT (i també la gent d’església) sabem que som lliures, se’ns reconegui o no. [...] La primera reforma que necessita l’Església és precisament deixar de ser jeràrquica. I no podem esperar que la jerarquia des jerarquitzi l’Església.
Jesús va dir: On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo estic en mig d’ells (Mateu 18,20). No necessitem res més. El flux de la vida cristiana no va de la JERARQUIA a la BASE sinó que es genera directament a la BASE quan unes persones opten per viure d’acord amb unes actituds i comportaments de comunió amb tothom.
La JERARQUIA, que ja en si mateixa és una desviació respecte a l’Evangeli, actualment està esdevenint cada vegada més injusta per la gran força que li donen els mitjans de comunicació.
A l’Església no pot haver-hi cap altra forma d’AUTORITAT fora d’aquella que consisteix en SERVIR. I no s’hi val a fer trampes pretenent DOMINAR sobre els altres dient que és un acte de SERVEI. L’autèntic SERVEI només pot prendre forma d’AUTORITAT si ho decideixen, i, en la mesura que ho decideixen, els “servits”.
És l’hora de les Comunitats. Aquestes neixen per alguna classe de coincidència entre persones que han escollit viure en comunió amb els altres i amb el seu entorn. Després, cada comunitat anirà trobant la seva manera d’estructurar-se i de relacionar-se amb les altres comunitats germanes. La nova Església només pot ser fruit de la confiança generalitzada envers les persones i envers les comunitats que vulguin formar”.

Han passat un quants anys, i les coses continuen igual o pitjor.

Demà,en la festa de l’Assumpció de Maria

Demà, tots els grups de cristians que es reuneixin, llegiran en el Magníficat :
“El Senyor...ha mirat la petitesa de la seva serventa”.
Segons el mateix Pere Torras: “En la nostra Església, és en l’àmbit de les comunitats petites i senzilles on s’està redescobrint aquest missatge de la Bíblia. Són les comunitats minúscules i petites les que fan l’experiència que Déu mira la seva petitesa.
Per contra, a nivell de la “gran” Església (la “Cristiandat”), sembla que s’hi continua enyorant l’antiga grandesa social (tan poc cristiana!). Sembla que els grans sacerdots i els ministres de grandesa no acaben de superar la mentida del Poder, i, amb grans concentracions i solemnes espectacles, volen mostrar a tothom que encara som importants.
Estem generant una Nova Humanitat, i tot fa pensar que en aquesta Nova Humanitat encara no s’hi superarà la mentida del Poder; la mentida de separar “grans” i “petits”. Si és així, l’aportació dels deixebles de Jesús a aquesta Nova Humanitat haurà de ser des de la petitesa, i ajudant a dessacralitzar tota forma de Poder. A més, la fidelitat als “petits” exigeix excloure tot signe de grandesa, tant si es tracta de grans catedrals com de grans celebracions. I no serveix d’excusa dir que són una herència del passat que l’Església ha de mantenir. En el passat, per bé i per mal, l’Església s’identificava amb la mateixa societat. Així doncs, es pot considerar que la Societat és també hereva legítima d’aquestes antigues grandeses. En tot cas avui dia aquestes grandeses poden tenir més fàcilment una destinació social si són propietat de la Societat que si són propietat privada de l’Església. I l’Església podria ser fidel al missatge de Jesús, i sincera. La petitesa no pot ser una estratègia. La petitesa només val si és real, i viscuda de cor”.

Església i sistema eclesiàstic

En resum. Tot plegat m’obliga a distingir l’Església, del sistema o estructura eclesiàstica. Crec en l’Església com a conjunt de comunitats inspirades en l’Evangeli. I critico i lluito contra totes les formes d’un sistema o d’estructura eclesiàstica que utilitza la fe i l’Evangeli per a mantenir-se en el Poder i per conservar els seus vells privilegis socials en una societat laica i plural. Com també respecto aquelles altres expressions religioses que, com Càritas per exemple, intenten ser fidels a l’esperit de l’evangeli que opta radicalment a favor dels més pobres i marginats de la nostra societat.
Personalment penso que la manifestació de joves catòlics a Madrid (JMJ) té més a veure amb el muntatge espectacular del sistema eclesiàstic que ve a dir-nos: “encara som importants en aquesta societat”, que no pas en l’Església que ha rebut el missatge d’humanitzar la societat des de la petitesa de la base, de la feixa de baix.

NOMÉS TISORADA ?

(Fot: Nens a la font)

Alguns “amics” del facebook m’han demanat el perquè no estic gens d’acord amb les retallades del Govern català. Sóc una persona normal que, com moltes, les pateixo en pròpia carn, i comparteixo el sofriment de les persones del meu entorn. Sense uns coneixements específics d’economia, reconec la complexitat del tema pel seu context global i, per tant, pel poc marge que al govern li queda, entre la pressió d’Europa i la d’Espanya.
Així i tot em sembla que no és correcte insistir tant i només en la “necessitat” de la retallades que proposa el Govern català per tal de reduir el dèficit. Com si volguessin fer-nos creure que existeixen unes raons objectives, tècniques, i que, doncs, no hi ha alternativa possible. Penso que també hi ha unes raons ideològiques i d’interessos de classe que no suren, que es volen disfressar. El pacte de CiU amb el PP, sobre aquest, és molt clar. I si guanyen les eleccions, PP i CiU ens abaixaran les pensions als jubilats. És la darrera mesura o tisorada fàcil que els queda.

