La casa de Gaziel a Sant Feliu

VERDAGUER I SANT FELIU, AMB MOTIU DE LA MORT DEL POETA El dia 10 d’aquest mes de juny es compleixen cent onze anys de la mort de mossèn Cinto Verdaguer a la torre Vil•la Joana, de Vallvidrera. Tres dies després, va ser enterrat al cementiri de Montjuïc, a Barcelona, “enmig de la manifestació de dol més impressionant de la història de Catalunya. Hi era tothom, encara que no l'haguessin llegit, sabien que era un defensor dels pobres”, Són paraules del filòleg Narcís Garolera, reconegut especialista de l'obra i personalitat del poeta. Si la tenen a mà, llegeixin la descripció que en va fer Gaziel, qui, “entre febrosenc i excitat” i amb només catorze anys, assistí a l’enterrament. Tant els escriptors d’ahir, de la importància de Francesc Pujols o de Josep M de Sagarra, com alguns d’actuals -Narcís Comadira, per exemple- han subratllat la significació de Verdaguer, no solament per la seva gran aportació a la història de la llengua catalana, sinó pel valor més intrínsec de la seva obra; és a dir, com a poeta absolut, com a bon poeta. En aquest sentit, es pot afirmar que Jacint Verdaguer (1845-1902) ha estat el poeta més admirat i estimat pel poble català. Però el bon poeta era, d’altra banda, capellà. I aquesta faceta de la seva vida li proporcionà un gran sofriment i encara més, tristament, popularitat. Entre l’any 1895 i 1897 va escriure una sèrie d’articles escrits en la millor prosa catalana –En defensa pròpia- que tingueren un gran ressò i impacte públic. L’escàndol del “cas Verdaguer” va incidir en els interessos socials i polítics més diversos i oposats del país. Aleshores, que lluny era Verdaguer del lloc que havia ocupat com a símbol de la idealització o mitificació del món rural i del bon pagès, tan poc real, que ell representà quan va anar a recollir el seu premi vestit de pagès -amb barretina i una vestimenta que llavors no era d’ús normal o comú- en els Jocs Florals de 1865! L'enfrontament obert i la dura crítica de Verdaguer a la jerarquia eclesiàstica van fer surar les contradiccions d'una Església-Institució més preocupada a fer valer la seva autoritat que no pas a atendre els circuits de comunió més humans i generosos. (Un tema, encara, de massa actualitat). El contacte i la solidaritat de mossèn Cinto amb les capes més empobrides de Barcelona, el feren tastar amb tota cruesa la injusta distribució de la riquesa, veient-ne de tan a prop l'acumulació desmesurada del marquès de Comillas. El contacte amb l’espiritisme -molt lligat als corrents de pensament llibertari i lliurepensador de la Catalunya de tombants del segle XIX-, etc. Tot plegat, situà el poeta capellà a l'altre extrem de la simbologia social per a esdevenir un mite del progressisme català. VERDAGUER A LES COMARQUES GIRONINES Les relacions de Jacint Verdaguer, des dels anys de la seva plenitud, amb diverses personalitats de les comarques gironines, són ja força conegudes. A Begur travà amistat amb l'historiador Josep Pella i Forgas; i, a la Vall d'Aro, amb els germans Sitjar. El mes d'agost de 1901, pocs mesos abans de morir, presidí els Jocs Florals de la Bisbal d'Empordà. En aquella ocasió va evocar, emocionat, el sincer afecte que l'havia unit amb Joaquim i Joan Sitjar, de la Coma de Castell d'Aro. Especialment amb en Joan, "el poeta de la Vall d'Aro". Allí, a la Bisbal, va exclamar: "Com enyoro i trobo a faltar en la colla dels amics la noble i simpàtica figura de Joan Sitjar!..., cor d'àngel de l'Empordà". Amb motiu de la mort del poeta de la Vall, mossèn Cinto havia manifestat el seu condol, publicat el setmanari guixolenc El Puerto, l'agost del 1900: "Que al cel sia mon estimat amic en Joan Sitjar.- Sento de debò no poguer enviar una flor per la tomba més fresca". És coneguda la llarga estada de Verdaguer al santuari del Mont, passant per Girona i Banyoles. L'any 1884, quan el poeta es documentava per al poema Canigó, a Banyoles conegué un jove estudiant, de nom Julià Bohigas i Canadell, que l'acompanyà amb barca a conèixer l'estany. Bohigas, estudiant de magisteri a Barcelona, visità diverses vegades mossèn Cinto al seu pis del carrer d'Aragó. Doncs bé, aquell noi banyolí, ja mestre, exercí de director al Col•legi Vidal de Sant Feliu durant més de quaranta anys. I tenia al seu poder cartes i llibres amb dedicatòries autògrafs de Verdaguer que, malauradament, es van perdre. Una altra persona vinculada més o menys amb la ciutat, va ser Lluís Viola i Vergés, bon amic de Verdaguer. L'any 1898 mossèn Cinto l'escriví, sembla que a Sant Feliu, per demanar-li que passés comptes amb els llibreters establerts a la ciutat, Joan Janer i Octavi Viader, que hi venien llibres seus (Flors del Calvari i Jesús Infant). El nostre Enric Bosch i Viola, que també tingué una botiga de llibreria i que va ser poeta i fundador del setmanari guixolenc L'Avi Muné, possiblement era nebot d'aquell Lluís Viola de Barcelona. D'altres persones d'ascendència ganxona, ben relacionades amb el poeta, varen ser els germans Josep M. Valls i Vicens (1854-1907) i Agustí (1861-1920). El primer va ser autor de diverses novel•les de costums, i de la memòria "Sant Feliu de Guíxols. Sa industria, son estat politich y social y son pervindre", publicat a La Renaixensa (1881). El segon, Agustí, "bon escriptor i discret poeta", dedicà una poesia a mossèn Cinto amb motiu de la publicació dels seus llibres Roser tot l'any i La fugida a Egipte, pels volts de 1895. Si res més no, aquell poema és un bell testimoni de l'admiració i del fervor religiós que Verdaguer suscitava en els seus admiradors i imitadors. El pare d'aquests escriptors va ser el fundador de la primera banca a Sant Feliu, l'any 1842. A diferència del poeta Joan Maragall, mossèn Cinto mai no tingué l'ocasió de visitar la nostra ciutat. I, com hem dit abans, el 15 de d'agost de 1901 -un any abans de la seva mort- Verdaguer sojornà a la Bisbal. Era la vegada que era més a prop. Hem de suposar que molts guixolencs no deixaren passar de llarg l’ocasió d'anar-hi per a veure'l de prop. VERDAGUER I SANT FELIU La població ganxona, mitjançant la premsa i les notícies que arribaven de Barcelona, anava seguint tot el procés del "cas Verdaguer ", amb sentiments diversos però amb idèntic interès, que tenien tant els regionalistes com els republicans. Durant els primers mesos del 1902, Llevor i El Programa, respectivament, posaven al corrent els seus lectors guixolencs, de la llarga malaltia que afectava el poeta. L'Ajuntament de Sant Feliu, en el qual els republicans federals tenien un pes específic, va ser un dels primers del país a l'hora de prendre l'acord de posar el nom del poeta difunt en un dels carrers de la ciutat. Ho feia el 12 de juny, tot just dos dies després de la mort de Verdaguer, quan les seves despulles encara eren exposades al Saló de Cent. "Avui el nostre país plora la pèrdua d'un dels seus més grans fills. La mort de Mn. Jacint Verdaguer, eximi poeta i varó exemplar, ha omplert de dol el nostre poble que admira i venera aquella gegantesca figura, atret per la corona del geni, i suggestionat per l'aureola del màrtir..... ". Cinc dies després, el 17 de juny, el consistori concretà el carrer que havia de dur el seu nom: el carrer Estret del Centre. Per la seva banda, el “Centre Català” hi féu dir una missa que celebrà el prevere Josep Simó i Jubany, amic de Verdaguer. Octavi Viader n’estampà els recordatoris amb poesies del mossèn Cinto i del prevere celebrant. El mestre d’obres Pere Pascual representà el Centre en els funerals que “Unió Catalanista” celebrà a Folgueroles (Osona). Són molts els altres detalls que testimonien l'admiració i el respecte que tots els guixolencs de fa un segle, d'una ideologia o d'una altra, sentiren per Mossèn Cinto, i que el verdaguerià guixolenc, Joan Torrent i Fàbregas, va publicar a Àncora amb el títol de "Jacint Verdaguer i els guixolencs". Per aquesta raó i invitant-los a rellegir aquell article, posem punt i final al nostre escrit.

