Agenda llatinoamericana i mundial 2011

Presentació de Pere Torras, a Salt el dia 25.09.10

1. Podríem dir que estem en una cultura de supermercat.
El mercat ens ofereix allò que necessitem; en canvi el supermercat ens ofereix allò que necessitem, però en 10 marques diferents; i cal escollir.
I per escollir, tots sabem la influència que hi té la publicitat, explícita o amagada.

2. Sembla que la Religió també ha pres forma de supermercat: Podem triar: Quin Déu? Quina Religió? Abans cadascú, si ho necessitava, podia disposar de la religió que tenia a l’abast, que, a més era considera la única vertadera. En canvi ara... podem triar.

3. Amb tot, no crec que sigui aquest el significat de les preguntes Quin Déu? Quina Religió?
L’Agenda no vol quedar-se en l’horitzó de les Religions sinó que vol fer-nos entrar en l’horitzó de l’alliberament. Ens ve de Llatinoamèrica. L’Amèrica Llatina ha esdevingut el continent on els diferents “pobles” més han pres consciència de la injustícia estructural en què viuen. Saben que són pobles rics, però amb una riquesa que ells han d’explotar en benefici d’uns pocs, mentre la majoria resten pobres i sotmesos. Des de fa uns anys, allà va néixer primer una pedagogia de l’alliberament (Paulo Freire); després, una teologia de l’alliberament. També s’està intentant, amb dificultats, una política de l’alliberament. Veurem què passa.

4. Per promoure l’alliberament, un dels camins que, en concret, ha escollit l’Amèrica Llatina és la conscienciació.
Prendre consciència de la pròpia situació; de les causes reals que la provoquen; de les legitimacions que ens donen i que ens donem; la influència de l’Educació, de la Religió...
Prendre consciència de fins a quin punt hem fet nostres els “valors” que ens oprimeixen. Adonar-se que, en part, la pobresa estructural ve generada també pels mateixos pobres.

5. Conscienciar-se significa descobrir la força de les paraules. Pensem amb paraules. Entenem la realitat i ens entenem nosaltres mateixos amb paraules. Però resulta que les paraules ens venen donades; sovint ens són imposades. No neixen de nosaltres mateixos sinó d’una cultura que se sobreposa a les nostres vides.
Déu, religió, autoritat, progrés, rendiment, riquesa, treball, creixement, destí, poble, ... són paraules importants el significat de les quals ens ve ensenyat des de fora de la pròpia experiència.

6. L’Agenda d’aquest any, igual que les anteriors, vol ser essencialment provocadora: vol provocar la presa de consciència del com i del perquè el nostre món funciona com funciona, i no d’una altra manera.
Les preguntes Quin Déu? Quina Religió? no es refereixen a escollir entre diferents ofertes sinó que pretenen fer-nos prendre consciència de què hi ha realment darrere aquestes paraules. No s’intenta fer teologia o parlar de Déu, sinó d’analitzar la càrrega alliberadora o alienadora que aquestes paraules “nostres” tenen en la societat.

7. Els Pobles són religiosos.
Això vol dir, per un cantó, que els valors i contravalors d’una societat es condensen en la seva religió. Una societat patriarcal es crearà una imatge d’un “Déu patriarcal”. Una societat guerrera imaginarà Déu com un “rei vencedor”.
Per un altre cantó, els valors i contravalors, un cop sublimats en forma de Religió, tendeixen a mantenir-se com a fidelitat a Déu.
En les societats religioses ─que són la majoria─ el conjunt de la vida i de les relacions humanes ve filtrat, acolorit, pel contingut, alliberador o alienant, que hi tenen aquestes paraules.

8. Direu: però nosaltres, aquí, estem en una societat laica.
És cert. Però també aquí aquestes preguntes ens afecten de ple. I això per diferents motius.

A) En primer lloc perquè la nostra laïcitat no neix del no-res. Venim d’una societat religiosa. I encara que la laïcitat va començar com a reacció a la Religió, ha mantingut “laicament” molts conceptes i valors del camp de la Religió.
Una anècdota: Una vegada vaig anar d’invitat a un casament civil. Va ser una còpia empobrida ( en aquest cas) de les celebracions religioses, només que, per comptes de la Bíblia, es va llegir la Constitució, i per comptes d’un mossèn hi havia u funcionari del Jutjat.

