NARCÍS MASFERRER, SEGONS L’ANNA VICENS

Narcís Masferrer i Buixó (1913-2010) mestre, ninotaire i home de teatre.
Josep Pla deia irònicament que quan uns amics es reuneixen per retre un homenatge o un reconeixement a una persona molt estimada, que ja no és amb nosaltres, l’atmosfera de la trobada acostuma a ser un xic nostàlgica. L’estima i l’admiració dels autors pel protagonista podria distorsionar-ne la visió. Però no, no és aquest el cas. Pla no va tenir la nostra sort: la de conèixer l’Anna Vicens i l’Antoni Ferrer que, amb el seu entorn familiar, són capaços d’organitzar un reconeixement divertit, festiu, a l’entorn d’una personalitat desapareguda. I de fer-nos reviure el seu talent amb naturalitat i humor.
Els que no varen assistir a l’acte de presentació del documental Narcís Masferrer i Buixó, narmas, del qual són artífexs l’Anna Vicens, amb el suport del seu marit Toni Ferrer, poden demanar-ne de veure una còpia per comprovar-ho. Val a dir que en saben molt i tenen recursos (films, fotografies, documents, música...etc).
De la mà de la filla, Dolors Masferrer, i de la mateix Anna es presenta tot l’entorn familiar d’en Narcís, particularment del seu pare Francesc (1890-1973). De l’avi Paco, se n’explica la gran tasca teatral, com autor i actor, incidint d’una manera especial en la seva obra Per una Clavellina, un sainet líric musicat pel mestre Josep Maria Vilà, que s’estrenà el 30 de desembre de 1929. El 2005, en Toni Ferrer fill, com a representant de l’Escola d’Adults, en va reproduir –editat- el manuscrit original.
El teatre “Salón Novedades”, can Vidal, -edifici enderrocat, “engolit per l’especulació immobiliària- va ser l’escenari de moltes obres representades per l’Agrupació Romea, de la qual Francesc Masferrer era l’ànima. Segons l’Anna, “va ser en aquest ambient on en Narcís va aprendre el més important: estimar el teatre”. En efecte, amb molt pocs anys hi debutà fent un petit paper. I hi va descobrir l’entusiasme d’una sèrie d’afeccionats de gran vàlua:Pilar Casanova, Joan Isgleas, Esteve Joan Trias, Dolors Miralles, Maria Astor, Francesca Domingo, Josep Font, Àngela Colet, Miquel Jacomet, etc., i el bon fer del director Benet Escriba.
La informació abundant que se’ns ofereix de l’ascendència teatral d’en Narcís i dels seus primers passos es combina perfectament amb les notícies del seu aprenentatge professional de magisteri, com a alumne de Cassià Costal –enterrat a Sant Feliu el 1937-, referent, mestre de mestres, pedagog de reconeguda vàlua estimat per tots.

I tota aquesta narració, per evitar de ser monòtona, en algun punt s’anima amb fets curiosos i divertits, com ara el cas dels “bericaldistas”, que el mateix Toni Ferrer Gallego canta, seguint una melodia que enganxa.

Ninotaire
L’any 1935, Narcís Masferrer ja havia publicat 45 ninots en diferents revistes del país. Ni la seva estada al front, durant la guerra, no impedí que continués fent dibuixos que enviava en postals des de Cifuentes, un “servei meteorològic” del front, fets entre el 1937 i el 1938.
Després vingué la duresa i censura del franquisme. Però en Narcís continuà dibuixant i il•lustrant llibres de text i setmanaris. La filla, l’Anna, els Toni Ferrer –pare i fill-, Lluís Palahí, Vallverdú, Lolita Loubat –entrevistada llargament per l’Anna- van descabdellant bocins de la vida d’en Masferrer, que és també la vida del teatre a Sant Feliu.
L’any 1958 va ser nomenat mestre dels Estudis Nous. I en Toni Ferrer i Vicens, com a exalumne, ens dóna una pinzellada del mestre ordenat i metòdic, que, alhora, feia un ensenyament divertit.
Però el documental incideix més en la seva faceta escènica. No podia ser d’altra manera, ja que els autors –l’Anna i en Toni- són persones del món del teatre i del cinema.

Després de la guerra, continua sent home de teatre
Narcís Masferrer, després de la guerra continuà sent un home de teatre. En un principi en llengua castellana, per imposició de les noves autoritats, actuà en La casa de Troya i Los Pastorcillos, al teatre Novetats i sota la direcció de Benet Escriba. Més tard, actuà amb el Grup Escènic del CE Montclar, ja en català, en obres com Gent d’ara, El cafè de la Marina... I hi dirigí obres com Gent d’ara, Gente bien, Hostes vingueren... o conseqüències de la grip , etc.
Finalment, Narcís va crear un nou grup teatral, L’Arlequí de Paper, del qual també seria director. La Lolita Loubat, que més tard el substituirà en la direcció, n’explica totes les vicissituds.
De les darreres representacions ens queda les filmacions fetes per en Toni Ferrer, on apareixen personatges estimats de Sant Feliu: la Pilar Casanovas, en Jaume Mestres i la seva filla Mercè, la Núria Pujol...
La Judith Albertí hi conta les relacions i anècdotes que va tenir el seu grup “Peti qui Peti” amb en Narcís: ornamentació de diplomes de Carnaval i diverses il•lustracions, ¡ l’afer curiós del dibuix de la “bomba” de la passada.

