dilluns, 27 de maig del 2013
SOM ADULTS ?
Bé, aquestes poques paraules que Mn. Narcís Ponsatí vol que digui no són pas meves. És el resum del que hem comentat un grup que ens reunim, des de fa uns quants anys, per a fer els comentaris bíblics de la missa del diumenge. Ens formulem preguntes i respostes no teòriques –compromisos- a la llum de la lectura de la Paraula i dels “Apunts d’homilia” de què disposem a la Web les parròquies de Sant Feliu.
. Per Pasqua Florida comentàvem aquelles paraules de Jesús: Us convé que me’n vagi…”. “M’allunyo de vosaltres com a Mestre i Senyor, i tornaré com a Llum i Força”.
Poc a poc, en cada pasqua, anem entenem el misteri d’aquestes paraules. Perquè aquesta també és una experiència que hem fet tots, com a fills i com a pares. Fins que no ens quedem sols davant la responsabilitat personal d’haver de decidir lliurement temes importants de la vida, no madurem. Som adults en la mesura que assumim els nostres compromisos. Arriba un moment que ens toca a nosaltres, personalment, viure, estimar.
Jesús és força, llum, estímul, iniciativa, resposta..., però ara toca a l’Església de continuar la seva tasca. I aquesta Església d’avui i d’aquí –no ho oblidem mai- som nosaltres. Les dones i els homes d’aquí, de l’arxiprestat, som responsables de continuar la missió de Jesús.
En aquest sentit, què els diem, als pobres dels nostres pobles?
Què els diem, als qui cerquen?
Que els diem, als que tenen fam i set de justícia?
N’estem segurs, que –com a comunitat cristiana- estem al seu costat?
-------------------
. I per la festa de l’Ascensió ens preguntàvem amb els Actes dels Apòstols: “Què hi feu aquí, mirant el cel?
¿No serà aquesta la causa de la tràgica pobresa d’impuls cristià en tantíssimes comunitats cristianes?
Ocupats mirant el Papa, o els bisbes, o els mossens o tants i tants “líders religiosos”, no podem experimentar aquella presència transformadora que ens convertiria en vertaders homes adults, capaços de veure, escoltar i respondre al nostre món?
Entre nosaltres, el mossèn està al servei de la vida de la comunitat o, més aviat, les persones actives de la comunitat es posen al servei de l’obra del mossèn?
Podria ser convenient que les parròquies passessin per l’experiència de quedar-se per un temps sense mossèn? Què passaria? Desapareixerien? S’espavilarien? Madurarien com a comunitat?”
Tenim por a ser adults en l’Església?
Fent un esforç de reflexió espiritual, imagineu en concret què comportaria, per a la vostra comunitat (parròquia, grup, moviment…), ser adults en la fe?
Són preguntes que ens fem les parròquies.
Aquests dies celebrem la Pasqua Granada. Una festa de primavera que evoca el gra i els fruits dels cereals dels camps i les plantes. És la festa de la maduració. La majoria de les dones i homes de les parròquies tenim ja una edat “granada”. Tenim anys. Però fer anys no inclou la maduració personal. Les persones només som adults en funció dels compromisos que prenem, exercitant la nostra llibertat. Emancipar-se, exercir la llibertat no sempre és fàcil. Hi ha la por, la soledat, el vertigen, la responsabilitat, el risc d’equivocar-nos ... La madures és una utopia a la qual tots hem de tendir, i ens hem d’acostar.
De vegades és més fàcil obeir, complir les lleis, les normes, mirar i seguir els líders, polítics o religiosos. O evadir-se. El desencant, la desil•lusió, ens podria portar al tancament i a la involució.
Les persones comptem amb un potencial humà capaç (llibertat, intel•ligència, bondat, imaginació ...) que hem de desplegar, activar i compartir amb els altres ciutadans per a tirar endavant la comunitat, la societat; per a fer una humanitat millor, diferent. Fins ara ho varen fer els nostres avantpassats. Nosaltres n’hem gaudit. Ara ens toca a nosaltres deixar una societat més digna per als que han de venir.
És aquella frase de sant Crisòleg (s. V) que sovint cita en Narcís Comadira: “Els antics van viure per a nosaltres, nosaltres vivim per als qui vindran, ningú no viu per a si mateix”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)