L’APLEC DE SANT AMANÇ ( 4 de novembre )

El segle XVII es començaren les obres per alçar de bell nou la capella de Sant Amanç, que fou beneïda l’any 1649.

L’any 1909 el Josep Lloveras i Roig va publicar el seu llibre Llevantins y Cubans. Cuadrets populars que va servir d’inspiració perquè Gaziel escrivís alguns capítols del seu magnífic llibre Sant Feliu de la Costa Brava.

Escriu Lloveras (pàg. 33-37): “IV L’APLECH DE SANT AMANS
A penas queda memòria del que fou animat Aplec de Sant Amans, delícia de la quitxalla, alegria del jovent i diversió de la majoria de la gent gran que esperaven amb fruïció arribés el 4 de Novembre per a traslladar-se als entorns de la capella del esmentat Sant a l’objecte de fer la castanyada després del corresponent berenar.
De la capella abans dita, situada a curta distància d’aquesta vila –avui ciutat- poc abans d’arribar a lo Mas Sunyer, no en resten més que runes. (Avui, restaurada) [...].
Quan arribava el 4 de Novembre, dia de Sant Amans, els voltants de la capella s’omplien de gent repartint-se entre les suredes i les vinyes properes. Les venedores de castanyes aprofitaven els clars del bosc on no hi havia brucs ni mòdegues per encendre foc i començar sa tasca. Aleshores venia l’animació. Grans converses en les rodones, salts i corredisses de la gent menuda, algun que altre lance còmic entre venedores i compradors de castanyes, constituïen l’alegria de l’aplec i donaven pintoresc aspecte al conjunt”.
-------------------------------------------------

Per la seva banda, Gaziel va escriure:

“Sant Amanç

Sant Feliu tenia també llavors les seves humils ermites de plana, a les portes mateixes de la vila. Eren les de Sant Amanç i la del Remei. Comparades amb les de la serra, venien a ser com pageses d’horta i regadiu, al costat de les femelles eixutes i aspres, criades a la solitud de les muntanyes, amb més de guilla que de dona. La de Sant Amanç és avui una trista ruïna. Era molt modesta, una senzilla capella rural, aixecada a tocar d’un bosc de la vila, el bosc d’En Rabell, famós perquè molt de temps hi anaren a penjar-se, amb velles cordes de pou, els pobres suïcides dels meus anys d’infantesa. De tard en tard, encara vaig a visitar-la, en temps tardoral i fresc, perquè el paratge és enclotat, i rep el baf calent dels boscos surers que l’enclouen. Malgrat estar ara del tot abandonada i rompuda, plena d’esbarzers i d’altres plantes paràsites, l’ermita encara té, per mi, un encís d’estampa romàntica, com aquelles que feien Laborde o Gustau Doré. Però ara diuen si hi faran una “urbanització” per al turisme ...”
(pàg. 342).

Restauració

Avui la capella de Sant Amanç és propietat del Bisbat -com no!-. i n’ha cedit l’ús durant trenta anys prorrogables. De 2005 a 2009 es van fer treballs de rehabilitació, consolidació de fonaments, murs i contraforts i cobriment de l’edifici. Una tasca que ha estat finançada per una col•lecta popular, l’ajuntament de Sant Feliu, la Diputació i la Generalitat.