En Narcís Masferrer no diu mai res
L’any 2003 va ser nomenat fill predilecte de la ciutat. El Toni va filmar tot l’acte que va tenir lloc al saló de Plens de l’Ajuntament, i el parlament dels amics que van lloar la tasca i talent d’en Masferrer des de diferents angles de la vida cultural. Quan li tocà a n’en Narcís de cloure l’acte d’homenatge que se li feia, va dir solament “gràcies”. I ho raonà així: que a ell sempre li havien donat el paper d’un personatge que, com actor, interpretava. Però, en aquell moment, se li demanava que fes de Narcís Masferrer, “i ja sabeu que en Narcís Masferrer no parla, no diu mai res”. En tot cas, només gràcies.
L’agraïment i silenci d’en Masferrer han estat prou eloqüents.

La guitarra tocada per la Dolors Masferrer, acompanyada d’en Noé Larrosa, acomiada la vetllada que restarà present en la nostra vida. Després d’aquest documental, encara ens costarà més “d’imaginar-lo absent per sempre”. El documental de l’Anna Vicens ha fet just el contrari. Ens han convidat a compartir una certa intimitat, i així ens han donat a conèixer -apropant-lo- un xic més la personalitat generosa i complexa de Narcís Masferrer, mestre, ninotaire i home de teatre.

Una vegada més, doncs, fem públic el nostre agraïment a l’Anna Vicens i a l’Antoni Ferrer -que fem extensiu a la seva família i amics. Però la seva feina cultural és ben bé professional, encara que feta en el terreny de la vida quotidiana, del saber-ne la història, del col•leccionisme, de l’humor i de la il•lusió i l’estima per la ciutat. Sense cap despesa pública ni grans titulars als mitjans, l’Anna i l’Antoni van fent en silenci, un rere l’altre, passos de gegant per donar a conèixer la història de Sant Feliu de Guíxols.

“SI NO ÉS AVUI, SERÀ DEMÀ / QUE LA REPÚBLICA VINDRÀ”

(Portada del llibre de 1975)

Així ho deien o cantaven els federals de tota la vida de les nostres contrades. El punt d’arrencada d’aquest crit, que la dreta s’ha cuidat de silenciar, va començar a sentir-se amb força a partir de la Revolució de Setembre de 1868.

La revolució de Setembre (1868)
Mentre se celebrava a Brussel•les el Tercer Congrés de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), una revolució –promoguda per progressistes, membres de la Unió Liberal, i demòcrates- posava fi al regnat d’Isabel II.
El 19 de setembre de 1868, a la ciutat de Cadis, un colla de generals llançaven al país un manifest que acabava amb el crit de : “¡Viva España con honra!”. En aquell moment començava l’anomenada Revolució de Setembre, la Gloriosa, que encetava un dels períodes més llargs de llibertats democràtiques a l’Estat espanyol durant el segle XIX: el sexenni revolucionari de 1868-1874.
Va ser una revolució “estrictament política”, d’aquelles que només produeixen canvis de superfície.

Pere Caimó i Bascós, alliberat, surt de la presó
Caimó, el nostre federal més famós, era a la presó quan va esclatar el triomf revolucionari. Però arran d’això pogué sortir-ne, i fer-se present a l’Ajuntament de Girona, en companyia d’altres correligionaris, el dia 30 de setembre. Allà, per aclamació, va ser escollit membre de la Junta Revolucionària de la província. Aquesta Junta es va fer amb el poder provincial i va dictar tot seguit una sèrie de mesures d’acord amb l’esperit revolucionari.

President de la Junta i primer alcalde popular de Sant Feliu
El 30 de setembre a Sant Feliu, una Junta provisional va substituir les autoritats existents, i va vetllar per a la consolidació del moviment revolucionari. Caimó, president d’aquesta Junta provisional Revolucionària, el 18 d’octubre va passar a ser “Ciudadano Alcalde Primero” de l’Ajuntament provisional.
L’1 de gener de 1869, a les primeres eleccions celebrades al nostre país per sufragi universal i secret, Pere Caimó va ser alcalde de l’ajuntament definitiu, fins el 15 d’octubre de 1969 que va ser destituït i empresonat de nou pel fets revolucionaris de la Bisbal: el Foc de la Bisbal. Però aquesta és una altra història que recordarem properament.


