L’any 1962 Gaziel deixà escrit que “La vila de Sant Feliu no té ni pot tenir espai on expandir-se, encongida com està dins una estretíssima conca sorrenca, empresonada entre el mar i els turons que l’encerclen per totes bandes”
Renoi, si Gaziel pogués veure avui com ha crescut la ciutat on va néixer!
I ho entenc molt bé. Un servidor, que va arribar a aquesta ciutat l’any 1965, tampoc no es podia imaginar aquesta expansió urbana que no troba límit. Jo anava a peu des del carrer de Castell d’Aro a Poble Nou sense trobar cap edifici. Tot eren canyissars, matolls, la riera, alguna deu d’aigua, pinedes, feixes.... Anava a visitar la Conxa, una noia amiga que estava malalta. A casa seva, quan plovia molt, l’aigua s’escorria des de la terrassa, per les escales de l’interior de la casa (barraca), fins a la porta d’entrada.
Sant Feliu ha crescut molt. “I ho ha fet, tant enfilant-se pel pendent suau que s’enfila cap a l’interior (on, en determinats indrets, ha adquirit un aire lleugerament suburbial), com enfilant-se pels turons que l’encerclen, precisament.
És més: en alguns d’aquests turons l’edificació ha esdevingut asfixiant”.
Això ho va escriure el polifacètic autor Estanislau Torres l’any 1997, després d’intentar la difícil aventura d’anar de Sant Feliu al cap de Sant Sebastià: A peu i arran d’onades.
Imagineu-vos l’estat dels camins de ronda, el de garbí (?) i el de llevant.
A l’escriptor excursionista li va passar com a molts companys i amics meus i a tants d’altres que han volgut anar a caminar o a pescar arran de les onades i de les roques que hi ha sota de can Rius i dels apartaments Club de Mar. I s’han trobat amb el pas barrat. Un camí, unes platges i racons, unes roques, uns espais públics, que s’han privatitzat. Amb vigilants que en protegeixen la privacitat d’uns drets “adquirits des de temps immemorials” (?).
Això passa a Sant Feliu de Guíxols des de la dècada dels anys setanta del passat segle!
Han passat molts anys de queixes i denúncies. Res a fer? S’hi ha de tornar.
S’ha pogut construir a sobre de camins de ronda, del passeig de la font de Sant Elm.........
Podem restar callats?
(A la categoria d'història de Sant Feliu d'aquest blog, hi he penjat un resum de l’evolució urbana).
diumenge, 27 de setembre del 2009
dissabte, 26 de setembre del 2009
Resum de l'evolució urbana de Sant Feliu de Guíxols
La ciutat de Sant Feliu de Guíxols, de fet, es troba enclotada al fons d’una petita cala, rodejada d’un semicercle muntanyós. La seva evolució urbana, doncs, vindrà determinada per un territori de relleu molt accidentat. L’extensió de la ciutat al llarg de la platja -dins l’estretor plana que hi ha al davant, abans de les irregularitats del seu interior- ha dissenyat la forma de la ciutat, marcadament còncava. Així, els pocs carrers planers, paral·lels a la badia, -que en altre temps havien format el nucli compacte i protegit de la ciutat feudal dins d’un recinte emmurallat (s. XII-XVII)- juntament amb els que hi baixen perpendicularment en pendís, en constitueixen la trama urbana.
El monestir benedictí (s. X) serà el punt inicial i de referència del poblament urbà, que es farà en sentit de sud-est, a nord-est. És a dir, del petit poblament que s’estenia al seu redós -el raval del Monestir- passà progressivament a l’altra banda de la riera de les Comes, al voltant de la Plaça, on se situarà la seu de l’organització administrativa de la ciutat amb vocació secular -en contraposició a la realitat conventual- i del poder econòmic local. És el clos que va de la riera fins a la Rambla Vidal; i del Passeig, al carrer de l’Hospital.
La importància del tràfic marítim d’una vila -mig feudal, i mig reial des del s. XIV-, que esdevingué port natural de la ciutat de Girona, donarà protagonisme al raval de Tueda que s’omplirà de magatzems, tot estenent-se en direcció a l’altra riera, aquella que havia donat nom al barri, o potser a la inversa?
Un cop enderrocades les muralles (1696) i com a conseqüència del creixement material i demogràfic del segle XVIII, continuà l’expansió de dit sector urbà -d’un traçat força regular-, seguint la pauta del de la ciutat medieval, en direcció a Palamós, Castell d’Aro i Calassanç.
Els menestrals de la vila -pescadors, corders, mestres d’aixa, calafats i tapers-, amb el seu esforç econòmic i la seva reivindicació en evitar que els poderosos hi construïssin, feren que l’immens sorral de davant la platja esdevingués un gran i magnífic Passeig (1834). (D’altra banda, entre parèntesi direm que els temporals que s’han produït al nostre litoral demostren l’encert funcional -a part de l’estètic- de la reivindicació popular). L’alineació definitiva del carrer del Mar es féu d’acord amb el plànol de l’arquitecte Martí Sureda (1853), aprovat el 1859. I la nova burgesia, vivint de cara al mar, s’hi feu construir les belles cases vuitcentistes i noucentistes de les quals tant se n’ha parlat, i encara en subsisteix alguna de testimonial.
