dissabte, 18 de desembre del 2010

BON NADAL 2010


(Fot. "La nit" de J. Verrié)

No dormis.


Seu amb els teus companys.


La foscor amaga l'aigua de la vida.


No tinguis pressa, cerca en la foscor.


Els viatjants nocturns estan plens de llum.


Resta, doncs, en companyia dels teus companys.




(Rumí, místic musulmà. S. XIII)

diumenge, 5 de desembre del 2010

La petja arquitectònica de Rafael Masó a la Costa Brava. S’Agaró.


En un altre lloc d’aquest bloc vam parlar del gran divulgador de l’expressió “Costa Brava” que va ser el guixolenc Santiago Marill amb els cèlebres Viatges Blaus, i de la sàvia estudiosa francesa Yvette Barbaza. Ni a un ni a l’altra no els va passar desapercebut el que s’havia realitzat al cor de la Costa Brava, entre la platja de Sant Pol i de la Conca , a S’Agaró. Ni el paper, de primer ordre, que hi jugà l’arquitecte gironí Rafael Masó, en aquella creació.

L’arquitecte Rafael Masó i Valentí (1880 -1935) a Sant Feliu
Nascut a Girona, Rafael Masó estudià arquitectura a Barcelona on dominava l’ambient i el gust del modernisme. En acabar la carrera, el 1906 Masó decidí instal·lar-se i treballar a Girona, on el seu estil evolucionà vers una nova manera, pròpia, de concebre l’art. Els trets de les seves primeres obres apuntaven cap al que serà el noucentisme gironí. En aquest sentit, Masó va anar incorporant al seu àmbit arquitectònic un to popular, extret de la tradicional artesania de casa nostra: la ceràmica, la fusta, el vitrall i la forja.
Els estudiosos de Masó, emmarquen l’obra feta a la Costa Brava –concretament a S’Agaró- dins del tercer període de la seva carrera professional, marcat per la idealització del país i la valoració dels elements ambientals i autòctons més tradicionals i simples, que harmonitzava amb la topografia i el paisatge. Així com elements solts, arqueològics, d’antigues construccions catalanes.
Abans, però, Masó ja havia intervingut en el teixit urbà del nostre entorn.
A Sant Feliu, a més d’unes obres de reforma a la casa Barraquer i a la dels Perdrieux o Sibils al Passeig, Masó hi projectà l’edifici de la Caixa del carrer Major (1922-1923).
D’altra banda, l’arquitecte gironí va fer un xalet un xic aïllat -can Casas- situat a prop de la Creu de Sant Pol, arran de l’antiga via del tren. L’hi encarregà el polític i industrial guixolenc Joan Casas i Arxer (1839-1923). El projecte és del 1914, i es va acabar el 1916. Aquesta casa, de planta baixa i planta pis, segons Tarrús i Comadira, “és un dels exemples més elaborats de l’arquitectura domèstica de Rafael Masó i a la vegada representativa, plena de referències clàssiques que Masó les entén lligades a la terra i a la tradició del país que arrenca de la casa romana, lluny de qualsevol preocupació academicista. D’aquí el color groc “com una mata de ginesta entre els pins i sobre el mar”. Els interior són dels millors de Masó: ceràmiques, relleus, vidres emplomats, fusteries...”.
El xalet Casas pertany a la -diguem-ne- segona època de Masó, quan havia retornat del viatge de nuvis per Itàlia i Alemanya. I s’emmarca de ple dins l’estil més personal i més pròpiament noucentista de l’arquitecte.