ANNA VICENS I TONI FERRER RECUPEREN DE NOU UN BOCÍ DE LA HISTÒRIA GANXONA

Ara, que ens toca acollir els immigrants que vénen a Sant Feliu a buscar millors condicions de vida, és bo de recordar que Sant Feliu ha estat històricament una població que ha generat emigració dels seus veïns. Per exemple, al llarg del segle XIX bàsicament a Amèrica (Antilles), i també a Europa, sobretot a França (Perpinyà, Marsella, Niça, Seta i París), Odessa Trieste, Lisboa i Londres. Els pocs que anaven al continent africà, durant el s. XIX, es quedaven al nord (Orà, Bonna, Algèria), i eren tapers de professió. Més tard, quan va començar la crisi de suro, els dos primers decennis del segle XX, sobretot després de la Primera Guerra Europea, un grapat de guixolencs se n’anaren a Guinea Equatorial. Aquesta és la petita història que han recuperat l’Anna Vicens i l’Antoni Ferrer i Gallego, amb tot l’equipàs familiar (Antoni Ferrer Vicens, Judhit Albertí, Anna Ferrer) i d’amics, com Dani Serrat, que acostumen a ajudar-los. Documental: Ganxons a Guinea Equatorial. Comença l’Anna presentant el context històric i geogràfic de la petita colònia espanyola a l’Àfrica de llengua espanyola, on es desenvolupen les històries retrobades dels guixolencs que hi anaren buscant noves perspectives de vida. Com de costum, les imatges (filmacions de càmera súper 8, fotografies, música, entrevistes, etc.) hi dibuixen el marc de forma molt agradable, i hi donen vida i actualitat. El període tractat, bàsicament, va de començament de segle XX fins al 1968, l’any de la independència. L’escriptor ganxó Toni Sala, hi anà més tard per raons diferents. Es parla de Joaquim Rodríguez Barrera (SFG 1874-BCN 1965), que assolí prestigi econòmic i social a la colònia africana. Va ser president de la “Unión de Agricultores de Guinea”, distingit amb la “Orden de Africa”, et. No cal dir que es mogué en l’explotació i tractament del cacau i del cafè. Il•lustrat i escriptor, arribà a publicar alguns papers, com Mobee. Un negro de Fernando Poo. Malgrat tot, continuà fidel a les arrels, a la seva terra. Amb el seu fill Josep M., arquitecte, participà en la urbanització que portava a terme Pere Rius i Calvet a la muntanya de Sant Elm. El xalet Rosselló, Llevantí, en són una mostra. En Josep M. Isern i el seu pare Claudi havien estat units a la família Rodríguez. Per aquesta raó, l’Isern explica els lligams i records que en tenia de quan el seu pare treballava en una fàbrica de taps del carrer de Sant Ramon. Joan Domènech Viñas (1884-1964) també s’hi encaminà, cap a Guinea. El negoci del cacau i les possibilitats de treballar i dirigir una explotació els empenyia. Hi tenia coneguts i el seu nebot missioner, que el visità en alguna ocasió. El seu punt de partida va ser el càrrec de capatàs de la plantació de cafè Joaquim Rodríguez. Al seu afecte per la ciutat guixolenca, el plasmà en la cessió d’un terrenys per habitatges, un altar a l’església –el de santa Rosa-, capella de Pedralta, etc. En Lluís Palahí, cronista de Sant Feliu, fa un resum d’aquestes personalitats lligades a Domènech. També, la mateixa Anita (Potau). Esteve Palomeras Bofill, Josep Ferrer Planas, Joan Culubret Font, Nareta, Fernando Gandol i el senyor Sabater [acompanyat pel pianista Marià Vinyas] ...etc. M’ha interessat especialment l’experiència del músic guixolenc, que, un cop fallit el món dels seus estudis d’advocat -que no va acabar- a Barcelona, es dedicà al comerç. Treballà en un lloc o altre del golf de Guinea. I amb el seu company i cunyat Joan Sabater engegaren altres negocis, com la comercialització del cafè. Joan Sabater (1880-1962), aconsellat per Rodríguez i Barrera va muntar a Sant Feliu una important fàbrica de xocolata al carrer del Mall: xocolata Regina. Les entrevistes i explicacions d’Antoni Ferrer Gallego, voluntari de marina a la Guinea el 1946 explica les seves aventures, Josep Girona i Lola Masferrer, Joan Montaner , Lolita Sayols, Florenci Banaset, omplen de contingut el documental. Final, l’escriptor ganxó Toni Sala ens conta la seva anada per ambientar el llibre encarregat sobre el goril•la blanc (2003); Un relat de la nova immigració africana, i Quatre dies a l’Àfrica. Des d’aquest modest espai, agraïm un altra vegada l’esforç i la il•lusió que els nostres amics Anna i Antoni han posat per recuperar un bon bocí de la història de Sant Feliu. Moltes gràcies a tots, i enhorabona!

1931. LA REPÚBLICA A SANT FELIU DE GUÍXOLS

(F. Macià a Sant Feliu de Guíxols, monument de Juli Garreta. 1931. (Proc. A. Roldós)

A Sant Feliu de Guíxols l’Ajuntament de majoria republicana va ser proclamada el dia 5 d’abril de 1931, en eleccions anticipades, (en aplicació de l’art. 29 de la Llei 8.8.1907) en què es presentaren per majoria els 12 candidats del Centre Republicà Federal, mentre que el Centre Català Autonomista (Regionalistes) presentaven només 5 candidats per a la minoria. Per tant, a Sant Feliu, no hi hagué candidatures oposades ni eleccions amb paperetes i urnes, sinó tan sols proclamació del triomf republicà, com sempre, i la seva corresponent elecció. No era cap novetat. El poble de Sant Feliu era majoritàriament republicà.

Però fins al dia 12 d’abril els guixolencs no començaren a adonar-se de l’abast del triomf republicà als grans municipis catalans, i que comportaria un canvi significatiu a nivell de Catalunya i de l’Estat.

El dia 14 d’abril: “Catalans: interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica” (Macià).

LA SANTA MISSIÓ DE 1959

Data d'una fotografia: 25 d'octubre de 1959

L'encara enyorat Emili Massanas (acs) ens va iniciar a reconèixer el valor documental de les fotografies. I per això, ens va donar una còpia d'un infants asseguts al temple parroquial.

Aquest cap de setmana, llegint el setmanari Símbolo, hi he retrobat la fotografia esmentada, publicada amb un peu que diu "Brillante aspecto de la Santa Misión Infantil el último día de la misma".

Aquesta "Santa Misión" va tenir lloc entre els dies 11 i 25 d'octubre de 1959. Per tant, la fotografia que es conserva a l'Arxiu municipal ha de ser del 25 d'octubre de 1959. No assenyala autor.

Durant aquests quinze dies, ni els infants no es varen alliberar dels sermons, processons, rosaris de l'Aurora, Via-Crucis a la rambla Vidal, confessions, pregàries pels "pobres pecadors" i pels que anaven errats...,etc. dels pares claretians (PP. Blanco, Cámara, Catá, Rafel, Sarriés i Vallcanera).

Ni els nens i nenes, ni els pobres immigrats de "Pueblo Nuevo", podien entendre-hi res. El llenguatge, els gestos i rituals religiosos ja no podien comunicar cap missatge a uns interlocutors no iniciats, en una societat industrial que té un altra ment i ideologia, basada en la ciència i en l'experiència; i no en el llenguatge simbòlic i mític.
No calia "convertir" a ningú. En tot cas, primer s'havia d'haver buscar una nou sistema de comunicació. La gent de Sant Feliu no era amoral, ni a-religiosa, ni anticlerical..., Bé, l'anticlericalisme podia ser una resposta a l'excessiu clericalisme que encara hi havia, com el de les santes missions.

Però aquest és un altre tema que "ara no toca".

RESISTÈNCIA DE L’EXÈRCIT REPUBLICÀ (4 i 5 de febrer de 1939)

(Voladura del pont del tren sobre el riu Verneda. AMSFG. Fot. V. Gandol)

L'exèrcit republicà en la seva retirada per les nostres contrades, encara mantenia un cert esperit de lluita; i va portar a terme algun aïllat intent de resistència. Va volar el pont del tren sobre el riu Verneda, per exemple; calà foc a la fleca de l'Anicet Clarà de Platja d'Aro i, a l'indret de les Gavarres entre Fenals i Calonge, preparà un xoc-parany a les tropes franquistes, on moriren trenta-quatre soldats de la divisió Flechas Azules, la majoria italians, que també varen ser enterrats al cementiri de Sant Feliu els dies 4 i 5 de febrer. Les poques -o cap- dades de les víctimes eren contingudes en unes ampolletes que hi havia junt a cada víctima.

El dia 4 de febrer el capità metge de la secció de sanitat -División Legionaria de Flechas Azules- el doctor Ignasi Melandri va instal·lar l'hospital de sang al local de la Creu Roja on atengué los "caidos en el combate librado en la Playa de Aro durante la noche del 4 al 5 de los corrientes.- En el 2º piso y demás departamentos del Local, se han acomodado el Teniente Médico Sr. Alcalá Zamora junto con los practicantes que han atendido y auxiliado a más de 150 heridos".

Els anys 1940 i 1941 varen ser exhumades les despulles d'alguns d'aquests militars per a ser dipositades al monument funerari del cementiri de Fraga.

ElS ÚLTIMS DIES DE LA REPÚBLICA A SANT FELIU DE GUÍXOLS

Ramon Sais i Sendra (SFG 1885 - 1967),


(Diari personal de Ramon Sais d’ERC, el darrer alcalde republicà)

Gener de 1939

“26/1 Dijous.- En Cruañas, em diu que ahir, dimecres, havia d’anar a veure l’Irla a Castell d’Aro, i que l’havien informat que el dematí havia marxat, amb llurs familiars, no sabien ahont [sic].- El dimecres també hauria estat aquí en F. Isgleas, segurament per informar als seus amics de la situació política i militar de la lluita que sostenim. Avui, a l’anar a l’Ajuntament, a les onze del matí, ens diuen que en Sala ha dit que sortia 3 ó 4 hores i que ens Carbonell es posés d’acord amb el comandament de la plaça, per ultimar la incorporació de les lleves que aquest dia ho tenien de fer.

