dimarts, 23 d’agost del 2011
LES TAVERNES DEL POBLE
(Fotografia de La Pansa)
Recordant Pepe Giró
Les tavernes, pròpiament dites, eren les botigues del poble on es podia beure un got de vi. Se n’hi podia comprar a litres per casa o, també, s’hi podia anar a sopar amb el plat a la mà i fer-se servir un petit de vi en un porró. Eren, d’altra banda, llocs de trobada. Pescadors, tapers i menestrals hi trobaven recés i escalf davant de qualsevol contratemps, i una estona per “enraonar”. Diuen que beure sol és un vici, i que beure amb un amic és una festa. Imaginin-se, doncs, com seria l’ambient de la ciutat, en aquest món tan llunyà del 1905, en una població de menys de tretze mil habitants que comptava amb quaranta tavernes plenes de vida, de llibertat i de tertúlies polítiques i musicals constants. A més a més, onze cellers, quatre casinos i sis cafès habilitaven altres territoris lliures -espais d’oci reservats als homes- estimulats pels millors ideals àcrates.
“En aquella època les tavernes es guanyaven bé la vida. El vi produïa benefici. I les més importants, pel que fa a l’elaboració pròpia del vi, varen ser cal Coix, can Saura i La Pansa. Les altres eren més modestes”, recordava Pere Pujol i Jordana, de la taverna de can Peric al carrer de Sant Joan. Una taverna que, segons Gaziel, “no tancava mai del tot”. A les tres de la matinada s’hi trobaven les colles de boletaires amb els pescadors que “compareixien, embofegats i humits, els pescadors de les primeres barques que tornaven de passar la nit en mar, portant enganxat a les garibaldines de llana un rellent d’escata fresca que era l’anunci infal•lible que hi hauria sardina”.
Les tavernes de la postguerra
Amb menys població i més gana, les tavernes de després de la nostra guerra acollien els primers obrers immigrats, alguns d’ells en llibertat provisional, perquè eren els locals públics més confortables. Amb l’excusa d’un got de vi, hi podien trobar companyia i un xic d’informació en un ambient obert i tolerant. Els taverners “fiaven”. Llavors, encara s’estilava de canturrejar alguna tonada al compàs dels acords d’una vella guitarra. Això sí, ara s’havia d’anar molt en compte amb la lletra de les cançons, que havia de tenir un bon to “moral”. Tampoc no s’hi podia renegar, un costum tan habitual en l’ambient tavernari! I el més insòlit: s’havia d’anar a dormir d’hora per ordre governativa, en un poble de vida nocturna,de pescadors que embarcaven a les “trenyines”. Així i tot, són abundants les anècdotes que se n’expliquen, algunes de pintoresques. I és que, com sempre, entre la clientela, hi havia els tipus més curiosos, “tocats de garbí”; borratxos uns pocs, i tots absolutament addictes a la seva taverna. Malgrat l’alt grau de masculinització del món de les tavernes, és just assenyalar que hi hem trobat dones sofertes i coratjoses, que hi treballaven de debò.
En aquesta època, les tavernes a Sant Feliu no arribaven a la vintena. Les més solvents i conegudes encara treballaven: can Saura, cal Coix, La Pansa, el Tres Tombs, cal Trafí, can Toni, can Peric, L’Empordanesa, el Nou Noé, can Seis (cal Canari), etc.
A can Saura i a can Seis, s’hi cantava
Poc a poc, les tavernes s’anaren transformant. L’estiu de 1952, amb tan sols dotze anys, vaig tenir l’oportunitat de conèixer la taverna L’Empordanesa, al capdamunt de la carretera de Palamós, molt a prop del pont del tren i dels burots, més ençà de la Creu de Sant Pol. Sobre totes les taules rectangulars de marbre i peus de ferro hi havia els sifons en envasos peculiars que anunciaven amb lletres grosses la seva procedència ganxona.
És clar he anat -i hi vaig- a la Pansa del carrer de les Eres. La taverna més emblemàtica i resistent a tots els embats moderns. Molt a prop seu, al carrer de Santa Teresa el 1947 obrí les seves portes una de més petita, la dels Tres Tombs.
