1936. MATINADA DE TERROR A SANT FELIU: LA DEL 30/31 D’OCTUBRE (4)

(Fot. Clos de l'entrada del cementiri de Sant Feliu)

Nit de pànic pel bombardeig de Roses

El 7 d'octubre a Girona es constituïa la Comissaria de Defensa Militar de les Comarques de Girona, i la formaven M. Jordi Frigola, comissari delegat de la Generalitat, el guixolenc Francesc Isgleas i Piernau, com a comissari polític, i el tinent coronel Enric Álvarez Samper, en concepte de cap militar.
El 20 d'octubre Francesc Isgleas, en nom de dita Comissaria, s'adreçava a l'alcalde de Sant Feliu en aquests termes: “tingueu cura del manteniment de l'ordre públic evitant tot acte de violència que resultaria perjudicial per la causa que tots estem defensant".

El mateix dia que l’Isgleas demanava que s’evités tota mena de violència, a Sant Feliu tenien lloc uns canvis polítics importants. Havent quedat dissolts els comitès antifeixistes i els milicians incorporats de manera efectiva a la guàrdia nacional, en una reunió del poble a la sala Vidal s’acordà de nomenar les majories del nou Ajuntament o Consell municipal i posar-hi com a president executiu el ciutadà Cristòfor Sala i Vila de la CNT. S’hi deixaren buits els llocs -vuit en total- que haurien correspost a l’Esquerra. La força sindical de la CNT s’havia fet amb el monopoli del poder local, sense cap participació per part d’Esquerra Republicana. Fins al 4 de febrer de 1937, Esquerra no va retornar a l’Ajuntament. El seu representant Francesc Campà –que, per malaltia, era fora de Sant Feliu des del 3 d’octubre, essent substituït per Bernabé Llorens fins al 20 del mateix mes- no s’estigué de manifestar més tard que: “l’Esquerra exercia les seves funcions de govern en virtut d’un mandat popular i va ésser per l’octubre [de 1936] que la CNT, atribuint-se la màxima representació popular i fent ús d’una força que no és del cas d’escatir on radicava, va foragitar de l’Ajuntament els representants de l’Esquerra”.

Just deu dies després de la crida a evitar la violència, el 30 d'octubre de 1936, cap a les cinc de la tarda, el creuer Canarias produïa un pànic generalitzat a les nostres contrades en bombardejar la badia de Roses. Fins i tot s'arribà a pensar que es tractava d'un desembarcament dels facciosos
Així descriu l’ambient l’arquitecte Joan Bordàs en el seu diari personal:

“30. Octubre 1936.- Són les 7 del vespre. Al cap de poca estona d’haver entrat a classe a l’Escola d’Arts i Oficis, alguns pares han vingut ansiosos, a buscar els seus fills. Pels carrers hi havia gran alarma. La trompeta del nunci ressonava en la nit, com un toc de clarí. ¡Què passa! Un vaixell de guerra –comenta la gent- ha bombardejat la vila de Roses, i es parla també de que s’està fent –o intenten- un desembarc a les platges del golf, per un exèrcit procedent de Mallorca....
Tots els milicians són cridats a les armes. Marxen camions plens de gent armada, en direcció a Palamós.
Pànic i grans corredisses al sentir-se volar un avió, pel cel mig ennuvolat, i amb claror de lluna...
Al Passeig, davant del “Comité de guerra” (abans casa del Marquès de Robert) gran efervescència i molta lluminària. Les milícies s’estan concentrant al “Saló Catalunya..”.

Una matinada especialment tràgica

La confusió i la por s'uniren, i es començaren a sentir les primeres veus d'amenaça i venjança: "Ells ens maten els nostres homes a Saragossa i ara volen atacar-nos a Roses...I nosaltres deixarem els feixistes tan tranquils?"
Com a fatal reacció de represàlia -com s'esdevingué també a Girona i a Olot-, hom assassinà aquella mateixa nit, al cementiri del poble, els reverents: Sants Boada Calzada, nascut a Sant Feliu l'any 1875, que es dedicà a l'obra social; Emili Calzada Marsal, també nascut a Sant Feliu l'any 1899, adscrit a la parròquia; Pere Compte Figueras, guixolenc, nascut el 1877; Adelard Magí Camps, nascut a Blanes l'any 1866, capellà del col·legi dels germans de la Salle, molt apreciat pels seus alumnes; Josep Noguer Roca, nascut a Sant Feliu el 1880, capellà del col·legi de les religioses de l'Immaculat Cor de Maria, i Josep Peralló Cunill, nascut a Malgrat l'any 1869, capellà de les religioses Carmelites de la Caritat.
I amb ells, varen ser igualment executats els senyors Enecon Girbau Valls, Rufí Romà Roca, Josep Vilaret Xarnach i Josep Vivas Borjas, ja esmentats.

[Prop de Llambilles, a finals de juliol, havia estat assassinat Mn. Narcís Aleñà. Mn. Lluis Font, el 21 d’agost, a Sant Martí de Llémena, i Mn. Francesc Font, prop de Sant Martí de Cantallops (Barcelona, bisbat de Vic) el 13 d’agost.