L’obra de Masó a S’Agaró
La història de la modèlica urbanització que s’inicià de forma concreta i visible pels volts de l’any 1923 és ja molt coneguda i difosa.
A partir de la riera termenal del Segueró –topònim que es troba en tots els documents antics, i que el filòleg Joan Coromines dóna per bo, contra l’estrany artifici lingüístic de la procedència a partir d’Es o Sa Garó-, comença un promontori que s’estén entre la platja de Sant Pol i la de la Conca. Un turó esberlat, lleugerament decantat cap al mar, amb cales estretes i petites platges pedregoses, que entra i burja endins pels penya-segats.
Avui aquest paratge, per la banda de mar es veu circumscrit per un camí de ronda i passeig que de ben a prop “segueix el curs del litoral en el sentit exacte de la paraula”. Els seus fonaments rocosos i granítics el sostenen i l’emparen de les contínues i escumejants embranzides del mar. Per això aquest sender mostra, entre altres belleses pròpies de la bravesa de la costa, un itinerari geològic de gran valor geogràfic que s’afegeix a l’estima global d’aquest paisatge. Un bé d’interès cultural, també pel seu equilibri ecològic.
Deia Josep Pla que “S’Agaró és un exemple d’ordre i serenitat posat al servei del país”. Un lloc, hores d’ara, conegut arreu. Els seus blaus panorames han estat captats i reproduïts a les més famoses revistes del món, i fins a la pantalla. No hi ha llibre o guia de la contrada que no hi dediqui un paràgraf preferent, que el reconegui com un dels primers atractius de la Costa Brava.
Les singularitats del paisatge van animar el germà de l’arquitecte -Narcís Masó- a experimentar-hi, entre les pinedes i la platja, una nova pedagogia seguint les orientacions psicopedagògiques europees, i basada en l’educació integral que pretenia l’escoltisme. Va ser l’Escola de S’Agaró, de tan curta durada en el temps com de llarga volada idealista, amb seu a l’antic hotel Monumental. Emplaçament que, molt poc després, esdevindria centre de refugiats de guerra.

Breu context històric
Apuntem tan sols el procés que va fer possible la intervenció de l’arquitecte Masó. I que es pot seguir perfectament a través de la lectura de les magnífiques pàgines de la Revista de S’Agaró (1935-1974).
Aquesta història increïble va començar l’any 1916, quan l’avi Ensesa -Josep Ensesa Pujades (1866-1940)- va començar a comprar solars d’aquell tossal solitari que va des del rec sec del Segueró, a llevant de Sant Pol, fins a l’ample delta del Ridaura. Era un terreny erm i pelat, un roquissar amb feixes de vinya i terres de pasturatge. Tan sols hi havia un clos de parets blanques, que servien de sopluig i de punt d’orientació per als pescadors que calaven nanses, i que coneixien amb el nom de “senya blanca”.
El procés de la compra dels terrenys es va fer pas a pas, després d’alguna permuta inicial amb un flequer ganxó que devia uns diners a l’empresari farinaire de Girona.
La matèria primera, d’una “gran bellesa natural intrínseca”, ja hi era. Hi faltava, però l’alè creador que li donés vida i fertilitat. Calia la intervenció d’un esperit de gran sensibilitat artística, que sabés traduir tècnicament l’ideal d’un projecte tan ambició. S’Agaró esdevindrà un lloc privilegiat, segons les justes paraules de Mariàngela Vilallonga, “no només per la bellesa que li ha concedit la natura, sinó per la bellesa que li ha concedit la intervenció de l’home. I Rafael Masó hi té molt a veure, en tot plegat. És gràcies a l’estreta col·laboració entre Josep Ensesa i Rafael Masó que podem gaudir d’aquell món que els dos homes es van imaginar i van materialitzar, passant per sobre d’obstacles i circumstàncies adverses”.
Ara ens referim, és clar, al fill Ensesa -Josep Ensesa i Gubert (1892-1981)- el creador del S’Agaró actual junt amb l’amic i col·laborador Rafael Masó. Amb ells dos, la idea d’urbanitzar l’ indret prengué cos per a esdevenir ràpidament una realitat viva i palpitant, tal com el mateix promotor explica a la Revista de S’Agaró (Hivern 1935-36). On reconeix com era de gran la seva amistat amb Rafael Masó, tot recordant “els dies venturosos passats a la seva vora, en la intimitat de la llar, preparant i realitzant la seva obra predilecta, “el seu fill estimat”, com l’anomenava: S’AGARÓ”.

