ARRAN DE LA VISITA DE BENET XVI

(Fot. El bisbe de Girona Francesc de P. Mas i Oliver visita Sant Feliu (1919)

LAÏCITAT I ANTICLERICALISME

Que Benet XVI equipari, de bones a primeres, l’esperit laïcista d’avui amb l’anticlericalisme agressiu que va esclatar durant la Segona República és un disbarat massa gros. És com si comparéssim l’agressivitat de la dreta espanyola actual -Església inclosa- amb la que, juntament amb els militars, va propiciar el cop d’Estat de 1936 i la Guerra Civil.
I no sembla que es tracti d’un simple desconeixement ni d’un error per un mal consell del seu seguici. Em va donar la impressió que volia expressament avisar el Govern espanyol contra qualsevol intent de rebaixar els privilegis socials i econòmics de la institució eclesial en una llei de llibertat religiosa, que ningú no s’atreveix a portar al Parlament. Va ser l’estratègia política d’un cap d’Estat? En les relacions entre poders, es fa bona la dita que la millor defensa és un bon atac?
No entenc com pot amenaçar uns polítics tan mesells i cautelosos que el seguien arreu i seien als primers llocs, mentre els cristians de base patien i pregaven en altres llocs perquè el representant de l’Església transparentés la figura de Jesús.
La veritat, ens hauria agradat escoltar un missatge de consol per tots aquells que són víctimes de la crisi: joves sense feina i amb la vida hipotecada, jubilats, malalts, dones maltractades i discriminades ... Alguna paraula que es fes ressò de l’Evangeli viscut en la pobresa.
Estic d’acord plenament amb el manifest del congrés de teologia sobre “cristianisme i laïcitat”, que entre coses demanava que la laïcitat fos el marc jurídic i polític en què cabessin totes les creences i ideologies, en una societat plural com la nostra. Els cristians i les cristianes –en vam veure poques en llocs preferents durant la vista de sant pare, llevat de la princesa i de les monges que netejaven l’altar- estem cridats a col·laborar en la construcció d’un Estat laic que faci possible una societat justa i solidària, sense privilegis de cap mena, sense discriminacions per raons religioses, culturals, socials o de sexe.

Avui, d’anticlericalisme, a Sant Feliu, no n’hi ha. Gairebé. I no n’hi ha perquè tampoc no hi ha clericalisme, ni tan sols clergues. Però encara hi resta una certa mentalitat clerical.

Laïcitat i anticlecalisme a Sant Feliu de Guíxols

En èpoques passades, a Sant Feliu, l’obrer que no era republicà era anarquista. I tots, anticlericals. No es tractava d’un simple sentiment de menyspreu general contra la religió, sinó d’una aspiració més global vers la laïcitat. Cosa que encara avui no s’ha aconseguit del tot! I, si hi havia una actitud col·lectiva “anti”, és perquè abans s’havia donat un fenomen molt potent, el “clericalisme”, lligat a unes formes de poder i institucions conservadores.
Va ser després de l’exclaustració del benedictins, quan va tenir lloc la progressiva clericalització de la parròquia: anul·lació de la participació dels laics; augment de les despeses del seu manteniment; interferència del pensament únic i de la moral catòlica en la vida privada i social de la gent. La societat ganxona ja començava a ser plural per la presència d’estrangers. A l’Anna Arxer, per exemple, no la deixaven casar amb un jove anglès protestant, i els exigien que se separessin perquè vivien en pecat. A l’Enric Buckmall, que no s’agenollava quan passava un viàtic pel carrer, l’abordaven a crits. Uns pares que no batejaven els seus fills l’endemà mateix de néixer, podien ser multats. Precisament, a causa d’un bateig, va començar un conflicte sorollós entre el rector, l’alcalde i un ciutadà que comptava amb el suport dels liberals. Una altra font d’enfrontaments va ser l’edifici de l’exconvent, de propietat municipal. Els rectors, però, es varen entestar a fer-se’l seu, al·legant que la casa i l’hort de l’abat havien quedat exclosos de les lleis desamortitzadores. Un alcalde poc sospitós de ser anticlerical, Rafael Patxot i Ferrer, aprofitant que el rector era a fora uns dies, va fer aparedar les portes i els passadissos que portaven a la casa i a l’hort de l’abat, dels quals se n’havia apoderat. I l’alcalde federal Pere Caimó, que era un anticlerical declarat, va anar més enllà, i obligà el rector Joan de la Creu Geonès, àlies mossèn Vinagre, a desocupar l’edifici de l’exconvent. Aquest mossèn tan impopular, va ser empresonat junt amb el seu nebot i altres capellans i, més tard, s’exiliaren a Marsella. Caimó va ser tan audaç que, al marge de qualsevol llei parlamentària, va implantar a Sant Feliu el matrimoni civil, i va convertir el temple parroquial en caserna.
Aquella espiral de violència que anava en augment no es donava només a Sant Feliu. Als pobles tapers de la rodalia, com Palafrugell, Palamós i sobretot a Calonge “Sa Bardissa”, hi passaven coses molt semblants.

