divendres, 14 de juny de 2013

COMPARTIR

COMPARTIR, UN VERB D’AMPLI SENTIT HUMÀ http://www.parroquiesguixols.org Fa un dies uns amics del grup ganxó OPINA-S ens varen convidar a assistir a una trobada al Casal de Vilartagues. S’hi presentava el projecte de la fundació “El sueño de la Campana”. Un projecte ambiciós, socialment molt diversificat, que es porta a terme a Nicaragua amb la implicació de guixolencs, nicaragüencs i d’altres. La col•laboració roman oberta a la participació de tothom. Tant la Yamilet com la Karem, les dues noies de Nicaragua, van insistir en el dinamisme que signifiquen els verbs “donar, rebre i compartir”. És el seu lema. Tres verbs de valor transitiu, tres accions continuades que tenen el seu terme fora dels qui les realitzen. És a dir, que van més enllà -els altres- d’un mateix. Quan es dóna, rep i comparteix es fa sense contrapartides, sense esperar res a canvi, gratuïtament. Les dues noies de Nicaragua ho van explicar perfectament, en insistir que el projecte comú és simplement humà, i que està per damunt de qualsevol ideologia religiosa, laica o política que el vulgui fer seu. La compassió –que no vol dir llàstima- no té ideologia. Així com la caritat tampoc és donar almoina. Si es fa d’igual a igual, la compassió i la caritat tenen també el seu component horitzontal, solidari, perquè “el destí d’uns és el destí de tots”. Esclar, enganxar-se en aquesta cadena o xarxa humana –sortosament n’hi ha moltes i de signes i llocs molt diferents- sempre reverteix en un mateix, ja que comporta un saber mirar la Vida. D’acord amb un proverbi tibetà, quan compartim ampliem la nostra capacitat de ser feliços. Això que constitueix el moll de l’os de l’ humanisme, també és al substrat original del missatge evangèlic. Compartir allò més profund que un és, perpetua l’ésser més enllà de si mateix, perquè la raó de viure són el altres. Compartir és fer pròpies les alegries, els sentiments, els anhels ..., dels altres. Compartir és solidaritzar-se. Viure és compartir; però compartir de debò vol dir compartir la nostra mateixa vida. La vida no es tant una necessitat a satisfer com un do a compartir.