El nombre de clergues assassinats durant la guerra a l'arxiprestat de Sant Feliu de Guíxols va ser de catorze].

Així, doncs, el 31 d'octubre va ser un dels dies més tristos de tota la guerra de Sant Feliu, quan els elements polítics més moderats popularment elegits ja no presidien el Consell, i Campà estava malalt.
Després d'aquell dia fatal, a la ciutat no es produí cap més execució.
Com a mesura preventiva, com havia passat amb els morts, s’empresonà altres guixolencs.

Més presoners

Aquell mateix dia 31 varen ser empresonats, entre altres, a casa de la Marquesa:
Marià Viñas, Joan Casas Anguila, Victorià Brosa, Joan Casas Capell, Narcís Ruscalleda, Joan Auladell, Vicenç Gandol, Lluis Burgell, Moisès Oliveras, Antoni Serra Vicens, Rafael Vivas, Juli Blas, Ignasi Blas, Jaume Lladó, Joan Sabater, Josep Julià, Mn. Narcís Gispert, Antoni Rufí, Joan Bartra, Wenceslau Sánchez, Teresa Vidal Petit, Josep Auladell, Agustí Casas Viñas, Lluís Casas Viñas i Vda. Josep Batet...
Als tres darrers, als Viñas i a la vídua de Josep Batet, els sostragueren a més llurs béns.

Segons un dels detinguts: "A la presó no ens tractaven pas malament. Directament mai no ens van amenaçar. Ara, segons quins milicians hi havia de guàrdia, estàvem més o menys tranquils. (...) Vaig ser detingut des del 31 d'octubre fins al 15 de gener. Al meu pare el van deixar anar a finals de novembre. La família ens portava el menjar.(...) Allí, a la presó, algú llegia. Recordo que ens entreteníem fent figures de suro. En Ruscalleda, el farmacèutic, es feia portar llibres de medicina. En Casas Anguila es va molestar perquè en Gandol li va fer la caricatura de cap de carbassa".

I de testimonis com aquest, fets amb sentit d’humor i sense cap mena de por, n’hi ha d’altres.

Alguns d'ells es varen sotmetre a judici popular a Girona. Rafael Vivas, Joan Gispert i Pere Màrtir Estrada. La sort de tots ells va ser diferent. Els dos primers varen ser absolts. (Vivas es passà al costat de Franco i Gispert morí -sembla que assassinat- al front, a Vallecas (Madrid)). El tercer hagué d'estar-se a la presó, a la residència de les germanetes dels pobres de Girona.

Pel que fa als altres presos, mossèn Narcís Gispert escriví: “Un darrera l’altre els presos són alliberats, començant pels de més alta posició econòmica, fins que no quedem més que quatre desgraciats que no tenim amb què comprar el nostre alliberament; no sabent-ne què fer, determinen el nostre trasllat a la presó provincial de Girona”.


A manera de resum i conclusió

La primera pregunta que un historiador s'ha de plantejar és: quan va començar aquella repressió, la republicana? Només existeix una resposta segura, sempre després de la revolta dels militars dels dies 17-19 de juliol de 1936. Es tractava d'una persecució "només" religiosa? I quines varen ser-ne les causes? La resposta, encara que sigui extremadament complexa i delicada, cap investigador no la pot eludir quan pretén analitzar els fets repressius que s'esdevingueren durant la guerra civil.
Davant d'aquests fets tan terribles, no ens podem estar de preguntar-nos: per què ? I no podem acontentar-nos amb respostes massa fàcils.
Hem d’apuntar el context més llunyà -clericalisme / anticlericalisme- i el més proper d’aquella violència: la guerra i la repressió a banda i banda. Hom coneix el nom dels presumptes autors materials del assassinats esdevinguts a Sant Feliu de Guíxols, entre els que no hi havia cap membre del quadre dirigent. Se sap, però, qui eren els que formaven el Consell municipal el 31 d’octubre de 1936. Tots ells, residents a Sant Feliu, pertanyien bàsicament a una organització sindical. Eren tots homes d’escassa consciència cívica, els més incontrolats i marginats, producte de la situació revolucionària. Però no es pot concloure que aquella sagnant violència fos fruit només de l’espontaneïtat irracional d’uns individus que, pel seu risc i compte, van decidir de portar a terme els assassinats. Hi havia, per sobre i darrere d’ells, uns responsables de l’ordre públic i de la gestió municipal, encara que físicament no eren presents al lloc on es produïren aquells fets luctuosos, al cementiri.

Durant la repressió franquista tan sols un d’ells va ser afusellat acusat de participar-hi directament. Tots els altres guixolencs condemnats a mort i a penes de presó no tingueren res a veure amb aquells fets directament.
S’ha explicat breument com Francesc Isgleas, dirigent cenetista, i l’exalcalde Francesc Campà d’Esquerra Republicana, junt amb altres persones, varen fer tots els possibles per a salvar vides i béns, tal com ho testimonià el mateix mossèn Dalmau en el seu informe de 1939.
Les institucions republicanes, concretament la Generalitat, a pesar de quedar desbordada pels fets, va condemnar públicament aquella violència, els assassinats i les represàlies. I van fer tots els possibles per a salvaguardar vides.