Per saber-ne més:
Joan Torrent “La revolución de 1868 en San Feliu de Guíxols", Àncora, (del 14 d’agost al 23 d’octubre de 1969)

LA TRADICIÓ OBERTA I “PACTISTA” DE SANT FELIU (s. XII)

Reflexions a l’entorn d’un document de l’any 1181

Rellegeixo la Historia del Ampurdán (1883) de Pella i Forgas. I hi descobreixo aspectes de la nostra història un xic oblidats.
A partir de la pàgina 590, l’autor esmenta el caràcter cosmopolita i obert de la vila guixolenca, ja al segle XII. Les relacions socials, la convivència es formalitzava a través d’uns pactes entre els senyors feudals (monestir) i la comunitat de veïns representada pels seus jurats. Els centres de decisió o poder eren molt propers, i la població molt més reduïda. La gent que ocupava la badia al redós d’un castell-monestir benedictí saltà a la història del país. S’oficialitzava i es donava a conèixer.
Alguns historiadors (P. Argaiz, P. Yepes i Alonso Cano), equivocadament, van atribuir al document del 1181 l’acta de naixement de la vila. Altres historiadors (Villanueva, Grahit i sobretot Hurtebise) han demostrat que la població guixolenca s’havia format a l’ombra de l’abadia durant el segle X, amb precedents tardo romans i ibèrics. El company Joan Colls i Carreras (+2010), exalumne de l’escolania del Mercadal, va estudiar-ne l’evolució del municipi, com a entitat col•lectiva jurídicament constituïda: la Universitat.

Traduït del castellà, Pella i Forgas diu:”Aquesta societat primitiva no hagués prosperat com tantes altres que van quedar arraconades a l’ombra de les muralles feudals sense el comerç i el tràfic de la platja: als guixolencs no els era possible viure en la tristesa i el quietisme dels pobles apartats dels corrents de civilització en aïllades terres de conreu o perduts en les frondositats del Pirineu català. Italians, francesos i, sobretot els mercaders que comerciaven per Espanya, van fer viure aquí la vida mercantil i amb ella idees gens favorables al feudalisme...”

Josep Pla també havia llegit aquestes mateixes paraules de l’il•lustre historiador empordanès. Una lectura que va inspirar la seva primera història de la Costa Brava (1941), on diu ben clar –parlant de Sant Feliu- que comparteix la idea de Pella i Forgas quan suggereix que la nostra ciutat s’assembla a les belles ciutats italianes de la Ligúria. Pla escriu: “Sant Feliu és un exemple típic de superposició de dues cultures: la feudal i la comercial. Ambdues tenien, doncs, un comú denominador, nascut de les relacions que monjos i comerciants van tenir, sobretot amb els estats d’Itàlia [...]. A mi em sembla –és una impressió potser merament subjectiva- que aquest caràcter italià continua essent el més típic de Sant Feliu” I continua Pla descrivint les qualitats de la ciutat, fent bona literatura.

Expedició pisana i catalana a les Illes (1114)
El fet és que la documentació conservada d’aquella mateixa època (s. XII) ens fa pensar que la primitiva població de Sant Feliu ja tenia força importància, i que la vocació marinera dels seus veïns -i el port guixolenc- ja era ben coneguda. D'aquesta manera s'explicaria la presència de l'estol de vaixells de l'expedició pisana i catalana -per primera vegada n'apareix escrit el nom- a Eivissa i Mallorca (1114), sota el comandament del comte Ramon Berenguer III el Gran, al port de Sant Feliu durant unes setmanes. Era un episodi de la lluita entre cristians i musulmans pel control de les rutes de la Mediterrània occidental, projecte en el qual participarà també la gent d'aquestes contrades.

1181: Carta de franqueses atorgades per l’abat Bernat als habitants de la vila.

La carta de franqueses que l'abat Bernat atorgà a la vila l'any 1181
(AMSFG: Concessions de l'Abat Bernat a la Vila de Sant Feliu. Trasllat del 29 juliol 1194. Perg. núm.1) afavorí encara més l'augment del nombre dels seus d'habitants.
Es tractava, d'una banda, de donar facilitats que estimulessin el poblament i millora de la vila; de l'altra, de reforçar la sobirania de l'abat i del monestir que, a pesar dels plets continuats amb el bisbat, veia com augmentava el seu patrimoni a les darreries del segle XII. De moment, però, els pobladors d'aquesta vila restaren exempts d'haver de pagar diverses exaccions fiscals i dels "mals usos": de la intestia (dret del senyor feudal a la tercera part de l'herència del vassall intestat) i de l’eixorquia (dret del senyor a la legítima del fill en l'herència del vassall que moria sense posteritat).

La civilitat de Sant Feliu, doncs, ve de lluny, però encara ens queda camí per córrer i avançar. A través del diàleg i del pacte hem d’aprendre a conviure en una societat més plural i oberta, que incrementi generosament els seus serveis públics, i llimi -de llimar!- les aspreses de la vida en comú.

“Bon viure – Bon conviure” -i a la inversa, no es poden separar- és el lema de l’Agenda llatinoamericana (2012). Ho practicaven els antics del lloc de Gissalis (Guíxols)-. Ho feien i deien els natius d’un continent encara per descobrir i explotar.