27/1 divendres.- Ens enterem que durant la nit han desaparegut tots els regidors de la CNT (Sala, Pascual J., Vicens, Puigdemont i Sala F.) i els del PSUC, com també altres dirigents obrers. Quedàvem en Pascal i  jo, que sapiguem.

28/1.- A l’Ajuntament tot tancat, circulant els mes fantàstics rumors referent al curs de la guerra. Soldats que baixen del front invadeixen la ciutat.

29/1 diumenge.- Ha arribat la 3ª Divisió i es convocat un acte públic perquè el poble vagi a la constitució d’un nou Ajuntament, no compareguent-hi ningú.

LAUREÀ MURUGARREN LARRAMENDI

FA 75 ANYS: LA NIT DE NADAL DE LAUREÀ A SANT FELIU

El passat dia 29 de novembre va morir a Lezo l’amic Laureà.

Casat amb la guixolenca Bàrbara Martell va passar molts dies a Sant Feliu. El seu testimoni ha estat d’una gran bondat, senzillesa i servei.

A part d’això, ens ha ajudat moltíssim a conèixer la vida quotidiana de la Guerra Civil a Sant Feliu. Ha deixat escrita la història de la Bateria instal·lada a Sant Feliu, i moltíssimes anècdotes.

Avui, en la nit de Nadal, s’escau llegir el que va deixar escrit de la primera nit de Nadal que va passar amb els companys de la Bateria, a casa de la Mainegre, quan només tenia 17 anys.

NOCHEBUENA DEL AÑO 1936

A media tarde del día 24 de diciembre de 1936 llegué a Sant Feliu de Guíxols. Atrás habían quedado un mes y medio de dura lucha en Irún, el incendio de la ciudad y la pérdida de los enseres de la familia que, consumidos por el fuego, tantos años de trabajo y sacrificio habían costado conseguir a nuestros padres. Atrás, también, quedaban tres meses de exilio en Decaseville, pueblo francés fundado por el duque Du Cases, en el Departamento de L’Avayron, el cual, regido por Mr. Ramadier, ministro del gobierno de león Blum, vivía casi exclusivamente de su mina de carbón que según decían tenía la mayor descubierta carbonífera de Europa. También atrás, inmediatamente anterior, quince días vividos en Barcelona, plenos de soledad y tristeza no obstante la agitación y actividad que por entonces se vivían en la ciudad condal, repleta de una abigarrada multitud que vestida y armada de mil maneras, deambulaba por la capital haciendo ostentación de un enorme patriotismo.

         El día anterior habían resultado muy agitado, y especialmente la noche (ver nº 2 de mis anécdotas), habían influido en mi enormemente en mí que estaba ansioso de compañía y cariño, siendo por ello que mi única ilusión era juntarme con mis hermanos, Modesto y Cesáreo, que con otros amigos de Irún y Fuenterrabía, estaban en la Batería de Costas destacada en Sant Feliu de Guíxols, decisión ésta que iba en contra de la opinión de mis hermanos que siempre creían que la guerra iba a durar muy poco y no querían que yo corriera ningún riesgo, para lo cual me aconsejaban fuera a la agencia de la Compañías Vascongada de Seguros, en Barcelona, y me colocara allí como empleado que procedía de la central de San Sebastián en la que me sorprendió el inicio de la contienda.

        

         La alegría y cariño con las que me recibieron mis hermanos y amigos llenó mi corazón de gozo; todos rivalizaban en obsequiarme, y aunque, desgraciadamente, en el cuartel de Fermín Salvochea, de Barcelona, no quisieron aceptarme como voluntario, yo me sentía como un miliciano más de aquella Batería, pues, según me había dicho el comisario Romero, iba a hacer como ellos, supuesto que sin “soldada”, pero mis hermanos y amigos ser encargarían de que en mi bolsillo siempre hubiera unas pesetas para mis gastos.

         Después de unas horas muy felices, llrg´9º la cena de Nochebuena y todos aprestamos a vivirla lo mejor posible a pesar de todas las enormes y trágicas condiciones que cada cual estábamos viviendo. Cuando estábamos sentados en el comedor Mai Negra [Mainegre]. Surgió un incidente: durante la ausencia del comisario Romero, hubo algunas protestas por el rancho, y los cocineros se quejaron al comisario sintiéndose ofendidos por ello. Romero, un hombre violente y raro que manejaba estúpida e imprudentemente su revólver y mosquetón, formó a la Batería y la insultó de mala manera; ello dio origen  a que algunos artilleros, cansados de su comportamiento y de la fanfarronería con que habitualmente les trataba, se acercaron a él, le cogieron por los hombros y zarandeándole le  hicieron enfundar el revólver que empuñaba en su mano derecha. No acostumbrado a este tipo de reacciones, quedó anonado y una gran impotencia se apoderó de él, traduciéndose en una salida del comedor. Rojo de rabia y de vergüenza. Cuando se marchaba tropezó conmigo y fui el pagano de su mal humor y de su enfado, pues todo lo que me había prometido me lo retiró diciéndome que se acabó de estar en la Batería y que al día siguiente me tenía que volver a Barcelona.

         Poco tiempo después, entre la buena cena y el estupendo vino, todos habíamos olvidado el incidente, y la primera Nochebuena de guerra, que todos creíamos sería la única en estas circunstancias, fue pasando con nostálgica alegría trayendo a nuestro recuerdo otras más felices celebradas en familia, esa familia ahora rota y disgregada por culpa de esta guerra fratricida en la que unos locos, con excusas patrioteras, nos habían envuelto.”

A MOSSÈN LLUÍS, UN CAPELLÀ ATÍPIC, LI TOCÀ LA GROSSA DE NADAL (1946).

A mossèn Lluís Patxot de l’Hospital, el 1946, li va tocar la grossa de Nadal. La Margarita de cal Coix va ajudar-lo a distribuir aquells diners entre la gent necessitada. En Josep Maria Bisbe, que li feia d’escolà, guarda un grat record de com explicava la rifa que Mn. Lluís havia seguit directament a cal lotero Valdés. A mesura que hi cantaven els números, ell afegia cridant “fote-li un tres!”. La mare d’en Josep Maria s’escandalitzava quan el sentia parlar així. Un dia Mn. Lluís va pujar a casa seva exultant “Pilar, Pilar, tinc uns “rogers a mida”. Els hem d’anar a cuinar a la font de la Moixina!” Pel camí, al cotxe, era tot un espectacle traient el cap per la finestra imitant el so d’una sirena perquè els carros se n’apartessin. La Pilar el renyava: “Mossèn, no sembla pas un capellà”.

Un bonàs

Mossèn Lluís era un home gros i bonàs. Ganxó cent per cent, i llaminer. De 1909 a 1956 va fer de capellà beneficiat de l’hospital municipal. Tot i així, no se l’ha considerat digne de figurar en el Florilegi sacerdotal guixolenc. Potser perquè va ser un capellà atípic. Estimava la vida i el viure bé. Es mostrà dur amb aquells que pretenien que s’emmotllés als cànons convencionals del “fer de capellà”. Ell deia que respectava un alcalde tan si era carlí com si era anarquista. Però tenia molt clar que es devia als pobres malalts, “els meus germans”. Va crear una fundació per ajudar-los i els visitava sempre. Per Nadal i sant Lluís els donava un duro a tots. “Era un tros de pa, feia moltes caritats”, diu la Rosa Serra, que hi tingué la seva mare malalta, i, ella mateixa, s’hi estigué uns mesos. S’explica que els vailets, quan se’l trobaven pel carrer, al fer-li l’amistat els deia “Té, una medalla”, i els posava a la mà una moneda. En la sorpresa, el mossèn deia satisfet que “aquelles eren les medalles de debò”. La Margarita Vicens de més de 100 anys és avui un bon testimoni del seu tarannà generós i de la seva afecció pels gelats i els xuixos. S’autoconvidava a dinar a les cases, o s’aturava a les tavernes per compartir el porró dels tertulians. La Margarida recorda bé quan, en la guerra, els milicians anaren a buscar mossèn Narcís Aleñà, veí de mossèn Lluís i de la Margarida. Doncs ell, mossèn Lluís, va sortir ensotanat a mirar-s’ho des del balcó. Però no li va passar res. Va haver de treballar uns anys! El perill real de la seva vida el va palpar amb l’entrada dels “nacionals”, que s’estranyaven que aquell pintoresc capellà sobrevisqués en la reraguarda roja.

RAFAEL PIÑOL I MAIMÍ (1866-1932) UN LAÏCISTA “HERETGE”?

A cavall entre el segle dinou i vint l’ideal lliurepensador, a Sant Feliu, s’expressava a través de diversos mitjans: escola, premsa, associacions -com la Lògia maçònica Gesoria- i partits polítics laics. El xoc entre les idees de progrés o científiques i les del fanatisme religiós o irracional que imbuïa la vida quotidiana, era fort. En aquests rebomboris patiren molts guixolencs, d’un costat i l’altre. L’anticlericalisme era violent. El clericalisme, també.

L’article “Duda” qüestionava la virginitat de la Mare de Déu.