Vaig escoltar en directe la veu abaritonada de xantre d’en Pere Albó de la taverna can Saura a la Plaça, i especialment, la de l’Arnaldo Maymí, es Canari, magnífic tenor amb coneixements i experiència musical, a la petita taverna del Passeig que portava amb la seva dona, la Lola de can Seis, l’antic nom de cal Canari. Cantava fragments d’òpera i alguna que altra havanera.
L’escriptor gironí Pla i Cargol observà que: “entre les colles que aconseguiren un cert renom en el cant de les havaneres, hi figura la de Víctor El Canari, de Sant Feliu de Guíxols”. Víctor Maymí era germà de l’Arnaldo. Ambdós compartien la feina d’anar a pescar i l’afició per la bona cançó.
Però, l’una i l’altra anaren enfocant la taverna -i la cançó- al client estranger. Altres establiments es convertiren en restaurant, com la de can Toni, o bé tancaren, com la taverna famosa de cal Romaguer del carrer de l’Algavira. Cèlebre -i un xic mitificada- perquè l’havia regentada Josep Irla Rovira, el pare del president de la Generalitat a l’exili. Durant la postguerra, però, tothom la coneixia com la taverna del cal Trafí, en al•lusió al darrer propietari Pere Trafí. L’amic Lluís Molinas la recordava així: “Dins el local, atapeït, un fum espès amb prou feines deixava entreveure els grups d’homes, amb gorra o boina, la majoria, que, al voltant de les taules, i enmig d’algun renec o d’un traguinyol del porró que tenien al davant, manipulaven amb gran agilitat el llardós grapat de naips que sostenien a la mà. Als llavis, un repastissó de caliquenyo o la burilla mig apagada d’un modest “caldo de gallina”, aconseguit mitjançant targeta de racionament. Algunes vegades, des de l’interior es podia escoltar el so d’una guitarra i una veu ben timbrada entonant “quan jo tenia quatre anys”....”.
La Maria Rosa del Gas Vell
La Maria Rosa Solé i Saurí del Gas Vell va néixer l’any 1934, quan tan sols feia un parell d’anys que el seu pare Mariano- bosquetà, fill de Cassà- havia posat una taverna al local que havia ocupat l’antiga fàbrica de gas. D’aquí el nom de la taverna emplaçada al carrer de Santa Magdalena, entre la riera de Sant Amanç i el camí que, encara avui, porta a les hortes del Molí d’en Blanc, seguint la llarga nau de la fàbrica Bender.
La Maria Rosa, casada amb Agustí Bosch -gironí del carrer Nou-, prengué molt aviat les regnes de l’hostal més popular de la postguerra guixolenca.
diumenge, 14 d’agost del 2011
L’ESGLÉSIA NO ÉS AIXÒ (JMJ)
(Fot. Surt de la parròquia la verge de Fàtima,1948)
Ja fa uns anys que en Pere Torras, de la parròquia de Vilartagues, es preguntava “On vas Església?”. I la seves reflexions eren aquestes que avui recordo amb motiu de les jornades de la joventut catòlica a Madrid (JMJ).
Entre altres coses afirmava que “de fet, en una societat plural com la nostra les jerarquies religioses no tenen més poder que el que se’ls vulgui reconèixer, perquè la GENT (i també la gent d’església) sabem que som lliures, se’ns reconegui o no. [...] La primera reforma que necessita l’Església és precisament deixar de ser jeràrquica. I no podem esperar que la jerarquia des jerarquitzi l’Església.
Jesús va dir: On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo estic en mig d’ells (Mateu 18,20). No necessitem res més. El flux de la vida cristiana no va de la JERARQUIA a la BASE sinó que es genera directament a la BASE quan unes persones opten per viure d’acord amb unes actituds i comportaments de comunió amb tothom.
La JERARQUIA, que ja en si mateixa és una desviació respecte a l’Evangeli, actualment està esdevenint cada vegada més injusta per la gran força que li donen els mitjans de comunicació.
A l’Església no pot haver-hi cap altra forma d’AUTORITAT fora d’aquella que consisteix en SERVIR. I no s’hi val a fer trampes pretenent DOMINAR sobre els altres dient que és un acte de SERVEI. L’autèntic SERVEI només pot prendre forma d’AUTORITAT si ho decideixen, i, en la mesura que ho decideixen, els “servits”.