En canvi, pel que fa a la repressió franquista ningú no va condemnar la seva violència, l’Església tampoc. La violència dels vencedors s’exercí de manera permanent i sistemàtica sobre tota la població i s’organitzava des del poder polític. I tenia un objectiu molt clar: suprimir de soca-rel qualsevol possibilitat d’alterar el nou sistema establert per la forma de les armes: el Nuevo Estado. Una violència que no s’explica –ni menys es justifica- per la que s’esdevingué al costat republicà.
El caràcter o la naturalesa de la violència de la repressió republicana i la franquista era totalment diferent, tant en les formes repressives com en els procediments i actituds davant la violència.

Fa més de trenta anys que estudio la repressió republicana i la franquista. Avui no solament es coneixen més les xifres de les víctimes, sinó que se saben millor les circumstàncies en què es varen produir, així com les seves causes i conseqüències.
Però cap d’aquests factors històrics no justifiquen el que s’esdevingué la matinada del dia 30 al 31 d’octubre de 1936. Tots, innocents afusellats i assassins, varen ser víctimes d’una guerra provocada.

D’un fet tan lamentable, els ideòlegs del franquisme i del postfranquisme n’han fet un argument llençadís per a justificar el que era i és injustificable.

1936. EL CONTEXT ECLESIÀSTIC GIRONÍ DE LA REPRESSIÓ REPUBLICANA (3)

Actualitat

Avui dissabte, 23 d’octubre, a molts llocs del país se celebren actes cívics a favor de la laïcitat de l’Estat. La nostra feble democràcia encara està molt lluny d’aconseguir la necessària independència de l’Estat respecte a una determinada confessió religiosa. Encara no s’han aconseguit les fites republicanes pel que fa a la qüestió religiosa. El concordat de 1953 i els acords amb la Santa Seu de 1979 pesen com una llosa sobre les arques comunes de l’aparell estatal, en plena crisi econòmica. Les institucions haurien d’impulsar la construcció dialogada d’un consens ciutadà i republicà en forma d’un Pacte Nacional per la Laïcitat. L’actual pluralitat religiosa mostra que és possible conviure amb valors comuns que estiguin per sobre de qualsevol límit i privilegi -de finançament, per exemple- de les diverses confessions religioses.
I dit això, tornem a la història de 1936.

En aquest escrit -i propers- no tractaré tant de fer una descripció de la violència i dels assassinats de religiosos –la matinada del 30 al 31 d’octubre en farà setanta-quatre anys- o de la destrucció del patrimoni eclesiàstic -ja ho vaig fer al llibre La Guerra Civil a Sant Feliu de Guíxols (1995)-, com d’aproximar-me més a trobar explicacions d’aquells fets; d’ajudar a entendre per què es produïren sense fer-ne judicis morals. Intento, doncs, fer una reflexió sobre les causes de la ira amb què una part de la societat guixolenca va castigar l’Església, entesa aquí només com una institució històrica sotmesa a totes les regles sociològiques -de funcionament, manteniment i perpetuació- i al mecanisme del poder eclesiàstic institucionalitzat i, per tant, objecte d’anàlisi històrica.

Alguns -pocs- preveres avançats, com el doctor Estela

Penso, per exemple, que és important evocar aquí el prevere Damià Estela i Molinet (Besalú 1904 – Girona 1979) que deixà un testimoni de primera mà de l’esclat de la Guerra Civil i de la persecució religiosa que desencadenà. Amagat a Besalú els primers mesos de 1936, mossèn Damià deixà escrites unes reflexions personals molt lúcides, que sempre he recordat en la meva ja llarga recerca i reflexió sobre la repressió republicana que s’esdevingué a Sant Feliu l’octubre de 1936.
El dia 10 d’agost, a la llibreta, hi va escriure:

“ Essent els humils els interessats a cercar canvis polítics i socials i els poderosos a conservar l’ordre existent, els qui per fer triomfar el laïcisme havien de seguir un camí de subversió se n’han emportat les masses, i nosaltres, que a cada trontoll de la vida col·lectiva sentíem un sobresalt de possible ruïna, ens hem quedat amb els poderosos, o sigui amb els menys. No és que han d’ésser menystinguts per ésser els menys sinó que em sap greu de no poder-me sentir acompanyat pels humils que, d’altra banda, són els predilectes de Jesús i també eren fins ara els més despresos en llur fe”.

El testimoni del doctor Estela mostra, doncs, una altra visió - evangèlica, oberta i coetània- dels fets que, aleshores, tenien lloc arreu del país. El vaig conèixer i tractar personalment uns anys, i ha deixat una petjada important en els meus sentiments.