No es pot parlar de despesa sense parlar d’ingressos. El dèficit també es pot eixugar, a més a més, a través d e l’augment dels ingressos. Mesura de la qual el Govern no vol sentir-ne parlar. És més fàcil suprimir treballadors de les plantilles de les empreses públiques, interins, eventual o contractats, que no pas rebaixar el sou dels alts directius, assessors, comunicadors i polítics.
Veig, contra el que es va dir, que els càrrecs de confiança augmenten en les institucions, quan havien dit que això aniria al revés. Per què no se suprimeixen diputacions, consells comarcals,...?
“Reduir la despesa pública en temps de greu crisi econòmica és una irresponsabilitat, disminuir la despesa en salut és una injustícia social, retallar la despesa en salut mentre s’elimina part de l’impost de successions és immoral”. És l’opinió d’uns economistes, d’uns entesos que han estudiat el tema.
Abans de començar les “retallades” en salut i educació no s’havien de fer uns estudis i anàlisis exhaustives per detectar on eren les deficiències i resoldre-les per altre vies d’estalvi?
Per què no es grava les rendes i els beneficis del capital financer i dels banquers, responsables de la crisi financera?
La millor manera de reduir el dèficit és augmentar el creixement econòmic i la capacitat adquisitiva de la gent. Això m’ho diu un comerciant de Sant Feliu, que aviat haurà de tancar la botiga. La gent no gasta. No pot. I si baixa el consum i la inversió pública, com es produirà la recuperació econòmica?
Per tant, és clar que hi ha d’haver mesures de racionalització i d’estalvi en la despesa publica, també en la despesa pública social. Però, d’altra banda, s’han d’augmentar els ingressos, s’han d’apujar els impostos a les classes més benestants, i evitar-ne el frau o l’evasió de capital –cosa que, històricament, ha passat durant totes les crisis econòmiques. D’aquest recurs, els polítics no en parlen mai, ni ho faran. Perquè seria reconèixer que ells -i la classe social que representen- han de contribuir més. I això és molt difícil, per no dir impossible.
És més fàcil parlar demagògicament de les petites “trampes” de la gent que està a l’atur, de controlar o suprimir les petites ajudes familiars, la percepció del PERMI... Això, segons la seva opinió és mantenir “vagos”... Això no vol dir que no hi hagi necessitat de fer més controls sobre els probables abusos.
Amb aquesta mesura hi haurà més fractura social.
És la sort del pobre que, a més de ser la víctima d’un sistema que no funciona, el sistema el fa culpable. No té treball, ni casa..., i vol viure!
Quin és el règim de jubilació dels politics?
Tothom té dret a una vida digna -alguns sectaris només el tenen en compte quan parlen de l’avortament-, i per tant, al treball i a l’habitatge.
El cas de Somàlia és revelador. Tots som Somàlia, i ens n’hem de sentir solidaris, sabent que no és la sequera la causa de la fam. Sinó l’especulació que, des d’un llunyà despatx, maquinen unes persones amb els preus dels aliments.

EN TEMPS DE CRISI, ÉS QUAN MÉS S’HA D’INVERTIR EN NECESSITATS SOCIALS

La gent gran de Sant Feliu són els ciutadans i les ciutadanes, els veritables protagonistes, que han fet possible la ciutat en què vivim i que estimem. La ciutat que coneixem avui ha estat la suma d’esforços de molta gent.
Són molts els motius pels quals l’Ajuntament, que representa el conjunt del poble, en tingui cura. I ara més, perquè la necessitat de “retallar” per baix, que ens ve imposada des de dalt, ens podria fer oblidar que les necessitats socials són les primeres que hem d’assegurar i millorar.
Pensem que l’objectiu principal de l¡’Ajuntament i dels seus Serveis Socials és el d’atendre, garantir i protegir els drets a les persones grans, i això s’ha de fer incrementant recursos econòmics i humans a les persones de la ciutat que més ho necessiten. I la nostra gent gran ho necessita. No és ja una qüestió de caritat, sinó de justícia.
Per això ens sembla que els primers diners que s’obtinguin del herència Anlló s’haurien d’invertir, preferentment, a la millora de la residència de la nostra gent gran de què té cura la fundació Surís.

Joan Surís i Llorens, nascut a Sant Feliu l’any 1806 i resident a La Havana, va llegar l’any 1855 vint mil pesos a favor dels guixolencs més necessitats. Aleshores era alcalde Jaume Lloveras i Rivas.
S’encarregà un projecte a l’arquitecte municipal General Guitart i Lostaló, i el 1904 es començaren les obres en un lloc, llavors, alterós i ben airejat de la població.
El 2 de febrer de 1906 les Filles de la Caritat de Sant Vicens de Paül (Dolors Serdà, M. del Carme Sánchez, Assumpció Sans i Josep Llorca) es feren càrrec de la direcció i del servei del centre. Aquestes germanes varen ser substituïdes el mes de juny de 1909 per l’Instituto de las Hermanitats de los Ancianos Desamparados, de València.

Darrere l’Asil Surís hi ha, doncs, una llarga una història de generositat ganxona que ha d’anar en augment. S’hi estan unes persones que s’han d’atendre cada vegada millor, materialment i psicològicament. Això és el més important.
Secundàriament, hi ha també un patrimoni urbà a protegir i conservar: l’edifici projectat pel gran arquitecte Guitart, que s’ha de desprendre dels afegitons que n’amaguen la seva fisonomia i personalitat, com podeu observar en aquesta fotografia.