De fet, els “pares” de la laïcitat la van presentar com una manera de “salvar l’home”... com són les Religions. Segurament per això van entrar en competència amb els representants tradicionals de la Religió. Van ser temps d’enfrontaments i desqualificacions mútues i globals: creients contra ateus, i ateus contra creients. Però, en el fons del fons, era una lluita de poders; i els poders s’assemblen molt.

B) 100 anys després, les aigües han tornat a mare. Avui la Religió i la Laïcitat s’han civilitzat. Més encara: avui molts cristians creiem que la laïcitat s’adiu extraordinàriament bé amb el missatge de l’Evangeli. Amb tot, cal reconèixer que si amb aquella lluita es van superar algunes coses dolentes, també se’n van perdre algunes de bones i indispensables.
Per això avui ens trobem amb una situació que fa uns anys no podíem ni somniar: el retorn del sagrat. El retorn del sagrat precisament en la nostra societat laica. Per bé i per mal.
És convenient que, des de la laïcitat, repensem molts dels conceptes religiosos clàssics que d’una manera o altra continuen; i també al revés: repensar la laïcitat des de la religió.
Quin Déu? Quina Religió? I també Quina Laïcitat?

C. Per altre part, tant si ens considerem religiosos, antireligiosos, ateus o agnòstics, sempre hi ha en nosaltres un principi, una opció, un valor,... que regeix la nostra vida i la nostra relació amb els altres. És, en certa manera, el nostre “déu”. I no sempre en som conscients.
Doncs bé: en aquesta la nostra societat pretesament tan laica, les preguntes de l’Agenda poden ajudar-nos no solament a identificar els nostres “déus” reals sinó també, i sobretot, a descobrir si aquests “déus”, els que siguin, són alliberadors o alienadors.

9. La majoria d’articles de l’Agenda aborden sobretot la problemàtica religiosa clàssica, i encara d’una manera molt parcial, diríem que molt occidental. En canvi, la problemàtica que aquestes preguntes evoquen és avui i entre nosaltres molt més complexa. Per tant, l’Agensa resulta una eina limitada.
Amb tot, l’anàlisi que s’aplica a idea occidental de Déu, o de la Religió, pot aplicar-se també als altres “valors suprems” que ens hàgim donat.

10. Permeteu-me posar un exemple ben actual. Democràcia.
Abans, qui manava, d’una manera o altra ho feia en nom de Déu. Ara es fa en nom del Poble. Hem proclamat la democràcia com a primer valor per a la convivència.
Demo-cràcia = el poble mana. El poble és sobirà. Però,... quin poble?
El primer article de la constitució espanyola diu que “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret,...”. D’on li ve que pugui fer això? I en tot cas, per què ho pot fer el poble espanyol i no el poble català, o basc o el poble kurd? Per què ho pot fer Andorra i no la Vall d’Aran? Per què es reconeix aquest dret als habitants de la petita illa de Malta i no als de Còrsega o de Creta?
I jo em pregunto: Quin “déu” amagat hi ha en el cervell, o en el cor, de tants “demòcrates convençuts” que els porta a decidir per endavant qui és “poble” i qui no?

He posat l’exemple de la democràcia, però podríem fixar-nos en qualsevol altre “valor” tingut per “primer valor”: com Alliberament; Progrés, Llei, Pau...

11. Aquest és el servei que ens vol fer l’Agenda. Els articles són molt variats: n’hi ha d’informatius; d’altres són “destructius”; també n’hi de “constructius”... Són els que són, i podrien ser uns altres. Globalment són un pas més en un camí que ja fa temps que va començar, i que sembla convenient continuar.
I acabo amb un advertiment: aquests escrits ens podrien fer mal si els llegim passivament, només per aprendre. No pretenen “ensenyar” sinó fer pensar. No donen respostes sinó que ens provoquen preguntes, perquè cadascú, a vegades sol, i a vegades comunitàriament, trobi i decideixi les respostes pertinents.