Mossèn Camil Geis

Un altre testimoni que vull recordar en aquest escrit és el de mossèn Camil Geis Parragueras (Girona 1902 – Sabadell 1986), poeta i músic, que exercí d’organista a la parròquia de Sant Feliu de Guíxols els anys 1925 - 1927. L’any 1960 aquest notable prevere va escriure el que aquí reprodueixo traduït al català:
“Quantes vegades he recordat una frase en els dies de persecució religiosa que ens va tocar viure fa gairebé un lustre. Quantes vegades l’he portat a col·lació en prèdiques de recessos per a joves d’A C i en xerrades sobre temes religiosos!”

Quina era aquesta frase que l’havia impactat tant fins a recordar-la sobretot els dies de la repressió republicana? La trobem en el context d’una vetllada musical que tingué lloc a casa d’un patrici guixolenc, excel·lent pianista, propietari i industrial, exponent d’un catolicisme més progressista i del catalanisme conservador, Marià Vinyas. Entre els contertulians habituals hi havia el famós caputxí, el pare Anton-Maria de Barcelona (1889-1953). Es veu que, en un moment donat, el senyor Vinyas es vanava de ser un bon catòlic –ningú no en dubtava, de la seva sinceritat. Però el pare Anton, perspicaç i bon coneixedor del ser humà, “le interrumpió con su proverbial suavidad persuasiva, tuteándole, como tenía costumbre, subrayó su frase con una leve sonrisa:

“Bé bé, Mariano, si el carrilet no t’anés bé, també series tan catòlic?”.

La frase de mossèn Anton de Barcelona, que tant va impressionar tots els concurrents de la vetllada i, especialment, el nostre reconegut organista (Mn. Camil Geis), havia fet surar les contradiccions d’un catolicisme que no aportava gairebé res a la qüestió social, ni anunciava amb paraules i gestos significatius cap bona notícia als desheretats de la societat, els quals, d’altra banda, eren els privilegiats en el Regne de Déu.

Marià Vinyas -empresari, músic i catòlic catalanista- i el bisbe de Girona Vila Martínez

Marià Vinyas (1877-1958), a qui Gaziel va dedicar els seus Goigs de Sant Feliu de Guíxols i de qui Pla parlava sovint i bé, em serveix de fil conductor en aquest escrit per a emmarcar en el seu just context les opinions citades del doctor Estela i de mossèn Camil Geis.
Resulta que, pels volts dels mateixos anys, aquest ric guixolenc -president de la Companyia del tren i principal accionista, entre altres- i catòlic exemplar, Marià Vinyas, va ser recomanat pel canonge Cardó per a orientar el nou bisbe de Girona Vila Martínez -el canonge guixolenc Agustí Maymí feia d’enllaç- de la pastoral a seguir al bisbat. La situació de l’Església, en general, no era gens bona. Era una institució preocupada, com ara, per la pèrdua del seu poder temporal i dels seus privilegis. Més confiada en la tradició monàrquica que en els propis valors evangèlics. Els clergues, en general, tenien poca preparació teològica i moral -entesa, aquesta, molt parcialment- i dedicada plenament a lluitar contra els efectes nocius dels balls, de les platges, dels cinemes, de les modes, etc.
Els consells -conformes als principis polítics de la Lliga- del senyor Vinyas al bisbe van quedar en no-res, ja que el pontificat de Vila Martínez es mantingué en la línia integrista de sempre en manifestar, implícitament, que només la monarquia i la dictadura eren les formes d’Estat més adequades per a l’Església. Hi ha constància de diversos testimonis que el qualificaven d’anticatalà, de funcionari del règim de Primo de Rivera i d’estar al servei de les institucions més caduques.

La qüestió religiosa

La Constitució republicana de 1931 va complicar un xic més la situació de l’Església en qüestionar el seu finançament que anava a càrrec dels pressupostos de l’Estat amb el suport dels partits monàrquics i de dreta. La llibertat de cultes i de consciència, i la separació de l’Església de l’Estat, abocà l’Església gironina a la lluita partidista pel que fa a les eleccions del Parlament de Catalunya (1932). Els tradicionalistes s’atribuïren la representació dels catòlics - Coalició catòlica-, al marge de la Lliga Regionalista. A les esglésies es repartí propaganda electoral de la candidatura “catòlica” i hi hagué capellans i seminaristes vinculats als actes electorals a favor dels tradicionalistes.
És clar que també hi havia una minoria crítica i més progressista, com ara el canonge Morera i el doctor Estela.
Val a dir que el govern republicà que presidí Manuel Azaña va convertir la qüestió religiosa en un dels principals eixos del seu programa reformista. Les relacions d’una República laica amb l’Església catòlica no podien ser fàcils, entre altres coses perquè el Concordat de 1851 encara era vigent. Algunes mesures com l’expulsió d’Espanya del cardenal Segura, arran de la seva actitud clarament antirepublicana i algun avalot anticlerical, allunyaren una gran part dels catòlics que havien acatat la República, i l’abisme que separava les dretes de les esquerres es va fer més profund.