La prosperitat econòmica i cultural de la segona meitat del segle XIX va impulsar la ciutat industrial a proveir-se dels millors serveis ciutadans. I, alhora, la va empènyer a replantejar-se la ciutat en el seu conjunt, d’acord amb una mentalitat oberta i moderna. El resultat va ser-ne l'Eixample. El pla general de “Reformas y Mejoras” (1897) de l’arquitecte General Guitart i Lostaló venia a donar resposta a aquella nova demanda. Aleshores, foren diversos els arquitectes i mestres d’obres -urbanistes i creadors- els qui hi deixaren la seva petja en la bona tradició urbanística de la ciutat: General Guitart, Pere Pascual, Joan Bordàs, Josep M. Rodríguez Lloveras, Joan Bordàs, Fèlix d’Azúa, Ildefons Casamor, Bernadí Martorell, etc.
Evidentment, no tots els projectes es varen poder realitzar. Alguns es quedaren al calaix.
De l’últim terç del s. XIX fins al principi del XX, a Sant Feliu tingué lloc una peculiar revolució industrial -una “febre del suro”-, no exempta de les tensions socials pròpies del sistema capitalista, que féu possible entrar per impuls propi a la modernitat. Amb la “construcció de la ciutat” pròpiament dita, arribaren els avenços de l’època: ferrocarril propi, port, xarxa elèctrica, fàbriques de gas,…..
Només les guerres (la Primera Europea i la Segona, que inclou la nostra) aconseguiren de posar fi a aquella bonança material. Tot i la greu crisi social i econòmica que experimentà la població des de la Primera Guerra Mundial (1914), no hi faltà la construcció d’un nous tipus d’habitatge, els d’elit; els xalets al sector de Sant Elm (Urbanització de can Rius), a la platja de Sant Pol i al mateix S’Agaró.
Durant la Guerra Civil, Sant Feliu va ser bombardejat intensament. I calgué refer molts sectors de la ciutat i edificis. L’alcalde Vicenç Gandol i l’arquitecte Joan Bordàs en varen ser els responsables, amb l’ajut tècnic i econòmic de “Regiones Desvastada”. S’urbanitzaren els passeigs del Mar i dels Guíxols, la rambla del Portalet, es feu nou l’edifici de l’Ajuntament, etc. Sense urgències econòmiques ni especulacions de diner fàcil.
Després vingueren els anys del decenni dels seixanta i dels setanta del passat segle, de gran demanda d'habitatges. Temps de gran pressió immobiliària i de l'especulació del sòl, un bé molt escàs a Sant Feliu. Va esclatar el boom de la construcció. Sorgiren nous barris de vivendes per a la immigració, i els de segona residència per al turisme. L'estandarització més impersonal substituí la tradició urbanística, creativa, de Sant Feliu. Molts edificis singulars, representatius de la millor època, varen ser enderrocats. No cal dir que també es donaren les excepcions més honroses que venien a confirmar aquella tendència general de degradació. O sigui, els edificis d'abans que s'han conservat i fins restaurat: can Sibils, Patxot, Casino dels Nois, Mainegre, etc.
D'altra banda, és veritat que s'han alçat edificis amb gust i imaginació creadora: can Cendrós, ca l'Ararà, el Teatre Municipal...
Ni tan sols el Pla General Municipal d'Ordenació de Sant Feliu de Guíxols (1985) va servir per aturar la desaparició gradual de patrimoni arquitectònic. Ans tot el contrari. Hauria estat necessari que, abans de redactar el Pla General, s'hagués estudiat en profunditat els valors arquitectònics a protegir, tant d'edificis com del teixit urbà. No ha hagut, ni abans ni ara, una d'actuació didàctica per a estendre la cultura de la conservació del patrimoni entre els propietaris, i professionals del sector. I així, per la via de la imposició i després d'un procés força complex, es va aprovar un "pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i elements d'interès artístic i històric" (2000), l'eficàcia del qual està per veure.
El monestir benedictí (s. X) serà el punt inicial i de referència del poblament urbà, que es farà en sentit de sud-est, a nord-est. És a dir, del petit poblament que s’estenia al seu redós -el raval del Monestir- passà progressivament a l’altra banda de la riera de les Comes, al voltant de la Plaça, on se situarà la seu de l’organització administrativa de la ciutat amb vocació secular -en contraposició a la realitat conventual- i del poder econòmic local. És el clos que va de la riera fins a la Rambla Vidal; i del Passeig, al carrer de l’Hospital.
La importància del tràfic marítim d’una vila -mig feudal, i mig reial des del s. XIV-, que esdevingué port natural de la ciutat de Girona, donarà protagonisme al raval de Tueda que s’omplirà de magatzems, tot estenent-se en direcció a l’altra riera, aquella que havia donat nom al barri, o potser a la inversa?
Un cop enderrocades les muralles (1696) i com a conseqüència del creixement material i demogràfic del segle XVIII, continuà l’expansió de dit sector urbà -d’un traçat força regular-, seguint la pauta del de la ciutat medieval, en direcció a Palamós, Castell d’Aro i Calassanç.
