ALS SETANTA ANYS DE L'AFUSELLAMENT DEL PRESIDENT COMPANYS

(Fot. El president Companys a S'Agaró)

Marc Carrillo deia que “la mort absoluta i definitiva, la més irreparable no és la biològica sinó aquella que dóna lloc a l’oblit”. Quan des de la dreta bufen fort els aires d’un neofranquisme, sortosament encara hi ha persones que dediquen tossudament la seva existència, precisament, a la lluita per la supervivència de la memòria i de la justícia de tots els republicans que varen ser objecte de la represàlia del “Nuevo Estado” franquista, i pel reconeixement de les víctimes d’aquell període. I que, a més, volen obtenir l’anul·lació de tots els consells de guerra.

Els consells de guerra

La historiografia del franquisme necessita d’estudis que aprofundeixin en la recerca dels mecanisme de repressió, el primer i més contundents de tots els quals va ser el dels consells de guerra. Cal avaluar com a molt negativa i condemnable l’actitud dels partits de la transició en amagar o destruir la documentació del règim feixista, quan és un deure de tota democràcia oberta -que vol créixer vers al seu ideal o utopia- posar al servei dels investigadors tots els documents de la dictadura del general Franco per a garantir el dret de les víctimes i el dret col·lectiu a la memòria històrica de la repressió. En definitiva, una necessitat per a restablir una democràcia -en procés de transformació constant- d’una societat que surt d’un llarg període dictatorial. Així ho han considerat els processos de transició de països com ara Sud-àfrica, Xile o Argentina.

Jo, des de la vellesa i la manca de mitjans, continuo treballant en la mateixa direcció pel que fa a Sant Feliu de Guíxols: la d’aconseguir la nul·litat general de tots els processos judicials i administratius de la repressió franquista. Encara cap govern democràtic no ha declarat il·legal el franquisme ni ha condemnat el seu genocidi. Així és que es pot dir que, per ara, malgrat tot, no s’ha aconseguit la normalitat democràtica i reconciliadora.
La necessitat de continuar invocant la memòria de la llibertat i valors democràtics ens obliga a reiterar allò que deia Luís Cernuda i que tan bé va recollir l’historiador de la Guerra Civil Ronald Fraser: Recuérdalo tú y recuérdalo a otros.

La necessitat de recuperar la memòria històrica

En l’aniversari de l’afusellament del president Companys, i de totes les víctimes del franquisme, ens convé recordar tots els republicans que, gràcies a la seva oposició durant la Dictadura de Franco, van fer possible la situació del relatiu benestar social que avui el “mercat” o el sistema financer del capitalisme han posat en crisi.
Si repassem breument la història més recent del país, ens adonarem que la violència de la dictadura del general Franco va ser essencial als seus objectius: anul·lar els avenços socials que havia comportat la reforma de la Segona República fins al 1933, que perjudicaven els interessos de la classe social privilegiada (terratinents, burgesos, militars, eclesiàstics, banquers, nobles i monàrquics, principalment).
Durant els primers anys de la postguerra, els vencedors varen donar tot l'honor a les víctimes de la repressió republicana: homenatges, misses, creus als cementiris, monuments als caídos por Dios y por España. Mentrestant, però, tots aquells altres republicans que s'havien significat per donar suport a la legalitat democràtica de la República es veien obligats a abandonar el seu país -l'exili, amb tot el que representa aquesta paraula-. Altres, que es quedaren confiats a la seva ciutat, varen ser empresonats, jutjats i condemnats per "rebel·lió militar", acusats de defensar la legalitat republicana precisament pels revoltats contra l’ordre constitucional, és a dir, pels que de debò n'eren, de rebels.
No cal dir que la víctima de la Dictadura va ser la major part de la societat catalana, ja que la por a la delació -que era afavorida-, a la denúncia i a la venjança va marcar la vida quotidiana de tots els ciutadans. La repressió i la manca de llibertats sindicals i polítiques afectaren especialment la classe social més popular i menys afavorida econòmicament. El temor va segregar una xarxa de silenci que atrapava tota la societat.
La vertadera història va ser amagada pel franquisme fins al punt de desvirtuar-ne el sentit i la responsabilitat als ulls mig tancats d'una majoria social que volia oblidar tots els desastres: els de la guerra i els de la postguerra.

Durant la transició democràtica

Durant la transició democràtica, en comptes de rehabilitar "els vençuts" silenciats durant el franquisme, es va imposar la desmemòria, i un pacte d'oblit va ignorar el dret a la justícia i al reconeixement públic de les víctimes de la Dictadura -i els seus familiars.
Ens consta que encara hi ha gent que pensen que no cal parlar-ne, d'aquest passat; perquè s'ha de mirar cap al futur, que és el que realment interessa. Però aquest futur no es pot bastir sobre el no res de la desmemòria col·lectiva d'uns esdeveniments que han estat tan crucials de la nostra història, i que hem d'assumir.

La repressió del franquisme no té justificació possible, ni tan sols el trist rerefons de la violència republicana contra els capellans i les esglésies que es dugué a terme durant els primers mesos de la guerra civil. Amb una diferència notable -des de l’òptica religiosa- que els uns no van ser executats en nom de Déu, i els altres, sí. En conseqüència, els primers poden ser canonitzats i els segons, no. I tanmateix, entre els milers d’afusellats pel franquisme hi havia molts innocents, víctimes de falses denúncies, quan el seu únic delicte era la seva fidelitat a la idea republicana, no necessàriament incompatible amb la fe en Déu.

És evident que la dreta encara no ha superat aquelles expressions tòpiques com que "en tota guerra civil es cometen excessos, en un costat i l’altre”. I allò altre de l’Aznar, que el franquisme fa un tuf de resclosit (naftalina).

Aquest és un discurs equívoc -i inequívocament feixista- que s’ha anat repetint perquè els vencedors de la rebel·lió militar del 39, els seus fills i néts -la majoria d’ells, ara "demòcrates" convençuts!- han continuat ocupant àmbits de poder polític, econòmic i mediàtic. No és gens estrany, doncs, que des dels seus llocs privilegiats hagin volgut mantenir el silenci institucional -quan no el menyspreu- sobre uns fets històrics, tants anys després d’haver aprovat una constitució democràtica.

Que es reivindiqui la memòria històrica és un signe de qualitat democràtica. És un valor democràtic i és, alhora, una manifestació de llibertat que, solament en aquests darrers anys, una part molt petita de la població víctima directa del franquisme ha gosat expressar en públic, comunicant les seves vivències i records a una joventut que s’interessa pel passat personal i col·lectiu dels qui patiren més directament les conseqüències de la repressió franquista.
Gràcies a ells, apareixen i -esperem-ho- continuaran apareixent interessants i rigorosos estudis sobre la repressió militar, civil i eclesiàstica que, durant dècades, va sotmetre la població civil d’aquest país.

Avui fer memòria i honorar Companys i tots aquells que lluitaren contra el mur opressiu i fosc del franquisme és un signe cívic, ple de vitalitat democràtica.