En les eleccions legislatives del febrer de 1936 el recolzament a les dretes -Front Català d’Ordre- per part del bisbe de Girona Josep Cartanyà i Inglès i de la Junta diocesana d’Acció Catòlica-, va ser claríssim. I com que els resultats varen ser favorables al Front d’Esquerres de Catalunya, la situació de l’Església de Girona es va veure en una situació difícil i compromesa.
En aquesta consulta electoral tampoc no hi faltà el testimoni d’algun eclesiàstic lúcid que comprenia el problema de la seva institució i la tragèdia que s’apropava. És el cas de Carles Cardó:
“Mentre no canviï totalment el criteri i l’actuació de les dretes espanyoles en el problema social, en el problema català i en la conducta moral privada, no hi haurà a Espanya cap esperança per a l’Església ni per a la Pàtria, i en caldrà refiar-nos que les esquerres, tenint en compte que la seva victòria no és ben bé seva, ans hi ha contribuït també molts electors catòlics (equivocadament, al nostre entendre), ens atorguin cert tracte de tolerància i de llibertat, si abans no ha vingut la revolució extremista a acabar amb elles i amb nosaltres”.

Conclusió

Aquesta tolerància que invocava Cardó i que en general imperà a Girona i a Catalunya, malauradament s’acabà quan l’aixecament militar del juliol de 1936 precipità la revolució social i la ira contra els responsables antidemocràtics, entre els que hi havia el sistema eclesiàstic.

ALS SETANTA ANYS DE L'AFUSELLAMENT DEL PRESIDENT COMPANYS

(Fot. El president Companys a S'Agaró)

Marc Carrillo deia que “la mort absoluta i definitiva, la més irreparable no és la biològica sinó aquella que dóna lloc a l’oblit”. Quan des de la dreta bufen fort els aires d’un neofranquisme, sortosament encara hi ha persones que dediquen tossudament la seva existència, precisament, a la lluita per la supervivència de la memòria i de la justícia de tots els republicans que varen ser objecte de la represàlia del “Nuevo Estado” franquista, i pel reconeixement de les víctimes d’aquell període. I que, a més, volen obtenir l’anul·lació de tots els consells de guerra.

Els consells de guerra

La historiografia del franquisme necessita d’estudis que aprofundeixin en la recerca dels mecanisme de repressió, el primer i més contundents de tots els quals va ser el dels consells de guerra. Cal avaluar com a molt negativa i condemnable l’actitud dels partits de la transició en amagar o destruir la documentació del règim feixista, quan és un deure de tota democràcia oberta -que vol créixer vers al seu ideal o utopia- posar al servei dels investigadors tots els documents de la dictadura del general Franco per a garantir el dret de les víctimes i el dret col·lectiu a la memòria històrica de la repressió. En definitiva, una necessitat per a restablir una democràcia -en procés de transformació constant- d’una societat que surt d’un llarg període dictatorial. Així ho han considerat els processos de transició de països com ara Sud-àfrica, Xile o Argentina.

Jo, des de la vellesa i la manca de mitjans, continuo treballant en la mateixa direcció pel que fa a Sant Feliu de Guíxols: la d’aconseguir la nul·litat general de tots els processos judicials i administratius de la repressió franquista. Encara cap govern democràtic no ha declarat il·legal el franquisme ni ha condemnat el seu genocidi. Així és que es pot dir que, per ara, malgrat tot, no s’ha aconseguit la normalitat democràtica i reconciliadora.
La necessitat de continuar invocant la memòria de la llibertat i valors democràtics ens obliga a reiterar allò que deia Luís Cernuda i que tan bé va recollir l’historiador de la Guerra Civil Ronald Fraser: Recuérdalo tú y recuérdalo a otros.

La necessitat de recuperar la memòria històrica

En l’aniversari de l’afusellament del president Companys, i de totes les víctimes del franquisme, ens convé recordar tots els republicans que, gràcies a la seva oposició durant la Dictadura de Franco, van fer possible la situació del relatiu benestar social que avui el “mercat” o el sistema financer del capitalisme han posat en crisi.
Si repassem breument la història més recent del país, ens adonarem que la violència de la dictadura del general Franco va ser essencial als seus objectius: anul·lar els avenços socials que havia comportat la reforma de la Segona República fins al 1933, que perjudicaven els interessos de la classe social privilegiada (terratinents, burgesos, militars, eclesiàstics, banquers, nobles i monàrquics, principalment).
Durant els primers anys de la postguerra, els vencedors varen donar tot l'honor a les víctimes de la repressió republicana: homenatges, misses, creus als cementiris, monuments als caídos por Dios y por España. Mentrestant, però, tots aquells altres republicans que s'havien significat per donar suport a la legalitat democràtica de la República es veien obligats a abandonar el seu país -l'exili, amb tot el que representa aquesta paraula-. Altres, que es quedaren confiats a la seva ciutat, varen ser empresonats, jutjats i condemnats per "rebel·lió militar", acusats de defensar la legalitat republicana precisament pels revoltats contra l’ordre constitucional, és a dir, pels que de debò n'eren, de rebels.
No cal dir que la víctima de la Dictadura va ser la major part de la societat catalana, ja que la por a la delació -que era afavorida-, a la denúncia i a la venjança va marcar la vida quotidiana de tots els ciutadans. La repressió i la manca de llibertats sindicals i polítiques afectaren especialment la classe social més popular i menys afavorida econòmicament. El temor va segregar una xarxa de silenci que atrapava tota la societat.
La vertadera història va ser amagada pel franquisme fins al punt de desvirtuar-ne el sentit i la responsabilitat als ulls mig tancats d'una majoria social que volia oblidar tots els desastres: els de la guerra i els de la postguerra.