Els menestrals de la vila -pescadors, corders, mestres d’aixa, calafats i tapers-, amb el seu esforç econòmic i la seva reivindicació en evitar que els poderosos hi construïssin, feren que l’immens sorral de davant la platja esdevingués un gran i magnífic Passeig (1834). (D’altra banda, entre parèntesi direm que els temporals que s’han produït al nostre litoral demostren l’encert funcional -a part de l’estètic- de la reivindicació popular). L’alineació definitiva del carrer del Mar es féu d’acord amb el plànol de l’arquitecte Martí Sureda (1853), aprovat el 1859. I la nova burgesia, vivint de cara al mar, s’hi feu construir les belles cases vuitcentistes i noucentistes de les quals tant se n’ha parlat, i encara en subsisteix alguna de testimonial.
La prosperitat econòmica i cultural de la segona meitat del segle XIX va impulsar la ciutat industrial a proveir-se dels millors serveis ciutadans. I, alhora, la va empènyer a replantejar-se la ciutat en el seu conjunt, d’acord amb una mentalitat oberta i moderna. El resultat va ser-ne l'Eixample. El pla general de “Reformas y Mejoras” (1897) de l’arquitecte General Guitart i Lostaló venia a donar resposta a aquella nova demanda. Aleshores, foren diversos els arquitectes i mestres d’obres -urbanistes i creadors- els qui hi deixaren la seva petja en la bona tradició urbanística de la ciutat: General Guitart, Pere Pascual, Joan Bordàs, Josep M. Rodríguez Lloveras, Joan Bordàs, Fèlix d’Azúa, Ildefons Casamor, Bernadí Martorell, etc.
Evidentment, no tots els projectes es varen poder realitzar. Alguns es quedaren al calaix.
De l’últim terç del s. XIX fins al principi del XX, a Sant Feliu tingué lloc una peculiar revolució industrial -una “febre del suro”-, no exempta de les tensions socials pròpies del sistema capitalista, que féu possible entrar per impuls propi a la modernitat. Amb la “construcció de la ciutat” pròpiament dita, arribaren els avenços de l’època: ferrocarril propi, port, xarxa elèctrica, fàbriques de gas,…..
Només les guerres (la Primera Europea i la Segona, que inclou la nostra) aconseguiren de posar fi a aquella bonança material. Tot i la greu crisi social i econòmica que experimentà la població des de la Primera Guerra Mundial (1914), no hi faltà la construcció d’un nous tipus d’habitatge, els d’elit; els xalets al sector de Sant Elm (Urbanització de can Rius), a la platja de Sant Pol i al mateix S’Agaró.
Durant la Guerra Civil, Sant Feliu va ser bombardejat intensament. I calgué refer molts sectors de la ciutat i edificis. L’alcalde Vicenç Gandol i l’arquitecte Joan Bordàs en varen ser els responsables, amb l’ajut tècnic i econòmic de “Regiones Desvastada”. S’urbanitzaren els passeigs del Mar i dels Guíxols, la rambla del Portalet, es feu nou l’edifici de l’Ajuntament, etc. Sense urgències econòmiques ni especulacions de diner fàcil.
Després vingueren els anys del decenni dels seixanta i dels setanta del passat segle, de gran demanda d'habitatges. Temps de gran pressió immobiliària i de l'especulació del sòl, un bé molt escàs a Sant Feliu. Va esclatar el boom de la construcció. Sorgiren nous barris de vivendes per a la immigració, i els de segona residència per al turisme. L'estandarització més impersonal substituí la tradició urbanística, creativa, de Sant Feliu. Molts edificis singulars, representatius de la millor època, varen ser enderrocats. No cal dir que també es donaren les excepcions més honroses que venien a confirmar aquella tendència general de degradació. O sigui, els edificis d'abans que s'han conservat i fins restaurat: can Sibils, Patxot, Casino dels Nois, Mainegre, etc.
D'altra banda, és veritat que s'han alçat edificis amb gust i imaginació creadora: can Cendrós, ca l'Ararà, el Teatre Municipal...
Ni tan sols el Pla General Municipal d'Ordenació de Sant Feliu de Guíxols (1985) va servir per aturar la desaparició gradual de patrimoni arquitectònic. Ans tot el contrari. Hauria estat necessari que, abans de redactar el Pla General, s'hagués estudiat en profunditat els valors arquitectònics a protegir, tant d'edificis com del teixit urbà. No ha hagut, ni abans ni ara, una d'actuació didàctica per a estendre la cultura de la conservació del patrimoni entre els propietaris, i professionals del sector. I així, per la via de la imposició i després d'un procés força complex, es va aprovar un "pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i elements d'interès artístic i històric" (2000), l'eficàcia del qual està per veure.
dissabte, 19 de setembre del 2009
Joan Alsina, en temps de crisi de valors
Penso que qualsevol ocasió és bona per fer memòria de Joan Alsina. S’han complert ja 36 anys del seu assassinat a Xile. I el seu testimoni continua sent clar i vigent. Ahir, al Diari de Girona, en Vicenç Fiol ho recordava amb uns colpidors “Comentaris al testament de Joan Alsina”.
I ara potser no es tracta tant de recordar uns fets ocorreguts a Xile l’any 1973, i que suposo que tots coneixem perfectament perquè almenys se n’han publicat tres llibres, i els mitjans de comunicació n’han parlat molt.
