La Costa Brava. Centenari d'una expressió afortunada

“Com era la Costa Brava, abans de dir-se’n?, es preguntava retòricament Gaziel. Certament, hi hagué un abans i un després, però la franja del litoral gironí es mantingué absolutament verge i brava fins que va acabar la primera guerra mundial.
Abans –continua Gaziel- encara ningú no podia ni sospitar que se’n diria així, tot i que ja existia, és clar.
I ara ja hem celebrat que fa cent anys que la Costa Brava es diu així, cal fer-ne breument memòria.

El topònim Costa Brava: l’autor, el difusor i l’estudiosa

Acabem de celebrar el centenari del bateig –la paraula “invent” seria excessiva- de la riba marítima gironina, la franja que va de la Tordera i Blanes a Portbou i Banyuls. Ja se sap, però, que això dels límits no és mai una cosa massa estricta, i que el nostre ribatge marítim engloba paisatges molt diversos. Però el topònim va fer fortuna. El qualificatiu “brava”, com a adjectiu aplicat a la costa mallorquina, ja l’havia utilitzat el famós poeta mossèn Miquel Costa i Llobera. Però Ferran Agulló i Vidal va batejar, des de Sant Feliu –n’és la versió més digna de crèdit-, amb voluntat que l’expressió Costa Brava designés expressament el litoral gironí.

Ferran Agulló

Com se sap, el baptista -i padrí alhora- de la feliç denominació, encara que va néixer a Girona, tenia Sant Feliu de Guíxols com la seva “pàtria adoptiva”. Quan el 12 de setembre de 1908 el periodista publicava en La Veu de Catalunya l’article “Costa Brava”, amb tota seguretat estava evocant la magnífica costa de penyalars i caletes pedregoses, abrupta i feréstega, que s’albira encara avui des de dalt de l’ermita de Sant Elm, mirant cap a Tossa.
I encara, pels volts de 1910, Ferran Agulló continuava lloant des del mateix periòdic barceloní el paisatge i les coses del mar d’aquesta riba meravellosa. La raó de l’entusiasme que hi tenia el trobo quan, anys més tard, escrivia al setmanari ganxó L’Avi Muné:

“La meva àvia era feliuenca; portava dos cognoms ben de la terra: es deia Mercè Calsada i Beyà. Fugint de Barcelona amb el seu marit Ferran -sergent de carrabiners, hi afegeixo jo- va infantar en la travessia: el meu pare va néixer en el mar, i fou batejat en aquesta parròquia com l’heroi de la novel·la d’en Patxot”. [...].
(Las ruinas de mi convento. Ortiz de la Vega, [pseudònim de Ferran Patxot.], 1851).

“A penes, en una de les llargues caminades i temporades estiuenques passades amb la meva família de Sant Feliu de Guíxols, que tinc com a pàtria adoptiva, el meu pare posà a les meves mans La ruinas de mi convento. [...]. L’efecte que en mi produí la lectura de las Las ruinas de mi convento tant per coincidència amb la naixença de l’heroi amb la del meu pare, com per llegir-lo en els llocs on transcorregueren les més belles escenes de la novel·la, és cosa de no dir”.
“En el camí –[avui desaparegut, 1927 és l’any en què Agulló publicà l’article “Records” a l’extraordinari de Festa Major de L’Avi Muné]- que anava de l’Era de Tetuan, fins sota l’Ermita de Sant Elm, que jo anomenava el “caminet dels alocs”; a l’ombra dels plàtans gegants que vora la Riera, al Passeig de Mar, ombrejaven les típiques arcades avui renovades de casa Llagostera, on l’heroi d’Ortiz de la Vega demorava al venir a Sant Feliu, llegia i rellegia pàgines romàntiques, que encara recordo avui amb delectança. Amb el llibre a la mà, alternant la lectura amb la contemplació de les meravelles de la nostra costa [...]”.

En aquestes anades i vingudes a peu, arran de mar, per caminets de ronda avui desapareguts, entre el racó de Garbí i l’ermita encimbellada al puig del Castellar, és fàcil d’endevinar que Ferran Agulló “intuís” l’apel·latiu que ha quedat escrit en el monòlit erigit davant la capella de Sant Elm.

