ESCASSETAT DE CAPELLANS

ESCASSETAT DE CAPELLANS (Document original del Fòrum Joan Alsina)

L’escassetat del que habitualment s’anomenen vocacions religioses és un fet fàcilment constatable i acceptat per tothom. Potser caldria remarcar que, des d’aquesta perspectiva, ens trobem ja en una situació de migradesa per sota de límits raonables. Malgrat aquesta coincidència, quan es tracta d’analitzar, fer el diagnòstic i proposar camins de sortida, les conclusions són molt diverses.
Podríem presentar tres actituds fonamentals:

1.- Els que atribueixen la crisi a causes alienes: el materialisme, l’hedonisme, el relativisme... Proposen un reforçament de l’ortodòxia i un replegament a les trinxeres doctrinals dels concilis de Trento i Vaticà I. Per a ells l’acció més eficaç és intensificar les pregàries i rogatives perquè Déu ens atorgui aquest do tan preuat de les vocacions.

2.- Els que intenten posar-hi pedaços agrupant parròquies en els nuclis més grans o multiplicant els serveis sagramentals d’un capellà anant de poble en poble. Aquest sistema agrada molt a la jerarquia perquè no canvia res de l’estructura actual. En alguns llocs com al nostre bisbat, s’apunta cap a una participació més forta del laïcat en els llocs on no hi ha capellà, preparant-lo per animar cerimònies litúrgiques i Celebracions de la Paraula

3.- Els que pretenen substituir l’estructura piramidal actual per una
església/comunitat que sigui el Poble de Déu, tal com diu el Vaticà II. Voldrien retornar als trets més genuïns dels ministeris i carismes que animaven les primeres comunitats cristianes. Cada comunitat tindria la persona escollida d’entre ells per presidir-los.

Després de tant de temps d’exercitar les dues primeres actituds sense aconseguir cap dels objectius previstos, estem convençuts que han fracassat rotundament i han fet evident el seu anacronisme, que han caducat irreversiblement . Es podria concloure que Déu no escolta aquest precs, perquè no són del seu grat.

Davant dels reptes que tenim sembla que l’Esperit no ha bufat per allà cap on ens entossudim anar. Ens convé, per tant, escoltar millor l’Esperit, discernir amb més cura els signes dels temps i aprofundir els punts de referència que ens ha suggerit de forma especial a través de la veu autoritzada del concili Vaticà II. El sentit de la fe de tota l’Església també empeny en aquesta direcció.

Tots aquests aires ens porten a recuperar l’experiència d’aquelles primeres petites comunitats que tenien molt clara la fita cap on avançar, malgrat els esculls i les limitacions amb què s’entrebancaven: maldaven per tenir un sol cor i una sola ànima, perquè ningú no visqués en la indigència (Actes 5 32-24) i
perquè les vídues i els orfes tinguessin una llar. La seva manera d’acomplir el manament bàsic de Jesús era servir i compartir el que eren i tenien: la fe, els béns i les capacitats, el poder i els ministeris. En el Regne de Déu que anaven construint, encara molt tendre i feble, no hi havia senyors ni súbdits, primers ni últims, generals ni tropa. Havien entès que ningú no s’ha de fer dir mestre, perquè de mestre només n’hi ha un i tots els altres som germans (Mateu 23, 8).
No tenim pas constància que hi hagués oficis excloents ni funcions reservades a persones marcades en cerimònies rituals. Sant Pau insisteix molt en la diversitat de dons que l’Esperit distribueix a discreció per a l’edificació de l’únic Cos de Jesucrist. És la comunitat que reconeix aquests dons i els organitza per al seu creixement i maduració. Els serveis i ministeris no es legitimen per la crida i consagració dels jerarques, sinó per l’encàrrec de la comunitat, que
sovint és ratificat pel bisbe o per l’apòstol.

La persona escollida presideix les celebracions eucarístiques en què
s’exerceixen els diversos carismes (predicar, denunciar, discernir, compartir, interpretar...), tot garantint la pluralitat i la participació de tots en igualtat d’oportunitats. I, és clar, no hi havia discriminació ni incompatibilitat per raó de sexe o d’estat civil a l’hora d’exercir aquest ministeris.

Ara, que som a prop del Dia del Seminari, oferim aquestes reflexions a qui es senti interessat en el tema. Pot participar en el debat de moltes maneres: en la reflexió personal, en conversa amb els amics o enviant les aportacions al blog del Fòrum.
Les idees que avui s’ofereixen s’avenen plenament a les que han publicat fa poques setmanes un grup de teòlegs i teòlogues alemanys i que han rebut nombroses adhesions. També estan en la línia del pensament del teòleg Castillo i d’un document que fa temps van publicar un grup de dominics holandesos.

Fòrum Joan Alsina
Girona, febrer 2011

L’ABAT EMÈRIT DE SOLIUS HA COMPLERT 90 ANYS

(Fotografia d'Agustí Roldós. El pare Edmon Garreta treballant al taller d'enquadernació del monestir de Solius)

El pare Edmon Garreta, abat emèrit del monestir cistercenc de Solius, el mes passat va complir 90 anys. Ell, d’alguna manera, representa la resposta d’uns monjos del Císter a la crida d’austeritat i pobresa que el Concili Vaticà II feia als cristians de tot el món.