CAP AL SETANTA-CINQUÈ ANIVERSARI DELS ESTUDIS NOUS (GAZIEL)

(Fot. L’Antoni Ferrer i la Dolors Casamitjana, directora, al pati dels Estudis Nous (avui, Gaziel)

L’Antoni Ferrer i en Lluís Palahí, primers alumnes dels Estudis Nous, parlen de la seva escola i dels seus mestres.

EL PROPER DIJOUS 21 DE JULIOL, A LES 8 DEL VESPRE, A LA SALA DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL HI HAURÀ UNA TERTÚLIA AMB EN JOAN ALFONS ALBÓ, LLUÍS PALAHÍ, L'ANTONI FERRER, I ALTRES, PER PARLAR-NE.
HI SOU CONVIDATS!

Sant Feliu, amb una llarga tradició pedagògica
Al segle XVIII, a Sant Feliu, hi havia escola municipal pública, i estudis privats exercits bàsicament per clergues. Però, a mitjan segle XIX, la cultura esdevingué un valor general de progrés. Per això el llegat del guixolenc Antoni Vidal i Calzada va servir per crear un centre de Segon Ensenyament: el Col•legi Vidal (1872), quan s’establien a la vila quatre escoles confessionals i una laica, sense que deixessin de funcionar les classes particulars de sempre.

Gaziel: “Quan jo era petit, en aquest racó de món no hi havia més escola pública que la municipal, on anàvem a parar gairebé tots els minyons de la vila, des dels més humils als més benestants. Jo vaig aprendre a llegir i a escriure amb els fills dels llauners, sabaters, fusters i patrons pescadors del poble, barrejats amb els dels fabricants, metges, notaris, rendistes i banquers. Tots havíem de passar per les mateixes baquetes, que eren la temuda palmeta d’un mestre vell i bonhomiós, anomenat don Pablo, que ja es devia apropar a la seixantena. Teníem l’estudi municipal a la mateixa Casa de la Vila, donant al Passeig de Mar, i el bon mestre ens hi solia esperar a l’entrada i ens hi acompanyava, quan en sortíem xisclant com un col d’orenetes. Li besàvem la mà seca i rugosa, dos cops al matí i altres tants a la tarda. I ell ens deixava fer amb aire pacient”.

Aprendre en temps de guerra

Abans. L’Antoni Ferrer i Gallego comença a recordar la història del seu ensenyament a l’entorn d’una fotografia escolar que té davant. És una classe del senyor Julià Bohigas del Col•legi Vidal, de l’any 1935. Ell hi surt. Tenia aleshores nou anys. Però li queden uns records llunyans i borrosos d’haver anat anteriorment a “l’estudi laic”, amb la dona del mestre racionalista Galo Mallol.
En tot cas, té molt clar la seva estada al col•legi Vidal, ubicat a l’exconvent, al costat de la caserna de la Guàrdia Civil. Escola i cuartel compartien el pati dels cavalls. “Un dia que érem a classe -explica en Toni- per la porta de l’aula va treure el cap un d’aquells cavalls! Què dius? L’espant va ser majúscul”.
“Per jugar a futbol -parla en Lluís Palahí i Xargay, condeixeble d’en Toni- anava millor la plaça de davant del monestir. Les dues columnes de l’Arc de Sant Benet ens feien una porteria, i l’entrada principal del monestir, també amb dues columnes, ens feien l’altra”.
D’allà, els dos passaren a l’Estudi Plaça, l’escola pública que estava a l’edifici de l’Ajuntament. Hi concentraven els estudiants perquè es volia renovar i modernitzar l’escola pública. Incorporats a l’equip dos mestres nous -Josep Llobet i Carbonell i Josep Mas i Dalmau-, es graduà l’ensenyament primari el curs 1935-1936.

Els Estudis Nou, inaugurats en plena guerra, el maig de 1937
Quan esclatà la guerra, la població va ser objectiu de les bombes dels avions italians procedents de Mallorca. Aquestes enderrocaren l’edifici de l’Estudi-Plaça quan, per sort, els nois i noies ja havien passat als Estudis Mous, al Grup Escolar inaugurat el maig de 1937.
De Darnius vingué, de reforç, el mestre Josep Donjó. Però la guerra feia impossible d’estructurar l’ensenyament. Els mestres més joves havien de deixar l’escola per anar al front, i eren substituïts per mestresses. Per aquest motiu es va demanar a la Maria Duran -que tenia una acadèmia particular de preparació al magisteri- que fes de directora del Grup i se’n cuidés dels alumnes grans. Sovint, si feia bo, feien les classes a plena natura, a les fonts dels voltants.”A classe teníem un mapa amb banderetes que assenyalaven els fronts en guerra. Entre nosaltres, els alumnes, hi havia un esperit molt guerrer. Vam fer dos bàndols: els Inseparables i els Satèl•lits. I a l’hora d’esbarjo jugàvem a guerra. També hi havia, d’ajudant, la “Cion” -l’Encarnació Pijoan, afillada de Josep Irla- que era molt jove i molt guapa! Un dia va fer-nos classe de sexualitat i, a mesura que avançava i aprofundia el tema, feia sortir els més petits perquè no sentissin segons què”, recorda en Lluís.
Sant Feliu esdevingué una ciutat fantasma. La majoria de la gent hi treballava, però anava a dormir als afores per por als bombardejos, i els infants ja s’hi quedaven. En Toni va anar a can Tinus, al barri de Salom de Santa Cristina, on encara va rebre alguna lliçó del mestre del poble, fins que el cridaren a files. I -casualitat!- es retrobà amb la Duran, refugiada a Solius. També en Lluís, que s’estava a la casa de l’aigua de Salenys, davant de l’estació de la Font Picant, alguna vegada havia anat a Santa Cristina amb una vagoneta de tren que feien anar amb els peus. També s’hi trobà la Duran. Després visqué a can Lloveras de Romanyà, on aprengué a fer de pagès i conèixer el bosc.