Com a exemple posem l’aldarull que suscità un article signat amb pseudònim i publicat el 1891 en un periòdic lliurepensador, El Siglo XX, que qüestionava la virginitat de la Mare de Déu. En aquell escrit -titulat “Duda”-, alguns van veure-hi un atac a la religió oficial de l’Estat espanyol, i un ganxó: Rafael Piñol Maimí. Piñol, en efecte, va ser un enèrgic defensor de la causa laica, com a pedagog, periodista, maçó i cooperativista. I va ser denunciat i jutjat “por escarnio a los dogmas católicos”, durant dos dies, a l’Audiència de Girona per un jurat popular. Les sessions es van convertir en un viu espectacle animat per l’assistència de republicans d’arreu que feien costat a l’acusat. La sentència va ser absolutòria perquè no es va poder demostrar que l’autor fos realment en Rafael Piñol, ni havia quedat clar que els dubtes publicats es referissin a Maria santíssima.

“Si mi defendido duda que la Virgen no es virgen después del parto, yo lo afirmo!”.

En aquella ocasió es va fer cèlebre la frase de l’advocat defensor: “Si mi defendido duda que la Virgen no es virgen después del parto, yo lo afirmo!”. L’afer, ja ho veuen, va ser molt sonat i va fer història, ja que no va acabar amb la sentència. Diu l’Agustí Cabruja que “un cop el mestre Pinyol en llibertat, va córrer el rumor que hom pretenia segrestar-lo i fer-li una mala jugada. Llavors, en Romaguer [Josep Irla i Rovira] va agafar colles d’homes armats i els distribuí per la carretera i davant el domicili del seu amic, muntant-hi una guàrdia permanent de nit i dia. Aquesta prevenció i vigilància va durar cinquanta dies”.

Pere Pascual (1848-1926), defensor del dogma catòlic.

Si Rafael Piñol personificava el pensament liberal, aquell que el va denunciar per heretge, Pere Pascual i Baguer, personificava una de les ments més ràncies del poble. El seu nebot, l’escriptor Agustí Calvet “Gaziel”, que el coneixia molt bé, diu de l’oncle: “Era un clerical fanàtic, menat per una esposa que només pensava en miracles, misses, novenes i sants... Aquella tia meva, sempre vestida de negra, era fanàticament clerical. Fou molt temps [el seu oncle] jutge municipal, de mà dura i balances no gens pietoses. Per això, segurament, un anarquista barceloní li posà una bomba petita a l’entrada de casa seva, que era al carrer de Sant Llorenç”. Efectivament, l’atemptat va ser el 12 de desembre de 1892. I per haver-ne sortit il•lès, muntà una celebració d’acció de gràcies al temple parroquial on es va lluir, com a orador sagrat, l’eclesiàstic guixolenc, el doctor Agustí Maimí i Calvet.
Els obrers vaguistes del 1900 en les seves coples satíriques, a Pascual li dedicaren una estrofa que feia així: “Tenim un Jesuïta/ que per a ells és el millor/ que amb molt de gust serviria/ per ser-ne Inquisidor./ Si el treballador va en massa/ i tan sols dóna un crit/ apliquen-li la mordassa/ del castell de Montjuïc”.
Segons L’Avi Muné, Pere Pascual “havia militat sempre en les fileres d’extrema dreta amb rigidesa calvinista. Tenia un caràcter eixut, viu i intransigent [...] que el portava a ser combatut encarnissadament”.

La història familiar d’aquest clerical, que educà les seves filles amb rigor moralista, va tenir un trist final, que ha esdevingut l’episodi més lamentable de la crònica negra de Ganxònia, l'1 de gener de 1940.

EL SIGNIFICAT DEL TOPÒNIM “GUÍXOLS” ENS ÉS DESCONEGUT

Guíxols és un topònim que ha arribat fins a nosaltres com una penyora de la llengua parlada pels primers pobladors del lloc de Gissalis – l’any 968 es va escriure Iecsalis, segurament per una equivocació amanuense-, els ibers. El seu significat ens és desconegut. "És el supòsit més prudent", segons Corominas (Onomasticum Cataloniae, Vol. IV).

(Qíxol o Guíxol era també el nom freqüent d’algunes senyores de la noblesa medieval. Per exemple, la muller de Gaufred Vidal tenia el nom de Qíxol (any 1041). M’imagino que el significat o procedència del nom també deu ser d’origen ibèric).

I l’expressió Sant Feliu prové de l’antiquíssima tradició que situa el martiri d’aquest cristià originari d’Africà, a la població on s’establí un monestir benedictí (s. X), que l’acollí com a patró.

El primer nucli de població pròpiament estable -diguem-ne urbà- el trobem emplaçat al promontori dels Guíxols que podem datar d'abans probablement del s. IV aC. El lloc era ben estratègic. La punta dels Guíxols és un turonet granític que, endinsant-se cap al mar, separa la badia de Sant Feliu: a llevant, la platja de Calassanç; a ponent, l'actual platja, coneguda en l'antiguitat com el port de l'Abric. Tenia, doncs, suficient alçada i aquesta era protegida pels penya-segats i la mar, que llavors entrava més terra endins, aïllant i protegint millor el turó.
Era un poblat ibèric autòcton que, més tard, es transformà en assimilar la cultura romana. Les restes del poblat ens indiquen que existia ja un mercat local, l'intercanvi de mercaderies amb poblats més llunyans. Conreaven les terres del pla i guardaven les collites de cereals en sitges obertes a la roca. També la pesca devia proporcionar-los recursos alimentaris suficients. Treballaven el lli per a la confecció dels seus vestits que, d'altra banda, podien també exportar. Els pesos de teler trobats al jaciment dels Guíxols -descobert i excavat entre 1903 i 1905 per Eduardo González Hurtebise (1876-1921)- testimonien l'activitat tèxtil del poblat. Fabricaven eines de metall -claus, hams i altres estris- per a les feines del camp i la pesca.
La ceràmica, les àmfores, les monedes, els ungüentaris, les llumeneres, les peces de vidre (collarets, braçalets,..) i els petits atuells de fireta, són tots ells els objectes que ens parlen i ens permeten d'imaginar-nos la vida quotidiana del poblat ibèric dels Guíxols.

Els símbols:

En l’escut de la ciutat, s’hi troben referències històriques importants. El rei Pere III va fer que la vila esdevingués reial (1354), i l’agregà a Girona fent-la carrer o membre de Girona perquè participés dels seus privilegis. D’altra banda, l’abat del monestir benedictí es va reservar molts drets i exaccions com a senyor de castell termenat. Això és el que simbolitzen els quatre pals (rei), els vairs (Girona) i la creu (monestir) de l’escut.
A partir de l’escut, es va dissenyar la bandera municipal, que havia de ser blanca, vermella i groga, dividida verticalment i proporcionalment amb els esmentats colors, atès que als esmalts heràldics argent, gules i or hi corresponen els colors blanc, vermell i groc.

L’APLEC DE SANT AMANÇ ( 4 de novembre )

El segle XVII es començaren les obres per alçar de bell nou la capella de Sant Amanç, que fou beneïda l’any 1649.

L’any 1909 el Josep Lloveras i Roig va publicar el seu llibre Llevantins y Cubans. Cuadrets populars que va servir d’inspiració perquè Gaziel escrivís alguns capítols del seu magnífic llibre Sant Feliu de la Costa Brava.

Escriu Lloveras (pàg. 33-37): “IV L’APLECH DE SANT AMANS
A penas queda memòria del que fou animat Aplec de Sant Amans, delícia de la quitxalla, alegria del jovent i diversió de la majoria de la gent gran que esperaven amb fruïció arribés el 4 de Novembre per a traslladar-se als entorns de la capella del esmentat Sant a l’objecte de fer la castanyada després del corresponent berenar.
De la capella abans dita, situada a curta distància d’aquesta vila –avui ciutat- poc abans d’arribar a lo Mas Sunyer, no en resten més que runes. (Avui, restaurada) [...].
Quan arribava el 4 de Novembre, dia de Sant Amans, els voltants de la capella s’omplien de gent repartint-se entre les suredes i les vinyes properes. Les venedores de castanyes aprofitaven els clars del bosc on no hi havia brucs ni mòdegues per encendre foc i començar sa tasca. Aleshores venia l’animació. Grans converses en les rodones, salts i corredisses de la gent menuda, algun que altre lance còmic entre venedores i compradors de castanyes, constituïen l’alegria de l’aplec i donaven pintoresc aspecte al conjunt”.
-------------------------------------------------

Per la seva banda, Gaziel va escriure:

“Sant Amanç

Sant Feliu tenia també llavors les seves humils ermites de plana, a les portes mateixes de la vila. Eren les de Sant Amanç i la del Remei. Comparades amb les de la serra, venien a ser com pageses d’horta i regadiu, al costat de les femelles eixutes i aspres, criades a la solitud de les muntanyes, amb més de guilla que de dona. La de Sant Amanç és avui una trista ruïna. Era molt modesta, una senzilla capella rural, aixecada a tocar d’un bosc de la vila, el bosc d’En Rabell, famós perquè molt de temps hi anaren a penjar-se, amb velles cordes de pou, els pobres suïcides dels meus anys d’infantesa. De tard en tard, encara vaig a visitar-la, en temps tardoral i fresc, perquè el paratge és enclotat, i rep el baf calent dels boscos surers que l’enclouen. Malgrat estar ara del tot abandonada i rompuda, plena d’esbarzers i d’altres plantes paràsites, l’ermita encara té, per mi, un encís d’estampa romàntica, com aquelles que feien Laborde o Gustau Doré. Però ara diuen si hi faran una “urbanització” per al turisme ...”
(pàg. 342).