Durant la transició democràtica

Durant la transició democràtica, en comptes de rehabilitar "els vençuts" silenciats durant el franquisme, es va imposar la desmemòria, i un pacte d'oblit va ignorar el dret a la justícia i al reconeixement públic de les víctimes de la Dictadura -i els seus familiars.
Ens consta que encara hi ha gent que pensen que no cal parlar-ne, d'aquest passat; perquè s'ha de mirar cap al futur, que és el que realment interessa. Però aquest futur no es pot bastir sobre el no res de la desmemòria col·lectiva d'uns esdeveniments que han estat tan crucials de la nostra història, i que hem d'assumir.

La repressió del franquisme no té justificació possible, ni tan sols el trist rerefons de la violència republicana contra els capellans i les esglésies que es dugué a terme durant els primers mesos de la guerra civil. Amb una diferència notable -des de l’òptica religiosa- que els uns no van ser executats en nom de Déu, i els altres, sí. En conseqüència, els primers poden ser canonitzats i els segons, no. I tanmateix, entre els milers d’afusellats pel franquisme hi havia molts innocents, víctimes de falses denúncies, quan el seu únic delicte era la seva fidelitat a la idea republicana, no necessàriament incompatible amb la fe en Déu.

És evident que la dreta encara no ha superat aquelles expressions tòpiques com que "en tota guerra civil es cometen excessos, en un costat i l’altre”. I allò altre de l’Aznar, que el franquisme fa un tuf de resclosit (naftalina).

Aquest és un discurs equívoc -i inequívocament feixista- que s’ha anat repetint perquè els vencedors de la rebel·lió militar del 39, els seus fills i néts -la majoria d’ells, ara "demòcrates" convençuts!- han continuat ocupant àmbits de poder polític, econòmic i mediàtic. No és gens estrany, doncs, que des dels seus llocs privilegiats hagin volgut mantenir el silenci institucional -quan no el menyspreu- sobre uns fets històrics, tants anys després d’haver aprovat una constitució democràtica.

Que es reivindiqui la memòria històrica és un signe de qualitat democràtica. És un valor democràtic i és, alhora, una manifestació de llibertat que, solament en aquests darrers anys, una part molt petita de la població víctima directa del franquisme ha gosat expressar en públic, comunicant les seves vivències i records a una joventut que s’interessa pel passat personal i col·lectiu dels qui patiren més directament les conseqüències de la repressió franquista.
Gràcies a ells, apareixen i -esperem-ho- continuaran apareixent interessants i rigorosos estudis sobre la repressió militar, civil i eclesiàstica que, durant dècades, va sotmetre la població civil d’aquest país.

Avui fer memòria i honorar Companys i tots aquells que lluitaren contra el mur opressiu i fosc del franquisme és un signe cívic, ple de vitalitat democràtica.

Agenda llatinoamericana i mundial 2011

Presentació de Pere Torras, a Salt el dia 25.09.10

1. Podríem dir que estem en una cultura de supermercat.
El mercat ens ofereix allò que necessitem; en canvi el supermercat ens ofereix allò que necessitem, però en 10 marques diferents; i cal escollir.
I per escollir, tots sabem la influència que hi té la publicitat, explícita o amagada.

2. Sembla que la Religió també ha pres forma de supermercat: Podem triar: Quin Déu? Quina Religió? Abans cadascú, si ho necessitava, podia disposar de la religió que tenia a l’abast, que, a més era considera la única vertadera. En canvi ara... podem triar.

3. Amb tot, no crec que sigui aquest el significat de les preguntes Quin Déu? Quina Religió?
L’Agenda no vol quedar-se en l’horitzó de les Religions sinó que vol fer-nos entrar en l’horitzó de l’alliberament. Ens ve de Llatinoamèrica. L’Amèrica Llatina ha esdevingut el continent on els diferents “pobles” més han pres consciència de la injustícia estructural en què viuen. Saben que són pobles rics, però amb una riquesa que ells han d’explotar en benefici d’uns pocs, mentre la majoria resten pobres i sotmesos. Des de fa uns anys, allà va néixer primer una pedagogia de l’alliberament (Paulo Freire); després, una teologia de l’alliberament. També s’està intentant, amb dificultats, una política de l’alliberament. Veurem què passa.