Després de la guerra: el senyor Mas
Tot havia canviat. Menys alumnes i menys escoles.
Havent examinat els expedients de depuració, es va confirmar el destí del mestre nacional Josep Mas. “Quan vam tornar a l’escola, després de la guerra, vam tenir la gran sort de trobar el senyor Mas”, convenen en Lluís i el Toni. En el retrocés pedagògic general, destacà l’activitat del senyor Mas, que no es va limitar a fer bé la seva feina de professor. També va ser l’ànima en altres àmbits culturals de la ciutat: teatre, escacs, excursionisme....
Com a mestre, tingué el rar do de saber ensenyar. Explicava amb passió les lliçons d’història. Com un company més, el senyor Mas jugava a futbol amb els alumnes i feia sortides. L’ensenyant s’anava convertint en l’educador i l’amic dels seus deixebles. Aquesta proximitat mestre / alumne no va restar-li gens d’autoritat a l’aula, ans el contrari. Sabia compaginar perfectament la llibertat amb l’exigència. Treballava la responsabilitat personal, el tracte als altres -tots li donaven la mà quan entraven a classe, i també se la donaven entre ells.
Anys més tard, el senyor Mas va escriure una carta al seu antic alumne i amic Lluís: “Per a mi, aquella època en que tu venies a classe fou la més rica de la meva vida. Gairebé segur que fou perquè al retorn de la guerra estava desenganyat de tot i em vaig llançar a la meva professió en cos i ànima. A més, els meus alumnes formaven una colla activa i emprenedora que donava gust”.
Fins fa ben poc, cada any un grupet d’antics deixebles, que ara depassen la vuitantena d’anys, anaven al cementiri de Rupià –hi morí el 1981- a retre-li un sentit homenatge. “Tots els alumnes en guardem un record immillorable en tots els sentits”, conclou en Lluís.

EL TREN DE SANT FELIU

(Fotografia: El tren passant per davant de l'escorxador)

29 de juny de 1892 – 10 d’abril de 1969

El tren de Sant Feliu avui torna a ser notícia per dos motius.
Primer, perquè la màquina número 1, que, restaurada, estava exposada a la intempèrie als jardins de Juli Garreta, ara es podrà veure dins del “tinglado” protegida. Llàstima que no pugui funcionar mínimament amb algun dels vagons que encara conservem. Seria una atracció turística fabulosa.
Les primeres quatre locomotores eren de la firma Locomotivfabrik Krauss & cie. de Munic. Bé doncs, se n’ha recuperat una, la màquina número 1. Se’n podrien recuperar més, així com els vagons que són patrimoni de la ciutat. I, d’altra banda, s’ha salvat l’edifici del “tinglado”, que esdevindrà un centre d’interpretació museística del tren i del port comercial.
(L’edifici del “tinglado”, en la seva simplicitat arquitectònica, era un modest magatzem del port, que va resistir l’esclat de les bombes del feixisme italià - espanyol, i les piquetes dels enemics del patrimoni urbà que el volien enderrocar).
Segon.

Tal dia com avui, és a dir el 29 de juny -de 1892- es varen inaugurar les instal•lacions del tan desitjat tren. Segons l’Ignasi de Blas (“Comentaris d’un ferroviari”), el senyor rector de la parròquia de Sant Feliu -mossèn Jaume Puig- va oficiar la solemne benedicció del ferrocarril i de les dependències, amb molta assistència de guixolencs interessats a veure un acte únic de la vida de la població.
D’això fa cent dinou anys.
L’endemà, 30 de juny, a les 5.01 del matí, el tren va començar a prestar servei enmig de la curiositat i les aclamacions de la gent.
La premsa guixolenca celebrà l’acte amb un número extraordinari on es llegien frases com:
“¡¡ Loor a los iniciadores!! ¡Gloria al pueblo de San Feliu!”

La descripció que Gaziel fa d’aquelles festes inaugurals són una autèntica joia literària. A Sant Feliu de la Costa Brava diu:

“El carrilet de Sant Feliu a Girona: La inauguració
..........
Hi hagué dos dies de festa: el 29 de juny, per a la benedicció de la línia, i el 30 per a la inauguració. Foren unes diades tan glorioses, que al cap de més de setanta anys jo encara les recordo. La vila estava més trasbalsada que si hagués hagut de rebre el rei o el papa. Del cantó de Tueda – el barri on s’havia construït l’estació – l’entusiasme pel tren va fer-hi sorgir un barri nou, comptant amb la vida i l’animació que el carrilet li donaria. El carrer de la Processó (avui de Joan Maragall), que fins llavors havia estat una costa polsosa i excèntrica, que no menava enlloc, com que ara conduïa a l’estació, es convertí en una via animada on la gent rica construí, a banda i banda, cases noves i bones – tant, que encara hi són. El meu avi patern i el meu pare s’hi fincaren i hi anaren a viure. I és per això – i a més perquè jo era petit i em passava al carrer tot el sant dia – que aquelles festes les recordo tan bé com si fossin (miratges del temps!) cosa de la setmana passada.
Ja “El Noticiero”, el diari local, va sortir amb unes lletres de pam a la primera plana del número extraordinari, cridant als quatre vents: ¡¡ Loor a los iniciadores don Juan Casas y Enrique Heriz!! (Per cert que tothom quedà espantat llegint aquest darrer cognom, que ningú no coneixia, escrit així, perquè tothom li deia l’Eris). I afegia: ¡Gloria al pueblo de San Feliu! Ara penseu com anava el meu carrer, a les sis de la tarda del dia 29, quan el rector de la parròquia del monestir, mossèn Jaume – el mateix que em va batejar i em donava una pastilla de goma cada cop que em trobava -, acompanyat de dos escolans de gala, com si fossin del Vaticà, que tot ho estrenaven, sotana vermella, roquet de randa, guants de fil blanc i sabates xarolades, i seguit del Magnífic Ajuntament en pes, els agutzils, els serenos i una banda de música, passaven per davant de casa, camí de l’estació, cap a beneir el tren nou de trinca.
Els estalonaven una sens fi de tartanes i xarrets, i fins algun cavaller (vull dir un home a dalt de cavall), empesos per tot el poble que venia darrera. ¿ I com voldríeu que jo no me’n recordés, si els escolans eren el meu germà gran i un altre minyó de la seva edat, en Rafelet Valls, de la Banca Valls, i els meus pares, traient guspires i llustre, de tan ben vestits, també se n’anaven cap a l’estació, mentre jo, que no n’era digne, perquè a penes tenia cinc anys, m’ho mirava des del balcó del primer pis, custodiat per les minyones i escarrassos de casa, que eren vuit o deu?...
L’endemà, dia 30, va ser la inauguració del carrilet, la seva primera aventura pels arriscats camins de la vida. Jo aquella nit vaig dormir com un soc – bon costum que tenia i encara conservo -, però suposo que els grans no varen aclucar ull, pel joiós neguit que duien dintre. El cert és que, a trenc d’alba, bon punt clarejava, una banda començà de fer la passada, que vol dir un tomb pels principals carrers i places de la vila, bufant amb gran empenta i despertant tothom. La gent es vestí a corre-cuita, i una gran gentada s’encaminà a l’estació, a veure la cosa mai vista i que ja no es tornaria a veure mai més: la sortida del primer tren del carrilet de Girona”.
.................
El dia 10 d’abril de 1969 -a les 0 hores de l’11- va ser el darrer dia del seu funcionament.
El darrer tren, remolcat per la locomotora número 5, va fer el viatge sortint de Girona a un quart de vuit de la tarda el dia 10. Arribà al final de trajecte a tres quarts del 10 del vespre després d’haver estat objecte d’admiració i homenatge en totes les parades del recorregut.
Una pena, la història del nostre tren. I una alegria, la notícia de la instal•lació de la màquina a l’edifici del port. Podria ser l’inici d’un projecte important per a la ciutat.

GRÀCIES COMPANYS!

Quan estava pensant els possibles comentaris de les lectures de diumenge (S. Trinitat), una jove cartera truca a casa. “L’hi porto un paquet, i m’ha de signar aquí”. Procedència: Girona. Remitent: Francesc Pèlach. L’obro, i veig La Bíblia (bci) dedicada: “Benvolgut company Àngel: Amb agraïment per la teva col•laboració a la missa de la festa de la Verge de Montserrat. Els teus companys de l’Escolania del Mercadal. Girona, 27 d’abril de 2011”.
Dins del llibre, en Francesc hi ha posat una fotografia de 1960, quan cantàvem plegats sota la direcció del mossèn.
Tot una sorpresa, agradable i agraïda. No calia, perquè hem rebut més del que he pogut retornar a l’Escolania del Mercadal. Al nostre mestre, mossèn Fernando, i als antics companys.
Però l’estimació deu ser això, donar sense esperar res a canvi. Aleshores, si no fos generosament gratuït, ja estaríem parlant d’una altra cosa.
I començo a mirar enrere, i veig darrere -i dins- meu una gran història d’amor rebut que, alhora, s’ha anat vessant a els altres. Aquesta experiència de l’amor a vessar –Mn. Fernando, n’era expressió concreta- és el que celebrem diumenge. No celebrem una idea abstracta, ni un concepte trencaclosques. Celebrem el misteri de la Vida.
Estimar -com a Verb-, concretament, mai no és cosa de solitaris, d’una sola persona, ni de dos. És cosa de família, de comunitat, de tots; d’estar connectats en aquest àmbit o cercle infinit de comunió. Tot un misteri, aquesta percepció de l’Amor i de la Vida, amb horitzons oberts! Mossèn Fernando sabia que els camins de la vida passaven per aquesta experiència comuna. Per això, sovint ens reunia a tots, per celebrar-ho.
Gràcies companys! En el vostre gest, d’abans i d’ara, intueixo la profunditat del que celebrem diumenge. Però el llenguatge, i perdoneu, sovint no arriba a expressar ben bé allò que us voldria comunicar. Repeteixo, gràcies.