dimarts, 11 de juny de 2013

dilluns, 10 de juny de 2013

VERDAGUER I SANT FELIU, AMB MOTIU DE LA MORT DEL POETA El dia 10 d’aquest mes de juny es compleixen cent onze anys de la mort de mossèn Cinto Verdaguer a la torre Vil•la Joana, de Vallvidrera. Tres dies després, va ser enterrat al cementiri de Montjuïc, a Barcelona, “enmig de la manifestació de dol més impressionant de la història de Catalunya. Hi era tothom, encara que no l'haguessin llegit, sabien que era un defensor dels pobres”, Són paraules del filòleg Narcís Garolera, reconegut especialista de l'obra i personalitat del poeta. Si la tenen a mà, llegeixin la descripció que en va fer Gaziel, qui, “entre febrosenc i excitat” i amb només catorze anys, assistí a l’enterrament. Tant els escriptors d’ahir, de la importància de Francesc Pujols o de Josep M de Sagarra, com alguns d’actuals -Narcís Comadira, per exemple- han subratllat la significació de Verdaguer, no solament per la seva gran aportació a la història de la llengua catalana, sinó pel valor més intrínsec de la seva obra; és a dir, com a poeta absolut, com a bon poeta. En aquest sentit, es pot afirmar que Jacint Verdaguer (1845-1902) ha estat el poeta més admirat i estimat pel poble català. Però el bon poeta era, d’altra banda, capellà. I aquesta faceta de la seva vida li proporcionà un gran sofriment i encara més, tristament, popularitat. Entre l’any 1895 i 1897 va escriure una sèrie d’articles escrits en la millor prosa catalana –En defensa pròpia- que tingueren un gran ressò i impacte públic. L’escàndol del “cas Verdaguer” va incidir en els interessos socials i polítics més diversos i oposats del país. Aleshores, que lluny era Verdaguer del lloc que havia ocupat com a símbol de la idealització o mitificació del món rural i del bon pagès, tan poc real, que ell representà quan va anar a recollir el seu premi vestit de pagès -amb barretina i una vestimenta que llavors no era d’ús normal o comú- en els Jocs Florals de 1865! L'enfrontament obert i la dura crítica de Verdaguer a la jerarquia eclesiàstica van fer surar les contradiccions d'una Església-Institució més preocupada a fer valer la seva autoritat que no pas a atendre els circuits de comunió més humans i generosos. (Un tema, encara, de massa actualitat). El contacte i la solidaritat de mossèn Cinto amb les capes més empobrides de Barcelona, el feren tastar amb tota cruesa la injusta distribució de la riquesa, veient-ne de tan a prop l'acumulació desmesurada del marquès de Comillas. El contacte amb l’espiritisme -molt lligat als corrents de pensament llibertari i lliurepensador de la Catalunya de tombants del segle XIX-, etc. Tot plegat, situà el poeta capellà a l'altre extrem de la simbologia social per a esdevenir un mite del progressisme català. VERDAGUER A LES COMARQUES GIRONINES Les relacions de Jacint Verdaguer, des dels anys de la seva plenitud, amb diverses personalitats de les comarques gironines, són ja força conegudes. A Begur travà amistat amb l'historiador Josep Pella i Forgas; i, a la Vall d'Aro, amb els germans Sitjar. El mes d'agost de 1901, pocs mesos abans de morir, presidí els Jocs Florals de la Bisbal d'Empordà. En aquella ocasió va evocar, emocionat, el sincer afecte que l'havia unit amb Joaquim i Joan Sitjar, de la Coma de Castell d'Aro. Especialment amb en Joan, "el poeta de la Vall d'Aro". Allí, a la Bisbal, va exclamar: "Com enyoro i trobo a faltar en la colla dels amics la noble i simpàtica figura de Joan Sitjar!..., cor d'àngel de l'Empordà". Amb motiu de la mort del poeta de la Vall, mossèn Cinto havia manifestat el seu condol, publicat el setmanari guixolenc El Puerto, l'agost del 1900: "Que al cel sia mon estimat amic en Joan Sitjar.- Sento de debò no poguer enviar una flor per la tomba més fresca". És coneguda la llarga estada de Verdaguer al santuari del Mont, passant per Girona i Banyoles. L'any 1884, quan el poeta es documentava per al poema Canigó, a Banyoles conegué un jove estudiant, de nom Julià Bohigas i Canadell, que l'acompanyà amb barca a conèixer l'estany. Bohigas, estudiant de magisteri a Barcelona, visità diverses vegades mossèn Cinto al seu pis del carrer d'Aragó. Doncs bé, aquell noi banyolí, ja mestre, exercí de director al Col•legi Vidal de Sant Feliu durant més de quaranta anys. I tenia al seu poder cartes i llibres amb dedicatòries autògrafs de Verdaguer que, malauradament, es van perdre. Una altra persona vinculada més o menys amb la ciutat, va ser Lluís Viola i Vergés, bon amic de Verdaguer. L'any 1898 mossèn Cinto l'escriví, sembla que a Sant Feliu, per demanar-li que passés comptes amb els llibreters establerts a la ciutat, Joan Janer i Octavi Viader, que hi venien llibres seus (Flors del Calvari i Jesús Infant). El nostre Enric Bosch i Viola, que també tingué una botiga de llibreria i que va ser poeta i fundador del setmanari guixolenc L'Avi Muné, possiblement era nebot d'aquell Lluís Viola de Barcelona. D'altres persones d'ascendència ganxona, ben relacionades amb el poeta, varen ser els germans Josep M. Valls i Vicens (1854-1907) i Agustí (1861-1920). El primer va ser autor de diverses novel•les de costums, i de la memòria "Sant Feliu de Guíxols. Sa industria, son estat politich y social y son pervindre", publicat a La Renaixensa (1881). El segon, Agustí, "bon escriptor i discret poeta", dedicà una poesia a mossèn Cinto amb motiu de la publicació dels seus llibres Roser tot l'any i La fugida a Egipte, pels volts de 1895. Si res més no, aquell poema és un bell testimoni de l'admiració i del fervor religiós que Verdaguer suscitava en els seus admiradors i imitadors. El pare d'aquests escriptors va ser el fundador de la primera banca a Sant Feliu, l'any 1842. A diferència del poeta Joan Maragall, mossèn Cinto mai no tingué l'ocasió de visitar la nostra ciutat. I, com hem dit abans, el 15 de d'agost de 1901 -un any abans de la seva mort- Verdaguer sojornà a la Bisbal. Era la vegada que era més a prop. Hem de suposar que molts guixolencs no deixaren passar de llarg l’ocasió d'anar-hi per a veure'l de prop. VERDAGUER I SANT FELIU La població ganxona, mitjançant la premsa i les notícies que arribaven de Barcelona, anava seguint tot el procés del "cas Verdaguer ", amb sentiments diversos però amb idèntic interès, que tenien tant els regionalistes com els republicans. Durant els primers mesos del 1902, Llevor i El Programa, respectivament, posaven al corrent els seus lectors guixolencs, de la llarga malaltia que afectava el poeta. L'Ajuntament de Sant Feliu, en el qual els republicans federals tenien un pes específic, va ser un dels primers del país a l'hora de prendre l'acord de posar el nom del poeta difunt en un dels carrers de la ciutat. Ho feia el 12 de juny, tot just dos dies després de la mort de Verdaguer, quan les seves despulles encara eren exposades al Saló de Cent. "Avui el nostre país plora la pèrdua d'un dels seus més grans fills. La mort de Mn. Jacint Verdaguer, eximi poeta i varó exemplar, ha omplert de dol el nostre poble que admira i venera aquella gegantesca figura, atret per la corona del geni, i suggestionat per l'aureola del màrtir..... ". Cinc dies després, el 17 de juny, el consistori concretà el carrer que havia de dur el seu nom: el carrer Estret del Centre. Per la seva banda, el “Centre Català” hi féu dir una missa que celebrà el prevere Josep Simó i Jubany, amic de Verdaguer. Octavi Viader n’estampà els recordatoris amb poesies del mossèn Cinto i del prevere celebrant. El mestre d’obres Pere Pascual representà el Centre en els funerals que “Unió Catalanista” celebrà a Folgueroles (Osona). Són molts els altres detalls que testimonien l'admiració i el respecte que tots els guixolencs de fa un segle, d'una ideologia o d'una altra, sentiren per Mossèn Cinto, i que el verdaguerià guixolenc, Joan Torrent i Fàbregas, va publicar a Àncora amb el títol de "Jacint Verdaguer i els guixolencs". Per aquesta raó i invitant-los a rellegir aquell article, posem punt i final al nostre escrit.

