Justificació
Quan era jovenet, en cercles clericals i de gent benestant de Girona, sentia repetidament una sola versió de la causa de la Guerra Civil: el mal funcionament i els excessos comesos durant la II República.
El meu pare que fins al 1936 havia viscut a Grenoble (França), en arribar a Girona per casar-se amb la meva mare, es va trobar amb l’esclat de la revolta de la dreta. Durant els primers mesos del conflicte va veure -quan anava a treballar- com uns milicians feien entrar un capellà dins d’un cotxe al carrer de la Força, que després van trobar mort en una cuneta. Va patir els bombardeigs feixistes sobre Girona i va suportar el dolor produït per la mort d’una filla seva, nadó encara, a causa dels atacs aeris. Va ser obligat, amb 38 anys, a anar al front, a la batalla de l’Ebre, on va ser presoner. I restà uns mesos al camp de concentració de presoners a Camposancos - La Guardia (Pontevedra).
El 4 de febrer, a Girona, les forces d’ocupació de la IV Divisió de Navarra establiren el pànic i la incertesa a tota la població. Els soldats italians i els regulars del Marroc apuntaven amb les baionetes les dones i criatures que estaven soles i indefenses. Només el plor d’un nadó, de la meva germana, els evità de ser traspassades per ser dones dels “rojillos”.
La versió que el meu pare –una obrer senzill que mai s’ havia significat políticament- feia de la Guerra Civil, en veu molt baixa, no coincidia gens amb la versió oficial que circulava, dominant, en cercles propers a la meva educació.
Més tard vaig decidir de llegir i investigar, pel meu compte, el tema que em semblava tan important, que havia traumatitzat tanta gent i tothom en parlava. Uns, amb molta por; i altres, fent homenatges i celebrant festes en honor de los “Caídos, por Dios y por España”. El cinema, la literatura, les escoles i les trones de les esglésies denunciaren anys i anys que la causa i responsabilitat de tots els mals de la guerra havia estat la república. Es pretenia justificar el que era injustificable, “a cops de dieciochos de julio”.
Van ser molts anys de donar una sola versió de la guerra, la dels vencedors, la dels qui l’havien provocada.
La versió del meu pare restà molts anys en silenci. Fins a la dècada dels anys setanta, els historiadors no varen començar a investigar sobre la documentació, des d’un punt de vista més allunyat i desapassionat, la Guerra Civil, i demostraren que la seva realitat era molt més complexa.
La importància de conèixer bé la història de la Guerra Civil
Avui es torna a sentir aquella vella llegenda que semblava ja superada per tots els estudis rigorosament històrics. Ara que el postfranquisme dretà ha perdut el pudor, ha llençat els seus especialistes, tertulians o periodistes “experts en tot”, a crear de nou una opinió partidista: els excessos de la República, a condemnar la violència “d’un costat i de l’altre”, s’ha de tornar a parlar de la repressió republicana i recomptar una vegada més el nombre dels “caiguts” per Déu i per Espanya, i a beatificar-los si cal. S’editen llibres de ficció que es venen com a històrics, amb l’objectiu de desacreditar els obrers que lluitaven per una revolució social justa, en definitiva per una democràcia més real.
Per això, penso que hem de fer crítica raonable i serena del passat. El perill, el veritable enemic, és l’oblit, la deixadesa i la ignorància.
Trobo esgarrifós que els sociòlegs assegurin que de la Guerra Civil, en saben més els alumnes francesos, que no pas els alumnes dels país en què va ocórrer. És una pena. S’haurien de fer més “Tallers d’història”, pel·lícules, novel·les, etc, que tractessin el tema. Perquè, com deia Vicens Vives, “hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem [...] Cal penetrar a fons en el cor del nostre ésser col·lectiu”.
