(Família de Ramon Sais (a l'esquerra). El fill Pere (dret, al costat de la seva germana) va morir al front de l'Ebre). El darrer alcalde republicà de Sant Feliu.
Ramon Sais i Sendra, el darrer alcalde de la República de Sant Feliu de Guíxols, va passar per totes les vicissituds doloroses de la Guerra Civil: la mort del seu fill Pere al front, els bombardeigs i la gana de la rereguarda. Víctima de la repressió franquista, va anar a la presó, i se l’apartà de la seva activitat cooperativista. Tot ho va suportar amb enteresa i dignitat, sense abandonar mai la seva militància a E R i la seva passió per deixar constància escrita de tots els esdeveniments.
Es guanyava la vida treballava de taper per compte propi. Però buscà temps per dedicar-se al cooperativisme, al laïcisme i a la política.
D’altra banda, Ramon Sais va tenir la valentia d'acceptar el càrrec d'alcalde –el darrer- de la Segona República dos dies abans que entressin les tropes franquistes, quan tothom fugia. El consistori va quedar constituït de següent manera:
Alcalde - President: Ramon Sais Sendra (ERC).
Conseller de Treball: Benet Ribot Lluhí (PSUC) Conseller de Governació: Josep Pascal Frigola (PSUC) Conseller de Finances Sebastià Mestres Poch (CNT) Conseller de Proveïments i Serveis Públics Francesc Cruz Darna (ERC).
L'endemà, 2 de febrer, quan el pregó signat per Ramon Sais donava a conèixer als ciutadans la nova constitució de l'Ajuntament, l’avançada de l’exèrcit insurreccional ja ocupava els turons de l’Ardenya.
El 3 de febrer les tropes franquistes feien la seva entrada triomfal a la ciutat i, tot seguit, nomenaren alcalde Vicenç Gandol i Jordà.
LA PRESÓ.
En un trosset de paper, Ramon Sais hi deixà constància de com era l’ambient i les condicions de la presó -la presó provincial de Girona era, fins a l’any 1942, al carrer del Portal Nou, annexa al mateix seminari diocesà.
Dia 5 de setembre de 1939:
“La vida, aquí, transcorre monòtona i pesada. Ens tenim de llevar, a toc de corneta, a dos quarts de set del matí; a dos quarts de vuit toquen altra vegada per victorejar a Franco. Esmorzem i a les vuit toquen per sortir al pati. Ens passem mitja hora per sortir tots; som uns tres mil, i quedem formats fins que tots havem sortit, que llavors toquen per escampar guerrilles. Ens {hi} passem fins a les dotze. Aquestes quatre hores són pesades de debò, sempre a peu dret, sense a penes poguent-se passejar, doncs ens toquem els uns als altres; no podem seure, perquè ho tindríem de fer a terra i es té de pensar que se'n surt ple de xinxes, polls, puces, sarna i què sé jo els perills que hi ha, perquè aquí hi ha de tot. Tot això es compensat pels molts amics que es troben aquí i pel companyerisme de tots plegats. Tothom explica la vida i les angúnies que ha passat. Els que han estat a la nevera, condemnats a mort, els trentistes, que tenen trenta anys, els de penes menors i tots plegats la vida i miracles que han passat per aquí; els uns per haver-ho viscut, els altres per haver-ho vist. No ens podem imaginar el que ha sigut la vida en aquesta presó. És necessari haver-hi estat i sentit els mateixos victimaris (?) per comprendre el que ha passat. Sempre ens donem compte, tots plegats, deixant rares excepcions, de les més baixes venjances i odis polítics, imputant-nos fets que no s’han comès, i d’aquí ve les fortes condemnes que s’han aplicat, sobretot als primers mesos, que es donava el cas que en alguns processos s’aplicava la pena de mort al 70 i el 80 per cent dels processats. Ara sembla que això ha afluixat molt. Tothom, aquí, està molt tranquil amb l’íntima convicció de no haver comès cap malifeta. Fins hi ha temps per bromejar. La vida, per al que ha [de] viure de la ració que donen, és impossible; un plat d’aigua amb set o vuit talls de patata per dinar i altre tant per sopar, amb un xusco. S’ha de plànyer al que no li porten res. Per dormir, es fa a tot arreu: a les celdes, sales, passadissos, escala; a cada esglaó n’hi dormen, als llocs que n’hi caben deu n’hi ha trenta i si es queixen n’hi posem vint més. No es pot donar un pas quan la gent dorm. Se n’hi posen tants com n’hi caben estirats a terra. Si un té necessitat de llevar-se, a la nit, es tenen de fer vertaders equilibris per no trepitjar el cap o els peus d’algú. Això fa que a les nits, tot i dormir amb les finestres obertes fa una calor insuportable, amb el perill que si es treu el cap o solament es mira a fora, encara que sigui al pati, amb reixes i tot, els de Falange, que fan guarda disparen un tret. Alguna vegada fan blanc. Són uns fills de... aquests falangistes. No mereixen perdó. 5/9/39".