Avui potser caldria destacar, una vegada més, la rel de la seva praxi, l’aspecte més ocult de la història, allò que resta sota l’aparença dels fets i que va lligat a uns valors i a una visió del món i de les coses, difícils de captar immediatament perquè tenen molt poc a veure amb els valors que predominen en la nostra societat. Uns valors que, d’altra banda, ja vivia aquí, a Girona. Per exemple:
La solidaritat
Què se li havia perdut a Xile, un país tan llunyà? Simplement, va pensar que, allà, la seva vida seria més útil als altres. Ni les distàncies ni les fronteres no separen l’única i mateixa aventura de la humanitat. Tots formem una gran família i, per tant, la nostra responsabilitat és universal.
Ell deia que l’important era això: que més enllà de les distàncies ens uneixi la voluntat de ser, la voluntat de servir i la voluntat d’estimar.
La vida
A pesar de la seva joventut -anà a Xile quan tenia només 25 anys i morí als 31- posseïa la rara saviesa d’entendre que res no és nostre. Res vol dir res. Ni el cos, ni la intel·ligència -que en tenia molta- ni la vida, que la rebem com a do i la mereixem fent-ne un do, donant-la.
Una actitud molt realista, perquè no hi ha res més real que la mort. I al mateix temps és una actitud que permet créixer i ser, al mateix temps, modestos.
Els béns
Com hem dit, ell apreciava i buscava un altre tipus de béns, béns immaterials, que atenyen al nucli de la persona: la generositat, la bondat, la germanor, la justícia (no la distributiva segons el concepte de la Il·lustració, sinó aquella que és reflex de la comunió, que s’obté com a fruit de l’Amor).
Els “calés”, la competència, el poder, l’èxit, el confort, tenir o ser més que els altres, això per a ell no tenia cap valor.
L’opció de servei al costat dels més pobres
En aquesta línia, en Joan va optar per una vida normal i senzilla, de servei als altres -a partir de les seves necessitats, no dels propis projectes o interessos-, de treball, de treball en equip, igual que els altres treballadors xilens. Si ells cobraven poc, ell també. Si tenien un sindicat, ell també; si lluitaven per aconseguir millores econòmiques, socials i polítiques, ell també. Però sense perdre la serenor, l’alegria ni la pau interior.
No va portar a cap una activisme espectacular, sensacional.
L’opció política
Des d’una òptica actual, en algun escrit es va insinuar que en Joan Alsina mai no havia actuat políticament, com si això del compromís polític fos alguna cosa lletja, contaminant, que pogués ombrejar el joc nét de la seva trajectòria. A mi, més d’una vegada, em va manifestar la seva simpatia pels sindicats i partits d’esquerra. Senzillament, perquè eren les associacions dels seus companys, dels obrers.
Però, cal dir, que ell ho feia, d’implicar-se en el procés social, sindical i polític que el poble xilè experimentava aquells anys, des del seu sentit de fidelitat a la bona nova de l’Evangeli i a la seva força alliberadora, entenent la política en el sentit més noble, com a missió i servei, com a participació activa i ètica en les decisions que ens afecten; no pas per interessos pròpiament partidistes, de lluita pel poder. (El poder, polític o religiós, sí que es fàcilment embrutidor).
Era suficientment intel·ligent com per mantenir una certa distància crítica, respecte dels partits polítics.
Era prou conscient de les clares arrels del mal i de la injustícia en les estructures i en les persones.
No era cap il·lús. La seva mort no va ser, doncs, un lamentable error per part dels militars xilens.
El mataren precisament per la concreció del seu compromís social i polític. I perquè va viure fins a les últimes conseqüències els valors que hem dit és excessivament subversiu.
Tothom en fa de política. Tots en fem. Bona part de la jerarquia xilena, amb el seu silenci, va donar suport al cop d’estat militar que comportà la mort d’en Joan.
També avui la indiferència és una actitud política. I per tant, si la indefinició no és possible, a nosaltres també ens convé més definir-nos ideològicament i vivencialment al costat dels més necessitats.
Convé recordar-ho en aquests temps de crisi econòmica, i de desprestigi de la classe política. Quan els treballadors, els immigrats i els exclosos, són els que en pateixen més les conseqüències: atur, precarietat laboral, sous baixos.... Mentre que la classe social -del terrós i de més enllà- responsable de la crisi no baixa el ritme dels seus beneficis, es nega en rodó a compartir els seus béns pagant més impostos, i no té -ni pot tenir- el mínim interès per canviar un sistema de viure que no funciona per a la majoria.
“El destí d’uns és el destí de tots”.
I ara potser no es tracta tant de recordar uns fets ocorreguts a Xile l’any 1973, i que suposo que tots coneixem perfectament perquè almenys se n’han publicat tres llibres, i els mitjans de comunicació n’han parlat molt.
