1936. MATINADA DE TERROR A SANT FELIU: LA DEL 30/31 D’OCTUBRE (4)

(Fot. Clos de l'entrada del cementiri de Sant Feliu)

Nit de pànic pel bombardeig de Roses

El 7 d'octubre a Girona es constituïa la Comissaria de Defensa Militar de les Comarques de Girona, i la formaven M. Jordi Frigola, comissari delegat de la Generalitat, el guixolenc Francesc Isgleas i Piernau, com a comissari polític, i el tinent coronel Enric Álvarez Samper, en concepte de cap militar.
El 20 d'octubre Francesc Isgleas, en nom de dita Comissaria, s'adreçava a l'alcalde de Sant Feliu en aquests termes: “tingueu cura del manteniment de l'ordre públic evitant tot acte de violència que resultaria perjudicial per la causa que tots estem defensant".

El mateix dia que l’Isgleas demanava que s’evités tota mena de violència, a Sant Feliu tenien lloc uns canvis polítics importants. Havent quedat dissolts els comitès antifeixistes i els milicians incorporats de manera efectiva a la guàrdia nacional, en una reunió del poble a la sala Vidal s’acordà de nomenar les majories del nou Ajuntament o Consell municipal i posar-hi com a president executiu el ciutadà Cristòfor Sala i Vila de la CNT. S’hi deixaren buits els llocs -vuit en total- que haurien correspost a l’Esquerra. La força sindical de la CNT s’havia fet amb el monopoli del poder local, sense cap participació per part d’Esquerra Republicana. Fins al 4 de febrer de 1937, Esquerra no va retornar a l’Ajuntament. El seu representant Francesc Campà –que, per malaltia, era fora de Sant Feliu des del 3 d’octubre, essent substituït per Bernabé Llorens fins al 20 del mateix mes- no s’estigué de manifestar més tard que: “l’Esquerra exercia les seves funcions de govern en virtut d’un mandat popular i va ésser per l’octubre [de 1936] que la CNT, atribuint-se la màxima representació popular i fent ús d’una força que no és del cas d’escatir on radicava, va foragitar de l’Ajuntament els representants de l’Esquerra”.

Just deu dies després de la crida a evitar la violència, el 30 d'octubre de 1936, cap a les cinc de la tarda, el creuer Canarias produïa un pànic generalitzat a les nostres contrades en bombardejar la badia de Roses. Fins i tot s'arribà a pensar que es tractava d'un desembarcament dels facciosos
Així descriu l’ambient l’arquitecte Joan Bordàs en el seu diari personal:

“30. Octubre 1936.- Són les 7 del vespre. Al cap de poca estona d’haver entrat a classe a l’Escola d’Arts i Oficis, alguns pares han vingut ansiosos, a buscar els seus fills. Pels carrers hi havia gran alarma. La trompeta del nunci ressonava en la nit, com un toc de clarí. ¡Què passa! Un vaixell de guerra –comenta la gent- ha bombardejat la vila de Roses, i es parla també de que s’està fent –o intenten- un desembarc a les platges del golf, per un exèrcit procedent de Mallorca....
Tots els milicians són cridats a les armes. Marxen camions plens de gent armada, en direcció a Palamós.
Pànic i grans corredisses al sentir-se volar un avió, pel cel mig ennuvolat, i amb claror de lluna...
Al Passeig, davant del “Comité de guerra” (abans casa del Marquès de Robert) gran efervescència i molta lluminària. Les milícies s’estan concentrant al “Saló Catalunya..”.