S’Agaró, l’obra predilecte de Masó
Rafael Masó va dedicar els últims anys de la seva vida a la construcció de S’Agaró i allà va assajar una arquitectura amb tocs de masia i amb la dignificació afegida d’elements arqueològics. Una arquitectura digna i familiar. Paradigma d’una nova manera d’entendre la natura i l’arquitectura, aquella que, segons Le Corbusier, dignifica l’espai.
A partir de 1923, doncs, Masó ordenà de nou el terreny preveient un seguit d'espais públics (places, avingudes, escalinates, pèrgoles, miradors i equipaments esportius i socials) que s'integressin amb les parcel·les destinades a xalets. D'aquests, en destaquem la casa de Senya Blanca, per al propi Josep Ensesa, la casa Sibils o Niubó, les cases Masó, la casa Gorina, i la casa Bonet, a més del reformat Hostal de La Gavina.
Senya Blanca, el primer habitatge
El projecte de Senya Blanca, el primer habitatge per a Josep Ensesa i Gubert, va cristal·litzà en els plànols el mateix estiu de 1923, després de treballar-hi –plegats, l’arquitecte i el propietari- intensament. A finals d’any varen començar les obres. Però primer va ser necessari superar la primera dificultat a la platja de Sant Pol: de fer-hi un camí sòlid, que passés per sobre el fossar del rec Segueró, estenent-hi un pont.
S’inicià així la construcció de la casa solitària al lloc més alt del turó descampat, on hi havia les parets blanques del clos del bestiar, que els nansaires ja coneixien de temps com a “senya blanca”. Era el solar escollit pel fill Ensesa, aconsellat per Masó, i que l’avi l’hi havia regalat a fi de complir la seva promesa: de donar un solar al primer que hi edifiqués.
El destí havia reservat a la família de Josep Ensesa i Gubert, el goig de ser l’artífex de S’Agaró i de ser també el primer de viure-hi, a la seva pròpia casa, que estrenà per la revetlla de Sant Jaume, el 24 de juliol de 1924, tot i les precàries condicions per falta de llum i d’aigua. Una cisterna particular en suplí les deficiències. El petromax i l’acetilè els il·luminaren les curtes nits de l’estiu. Problemes que lentament s’anirien resolent. Al cap de deu anys, el 1934, el mateix Masó va fer-hi obres de reforma.
Les circumstàncies històriques de repressió contra el catalanisme ajudaren, sens dubte, el Masó plenament noucentista, a emprendre un nou camí professional; a expressar amb elements arquitectònics la seva idealització de Catalunya que, aleshores, vivia uns moments de gran complexitat política i cultural per la Dictadura de Primo de Rivera. I ho faria amb una arquitectura més arrelada a l’època i al país, més popular, aplicada no només en un sol edifici, sinó plenament en l’ordenació d’un territori i d’una nova ciutat residencial. Masó es mostra també com a urbanista que utilitzava diversos elements arquitectònics, de recuperació arqueològica, peces d’artesania (ceràmica, teules) i elements constructius del país: arcs, golfes, porxos, pèrgoles, espiralls dels sostremorts, barbacanes i ràfecs. Una simple part de la teulada que surt més enllà del pla de la façana, el ràfec, inspirà el darrer escrit de Masó a la Revista de S’Agaró (Estiu de1935), titulat “Ràfecs”. Segons Masó són “modalitats constructives ancestrals i ingènues de les quals va plena la terra catalana; la nostra arquitectura les recull i les implanta a voluntat”, en funció de la seva expressivitat.
Un cop enllestida la primera casa Senya Blanca (1924), superant totes les dificultats, no va ser fàcil d’engrescar altres clients que possibilitessin la realitat final dels projectes que, de moment, tot just es començaven a dibuixar, a partir dels esbossos o plànols de l’arquitecte Masó.
Amb Senya Blanca, també avui es conserva la casa del mateix Rafael Masó (1928-1929) al carrer verge de Montserrat amb les escalinates que baixen a cala Pedrosa.
De Masó es pot veure encara el poc que en resta a l’Hostal de la Gavina (1929-1934), les pèrgoles de la plaça del Roserar; la casa Sibils (1929) a la plaça del Roserar; la casa Gorina (1931), les “Arcades”, davant per davant de l’Hostal; la casa de Santiago Masó, ara “Graziella” un xic reformada, al costat de la casa de Gual Villalbí (1932), “Elimar”, també de Masó; així com la cosa Bonet (1934-35), “Lolimar”, prop de Sa Conca.