Avui potser caldria destacar, una vegada més, la rel de la seva praxi, l’aspecte més ocult de la història, allò que resta sota l’aparença dels fets i que va lligat a uns valors i a una visió del món i de les coses, difícils de captar immediatament perquè tenen molt poc a veure amb els valors que predominen en la nostra societat. Uns valors que, d’altra banda, ja vivia aquí, a Girona. Per exemple:
La solidaritat
Què se li havia perdut a Xile, un país tan llunyà? Simplement, va pensar que, allà, la seva vida seria més útil als altres. Ni les distàncies ni les fronteres no separen l’única i mateixa aventura de la humanitat. Tots formem una gran família i, per tant, la nostra responsabilitat és universal.
Ell deia que l’important era això: que més enllà de les distàncies ens uneixi la voluntat de ser, la voluntat de servir i la voluntat d’estimar.
La vida
A pesar de la seva joventut -anà a Xile quan tenia només 25 anys i morí als 31- posseïa la rara saviesa d’entendre que res no és nostre. Res vol dir res. Ni el cos, ni la intel·ligència -que en tenia molta- ni la vida, que la rebem com a do i la mereixem fent-ne un do, donant-la.
Una actitud molt realista, perquè no hi ha res més real que la mort. I al mateix temps és una actitud que permet créixer i ser, al mateix temps, modestos.
Els béns
Com hem dit, ell apreciava i buscava un altre tipus de béns, béns immaterials, que atenyen al nucli de la persona: la generositat, la bondat, la germanor, la justícia (no la distributiva segons el concepte de la Il·lustració, sinó aquella que és reflex de la comunió, que s’obté com a fruit de l’Amor).
Els “calés”, la competència, el poder, l’èxit, el confort, tenir o ser més que els altres, això per a ell no tenia cap valor.
L’opció de servei al costat dels més pobres
En aquesta línia, en Joan va optar per una vida normal i senzilla, de servei als altres -a partir de les seves necessitats, no dels propis projectes o interessos-, de treball, de treball en equip, igual que els altres treballadors xilens. Si ells cobraven poc, ell també. Si tenien un sindicat, ell també; si lluitaven per aconseguir millores econòmiques, socials i polítiques, ell també. Però sense perdre la serenor, l’alegria ni la pau interior.
No va portar a cap una activisme espectacular, sensacional.
L’opció política
Des d’una òptica actual, en algun escrit es va insinuar que en Joan Alsina mai no havia actuat políticament, com si això del compromís polític fos alguna cosa lletja, contaminant, que pogués ombrejar el joc nét de la seva trajectòria. A mi, més d’una vegada, em va manifestar la seva simpatia pels sindicats i partits d’esquerra. Senzillament, perquè eren les associacions dels seus companys, dels obrers.
Però, cal dir, que ell ho feia, d’implicar-se en el procés social, sindical i polític que el poble xilè experimentava aquells anys, des del seu sentit de fidelitat a la bona nova de l’Evangeli i a la seva força alliberadora, entenent la política en el sentit més noble, com a missió i servei, com a participació activa i ètica en les decisions que ens afecten; no pas per interessos pròpiament partidistes, de lluita pel poder. (El poder, polític o religiós, sí que es fàcilment embrutidor).
Era suficientment intel·ligent com per mantenir una certa distància crítica, respecte dels partits polítics.
Era prou conscient de les clares arrels del mal i de la injustícia en les estructures i en les persones.
No era cap il·lús. La seva mort no va ser, doncs, un lamentable error per part dels militars xilens.
El mataren precisament per la concreció del seu compromís social i polític. I perquè va viure fins a les últimes conseqüències els valors que hem dit és excessivament subversiu.
Tothom en fa de política. Tots en fem. Bona part de la jerarquia xilena, amb el seu silenci, va donar suport al cop d’estat militar que comportà la mort d’en Joan.
També avui la indiferència és una actitud política. I per tant, si la indefinició no és possible, a nosaltres també ens convé més definir-nos ideològicament i vivencialment al costat dels més necessitats.
Convé recordar-ho en aquests temps de crisi econòmica, i de desprestigi de la classe política. Quan els treballadors, els immigrats i els exclosos, són els que en pateixen més les conseqüències: atur, precarietat laboral, sous baixos.... Mentre que la classe social -del terrós i de més enllà- responsable de la crisi no baixa el ritme dels seus beneficis, es nega en rodó a compartir els seus béns pagant més impostos, i no té -ni pot tenir- el mínim interès per canviar un sistema de viure que no funciona per a la majoria.
“El destí d’uns és el destí de tots”.
dimecres, 16 de setembre del 2009
Llegint Thomas Merton
Des de jove he llegit i he tingut en molta estima les reflexions d’aquest gran mestre d’espiritualitat que ha estat Thomas Merton. Unes lectures que m’han acompanyat fins al dia d’avui.
Primer, seguint el consell de Joan Alsina -el dia 19, dissabte d’aquesta setmana, farà 36 anys del seu assassinat a Xile-, durant un llarg temps vaig fer servir com a llibre de meditació la publicació de Merton Llavor de contemplació. Era a finals de la dècada dels anys cinquanta del segle passat.
Uns deu anys després, vaig substituir-lo per un altre del mateix autor: Ningú no és una illa. Ja el títol revela l’actualitat del pensament del monjo contemplatiu. Ningú no és suficient en ell mateix. “Tot home és part de mi mateix, ja que formo part de la humanitat”. Avui tots els místics orientals i occidentals, així com una gran majoria de pensadors d’arreu, coincideixen a dir que cal tenir una visió més global de la Realitat, com un tot. Ara es parla de la necessitat de tenir una consciència planetària.
