LA TRADICIÓ OBERTA I “PACTISTA” DE SANT FELIU (s. XII)

Reflexions a l’entorn d’un document de l’any 1181

Rellegeixo la Historia del Ampurdán (1883) de Pella i Forgas. I hi descobreixo aspectes de la nostra història un xic oblidats.
A partir de la pàgina 590, l’autor esmenta el caràcter cosmopolita i obert de la vila guixolenca, ja al segle XII. Les relacions socials, la convivència es formalitzava a través d’uns pactes entre els senyors feudals (monestir) i la comunitat de veïns representada pels seus jurats. Els centres de decisió o poder eren molt propers, i la població molt més reduïda. La gent que ocupava la badia al redós d’un castell-monestir benedictí saltà a la història del país. S’oficialitzava i es donava a conèixer.
Alguns historiadors (P. Argaiz, P. Yepes i Alonso Cano), equivocadament, van atribuir al document del 1181 l’acta de naixement de la vila. Altres historiadors (Villanueva, Grahit i sobretot Hurtebise) han demostrat que la població guixolenca s’havia format a l’ombra de l’abadia durant el segle X, amb precedents tardo romans i ibèrics. El company Joan Colls i Carreras (+2010), exalumne de l’escolania del Mercadal, va estudiar-ne l’evolució del municipi, com a entitat col•lectiva jurídicament constituïda: la Universitat.

Traduït del castellà, Pella i Forgas diu:”Aquesta societat primitiva no hagués prosperat com tantes altres que van quedar arraconades a l’ombra de les muralles feudals sense el comerç i el tràfic de la platja: als guixolencs no els era possible viure en la tristesa i el quietisme dels pobles apartats dels corrents de civilització en aïllades terres de conreu o perduts en les frondositats del Pirineu català. Italians, francesos i, sobretot els mercaders que comerciaven per Espanya, van fer viure aquí la vida mercantil i amb ella idees gens favorables al feudalisme...”

Josep Pla també havia llegit aquestes mateixes paraules de l’il•lustre historiador empordanès. Una lectura que va inspirar la seva primera història de la Costa Brava (1941), on diu ben clar –parlant de Sant Feliu- que comparteix la idea de Pella i Forgas quan suggereix que la nostra ciutat s’assembla a les belles ciutats italianes de la Ligúria. Pla escriu: “Sant Feliu és un exemple típic de superposició de dues cultures: la feudal i la comercial. Ambdues tenien, doncs, un comú denominador, nascut de les relacions que monjos i comerciants van tenir, sobretot amb els estats d’Itàlia [...]. A mi em sembla –és una impressió potser merament subjectiva- que aquest caràcter italià continua essent el més típic de Sant Feliu” I continua Pla descrivint les qualitats de la ciutat, fent bona literatura.

Expedició pisana i catalana a les Illes (1114)
El fet és que la documentació conservada d’aquella mateixa època (s. XII) ens fa pensar que la primitiva població de Sant Feliu ja tenia força importància, i que la vocació marinera dels seus veïns -i el port guixolenc- ja era ben coneguda. D'aquesta manera s'explicaria la presència de l'estol de vaixells de l'expedició pisana i catalana -per primera vegada n'apareix escrit el nom- a Eivissa i Mallorca (1114), sota el comandament del comte Ramon Berenguer III el Gran, al port de Sant Feliu durant unes setmanes. Era un episodi de la lluita entre cristians i musulmans pel control de les rutes de la Mediterrània occidental, projecte en el qual participarà també la gent d'aquestes contrades.

1181: Carta de franqueses atorgades per l’abat Bernat als habitants de la vila.

La carta de franqueses que l'abat Bernat atorgà a la vila l'any 1181
(AMSFG: Concessions de l'Abat Bernat a la Vila de Sant Feliu. Trasllat del 29 juliol 1194. Perg. núm.1) afavorí encara més l'augment del nombre dels seus d'habitants.
Es tractava, d'una banda, de donar facilitats que estimulessin el poblament i millora de la vila; de l'altra, de reforçar la sobirania de l'abat i del monestir que, a pesar dels plets continuats amb el bisbat, veia com augmentava el seu patrimoni a les darreries del segle XII. De moment, però, els pobladors d'aquesta vila restaren exempts d'haver de pagar diverses exaccions fiscals i dels "mals usos": de la intestia (dret del senyor feudal a la tercera part de l'herència del vassall intestat) i de l’eixorquia (dret del senyor a la legítima del fill en l'herència del vassall que moria sense posteritat).

La civilitat de Sant Feliu, doncs, ve de lluny, però encara ens queda camí per córrer i avançar. A través del diàleg i del pacte hem d’aprendre a conviure en una societat més plural i oberta, que incrementi generosament els seus serveis públics, i llimi -de llimar!- les aspreses de la vida en comú.

“Bon viure – Bon conviure” -i a la inversa, no es poden separar- és el lema de l’Agenda llatinoamericana (2012). Ho practicaven els antics del lloc de Gissalis (Guíxols)-. Ho feien i deien els natius d’un continent encara per descobrir i explotar.