dissabte, 29 de gener del 2011

ELS DARRERS DIES DE LA REPÚBLICA (Gener-febrer de 1939).


Apunt biogràfic de Ramon Sais i Sendra, el darrer alcalde de la República

Ramon Sais i Sendra va néixer a Sant Feliu de Guíxols el dia 1 d’abril de 1885. Era taper d’ofici, per compte propi.
El 1919 va ser elegit president de la junta de la cooperativa La Guixolense. Càrrec que exercirà fins al final de la guerra.
Més tard va formar part de l’associació lliurepensadora i arribà a ser-ne president.
El 1937 entrà a l’Ajuntament com a regidor per ER

I l’1 de febrer de 1939 va ser nomenat alcalde del consistori republicà, dos dies abans que les tropes franquistes entressin a Sant Feliu.

Els darrers dies de la República i de la guerra

Les anotacions que Ramon Sais ens ha deixat sobre els darrers dies de la República i de la guerra a Sant Feliu, encara que breus, són úniques i importants per adonar-nos del seu dramatisme i de la valentia del seu autor.

Són els darrers dies del mes de gener de 1939 (ara fa 72 anys):

“[...] l’Esquerra s’ha de retirar, primer el que cal és que cada un sigui al seu lloc i després si les circumstàncies ho aconsellen fer-ho tots plegats”.

“25/1 (dimecres) En Collell[1] ens diu confidencialment, en nom de l’Irla, que la situació es molt precària, que es considera la causa perduda a menys que un miracle o causes fortuïtes fessin canviar el curs de la guerra; que aquest va ésser un motiu de no volguer nomenar regidor en aquests moments; que es procuri destruir tot document que es consideri comprometedor i.... no va dir quina havia d’ésser la nostra actitud per evitar els perills personals que d’això se’n podrien derivar. Varem quedar a l’eventualitat de les circumstàncies, sense mitjans per a defugir la persecució de les hosts feixistes”.

“26/1 Dijous.- En Cruañas, E[2]. ens diu que ahir, dimecres, havia anat per veure l’Irla a Castell d’Aro[3], i que l’havien informat que el dematí havia marxat, amb llurs familiars, no sabien ahont (sic).


“El dimecres també hauria estat aquí en F. Isgleas[4], segurament per informar als seus amics de la situació política i militar de la lluita que sostenim.

Avui, a l’anar a l’Ajuntament, a les onze del matí, ens diuen que en Sala[5] ha dit que sortia 3 ó 4 hores i que en Carbonell[6] es posés d’acord amb el comandament de la plaça, per ultimar la incorporació de les lleves que aquest dia ho tenien de fer.

“27/1 divendres.- Ens enterem que durant la nit han desaparegut tots els regidors de la CNT (Sala, Pascual J., Vicens, Puigdemont i Sala F.) i els del PSUC, com també altres dirigents obrers. Quedàvem en Pascal i jo, que sapiguem.

“28/1 dissabte.- A l’Ajuntament tot tancat, circulant els mes fantàstics rumors referent al curs de la guerra. Soldats que baixen del front invadeixen la ciutat”.

“29/1.- Ha arribat la 3ª Divisió i es convocat un acte públic perquè el poble vagi a la constitució d’un nou Ajuntament, no compareguent-hi ningú”.

“1/2/39 (dimecres).- Al matí queda constituït l’Ajuntament, encarregant-me de l’Alcaldia, en Cruz a Proveïments, en Mestres a Finances, en Pascal a Governació i en Ribot a Treball. És fet un pregó donant compte al poble d’aquest acte, juntament amb un altre que, per ordre de l’autoritat militar, s’obligava a tots els amos dels establiments a tenir obertes les seves portes al públic, des de la 10 del matí a les 2 de la tarda”.