dissabte, 8 de juny de 2013

COMENTARIS BÍBLICS. Diumenge X durant l’any (9.06.13)

juny 7, 2013 Àngel Comentaris Bíblics de la trobada del diumenge Dimecres passat, després de llegir l’evangeli, vam tornar a parlar del significat més profund del que anomenem “miracles”. En el nostre cas, el del retorn a la vida d’un fill jove; i del retorn a la vida d’una mare viuda. Més enllà del llenguatge científic, el relat de l’evangeli ens convida a expressar, celebrar i connectar amb la Vida, en majúscula, com a realitat amagada i simbolitzada en els signes realitzats per Jesús. El relat d’un mort ressuscitat anunciava la bona nova del Regne de Déu, ja present. La comitiva de la viuda, del difunt i dels amics significa el món antic sotmès a l’imperi de la Llei i abocat a la mort. Mentre que la comunitat de Jesús apunta cap a un nou horitzó de Vida, el de la Comunió, que s’ha inaugurat amb Jesús, i que refà tots els trencaments humans, sobre la base d’un Amor més fort que la mateixa mort. El gest de Jesús revela quem el Déu cristià és Déu de vius. En un sentit més moral vam posar diversos rostres al jove a qui Jesús li diu: “Aixeca’t”. Molts nois i noies sense feina ni il·lusió, que viuen enfonsats, sotmesos al l’esclavitud del diner; la nostra mateixa societat, el poble, aclaparat pel desànim, per la manca de perspectives. Nosaltres mateixos, sovint depressius i amb poca alegria. Avui, Jesús ens diu a tots “aixequeu–vos i restabliu les relacions amb els vostres”. Déu es pren seriosament el patiment dels homes. També nosaltres ens hem de prendre seriosament el sofriment dels altres. És clar que això no elimina tots els problemes d’una forma màgica, però sí que ens obre noves perspectives, ens dóna força i llum en les situacions més doloroses. Vam parlar directament de la mort, d’un familiar, de la nostra. I el camí d’arribar-hi, la vellesa, la malaltia… “Perdre el nostre jo ens provoca pànic, angoixa. Però aquest despullament és l’únic passatge per assolir una altra manera de viure que és més enllà del jo” (Melloni). No és pas fàcil, doncs, d’acceptar la mort i menys d’assumir-la activament, com a lliurament i donació de la pròpia vida. La vida és un regal, un do gratuït i amorós, que l’hem de tornar donant-lo igualment, com un acte d’amor. L’entrega o donació d’aquest bé no significa un salt al no-res, sinó el pas a una Plenitud. És, doncs, un nou naixement i, com tots, hi ha dolor i angoixa, però també és una promesa i una esperança. Precisament per a demanar llum i força en aquests moments que necessitem obrir nous horitzons més enllà dels nostres límits demanem el sagrament de la unció de malalts. No és un ritus màgic. Sinó una celebració que fem en comunitat -com tots els sagraments- demanant força per a saber fer, dia a dia, el pas que ens porta cap a la donació total de la vida. juny 7, 2013 Àngel Comentaris Bíblics de la trobada del diumenge

dilluns, 27 de maig de 2013

SOM ADULTS ?