4. Per promoure l’alliberament, un dels camins que, en concret, ha escollit l’Amèrica Llatina és la conscienciació.
Prendre consciència de la pròpia situació; de les causes reals que la provoquen; de les legitimacions que ens donen i que ens donem; la influència de l’Educació, de la Religió...
Prendre consciència de fins a quin punt hem fet nostres els “valors” que ens oprimeixen. Adonar-se que, en part, la pobresa estructural ve generada també pels mateixos pobres.

5. Conscienciar-se significa descobrir la força de les paraules. Pensem amb paraules. Entenem la realitat i ens entenem nosaltres mateixos amb paraules. Però resulta que les paraules ens venen donades; sovint ens són imposades. No neixen de nosaltres mateixos sinó d’una cultura que se sobreposa a les nostres vides.
Déu, religió, autoritat, progrés, rendiment, riquesa, treball, creixement, destí, poble, ... són paraules importants el significat de les quals ens ve ensenyat des de fora de la pròpia experiència.

6. L’Agenda d’aquest any, igual que les anteriors, vol ser essencialment provocadora: vol provocar la presa de consciència del com i del perquè el nostre món funciona com funciona, i no d’una altra manera.
Les preguntes Quin Déu? Quina Religió? no es refereixen a escollir entre diferents ofertes sinó que pretenen fer-nos prendre consciència de què hi ha realment darrere aquestes paraules. No s’intenta fer teologia o parlar de Déu, sinó d’analitzar la càrrega alliberadora o alienadora que aquestes paraules “nostres” tenen en la societat.

7. Els Pobles són religiosos.
Això vol dir, per un cantó, que els valors i contravalors d’una societat es condensen en la seva religió. Una societat patriarcal es crearà una imatge d’un “Déu patriarcal”. Una societat guerrera imaginarà Déu com un “rei vencedor”.
Per un altre cantó, els valors i contravalors, un cop sublimats en forma de Religió, tendeixen a mantenir-se com a fidelitat a Déu.
En les societats religioses ─que són la majoria─ el conjunt de la vida i de les relacions humanes ve filtrat, acolorit, pel contingut, alliberador o alienant, que hi tenen aquestes paraules.

8. Direu: però nosaltres, aquí, estem en una societat laica.
És cert. Però també aquí aquestes preguntes ens afecten de ple. I això per diferents motius.

A) En primer lloc perquè la nostra laïcitat no neix del no-res. Venim d’una societat religiosa. I encara que la laïcitat va començar com a reacció a la Religió, ha mantingut “laicament” molts conceptes i valors del camp de la Religió.
Una anècdota: Una vegada vaig anar d’invitat a un casament civil. Va ser una còpia empobrida ( en aquest cas) de les celebracions religioses, només que, per comptes de la Bíblia, es va llegir la Constitució, i per comptes d’un mossèn hi havia u funcionari del Jutjat.

De fet, els “pares” de la laïcitat la van presentar com una manera de “salvar l’home”... com són les Religions. Segurament per això van entrar en competència amb els representants tradicionals de la Religió. Van ser temps d’enfrontaments i desqualificacions mútues i globals: creients contra ateus, i ateus contra creients. Però, en el fons del fons, era una lluita de poders; i els poders s’assemblen molt.

B) 100 anys després, les aigües han tornat a mare. Avui la Religió i la Laïcitat s’han civilitzat. Més encara: avui molts cristians creiem que la laïcitat s’adiu extraordinàriament bé amb el missatge de l’Evangeli. Amb tot, cal reconèixer que si amb aquella lluita es van superar algunes coses dolentes, també se’n van perdre algunes de bones i indispensables.
Per això avui ens trobem amb una situació que fa uns anys no podíem ni somniar: el retorn del sagrat. El retorn del sagrat precisament en la nostra societat laica. Per bé i per mal.
És convenient que, des de la laïcitat, repensem molts dels conceptes religiosos clàssics que d’una manera o altra continuen; i també al revés: repensar la laïcitat des de la religió.
Quin Déu? Quina Religió? I també Quina Laïcitat?

C. Per altre part, tant si ens considerem religiosos, antireligiosos, ateus o agnòstics, sempre hi ha en nosaltres un principi, una opció, un valor,... que regeix la nostra vida i la nostra relació amb els altres. És, en certa manera, el nostre “déu”. I no sempre en som conscients.
Doncs bé: en aquesta la nostra societat pretesament tan laica, les preguntes de l’Agenda poden ajudar-nos no solament a identificar els nostres “déus” reals sinó també, i sobretot, a descobrir si aquests “déus”, els que siguin, són alliberadors o alienadors.

9. La majoria d’articles de l’Agenda aborden sobretot la problemàtica religiosa clàssica, i encara d’una manera molt parcial, diríem que molt occidental. En canvi, la problemàtica que aquestes preguntes evoquen és avui i entre nosaltres molt més complexa. Per tant, l’Agensa resulta una eina limitada.
Amb tot, l’anàlisi que s’aplica a idea occidental de Déu, o de la Religió, pot aplicar-se també als altres “valors suprems” que ens hàgim donat.