Així doncs, Ramon Sais va tenir la valentia d'acceptar el càrrec d'alcalde –el darrer- de la Segona República dos dies abans que entressin les tropes franquistes. El consistori, tal com ell diu, va quedar constituït de següent manera:

Alcalde - President: Ramon Sais Sendra (ERC)
Conseller de Treball: Benet Ribot Lluhí (PSUC)
Conseller de Governació: Josep Pascal Frigola (PSUC)
Conseller de Finances Sebastià Mestres Poch (CNT)
Conseller de Proveïments
i Serveis Públics Francesc Cruz Darna (ERC)

L'endemà, 2 de febrer, quan el pregó signat per Ramon Sais donava a conèixer als ciutadans la nova constitució de l'Ajuntament, l’avançada de l’exèrcit insurreccional ja ocupava els turons de l’Ardenya.

El 3 de febrer les tropes franquistes feien la seva entrada triomfal a la ciutat i, tot seguit, nomenaren alcalde Vicenç Gandol i Jordà.

[1] Bartomeu Collell i Juera, del Centre federal.
[2] Enric Cruañas i Gispert.
[3] La família de Josep Irla s’havia refugiat per protegir-se dels bombardejos, com tanta altra gent de Sant Feliu, a can Tunot, a Castell d’Aro, prop de la carretera. En Xicu Irla i la Maria Duran s’havien instal·lat a Solius. El dia 25 de gener, en cotxe oficial, Josep Irla i família es van traslladar a la frontera i el 27, segon la neboda Pepita, i el 28 de gener, segon escriu Josep Irla en les seves memòries, entraven a França.
[4] Guixolenc dirigent de la CNT, de qui n’hem parlat abans.
[5] Cristòfor Sala, president del Comitè i alcalde de Sant Feliu.
[6] Antoni Carbonell Cosp, funcionari oficial de secretaria?

dijous, 27 de gener del 2011

EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL I DEL FRANQUISME


Dissabte 29 de gener 2011

. A les 12.00 h Inauguració de l’escultura en memòria de les
víctimes de la Guerra Civil i del franquisme
,
obra de l’artista Anna Gutiérrez, a la plaça del nou Hospital, a l’antic camp de futbol.
Organitza: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.
Col·labora: Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.

. A les 19.00 h, al Monestir, presentació del volum 29 de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, dins del qual hi ha un treball dedicat a la persona de Ramon Sais i Sendra (Sant Feliu de Guíxols 1885-1967), el darrer alcalde de la República.

Compliment d’un acord municipal

Es compleix, per fi, l’acord que el Ple municipal va prendre a proposta del grup municipal d’ICV-EUA -a part de la placa commemorativa de les víctimes dels bombardeigs posada a la casa de la Vila- de col·locar en un lloc adient un monument commemoratiu de totes les víctimes de la Guerra Civil. Era el 26 d'abril de 2007.

Una decisió que coincideix amb els objectius que s’havia marcat el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, d’acord amb el que estableix l’Estatut: vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya, com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques.


(Seria molt preocupant que, avui, amb les retallades de pressupostos de la Generalitat s’intentés desmantellar o reduir a pura simbologia la institució pública del Memorial Democràtic, que impulsa aquests homenatges i desgreuges a totes les víctimes per la democràcia).

Coincidència

La inauguració de l’escultura en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme -col·locada, per cert, en un lloc ben adient, en una zona on varen morir diverses persones de Sant Feliu per més d’un bombardeig-, coincideix amb la presentació d’un treball –dins el volum de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà- que fa memòria d’una de les víctimes, Ramon Sais i Sendra.
Amb el ben entès que “víctima” de la Guerra Civil i de la seva continuïtat -el franquisme- va ser-ne tota la societat democràtica, en general. Tota la població guixolenca. No van ser víctimes només els guixolencs morts, d’un costat i l’altre. Víctimes, ho varen ser totes les persones que es varen mantenir fidels al govern democràtic, republicà, legalment constituït. Víctimes d’una guerra “provocada” (Rovira i Virgili) per la dreta més conservadora que venia preparant amb una rebel·lió militar des de l’endemà mateix del triomf de la República del 14 d’abril de 1931.

(Aquesta primavera tindrem ocasió de recordar-ho, quan farà 80 anys, i el juliol 75, del cop d’Estat militar).