És l’hora de les Comunitats. Aquestes neixen per alguna classe de coincidència entre persones que han escollit viure en comunió amb els altres i amb el seu entorn. Després, cada comunitat anirà trobant la seva manera d’estructurar-se i de relacionar-se amb les altres comunitats germanes. La nova Església només pot ser fruit de la confiança generalitzada envers les persones i envers les comunitats que vulguin formar”.
Han passat un quants anys, i les coses continuen igual o pitjor.
Demà,en la festa de l’Assumpció de Maria
Demà, tots els grups de cristians que es reuneixin, llegiran en el Magníficat :
“El Senyor...ha mirat la petitesa de la seva serventa”.
Segons el mateix Pere Torras: “En la nostra Església, és en l’àmbit de les comunitats petites i senzilles on s’està redescobrint aquest missatge de la Bíblia. Són les comunitats minúscules i petites les que fan l’experiència que Déu mira la seva petitesa.
Per contra, a nivell de la “gran” Església (la “Cristiandat”), sembla que s’hi continua enyorant l’antiga grandesa social (tan poc cristiana!). Sembla que els grans sacerdots i els ministres de grandesa no acaben de superar la mentida del Poder, i, amb grans concentracions i solemnes espectacles, volen mostrar a tothom que encara som importants.
Estem generant una Nova Humanitat, i tot fa pensar que en aquesta Nova Humanitat encara no s’hi superarà la mentida del Poder; la mentida de separar “grans” i “petits”. Si és així, l’aportació dels deixebles de Jesús a aquesta Nova Humanitat haurà de ser des de la petitesa, i ajudant a dessacralitzar tota forma de Poder. A més, la fidelitat als “petits” exigeix excloure tot signe de grandesa, tant si es tracta de grans catedrals com de grans celebracions. I no serveix d’excusa dir que són una herència del passat que l’Església ha de mantenir. En el passat, per bé i per mal, l’Església s’identificava amb la mateixa societat. Així doncs, es pot considerar que la Societat és també hereva legítima d’aquestes antigues grandeses. En tot cas avui dia aquestes grandeses poden tenir més fàcilment una destinació social si són propietat de la Societat que si són propietat privada de l’Església. I l’Església podria ser fidel al missatge de Jesús, i sincera. La petitesa no pot ser una estratègia. La petitesa només val si és real, i viscuda de cor”.
Església i sistema eclesiàstic
En resum. Tot plegat m’obliga a distingir l’Església, del sistema o estructura eclesiàstica. Crec en l’Església com a conjunt de comunitats inspirades en l’Evangeli. I critico i lluito contra totes les formes d’un sistema o d’estructura eclesiàstica que utilitza la fe i l’Evangeli per a mantenir-se en el Poder i per conservar els seus vells privilegis socials en una societat laica i plural. Com també respecto aquelles altres expressions religioses que, com Càritas per exemple, intenten ser fidels a l’esperit de l’evangeli que opta radicalment a favor dels més pobres i marginats de la nostra societat.
Personalment penso que la manifestació de joves catòlics a Madrid (JMJ) té més a veure amb el muntatge espectacular del sistema eclesiàstic que ve a dir-nos: “encara som importants en aquesta societat”, que no pas en l’Església que ha rebut el missatge d’humanitzar la societat des de la petitesa de la base, de la feixa de baix.
dimarts, 9 d’agost del 2011
GOIGS DE SANT FELIU DE GUÍXOLS
Ara farà 60 anys que Gaziel, entre el mes d'agost i setembre de 1951, va escriure els seus Goigs de Sant Feliu de Guíxols, amb dedicatòria a Marian Vinyas i que, com tothom sap, són la gènesi del llibre Sant Feliu de la Costa Brava”. El Goigs d'Agustí Calvet es publicaren el 1952.
I que n’ets de ben plantada
DINS UN CLOT, com dins un niu,
tota fina i encalmada,
entre l’aigua assoleiada
i el recer del bosc ombriu:
ai, ciutat de Sant Feliu
arran de la mar salada!
