A cavall entre el segle dinou i vint l’ideal lliurepensador, a Sant Feliu, s’expressava a través de diversos mitjans: escola, premsa, associacions -com la Lògia maçònica Gesoria- i partits polítics laics. El xoc entre les idees de progrés o científiques i les del fanatisme religiós o irracional que imbuïa la vida quotidiana, era fort. En aquests rebomboris patiren molts guixolencs, d’un costat i l’altre. L’anticlericalisme era violent. El clericalisme, també.
L’article “Duda” qüestionava la virginitat de la Mare de Déu.
Com a exemple posem l’aldarull que suscità un article signat amb pseudònim i publicat el 1891 en un periòdic lliurepensador, El Siglo XX, que qüestionava la virginitat de la Mare de Déu. En aquell escrit -titulat “Duda”-, alguns van veure-hi un atac a la religió oficial de l’Estat espanyol, i un ganxó: Rafael Piñol Maimí. Piñol, en efecte, va ser un enèrgic defensor de la causa laica, com a pedagog, periodista, maçó i cooperativista. I va ser denunciat i jutjat “por escarnio a los dogmas católicos”, durant dos dies, a l’Audiència de Girona per un jurat popular. Les sessions es van convertir en un viu espectacle animat per l’assistència de republicans d’arreu que feien costat a l’acusat. La sentència va ser absolutòria perquè no es va poder demostrar que l’autor fos realment en Rafael Piñol, ni havia quedat clar que els dubtes publicats es referissin a Maria santíssima.
“Si mi defendido duda que la Virgen no es virgen después del parto, yo lo afirmo!”.
En aquella ocasió es va fer cèlebre la frase de l’advocat defensor: “Si mi defendido duda que la Virgen no es virgen después del parto, yo lo afirmo!”. L’afer, ja ho veuen, va ser molt sonat i va fer història, ja que no va acabar amb la sentència. Diu l’Agustí Cabruja que “un cop el mestre Pinyol en llibertat, va córrer el rumor que hom pretenia segrestar-lo i fer-li una mala jugada. Llavors, en Romaguer [Josep Irla i Rovira] va agafar colles d’homes armats i els distribuí per la carretera i davant el domicili del seu amic, muntant-hi una guàrdia permanent de nit i dia. Aquesta prevenció i vigilància va durar cinquanta dies”.
Pere Pascual (1848-1926), defensor del dogma catòlic.
Si Rafael Piñol personificava el pensament liberal, aquell que el va denunciar per heretge, Pere Pascual i Baguer, personificava una de les ments més ràncies del poble. El seu nebot, l’escriptor Agustí Calvet “Gaziel”, que el coneixia molt bé, diu de l’oncle: “Era un clerical fanàtic, menat per una esposa que només pensava en miracles, misses, novenes i sants... Aquella tia meva, sempre vestida de negra, era fanàticament clerical. Fou molt temps [el seu oncle] jutge municipal, de mà dura i balances no gens pietoses. Per això, segurament, un anarquista barceloní li posà una bomba petita a l’entrada de casa seva, que era al carrer de Sant Llorenç”. Efectivament, l’atemptat va ser el 12 de desembre de 1892. I per haver-ne sortit il•lès, muntà una celebració d’acció de gràcies al temple parroquial on es va lluir, com a orador sagrat, l’eclesiàstic guixolenc, el doctor Agustí Maimí i Calvet.
Els obrers vaguistes del 1900 en les seves coples satíriques, a Pascual li dedicaren una estrofa que feia així: “Tenim un Jesuïta/ que per a ells és el millor/ que amb molt de gust serviria/ per ser-ne Inquisidor./ Si el treballador va en massa/ i tan sols dóna un crit/ apliquen-li la mordassa/ del castell de Montjuïc”.
Segons L’Avi Muné, Pere Pascual “havia militat sempre en les fileres d’extrema dreta amb rigidesa calvinista. Tenia un caràcter eixut, viu i intransigent [...] que el portava a ser combatut encarnissadament”.
La història familiar d’aquest clerical, que educà les seves filles amb rigor moralista, va tenir un trist final, que ha esdevingut l’episodi més lamentable de la crònica negra de Ganxònia, l'1 de gener de 1940.
Interessant aquest recull d'articles que ens informen d'una manera entenedora la societat d'aquell temps.
ResponElimina