Venia de lluny, doncs, la insurrecció militar de caire feixista. I la violència generada no va acabar amb el final de la guerra, sinó que el franquisme va continuar exercint-la durament contra tots els demòcrates.

La llibertat i la democràcia en aquest país va començar el 14 d’abril de 1931, i va ser violentament estroncada per l’aixecament de juliol de 1936, que va provocar una guerra i la seva continuïtat durant el franquisme.
Que encara avui es reivindiqui la memòria històrica és un signe de qualitat democràtica. És un valor democràtic i és, alhora, una manifestació de llibertat.

Agraïments

Al regidor d’ERC, Jordi Vilà, i a tots els membres del Museu d’Història de la ciutat que han treballat perquè l’acord a dalt esmentat sigui una realitat.
A l’artista Anna Gutiérrez, i a tots els concursants.

divendres, 14 de gener del 2011

JOSEP AMAT i PAGÈS (1901-1991)


[(AMAT: "L'home del globus" (1965)]

ALS VINT ANYS DE LA SEVA MORT

“El 17 de gener de 1991, després d’un empitjorament del seu estat de salut agreujat per la mort de la seva esposa, que havia tingut lloc temps abans, Amat va seguir la seva estimada Isabel en el darrer trànsit, i va ser enterrat al seu costat a Sant Feliu de Guíxols”.
Amb aquesta frase acaba una de les moltes biografies que s’han escrit del pintor que va morir ara fa vint anys.
A partir de l’any 1934, que va fer estada a Sant Feliu, va quedar-hi “enganxat” per la ganxona que més tard seria la seva esposa, Isabel Girbau.
I les seves pintures i dibuixos reflectiran l’afecte, tendresa i sintonia que sentirà sempre més per la ciutat que li va oferir tanta bellesa humana i paisatgística.
Josep Amat era un artista pintor que normalment s’expressava mitjançant el color. Però, alhora, va ser un artista que va donar molta importància al dibuix, base de totes les arts plàstiques. De tal manera que el dibuix, en el conjunt de la seva obra, tindrà entitat pròpia.

El passeig del Mar
De l’1 d’agost al l’1 d’octubre de 1995, a les sales del monestir, el Museu Municipal va organitzar una exposició: “El passeig del Mar de Sant Feliu vist per Josep Amat”.
El dia 4 d’agost, el periodista i escriptor gironí, Narcís-Jordi Aragó (aquests dies ha escrit un article preciós: “Nadal amb Màrius Torres”) pronuncià una magnifica i contundent conferència que ell va titular: “Josep Amat i el passeig del Mar: un paisatge i un patrimoni”. És evident que no podem reproduir-la aquí, però ens quedem amb la invitació final: “Que Sant Feliu que va saber crear un passeig per donar forma al seu desig de civisme, no es pugui veure mai esborrada pels desitjos forassenyats dels incivils. Que Sant Feliu pugui ser sempre i amb plenitud, com Josep Pla deia que ho era Roma, “una ciutat per passejar i civilitzar-se”.

A partir d’aquella efemèride, en què es van exposar quadres de la col·lecció que té Carmen Cervera, Thyssen Bornemisza, la baronessa va començar a parlar amb el Museu d’Història -el fill gran del pintor n’era membre- de la possibilitat de crear un espai a l’edifici del Monestir per tenir-hi els seus quadres, especialment la col·lecció Amat. Així va començar la idea de crear el Museu Thyssen.

Penso que l’obra de pintura i el dibuix de Josep Amat, sumada a les paraules de Narcís-Jordi Aragó, a les de Gaziel i a les de Pla, encara avui interpel·la -i ho continuarà fent- qualsevol intent d’espatllar un xic més el Passeig de Sant Feliu.
Com saben els lectors, en èpoques passades, hi va haver dos intents fraudulents de construir edificis sobre el passeig: primer intent d’edificar-hi cases de 1797 a 1817; segona confabulació, de 1866 a 1872. Dos historiadors guixolencs n’han parlat amb fonament, Joan Torrent i Fàbregas i Lluís Esteva.
En canvi, el passeig Marítim -continuació del passeig de Mar- no va tenir tanta sort. Els poderosos es van sortir amb la seva, i s’ hi va bastir, sense complir la normativa paisatgística, el Club de Mar. I allí el tenim, privant tota la vista de la badia i privatitzant [per O M] espais marítims públics. En la dictadura i en la democràcia “poderoso caballero es Don Dinero”. Només cal veure els sous de l'Aznar i de Felipe González!

