“SI NO ÉS AVUI, SERÀ DEMÀ / QUE LA REPÚBLICA VINDRÀ”

(Portada del llibre de 1975)

Així ho deien o cantaven els federals de tota la vida de les nostres contrades. El punt d’arrencada d’aquest crit, que la dreta s’ha cuidat de silenciar, va començar a sentir-se amb força a partir de la Revolució de Setembre de 1868.

La revolució de Setembre (1868)
Mentre se celebrava a Brussel•les el Tercer Congrés de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), una revolució –promoguda per progressistes, membres de la Unió Liberal, i demòcrates- posava fi al regnat d’Isabel II.
El 19 de setembre de 1868, a la ciutat de Cadis, un colla de generals llançaven al país un manifest que acabava amb el crit de : “¡Viva España con honra!”. En aquell moment començava l’anomenada Revolució de Setembre, la Gloriosa, que encetava un dels períodes més llargs de llibertats democràtiques a l’Estat espanyol durant el segle XIX: el sexenni revolucionari de 1868-1874.
Va ser una revolució “estrictament política”, d’aquelles que només produeixen canvis de superfície.

Pere Caimó i Bascós, alliberat, surt de la presó
Caimó, el nostre federal més famós, era a la presó quan va esclatar el triomf revolucionari. Però arran d’això pogué sortir-ne, i fer-se present a l’Ajuntament de Girona, en companyia d’altres correligionaris, el dia 30 de setembre. Allà, per aclamació, va ser escollit membre de la Junta Revolucionària de la província. Aquesta Junta es va fer amb el poder provincial i va dictar tot seguit una sèrie de mesures d’acord amb l’esperit revolucionari.

President de la Junta i primer alcalde popular de Sant Feliu
El 30 de setembre a Sant Feliu, una Junta provisional va substituir les autoritats existents, i va vetllar per a la consolidació del moviment revolucionari. Caimó, president d’aquesta Junta provisional Revolucionària, el 18 d’octubre va passar a ser “Ciudadano Alcalde Primero” de l’Ajuntament provisional.
L’1 de gener de 1869, a les primeres eleccions celebrades al nostre país per sufragi universal i secret, Pere Caimó va ser alcalde de l’ajuntament definitiu, fins el 15 d’octubre de 1969 que va ser destituït i empresonat de nou pel fets revolucionaris de la Bisbal: el Foc de la Bisbal. Però aquesta és una altra història que recordarem properament.


Per saber-ne més:
Joan Torrent “La revolución de 1868 en San Feliu de Guíxols", Àncora, (del 14 d’agost al 23 d’octubre de 1969)

LA TRADICIÓ OBERTA I “PACTISTA” DE SANT FELIU (s. XII)

Reflexions a l’entorn d’un document de l’any 1181

Rellegeixo la Historia del Ampurdán (1883) de Pella i Forgas. I hi descobreixo aspectes de la nostra història un xic oblidats.
A partir de la pàgina 590, l’autor esmenta el caràcter cosmopolita i obert de la vila guixolenca, ja al segle XII. Les relacions socials, la convivència es formalitzava a través d’uns pactes entre els senyors feudals (monestir) i la comunitat de veïns representada pels seus jurats. Els centres de decisió o poder eren molt propers, i la població molt més reduïda. La gent que ocupava la badia al redós d’un castell-monestir benedictí saltà a la història del país. S’oficialitzava i es donava a conèixer.
Alguns historiadors (P. Argaiz, P. Yepes i Alonso Cano), equivocadament, van atribuir al document del 1181 l’acta de naixement de la vila. Altres historiadors (Villanueva, Grahit i sobretot Hurtebise) han demostrat que la població guixolenca s’havia format a l’ombra de l’abadia durant el segle X, amb precedents tardo romans i ibèrics. El company Joan Colls i Carreras (+2010), exalumne de l’escolania del Mercadal, va estudiar-ne l’evolució del municipi, com a entitat col•lectiva jurídicament constituïda: la Universitat.

Traduït del castellà, Pella i Forgas diu:”Aquesta societat primitiva no hagués prosperat com tantes altres que van quedar arraconades a l’ombra de les muralles feudals sense el comerç i el tràfic de la platja: als guixolencs no els era possible viure en la tristesa i el quietisme dels pobles apartats dels corrents de civilització en aïllades terres de conreu o perduts en les frondositats del Pirineu català. Italians, francesos i, sobretot els mercaders que comerciaven per Espanya, van fer viure aquí la vida mercantil i amb ella idees gens favorables al feudalisme...”