Podria encara adduir altres raons per atribuir a Sant Feliu de Guíxols la pila o font baptismal d’un nom que comptà amb la important difusió que en va fer un altre il·lustre guixolenc: Jaume Marill, iniciador dels cèlebres Viatges Blaus, dels quals potser parlaré un altre dia.

Yvette Barbaza

I si hi va haver un guixolenc que, des de Barcelona, va donar a conèixer arreu de Catalunya l’expressió Costa Brava, com a denominació d’origen, també hi hagué qui –anys més tard- en va fer un estudi rigorós: la geògrafa francesa Yvette Barbaza que -per l’atzar- ens ha deixat en plena celebració del Centenari del paisatge humà, objecte del seu estudi i de la seva estimació. La científica va pressentir la fragilitat de la bellesa d’aquest tros de ribera mediterrània. L’autora del magnífic llibre El paisatge de la Costa Brava (1966, 1988), al final de la seva llarga vida havia de lamentar, decebuda, la transformació que havia experimentat el litoral gironí a causa del turisme. N’havia profetitzat la desaparició d’un bona part. Per això havia proposat que l’administració acotés uns espais destinats a fer-ne parcs naturals. Una visió que, molts anys abans, havien tingut uns prohoms (Rafael Patxot, Josep Palahí, etc.) del món cultural de Sant Feliu. De res no va servir. Ningú no els va fer cas.
I Barbaza morí amb aquesta decepció.

Les lliçons d'història ganxona de l'Anna Vicens i Antoni Ferrer

La diada del 2 maig, en comptes de fer-me recordar els fets de Madrid del 1808, m’ha fet venir a la memòria la batalla naval de l’armada espanyola d’aquest mateix dia 2 de maig, però del 1866. Un combat que, durant la guerra del Pacífic, tingué lloc davant de la ciutat peruana del Callao. Un fet de guerra que dóna nom a un dels carrers de la ciutat. A un petit carrer, llavors anomenat popularment “camí dels enamorats”, per on també -més antigament encara, de ca l’Arxer enllà, cap a Mascanada- s’anava al cementiri. Avui és el carrer Callao.
El motiu de tan estranya com llunyana evocació ha estat la realització d’un DVD que va fer aquesta parella d’artistes -en el sentit més ampli de la paraula- que són l’Anna Vicens i l’Antoni Ferrer Gallego.

L’oncle Miquel (DVD, Toni Films)
És un audiovisual sobre un seu familiar que també parla del primer vaixell cuirassat de la marina de guerra, acabat de construir el 1864, la fragata Numancia, protagonista d’aquella guerra, i del famós capità i almirall Méndez Núñez. Ignoro perquè en aquests moments, de sobte, m’ha vingut a la memòria la figura de l’oncle Miquel Planellas i Bagué (1840-1917) que ens van donar a conèixer l’Anna i en Toni.
És tota una bella història explicada pel cercle familiar dels Ferrer (Planellas, Gallego, Vicens, Albertí i Girona) de Sant Feliu que han anat recollint i guardant documents, fotografies i objectes. En aquest cas de l’oncle Miquel, que no solament va participar en aquella llunyana aventura del Pacific del canoneig del Callao -després del de Valparaíso- com a mariner del Numancia, sinó que l’heroi guixolenc va ser condecorat amb la creu Maria Isabel Luisa. Bé, tota una història que en Toni Ferrer ja havia explicat al setmanari Àncora, però que en aquesta edició es veu enriquida amb tota mena de fotografies, documents i estris (com la caixa de mariner), que en fan un excel·lent audiovisual.
En fi, una veritable lliçó d’història de Sant Feliu per tots aquells que volen conèixer-la, i una eina pedagògica que farien bé les escoles d’utilitzar en les seves classes d’història.
Sortosament, però, la història del nostre poble no està feta només de grans personatges, que hi són, sinó sobretot de l’equilibri i harmonia dels petits detalls de la vida de cada dia, sovint divertits i feliços i, de vegades, dolorosos. És la petita gran història que conté Viure el passat.