L’amenaça del passeig avui no ve per la voluntat d’aixecar-hi edificis. Ara tothom coneix la desmesura del creixement urbanístic. Ara que no hi ha res a fer amb tants pisos buits.
Jo em temo que el perill vingui pel desig de fer-hi un aparcament subterrani. Els tècnics diran que avui hi ha mitjans suficients com per a preservar-ne el paisatge patrimonial. Però en quants edificis municipals les previsions dels tècnics no s’han complert?

És la meva temença que, ben segur, compartiria Josep Amat artista, i Carmen Cervera també.

dilluns, 3 de gener del 2011

ÀLBUM DE FOTOS D’EN LLUÍS PALAHÍ I XARGAY

(Fot: Lluís Palahí, el primer a la dreta, a la sagristia amb la redacció d'Àncora, el 29 de gener de 1967).

Nou audiovisual produït per Toni Films.

L’Anna Vicens ha realitzat -amb la col·laboració de Judith Albertí, Anna Ferrer Vicens, Antoni Ferrer i Antoni Ferrer Vicens- un nou documental de Sant Feliu: L’àlbum de fotos d’en Lluís Palahí i Xargay.
Podria semblar que només es tracta d’un recull de fotografies del cronista i fill il·lustre de Sant Feliu (2002), en Lluís. Però el treball realitzat per l’Anna conté i mostra una part de la història de la nostra ciutat. És, de fet, una passejada visual del passat a través de les fotografies -en aparent moviment-, i de la veu -que conta i que canta- d’en Lluís Palahí. En el documental hi ha, doncs, música i cançons que el mateix Lluís ha escrit i cantat.
Amb vuitanta-cinc anys de viure a Sant Feliu, Lluís ha acumulat un tresor de records, a partir de la seva observació i curiositat que l’han empès a col·leccionar-ne testimonis de tota mena. Però la força autèntica de tot plegat és l’afecte que li fa dir: “Estimo el meu poble, i la seva gent”.
Així és que en Lluís, amb el suport tècnic de l’Anna Vicens i família, ens invita a fer una visita guiada per la ciutat a fi d’observar-hi els canvis –massa de pressa, per al meu gust- del paisatge urbà i humà que ha sofert.


La mar i el port
La visita guiada per les imatges i per la veu del nostre protagonista comença amb la contemplació de la bonança i calma de la mar on fondegen grans velers, bergantins, arrecerats al port natural del racó de llevant. Allí les barcasses carregaven els sacs de taps de la indústria surera (Batet, Charles, Bender, Canadell, etc.) que serien embarcats més endins. A l’altre extrem, s’hi observa el tranquil racó de garbí. A dalt, solitària, l’ermita de Sant Elm enmig de la muntanya del Castellar ben pelada, sense arbres.
Aquella calma, però, de vegades es perdia. I hi apareixien les llevantades o temporals de funestes conseqüències per a les embarcacions, i que animaven l’esperit de curiositat i solidaritat de molts guixolencs.
Amb la col·locació de la primera pedra pel rei Alfons XIII (9 d’abril de 1904) començà la construcció del moll. Va ser una efemèride, amb velers i vapors ornamentats, que no deixà indiferent ningú. La llàstima és que la bonica platja de Calassanç va desaparèixer.