En plena voràgine professional, el capítol setè que parla de l’ésser i de l’actuar em va ser summament útil quan ens convida a no mirar-nos perpètuament en el mirall dels nostres actes; a centrar-nos en el nostre ser i no tan sols en el nostre actuar, a no mesurar el valor del nostre ésser només pel valor de les nostres experiències. I hi posa l’exemple de la música, que no s’aprecia solament pels sons, sinó també pels silencis que conté: “sense l’alternança sons-silencis no hi ha ritme”.
El jove i atent monjo de Solius, el germà Jordan Faugier, es va fixar que sovint, quan anava a tèrcia abans d’aquest estiu, portava sota el braç el llibre esmentat Ningú..., i em va preguntar si havia llegit alguna altra cosa de Merton. Vaig reconèixer que, llevat de La Montaña de los siete círculos i dels altres dos llibres que aquí esmento, no n’havia llegit res més. Aleshores em va aconsellar que llegís els seus diaris. Jo, la veritat, era la primera vegada que en sentia parlar. I ell mateix, de la biblioteca del monestir, em va deixar els Diarios (1960-1968) La vida íntima de un gran maestro espiritual. Exacte. D’això tracta, de la vida íntima d’un gran mestre espiritual que expressa amb un llenguatge sempre limitat, dia a dia, lliurement i sincerament la seva experiència interior. L’he llegit, l’he meditat. Ha estat una gratíssima sorpresa que he completat amb un altre, de lectura no gens fàcil, del mateix autor: Místics i mestres. De l’espiritualitat cristiana al budisme del zen.
La lectura pausada dels diaris de Merton m’ha ajudat aquest estiu, que ja finalitza, a entendre que Merton era un home normalíssim, com tu i com jo. Salvant totes les distàncies -que són moltes a favor seu-, la desmitificació m’ha ajudat a penetrar en el seu món interior, que és semblant al nostre. La mística, com l’ètica que se’n desprèn, són dimensions fonamentals de l’espiritualitat de tota persona, necessària per a la realització plena i total de l’ésser humà. El procés vers la plenitud humana -que també anomenem espiritualitat- es pot realitzar per diversos camins, religiosos o no. Per tant, aquest camí de desarrelament -o buidament, vacuïtat- del propi “jo” per a connectar amb l’Altre no és exclusiu d’uns pocs contemplatius, dels religiosos, sinó que és una experiència que pot fer qualsevol persona.
A través dels diaris de Merton es pot seguir perfectament aquest camí d’obertura, de connexió universal, que transforma la persona. Merton sabia molt bé que la instal·lació -al monestir de Getsemaní, a casa, ...-, la inèrcia i la rutina ens lliguen i ens incapaciten per fer experiència d’altres dimensions que ens depassen. Les inèrcies o tendències mentals i emocionals i les pors perpetuen hàbits i costums ja innecessaris. Només una llibertat profunda ens pot obrir les portes a explorar i canviar la manera de veure i viure les coses.
Així no és gens estrany que aquesta actitud de recerca contínua portés Merton a trobar-se i dialogar amb altres tradicions espirituals de diverses religions; a confrontar i compartir la pròpia experiència mística amb la del budisme i d’altres corrents místics.
Les experiències de soledat, silenci i meditació només són vàlides en la mesura que no ens allunyen dels altres ni del món concret que ens envolta. Ans al contrari, ens han d’ajudar a ser i mostrar-nos més compassius i solidaris envers aquells amb qui convivim.
Merton, a través de la seva capacitat d’entrar en contacte i comunicar-se amb els mestres budistes i amb altres guies de la contemplació, descobreix que l’experiència espiritual oriental estava, en bona mesura, en harmonia amb la del cristianisme.
Una vegada més, el monjo trapenc Thomas Merton (1915-1968) s’havia avançat al seu temps. Sense cap mena de dubte, Merton va ser un dels precursor de la necessitat de diàleg amb les altres religions i els corrents espirituals de l’època. El diàleg és certament una necessitat vital.
Avui, 16 de setembre, en tornar el llibre al monestir de Solius, de nou he tingut ocasió d’intercanviar-ne impressions amb el germà Jordan. Coincidim. Compartim l’interès pels escrits de Merton. Tant, que me n’ha deixat un altre del mateix autor: Diario de Asia. En Jordan m’ha assegurat que, per a ell, és el millor de la seva extensa obra, perquè és el final i la recapitulació del camí espiritual del gran mestre de l’orde del Císter. És, d’alguna manera, la continuació dels diaris que acabo de llegir. Hi descriu amb més amplitud les últimes setmanes de la seva vida, de trobada i diàleg amb altres tradicions religioses.
Així és que continuo llegint Thomas Merton.
Primer, seguint el consell de Joan Alsina -el dia 19, dissabte d’aquesta setmana, farà 36 anys del seu assassinat a Xile-, durant un llarg temps vaig fer servir com a llibre de meditació la publicació de Merton Llavor de contemplació. Era a finals de la dècada dels anys cinquanta del segle passat.
