1936. EL CONTEXT ECLESIÀSTIC GIRONÍ DE LA REPRESSIÓ REPUBLICANA (3)

Actualitat

Avui dissabte, 23 d’octubre, a molts llocs del país se celebren actes cívics a favor de la laïcitat de l’Estat. La nostra feble democràcia encara està molt lluny d’aconseguir la necessària independència de l’Estat respecte a una determinada confessió religiosa. Encara no s’han aconseguit les fites republicanes pel que fa a la qüestió religiosa. El concordat de 1953 i els acords amb la Santa Seu de 1979 pesen com una llosa sobre les arques comunes de l’aparell estatal, en plena crisi econòmica. Les institucions haurien d’impulsar la construcció dialogada d’un consens ciutadà i republicà en forma d’un Pacte Nacional per la Laïcitat. L’actual pluralitat religiosa mostra que és possible conviure amb valors comuns que estiguin per sobre de qualsevol límit i privilegi -de finançament, per exemple- de les diverses confessions religioses.
I dit això, tornem a la història de 1936.

En aquest escrit -i propers- no tractaré tant de fer una descripció de la violència i dels assassinats de religiosos –la matinada del 30 al 31 d’octubre en farà setanta-quatre anys- o de la destrucció del patrimoni eclesiàstic -ja ho vaig fer al llibre La Guerra Civil a Sant Feliu de Guíxols (1995)-, com d’aproximar-me més a trobar explicacions d’aquells fets; d’ajudar a entendre per què es produïren sense fer-ne judicis morals. Intento, doncs, fer una reflexió sobre les causes de la ira amb què una part de la societat guixolenca va castigar l’Església, entesa aquí només com una institució històrica sotmesa a totes les regles sociològiques -de funcionament, manteniment i perpetuació- i al mecanisme del poder eclesiàstic institucionalitzat i, per tant, objecte d’anàlisi històrica.

Alguns -pocs- preveres avançats, com el doctor Estela

Penso, per exemple, que és important evocar aquí el prevere Damià Estela i Molinet (Besalú 1904 – Girona 1979) que deixà un testimoni de primera mà de l’esclat de la Guerra Civil i de la persecució religiosa que desencadenà. Amagat a Besalú els primers mesos de 1936, mossèn Damià deixà escrites unes reflexions personals molt lúcides, que sempre he recordat en la meva ja llarga recerca i reflexió sobre la repressió republicana que s’esdevingué a Sant Feliu l’octubre de 1936.
El dia 10 d’agost, a la llibreta, hi va escriure:

“ Essent els humils els interessats a cercar canvis polítics i socials i els poderosos a conservar l’ordre existent, els qui per fer triomfar el laïcisme havien de seguir un camí de subversió se n’han emportat les masses, i nosaltres, que a cada trontoll de la vida col·lectiva sentíem un sobresalt de possible ruïna, ens hem quedat amb els poderosos, o sigui amb els menys. No és que han d’ésser menystinguts per ésser els menys sinó que em sap greu de no poder-me sentir acompanyat pels humils que, d’altra banda, són els predilectes de Jesús i també eren fins ara els més despresos en llur fe”.

El testimoni del doctor Estela mostra, doncs, una altra visió - evangèlica, oberta i coetània- dels fets que, aleshores, tenien lloc arreu del país. El vaig conèixer i tractar personalment uns anys, i ha deixat una petjada important en els meus sentiments.

Mossèn Camil Geis

Un altre testimoni que vull recordar en aquest escrit és el de mossèn Camil Geis Parragueras (Girona 1902 – Sabadell 1986), poeta i músic, que exercí d’organista a la parròquia de Sant Feliu de Guíxols els anys 1925 - 1927. L’any 1960 aquest notable prevere va escriure el que aquí reprodueixo traduït al català:
“Quantes vegades he recordat una frase en els dies de persecució religiosa que ens va tocar viure fa gairebé un lustre. Quantes vegades l’he portat a col·lació en prèdiques de recessos per a joves d’A C i en xerrades sobre temes religiosos!”

Quina era aquesta frase que l’havia impactat tant fins a recordar-la sobretot els dies de la repressió republicana? La trobem en el context d’una vetllada musical que tingué lloc a casa d’un patrici guixolenc, excel·lent pianista, propietari i industrial, exponent d’un catolicisme més progressista i del catalanisme conservador, Marià Vinyas. Entre els contertulians habituals hi havia el famós caputxí, el pare Anton-Maria de Barcelona (1889-1953). Es veu que, en un moment donat, el senyor Vinyas es vanava de ser un bon catòlic –ningú no en dubtava, de la seva sinceritat. Però el pare Anton, perspicaç i bon coneixedor del ser humà, “le interrumpió con su proverbial suavidad persuasiva, tuteándole, como tenía costumbre, subrayó su frase con una leve sonrisa:

“Bé bé, Mariano, si el carrilet no t’anés bé, també series tan catòlic?”.