Josep Pla també havia llegit aquestes mateixes paraules de l’il•lustre historiador empordanès. Una lectura que va inspirar la seva primera història de la Costa Brava (1941), on diu ben clar –parlant de Sant Feliu- que comparteix la idea de Pella i Forgas quan suggereix que la nostra ciutat s’assembla a les belles ciutats italianes de la Ligúria. Pla escriu: “Sant Feliu és un exemple típic de superposició de dues cultures: la feudal i la comercial. Ambdues tenien, doncs, un comú denominador, nascut de les relacions que monjos i comerciants van tenir, sobretot amb els estats d’Itàlia [...]. A mi em sembla –és una impressió potser merament subjectiva- que aquest caràcter italià continua essent el més típic de Sant Feliu” I continua Pla descrivint les qualitats de la ciutat, fent bona literatura.

Expedició pisana i catalana a les Illes (1114)
El fet és que la documentació conservada d’aquella mateixa època (s. XII) ens fa pensar que la primitiva població de Sant Feliu ja tenia força importància, i que la vocació marinera dels seus veïns -i el port guixolenc- ja era ben coneguda. D'aquesta manera s'explicaria la presència de l'estol de vaixells de l'expedició pisana i catalana -per primera vegada n'apareix escrit el nom- a Eivissa i Mallorca (1114), sota el comandament del comte Ramon Berenguer III el Gran, al port de Sant Feliu durant unes setmanes. Era un episodi de la lluita entre cristians i musulmans pel control de les rutes de la Mediterrània occidental, projecte en el qual participarà també la gent d'aquestes contrades.

1181: Carta de franqueses atorgades per l’abat Bernat als habitants de la vila.

La carta de franqueses que l'abat Bernat atorgà a la vila l'any 1181
(AMSFG: Concessions de l'Abat Bernat a la Vila de Sant Feliu. Trasllat del 29 juliol 1194. Perg. núm.1) afavorí encara més l'augment del nombre dels seus d'habitants.
Es tractava, d'una banda, de donar facilitats que estimulessin el poblament i millora de la vila; de l'altra, de reforçar la sobirania de l'abat i del monestir que, a pesar dels plets continuats amb el bisbat, veia com augmentava el seu patrimoni a les darreries del segle XII. De moment, però, els pobladors d'aquesta vila restaren exempts d'haver de pagar diverses exaccions fiscals i dels "mals usos": de la intestia (dret del senyor feudal a la tercera part de l'herència del vassall intestat) i de l’eixorquia (dret del senyor a la legítima del fill en l'herència del vassall que moria sense posteritat).

La civilitat de Sant Feliu, doncs, ve de lluny, però encara ens queda camí per córrer i avançar. A través del diàleg i del pacte hem d’aprendre a conviure en una societat més plural i oberta, que incrementi generosament els seus serveis públics, i llimi -de llimar!- les aspreses de la vida en comú.

“Bon viure – Bon conviure” -i a la inversa, no es poden separar- és el lema de l’Agenda llatinoamericana (2012). Ho practicaven els antics del lloc de Gissalis (Guíxols)-. Ho feien i deien els natius d’un continent encara per descobrir i explotar.

LES TAVERNES DEL POBLE

(Fotografia de La Pansa)

Recordant Pepe Giró

Les tavernes, pròpiament dites, eren les botigues del poble on es podia beure un got de vi. Se n’hi podia comprar a litres per casa o, també, s’hi podia anar a sopar amb el plat a la mà i fer-se servir un petit de vi en un porró. Eren, d’altra banda, llocs de trobada. Pescadors, tapers i menestrals hi trobaven recés i escalf davant de qualsevol contratemps, i una estona per “enraonar”. Diuen que beure sol és un vici, i que beure amb un amic és una festa. Imaginin-se, doncs, com seria l’ambient de la ciutat, en aquest món tan llunyà del 1905, en una població de menys de tretze mil habitants que comptava amb quaranta tavernes plenes de vida, de llibertat i de tertúlies polítiques i musicals constants. A més a més, onze cellers, quatre casinos i sis cafès habilitaven altres territoris lliures -espais d’oci reservats als homes- estimulats pels millors ideals àcrates.
“En aquella època les tavernes es guanyaven bé la vida. El vi produïa benefici. I les més importants, pel que fa a l’elaboració pròpia del vi, varen ser cal Coix, can Saura i La Pansa. Les altres eren més modestes”, recordava Pere Pujol i Jordana, de la taverna de can Peric al carrer de Sant Joan. Una taverna que, segons Gaziel, “no tancava mai del tot”. A les tres de la matinada s’hi trobaven les colles de boletaires amb els pescadors que “compareixien, embofegats i humits, els pescadors de les primeres barques que tornaven de passar la nit en mar, portant enganxat a les garibaldines de llana un rellent d’escata fresca que era l’anunci infal•lible que hi hauria sardina”.