Uns deu anys després, vaig substituir-lo per un altre del mateix autor: Ningú no és una illa. Ja el títol revela l’actualitat del pensament del monjo contemplatiu. Ningú no és suficient en ell mateix. “Tot home és part de mi mateix, ja que formo part de la humanitat”. Avui tots els místics orientals i occidentals, així com una gran majoria de pensadors d’arreu, coincideixen a dir que cal tenir una visió més global de la Realitat, com un tot. Ara es parla de la necessitat de tenir una consciència planetària.
En plena voràgine professional, el capítol setè que parla de l’ésser i de l’actuar em va ser summament útil quan ens convida a no mirar-nos perpètuament en el mirall dels nostres actes; a centrar-nos en el nostre ser i no tan sols en el nostre actuar, a no mesurar el valor del nostre ésser només pel valor de les nostres experiències. I hi posa l’exemple de la música, que no s’aprecia solament pels sons, sinó també pels silencis que conté: “sense l’alternança sons-silencis no hi ha ritme”.
El jove i atent monjo de Solius, el germà Jordan Faugier, es va fixar que sovint, quan anava a tèrcia abans d’aquest estiu, portava sota el braç el llibre esmentat Ningú..., i em va preguntar si havia llegit alguna altra cosa de Merton. Vaig reconèixer que, llevat de La Montaña de los siete círculos i dels altres dos llibres que aquí esmento, no n’havia llegit res més. Aleshores em va aconsellar que llegís els seus diaris. Jo, la veritat, era la primera vegada que en sentia parlar. I ell mateix, de la biblioteca del monestir, em va deixar els Diarios (1960-1968) La vida íntima de un gran maestro espiritual. Exacte. D’això tracta, de la vida íntima d’un gran mestre espiritual que expressa amb un llenguatge sempre limitat, dia a dia, lliurement i sincerament la seva experiència interior. L’he llegit, l’he meditat. Ha estat una gratíssima sorpresa que he completat amb un altre, de lectura no gens fàcil, del mateix autor: Místics i mestres. De l’espiritualitat cristiana al budisme del zen.
La lectura pausada dels diaris de Merton m’ha ajudat aquest estiu, que ja finalitza, a entendre que Merton era un home normalíssim, com tu i com jo. Salvant totes les distàncies -que són moltes a favor seu-, la desmitificació m’ha ajudat a penetrar en el seu món interior, que és semblant al nostre. La mística, com l’ètica que se’n desprèn, són dimensions fonamentals de l’espiritualitat de tota persona, necessària per a la realització plena i total de l’ésser humà. El procés vers la plenitud humana -que també anomenem espiritualitat- es pot realitzar per diversos camins, religiosos o no. Per tant, aquest camí de desarrelament -o buidament, vacuïtat- del propi “jo” per a connectar amb l’Altre no és exclusiu d’uns pocs contemplatius, dels religiosos, sinó que és una experiència que pot fer qualsevol persona.
A través dels diaris de Merton es pot seguir perfectament aquest camí d’obertura, de connexió universal, que transforma la persona. Merton sabia molt bé que la instal·lació -al monestir de Getsemaní, a casa, ...-, la inèrcia i la rutina ens lliguen i ens incapaciten per fer experiència d’altres dimensions que ens depassen. Les inèrcies o tendències mentals i emocionals i les pors perpetuen hàbits i costums ja innecessaris. Només una llibertat profunda ens pot obrir les portes a explorar i canviar la manera de veure i viure les coses.
Així no és gens estrany que aquesta actitud de recerca contínua portés Merton a trobar-se i dialogar amb altres tradicions espirituals de diverses religions; a confrontar i compartir la pròpia experiència mística amb la del budisme i d’altres corrents místics.
Les experiències de soledat, silenci i meditació només són vàlides en la mesura que no ens allunyen dels altres ni del món concret que ens envolta. Ans al contrari, ens han d’ajudar a ser i mostrar-nos més compassius i solidaris envers aquells amb qui convivim.
Merton, a través de la seva capacitat d’entrar en contacte i comunicar-se amb els mestres budistes i amb altres guies de la contemplació, descobreix que l’experiència espiritual oriental estava, en bona mesura, en harmonia amb la del cristianisme.
Una vegada més, el monjo trapenc Thomas Merton (1915-1968) s’havia avançat al seu temps. Sense cap mena de dubte, Merton va ser un dels precursor de la necessitat de diàleg amb les altres religions i els corrents espirituals de l’època. El diàleg és certament una necessitat vital.
Avui, 16 de setembre, en tornar el llibre al monestir de Solius, de nou he tingut ocasió d’intercanviar-ne impressions amb el germà Jordan. Coincidim. Compartim l’interès pels escrits de Merton. Tant, que me n’ha deixat un altre del mateix autor: Diario de Asia. En Jordan m’ha assegurat que, per a ell, és el millor de la seva extensa obra, perquè és el final i la recapitulació del camí espiritual del gran mestre de l’orde del Císter. És, d’alguna manera, la continuació dels diaris que acabo de llegir. Hi descriu amb més amplitud les últimes setmanes de la seva vida, de trobada i diàleg amb altres tradicions religioses.