Una matinada especialment tràgica

La confusió i la por s'uniren, i es començaren a sentir les primeres veus d'amenaça i venjança: "Ells ens maten els nostres homes a Saragossa i ara volen atacar-nos a Roses...I nosaltres deixarem els feixistes tan tranquils?"
Com a fatal reacció de represàlia -com s'esdevingué també a Girona i a Olot-, hom assassinà aquella mateixa nit, al cementiri del poble, els reverents: Sants Boada Calzada, nascut a Sant Feliu l'any 1875, que es dedicà a l'obra social; Emili Calzada Marsal, també nascut a Sant Feliu l'any 1899, adscrit a la parròquia; Pere Compte Figueras, guixolenc, nascut el 1877; Adelard Magí Camps, nascut a Blanes l'any 1866, capellà del col·legi dels germans de la Salle, molt apreciat pels seus alumnes; Josep Noguer Roca, nascut a Sant Feliu el 1880, capellà del col·legi de les religioses de l'Immaculat Cor de Maria, i Josep Peralló Cunill, nascut a Malgrat l'any 1869, capellà de les religioses Carmelites de la Caritat.
I amb ells, varen ser igualment executats els senyors Enecon Girbau Valls, Rufí Romà Roca, Josep Vilaret Xarnach i Josep Vivas Borjas, ja esmentats.

[Prop de Llambilles, a finals de juliol, havia estat assassinat Mn. Narcís Aleñà. Mn. Lluis Font, el 21 d’agost, a Sant Martí de Llémena, i Mn. Francesc Font, prop de Sant Martí de Cantallops (Barcelona, bisbat de Vic) el 13 d’agost.

El nombre de clergues assassinats durant la guerra a l'arxiprestat de Sant Feliu de Guíxols va ser de catorze].

Així, doncs, el 31 d'octubre va ser un dels dies més tristos de tota la guerra de Sant Feliu, quan els elements polítics més moderats popularment elegits ja no presidien el Consell, i Campà estava malalt.
Després d'aquell dia fatal, a la ciutat no es produí cap més execució.
Com a mesura preventiva, com havia passat amb els morts, s’empresonà altres guixolencs.

Més presoners

Aquell mateix dia 31 varen ser empresonats, entre altres, a casa de la Marquesa:
Marià Viñas, Joan Casas Anguila, Victorià Brosa, Joan Casas Capell, Narcís Ruscalleda, Joan Auladell, Vicenç Gandol, Lluis Burgell, Moisès Oliveras, Antoni Serra Vicens, Rafael Vivas, Juli Blas, Ignasi Blas, Jaume Lladó, Joan Sabater, Josep Julià, Mn. Narcís Gispert, Antoni Rufí, Joan Bartra, Wenceslau Sánchez, Teresa Vidal Petit, Josep Auladell, Agustí Casas Viñas, Lluís Casas Viñas i Vda. Josep Batet...
Als tres darrers, als Viñas i a la vídua de Josep Batet, els sostragueren a més llurs béns.

Segons un dels detinguts: "A la presó no ens tractaven pas malament. Directament mai no ens van amenaçar. Ara, segons quins milicians hi havia de guàrdia, estàvem més o menys tranquils. (...) Vaig ser detingut des del 31 d'octubre fins al 15 de gener. Al meu pare el van deixar anar a finals de novembre. La família ens portava el menjar.(...) Allí, a la presó, algú llegia. Recordo que ens entreteníem fent figures de suro. En Ruscalleda, el farmacèutic, es feia portar llibres de medicina. En Casas Anguila es va molestar perquè en Gandol li va fer la caricatura de cap de carbassa".

I de testimonis com aquest, fets amb sentit d’humor i sense cap mena de por, n’hi ha d’altres.

Alguns d'ells es varen sotmetre a judici popular a Girona. Rafael Vivas, Joan Gispert i Pere Màrtir Estrada. La sort de tots ells va ser diferent. Els dos primers varen ser absolts. (Vivas es passà al costat de Franco i Gispert morí -sembla que assassinat- al front, a Vallecas (Madrid)). El tercer hagué d'estar-se a la presó, a la residència de les germanetes dels pobres de Girona.