Les tavernes de la postguerra
Amb menys població i més gana, les tavernes de després de la nostra guerra acollien els primers obrers immigrats, alguns d’ells en llibertat provisional, perquè eren els locals públics més confortables. Amb l’excusa d’un got de vi, hi podien trobar companyia i un xic d’informació en un ambient obert i tolerant. Els taverners “fiaven”. Llavors, encara s’estilava de canturrejar alguna tonada al compàs dels acords d’una vella guitarra. Això sí, ara s’havia d’anar molt en compte amb la lletra de les cançons, que havia de tenir un bon to “moral”. Tampoc no s’hi podia renegar, un costum tan habitual en l’ambient tavernari! I el més insòlit: s’havia d’anar a dormir d’hora per ordre governativa, en un poble de vida nocturna,de pescadors que embarcaven a les “trenyines”. Així i tot, són abundants les anècdotes que se n’expliquen, algunes de pintoresques. I és que, com sempre, entre la clientela, hi havia els tipus més curiosos, “tocats de garbí”; borratxos uns pocs, i tots absolutament addictes a la seva taverna. Malgrat l’alt grau de masculinització del món de les tavernes, és just assenyalar que hi hem trobat dones sofertes i coratjoses, que hi treballaven de debò.
En aquesta època, les tavernes a Sant Feliu no arribaven a la vintena. Les més solvents i conegudes encara treballaven: can Saura, cal Coix, La Pansa, el Tres Tombs, cal Trafí, can Toni, can Peric, L’Empordanesa, el Nou Noé, can Seis (cal Canari), etc.

A can Saura i a can Seis, s’hi cantava
Poc a poc, les tavernes s’anaren transformant. L’estiu de 1952, amb tan sols dotze anys, vaig tenir l’oportunitat de conèixer la taverna L’Empordanesa, al capdamunt de la carretera de Palamós, molt a prop del pont del tren i dels burots, més ençà de la Creu de Sant Pol. Sobre totes les taules rectangulars de marbre i peus de ferro hi havia els sifons en envasos peculiars que anunciaven amb lletres grosses la seva procedència ganxona.
És clar he anat -i hi vaig- a la Pansa del carrer de les Eres. La taverna més emblemàtica i resistent a tots els embats moderns. Molt a prop seu, al carrer de Santa Teresa el 1947 obrí les seves portes una de més petita, la dels Tres Tombs.
Vaig escoltar en directe la veu abaritonada de xantre d’en Pere Albó de la taverna can Saura a la Plaça, i especialment, la de l’Arnaldo Maymí, es Canari, magnífic tenor amb coneixements i experiència musical, a la petita taverna del Passeig que portava amb la seva dona, la Lola de can Seis, l’antic nom de cal Canari. Cantava fragments d’òpera i alguna que altra havanera.
L’escriptor gironí Pla i Cargol observà que: “entre les colles que aconseguiren un cert renom en el cant de les havaneres, hi figura la de Víctor El Canari, de Sant Feliu de Guíxols”. Víctor Maymí era germà de l’Arnaldo. Ambdós compartien la feina d’anar a pescar i l’afició per la bona cançó.
Però, l’una i l’altra anaren enfocant la taverna -i la cançó- al client estranger. Altres establiments es convertiren en restaurant, com la de can Toni, o bé tancaren, com la taverna famosa de cal Romaguer del carrer de l’Algavira. Cèlebre -i un xic mitificada- perquè l’havia regentada Josep Irla Rovira, el pare del president de la Generalitat a l’exili. Durant la postguerra, però, tothom la coneixia com la taverna del cal Trafí, en al•lusió al darrer propietari Pere Trafí. L’amic Lluís Molinas la recordava així: “Dins el local, atapeït, un fum espès amb prou feines deixava entreveure els grups d’homes, amb gorra o boina, la majoria, que, al voltant de les taules, i enmig d’algun renec o d’un traguinyol del porró que tenien al davant, manipulaven amb gran agilitat el llardós grapat de naips que sostenien a la mà. Als llavis, un repastissó de caliquenyo o la burilla mig apagada d’un modest “caldo de gallina”, aconseguit mitjançant targeta de racionament. Algunes vegades, des de l’interior es podia escoltar el so d’una guitarra i una veu ben timbrada entonant “quan jo tenia quatre anys”....”.

La Maria Rosa del Gas Vell
La Maria Rosa Solé i Saurí del Gas Vell va néixer l’any 1934, quan tan sols feia un parell d’anys que el seu pare Mariano- bosquetà, fill de Cassà- havia posat una taverna al local que havia ocupat l’antiga fàbrica de gas. D’aquí el nom de la taverna emplaçada al carrer de Santa Magdalena, entre la riera de Sant Amanç i el camí que, encara avui, porta a les hortes del Molí d’en Blanc, seguint la llarga nau de la fàbrica Bender.
La Maria Rosa, casada amb Agustí Bosch -gironí del carrer Nou-, prengué molt aviat les regnes de l’hostal més popular de la postguerra guixolenca.