El Passeig i la ciutat
L’estesa de xarxes al passeig amb les “remendadores” sorgint és una estampa que encara avui ens impressiona.
Una a una va recordant les cases més emblemàtiques de la façana de mar: l’observatori de la casa Patxot, el Llevantí i l’antiga Cambra de Comerç, on visqué un temps Salvador Albert; l’hotel Marina amb les mainaderes passejant-hi per davant, el Casino dels Nois i la seva biblioteca, la casa Llagustera (la Catequística d’AC), on havia viscut l’altre Patxot, en Ferran, (Ortiz de la Vega), autor de La ruinas de mi convento. Can “Seis”, lloc de trobada per cantar-ne una.
La casa Brugada, de la Duana... El cinema Catalunya amb el franquisme “Victoria”-, les cues per entrar-hi, etc. Moltes d’elles desaparegudes, com el portal d’una casa noble del carrer Especiers.
Veient aquest documental i seguint les explicacions d’en Lluís, una filla em pregunta: Com és possible que desapareguessin tots aquests edificis de tanta personalitat arquitectònica? Us imagineu un Sant Feliu amb totes aquestes cases de la façana de mar restaurades?
Lluís evoca també la ciutat voltada d’hortes i masies (can Xiribic, cal Panarro...). Les seis esquinas i els comerços de can Plàcido, can Rodas, etc. La vila havia ja esdevingut oficialment, des del 1902, ciutat. Així i tot a la placeta de Sant Joan mostra la tranquil·litat dels carrers -hi ha tant sols un carro!- que permetia que els nens i nenes hi juguessin. La benzinera de can Bonet i el carrer Major; ca l’Esclanyana i, després, Camarfi <(de Carme, Marina i Fina). Tota aquella tranquil·litat i bonança va canviar quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936. En Lluís fa un resum molt detallat del nombre i efecte tristos dels bombardeigs. Sardanes a la Plaça. El mercat cobert, bonic i de categoria de l’arquitecte Bordàs. La inauguració de camp de l’Ateneu Deportiu on jugaren l’internacional Conrad Porta, en Joan Palahí... El nom dels avantpassats d’en Lluís està molt lligat a la fàbrica de gas Palahí i Cia. El seu pare, Gustau, els oncles, cosins.. No cal insistir aquí en la importància d’aquesta empresa. Ja és coneguda. Josep Palahí i Auter, nascut a Figueres, aquí esdevingué una personalitat en tots els sentits del mot. Com que va ser amic de Joan Maragall, algun dia parlarem de la visita del poeta a Sant Feliu, ja que s’escau “l’any Joan Maragall” 2010 – 2011 i, de retruc, de Josep Palahí.

El tren
El tren, una de les passions d’en Lluís, hi surt sovint. La seva utilitat, no solament per transportar mercaderies, sinó per a la pageses de la vall d’Aro que venien a mercat, i per al guixolencs que anàvem al metge a Girona, o a buscar-hi el tren gros.
La nevada de 1947, molt bonica i de categoria, però ens deixà sense llum i sense queviures. Es va fer necessari netejar les vies perquè el tren circulés.
La “Montdela” > Montserrat i Adela (1964).
Parla de la platja guixolenca de Sant Pol, del xalet “estrany” Montseny, de S’Agaró, del suro gros de Romanyà, dels aplecs de Sant Baldiri, de la Divina Pastora, de les masies que es van enderrocant; de les berenades dels dijous a Sant Amanç i a cal Pitxo

El senyor Mas
En Lluís conserva viva la memòria i l’estima pel mestre senyor Mas. Tots els alumnes dels estudis Nous també en tenen un bon record en tots sentits, per la seva relació i tracte personal, pel teatre –l’Agrupació Artística d’AC, pels seus escrits i consells. Realment, el pas del mestre Mas i la seva activitat cultural desenvolupada a Sant Feliu va marcar molta gent.

Final
I la visita guiada acaba amb els seus cants i els crèdits de tots aquells que han fet possible un documental que tots els guixolencs i, sobretot, els centres docents podran utilitzar per explicar el passat de la nostra ciutat.

Gràcies Lluís, Anna, Toni, Judith, Toni i tots els col·laboradors !
Que tingueu un bon any, i molts més per a continuar oferint als guixolencs aquests bocins preciosos de la nostra història.