Viure el passat. Un documental d’Anna Vicens
Recentment l’Anna Vicens, com a realitzadora, i l’Antoni Ferrer i Gallego coautor del text, han confeccionat un altre documental d’història preciós: Viure el passat. Un documental d’Anna Vicens (DVD, 2009).
Sincerament, aquest documental m’ha impressionat. M’he passat molts anys –més de quaranta- estudiant la història de Sant Feliu. I reconec la importància cultural i pedagògica d’un documental ben fet. Es tracta d’explicar els temps en què l’autora anava al col·legi de les germanes Carmelites Vedrunes. Però la gràcia, al meu entendre, ha estat la de saber contextualitzar l’època de 1930 al 1949 amb unes pinzellades fetes de rigor històric i amb les il·lustracions justes: fotografies, programes de Carnaval, de balls, música, fragments de pel·lícules, etc. S’hi descriu un paisatge natural i urbà d’un encís i encant excepcional, que malauradament s’han esvaït. Hi ha un record testimonial i afectuós, molt especial, del tren (1892-1969). La seva locomotora número 1 exposada als jardins de Juli Garreta ens en memora la història “perquè hem perdut la memòria”.
El documental té l’encert afegit de parlar també del paisatge humà de la ciutat. Si als guixolencs, esventats de garbí o de tramuntana, els ha agradat sempre la gresca, també varen saber patir en temps difícils, de guerra, de fam, de repressió i exili.
És clar que el text compta amb els coneixements cinematogràfics d’en Toni. Uns quants fotogrames de la pel·lícula rodada al port de Sant Feliu el 1935 Abajo los hombres (J.M. Castellví), o de l’Escapada en tren (1966). filmada pel mateix Antoni Ferrer, hi donen un toc de moviment i vida al documental. I s’hi respira l’ambient alegre de la joventut.
En una segona part, el documental evoca el col·legi de les Carmelites. Un edifici bastit l’any 1880 i reformat el 1911, quan es va fer la capella que l’Anna descriu amb tot detall. Parla de l’emplaçament de les classes, del pati, dels jocs que s’hi jugaven, dels primers llibres, de la germana Maria Bosch (1904-1995), del teatre com a recurs didàctic, etc.
A més a més, hi evoca els jocs al carrer, les col·leccions de cromos, estampes, de les revistes que hi llegien, de la Festa Major, i de les altres (la del pedal, Sant Cristòfor, Sant Antoni Abat, de l’orquestra el Víctors, de les processons i de la Santa missió (1949).
La imatge de la petita campana de bronze que es guarda a la casa que les germanes carmelites tenen a Caldes de Malavella és el darrer testimoni d’un edifici enderrocat el 1988, i que posa punt final al documental.
És evident que no puc resumir bé un documental audiovisual, que s’ha de veure i sentir. És un DVD que pressuposa un bagatge coneixements de la ciutat i un bon fer que té solera i tradició. D’altra banda, l’Anna i l’Antoni compten amb la col·laboració de família (Anna, Judith i l’Antoni fill) i amb una xarxa d’amics (Carme Palahí, Laura Oliver, Sílvia Duch i Teresa Serra.

Una llarga tradició
No he parlat del muntatge que en Toni Ferrer va fer, amb tant d’èxit entre els escoltes, a l’entorn dels Boy-Scouts 1965-1971. Tots els que van passar per l’escoltisme en demanen una còpia així que se n’assabenten.
Darrere d’aquest muntatge de la parella guixolenca hi ha molts coneixements de teatre, de cinema, de col·leccionisme i l’experiència de Toni Films de quan feien cinema pel simple plaer de fer-ne. I una bona dosi d’estimació per la seva ciutat.
Però aquesta és una llarga història, que ja recullen alguns llibres i treballs d’història del cinema i del teatre.
Els ciutadans de Sant Feliu estem de sort, i les nostres escoles ho tenen més fàcil per estudiar i conèixer la història local, les seves arrels i identitat.

Més informació a:
http://www.aficguixols.cat/exposicions/39-presentacio-dvd-qviure-el-passatq.html

Commemoració de la proclamació II República

Estic content de veure que a Llagostera, per exemple, hi ha un grup -Recuperant MEMÒRIA HISTÒRICA- que aquest diumenge 18 d’abril fan diversos actes en commemoració de la proclamació de la II República. Des d’aquí els felicito, i m’hi adhereixo. Que jo sàpiga, a Sant Feliu ningú no celebra l’aniversari de la República. És una pena.