La frase de mossèn Anton de Barcelona, que tant va impressionar tots els concurrents de la vetllada i, especialment, el nostre reconegut organista (Mn. Camil Geis), havia fet surar les contradiccions d’un catolicisme que no aportava gairebé res a la qüestió social, ni anunciava amb paraules i gestos significatius cap bona notícia als desheretats de la societat, els quals, d’altra banda, eren els privilegiats en el Regne de Déu.

Marià Vinyas -empresari, músic i catòlic catalanista- i el bisbe de Girona Vila Martínez

Marià Vinyas (1877-1958), a qui Gaziel va dedicar els seus Goigs de Sant Feliu de Guíxols i de qui Pla parlava sovint i bé, em serveix de fil conductor en aquest escrit per a emmarcar en el seu just context les opinions citades del doctor Estela i de mossèn Camil Geis.
Resulta que, pels volts dels mateixos anys, aquest ric guixolenc -president de la Companyia del tren i principal accionista, entre altres- i catòlic exemplar, Marià Vinyas, va ser recomanat pel canonge Cardó per a orientar el nou bisbe de Girona Vila Martínez -el canonge guixolenc Agustí Maymí feia d’enllaç- de la pastoral a seguir al bisbat. La situació de l’Església, en general, no era gens bona. Era una institució preocupada, com ara, per la pèrdua del seu poder temporal i dels seus privilegis. Més confiada en la tradició monàrquica que en els propis valors evangèlics. Els clergues, en general, tenien poca preparació teològica i moral -entesa, aquesta, molt parcialment- i dedicada plenament a lluitar contra els efectes nocius dels balls, de les platges, dels cinemes, de les modes, etc.
Els consells -conformes als principis polítics de la Lliga- del senyor Vinyas al bisbe van quedar en no-res, ja que el pontificat de Vila Martínez es mantingué en la línia integrista de sempre en manifestar, implícitament, que només la monarquia i la dictadura eren les formes d’Estat més adequades per a l’Església. Hi ha constància de diversos testimonis que el qualificaven d’anticatalà, de funcionari del règim de Primo de Rivera i d’estar al servei de les institucions més caduques.

La qüestió religiosa

La Constitució republicana de 1931 va complicar un xic més la situació de l’Església en qüestionar el seu finançament que anava a càrrec dels pressupostos de l’Estat amb el suport dels partits monàrquics i de dreta. La llibertat de cultes i de consciència, i la separació de l’Església de l’Estat, abocà l’Església gironina a la lluita partidista pel que fa a les eleccions del Parlament de Catalunya (1932). Els tradicionalistes s’atribuïren la representació dels catòlics - Coalició catòlica-, al marge de la Lliga Regionalista. A les esglésies es repartí propaganda electoral de la candidatura “catòlica” i hi hagué capellans i seminaristes vinculats als actes electorals a favor dels tradicionalistes.
És clar que també hi havia una minoria crítica i més progressista, com ara el canonge Morera i el doctor Estela.
Val a dir que el govern republicà que presidí Manuel Azaña va convertir la qüestió religiosa en un dels principals eixos del seu programa reformista. Les relacions d’una República laica amb l’Església catòlica no podien ser fàcils, entre altres coses perquè el Concordat de 1851 encara era vigent. Algunes mesures com l’expulsió d’Espanya del cardenal Segura, arran de la seva actitud clarament antirepublicana i algun avalot anticlerical, allunyaren una gran part dels catòlics que havien acatat la República, i l’abisme que separava les dretes de les esquerres es va fer més profund.

En les eleccions legislatives del febrer de 1936 el recolzament a les dretes -Front Català d’Ordre- per part del bisbe de Girona Josep Cartanyà i Inglès i de la Junta diocesana d’Acció Catòlica-, va ser claríssim. I com que els resultats varen ser favorables al Front d’Esquerres de Catalunya, la situació de l’Església de Girona es va veure en una situació difícil i compromesa.
En aquesta consulta electoral tampoc no hi faltà el testimoni d’algun eclesiàstic lúcid que comprenia el problema de la seva institució i la tragèdia que s’apropava. És el cas de Carles Cardó:
“Mentre no canviï totalment el criteri i l’actuació de les dretes espanyoles en el problema social, en el problema català i en la conducta moral privada, no hi haurà a Espanya cap esperança per a l’Església ni per a la Pàtria, i en caldrà refiar-nos que les esquerres, tenint en compte que la seva victòria no és ben bé seva, ans hi ha contribuït també molts electors catòlics (equivocadament, al nostre entendre), ens atorguin cert tracte de tolerància i de llibertat, si abans no ha vingut la revolució extremista a acabar amb elles i amb nosaltres”.

Conclusió

Aquesta tolerància que invocava Cardó i que en general imperà a Girona i a Catalunya, malauradament s’acabà quan l’aixecament militar del juliol de 1936 precipità la revolució social i la ira contra els responsables antidemocràtics, entre els que hi havia el sistema eclesiàstic.