“Les cues.
A dos quarts de set toquen diana. Ens mig vestim i després d’endreçar les mantes i abrigalls amb el matalàs, cap el corredor a l’extrem del qual hi ha una pica amb una aixeta que molts dies raja amb comptagotes i altres gens, essent impossible poguer- nos rentar. En aquest cas tenim d’esperar en (h)avent dinat i anar als wàters dels baixos, a on hi ha sis aixetes damunt una pica com un abeurador. Per rentar-nos, al segon pis, es té de fer la primera cua del dia. A vegades hi ha cinquanta ò seixanta reclosos en filera india al llarg del corredor, al sòl del qual hi ha encara ageguts a sobre matalassos o damunt una manta molt dormilegs que tot i havent tocat diana no es mouen, esperant que toquin al recompte per aixecar-se. Això fa que els que formen la cua tenen de fer vertaders equilibris per aguantar-se drets en mig d’aquests peresosos. Al lloc que queda lliure á vegades no hi queben els peus. I això deu, vint, quaranta minuts ò més. Alguns dies quan nos toca el torn s’ha acabat l’aigua i amb la tovallola a les espatlles cap a la cel·la altra vegada esperant millor ocasió per rentar-nos. Ja es tard i a les vuit toquen per a sortir al pati. Allavors , si es troba aigua en algun càntir o ampolla, un se’n tira un grapat per la cara i ja se feta la toaletta. Al pati se’n forma una d’interminable per anar als wàters. Si un en te necessitat d’anar-hi es te de prevenir a temps. A vegades hi ha un centenar de persones esperant torn en filera. Això durant una hora. Val a dir que es un passa temps, un numero del programa; en alguna cosa es te d’invertir!. Si es vol anar als orinadors es te (de) fer altre tant, encara que sense invertir-hi tant temps. Per als que es renten la roba hi ha un safareig que hi caben cinc ò sis persones. També es te (de) fer cua per a poder apropar-s’hi i rentar ò netejar de tota classe d’animals la roba infecte. Això quan la sarna ò altres malures no formen part de la vida de l’individu. Per beure, majorment en aquests primers dies de setembre, que la calor ha apretat, à voltes també es un calvari. Una font situada a l’esquerra del pati no pot donar l’abast. Moltes hores no raja. A llavors es te de fer cua, per beure a l’aixeta del safareig. Si l’andalús es dóna compte que entre els que volen rentar i els que volen beure hi ha massa gent, els dispersa i es te d’esperar millor ocasió per fer-ho o bé fer cua a la font, si raja per poguer fer-ho. Si es te d’anar a l’economat, altra vegada mitja hora de cua, passada la qual algunes vegades no es troba altra cosa que alguna llauna de conserva. A la tarda dotze cues per rentar-se i anar als wàters. Per travessar els corredors, per entrar i sortir del pati, passejar a bé anar a veure algun amic en algun altre pis o celda, es te de fer cua aquesta dixosa cua que durant la guerra ha estat la pesadilla i el passatemps de moltes dones. Si un (h)om es vol rentar ò dutxar, això es un dir, perquè per fer-ho un tira aigua damunt de l’altre amb un càntir o ampolla, a les aixetes dels baixos es troba amb altres tantes cues, que el fan esperar durant mitja hora ò tres quarts, enmig de la fetor dels wàters i orinadors, amb l’aigua que s’escampa arreu, quedant tot xop de peus”.
Dijous, 14/9/39
“Por orden del Sr. Gobernador ha sido detenido el Alcalde de Lloret de Mar, acusado de denuncias falsas i facultar informes acusatorios”. Així ho publica un diari de Girona el dia abans Cap a les 8 del vespre es presenta al segon pis del Preventori, sala, un ordenança acompanyant un home, alt, ben vestit, sec, amb un bigotis petit, diguent que es tenia de fer-li lloc. Alguns protesten. Dient que això és impossible, que no s’hi cap. Insisteix l’ordenança, i a la fi es queda. Al cap de poc rato, com la novetat del nou (h)oste s’és escampada arreu de la presó, comença a afluir presos de tots els pisos per veure aquest subjecte, per a comprovar aquesta nova, que s’havia escampat arreu com un reguer de pólvora. Fou un èxit, un aconteixement. La nostra cel·la no s’havia vista mai tan concorreguda. Les exclamacions de satisfacció i comentaris es succeïren. Els uns deien [...]. I així successivament es succeïren els comentaris diversos, acusatoris tots de la conducta difamant d’aquest home. Així durà tota la vetlla, durant la qual el nostre home, assentat en un racó de la cel·la, cap cot i amb posat resignat, era el blanc de totes les ires. Com sigui que tingué necessitat d’anar al wàter, un company va acompanyar-li. Al travessar el llarg corredor que hi conduïa, a l’altre extrem del Preventori, ple de companys que esperaven el ranxo (aquell dia no l’havien donat encara) es promogué un aldarull augmentat pels que, sortint de llurs cel·les, volien conèixer aquest home”.