Restauració

Avui la capella de Sant Amanç és propietat del Bisbat -com no!-. i n’ha cedit l’ús durant trenta anys prorrogables. De 2005 a 2009 es van fer treballs de rehabilitació, consolidació de fonaments, murs i contraforts i cobriment de l’edifici. Una tasca que ha estat finançada per una col•lecta popular, l’ajuntament de Sant Feliu, la Diputació i la Generalitat.

“SI NO ÉS AVUI, SERÀ DEMÀ / QUE LA REPÚBLICA VINDRÀ”

(Portada del llibre de 1975)

Així ho deien o cantaven els federals de tota la vida de les nostres contrades. El punt d’arrencada d’aquest crit, que la dreta s’ha cuidat de silenciar, va començar a sentir-se amb força a partir de la Revolució de Setembre de 1868.

La revolució de Setembre (1868)
Mentre se celebrava a Brussel•les el Tercer Congrés de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), una revolució –promoguda per progressistes, membres de la Unió Liberal, i demòcrates- posava fi al regnat d’Isabel II.
El 19 de setembre de 1868, a la ciutat de Cadis, un colla de generals llançaven al país un manifest que acabava amb el crit de : “¡Viva España con honra!”. En aquell moment començava l’anomenada Revolució de Setembre, la Gloriosa, que encetava un dels períodes més llargs de llibertats democràtiques a l’Estat espanyol durant el segle XIX: el sexenni revolucionari de 1868-1874.
Va ser una revolució “estrictament política”, d’aquelles que només produeixen canvis de superfície.

Pere Caimó i Bascós, alliberat, surt de la presó
Caimó, el nostre federal més famós, era a la presó quan va esclatar el triomf revolucionari. Però arran d’això pogué sortir-ne, i fer-se present a l’Ajuntament de Girona, en companyia d’altres correligionaris, el dia 30 de setembre. Allà, per aclamació, va ser escollit membre de la Junta Revolucionària de la província. Aquesta Junta es va fer amb el poder provincial i va dictar tot seguit una sèrie de mesures d’acord amb l’esperit revolucionari.

President de la Junta i primer alcalde popular de Sant Feliu
El 30 de setembre a Sant Feliu, una Junta provisional va substituir les autoritats existents, i va vetllar per a la consolidació del moviment revolucionari. Caimó, president d’aquesta Junta provisional Revolucionària, el 18 d’octubre va passar a ser “Ciudadano Alcalde Primero” de l’Ajuntament provisional.
L’1 de gener de 1869, a les primeres eleccions celebrades al nostre país per sufragi universal i secret, Pere Caimó va ser alcalde de l’ajuntament definitiu, fins el 15 d’octubre de 1969 que va ser destituït i empresonat de nou pel fets revolucionaris de la Bisbal: el Foc de la Bisbal. Però aquesta és una altra història que recordarem properament.


Per saber-ne més:
Joan Torrent “La revolución de 1868 en San Feliu de Guíxols", Àncora, (del 14 d’agost al 23 d’octubre de 1969)

LA TRADICIÓ OBERTA I “PACTISTA” DE SANT FELIU (s. XII)

Reflexions a l’entorn d’un document de l’any 1181

Rellegeixo la Historia del Ampurdán (1883) de Pella i Forgas. I hi descobreixo aspectes de la nostra història un xic oblidats.
A partir de la pàgina 590, l’autor esmenta el caràcter cosmopolita i obert de la vila guixolenca, ja al segle XII. Les relacions socials, la convivència es formalitzava a través d’uns pactes entre els senyors feudals (monestir) i la comunitat de veïns representada pels seus jurats. Els centres de decisió o poder eren molt propers, i la població molt més reduïda. La gent que ocupava la badia al redós d’un castell-monestir benedictí saltà a la història del país. S’oficialitzava i es donava a conèixer.
Alguns historiadors (P. Argaiz, P. Yepes i Alonso Cano), equivocadament, van atribuir al document del 1181 l’acta de naixement de la vila. Altres historiadors (Villanueva, Grahit i sobretot Hurtebise) han demostrat que la població guixolenca s’havia format a l’ombra de l’abadia durant el segle X, amb precedents tardo romans i ibèrics. El company Joan Colls i Carreras (+2010), exalumne de l’escolania del Mercadal, va estudiar-ne l’evolució del municipi, com a entitat col•lectiva jurídicament constituïda: la Universitat.

Traduït del castellà, Pella i Forgas diu:”Aquesta societat primitiva no hagués prosperat com tantes altres que van quedar arraconades a l’ombra de les muralles feudals sense el comerç i el tràfic de la platja: als guixolencs no els era possible viure en la tristesa i el quietisme dels pobles apartats dels corrents de civilització en aïllades terres de conreu o perduts en les frondositats del Pirineu català. Italians, francesos i, sobretot els mercaders que comerciaven per Espanya, van fer viure aquí la vida mercantil i amb ella idees gens favorables al feudalisme...”

Josep Pla també havia llegit aquestes mateixes paraules de l’il•lustre historiador empordanès. Una lectura que va inspirar la seva primera història de la Costa Brava (1941), on diu ben clar –parlant de Sant Feliu- que comparteix la idea de Pella i Forgas quan suggereix que la nostra ciutat s’assembla a les belles ciutats italianes de la Ligúria. Pla escriu: “Sant Feliu és un exemple típic de superposició de dues cultures: la feudal i la comercial. Ambdues tenien, doncs, un comú denominador, nascut de les relacions que monjos i comerciants van tenir, sobretot amb els estats d’Itàlia [...]. A mi em sembla –és una impressió potser merament subjectiva- que aquest caràcter italià continua essent el més típic de Sant Feliu” I continua Pla descrivint les qualitats de la ciutat, fent bona literatura.

Expedició pisana i catalana a les Illes (1114)
El fet és que la documentació conservada d’aquella mateixa època (s. XII) ens fa pensar que la primitiva població de Sant Feliu ja tenia força importància, i que la vocació marinera dels seus veïns -i el port guixolenc- ja era ben coneguda. D'aquesta manera s'explicaria la presència de l'estol de vaixells de l'expedició pisana i catalana -per primera vegada n'apareix escrit el nom- a Eivissa i Mallorca (1114), sota el comandament del comte Ramon Berenguer III el Gran, al port de Sant Feliu durant unes setmanes. Era un episodi de la lluita entre cristians i musulmans pel control de les rutes de la Mediterrània occidental, projecte en el qual participarà també la gent d'aquestes contrades.

1181: Carta de franqueses atorgades per l’abat Bernat als habitants de la vila.

La carta de franqueses que l'abat Bernat atorgà a la vila l'any 1181
(AMSFG: Concessions de l'Abat Bernat a la Vila de Sant Feliu. Trasllat del 29 juliol 1194. Perg. núm.1) afavorí encara més l'augment del nombre dels seus d'habitants.
Es tractava, d'una banda, de donar facilitats que estimulessin el poblament i millora de la vila; de l'altra, de reforçar la sobirania de l'abat i del monestir que, a pesar dels plets continuats amb el bisbat, veia com augmentava el seu patrimoni a les darreries del segle XII. De moment, però, els pobladors d'aquesta vila restaren exempts d'haver de pagar diverses exaccions fiscals i dels "mals usos": de la intestia (dret del senyor feudal a la tercera part de l'herència del vassall intestat) i de l’eixorquia (dret del senyor a la legítima del fill en l'herència del vassall que moria sense posteritat).

La civilitat de Sant Feliu, doncs, ve de lluny, però encara ens queda camí per córrer i avançar. A través del diàleg i del pacte hem d’aprendre a conviure en una societat més plural i oberta, que incrementi generosament els seus serveis públics, i llimi -de llimar!- les aspreses de la vida en comú.

“Bon viure – Bon conviure” -i a la inversa, no es poden separar- és el lema de l’Agenda llatinoamericana (2012). Ho practicaven els antics del lloc de Gissalis (Guíxols)-. Ho feien i deien els natius d’un continent encara per descobrir i explotar.

LES TAVERNES DEL POBLE

(Fotografia de La Pansa)

Recordant Pepe Giró

Les tavernes, pròpiament dites, eren les botigues del poble on es podia beure un got de vi. Se n’hi podia comprar a litres per casa o, també, s’hi podia anar a sopar amb el plat a la mà i fer-se servir un petit de vi en un porró. Eren, d’altra banda, llocs de trobada. Pescadors, tapers i menestrals hi trobaven recés i escalf davant de qualsevol contratemps, i una estona per “enraonar”. Diuen que beure sol és un vici, i que beure amb un amic és una festa. Imaginin-se, doncs, com seria l’ambient de la ciutat, en aquest món tan llunyà del 1905, en una població de menys de tretze mil habitants que comptava amb quaranta tavernes plenes de vida, de llibertat i de tertúlies polítiques i musicals constants. A més a més, onze cellers, quatre casinos i sis cafès habilitaven altres territoris lliures -espais d’oci reservats als homes- estimulats pels millors ideals àcrates.
“En aquella època les tavernes es guanyaven bé la vida. El vi produïa benefici. I les més importants, pel que fa a l’elaboració pròpia del vi, varen ser cal Coix, can Saura i La Pansa. Les altres eren més modestes”, recordava Pere Pujol i Jordana, de la taverna de can Peric al carrer de Sant Joan. Una taverna que, segons Gaziel, “no tancava mai del tot”. A les tres de la matinada s’hi trobaven les colles de boletaires amb els pescadors que “compareixien, embofegats i humits, els pescadors de les primeres barques que tornaven de passar la nit en mar, portant enganxat a les garibaldines de llana un rellent d’escata fresca que era l’anunci infal•lible que hi hauria sardina”.