Avui constatem que han arribat mals temps per parlar de la Segona República, la Guerra Civil, el cop d'Estat militar i de la dreta i la repressió franquista durant 40 anys. Aquests fets històrics són inseparables. Sense la República i els seus avenços socials i democràtics no s'hauria produït l'aixecament feixista. Els historiadors seriosos fa molts anys que ho han estudiat i establert. Però avui aquests professionals es veuen superats pels revisionistes, manipuladors, ideòlegs que des de la premsa, en tertúlies a TV, o des les estructures de poder (judicial, per exemple) intenten que no es dignifiquen les víctimes del franquisme. I insisteixen en beatificar de nou les víctimes de la repressió republicana. Cosa que durant el franquisme es va fer durant quaranta anys. Però, encara els sembla que és poc.
Hi ha encara molts franquistes (fills, néts, besnéts..., en sentit ideològic!) incrustats en l’aparell de l’Estat. Deu ser veritat que Franco “lo dejo todo atado y bien atado”!

El 14 d'abril de 1931 es proclamà la Segona República. La Federació Local de Sindicats, amb la seva figura capdavantera Francesc Isgleas, l'acollí amb un cert escepticisme; perquè pensaven que el republicanisme, malgrat la seva aparença "esquerrana" i el seu tarannà liberal, no podia oferir cap mena de canvi substancial.
Tanmateix, l'avenç polític era un fet. La democràcia començava a ser una realitat al país, junt amb la llibertat i la igualtat de tots els ciutadans.
I potser és aquí que cal observar que, a Sant Feliu de Guíxols almenys, s'ha verificat la hipòtesi històrica que durant les eleccions que s'hi celebraren durant la República, la majoria d'afiliats a la CNT votaven pels federals, per l'Esquerra. Probablement els anarquistes "purs" mai no ho varen fer, però eren pocs. En canvi, la majoria dels membres de la Federació Local de Sindicats -que no eren estrictament anarcosindicalistes- sí que votaven els federals.
Això explicaria que l'Esquerra Republicana de Catalunya -el Centre Republicà Federal, amb condicions, havia deixat d'existir com a tal per a ingressar a l'ERC- continués essent hegemònica en la política local.
El republicanisme guixolenc en totes les eleccions de la Segona República es manifestà sempre amb força. La qual cosa no s'explicaria si no fos en la seva tradició, en el context històric de Sant Feliu.

Destacar aquest tret polític, majoritari, del nostre poble ens ha semblat bàsic per a poder entendre el que per al conjunt de guixolencs va significar la guerra. Perquè entenem que l'aixecament militar -origen de la guerra civil- tenia una connotació essencial d'antirepublicanisme. El sector militar que -amb el suport de les classes conservadores- desencadenaren la guerra ho feren sobretot per abatre el règim legal republicà. Per això començaren a preparar el cop d'Estat immediatament després -l'endemà- del triomf de la II República del 1931. El mateix 14 d'abril el general Berenguer manifestà al rei que l'exèrcit estava disposat a revocar el resultat de les eleccions. I Franco, durant la primera setmana, intentà de mal dissimular la seva clara aversió contra el nou règim democràtic i la seva lleialtat al vell. Segons confessà en les seves memòries el monàrquic Ansaldo, havent arribat la tardor de 1931 "la resistència a la República començà a prendre forma en certs mitjans polítics i intel·lectuals a l'ombra, sempre propícia, del sabre d'algun general descontent".