Bé, aquestes poques paraules que Mn. Narcís Ponsatí vol que digui no són pas meves. És el resum del que hem comentat un grup que ens reunim, des de fa uns quants anys, per a fer els comentaris bíblics de la missa del diumenge. Ens formulem preguntes i respostes no teòriques –compromisos- a la llum de la lectura de la Paraula i dels “Apunts d’homilia” de què disposem a la Web les parròquies de Sant Feliu. . Per Pasqua Florida comentàvem aquelles paraules de Jesús: Us convé que me’n vagi…”. “M’allunyo de vosaltres com a Mestre i Senyor, i tornaré com a Llum i Força”. Poc a poc, en cada pasqua, anem entenem el misteri d’aquestes paraules. Perquè aquesta també és una experiència que hem fet tots, com a fills i com a pares. Fins que no ens quedem sols davant la responsabilitat personal d’haver de decidir lliurement temes importants de la vida, no madurem. Som adults en la mesura que assumim els nostres compromisos. Arriba un moment que ens toca a nosaltres, personalment, viure, estimar. Jesús és força, llum, estímul, iniciativa, resposta..., però ara toca a l’Església de continuar la seva tasca. I aquesta Església d’avui i d’aquí –no ho oblidem mai- som nosaltres. Les dones i els homes d’aquí, de l’arxiprestat, som responsables de continuar la missió de Jesús. En aquest sentit, què els diem, als pobres dels nostres pobles? Què els diem, als qui cerquen? Que els diem, als que tenen fam i set de justícia? N’estem segurs, que –com a comunitat cristiana- estem al seu costat? ------------------- . I per la festa de l’Ascensió ens preguntàvem amb els Actes dels Apòstols: “Què hi feu aquí, mirant el cel? ¿No serà aquesta la causa de la tràgica pobresa d’impuls cristià en tantíssimes comunitats cristianes? Ocupats mirant el Papa, o els bisbes, o els mossens o tants i tants “líders religiosos”, no podem experimentar aquella presència transformadora que ens convertiria en vertaders homes adults, capaços de veure, escoltar i respondre al nostre món? Entre nosaltres, el mossèn està al servei de la vida de la comunitat o, més aviat, les persones actives de la comunitat es posen al servei de l’obra del mossèn? Podria ser convenient que les parròquies passessin per l’experiència de quedar-se per un temps sense mossèn? Què passaria? Desapareixerien? S’espavilarien? Madurarien com a comunitat?” Tenim por a ser adults en l’Església? Fent un esforç de reflexió espiritual, imagineu en concret què comportaria, per a la vostra comunitat (parròquia, grup, moviment…), ser adults en la fe? Són preguntes que ens fem les parròquies. Aquests dies celebrem la Pasqua Granada. Una festa de primavera que evoca el gra i els fruits dels cereals dels camps i les plantes. És la festa de la maduració. La majoria de les dones i homes de les parròquies tenim ja una edat “granada”. Tenim anys. Però fer anys no inclou la maduració personal. Les persones només som adults en funció dels compromisos que prenem, exercitant la nostra llibertat. Emancipar-se, exercir la llibertat no sempre és fàcil. Hi ha la por, la soledat, el vertigen, la responsabilitat, el risc d’equivocar-nos ... La madures és una utopia a la qual tots hem de tendir, i ens hem d’acostar. De vegades és més fàcil obeir, complir les lleis, les normes, mirar i seguir els líders, polítics o religiosos. O evadir-se. El desencant, la desil•lusió, ens podria portar al tancament i a la involució. Les persones comptem amb un potencial humà capaç (llibertat, intel•ligència, bondat, imaginació ...) que hem de desplegar, activar i compartir amb els altres ciutadans per a tirar endavant la comunitat, la societat; per a fer una humanitat millor, diferent. Fins ara ho varen fer els nostres avantpassats. Nosaltres n’hem gaudit. Ara ens toca a nosaltres deixar una societat més digna per als que han de venir. És aquella frase de sant Crisòleg (s. V) que sovint cita en Narcís Comadira: “Els antics van viure per a nosaltres, nosaltres vivim per als qui vindran, ningú no viu per a si mateix”.