Les tavernes de la postguerra
Amb menys població i més gana, les tavernes de després de la nostra guerra acollien els primers obrers immigrats, alguns d’ells en llibertat provisional, perquè eren els locals públics més confortables. Amb l’excusa d’un got de vi, hi podien trobar companyia i un xic d’informació en un ambient obert i tolerant. Els taverners “fiaven”. Llavors, encara s’estilava de canturrejar alguna tonada al compàs dels acords d’una vella guitarra. Això sí, ara s’havia d’anar molt en compte amb la lletra de les cançons, que havia de tenir un bon to “moral”. Tampoc no s’hi podia renegar, un costum tan habitual en l’ambient tavernari! I el més insòlit: s’havia d’anar a dormir d’hora per ordre governativa, en un poble de vida nocturna,de pescadors que embarcaven a les “trenyines”. Així i tot, són abundants les anècdotes que se n’expliquen, algunes de pintoresques. I és que, com sempre, entre la clientela, hi havia els tipus més curiosos, “tocats de garbí”; borratxos uns pocs, i tots absolutament addictes a la seva taverna. Malgrat l’alt grau de masculinització del món de les tavernes, és just assenyalar que hi hem trobat dones sofertes i coratjoses, que hi treballaven de debò.
En aquesta època, les tavernes a Sant Feliu no arribaven a la vintena. Les més solvents i conegudes encara treballaven: can Saura, cal Coix, La Pansa, el Tres Tombs, cal Trafí, can Toni, can Peric, L’Empordanesa, el Nou Noé, can Seis (cal Canari), etc.

A can Saura i a can Seis, s’hi cantava
Poc a poc, les tavernes s’anaren transformant. L’estiu de 1952, amb tan sols dotze anys, vaig tenir l’oportunitat de conèixer la taverna L’Empordanesa, al capdamunt de la carretera de Palamós, molt a prop del pont del tren i dels burots, més ençà de la Creu de Sant Pol. Sobre totes les taules rectangulars de marbre i peus de ferro hi havia els sifons en envasos peculiars que anunciaven amb lletres grosses la seva procedència ganxona.
És clar he anat -i hi vaig- a la Pansa del carrer de les Eres. La taverna més emblemàtica i resistent a tots els embats moderns. Molt a prop seu, al carrer de Santa Teresa el 1947 obrí les seves portes una de més petita, la dels Tres Tombs.
Vaig escoltar en directe la veu abaritonada de xantre d’en Pere Albó de la taverna can Saura a la Plaça, i especialment, la de l’Arnaldo Maymí, es Canari, magnífic tenor amb coneixements i experiència musical, a la petita taverna del Passeig que portava amb la seva dona, la Lola de can Seis, l’antic nom de cal Canari. Cantava fragments d’òpera i alguna que altra havanera.
L’escriptor gironí Pla i Cargol observà que: “entre les colles que aconseguiren un cert renom en el cant de les havaneres, hi figura la de Víctor El Canari, de Sant Feliu de Guíxols”. Víctor Maymí era germà de l’Arnaldo. Ambdós compartien la feina d’anar a pescar i l’afició per la bona cançó.
Però, l’una i l’altra anaren enfocant la taverna -i la cançó- al client estranger. Altres establiments es convertiren en restaurant, com la de can Toni, o bé tancaren, com la taverna famosa de cal Romaguer del carrer de l’Algavira. Cèlebre -i un xic mitificada- perquè l’havia regentada Josep Irla Rovira, el pare del president de la Generalitat a l’exili. Durant la postguerra, però, tothom la coneixia com la taverna del cal Trafí, en al•lusió al darrer propietari Pere Trafí. L’amic Lluís Molinas la recordava així: “Dins el local, atapeït, un fum espès amb prou feines deixava entreveure els grups d’homes, amb gorra o boina, la majoria, que, al voltant de les taules, i enmig d’algun renec o d’un traguinyol del porró que tenien al davant, manipulaven amb gran agilitat el llardós grapat de naips que sostenien a la mà. Als llavis, un repastissó de caliquenyo o la burilla mig apagada d’un modest “caldo de gallina”, aconseguit mitjançant targeta de racionament. Algunes vegades, des de l’interior es podia escoltar el so d’una guitarra i una veu ben timbrada entonant “quan jo tenia quatre anys”....”.

La Maria Rosa del Gas Vell
La Maria Rosa Solé i Saurí del Gas Vell va néixer l’any 1934, quan tan sols feia un parell d’anys que el seu pare Mariano- bosquetà, fill de Cassà- havia posat una taverna al local que havia ocupat l’antiga fàbrica de gas. D’aquí el nom de la taverna emplaçada al carrer de Santa Magdalena, entre la riera de Sant Amanç i el camí que, encara avui, porta a les hortes del Molí d’en Blanc, seguint la llarga nau de la fàbrica Bender.
La Maria Rosa, casada amb Agustí Bosch -gironí del carrer Nou-, prengué molt aviat les regnes de l’hostal més popular de la postguerra guixolenca.

GOIGS DE SANT FELIU DE GUÍXOLS

Ara farà 60 anys que Gaziel, entre el mes d'agost i setembre de 1951, va escriure els seus Goigs de Sant Feliu de Guíxols, amb dedicatòria a Marian Vinyas i que, com tothom sap, són la gènesi del llibre Sant Feliu de la Costa Brava”. El Goigs d'Agustí Calvet es publicaren el 1952.


I que n’ets de ben plantada
DINS UN CLOT, com dins un niu,
tota fina i encalmada,
entre l’aigua assoleiada
i el recer del bosc ombriu:
ai, ciutat de Sant Feliu
arran de la mar salada!

* * *
Amb inesperada rauxa,
del Vuit-cents cap a la fi,
la sort et va convertir
en una petita Xauxa.
Mentre a l’espanyol, batut
a Cuba i a les Filipines,
el coronaven d’espines,
el <> feia salut.

Sense estorbs ni trenca-caps,
com un que ni se n’adon,
a totes les parts del món
enviava suro i taps.

Amb les mans sempre ben netes
i un gest tot ple de candor,
ell cobrava en peces d’or,
mentre pagava en pessetes.

Pel Pertús bufava una aura
que ens duia francs com un sol:
corrien marcs per Sant Pol
i esterlines pel Ridaura.

El taper i el pescador
eren reis sense corona,
que a Palamós i a Girona
es feien dir <>.

Treballaven amb catxassa
tres dies setmanalment,
i encara deia la gent
que tots treballaven massa.

Una vida tan feliça
sols la podien portar
uns que sabessin lligar
els gossos amb llonganissa.

Doncs, ningú sabrà mai com,
però a cada dos per tres
es buidaven els carrers
i <>.

Homes, dones i quitxalles
per monts i valls s’escampaven,
i les tartanes bolcaven,
en mig de cants i rialles.

Era una immensa bonança,
com si tot l’any fos un maig.
Venien seguit, a raig,
els millors xampanys de França:

i eren les menges corrents
capons, déntols i llagostes:
rodaven tortells a embostes,
i els feixos d’havans, a cents.

A l’ermita del Remei
s’hi feien grans costellades:
i d’oques, se n’han menjades
sota l’Arbre del rei!

Entre Romanyà i Les Comes
passant pel bosc d’en Rabell,
veieu conills sense pell
i pollastres sense plomes.

Pujaven, de mil indrets
a Sant Grau i Sant Baldiri:
el menys era dur-hi un ciri,
i el més, aplegar bolets.

La Conca, Sant Elm, Canyet,
Font-Picant, Monti-Calvari,
ningú deixava d’anar-hi
a tastar un peix amb suquet.

De Solius a Giverola
hi havia una gran farum
que era el deleitós perfum
del xup-xup de la cassola.

I, a força d’alçar els porrons
de xampany i de garnatja,
pel bosc corria una ratxa
de sospirs i de petons:

car amor tampoc dormia
- com més viu és, menys es veu –
amagat com un dèu
i dolça com la malvasia...

En venint de l’hora frescana
quan el sol tombava el caire,
esclatava forta, en l’aire,
la cobla de la sardana,

amb cançons fines, lleugeres,
com l’aigua del rierol,
plenes de llum i de sol,
del gran <>, el de Figueres:

ballades que encara són
la remor més genuïna
del passeig de la marina,
el passeig més bell del món:

fet de cinc rambles tan grans,
que ell tot sol desmentiria
l’ancestral gasiveria
que ens pengen als catalans:

i on, llavors, el bo i millor
s’hi feia grans barretades:
elles, totes estofades,
i ells, de vint-i-un botó.