* * *
Amb inesperada rauxa,
del Vuit-cents cap a la fi,
la sort et va convertir
en una petita Xauxa.
Mentre a l’espanyol, batut
a Cuba i a les Filipines,
el coronaven d’espines,
el <
Sense estorbs ni trenca-caps,
com un que ni se n’adon,
a totes les parts del món
enviava suro i taps.
Amb les mans sempre ben netes
i un gest tot ple de candor,
ell cobrava en peces d’or,
mentre pagava en pessetes.
Pel Pertús bufava una aura
que ens duia francs com un sol:
corrien marcs per Sant Pol
i esterlines pel Ridaura.
El taper i el pescador
eren reis sense corona,
que a Palamós i a Girona
es feien dir <
Treballaven amb catxassa
tres dies setmanalment,
i encara deia la gent
que tots treballaven massa.
Una vida tan feliça
sols la podien portar
uns que sabessin lligar
els gossos amb llonganissa.
Doncs, ningú sabrà mai com,
però a cada dos per tres
es buidaven els carrers
i <
Homes, dones i quitxalles
per monts i valls s’escampaven,
i les tartanes bolcaven,
en mig de cants i rialles.
Era una immensa bonança,
com si tot l’any fos un maig.
Venien seguit, a raig,
els millors xampanys de França:
i eren les menges corrents
capons, déntols i llagostes:
rodaven tortells a embostes,
i els feixos d’havans, a cents.
A l’ermita del Remei
s’hi feien grans costellades:
i d’oques, se n’han menjades
sota l’Arbre del rei!
Entre Romanyà i Les Comes
passant pel bosc d’en Rabell,
veieu conills sense pell
i pollastres sense plomes.
Pujaven, de mil indrets
a Sant Grau i Sant Baldiri:
el menys era dur-hi un ciri,
i el més, aplegar bolets.
La Conca, Sant Elm, Canyet,
Font-Picant, Monti-Calvari,
ningú deixava d’anar-hi
a tastar un peix amb suquet.
De Solius a Giverola
hi havia una gran farum
que era el deleitós perfum
del xup-xup de la cassola.
I, a força d’alçar els porrons
de xampany i de garnatja,
pel bosc corria una ratxa
de sospirs i de petons:
car amor tampoc dormia
- com més viu és, menys es veu –
amagat com un dèu
i dolça com la malvasia...
En venint de l’hora frescana
quan el sol tombava el caire,
esclatava forta, en l’aire,
la cobla de la sardana,
amb cançons fines, lleugeres,
com l’aigua del rierol,
plenes de llum i de sol,
del gran <
ballades que encara són
la remor més genuïna
del passeig de la marina,
el passeig més bell del món:
fet de cinc rambles tan grans,
que ell tot sol desmentiria
l’ancestral gasiveria
que ens pengen als catalans:
i on, llavors, el bo i millor
s’hi feia grans barretades:
elles, totes estofades,
i ells, de vint-i-un botó.
Ai, braser ple de guspires,
món petit i ben tancat,
amb perfum de tap cremat,
de musclos i pallerides!
* * *
En mig de tantes dolçors
Sant Feliu tenia encara
una altra cosa més rara,
i és que tenia senyors.
Senyors de cos i esperit
gent de pro, que feia tropa,
viatjant per tota Europa,
sense passar per Madrid.
El diner i la cultura
ací es van saber casar,
i era de tot l’Empordà
el pot de la confitura.
A Sant Feliu tota ufana
era oberta al pensament,
com en ple Renaixement
una vila italiana.
La millor menestralia
en el Casino del Nois
(que n’estaven de cofois!)
gran biblioteca hi tenia.
Amb certs aires de bruixot,
vetllant de nits, solitari,
dels astres l’immens desvari
seguia en Rafel Patxot.
L’Agustí Casas escrivia
un català pur i fi:
hi havia mossèn Maimí
que era un pou de Teologia.
Pro l’Albert, home d’esquerra,
va ser, apuntant més alt,
el líric més musical
que ha donat la nostra terra.
Sant Feliu, llavors bullia
com no us ho podeu pensar:
per xó hi podien passar
els miracles cada dia.