Era l’any 1967. Uns monjos del monestir de Poblet, amb el pare abat al capdavant, van emprendre una nova aventura, una manera diferent de viure la seva espiritualitat monacal, en un espai físic i ambiental més idoni i adequat, que l’afavorís. Però ni l’edifici, ni l’entorn boscós ni el paisatge solitari no eren l’objectiu final de la seva recerca. Buscaven -i ho segueixen fent- la completa transformació interna, la puresa del cor, que és l’essencial de la vida monàstica. Totes les altres coses, pel que fa a l’emplaçament, estan en funció d’això darrer. Sense perdre el millor de la seva tradició mística i profètica, calia renovar la vida contemplativa viscuda en comunitat monàstica.

Escolliren la vall de Solius, que sortosament s’ha lliurat de la boja especulació que ha malmès la nostra terra, i canviat el seu paisatge molt de pressa. El creixement urbanístic desmesurat i l’econòmic -en una sola direcció material, i en profit d’uns pocs- ha incidit dins nostre, trencant quelcom del nostre fons més humà i íntim, en intentar separar-nos de l’autèntica Font de la vida i de la felicitat. Factors externs -també n’hi ha d’interns- que contínuament segueixen amenaçant el nostre equilibri interior.

En aquest context hem d’agrair aquests punts lluminosos de pregària i de silenci, com el monestir de Solius i la comunitat de base de Vilartagues, que ens ajuden a retrobar el nostre jo més autèntic, per així potenciar l’acció en el món que ens envolta. Em ve a la memòria el poema sufí que diu: “La foscor amaga l’aigua de la vida / No tinguis pressa, cerca en la foscor. / Els viatjants nocturns estan plens de llum. No dormis. Seu amb els teus companys”. Meditació i acció compromesa, dos aspectes d’una mateixa realitat. Com ens diu en Pere, amic i consiliari, “passant del JO al NOSALTRES, no es perd el JO. Al contrari: el JO troba la seva PLENITUD en el NOSALTRES, com cada un dels nostres ossos només pot viure dintre del conjunt del cos”.

Des d’aquell mateix any 67, fins ara, he mantingut el contacte amb el monestir. Aleshores, en temps postconciliars molt recents, a l’entorn del pare Jordi preparàvem les homilies que el diumenge següent es predicarien a les diverses parròquies de la vall i de Sant Feliu.

Ara, en la jubilació, la relació hi continua com una prolongació de la vida espiritual que comparteixo amb la comunitat de Vilartagues. Aquest curs, precisament, el treball d’un dels fòrums de l’esmentada parròquia el fem a l’entorn d’un llibre recomanat pel jove germà Jòrdan de Solius. Li estem agraïts. Ens va aconsellar molt bé.
Mentrestant, el germà Carles a través dels seus correus electrònics ens proporciona elements de reflexió que, cada matí, ens ajuden a viure el nou dia, l’ara de la vida.

En la meva més tendra infància i adolescència també una vall i un monestir varen formar part del meu paisatge natural i humà: la vall de Sant Daniel i el monestir de monges benedictines.

Actualment m’acompanyen, en la vellesa d’avui, la vall de Solius i el seu monestir. Amb la confiança de la llavor. Són acompanyants en un moviment d’amor, semblant al de les plantes, que de l’esclat de la flor i del fruit, passem a la llavor soterrada a l’humus que donarà vida a d’altres flors i fruits.(“Les plantes” de Narcís Comadira).

Dissabte passat ho comentàvem amb el germà Albert, asseguts al pedrís del pou, junt al llindar de la vella rectoria. La meva història personal, com la de tanta altra gent, se sent unida a la figura del pare Edmon, símbol de tota una vida lliurada a la seva comunitat i a tots els altres que hi ens acostem.

Si s’entra a la vellesa, segons el poeta Margarit, “com una barca que ha apagat els llums / i el motor en la nit, quan entra a port, / però que dins la fosca continua / relliscant en silenci per les aigües”, sort en tenim, dels raigs de llum intermitents dels fars que ens assenyalen l’horitzó.

PERILLS A L'ÀFRICA

Fot: L'Home sentenciat. Retaule del segle XVII del Museu d'Història de la nostra ciutat.

(Heus ací un text de Nani Vall-llossera que m'agrada i m'ajuda)

Trepitjar l'Àfrica significa arriscar-se a viure emocions fortes. Significa arriscar-se a veure la lògica que estructura la nostra ment trontollar, a veure's atreta per una forma de viure amb una escala de valors gairebé invertida respecte a la que referència la nostra vida, que la pròpia sensibilitat quedi ferida, això que pel que sembla cal evitar costi el que costi i que els mitjans de comunicació tracten de prevenir cada vegada que mostren alguna imatge del dolor de les víctimes del nostre món.

A poc que una obri els ulls i es deixi, aquesta realitat tan rica i tan diferent, tan bonica i tan dura a la vegada, et despulla el cor i el deixa únicament revestit de la seva humanitat essencial. I així, amb el cor exposat, es produeix el miracle de la comunió amb el germà diferent, de la percepció d'una bellesa subtil i fràgil, invisible en altres circumstàncies, i de l'impuls i la força per intentar que el miracle sigui possible cada dia a partir de l'opció personal per una manera de viure més contemplativa, més senzilla i més comunitària.La construcció d'un món fratern i just no és possible sense la transformació de la pròpia vida. Potser l'abast global d'aquesta conversió sigui petit, però és l'única a la que realment podem aspirar i la que més ens compromet.

Nani Vall-llossera

(Tret d'Espai Sagrat)