divendres, 18 de juny del 2010

UN PETIT CARRER PER A UN GRAN METGE



Agraïment al Dr. Martí Casals Echegaray (1903-1983)


(No coincideix la data de naixement que consta a la placa del carrer, amb les dates biogràfiques de què jo disposo).

Diversos fets actuals m’han portat de nou a la memòria la presència del qui va ser metge, uns anys, de la meva família. Són veritat, en part, aquells versos que “No morim del tot, mentre algú recorda el nostre nom".
Per sort avui comptem amb un museu del metge rural que en el context de la postguerra ens recorda la seva personalitat difícil d’oblidar. Avui es disposa d’informació suficient per saber qui era el doctor Casals.

El passat divendres, 18 de juny, es va donar el seu nom a un petit carrer, sobre la riera, entre el carrer de l’Hospital i la plaça del Monestir.

Un d’aquests fets ha estat la mort sobtada d’un amic que, amb mi, es va relacionar amb el doctor Casals portant-lo amb cotxe a Girona perquè visités el meu pare. Em refereixo, esclar, a en Joan Arbat i Colomer (1942-2010), fill del metge de Sant Feliu de Pallerols, va ser vicari de Sant Feliu, professor de l’Institut Sant Elm, consiliari d’escoltes..., i moltes coses més.
Uns dies abans, jo mateix vaig haver de passar per quiròfan, UVI, i amb tractes i controls continuats amb cirurgians, metges i infermeres.

Totes aquestes situacions doloroses em remetien, una vegada més, a la figura del metge de capçalera que vaig tenir la sort de conèixer en la seva popular consulta del carrer Maragall. El doctor Casals era aquell "Vir bonus medendi peritus”, que deien els antics. L’home bo que sap curar i atendre la persona. I encara que no vulguis, la comparació es fa inevitable.

Val a dir que, en general, quan s'arriba a una certa edat i reflexionem sobre tot el que ens ha anat succeint, al llarg de la teva vida, trobem que hi ha hagut moltes persones que ens han estimat i ens han fet el bé, i que acaben per formar part del paisatge personal on es desplega la petita història de cadascú. Són allà, pura presència, sovint silencioses, discretament, com si no hi fossin! I, sense voler, acabem per donar per suposades massa coses, que no arribem a dir mai. Oblidant que, precisament, el que més necessitem és sentir allò que deixem de dir-nos..., no sabem prou bé per què! I que, doncs, en el seu moment no vam saber-los expressar la nostra gratitud.


El cas del doctor Casal és un d'ells.

Una llarga conversa -la darrera- amb el doctor Casals

Goso deixar per escrit una vivència molt personal i íntima. El doctor Casals, després de declarar-se-li la malaltia i de ser tractada a Barcelona, va retornar a Sant Feliu, on va continuar exercint la medicina entre la vella clientela o pacients que, malgrat tot, hi continuava confiant. La tremolor de les mans a l’hora de manipular les petites fitxes fetes a mà i els llibres de consulta no representaven cap dificultat. Era pels volts de finals de l’any 1973 o començament del 74. Vaig decidir demanar-li hora de consulta perquè ja tenia la meva fitxa d’anteriors consultes i perquè -vaig pensar- que només ell em podia ajudar. En aquell moment buscava, més que el metge, la saviesa humana adquirida en el tracte de tantes persones malaltes durant la seva llarga activitat professional. Buscava la intel·ligència del professional de la medicina i, a més, d’un gran cor, capaç de tenir una visió integradora de la persona.
Vàrem repassar plegats la fitxa per comprovar si les dades eren correctes. Després de les auscultacions i analítiques de costum, vam tornar a seure. Vaig començar a explicar-li que no tenia cap problema físic, almenys aparentment. Em trobava enmig d’un procés de reflexió i de canvi en la meva vida personal que, com que s’allargava excessivament, em produïa una sensació de gran inseguretat i angoixa. En fi, allò que diuen el vertigen existencial. Aquella por que un troba en la soledat d’haver de decidir coses importants de la teva vida, i pel sentiment d’una incorrecta relació amb les persones o coses que ens envolten, i que, d’alguna manera, comprometen el nostre futur. I l’angoixa de la por al buit. Les crisis, encara que siguin de creixement, ens deixen “desarmats”. Aquella situació s’allargava massa i em resultava molesta i fatigosa.

