ROBERT MANERA I OLLER

(Sant Feliu de Guíxols 1953 – Olot 2010).

Imatge:" Carrilet, acrílic sobre tela" de Robert Manera".

Veig als diaris la freda esquela d’un pintor artista nascut a Sant Feliu, a qui havíem apreciat ja fa anys per la seva ascendència ganxona i per la seva obra pictòrica. En Robert és fill de l’amic Pere Manera i Mayola (Begur 1926), un artista pintor autodidacte, professor d’arts plàstiques a l’escola de Belles Arts de Sant Feliu, a qui tots els guixolencs coneixem prou bé. Ell va encomanar la seva afecció i passió per l’art al seu fill Robert, amb qui vam passar unes bones estones al seu taller de la Vall d’en Bas.

En Robert va començar els seus estudis a l’escola de Belles Arts de la ciutat. I es familiaritzà amb les exposicions col·lectives d’artistes com Ferran Ponsjoan i Pitu Albertí. Aquest darrer -en Robert sentia adoració per l’Albertí- li va ensenyar una nova estètica, una nova manera de mirar la realitat i de mirar-la reflectida en els quadres. Més enllà de la visió empírica i racional, hi havia “el tercer ull” que la completava: en els petits fragments, s’hi podia veure tota l’obra, i tot el conjunt en el petit enquadrament que feia amb la ma semi closa en forma de tub.

Per això, a n’en Robert se li va encarregar d’introduir i presentar l’exposició-homentatge que es va fer a l’artista mestre i al seu amic l’Albertí, el maig de 1993 al Monestir.

Ben segur que les paraules d’en Pitu: “Els ulls ja són mirada i plenitud d’amor. Venim de molt lluny, i anem més lluny encara” van marcar d’alguna manera la seva vida i la tasca professional de l’artista pintor Robert Manera.

El 1973 va viatjar per Itàlia i França amb el desig d’aprehendre dels avantguardistes una alenada de llibertat, amb l’afany de veure i experimentar el que es feia en el camp de l’estètica per Europa, fora del termenal tancat, clos, d’una petita ciutat.

El 26 de març de 1992 una excursió organitzada pel Museu va visitar el taller que en Robert tenia a Sant Esteve d’en Bas, on personalment ens va explicar, una a una, totes les diferents tècniques artístiques que utilitzava (oli, acrílic, serigrafia, gravat, linòleums, escultura,etc.). El ventall del seu llenguatge estètic era, doncs, molt ampli. Malgrat totes les experiències innovadores que feia, en el marc frondós d'una de les valls garrotxines més belles, mai no va oblidar l’impacte primer de color i de llum rebut en la seva infància: el de les marines del seu poble natal.

Seria inacabable fer aquí la relació de totes les seves exposicions individuals i col·lectives d’en Robert. A Sant Feliu va exposar diverses vegades.

No tinc una preparació específica per a judicar i valorar amb la màxima objectivitat –si n’existí- i rigor l’obra artística d’en Robert.

Però, d’en Robert, m’ha quedat la sensació de la contínua recerca de la bellesa, la voluntat de crear i comunicar-se amb els altres de diverses maneres plàstiques.

M’agradaria acabar amb unes paraules de Josep Albertí:

“Per què vivim?
-Vivim per participar en una recreació de la Creació que ens ha estat donada, i de la qual no en som forasters.
- Hem vingut a la vida per un procés involuntari-voluntari d’amor, participació i ofrena i només es viu quan s’estima...”.

L’espiritualitat actual, que hi ha en el nucli de qualsevol religió i de l’ateisme laic, ens diu avui el mateix que en Pitu deia fa molts anys. Només que els d’ara continuarien les paraules d’en Pitu -que tenia molt de místic, malgrat totes les aparences i les seves contradiccions- que la vida és per donar-la, i que l’amor que es dóna és fecund. Una vida donada, vessada, en la família, en la seva obra i per la seva terra, mai no és estèril.

És el cas d’en Robert Manera i Oller.