AVUI LA MATERNITAT D’ELNA TORNA A SER NOTÍCIA

El dia 28 de gener de l’any 2006 un grup de guixolencs van recórrer els camins de l’exili, i vam visitar la maternitat d’Elna. Eren les sisenes jornades sobre el franquisme que organitzava el Grup de Recerca de l’Època Franquista (GREF).

DOSSIER DE LA MARXA PELS CAMINS DE L’EXILI

Programa de sortida

______________________________________________________
MARXA PELS CAMINS DE L’EXILI
_______________________________________________________
Dissabte, 28 de gener de 2006

Sortida: A les 8 h. del matí de la plaça del Monestir.

10.30 h. Visita guiada a la Maternitat d’Elna, acompanyats del batlle d’Elna, l’antic propietari de l’edifici i Sergi Barba, president de l’Associació “Fills i Filles de Republicans Espanyols” (FFREEE).

12.30-13 h. Dinar a Elna

15 h. Ens desplaçarem fins a Argelers on després de passar pel “cementiri dels espanyols”, es farà lectura de textos a la platja, davant del monòlit de la Retirada.

16 h. Arribada a Cotlliure, on visitarem el cementiri i es deixarà temps lliure.

19.30 h.: Hora d’arribada prevista


LA MATERNITAT D'ELNA

La Maternitat d'Elna descobreix un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en condicions penoses en els camps de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la maternitat que va crear Eidenbenz.

Elisabet Eidenbenz

Elisabeth Eidenbenz va néixer a Zuric (Cantó N. De Suïssa) el 1913. Va treballar de mestra en diferents col·legis de Suïssa i Dinamarca fins al 1937, any en què es va traslladar a Burjassot (València) com a voluntària dins l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra. Va col·laborar en les tasques d’ajuda humanitària en la Guerra Civil espanyola dins la zona republicana, i immersa a l’èxode l’any 1939 va passar a França. Va organitzar una maternitat per acollir les dones embarassades dels camps de refugiats. Aquesta Maternitat va funcionar ininterrompudament fins a l’any 1944, data en què l’exèrcit alemany la va clausurar.

Els anys de la Maternitat d'Elna han estat l'etapa més important de la meva vida (Elisabeth
Eidenbenz).

Testimonis

"Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s'adormia i ella l'escalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d'aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, l'enterrava el nadó a la sorra fins deixar-lo fora només el caparró. La sorra li feia de manta.
Però al cap d'uns dies el nen es va morir de fred i de gana.
Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.
Després d'unes setmanes, a la barraca d'infermeria del camp vaig trobar la senyoreta Elisabeth o, més ben dit, ella em va trobar a mi.
Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló.
El dia que va néixer el meu fills a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.
Tothom es pensava que plorava d'emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d'Argelers".

Mercè Domènech (portbou, 2004)

Els nens d’Elna

Avui ens farà de guia en Sergi Barba.
És el president de FFREE (fills i Filles de Republicans d’Èxode Espanyol). Ell hi va néixer, a la Maternitat d’Elna. En Sergi, fill d’exiliats espanyols, viu molt a prop d’Elna, concretament a Mourelles. Ha treballat per a recuperar l’edifici de la maternitat en pro d’una titularitat municipal per convertir-la en patrimoni de tots. Com la resta de “nens” nascuts a la Maternitat, sent un lligam especial amb Elisabeth Eidenbenz. Diu:
”Quan vaig tenir consciència que existia en aquest món, vaig saber que havia nascut a la Maternitat suïssa d’Elna. El vincle entre ella i la meva persona va ser natural com els lligams d’una mare.
La meva mare em va alimentar amb llet de la Maternitat i em va fer sentir que era a la terra promesa.
Quan vaig tenir edat per entendre, vaig saber d’on procedien els meus pares i que França no havia estat amable amb ells.
Amb el temps vaig comprendre que el nexe amb la Maternitat no era d’origen providencial, sinó que tenia un rostre, el d’Elisabeth Eidenbenz.
De més gran he comprès que la Maternitat va ser un far en la foscor i el meu naixement en aquell lloc, un privilegi.
A la Maternitat d’Elna la mare em va donar la vida i l’Elisabeth Eidenbenz, la confiança en el gènere humà

Elisabeth era com un àngel baixat del cel enmig d'aquell infern (Maria García, refugiada).


El context històric

Aquest any se’n compleixen setanta de l’esclat de la Guerra Civil.
L’aixecament militar es venia preparant des de l’endemà de la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931.
La Segona República va arribar una mica sobtadament, després d’unes eleccions municipals celebrades el 12 d'abril. El canvi de règim, per tant, es va introduir sense que el país hagués conegut un sol programa de govern dels partits polítics. Això i la inexperiència dels governants n'expliquem la inestabilitat.
El període inclou la depressió econòmica dels anys trenta, que a Catalunya va coincidir amb una primera forma de govern propi a càrrec de la Generalitat.
Es redactà l'Estatut de Núria, ratificat pel poble al mes d'agost de 1931, però les Corts republicanes, formades al juny, tingué una forta oposició pel seu contingut federal. Finalment es pactà una redacció més moderada entre els representants de l'esquerra catalana i la coalició republicana-socialista que governava a Madrid (1932).