Ai, braser ple de guspires,
món petit i ben tancat,
amb perfum de tap cremat,
de musclos i pallerides!

* * *
En mig de tantes dolçors
Sant Feliu tenia encara
una altra cosa més rara,
i és que tenia senyors.

Senyors de cos i esperit
gent de pro, que feia tropa,
viatjant per tota Europa,
sense passar per Madrid.

El diner i la cultura
ací es van saber casar,
i era de tot l’Empordà
el pot de la confitura.

A Sant Feliu tota ufana
era oberta al pensament,
com en ple Renaixement
una vila italiana.

La millor menestralia
en el Casino del Nois
(que n’estaven de cofois!)
gran biblioteca hi tenia.

Amb certs aires de bruixot,
vetllant de nits, solitari,
dels astres l’immens desvari
seguia en Rafel Patxot.

L’Agustí Casas escrivia
un català pur i fi:
hi havia mossèn Maimí
que era un pou de Teologia.

Pro l’Albert, home d’esquerra,
va ser, apuntant més alt,
el líric més musical
que ha donat la nostra terra.

Sant Feliu, llavors bullia
com no us ho podeu pensar:
per xó hi podien passar
els miracles cada dia.

Un impressor, En Viader
tingué el lluc fenomenal
d’imprimir un llibre genial
en suro, en lloc de paper.

I encara una altra de bona:
sense com va ni com ve
una quants <> varen fer
el carrilet de Girona.

De tot hi havia una mica:
omplien la nit i el dia
pintura, ciència i poesia:
pro el gros va ser la música.

Tenim un dels Vidals,
en Salvador, bon xel•lista,
i en Rovira, un organista
de bon gust i grans cabals.

Va portar d’Estats Units
una orgue que enamorava,
i a casa seva donava
concerts i xefles, les nits.

(L’orgue, avui, font de dolçor,
omple diumenges i festes,
de melodies celestes
l’ermita de S’Agaró.)

Un quintet, compost d’amics,
interpretava amb desfici
el meravellós seguici
dels mestres, moderns i antics.

Voltada d’horts i florestes,
la casa era un santuari
on anaven a evocar-hi
les veus de les grans orquestres

que Europa feia sonar
a Bayeruth, París i Múnic:
ai, a Espanya era el lloc únic
per saber-les escoltar!

Al jardí, un chor de gripaus
acompanyava amb sordina
la revelació divina
de Ricard Wagner i Strauss...

Però vós, Vinyas –a qui
van aquests Goigs dedicats -,
i éreu, dels enamorats
al piano, un pur trafí,

i encara ho sou: - d’ajudar
m’hauríeu amb vostre senderi,
a explicar el gran misteri
que ara a mi em toca contar.

I és que, al ple d’aquell festeig,
- mig rellotger, mig poeta-
ens va néixer el gran Garreta,
espontani com un reig:

increïble fill del Sol
desposat amb la mar blava,
que cantava i refilava
com la merla o el rossinyol!

Ai, quin temps i quines menes
d’homes forts i esperits lleus,
que eren estimats dels déus,
les muses i les sirenes!

És tan alta llur memòria
i llur esplendor tan viu
que ells seran tot Sant Feliu
davant el món i la Història.

* * *
Res tan curt com la disbauxa
res més breu que el paradís
res tan feble i fonedís
com les delícies de Xauxa!

Ai, qui ens ho havia de dir
que una florida tan rica
hauríem, de mica en mica,
veure-la secar i marcir?

Un seguit de malvestats
ha caigut damunt la terra:
la guerra sols porta guerra,
i els disbarats, disbarats.

El món se’ns ha tornat boig,
la vella Europa és uan olla:
tot desbarra, tot trontolla,
i el boig se’ns ha endut el goig.

Els afanys de cada dia
ens han ben aclaparat,
i els pollastres s’han tornat
ocells de mitologia.

Adéu, Sant Feliu dels bons.
Pel teu cel de llums tan fines
ja no hi volen les cardines:
les fan fugir els avions.

La cultura...? Ai, la cultura!
Mai ningú no podrà dir
quina ha estat la trista fi
d’aquell pot de confitura!

Hem perdut tantes coses,
que no és pas gens d’estranyar
si ara es sent l’ase bramar
on abans florien roses.

Els fills d’aquells que la toga
portaven dels escollits,
llegeixen, ara, ensopits,
articles d’en Galinsoga.

I, en lloc de parlar amb els déus,
amb la musa, o la sirena,
enumerats per l’esquena,
ara juguen amb els seus peus...

Prò, aquestes són les batalles
inevitables del món:
doncs ja és sabut que tot són
jocs de rialles i ploralles.

Si sempre la reravera
segueix fatalment l’estiu,
també és cert que tot reviu
en tornant la primavera.

Els bons temps prou revindran,
portats pels uns o pels altres,
i si no els veiem nosaltres,
els fills o els nets els veuran.

Per damunt de tanta runa,
malgrat el fang i la fel,
ens queden mar, terra i cel:
la nostra més gran fortuna.

I amb dissort o amb benaurança
això mai no ens ho prendran:
que els home sempre diran
davant de tanta bonança:

Ai, que n’ets de ben plantada,
amorosa com un niu,
tan dolça i tan encalmada
entre la boscúria alada
i el sorral com un caliu:
Ai, ciutat de Sant Feliu,
arran de la mar salada!

Agost-setembre 1951

JULIOL DE 1936: COMENÇA LA GUERRA CIVIL A SANT FELIU

Ara s’acompleixen setanta-cinc anys de l’inici d’una guerra provocada pels enemics de la República i de les reformes socials que podia comportar el nou règim democràtic volgut per la majoria de ciutadans l’abril de 1931. Voluntat popular que, amb poc marge de diferència, es reafirmà en les eleccions de febrer de 1936.
La proclamació d'un règim democràtic, després de set anys de dictadura i decennis de corrupció en la vida política, va obrir una nova etapa que va deixar aflorar els greus desequilibris socials, regionals i ideològics del país, i que el nou règim sortit de les urnes va intentar corregir amb unes tímides reformes que van ser rebatudes per les classes dominants.
Ho hem dit més d’una vegada. L’endemà mateix de ser proclamada la República, els monàrquics, militars, grans propietaris, alts executius, eclesiàstics... van començar a preparar un cop d’Estat, que no reeixí fins a l’aixecament militar de 1936. En aquest sentit, l’amic Joan Soler, Conet, em va proporcionar un llibre molt clarificador escrit en francès per José Antonio Ansaldo, que només s’havia publicat a Mònaco, l’any 1953: Mémoires d’un monarchiste espagnol. 1931-1952.
És probable que em repeteixi. Però no m’importa repetir com va ser l’inici d’una guerra que encara marca greument les nostres generacions, quan veus que s’intenta una vegada més tergiversar-ne la història. Els poderosos han intentant sempre dominar-la. Mireu, doncs si n’és d’important la història. Els convé la desmemòria, que no se sàpiga ben bé qui va iniciar la violència d’una guerra, i per què. És suficient veure com s’ha redactat el Diccionario de l’Acadèmia de la Història, al servei del neofranquisme més estès dels que ens pensàvem. Amb una facilitat tremenda justifiquen Franco i tot el que es va fer aquells anys, i la repressió de després, amb l’únic objectiu que no pervisqui ni tan sols el record de la República, ni de les tímides reformes socials que volia establir.
No insisteixo en aquest punt perquè aquests dies han escrit amb més solvència els millors historiador especialistes del tema (Josep Fontana, Borja de Riquer, Andreu Mayayo, Àngel Viñas, etc) per denunciar la interferència ideològica i el sectarisme en defensa de la “història com a ciència que, fonamentada en el rigor metodològic de la recerca, ofereixi interpretacions constatables i sempre sotmeses a debat”.

La República
La proclamació d'un règim democràtic després de set anys de dictadura i decennis de corrupció en la vida política va obrir una nova etapa. Les victòries electorals de les opcions polítiques republicanes van fer aflorar els greus desequilibris socials, regionals i ideològics i van aportar tímides reformes que van ser rebatudes per les classes dominants amb un aixecament en armes el juliol de 1936.
El tòpic que el triomf del Front Popular en les eleccions del febrer de 1936 havia fet inevitable la guerra és totalment insostenible des del punt de vista històric. L’alçament va ser llargament preparat, ja ho hem dit. I pretenia aturar qualsevol intent de reforma econòmica, social i cultural. Ni la violència que alguns grups d’extrema dreta o esquerra portaven a terme en alguns llocs del país -ni la mort de Calvo Sotelo (13 de juliol)- no n’eren la causa. Ni l’invent del bolxevisme incrustat en el Front Popular, etc.