Així és que continuo llegint Thomas Merton.
dissabte, 5 de setembre del 2009
Un record de Marià Casadevall (1941-2003)
“Grinyola el temps i s’escola la mica de vida que tenim”,
canta el poeta gironí Narcís Comadira.
Des de fa uns anys, quan comença el mes de setembre, em ve a la memòria amb una força especial el perfil afinat de l’amic que, familiarment, coneixíem per Piu: en Marià. Ja han passat sis anys d’ençà del comiat–homenatge ple d’emoció que li vam fer a Girona i, més tard, al Pla de l’Estany. I sembla que era ahir. Però els rius de la nostra vida cada dia són més a prop de la desembocadura del mar de la Vida, on ens retrobarem tots en el TOT. Esperem-ho.
De fet, en Marià ha continuat sempre present entre nosaltres d’una manera diferent, en el record de la taula parada enmig dels amics i, sobretot, en forma de vida donada a la seva companya Montse, als fills Irene i Aniol, als néts i a tots els que vam tenir la sort de compartir amb ell un xic d’afecte.
Vam coincidir uns quants cursos al seminari de Girona. Al final de carrera, encara a la casa gran -avui completament buida, sortosament- en Marià es va fer amb unes declaracions del teòleg suís Hans Urs von Balthasar on feia una forta crítica contra l’Opus Dei. Ell i jo ens vam dedicar a distribuir-ne les còpies fetes amb màquina d’escriure i paper de carbó sobre paper de ceba. Alguns seguidors de Josemaría Escrivá de Balaguer varen anar a trobar el doctor Estela, rector del Seminari, exigint-li la nostra expulsió del seminari o, en tot cas, un correctiu exemplar. La liberalitat del doctor Estela i la influència d’en Modest -no necessitem el cognom per saber de qui parlem- va fer que aquella pretensió quedés en el no-res. Encara en conservo una còpia. I en Mon Marquès també, que recorda perfectament l’afer.
En Marià era una persona oberta, acollidora i intel·ligent que valorava el treball en equip. La seva feina, com a treballador social a Girona, va ser excel·lent i no la podem oblidar. Posseïa aquella estranya saviesa, que s’adquireix només per una experiència assimilada interiorment, que el feia prioritzar el “ser” i el “servir, per sobre del “tenir” i el “poder”.
Recordo la seva indignació -poquíssimes vegades l’havia sentit criticar una persona!- davant l’abús de poder d’un cap de la seva àrea.
El dia 26 d’octubre del 2003, al redós de Santa Espina de Vilavenut, va ser declarat oficialment “Àngel Protector” d’aquella contrada. En una visió més global de la Realitat, jo tinc el somriure d’en Piu -entre irònic i bondadós- com a àngel protector de tots i de tot.
canta el poeta gironí Narcís Comadira.
Des de fa uns anys, quan comença el mes de setembre, em ve a la memòria amb una força especial el perfil afinat de l’amic que, familiarment, coneixíem per Piu: en Marià. Ja han passat sis anys d’ençà del comiat–homenatge ple d’emoció que li vam fer a Girona i, més tard, al Pla de l’Estany. I sembla que era ahir. Però els rius de la nostra vida cada dia són més a prop de la desembocadura del mar de la Vida, on ens retrobarem tots en el TOT. Esperem-ho.
De fet, en Marià ha continuat sempre present entre nosaltres d’una manera diferent, en el record de la taula parada enmig dels amics i, sobretot, en forma de vida donada a la seva companya Montse, als fills Irene i Aniol, als néts i a tots els que vam tenir la sort de compartir amb ell un xic d’afecte.
Vam coincidir uns quants cursos al seminari de Girona. Al final de carrera, encara a la casa gran -avui completament buida, sortosament- en Marià es va fer amb unes declaracions del teòleg suís Hans Urs von Balthasar on feia una forta crítica contra l’Opus Dei. Ell i jo ens vam dedicar a distribuir-ne les còpies fetes amb màquina d’escriure i paper de carbó sobre paper de ceba. Alguns seguidors de Josemaría Escrivá de Balaguer varen anar a trobar el doctor Estela, rector del Seminari, exigint-li la nostra expulsió del seminari o, en tot cas, un correctiu exemplar. La liberalitat del doctor Estela i la influència d’en Modest -no necessitem el cognom per saber de qui parlem- va fer que aquella pretensió quedés en el no-res. Encara en conservo una còpia. I en Mon Marquès també, que recorda perfectament l’afer.
En Marià era una persona oberta, acollidora i intel·ligent que valorava el treball en equip. La seva feina, com a treballador social a Girona, va ser excel·lent i no la podem oblidar. Posseïa aquella estranya saviesa, que s’adquireix només per una experiència assimilada interiorment, que el feia prioritzar el “ser” i el “servir, per sobre del “tenir” i el “poder”.
Recordo la seva indignació -poquíssimes vegades l’havia sentit criticar una persona!- davant l’abús de poder d’un cap de la seva àrea.
El dia 26 d’octubre del 2003, al redós de Santa Espina de Vilavenut, va ser declarat oficialment “Àngel Protector” d’aquella contrada. En una visió més global de la Realitat, jo tinc el somriure d’en Piu -entre irònic i bondadós- com a àngel protector de tots i de tot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)