Malgrat aquests condicionants, els homes del govern provisional, de personalitats complexes i procedents de set parts diferents, es varen posar a governar des del primer dia i, mentre preparaven la convocatòria a Corts constituents per redactar la Constitució republicana, es varen prendre mesures d’un abast i profunditat desconeguts fins llavors Espanya: reforma agrària, de l’estament militar, la qüestió catalana, es relacions d’una República laica amb l’Església amb el Concordat de 1851 vigent, la reforma de l’educativa i un llarg etcètera.
Als militars, a la jerarquia, als terratinents, als grans propietaris, industrials i financers no els va fer falta esperar a què es produïssin gran aldarulls, vagues, la revolució obrera i la repressió republicana. Com hem dit, l’endemà de la victòria republicana del 12 d’abril de 1931 començaren a conspirar contra règim legalment constituït.
I així arribà aquell 17-19 de juliol de 1936 l’aixecament militar que acabà en guerra i repressió.


El pas de la frontera

Des de finals de gener, vora la frontera amb França s’acumulava una autèntica allau humana, fugint de l’avenç de les tropes franquistes per territori català. Els principals passos fronterers utilitzats foren: la Guingueta d’Ix (Cerdanya), els colls de la Manrella, de la Perxa i d’Ares (Ripollès), el Portús, Banyuls i Portbou (Alt Empordà).
Els darrers dies de gener havien començat a entrar, a França, dones i criatures. Dies després, es deixava entrar als homes, molts d’ells soldats de l’exèrcit republicà. Gairebé tothom fou reclòs en camps, especialment els que s’improvisaren a les platges mediterrànies del sud. Els gendarmes i membres de l’exèrcit colonial francès s’encarregaven de conduir tothom als punts designats. D’aquesta manera, el destí més freqüent entre els exiliats de 1939 fou anar a raure en una gran presó francesa a la intempèrie, passant de ser refugiats a internats, reclusos o presoners, com es prefereixi. Molt poques persones, majoritàriament polítics de relleu o industrials, es van lliurar d’aquest destí. És el cas dels guixolencs Ponç Valls o Josep Irla i família. En el seu cas calia tenir mitjans propis de subsistència i algun contacte a França –familiars, amistats o, fins i tot, la maçoneria– per a resoldre el tema de l’allotjament i la manutenció.
L’existència de camps de concentració –o d’internament, com en deien les autoritats franceses–, a partir de febrer de 1939, responia a la necessitat de les autoritats de l’Estat de controlar els refugiats republicans. Allà, però, s’hi produí una manca completa de llibertat i de les més elementals condicions de vida.
Els principals camps foren vuit: Argelers, Sant Cebrià, Barcarès, Ribesaltes (Pirineus Orientals), Gurs (Baixos Pirineus), Setfonts (Tarn i Garona), Agde (Erau) i Bram (Aude). Alhora, hi hagué camps més petits, que serviren, els primers moments, per internar els qui passaven la frontera i redistribuir-los en les grans instal·lacions: Prats de Molló, Sant Genís de Fontanes, etc. També hi hagué camps de càstig, com el de Vernet (Arieja), al qual anaren els anarquistes de l’antiga columna Durruti, o el del Castell de Cotlliure (Pirineus Or.), destinat als elements considerats “fortes têtes”, és a dir, perillosos o extremistes[2]. Per últim, cal tenir en compte que també n’hi hagué als territoris francesos del Nord d’Àfrica, generalment de caràcter disciplinari. Una primera etapa d’aquests camps francesos s’emmarca entre l’entrada dels refugiats a França i l’inici de les hostilitats bèl·liques amb Alemanya, al setembre.