Un laic heretge
A cavall entre el segle dinou i vint l’ideal lliurepensador s’expressava ja a través de diversos mitjans: escola, premsa, associacions -com la Lògia maçònica Gesoria- i partits polítics laics. El xoc entre les idees de progrés amb les del fanatisme irracional que imbuïa la vida quotidiana era fort. En aquests rebomboris patiren molts guixolencs, d’un costat i l’altre.
Com a exemple posem l’aldarull que suscità un article signat amb pseudònim i publicat el 1891 en un periòdic lliurepensador, Siglo XX, que qüestionava la virginitat de la Mare de Déu. En aquell escrit -titulat “Duda”-, alguns van veure-hi un atac a la religió oficial de l’Estat espanyol, i un ganxó: Rafael Piñol Maimí. Piñol, en efecte, va ser un enèrgic defensor de la causa laica, com a pedagog, periodista, maçó i cooperativista. I va ser denunciat i jutjat, durant dos dies, a l’Audiència de Girona per un jurat popular. Les sessions es van convertir en un viu espectacle animat per l’assistència de republicans d’arreu que feien costat a l’acusat. La sentència va ser absolutòria perquè no es va poder demostrar que l’autor fos realment en Rafael Piñol, ni havia quedat clar que els dubtes publicats es referissin a Maria santíssima. En aquella ocasió es va fer cèlebre la frase de l’advocat defensor: “Si mi defendido duda que la Virgen no es virgen después del parto, yo lo afirmo!”. L’afer, ja ho veuen, va ser molt sonat i va fer història, ja que no va acabar amb la sentència. Diu l’Agustí Cabruja que “un cop el mestre Pinyol en llibertat, va córrer el rumor que hom pretenia segrestar-lo i fer-li una mala jugada. Llavors, en Romaguer [Josep Irla i Rovira] va agafar colles d’homes armats i els distribuí per la carretera i davant el domicili del seu amic, muntant-hi una guàrdia permanent de nit i dia. Aquesta prevenció i vigilància va durar cinquanta dies”.

Un seglar més papista que el papa
Si Rafael Piñol personificava el pensament liberal, aquell que el va denunciar per heretge, Pere Pascual i Baguer, personificava una de les ments més ràncies del poble. El seu nebot, l’escriptor Agustí Calvet “Gaziel”, que el coneixia molt bé, diu de l’oncle: “Era un clerical fanàtic, menat per una esposa que només pensava en miracles, misses, novenes i sants... Aquella tia meva, sempre vestida de negra, era fanàticament clerical. Fou molt temps [el seu oncle] jutge municipal, de mà dura i balances no gens pietoses. Per això, segurament, un anarquista barceloní li posà una bomba petita a l’entrada de casa seva, que era al carrer de Sant Llorenç”. Efectivament, l’atemptat va ser el 12 de desembre de 1892. I per haver-ne sortit il·lès, muntà una celebració d’acció de gràcies al temple parroquial on es va lluir, com a orador sagrat, l’eclesiàstic guixolenc, el doctor Agustí Maimí i Calvet.
Els obrers vaguistes del 1900 en les seves coples satíriques, a Pascual li dedicaren una estrofa que feia així: “Tenim un Jesuïta/ que per a ells és el millor/ que amb molt de gust serviria/ per ser-ne Inquisidor./ Si el treballador va en massa/ i tan sols dóna un crit/ apliquen-li la mordassa/ del castell de Montjuïc”.
Segons L’Avi Muné, Pere Pascual “havia militat sempre en les fileres d’extrema dreta amb rigidesa calvinista. Tenia un caràcter eixut, viu i intransigent [...] que el portava a ser combatut encarnissadament”.
La història familiar d’aquest clerical, que educà les seves filles amb rigor moralista, va tenir un trist final, que ha esdevingut l’episodi més lamentable de la crònica negra de Ganxònia. L’1 de gener de 1940, la seva filla Josefina era assassinada a l’entrada de casa seva. Entre els inculpats hi havia dues germanes de la difunta, una de les quals era presidenta d’Acció Catòlica de Sant Feliu.