Un impressor, En Viader
tingué el lluc fenomenal
d’imprimir un llibre genial
en suro, en lloc de paper.
I encara una altra de bona:
sense com va ni com ve
una quants <
el carrilet de Girona.
De tot hi havia una mica:
omplien la nit i el dia
pintura, ciència i poesia:
pro el gros va ser la música.
Tenim un dels Vidals,
en Salvador, bon xel•lista,
i en Rovira, un organista
de bon gust i grans cabals.
Va portar d’Estats Units
una orgue que enamorava,
i a casa seva donava
concerts i xefles, les nits.
(L’orgue, avui, font de dolçor,
omple diumenges i festes,
de melodies celestes
l’ermita de S’Agaró.)
Un quintet, compost d’amics,
interpretava amb desfici
el meravellós seguici
dels mestres, moderns i antics.
Voltada d’horts i florestes,
la casa era un santuari
on anaven a evocar-hi
les veus de les grans orquestres
que Europa feia sonar
a Bayeruth, París i Múnic:
ai, a Espanya era el lloc únic
per saber-les escoltar!
Al jardí, un chor de gripaus
acompanyava amb sordina
la revelació divina
de Ricard Wagner i Strauss...
Però vós, Vinyas –a qui
van aquests Goigs dedicats -,
i éreu, dels enamorats
al piano, un pur trafí,
i encara ho sou: - d’ajudar
m’hauríeu amb vostre senderi,
a explicar el gran misteri
que ara a mi em toca contar.
I és que, al ple d’aquell festeig,
- mig rellotger, mig poeta-
ens va néixer el gran Garreta,
espontani com un reig:
increïble fill del Sol
desposat amb la mar blava,
que cantava i refilava
com la merla o el rossinyol!
Ai, quin temps i quines menes
d’homes forts i esperits lleus,
que eren estimats dels déus,
les muses i les sirenes!
És tan alta llur memòria
i llur esplendor tan viu
que ells seran tot Sant Feliu
davant el món i la Història.
* * *
Res tan curt com la disbauxa
res més breu que el paradís
res tan feble i fonedís
com les delícies de Xauxa!
Ai, qui ens ho havia de dir
que una florida tan rica
hauríem, de mica en mica,
veure-la secar i marcir?
Un seguit de malvestats
ha caigut damunt la terra:
la guerra sols porta guerra,
i els disbarats, disbarats.
El món se’ns ha tornat boig,
la vella Europa és uan olla:
tot desbarra, tot trontolla,
i el boig se’ns ha endut el goig.
Els afanys de cada dia
ens han ben aclaparat,
i els pollastres s’han tornat
ocells de mitologia.
Adéu, Sant Feliu dels bons.
Pel teu cel de llums tan fines
ja no hi volen les cardines:
les fan fugir els avions.
La cultura...? Ai, la cultura!
Mai ningú no podrà dir
quina ha estat la trista fi
d’aquell pot de confitura!
Hem perdut tantes coses,
que no és pas gens d’estranyar
si ara es sent l’ase bramar
on abans florien roses.
Els fills d’aquells que la toga
portaven dels escollits,
llegeixen, ara, ensopits,
articles d’en Galinsoga.
I, en lloc de parlar amb els déus,
amb la musa, o la sirena,
enumerats per l’esquena,
ara juguen amb els seus peus...
Prò, aquestes són les batalles
inevitables del món:
doncs ja és sabut que tot són
jocs de rialles i ploralles.
Si sempre la reravera
segueix fatalment l’estiu,
també és cert que tot reviu
en tornant la primavera.
Els bons temps prou revindran,
portats pels uns o pels altres,
i si no els veiem nosaltres,
els fills o els nets els veuran.
Per damunt de tanta runa,
malgrat el fang i la fel,
ens queden mar, terra i cel:
la nostra més gran fortuna.
I amb dissort o amb benaurança
això mai no ens ho prendran:
que els home sempre diran
davant de tanta bonança:
Ai, que n’ets de ben plantada,
amorosa com un niu,
tan dolça i tan encalmada
entre la boscúria alada
i el sorral com un caliu:
Ai, ciutat de Sant Feliu,
arran de la mar salada!
