70 anys de la repressió franquista i de l'exili. Felip Calvet

Ens trobem immersos en una crisi que genera desconfiança política i social, i es qüestiona una democràcia que no acaba de funcionar, perquè encara és un xic invertida –el poble està al servei de la pesant burocràcia de l’Estat; i això hauria d’anar al revés!-. Potser avui seria més propi parlar de partitocràcia; en què la participació ciutadana no troba els mitjans adequats per a ser efectiva.
En aquests moments, precisament, em vénen a la memòria totes aquelles persones que lluitaren per aconseguir la democràcia -avui a la picota- pagant l’alt preu de la mort, la repressió i l’exili.

A les tàpies del cementiri de Girona, entre el 8 de març de 1939 i el 19 de gener de 1945, varen ser afusellades 519 persones, entre elles dues dones: Salvadora Catà i Matilde Sabaté.

Els guixolencs afusellats allà varen ser:

Francesc Campà i Viarnés (16.03.39)
Bernabé Llorens i Collell (16.03.39)
Manuel Colom i Blasi (16.03.39)
Joan Castro Martínez (24.03.39)
Josep Tauler i Perals (25.4.39)
Joan Darna Planellas (12.08.39)
Josep Plaja Pla (07.12.39)
Josep Piqueras Canet (10.03.41)
Josep Torroella Ferrer (10.03.41)

Recordar avui -70 anys després- les víctimes republicanes del franquisme significa que continua vigent el seu objectiu -i nostre- de construir una societat fonamentada en la qualitat dels valors humans i democràtics. Com deia l’amic Joan Boada, la democràcia ha de ser una construcció diària que necessita bases sòlides. Una idea que Jaume Reixach completava quan deia que la grandesa de la democràcia, malgrat tot, és que tots els seus mals es poden guarir amb més democràcia, amb més participació ciutadana real.

Felip Calvet i Costa (1920-1999), testimoni de l’exili català

Com deuen recordar alguns dels nostres lectors, el mes de juliol del 2003 es varen fer unes jornades d’homenatge a Felip Calvet i a la seva esposa Teresa Rovira. Eren uns actes que s’emmarcaven en un projecte de recerca més global que promovia un grup d’historiadors joves de Sant Feliu -el GREF-, i que tenia com a objectiu la investigació i la difusió de la memòria individual i col·lectiva dels guixolencs que varen patir l’exili exterior i la repressió del franquisme. El reconeixement fet a les persones de Felip Calvet i Costa i a la seva muller Teresa Rovira i Comes era, d'alguna manera, la continuació de l'homenatge que s’havia fet el mes de desembre del 2002 a totes les víctimes del franquisme.

Ara, 10 anys després de la seva mort, cal fer de nou memòria de Felip Calvet, que no podem separar de la memòria de la seva muller, com a testimonis de l’exili català del 1939, i del republicanisme de les nostres contrades. La seva aportació al somni republicà en l’exili va ser notòria.

Seria de desagraïts oblidar el gest de Felip Calvet i Costa: la donació a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols del seu fons documental. Un fet de confiança i de generositat envers la nostra ciutat que van decidir fer el seu fill Francesc Calvet i Rovira -que molt lamentablement ens deixà el gener del 2002-, i per la muller de Felip i mare d’en Francesc, Teresa Rovira i Comes.
Sense la tenacitat i l’admiració que Felip Calvet –va el primer biògraf de Josep Irla- sentia pel president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, avui poques coses en sabríem. Ell va donar a conèixer la figura política, senzilla, però decisiva de l’Irla en la continuïtat de les institucions republicanes a l’exili.

Potser aquí s’escau evocar el que va escriure el pare de la Teresa, Antoni Rovira i Virgili, a l’article “Les coses perdurables”. Diu: “Només és mort allò que és oblidat per tothom i per sempre. I en la diada d’avui, el record encén les seves lluminàries entorn de les cendres i de les ombres. El record és la prolongació espiritual de les vides materialment extintes”.

És, doncs, per aquest conjunt de circumstàncies que es va atorgar, a títol pòstum, a Felip Calvet, l’honor de ser nomenat FILL PREDILECTE de la nostra ciutat i, a la seva muller Teresa Rovira, el de FILLA ADOPTIVA.

La biografia de Felip Calvet i de la seva muller, Teresa Rovira, és la història de dos joves catalans que, com tants d’altres del nostre país, “travessaren el desert de l’exili” de 1939, segons l’expressió d’Albert Manent. I que pogueren retornar per fer-nos-en memòria.

Felip Calvet ens va deixar. Però continua essent-hi present en el llegat documental que ha donat a la ciutat.

El recordatori de la mort de Calvet esdevinguda el dia 2 de març de 1999 l’encapçala aquests bells versos de Màrius Torres:

“Això és la joia –ser un ocell, creuar
Un cel on la tempesta deixà una pau intensa.
I això és la mort –tancar els ulls, escoltar
El silenci de quan la música comença”.

L'EXPOSICIÓ "FLOREAL 10 ANYS" ENS RECORDA LA FIGURA POLÍTICA DEL SEU AVI GUIXOLENC: Francesc Isgleas i Piernau.

Pintura i escultura de Floreal Radresa Isgleas.
Del 7 al 29 de novembre de 2009.
La Galeria. Plaça de can Mario.Palafrugell

L’exposició de pintura i escultura de Floreal Radresa i Isgleas (Perpinyà, 1946 - Palafrugell, 1996) que es fa a Palafrugell és d’obligada visita per als guixolencs. Convindria que també s’exposés a les sales del Museu d’Història de Sant Feliu.