10. Permeteu-me posar un exemple ben actual. Democràcia.
Abans, qui manava, d’una manera o altra ho feia en nom de Déu. Ara es fa en nom del Poble. Hem proclamat la democràcia com a primer valor per a la convivència.
Demo-cràcia = el poble mana. El poble és sobirà. Però,... quin poble?
El primer article de la constitució espanyola diu que “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret,...”. D’on li ve que pugui fer això? I en tot cas, per què ho pot fer el poble espanyol i no el poble català, o basc o el poble kurd? Per què ho pot fer Andorra i no la Vall d’Aran? Per què es reconeix aquest dret als habitants de la petita illa de Malta i no als de Còrsega o de Creta?
I jo em pregunto: Quin “déu” amagat hi ha en el cervell, o en el cor, de tants “demòcrates convençuts” que els porta a decidir per endavant qui és “poble” i qui no?

He posat l’exemple de la democràcia, però podríem fixar-nos en qualsevol altre “valor” tingut per “primer valor”: com Alliberament; Progrés, Llei, Pau...

11. Aquest és el servei que ens vol fer l’Agenda. Els articles són molt variats: n’hi ha d’informatius; d’altres són “destructius”; també n’hi de “constructius”... Són els que són, i podrien ser uns altres. Globalment són un pas més en un camí que ja fa temps que va començar, i que sembla convenient continuar.
I acabo amb un advertiment: aquests escrits ens podrien fer mal si els llegim passivament, només per aprendre. No pretenen “ensenyar” sinó fer pensar. No donen respostes sinó que ens provoquen preguntes, perquè cadascú, a vegades sol, i a vegades comunitàriament, trobi i decideixi les respostes pertinents.

PROGRAMA DEL CURS 2010 - 2011

Parròquia de Vilartagues

(D’octubre a maig)

(Horari d’estiu: fins al 30 d’octubre. Horari d’hivern: del 31 d’octubre al 26 de marc)

MISSA de la comunitat: Diumenges i festes, a les 11h.

MISSA-forum: Dissabtes: -a les 20h >Horari d’estiu.
- a les 19’30 >Horari d’hivern.
Aquest any: El jove, el guru i l’ocell, de Josep F. Mària.

MISSA-forum: (Proposta) Dijous a les 19. Per a persones que tinguin dificultats per a la trobada del Cap de setmana. Mínim: quatre participants. Interessats, digueu-ho.

PREPARACIÓ DE LA MISSA. Dimecres, a les 18h.

COMUNIÓ. Curs d’introducció (Programa a part). Inscripcions: octubre i novembre en hores de despatx.

JUSTÍCIA I PAU. Grup de reflexió i acció social.

GRUP AMISTAT. Relació amb grups i persones de fora de la parròquia.

GRUP NATURA.

ELS ENCANTATS. Grup de teatre. Representacions ocasionals.

COLLA ROMANÍ. Grup de cant. Assaig: dimarts de 19’30 a 20:30h.

TARDA dels diumenges (1er 2on i 3er de mes):Reportatges, cinema o xerrades.
Horari d’hivern: a les 17h. Horari d’estiu: a les 18h.

CALENDARI
26 setembre. 29ª Ruta de l’Aigua. (grup natura).
7 novembre. 26ª Caminada de la Pau, a Solius. (justícia i pau)
21 Novembre. Xerrada-audició de la passió segons st. mateu, de J.S. Bach, pel mestre de música: Rafael Esteve. Acte subvencionat. Places limitades. (Interessats, comuniqueu-ho)
12 desembre. Pessebre a la Creu d’en Barraquer.
9 gener. Festival de cançons nadalenques i de pau.
17 d’abril.- El Ram. A les 11, Missa de Comunió. Tarda a les 6: Representació de la Passió

ESPAIS DE DIÀLEG.

Reflexions sobre el POEMA DE NADAL, de Josep Mª de Sagarra. 1er. i 3er. dimarts de mes, a les 6’30 del vespre. Moderador: Enric Castelló.

EL CRIST INTERIOR, de Xavier Melloni 2on. i 4rt. dilluns de mes, a les 18h. Moderador: Àngel Jiménez.

QUIN DÉU? QUINA RELIGIÓ? (Agenda Llatinoamericana).2on. i 4rt. dimarts de mes a les 6 del vespre. Moderador: Josep Mª. Bisbe.

FORMES DE CONEIXEMENT: Ciència i Religió.1er. i 3er. dilluns, a les 18.Moderador: Lluís Quingles.

Apunteu-vos a la parròquia o telefoneu. (972.32.12.15)
Si un grup són menys de 4 inscrits, no es farà.
Un cop constituït, cada grup s’organitza com vol.

Despatx parroquial:
Dijous de 20 a 21h (De setembre a juny).
Juliol i agost:, només a hores convingudes.
C/ Lleida, 84. Telf. 972.32.12.15
Web: http://vilartaguesparroquia.org