DIFERENTS VISIONS DEL FENOMEN RELIGIÓS

Presentació de l’Agenda Llatinoamericana i mundial del 2011

Dijous passat, 25 de novembre, a les vuit del vespre a la sala de la biblioteca municipal va tenir lloc una taula rodona a l’entorn del fenomen religiós viscut per persones joves que en tenen una visió i una experiència pròpia. El tema d’aquest any de l’Agenda és “Quin Deu? Quina religió?”
Subratllem que a la taula es van asseure a parlar persones molt joves, per explicar la seva vivència. No volíem grans explicacions, ni conceptes ni respostes tancades de professionals. Volíem, simplement, escoltar el testimoni concret d’unes persones que viuen l’experiència de transcendència des de punts de vistes o posicionaments i llenguatges culturals diferents. És a dir, que presentessin un petit tast de la pròpia vivència.

A la taula, hi van seure:

Sara El-Baharaoiu (Comunitat Musulmana); Albert Maurici (Budisme Zen); Neus Martín (Budisme Tibetà); Joel Forster (Església Evangèlica); Dolors Mont (Comunitat Catòlica) i Núria Pujol (Agnòstica).

Beatriu Cruset, membre de la comissió de l’Agenda, va fer una breu introducció de l’Agenda que porta per títol “Quin Déu? Quina religió?”; un tema delicat que podria ser polèmic. De tota manera, l’objectiu de l’Agenda presentada és el de fer pensar, de provocar o suscitar preguntes sobre la nostra vida humana. Cosa que cada cultura ho ha fet i ho fa segons la seva història, el seu simbolisme i llenguatge. Per això s’ha cregut interessat que, des de diferents grups espirituals de Sant Feliu, se’n parlés públicament per travar un diàleg, que segurament tots ens continuem fent cada dia, més enllà de la taula rodona.

La Sara es va confessar islamista per tradició i educació familiar des de ben petita. El mocador del cap n’és l’expressió externa. Si abandonés la pràctica religiosa, la pregària, li faltaria alguna cosa en la seva vida. Després va explicar-nos el sentit del ritual del Ramandan, com a cosa que ens crida una mica l’atenció als que no el practiquem. L’estar-se de menjar i beure moltes hores, tot i que és difícil, és una pràctica que els acosta a Déu, Alà.

L’Albert Maurici ens va parlar del budisme zen, que més que una religió, és una pràctica de meditació i silenci. La postura és molt important i no gens fàcil, físicament parlant. La concentració en la globalitat de l’aquí i l’ara, on tots els límits del “jo” queden diluïts, i s’arriba a una tranquil·litat absoluta. Una pràctica que si no la fes cada dia la trobaria a faltar, com li passa a Sara quan si un dia no fa les seves oracions. Els “-ismes” són etiquetes, són paraules. El que importa és la pràctica d’observació interior, contemplar la relació amb els altres i amb el món.

La Neus Martín, com a estudiant de la metodologia del budisme tibetà, va explicar el camí que va fer per arribar-hi, a partir d’una experiència familiar molt dolorosa. En la vida no ens queda altre remei que afrontar la crua realitat sense defugir-la. I ja que la vida és curta, ens cal escollir un camí espiritual concret, ben fet, que porti a la compassió, al buidament del teu “ego” ignorant, confús, i a estar en pau amb la ment. Tot això, en quant finalitat, es pot fer dins de qualsevol religió. La seva recerca és constant per aconseguir la realitat absoluta, generosa i harmònica que condueix a la compassió i a la felicitat permanent.

Joel Forster, de la comunitat evangèlica, va subratllar el caràcter personal de la seva fe: el seguiment de Jesucrist que ens ofereix gratuïtament la salvació, que ens arriba –no per mèrits propis- per la fe i confiança al Déu de la Bíblia. Després de fer un breu record històric de la Reforma, va remarcar que ser cristià és bàsicament un estil de vida que es fonamenta en l’Evangeli (Bona Notícia). L’etiqueta d’”evangèlics” es una qüestió molt secundària. Els evangèlics han comès errors, com ho fan fet altres institucions religioses, que són invencions humanes. L’important és la persona: Crist; i ell se sent cristià, seguidor seu.

La Dolors Mont, com a catòlica que forma part d’una comunitat cristiana de Sant Feliu, va manifestar que estava d’acord pràcticament amb tot el que havia dit la Sara, l’Albert, la Neus i en Joel. Tots ens complementen. Després d’abandonar per un temps la pràctica religiosa, va notar que en la seva vida faltava alguna cosa important. Finalment va trobar una comunitat molt oberta, i s’hi sent molt còmoda. Ser cristià és un camí que s’ha de viure amb obertura, i s’ha de viure el present amb una actitud madura i oberta, de donació, als altres.

La Núria Pujol es va definir com a agnòstica perquè no coneix Déu. A ella si li pregunten quin Déu? quina religió?, dirà: cap. Però reconeix que pot existir per als altres, i que és un concepte molt poderós, que ha intervingut en la història. Per això no en parla, de Déu. L’importen les coses dels homes, de la vida -que no és “una passió inútil”. Com tothom sent pors i angoixes, però també reconeix en ella un fons íntim espiritual -i fins i tot uns rituals- que l’uneix als qui estima i als que volen canviar les coses, basat en la immanència transcendent del que fa a cada moment. Va criticar les actituds proselitistes i el caràcter misogin de la majoria de les cosmogonies de les religions.
__________________________________________________________

Tot seguit es va obrir un torn de paraules perquè els assistents a l’acte poguessin fer alguna aportació, pregunta o aclariment sobre algun punt del tema. Es va puntualitzar la diferència entre islamista i musulmà. Es va preguntar per la qüestió del laïcisme. Va quedar clar que la laïcitat havia de ser el marc jurídic i polític en què cabessin totes les creences i ideologies, en una societat plural com la nostra. L’Estat laic -la separació i llibertat religiosa-ha de fer possible una societat justa i solidària, sense privilegis de cap mena, sense discriminacions per raons religioses, culturals, socials o de sexe. També es preguntà per la mort i el sentit del més enllà, i es va remarcar el valor de la vida present i de la realitat d’aquest món.
La posada en comú d’idees i sentiments tan íntims ens ajuden a profunditzar en les pròpies vivències i en la unitat de tots els homes. Ni les diferents visions de Déu ni les religions no haurien d’establir separacions entre uns i altres.

Agraïm als joves que vam seure a la taula per la valentia de parlar-nos de temes tan personals i complexos, i que ens ajuden molt en la pròpia reflexió.