Família Isgleas - Alsina
En alguns llocs he vist que hi feien constar erròniament, com a segon cognom de l’artista, Iglesias. No. Floreal era fill de Flora Isgleas i Alsina. Nét, per tant, del famós dirigent obrer de Sant Feliu Francesc Isgleas, en Panxo qui, en temps de guerra (1936-1937) va arribar a ser conseller de Defensa del govern de la Generalitat de Tarradellas. En fi, va ser un destacat dirigent de la CNT que assolí un gran prestigi a Sant Feliu i a nivell de tot Catalunya. Era col·laborador del setmanari ganxó Acción Social Obrera . I avui dóna nom a un petit carrer guixolenc. (Val a dir que ens va ser difícil d’aconseguir-ho!).

De Francesc Isgleas, ja n’he parlat moltes vegades en alguns dels meus treballs d’història de Sant Feliu, i la seva biografia es pot trobar perfectament ben explicada al Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans.

Francesc Isgleas va néixer a Sant Feliu el dia 16 de febrer de 1893, i va morir a Barcelona el 1977, on vivia a casa de la filla i de l’Enric Adroher i Pascual, conegut com a “Gironella”.

En” Panxo”, així l’anomenaven els companys anarquistes de Sant Feliu, es va casar a la seva ciutat amb Rosa Alsina, el 22 d’abril de 1918. La seva filla -Flora Isgleas i Alsina- va néixer també a Sant Feliu l’any 1926. La Flora va morir també a Barcelona, l’any 1988.

Recordo que quan l’històric historiador de l’anarquisme, Abel Paz, ens va visitar per a parlar-nos de la història de la CNT, va adreçar als oients aquestes paraules : “Algú de Sant Feliu sap que, aquí, hi va néixer una gran personalitat de la CNT?”. Algú recorda el nom de Francesc Isgleas?” Vam contestar que sí que ho sabíem i que el recordàvem, de tal manera que fins i tot hi havia un carrer amb el seu nom. Va quedar admirat, sorprès, i amb el desig de visitar-lo. Com que era una mica lluny, cap als afores, va desistir d’anar-hi.

L’artitsta Floreal Radresa i Isgleas era el fill de la Flora i d’en Mingo Radresa.

Mingo Redresa, també cenetista distingit, va néixer a Palafrugell. A l’exili (Perpinyà), l’any 1944 la Flora i en Mingo van decidir de fer vida en comú. D’aquesta curta relació de parella -es separaren el 1949- nasqueren els seus dos fills Helios i Floreal.

FLOREAL

En Floreal, nascut a l’exili i educat en el sí d’una família ganxona i palafrugellenca vinculada a l’anarcosindicalisme, va anar a viure a Palafrugell, on tenia les arrels paternes, les dues darreres dècades de la seva vida.
“Flo” va ser un artista compromès que en la seva obra va adoptar un realisme crític i apassionat, amb figures torturades, de pinzellada ràpida i violència cromàtica. S’autodefinia com un “guerriller del color”. “Només puc entendre la pintura —va escriure— com un crit de rebuig”.

Ha mort el mestre Lluís Lloansí i Marill (1914 - 2009)

Ahir dijous, 5 de novembre, va morir a Barcelona el compositor guixolenc Lluís Lloansí i Marill, a l’edat de 95 anys. El mestre va néixer a Sant Feliu de Guíxols el 25 d’agost de 1914. Encara que no es va dedicar a la música de forma professional, es pot dir que la música va ser la gran passió de la seva vida. Les primeres beceroles les va rebre al col·legi dels Hermanos. I més tard va ampliar els seus coneixements musicals prop d’un altre músic guixolenc, deixeble de Juli Garreta, el mestre Josep Maria Vilà i Gandol (1904 -1937). El seu contacte amb el mestre Vilà va ser possible per la intervenció d'en Just, germà d'en Lluís, que n'era gran amic. Aquesta amistat entre el seu germà Just i Josep M. Vilà va ser el que va relacionar els dos músics -deixeble i mestre, respectivament- pels volts de 1930.

Em consta l’admiració que Lluís Lloansí va sentir tota la seva vida pel seu primer mestre -que morí ben jove encara-, i lamentava que se’l tingués tan oblidat. Va tenir cura de la seva obra que, ben ordenada i classificada, la va dipositar a l’arxiu municipal, d’acord amb la voluntat dels familiars dipositaris de l’obra del mestre Vilà.

A més d’en Just, en Lluís tenia un altre germà més gran: mossèn Ramon (1906 – 1985) que va ser rector de Platja d’Aro i, després, capellà del nostre Hospital.

La formació musical del mestre es va anar fent a Barcelona de forma més aviat autodidacta. Però, no per això, deixà d’excel·lir la seva cultura musical, que era molt ampla sobretot en l’àmbit sardanístic.

No podem ara i aquí fer la biografia del mestre Llaonsí, que ja figura en tots els llibres que parlen del fet musical a Catalunya i als diccionaris d’autors de sardanes i de música per a cobla. I a ells em remeto.

Em plau, però, d’acabar aquesta nota del bloc amb unes paraules d’un bon amic de Lloret, Joan Domènech i Moner, que coneixia perfectament el mestre que ahir ens va deixar. Diu en Joan: “Lloansí fou sempre un exemple de ponderació, de bon gust, d’elegància i de correcció. Les seves creacions són un fidel reflex de la seva persona. S’hi descobreix la pulcritud, la dignitat, el seny, l’elevació de l’esperit, etc., amb senzillesa planera i simpatia mai fictícia”.

El meu tracte personal amb el mestre Lluís Lloansí, encara que limitat, confirma les paraules d’en Joan.

Que reposi en pau.