El Masó decorador: la Taverna del Mar i l’Hostal de la Gavina.
Simultàniament a la urbanització que augmentava el nombre de cases i de treballs d’enjardinament, es plantejà la necessitat d’ampliar l’establiment dels banys de Sant Pol. El 1929 es va construir el restaurant annex a l’establiment dels banys, on Rafael Masó va mostrar una altra habilitat seva, la de decorador. La Taverna del Mar s’inaugurava l’estiu de 1936, quan Masó malauradament ja era mort.
D’altra banda, per atendre el gran nombre d’estiuejants calia un establiment que els acollís i que fos alhora digne de la ciutat-jardí que s’estava bastint. Naixia així l’Hostal de la Gavina, inaugurat el diumenge 3 de gener de 1932. Es pretenia, a més, dignificar el significat de la paraula hostal. El primer alberg es va aconseguir amb la unió de dues finques contigües, edificades a l’angle de ponent de la plaça del Roserar. Era petit i bufó. Comptava només amb onze habitacions, un menjador, un racó amb una llar componien un hostal amb comoditats per hostatjar-s’hi tot l’any.
L’art de la decoració que manejava Rafel Masó va fer-hi la resta. Mobles d’antiquari, vells mapes, ceràmiques catalanes, rajoles vidriades, etc., abelliren l’hostal. Poc després, començà la vida turística internacional de S’Agaró que va posar en evidència la seva poca capacitat, insuficient per acollir-hi tanta gent. I es va haver d’ampliar, guanyant espais i amplitud de perspectives, sense modificar excessivament el seu aspecte íntim d’una casa particular. Una vegada més la intervenció de Masó, com arquitecte i dissenyador d’interiors aportà la seva peculiar manera de fer que restà perfectament reflectida al “corredor dels Mapes”.
Va ser un dels darrers projectes que creat i dirigit per l’arquitecte gironí, que va morir el juliol de 1935, just per veure acabat el primer Hostal de la Gavina. Josep Ensesa Pujades, l’iniciador i suport material de tot el que ha estat S’Agaró, va morir el 1940.
A partir de llavors es féu càrrec de les obres l'arquitecte Francesc Folguera i Grassi (1891-1960), que projectà i construí l'església, completà el passeig de ronda i transformà el restaurant de la Gavina. A la postguerra es construïren més cases, bàsicament obres de Folguera, Adolf Florensa, Pelai Martínez, Cristòfol Alzamora, Duran Reynals, etc.

Conclusió
La petja arquitectònica de Rafael Masó resta a S’Agaró com un valuós patrimoni que ens revela el caràcter polifacètic de l’artista gironí, com a expressió d’una determinada manera d’entendre la vida i el país. A S’Agaró va poder desenvolupar totes les seves capacitats tècniques i artístiques: arquitecte, urbanista, decorador, dissenyador, poeta i home de cultura políticament compromès.
Acabem l’escrit amb unes paraules de Narcís-Jordi Aragó i Masó: “S’Agaró ha estat la història d’una simbiosi perfecta, tan difícil d’aconseguir: la conjunció de la passió constructiva del promotor, la inspiració artística de l’arquitecte i la complaença il·lusionada dels clients. Josep Pla va dir que S’Agaró era una de les creacions més fines i més ben enteses del nostre esperit”.