Pel que fa als altres presos, mossèn Narcís Gispert escriví: “Un darrera l’altre els presos són alliberats, començant pels de més alta posició econòmica, fins que no quedem més que quatre desgraciats que no tenim amb què comprar el nostre alliberament; no sabent-ne què fer, determinen el nostre trasllat a la presó provincial de Girona”.


A manera de resum i conclusió

La primera pregunta que un historiador s'ha de plantejar és: quan va començar aquella repressió, la republicana? Només existeix una resposta segura, sempre després de la revolta dels militars dels dies 17-19 de juliol de 1936. Es tractava d'una persecució "només" religiosa? I quines varen ser-ne les causes? La resposta, encara que sigui extremadament complexa i delicada, cap investigador no la pot eludir quan pretén analitzar els fets repressius que s'esdevingueren durant la guerra civil.
Davant d'aquests fets tan terribles, no ens podem estar de preguntar-nos: per què ? I no podem acontentar-nos amb respostes massa fàcils.
Hem d’apuntar el context més llunyà -clericalisme / anticlericalisme- i el més proper d’aquella violència: la guerra i la repressió a banda i banda. Hom coneix el nom dels presumptes autors materials del assassinats esdevinguts a Sant Feliu de Guíxols, entre els que no hi havia cap membre del quadre dirigent. Se sap, però, qui eren els que formaven el Consell municipal el 31 d’octubre de 1936. Tots ells, residents a Sant Feliu, pertanyien bàsicament a una organització sindical. Eren tots homes d’escassa consciència cívica, els més incontrolats i marginats, producte de la situació revolucionària. Però no es pot concloure que aquella sagnant violència fos fruit només de l’espontaneïtat irracional d’uns individus que, pel seu risc i compte, van decidir de portar a terme els assassinats. Hi havia, per sobre i darrere d’ells, uns responsables de l’ordre públic i de la gestió municipal, encara que físicament no eren presents al lloc on es produïren aquells fets luctuosos, al cementiri.

Durant la repressió franquista tan sols un d’ells va ser afusellat acusat de participar-hi directament. Tots els altres guixolencs condemnats a mort i a penes de presó no tingueren res a veure amb aquells fets directament.
S’ha explicat breument com Francesc Isgleas, dirigent cenetista, i l’exalcalde Francesc Campà d’Esquerra Republicana, junt amb altres persones, varen fer tots els possibles per a salvar vides i béns, tal com ho testimonià el mateix mossèn Dalmau en el seu informe de 1939.
Les institucions republicanes, concretament la Generalitat, a pesar de quedar desbordada pels fets, va condemnar públicament aquella violència, els assassinats i les represàlies. I van fer tots els possibles per a salvaguardar vides.

En canvi, pel que fa a la repressió franquista ningú no va condemnar la seva violència, l’Església tampoc. La violència dels vencedors s’exercí de manera permanent i sistemàtica sobre tota la població i s’organitzava des del poder polític. I tenia un objectiu molt clar: suprimir de soca-rel qualsevol possibilitat d’alterar el nou sistema establert per la forma de les armes: el Nuevo Estado. Una violència que no s’explica –ni menys es justifica- per la que s’esdevingué al costat republicà.
El caràcter o la naturalesa de la violència de la repressió republicana i la franquista era totalment diferent, tant en les formes repressives com en els procediments i actituds davant la violència.

Fa més de trenta anys que estudio la repressió republicana i la franquista. Avui no solament es coneixen més les xifres de les víctimes, sinó que se saben millor les circumstàncies en què es varen produir, així com les seves causes i conseqüències.
Però cap d’aquests factors històrics no justifiquen el que s’esdevingué la matinada del dia 30 al 31 d’octubre de 1936. Tots, innocents afusellats i assassins, varen ser víctimes d’una guerra provocada.

D’un fet tan lamentable, els ideòlegs del franquisme i del postfranquisme n’han fet un argument llençadís per a justificar el que era i és injustificable.