Havent-li explicat tot, esperava -a més de la seva comprensió- un medicament apropiat, tranquil·litzat. Pastilles, vaja!
Després d’un llarg silenci, deixant la fitxeta de cartró sobre la taula i mirant-me els ulls, em va preguntar sobtadament: “Vostè té fe?
“Em penso que sí”, vaig contestar-li, insegur, després d’un altre silenci profund.
“Doncs miri, els que tenim fe, disposem d’una força interior que ens pot ajudar a donar sentit a tot allò que ens passa de bo i de dolent”. Millor dit, d’un horitzó de sentit i un marc de confiança. Orienta en el camí de recerca d’una resposta parcial, als “per què” últims del cor i de la ment humana. En definitiva, m’invitava a creure i confiar en la Vida.
I així, amb el doctor vam seguir parlant una bona estona a l’entorn del que jo, avui, anomeno religiositat terapèutica. Encara que ara no recordo amb precisió els termes exactes de la conversa, sí que vaig copsar que tractava d’ajudar-me a superar les limitacions del bloqueig físic i afectiu.
Però el fet central, el nucli de la conversa, l’he recordat tota la vida. Havia anat al metge perquè em receptés algun tranquil·litzant, i em va receptar la fe com a teràpia. I l’instrument terapèutic principal del doctor va ser, aquella vegada, el saber escoltar en silenci, la seva paraula, i el convenciment i sentiment amb què m’era adreçada. No era un dir per dir, un parlar per parlar.
Normalment, davant de les experiències negatives de la vida, es pensa en la medicina, no en la religió. I el meu doctor, llicenciat i bon coneixedor de la ciència mèdica, no em va receptar psicofàrmac ni em va aconsellar cap altra teràpia, sinó que va recórrer a la fe. Quin significat tenia allò?


Aleshores jo no sabia que el mateix doctor havia passat per un procés greu de malaltia i de sofriment i que, per tant, el que em deia era fruit de la seva pròpia experiència. No improvisava. Les experiències de sofriment i de mort irrompen en la vida pròpia o en la vida dels més estimats i exigeixen una resposta. Són un veritable repte per a les experiències de sentit.
Ignoro també si, aleshores, el doctor Casals coneixia l’obra del doctor Viktor E. Frankl, que jo vaig descobrir força més tard a través d’un altre savi ganxó d’adopció, el professor Manuel Pla. En tot cas, també pel camí del propi procés dolorós, el doctor Casals ja havia arribat a les mateixes conclusions: La importància de la paraula, alliberadora del patiment, d’ajuda a trobar-hi un significat perquè no esdevingui un trauma, de fer descobrir l’oportunitat de creixement personal que suposa i que fa que la vida sigui més intensa un cop superada. El fet de sentir-te útil, malgrat tot, desvetllant la consciència de tenir un objectiu de viure una existència valuosa i digna de ser viscuda. Ell també, encara que malalt, continuava sent útil, fent el bé.
La visita al doctor Casals no em va solucionar immediatament el problema, però em va ajudar a relativitzar-lo. Tampoc no vaig creure necessari consultar a cap altre professional de la medicina. Les paraules del doctor Casals van quedar dintre meu. I vaig comprendre que la curació seria lenta, difícil i que l’ajuda no em vindria de fora. Hauria de pouar força del “jo” més íntim. Si era una decisió personal, calia acceptar els canvis que això em pogués comportar, procurant d’anar-me alliberant de l’excessiva necessitat de sentir-me segur. I això darrer, ja era d’inspiració evangèlica.

Avui, en circumstàncies semblants a les dels anys setanta, les seves sàvies paraules ressonen en el meu interior, i de nou intento aplicar-me la teràpia que el doctor Casals em va receptar aleshores.

En resum, per a la meva família i per a mi mateix, el doctor Martí Casals va ser un home bo i un bon metge. Vir bonus medendi peritus. Potser és veritat que “tan sols un bon home pot ser un bon metge”?

“En aquests moments d’una creixent deshumanització de la medicina, és necessari defensar questa màxima vàlida per a la pràctica mèdica d’ahir, avui i demà”. (C. Rozman, “La vocació de metge”, QVC, 231).

diumenge, 6 de juny del 2010

ANY VICENS VIVES


(Portada del setmanari ganxó L’AVI MUNÉ (núm. 693, del 15 d’agost de 1931) amb la col·laboració a primera plana d’un article de Jaume Vicens: “Del primer moll de Sant Feliu de Guíxols”).


Relacions de Vicens Vives amb Sant Feliu.


