II CONCURS LITERARI DE LA CREU ROJA

(Fotografia de Cristina Maura)

La nostra gent gran escriu

Ja fa uns quants anys -des de 1986- que, amb en el regidor de cultura Joan Soler, Conet, vam engegar el concurs literari de Sant Jordi per a les escoles. I encara funciona.
Després, com a ciutadans, vam formar una Plataforma Ciutadana per reclamar la presència d’un educador social de carrer. Ho vam aconseguit. Però llavors, en reconvertir-lo en funcionari, es va desvirtuar la seva funció.
Quan fèiem totes aquestes coses, la bona amiga de la parròquia de Vilartagues, la Rosa Pellicer, em preguntava insistentment: com és que feu tantes coses per a les escoles i la gent jove, i no feu res per a la gent gran?
Aleshores em semblava que la gent gran ja estava ben atesa pels Casals de l’Ajuntament, i que tenien tota mena d’oferta d’activitats.

Avui que ja sóc gran i vell -no em desagrada pas reconèixer que sóc oficialment “vell”- penso molt en la Rosa. Faltava -i falta- fer més coses per a la gent gran. Tenia raó.

La Creu Roja

I això és el que ha fet la Creu Roja. Aquest any per segona vegada. Organitzar per a la gent gran un concurs literari en la diada de Sant Jordi. I el resultat ha estat esplèndid. Escrits de tota mena, plens d’història, de vida i d’esperança.
Un text preciós de la Maria Rosa Solé i Saurí (del Gas Vell), l’Amanda Titxé, en Pere Llonch...., i la cosina de Màrius Torres, un dels meus poetes preferits.

En tots els escits els sentiments afloren i s’expressen amb aquella llibertat que dóna l’edat, i amb la saviesa adquirida per l’experiència de l’amor, de l’absència, de la Guerra Civil....Tots portem a dins una immensa capacitat de vida o d’amor, perquè hem sortit de les mans de la mateixa Vida, i cap ella hi anem.

És clar que no podem fer el mateix quan teníem vint anys que quan en tenim vuitanta. Però sempre podem créixer. Encara que cada etapa té la seva pròpia manera de fer-ho. Arriba un moment en què només podem fer una cosa: estimar, deixant-nos estimar, i acceptar les limitacions que ens sobrevenen.

I res més? No. Parlar-ne, escriure-ho, malgrat les grans dificultats del nostre llenguatge per a expressar els sentiments més profunds que ens envaeixen. Deixar un llegat ple d'experiència a les generacions que ens segueixen.

Quin gran do és la vida! És un crit que llegim en tots els textos literària de sant Jordi escrits per la nostra gent gran. I que els cristians celebrem aquest Setmana Santa.

Ja ho deien els clàssics –Montaigne, entre ells- que hi ha gent gran amb l’esperit molt jove. I al revés, cossos joves amb un esperit vell o gran.
Les velles generacions traspassen els seus èxits a les generacions següents i les noves generacions doten a la vida d'una renovada flexibilitat, un nou tempteig de camins.
Les generacions vives ens sustentem en allò que van construir i van aconseguir els nostres avantpassats, vivim del seu llegat fisiològic i psíquic, ens nodrim de la cultura i el saber que ells van construir. És el procés cíclic de la Vida.

“La vida és un do meravellós. Si tens l’esperit en pau, pots vèncer les pors”, escriu la Maria Rosa en el seu treball “El poder del pensament”.
Aquest frase ho resumeix tot. Una gran lliçó!

La Creu Roja de Sant Feliu - Castell d’Aro i el seu voluntariat ens fan un gran servei. Gràcies.