Un record de Marià Casadevall (1941-2003)

“Grinyola el temps i s’escola la mica de vida que tenim”,
canta el poeta gironí Narcís Comadira.

Des de fa uns anys, quan comença el mes de setembre, em ve a la memòria amb una força especial el perfil afinat de l’amic que, familiarment, coneixíem per Piu: en Marià. Ja han passat sis anys d’ençà del comiat–homenatge ple d’emoció que li vam fer a Girona i, més tard, al Pla de l’Estany. I sembla que era ahir. Però els rius de la nostra vida cada dia són més a prop de la desembocadura del mar de la Vida, on ens retrobarem tots en el TOT. Esperem-ho.

De fet, en Marià ha continuat sempre present entre nosaltres d’una manera diferent, en el record de la taula parada enmig dels amics i, sobretot, en forma de vida donada a la seva companya Montse, als fills Irene i Aniol, als néts i a tots els que vam tenir la sort de compartir amb ell un xic d’afecte.

Vam coincidir uns quants cursos al seminari de Girona. Al final de carrera, encara a la casa gran -avui completament buida, sortosament- en Marià es va fer amb unes declaracions del teòleg suís Hans Urs von Balthasar on feia una forta crítica contra l’Opus Dei. Ell i jo ens vam dedicar a distribuir-ne les còpies fetes amb màquina d’escriure i paper de carbó sobre paper de ceba. Alguns seguidors de Josemaría Escrivá de Balaguer varen anar a trobar el doctor Estela, rector del Seminari, exigint-li la nostra expulsió del seminari o, en tot cas, un correctiu exemplar. La liberalitat del doctor Estela i la influència d’en Modest -no necessitem el cognom per saber de qui parlem- va fer que aquella pretensió quedés en el no-res. Encara en conservo una còpia. I en Mon Marquès també, que recorda perfectament l’afer.

En Marià era una persona oberta, acollidora i intel·ligent que valorava el treball en equip. La seva feina, com a treballador social a Girona, va ser excel·lent i no la podem oblidar. Posseïa aquella estranya saviesa, que s’adquireix només per una experiència assimilada interiorment, que el feia prioritzar el “ser” i el “servir, per sobre del “tenir” i el “poder”.

Recordo la seva indignació -poquíssimes vegades l’havia sentit criticar una persona!- davant l’abús de poder d’un cap de la seva àrea.

El dia 26 d’octubre del 2003, al redós de Santa Espina de Vilavenut, va ser declarat oficialment “Àngel Protector” d’aquella contrada. En una visió més global de la Realitat, jo tinc el somriure d’en Piu -entre irònic i bondadós- com a àngel protector de tots i de tot.