Avui diumenge 6 de juny es compleixen cent anys del naixement de Jaume Vicens Vives. Per aquest motiu el Diari de Girona publica un excel·lent suplement dedicat a la seva vida, obra i llegat.
Aquest any se celebra, per partida doble, el centenari de l’ historiador Jaume Vicens i Vives: el centenari del seu naixement a Girona (1910) i el cinquantenari de la seva mort a Lió (1960). Doble aniversari.
Vicens Vives no va ser solament historiador. Si així fos, les celebracions que es fa arreu avui no tindrien tant de ressò. I és que, més enllà dels arxius i de les metodologies històriques, Vicens va tenir un gran sentit de país i de responsabilitat cívica.
Sobre aquest historiador important hi ha molta bibliografia escrita. Aquí tan sols farem memòria de la seva estreta relació amb Sant Feliu de Guíxols.
Personalment no el vaig conèixer, però vaig ser alumne de Santiago Sobrequés Vidal, un altre excel·lent historiador gironí, que fou amic, company i col·laborador de Vicens Vives. Ell ens parlava a classe i ens invitava a llegir alguns dels seus treballs.

El dia 10 de febrer d’aquest any es va començar a celebrar l’any Vicens Vives. Dins tot el ventall d’actes que es fan per a fer-ne memòria, ignoro si algun recordarà l’estreta vinculació de Jaume Vicens amb Solius i Sant Feliu de Guíxols.

Ascendència familiar ganxona, conferències i escrits


En aquest punt, seguim el que un altre prolífic historiador gironí actual, Josep Clara, ha deixat escrit sobre la relació de Jaume Vicens Vives amb Sant Feliu. Diu que “la vinculació de Jaume Vicens amb Sant Feliu de Guíxols no resulta de cap manera estranya, ja que les seves arrels paternes procedien de Sant Feliu, on havien nascut el seu pare (Joan Vicens Comas), i els seus avis (Joan Vicens Planas i Maria Comas Gibert) i els besavis (Jeroni Vicens i Rosa Planas). La família de la mare, vinculada a Llagostera, també tenia arrels ganxones per la banda dels Batet”.

D’altra banda, Josep Vallverdú recordava el 1955 que Vicens Vives havia passat bona part de la seva infància en aquesta ciutat de Sant Feliu. I ell mateix es declarava admirador i bon coneixedor de la Costa Brava. En una carta reconeixia: “Li diré que he crescut o m’he format a Sant Feliu de Guíxols, que he llegit Teòcrit a la cala dels Capellans, i Dostoievski a la cala Menuda...”
Efectivament, el pare -Joan Vicens Comas- es va traslladar a Girona i va ser l’home de confiança al despatx del senyor Ensesa, i des d’allà va recolzar algunes de les iniciatives turístiques del seu poble natal, com la participació de l’Ensesa en la compra dels banys de Sant Pol. Per tant, les anades i vingudes de Girona a San Feliu eren constants.

I, organitzada pel Centre Excursionista Montclar, va donar la seva primera conferència d’història sobre la crisi catalana del segle XV: fams, pestes i guerres s’anaren succeint i comportaren el despoblament dels molts pobles i de nombrosos masos. Això va ser la conseqüència d’una guerra social de cent anys, amb els pagesos que volien acabar amb la servitud (“remença”) i amb els “mals usatges” que havien imposat els senyors més poderosos.
Llegeixo al llibre Cinquanta anys del Centre Excursionista Montclar (2000) que el mes de juny de 1959 el CMM va organitzar una altra conferència.


Segons les meves notes, preses fa molts anys, que no he tornat a revisar, el setmanari guixolenc Àncora va publicar tres articles del famós gironí:

. “Sobre la rauxa i el sentit de la realitat” (21.08.1958)
. “Sobre les estructures” (19.09.1958)
. “Economies i Societats de la Costa Brava” (7.05.1959)

Dos articles sobre Sant Feliu d’època republicana

Ja abans de la Guerra Civil, Jaume Vicens Vives havia col·laborat amb el setmanari L’Avi Muné amb un article publicat el 15 d’agost de 1931, que tracta de la construcció del moll medieval de Sant Feliu, pels volts de 1496.
També havia col·laborat amb el setmanari republicà El Programa de l’1 d’agost de 1934 amb la publicació “Els nuclis de població de la Costa Brava a l’època de les invasions”.
Són dos treballs de caire divulgatiu en el context de l’època medieval catalana, que Vicens treballava en aquells moments.
No hi ha dubte que la personalitat de Jaume Vicens Vives va ser fascinant des del punt de vista personal i en diverses direccions del teixit social, amb una gran capacitat de treball. Va ser un líder en molts aspectes de la vida del país de la seva època.

Han passat molts anys i tot ha anat evolucionant, les idees i els coneixements històrics. Tan sols, aquí, volem deixar constància de la relació personal i professional de Jaume Vicens Vives amb la ciutat de Sant Feliu de Guíxols.