Agost-setembre 1951
dissabte, 6 d’agost del 2011
NOMÉS TISORADA ?
(Fot: Nens a la font)
Alguns “amics” del facebook m’han demanat el perquè no estic gens d’acord amb les retallades del Govern català. Sóc una persona normal que, com moltes, les pateixo en pròpia carn, i comparteixo el sofriment de les persones del meu entorn. Sense uns coneixements específics d’economia, reconec la complexitat del tema pel seu context global i, per tant, pel poc marge que al govern li queda, entre la pressió d’Europa i la d’Espanya.
Així i tot em sembla que no és correcte insistir tant i només en la “necessitat” de la retallades que proposa el Govern català per tal de reduir el dèficit. Com si volguessin fer-nos creure que existeixen unes raons objectives, tècniques, i que, doncs, no hi ha alternativa possible. Penso que també hi ha unes raons ideològiques i d’interessos de classe que no suren, que es volen disfressar. El pacte de CiU amb el PP, sobre aquest, és molt clar. I si guanyen les eleccions, PP i CiU ens abaixaran les pensions als jubilats. És la darrera mesura o tisorada fàcil que els queda.
No es pot parlar de despesa sense parlar d’ingressos. El dèficit també es pot eixugar, a més a més, a través d e l’augment dels ingressos. Mesura de la qual el Govern no vol sentir-ne parlar. És més fàcil suprimir treballadors de les plantilles de les empreses públiques, interins, eventual o contractats, que no pas rebaixar el sou dels alts directius, assessors, comunicadors i polítics.
Veig, contra el que es va dir, que els càrrecs de confiança augmenten en les institucions, quan havien dit que això aniria al revés. Per què no se suprimeixen diputacions, consells comarcals,...?
“Reduir la despesa pública en temps de greu crisi econòmica és una irresponsabilitat, disminuir la despesa en salut és una injustícia social, retallar la despesa en salut mentre s’elimina part de l’impost de successions és immoral”. És l’opinió d’uns economistes, d’uns entesos que han estudiat el tema.
Abans de començar les “retallades” en salut i educació no s’havien de fer uns estudis i anàlisis exhaustives per detectar on eren les deficiències i resoldre-les per altre vies d’estalvi?
Per què no es grava les rendes i els beneficis del capital financer i dels banquers, responsables de la crisi financera?
La millor manera de reduir el dèficit és augmentar el creixement econòmic i la capacitat adquisitiva de la gent. Això m’ho diu un comerciant de Sant Feliu, que aviat haurà de tancar la botiga. La gent no gasta. No pot. I si baixa el consum i la inversió pública, com es produirà la recuperació econòmica?
Per tant, és clar que hi ha d’haver mesures de racionalització i d’estalvi en la despesa publica, també en la despesa pública social. Però, d’altra banda, s’han d’augmentar els ingressos, s’han d’apujar els impostos a les classes més benestants, i evitar-ne el frau o l’evasió de capital –cosa que, històricament, ha passat durant totes les crisis econòmiques. D’aquest recurs, els polítics no en parlen mai, ni ho faran. Perquè seria reconèixer que ells -i la classe social que representen- han de contribuir més. I això és molt difícil, per no dir impossible.
És més fàcil parlar demagògicament de les petites “trampes” de la gent que està a l’atur, de controlar o suprimir les petites ajudes familiars, la percepció del PERMI... Això, segons la seva opinió és mantenir “vagos”... Això no vol dir que no hi hagi necessitat de fer més controls sobre els probables abusos.
Amb aquesta mesura hi haurà més fractura social.
És la sort del pobre que, a més de ser la víctima d’un sistema que no funciona, el sistema el fa culpable. No té treball, ni casa..., i vol viure!
Quin és el règim de jubilació dels politics?
Tothom té dret a una vida digna -alguns sectaris només el tenen en compte quan parlen de l’avortament-, i per tant, al treball i a l’habitatge.
El cas de Somàlia és revelador. Tots som Somàlia, i ens n’hem de sentir solidaris, sabent que no és la sequera la causa de la fam. Sinó l’especulació que, des d’un llunyà despatx, maquinen unes persones amb els preus dels aliments.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)