DE NOU L’ESCOLANIA DEL MERCADAL DE GIRONA

Dimecres passat, retrobada d’exescolans amb motiu de la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril 2011).

Per uns moments avui endreço els papers d’història que estic escrivint, i em disposo a pensar l’evangeli (Jn 20: 19-31) que demà diumenge haurem de comentar a la parròquia. I la primera imatge que em ve al cor és la trobada d’exalumens de l’escolania del Mercadal per celebrar la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. Dimecres passat, reunits en comunitat, vaig tenir el pressentiment que allà hi havia Tota l’Escolania, amb el seu mestre mossèn Fernando. Sense barreres ni límits, algú ha fet “rodolar la pedra” que separava els vius dels morts. En una riba i en l’altra de la Vida, tots hi som.
Sobre una vella fotografia se n’ha sobreposat una de nova. La força de la llavor de l’antiga, ha fet florir la nova, que dirigeix un nou director, amb uns coneixements i una saviesa musical molt perfeccionada, en Josep-Maria Grosset.
“Acompanyant i director han d’anar compenetrats!”, m’hauria avisat -amb afecte, sempre- el nostre mossèn. O, “No toquis a remolc de les veus, sinó que has d’anar al davant de les veus, sense avançar-te”!
Però no va ser el cas. En Josep-Maria es mostrà molt indulgent i benigne. L’organista no en sabia prou, i l’harmònium m’era ja un instrument desconegut, que no m’obeïa del tot.
Però la trobada va ser un autèntic regal.

Comentari de la fotografia de dalt

La fotografia és -no podria ser d’una altra manera!- del nostre fotògraf Martí Massafont, 28 de setembre de 1958. És un grup de l’Escolania dirigit per la batuta de mossèn Fernando. Amb disset anys, acompanyo amb l’harmònium els cantaires. A la meva dreta, en Cinto Gelada (+), en Joan Gelada (+) i en Narcís Fusté. Més enrere, en Florenza, en Rafael Soler, Josep Nadal (+) ...
A la meva esquerra, dret, el nostre tenor, en Carles Bronsoms. Dimecres, que tornà a ser solista, em va preguntar si el recordava. –Oh, i tant!, li vaig contestar.
A partir del curs 1963-64, jo vaig deixar d’estudiar música. Mn. Fernando havia emmalaltit. I em vaig dedicar a altres ministeris.

Som nostàlgics?

La nostàlgia avui no té bona fama. Evidentment, si ens aferréssim al passat i a l’enyor, aquest sentiment ens incapacitaria per viure el present amb il·lusió i activa esperança. La nostàlgia seria un fre a la nostra progressiva maduració humana. La tristor i el lament per un món que en les nostres imatges del record s’acaba, ens privaria de descobrir com sorgeixen noves formes i manifestacions de la Vida que segueix. “Viure és l’art de prendre i de despendre’ns, que hem d’aprendre a cada instant” (X. Melloni).
Però, com deia en Rilke: “No s’ha d’intentar esmorteir una gran nostàlgia mitjançant una multitud de petites satisfaccions. És necessari conservar-la en tota la seva fortalesa. És necessari, per dir-ho d’alguna manera, elevar-la a un pla més alt, i així extreure’n la força i l’impuls per a estimar més”.
Exacte. A casa, a l’escola, al carrer..., i a l’escolania vam anar rebent un aprenentatge, unes eines, que ens han capacitat a fer de la vida un camí de servei i d’estimació. Darrere de cada un de nosaltres hi ha una gran història d’amor que ens ajuda a afrontar, amb lucidesa i dignitat, l’època de la nostra vellesa. Estimar -i deixar-se estimar- és prou complex com per a renunciar a un bocí de la nostra petita història, la que es va desenvolupar a l’escolania, sota la bondat de mossèn Fernando i que, com el gra de blat soterrat, va germinant i estenent en xarxes noves d’amor i solidaritat dins l’única Realitat, d’un Tot, que engloba diversos àmbits i nivells de vida.

Durant la dècada dels anys quaranta i cinquanta, pertànyer a l’escolania de Mn. Forns representava, en ple rigor de la dictadura, l’única possibilitat de conèixer i estimar el país i la seva llengua. Integració, convivència i germanor són, doncs, altres conceptes abstractes que, a través de l’espontània i sàvia concreció del seu director, podrien definir perfectament el que era l’escolania.
Retrobament i cançons d’aquell temps. Nostàlgia per un món i un temps que han passat definitivament? Alguna cosa d’això hi deu haver. Però també hi ha alguna cosa que perdura en el més íntim de la nostra memòria: els gestos d’un home bo que, sumats als altres que anem trobant per la vida, ens ajuden a viure i a seguir lluitant per a fer un món més amable i solidari.
I així s’escriu la història. “Les velles generacions traspassen els seus èxits a les generacions següents i les noves generacions doten a la vida d'una renovada flexibilitat, un nou tempteig de camins.
Les generacions vives ens sustentem en allò que van construir i van aconseguir els nostres avantpassats, vivim del seu llegat fisiològic i psíquic, ens nodrim de la cultura i el saber que ells van construir” (Marià Corbí).