Eleccions
D'acord amb el cens de població de 1929 -9.563 habitants de dret-, a Sant Feliu s'havien d'elegir 17 nous regidors: 7 pel primer districte, 7 pel segon i 3 pel tercer. L'article 25 d'una vella llei municipal (2-X-1877) establia un sistema de representació majoritària per districtes, que permetria sempre una representació de les minories. A Sant Feliu es presentaren només el Centre Republicà Federal, com a candidat de la majoria, i el Centre Català Autonomista (Regionalistes) com a candidat de la minoria. Per tant, no hi havia candidatures oposades. D'aquesta manera, doncs, s'hagué d'aplicar l'article 29 de la llei del 8-VIII-1907: "En los distritos donde no resultasen proclamados candidatos en mayor número, la proclamación de candidatos equivale a su elección, y les releva de la necesidad de someterse a ella".
Així, el diumenge 5 d'abril resultaren proclamats i conseqüentment elegits, sense necessitat de votació popular, els 12 regidors de la majoria federal i els 5 de la minoria regionalista:

Pel districte primer:

Miquel Payet Riera 49 anys, comerciant
Antoni Bargeli Seva 24 anys, administratiu
Josep Costa Barnada 33 anys, taper
Lluís Martí Arboix 30 anys, administratiu
Feliu Parals Morató 37 anys, taper
(Regionalista) Joan Font Crosas 47 anys, administratiu
(Regionalista) Joan Esteva Romà 46 anys, empleat del tren

Pel districte segon:

Ramon Surra Caseras 47 anys, taper
Francesc Campà Viarnés 29 anys, lampista
Paulí Margou Oliveras 52 anys, taper
Francesc Planellas Daura 41 anys, comerciant
Ponç Valls Ferrer 35 anys, taper
(Regionalista) Benet Bartomeu Batllori 48 anys, administratiu
(Regionalista) Santiago Nadal Bonet 49 anys, metge

Pel districte tercer:

Joan Blanch Roura 52 anys, pescador
Lluís Bussot Rourich 41 anys, mecànic
(Regionalista) Josep Bonal Fornós 39 anys, taper

Però fins al 12 d'abril no es desvetllà l'entusiasme entre els republicans guixolencs, en conèixer la victòria de l'Esquerra als municipis grans de Catalunya.

Pel que fa a les eleccions a Corts Constituents del 28 de juny de 1931, el període preelectoral transcorregué amb la més absoluta normalitat. Tan sols se celebraren dos mítings. A la sala del cinema "Mundial" tingué lloc una conferència que anà a càrrec de Jaume Miravitlles Navarra i de Miquel Adam Sánchez, els dos polítics que es presentaven pel Bloc Obrer i Camperol. Miravitlles fou, merò, qui més i millor va parlar. Advocà pel repartiment de les terres no treballades; per la separació absoluta de l'Església i l'Estat; pel dret a l'autodeterminació de tots els grups nacionals i, per tant, de Catalunya. Sostingué que els obrers sindicats havien d'abondonar el seu apoliticisme i lluitar a fi de tenir representació parlamentària, com a instrument eficient per a una més justa legislació a favor del proletariat. Assegurà que Espanya no estava preparada per anar a la transformació radical que comportaria una revolució social[1].
Amb la mateixa tranquil·litat de la campanya, es desenvoluparen les eleccions del diumenge, amb el següent resultat:

COALICIO CATALANA REPUBLICANA
Salvador Albert Pey (republicà federal) 1.930 vots
Manuel Carrasco Formiguera (P.C.R) 1.898 vots
Miquel Santaló Parvorell (ERC) 1.892 vots
Albert de Quintana i de León (ERC) 1.891 vots
Josep Puig d'Asprer (PRR) 1.878 vots

LLIGA REGIONALISTA
Joan Estelrich Artigues 317 vots
Josep Ayats Surribas (Dreta Republicana) 308 vots
Carles Badia Malagrida 292 vots
Joan Vallès Pujals 282 vots
Jaume Masó Valentí 277 vots
BLOC OBRER I CAMPEROL
Jaume Miravitlles Navarra 24 vots
Miquel Adam Sánchez 1 vot

El nombre d'abstencions fou de 780/790 votants.
El polític guixolenc Salvador Albert -qui, el 14 d'abril des del balcó de l'Ajuntament, demanà als seus conciutadans "..i ara seny, seny i molt de seny"- va ser el candidat amb més vots de la província de Girona, amb un total de 57.675.
Aquest aclaparador triomf dels republicans tingué com a conseqüència local que la minoria del "Centre Català autonomista" de l'Ajuntament presentés la seva dimissió.

[1]L'Avi Muné, 4-VII-1931; La Costa Brava, 4-VII-1931.