PROFETAS DEL 15-M

Profetas del 15-M. José Arregi, teólogo

“¿Qué es lo que quieren estos tíos, si no han trabajado en su puta vida?”. “Despejad la plaza, que quiero dar de comer a las palomas”. Se me humedecieron los ojos cuando, el domingo por la tarde, una de las “indignadas” de la plaza Arriaga de Bilbao nos leyó estos comentarios, y otros igualmente terribles, que acababan de aparecer en ciertos blogs integristas. Me pregunté: “¿Es el colmo del cinismo o es la sima de la inconsciencia?”. Y pensé: “Tal vez hoy habrán ido hoy a misa esos que hablan así”.
Me gustaría entrar por un momento en el corazón de las personas que escribieron tales comentarios y entender por qué oscuras razones se expresan con tanta dureza sobre esta rebelión pacífica que es el 15-M. Y me gustaría decirles: Amiga/o, ¿hablarías así si tus hijos de 30 y 35 años estuvieran en paro, si no tuvieran una casa en que vivir con sus parejas y darte nietos, y hacer crecer en el mundo la vida y la dicha?
Amigo/a, ¿nunca te ha estremecido la denuncia del profeta: “Disminuiremos la medida, aumentaremos el precio y falsearemos las balanzas para robar; compraremos al desvalido por dinero; venderemos al pobre por un par de sandalias” (Amos 8,5-6)? ¿No ven tus ojos el dolor del mundo? ¿No oyen tus oídos su clamor? Tal vez te llames cristiano y lo seas; pero ¿cómo rezas entonces el Padrenuestro, si no es como “un manifiesto revolucionario y un himno de esperanza” (J. D. Crossan)? ¿En qué piensas cuando dices: “Venga a nosotros tu reino” y “Danos el pan de cada día”?
Nadie sabe si el 15-M es un vigoroso germen de transformación planetaria o no es más que un sueño generoso y pasajero. Eso no depende de ellos, sino de nosotros, de todos nosotros. “Si no buscas una solución, eres parte del problema”, nos han dicho certeramente. No es seguro que tenga éxito aunque lo apoyemos, pero es seguro que no tendrá éxito si no lo apoyamos. Y en cualquier caso, la calidad de un compromiso no se mide por el éxito o el fracaso, sino por la generosidad vivida y por el valor de la causa, aunque fracase.
A veces hay que medir la acción en función del resultado previsto, no digo que no, pero hay causas –son las causas más humanas– que merecen adhesión aunque fracasen. Nada hay más ético y humano, nada más divino, que la compasión y el compromiso con el herido del camino sin esperar premio ni obtener éxito.
¿Qué otra cosa hizo Jesús cuando subió a la montaña y proclamó: “Bienaventurados vosotros, los pobres, porque Dios os librará”, cuando salió a los caminos y curó a quien pudo, cuando se enfrentó al Sanedrín y al Pretorio arriesgando su vida? No importa que fracasara, si es que fracasó. ¿Qué es el éxito y qué es el fracaso? “El crucificado vive en Dios”, proclamaron los cristianos después de su fracaso. El vencido es victorioso, el condenado ha subido al cielo, porque Dios está con los que padecen el infierno. Donde está Dios, allí es el cielo. No os quedéis, pues, mirando al cielo, sino transformad la tierra.
La causa de los jóvenes indignados de nuestras plazas es la causa más justa del planeta entero y merece la pena, aunque fracase. Pero sería tremendo que fracasara por nuestra desidia. Es la causa del Evangelio. Es la causa de Dios. La causa de Dios no es que todo el mundo crea en Dios – ¿qué significa eso?–, sino que el mundo sea justo y viva en paz, que todas las criaturas sean dichosas. La causa de Dios se defiende en las tiendas de campaña de las plazas, mucho más que en los templos de piedra.
Está bien que los cristianos nos reunamos cada domingo a celebrar la memoria de Jesús, cuyo fracaso es ascensión. Pero no sería la misa de Jesús, si antes o después, de una manera u otra, no acudimos, con todos los párrocos al frente, a reunirnos con los jóvenes indignados de las plazas que encarnan el sueño y la causa de Jesús. Está bien –digamos que sí– que los obispos convoquen a los jóvenes del mundo entero a la JMJ en Madrid, pero creo que sería una traición a Jesús, al Evangelio, a la memoria y a la esperanza de la Iglesia, si estos jóvenes, antes y después de la JMJ, no se sumaran a la juventud mundial del 15-M, reclamando con ellos lo mismo que Jesús reclamaba, y dándole así a Dios el único culto que le honra.
Sería un sacrilegio que la JMJ vaya a gastar 50 millones de euros –en buena parte, dinero de los contribuyentes que somos todos; en otra buena parte, donaciones interesadas de algunas de las empresas más corruptas del Estado español–, si los jóvenes de la JMJ no apoyaran activamente la rebelión bíblica de los jóvenes del 15-M. El vía crucis de la Castellana sería entonces una farsa cruel.
Pues no hay gloria de Dios sin democracia real. Y no hay democracia real. No hay democracia real cuando el 40 % de la juventud no tiene trabajo ni casa; cuando en las listas de las últimas elecciones españolas había tantos candidatos corruptos que nos seguirán mandando si han sido elegidos, y si no lo han sido también; cuando la eliminación del fraude fiscal en el Estado español permitiría dar 20.000 euros a cada uno de los 4 millones de parados; cuando 300 multinacionales gobiernan a todos los gobiernos; cuando unas pocas empresas controlan y manipulan a todos los medios de comunicación y hacen que la libertad de expresión e incluso de opinión sea mera ficción; cuando los países ricos imponen los precios y aranceles que les interesan;
cuando el dinero sirve ante todo para ganar dinero; cuando están aplicando como remedio para la crisis las mismas medidas que la han provocado; cuando, solo en África, mueren 2 niños por minuto a causa de la malaria, y mueren 10 niños por minuto en el mundo por beber agua contaminada, y 21 niños por minuto por falta de medicinas (los matamos tú y yo, pero nunca habrá para ellos ninguna ley de víctimas); cuando el 40% de la humanidad vive con menos de 2 dólares por día; cuando los países ricos destinan a la ayuda del desarrollo menos que en los años 90; cuando lo que hemos dado a los bancos en crisis bastaría para resolver el hambre en el mundo durante los próximo 54 años por lo menos. No hay democracia real cuando se deja libre a un zorro en un corral, como se ha escrito. “No falta dinero. Sobran ladrones”, como dice un cartel en la plaza Arriaga.
¡Bien por esos jóvenes de nuestras plazas alegres e indignados, lúcidos y generosos, con su bloc y su boli moderando asambleas en corro, dando lecciones de política a los políticos, de economía a los economistas, de verdadera teología a los creyentes de todas las religiones! ¿Qué piden estos jóvenes en las plazas? Solamente piden aquello que debe y puede ser. “Esto es revolucionario y es solo el comienzo”, y de nosotros depende que tenga futuro, es decir, que tengamos futuro.
Son como los viejos profetas de la Biblia, que inventaron imágenes y palabras para el sueño posible, para Dios, porque dice Dios: “Mirad, voy a hacer algo nuevo, ya está brotando en las plazas, ¿no lo notáis. Trazaré un camino en el desierto, senderos en la estepa” (Isaías 43,19). Pero, con infinita inquietud en sus ojos, Dios dice también: “Oh criaturas mías, yo no podré hacer nada nuevo, ni trazar un camino en el desierto ni ser el futuro del mundo, sin vosotras. Yo no puedo nada sino gracias a vosotras”.

José Arregi