La setmana del 12 al 19 de juliol a Sant Feliu
Va ser una setmana normal d’estiu a Sant Feliu. Es pot parlar, sense exagerar, d’un autèntic oasi social al poble, en què es pogueren celebrar tots els actes religiosos previstos: novena del Carme, catequesi, preparació de la celebració del vintè aniversari del Patronat d’Obreres de mossèn Sants, amb 200 noies associades. Les misses, com de costum, tant el diumenge 12 com el 19.
El diumenge 12, a Palafrugell, tenia lloc una exposició d’artistes del Baix Empordà. De Sant Feliu, hi participaven: Narcís Masferrer (dibuix); Ramon Matas, P. Perpinyà i J. Torrent (pintura), J. Balmanya (escultura), i Josep M. Nadal, Pere Rigau i Feliu Romaní (fotografia).
Amb la celebració de la verge del Carme, S’Agaró celebrava la seva Festa Major amb missa, sardanes, ball, festa infantil a la plaça dels Roserars. Mentre, s’acabava de preparar la Taverna del Mar que es volia inaugurar el 25 de juliol, per sant Jaume.
Un ban del sotsdelegat marítim, José Antonio Lartitegui, avisava del perill de menjar musclos del port, i demanava decència en els banys i banyadors.
La impremta Viader imprimia el darrer número de la revista La Costa Brava, núm. 319, que el dissabte -18- sortiria al carrer sense veure’s mutilada per la censura que -això sí- existia. Era l’únic setmanari guixolenc que es publicava, i pertanyia a l’Acció Catòlica que depenia del bisbat de Girona. Organisme religiós que havia donat suport electoral al Front d’Ordre, en contra el Front Popular. Però amb el retorn del reformisme republicà i la vigència de l’Estatut no es va produir com mena de revengisme.
El dia 17 de juliol de 1936 era un de tants divendres d’estiu al Sant Feliu republicà. Una calor xafogosa s'escampava arreu i ja havien arribat els primers estiuejants. La gent ja esperava el diumenge per “anar-la a fer” a Sant Pol i a Sa Conca. I ja es pensava en la propera Festa Major. La pastisseria Comas, inaugurada el 12 de maig de 1936, preparava els postres que es distribuirien per S’Agaró i per les cases benestants ganxones.
El dissabte 18 els nois i noies començaven les seves vacances, i els actors i actrius locals de l’Agrupació Romea, aquells dissabte, havien d’actuar a Platja d’Aro representat l’obra de Pompeu Crehuet “Mamà política”.
Guixolencs i forasters van tenir ocasió de llegir aquell dia a casa o en tavernes i cafès de la ciutat les notícies de la premsa gironina que parlaven, entre altres coses, de “La evasión de capitales en 1920 y la evasión en 1936”. I La Costa Brava quer ja havia sortit.

Més lluny, però, militars, grups feixistes i de dretes es preparaven per donar un cop violent
Una part de l'exèrcit espanyol destinat al Marroc es rebel•lava contra l’encara feble democràcia republicana. Eren les cinc de la tarda del dia 17 quan les tropes del Terç de la Legió i els Regulars de la guarnició de Melilla, amb el suport de falangistes, carlistes i monàrquics, ocupaven aquella plaça; el general Yagüe a Ceuta i el coronel Sáenz de Buruaga a Tetuan feien el mateix. Al matí, les tropes del comandant figuerenc Rios Capapé, destacat a Torres d’Adealà (Rif), havien ocupat l’estació telegràfica i telefònica de Villa Sanjurjo.

El general Franco el 17 de juliol es trobava a Gran Canària, amb l’excusa de l’enterrament de la mort del general Amado Balmes -matí del 16 de juliol-, comandant militar de l’esmentada plaça, a qui probablement l’havia fet assassinar segons Ángel Viñas, de la mateixa manera que havia fet amb Ricardo de la Puente. Eren els dos primers crims personals de Franco, diu l’historiador Josep Fontana.
Després emprenia l’històric vol amb el Dragon Rapide (finançat per Joan March), que el dia 19 el deixaria a Tetuan.

Reacció dels sindicats i partits a Sant Feliu

En arribar a Sant Feliu la notícia de la sublevació d'un sector de l'exèrcit amb el suport de les classes socials més conservadores i de la proclamació de l'estat de guerra del 19 de juliol de 1936, l'Alcalde segon Bernabé Llorens i Collell d'ERC presidia l'Ajuntament constitucional, des del dia 15 de juliol, per malaltia de l'Alcalde primer Francesc Campà i Viarnés. (El dijous, 23 de juliol, Campà ja actuava com Alcalde, junt amb el Comitè).
A la vigília del cop d'Estat, el dia 18, els dirigents de la CNT. -Francesc Isgleas, Aureli Albertí, Cristòfor Sala, Pere Vicens- havien convocat una reunió oberta al seu local del carrer de Sant Fèlix per a decidir què calia fer davant les notícies que els arribaven. També hi hagué representació comunista -poc abans de formar-se el PSUC- i de Joventuts d'Esquerra. Allí es decidí que l'endemà al matí -diumenge 19- Francesc Isgleas i Pep Carbó anirien personalment a Barcelona a fi de conèixer directament els esdeveniments.
En tornar el mateix 19, els dos sindicalistes s'arribaren fins a Girona. A la carretera de Girona varen ser detinguts per un destacament militar i conduïts a la caserna de Sant Francesc, on es trobaren amb el comissari gironí d'Ordre Públic de la Generalitat, Amadeu Oliva. També els grups de la Federació gironina havien previst de posar-se en contacte amb els companys de Sant Feliu, que era el nucli sindical més fort.
Mentrestant a Sant Feliu, des del primer moment el Consell Obrer del Sindicat Nacional Ferroviari, pertanyent a la UGT, es mostrà molt actiu. El mateix 19 de juliol Emili Fontanella, president del Consell Obrer, s'adreçà a l'Alcalde així:
"Ante la situación política actual este consejo Obrero... se pone incondicionalmente a las órdenes y disposiciones del Gobierno de la República que preside como primer magistrado D. Manuel Azaña".
Altres grups, sobretot els que integraven la Federació Local de Sindicats, es manifestaren igualment enèrgics contra la sublevació.
El mateix diumenge, tot i la incertesa del que s'esdevenia a la resta del país, decidiren d'anar a l'Ajuntament en manifestació. En passar per davant del local social dels Federals -que hi estaven reunits-, aquests des del balcó aplaudiren càlidament. Els manifestants, però, els invitaren a sumar-se a l'acte de protesta.
Havent arribat a la casa de la vila, s'entrevistaren amb l'Alcalde accidental Bernabé Llorens, i se li demanà que telefonés al Comandant Militar de la plaça -que era el capità de carrabiners. Aquest, en comparèixer, va manifestar que estava al costat de la República, del govern legalment constituït i que, per tant, les forces d'ordre (la guàrdia civil i els carrabiners) no sortirien pas de les casernes.
Tot seguit s'organitzaren grups de militants per a garantir l'ordre públic a la ciutat i per a controlar les entrades i sortides de les carreteres. També es disposà el control de la telefònica.

Al final, La CNT s'imposà al Comitè i al Consell Municipal

Amb Francesc Isgleas detingut a Girona en tornar amb auto de Barcelona i retingut a la caserna, el mateix 19 de juliol les forces d'artilleria de la capital retornaren sense èxit a llur caserna.
Els esdeveniments de Barcelona havien marcat un canvi radical de la situació a Girona i a Figueres. I sense haver d'intervenir els grups antifeixistes que s'estaven preparant, la tropa i el seu comandament es retiraren voluntàriament a les seves residències. Aquella nit començà la revolució social.
A la mateixa caserna de Sant Francesc, la nit del 21, en una reunió plenària del Front Sindical, Francesc Isgleas imposà amb intransigència el seu criteri: que amb les milícies de voluntaris n'hi havia prou per combatre els insurrectes i que, per tant, no era necessària la creació d'unitats de combat amb soldats desmobilitzats i civils enquadrats per oficials lleials.
En aquella reunió els anarquistes començaren a imposar-se també a la ciutat de Girona.
El 24 de juliol Francesc Isgleas era a Barcelona; amb Ricardo Sanz, Joan Garcia Oliver (comandant de la columna Aguiluchos, de la FAI) i Felipe Vivancos, baixava per Via Laietana camí de l'estació de França, acompanyant els qui s'incorporaven a les columnes de voluntaris.
El protagonisme i mobilitat (Sant Feliu-Girona-Barcelona) del sindicalista guixolenc era notable, fins que assumí la Conselleria de Defensa de la Generalitat.
Tot això s'esdevenia a Sant Feliu i a Girona enmig del gran desconcert per part de la població guixolenca, que veia com d'una manera il•legítima i violenta es truncava el desenvolupament normal d'una política tot just iniciada amb la clara victòria de les candidatures del Front d'Esquerres a les eleccions de febrer.
Quant a la gestió local, els primers dies de juliol l'Ajuntament continuà funcionant, però sota el control del Comitè - "El Ayuntamiento continua funcionando bajo control del Comité Local".
Teòricament el Comitè Antifeixista local, doncs, actuà els primers dies com un poder paral•lel al de l'Ajuntament. L'Alcalde Campà -que procedia de les files de la CNT, i que per això era respectat pels sindicalistes- intentà de mantenir la representació de les institucions republicanes, el poc temps que la salut l'acompanyà.
En realitat, però, la CNT imposà la seva força al Consell Municipal, de la mateixa manera que ho havia fet dins del Comitè.

Els dies 16, 17, 18 i 19 un grup de militars espanyols, amb suport civil nacional i europeu, van iniciar la primera Violència per por d’unes tímides reformes socials democràtiques que la República intentava d’impulsar. Una violència que generà una onada d’altres violències, que no podem justificar, sinó estudiar-les en el seu just i rigorós context històric deixant de banda tots els tòpics que manté i alimenta el neofranquisme per tal que continuï la intoxicació ideològica de la població.