Quan es parla d’aquest tema, sempre em vénen al cap unes paraules d’en Modest Prats –gran i estimat intel·lectual gironí- que es preguntava “Per què la història és tan perillosa? Si no ho fos –es deia- els qui dominen la situació no tindrien tant d’interès a manipular-la, a tergiversar-la, i, fins a esborrar-la de la memòria popular, tal com tenim l’ocasió de comprovar cada dos per tres [...]. D’on li ve, doncs, a la història aquesta força que, de tant perillosa, els poderosos miren de controlar?”
Sant Feliu, de gener al juliol de 1936
Durant el primer semestre de 1936, la ciutat de Sant Feliu es trobava dins l’anomenat –encara que relatiu- “oasi” català. La ciutat anava recuperant la tranquil·litat i el pols democràtic de l’època anterior, de 1931 a 1934.
Com saben els lectors, la República va fer possible la instauració de l’autogovern català, i va permetre una important tasca de construcció del país. Catalunya, amb molt pocs anys, es va situar a l’avantguarda de l’educació.
També es veritat, però, que el reformisme republicà no podia satisfer els sectors més exigents del moviment obrer.
Malgrat la tensió sindical que pretenia un socialisme transformador, igualitari, democràtic i plural, el país vivia en una certa normalitat que, després de la victòria del Front d’Esquerres al febrer de 1936, tornava a tenir autogovern i les seves institucions –inclosos els ajuntament- plenament restituïdes.
Un cop fet recompte dels seus habitants, el padró de sant Feliu donà el resultat de 9.147 ciutadanes i ciutadans que feien una vida força habitual, alterada per dos problemes seriosos: l’atur forçós i el parèntesi polític -imposat arran dels fets d’octubre de 1934.
Vida cultural
Els intel·lectuals i artistes catalans que passaven uns dies a Sant Feliu -Pompeu Crehuet, Carles Soldevila o el jove pintor Josep Amat- podien disfrutar del cine sonor al Novetats, al Catalunya i al Llevantí; i també del bon teatre, a càrrec de companyies forasteres o locals: Agrupació Romea i Foc Nou. Les orquestrines Dazzling-Jazz, Modern Jazz o Catalònia Jazz amenitzaven tots els balls de les festes populars que no cessaven. La més celebrada era encara la de Carnaval, amb concurs de disfresses -el 1936 no es va fer la rua-, el ball de la pinyata, l'aplec de Sant Baldiri, caramelles per Pasqua i l’anada a la Vall d'Aro per Pasqüetes. A S’Agaró, s’hi celebraven les festes i els esports més elegants.
La nova pedagogia
L'impuls pedagògic i cultural que la proclamació de la República havia iniciat continuava. L'Institut, creat el 1933, va ser reconegut com a "Nacional" el 1936, amb plenes atribucions. Ja hi funcionava el nou servei de guarderia municipal que s'havia inaugurat el 1933. Hi havia una escola municipal d'idiomes, la de belles arts i la d'Art i Oficis Remus-Rufí, amb Benet Albertí de professor, que a final del curs -el juny del 36- van poder fer les exposicions de costum.
Pel que fa a l'ensenyament privat, continuaven les escoles confessionals -amb el nom titular canviat; el col·legi Vidal i l'Escola Horaciana -laica- dirigida pel professor Galo Mallol i Bosch. El Patronat d'Obreres de mossèn Sants Boada comptava amb dues-centes associades. I és obligat d’esmentar aquí l'experiència pedagògica de Narcís Masó i Valentí feta a l'Escola de S'Agaró el curs 1935-36. Era un intent de portar a la pràctica de la forma més perfecta l'Escola Nova que, en règim d'internat i amb els millors professors, l’obligava a ser elitista. L’educació religiosa era bàsica. Així ho publicitava el seu programa pedagògic: “La religió és el factor més essencial per al desenvolupament moral [...] i tota la vida escolar tendeix a fer que els alumnes surtin de l’escola amb conviccions fermes, una vida interior personal i un ideal cristià”.
Tant els professors de l'Escola de S'Agaró com els de l'Institut i el metge catòlic del poble, Josep M. Rubió, donaven conferències obertes a tota la població.