Processons, santes missions i crema d’una església
Les processons podien ser motiu de qualsevol incident. Jaume Aymar en conta un de significatiu: “En una ocasió passava el seguici pel Carrer Major de Calonge i un veí no va voler descobrir-se, el capellà, indignat li va arrabassar la gorra, i aquest, com a resposta li va treure el bonet”.
L’any 1904, l’associació de les Filles de Maria de Sant Feliu va organitzar una romeria a l’ermita del Remei del mas Aroles, a la Vall d’Aro. A la tarda, de tornada, quan la processó era a l’alçada del carrer de l’Hospital i en direcció a l’església parroquial, les devotes peregrines es varen trobar amb una rebuda del tot inesperada. A la placeta del Monestir, una cobla va començar a tocar la “Marsellesa”, l’himne republicà, amb tot de gent que, a ritme, anava insultant i colpejant les dones i criatures del pelegrinatge, davant la passivitat de l’autoritat, que era federal. Mai millor dit que aquella processó va acabar com el rosari de l’aurora.
A pesar de l’ambient enrarit que hi havia en contra, les manifestacions públiques del clericalisme persistien. Era la religió de l’Estat i la llei -i la Guàrdia Civil- les emparava.
L’any 1908, l’alcalde republicà Josep Irla i Bosch es veié negre per calmar l’empipada dels seus correligionaris que volien boicotejar la Santa Missió anunciada. De l’estira-i-arronsa que s’entaulà entre els obrers i les ordres del governador civil, en Pepito Irla se’n sortí força bé. Però un any després, els últims dies de juliol de 1909, el noi gran de la taverna de cal Romaguer, el batlle Irla, ja no tingué tanta sort. Les coses van sortir de mare. Es calà foc a l‘església de Sant Joan i al col·legi de Sant Josep dels germans de la Doctrina Cristiana. Sort que cap clergue ni religiós o religiosa no va prendre mal.
En acabat, es va desencadenar una dura repressió contra els presumptes autors de les cremes i contra els capdavanters de les manifestacions obreres que havien tingut lloc el mes de juliol. I, de pas, va ser clausurada l’escola laica, Horaciana, del carrer de l’Algavira i el Centre Instructiu Obrer. Això i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, després d’un judici escandalós, va avivar encara més els ànims contra el clericalisme.

Contradiccions a banda i banda
La secularització no sols respectava qualsevol creença religiosa -sempre que aquesta no prengués forma alienadora ni s’hagués de mantenir amb diner públic- sinó que especialment estimava el nucli del missatge evangèlic i del primer cristianisme. I no tingué cap problema a l’hora d’unir en una mateixa làpida, que presidiria la sala de sessions de l’Ajuntament, l’efígie de Verdaguer a la del l’ ideòleg republicà, Francesc Pi i Margall.
Però en el moviment de sentit anticatòlic hi havia contradiccions que, el 1911, el palamosí Martí Roger ja les havia fetes surar, quan observava que “la majoria dels nostres obrers, no obstant l’anticlericalisme, no han romput del tot amb l’església catòlica [...]; i una cosa curiosa, si alguna obrera o filla d’un obrer se casa amb un dependent d’escriptori o amb un fabricant, i vol passar per senyora, comença d’anar a missa, assistir a alguna funció, i acaba per complir totes les obligacions que imposa la religió”. Era cert que la majoria dels burgesos federals portaven els seus fills a l’escola dels Hermanos, i no pas a la laica que defensaven teòricament. I es feien socis de la cooperativa de mossèn Sants Boada si aquesta venia més barat i repartia més beneficis. Una pràctica denunciada repetidament pel periodista Bosch i Viola. Davant d’aquest contrasentit, el “Centro Radical” republicà va decidir d’expulsar del partit tot militant que fos soci de la cooperativa confessional o que portés els seus fills a una escola de frares. Per la seva banda, el Centre Federal, més prudent, va demanar el consell de Francesc Layret. I l’advocat correligionari els ho va desaconsellar: el partit no podia interferir en els problemes de consciència dels seus seguidors, ja que la seva missió era estrictament política.
I si uns es continuaven casant per l’Església o batejant els seus fills, els altres per la seva banda, més enllà de la moral de sexe, no eren pas gaire coherents a l’hora de posar en pràctica valors evangèlics com la justícia o la caritat no paternalista.

Ni peixateries ni església reconstruïda
Arran de la crema de l’església de Sant Joan es va originar un nou debat entre clericals i anticlericals. Com que l’Ajuntament estava convençut que el solar era propietat del comú, acordà de bastir-hi el mercat del peix. El bisbe, però, pledejà l’acord municipal. Llavors s’inicià una llarga campanya -encapçalada per Pere Pascual!- a favor de la reconstrucció de l’església, i per recaptar diners. I en contra, els de sempre. Aquests darrers estaven segurs que el solar de l’església cremada pertanyia al poble, com l’hospital. Però el jutge va resoldre a favor del bisbat. El més escandalós del cas va ser que, un cop el bisbat va guanyar el plet, en comptes de reconstruir-hi el temple amb els diners que s’havien recollit amb tants anys de croada clerical, se’l va vendre a un particular que hi va fer un garatge. Així és que ni peixateries municipals ni església reconstruïda, sinó virolles per a la mitra.

Conclusió

L’epíleg de la conflictiva història entre dues visions contraposades de la societat ganxona va ser lamentable. En el marc d’una guerra provocada, va esclatar la violència en un bàndol i en l’altre, amb el resultat d’onze morts a sant Feliu i la fugida d’altres sacerdots protegits per ciutadans republicans. Només un capellà va ser respectat a Sant Feliu per la seva bonhomia: mossèn Lluís Patxot i Crosas. També foren respectades totes les monges.