Les publicacions ganxones
En canvi els setmanaris d’esquerra – El Programa o Acción Social Obrera- no resistiren les dificultats de la crisi econòmica, i deixaren de publicar-se a partir de 1932.
El mes de maig de 1936, a la Revista de S'Agaró, Josep Pla escrivia:
"el confort perfecte de S'Agaró, la intel·ligència madura que ha dibuixat sobre l'horitzó de la mar, sobre les ondulacions suaus de la terra, les famoses i tranquil·les horitzontals de S'Agaró, permeten avui, sense un risc major, aventurar-se en el laberint de les coses directes i immediates de la Costa Brava -cuina popular, caràcter de la gent, paisatges a fora mà- i en el desordre mahometà, de vegades sibarític de la costa de l'Empordà".
D'una forma més prosaica i propera, el periodista francès Jean Perrigualt, redactor de Le Matin, en la seva visita a Sant Feliu de Guíxols pocs dies abans de la revolta militar, assegurava que havia arribat a un país d'insomni per a aquells que buscaven el descans en la bellesa:
"Ací la natura ha estat vertaderament pròdiga; ha donat, sobre les seves rudes costes, aquesta grandiositat selvàtica. Teniu platges agradables i fàcils. En quant als vostres conciutadans, la manera d'acollir el visitant, la cordialitat i la senzillesa catalanes, hi retrobo les qualitats de valentia marítima. He de dir-vos també que la indústria hotelera mereix els meus millors compliments. A l'hotel les Noies, on resideixo, disposo d'unes habitacions molt confortables i d'una taula digna de tots els meus elogis i per cert a uns preus que, desgraciadament, a França desconeixem".
Els dos periodistes, el català i el francès, feien els seus elogis de la ciutat i de l'entorn mesos després de les eleccions del 16 febrer que havien donat el triomf - per molt, a Sant Feliu- de l'Esquerra. I ni un ni l'altre, eren gens sospitosos de simpatitzar amb el Front Popular. Com tampoc no ho eren els setmanaris que es feien ressò de les seves opinions: la Revista de S'Agaró i La Costa Brava, ambdós molt lligats a les idees més conservadores del moment.
En resum
Així doncs, durant els primers mesos de 1936 la ciutat de Sant Feliu es trobava inclosa dins l'anomenat -relativament- “oasi català"; una treva que caldria matisar acuradament. A Sant Feliu, almenys, no es donava ni l’agitació popular que sacsejava altres indrets del país, ni es respirava l’ambient sinistre d’altres llocs d’Espanya. Els reportatges del periodista anglès Langdon-Davies eren prou clars per a poder adonar-se’n, de les dificultats que alteraven la vida social i política d’Espanya republicana durant el període que va de febrer a juliol de 1936.
Tanmateix, més enllà de Sant Feliu, l'activitat desestabilitzadora de la dreta degenerava cap a una situació del país encara més alarmant. I, potser, alguns dels hostatjats a l'Hostal de la Gavina de S'Agaró, durant la primavera de 36, no eren aliens a la moguda reaccionària que es preparava contra el govern democràtic del Front Popular.
A part de les causes estructurals de la Guerra Civil que venien de molt lluny, penso que val la pena insistir una vegada més que la conspiració de la dreta -Església inclosa- contra l’Estat democràtic es començà a preparar l’endemà mateix de ser proclamada la República, el 1931. Maquinació que, és clar, s’intensificà a partir de les eleccions del 16 de febrer de 1936, amb la participació activa del propi Franco.
Malauradament, la violència tenia un paper bàsic en la vida social, i no únicament al nostre país. “La Segona República era un règim democràtic i legítim, en els anys d’ascens del feixisme a Europa, quan molts, tant a la dreta com a l’esquerra, propugnaven i practicaven la violència.
Però sense la insurrecció militar de juliol de 1936 no hi hauria hagut ni guerra civil ni l’explosió de violència que significà un salt qualitatiu i quantitatiu no comparable als desordres anteriors” (“Violència, repressió i justícia a Catalunya (1936-1975), dins L’Avenç, 327, setembre de 2007).
(Continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada