Aquest mes d’octubre es compleixen anys del famós “Foc de la Bisbal”, que així és com es coneix en aquestes terres l’aixecament federal, al Baix Empordà, de 1869. Suposem que el lector ja coneix una mica els fets. Se n’ha escrit molt, d’aquest tema. En tot cas, per refrescar la memòria fem un breu apunt.
Els nostres republicans federals estaven molt decebuts i descontents amb els resultats de la Revolució de Setembre (1868). Esperaven una reforma a fons de la societat espanyola, i només es produïren uns canvis polítics i de superfície. Aquesta situació llençà els dirigents del federalisme empordanès a la revolta. La primera setmana d’octubre s’havien de concentrar a la Bisbal. Al capdavant de l’aixecament federal anava el diputat guixolenc Pere Caimó i Bascós (1819-1878). El dia 4 d’octubre les files de republicans que sortien de Llagostera, a peu per les Gavarres, s’havien de trobar amb les que sortien de Sant Feliu i la vall d’Aro, Palafrugell i Palamós.
L’actuació del grup de Caimó s’inicià a la vila el 3 d’octubre, amb l’ocupació de convent, l’Ajuntament i els accessos de la població. Un total de quatre-cents homes amb cinc canons s’encaminaren cap a Calonge. Entre els guixolencs hi havia Josep Irla i Rovira. I entre els que sortiren de Llagostera hi havia una noia, la Isabel Vilà, de qui Caimó guardava tan bon record com ho constata en la seva explicació posterior dels fets.
El dia 6 d’octubre es trobaren a la Bisbal ambdós fronts: el republicà i l’exèrcit. El desigual enfrontament entre les tropes del governador militar de Girona i la força republicana de 2.000 homes -que va fracassar en ser detingut Caimó- es coneix amb l’expressió de “Foc de la Bisbal”.
De fet, va ser més un gest simbòlic de protesta dels federals d’aquestes contrades que no pas un fet de guerra. Perquè l’alçament federal, com diu Josep Pla, “no sobrepassà els límits comarcals”.
Isabel Vilà i Pujol (Calonge 1843 – Sabadell 1896)
Aquesta dona, nascuda a Calonge, no solament va participar en els actes esmentats, sinó que amb el temps esdevingué la primera dona sindicalista del nostre país que ajudà a implantar l’Associació Internacional de Treballadors a l’Empordà. I, com a tal, intervingué en algunes manifestacions obreres que tingueren lloc a Sant Feliu. L’any 1872 la internacionalista Isabel Vilà va pronunciar un discurs en una assemblea de treballadors, que tingué lloc a Sant Feliu, en què hi participaren més de mil obrers.
Diverses entitats de Llagostera, amb el suport d’altres, organitzen des de fa 10 anys la “Caminada Llagostera – la Bisbal” en memòria i homenatge a Isabel Vilà.
Per això, l’11 de juny del 2003 l’Arxiu Municipal va proposar a l’Ajuntament que donés el nom d’un carrer de la nostra població a la sindicalista (Exp. 343/03): Proposta de nom de carrer a: Isabel Vilà i Pujol (1843-1896). Sindicalista. s. XIX. La resposta va ser el silenci més sorollós.
Encara que Isabel Vilà és nascuda a Calonge –ja té un carrer amb el seu nom a Llagostera i a Girona!-, la seva activitat com a sindicalista s’estengué a tota la comarca i se la considera com la primera sindicalista catalana, que va tenir molta importància i renom a Sant Feliu de Guíxols.
El diputat federal Pere Caimó, quan des de l’exili va escriure la ressenya del “Foc de la Bisbal” (1869), va fer entrar Isabel Vilà a la història política de les nostres comarques.
A més, ella va promoure la recollida de signatures de les dones per demanar l’aboliment de les quintes. I arribà a ser directora de l’escola de la Institución Libre de Enseñanza de Sabadell.
Quan entre els noms de carrers de la ciutat hi figuren tantes personalitats masculines, i és evident la mancança de noms de dones, a Isabel Vilà no se li podria dedicar un carrer de la ciutat on es va fer famosa?
Per saber-ne més:
Caimó, P. Sucesos de la villa de la Bisbal. Mónaco,1870.
Clara, J. / Jiménez, A. El federal Pere Caimó. Ed. Pòrtic.1975.
Ferrer, F. Isabel Vilà. La primera sindicalista catalana. Ed. Viena. 2005
Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. Ed. UB i Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000.
divendres, 2 d’octubre del 2009
diumenge, 27 de setembre del 2009
L'equivocació de Gaziel i el caminar arran de mar
L’any 1962 Gaziel deixà escrit que “La vila de Sant Feliu no té ni pot tenir espai on expandir-se, encongida com està dins una estretíssima conca sorrenca, empresonada entre el mar i els turons que l’encerclen per totes bandes”
Renoi, si Gaziel pogués veure avui com ha crescut la ciutat on va néixer!
I ho entenc molt bé. Un servidor, que va arribar a aquesta ciutat l’any 1965, tampoc no es podia imaginar aquesta expansió urbana que no troba límit. Jo anava a peu des del carrer de Castell d’Aro a Poble Nou sense trobar cap edifici. Tot eren canyissars, matolls, la riera, alguna deu d’aigua, pinedes, feixes.... Anava a visitar la Conxa, una noia amiga que estava malalta. A casa seva, quan plovia molt, l’aigua s’escorria des de la terrassa, per les escales de l’interior de la casa (barraca), fins a la porta d’entrada.
Sant Feliu ha crescut molt. “I ho ha fet, tant enfilant-se pel pendent suau que s’enfila cap a l’interior (on, en determinats indrets, ha adquirit un aire lleugerament suburbial), com enfilant-se pels turons que l’encerclen, precisament.
És més: en alguns d’aquests turons l’edificació ha esdevingut asfixiant”.
Això ho va escriure el polifacètic autor Estanislau Torres l’any 1997, després d’intentar la difícil aventura d’anar de Sant Feliu al cap de Sant Sebastià: A peu i arran d’onades.
Imagineu-vos l’estat dels camins de ronda, el de garbí (?) i el de llevant.
A l’escriptor excursionista li va passar com a molts companys i amics meus i a tants d’altres que han volgut anar a caminar o a pescar arran de les onades i de les roques que hi ha sota de can Rius i dels apartaments Club de Mar. I s’han trobat amb el pas barrat. Un camí, unes platges i racons, unes roques, uns espais públics, que s’han privatitzat. Amb vigilants que en protegeixen la privacitat d’uns drets “adquirits des de temps immemorials” (?).
Això passa a Sant Feliu de Guíxols des de la dècada dels anys setanta del passat segle!
Han passat molts anys de queixes i denúncies. Res a fer? S’hi ha de tornar.
S’ha pogut construir a sobre de camins de ronda, del passeig de la font de Sant Elm.........
Podem restar callats?
(A la categoria d'història de Sant Feliu d'aquest blog, hi he penjat un resum de l’evolució urbana).
Renoi, si Gaziel pogués veure avui com ha crescut la ciutat on va néixer!
I ho entenc molt bé. Un servidor, que va arribar a aquesta ciutat l’any 1965, tampoc no es podia imaginar aquesta expansió urbana que no troba límit. Jo anava a peu des del carrer de Castell d’Aro a Poble Nou sense trobar cap edifici. Tot eren canyissars, matolls, la riera, alguna deu d’aigua, pinedes, feixes.... Anava a visitar la Conxa, una noia amiga que estava malalta. A casa seva, quan plovia molt, l’aigua s’escorria des de la terrassa, per les escales de l’interior de la casa (barraca), fins a la porta d’entrada.
Sant Feliu ha crescut molt. “I ho ha fet, tant enfilant-se pel pendent suau que s’enfila cap a l’interior (on, en determinats indrets, ha adquirit un aire lleugerament suburbial), com enfilant-se pels turons que l’encerclen, precisament.
És més: en alguns d’aquests turons l’edificació ha esdevingut asfixiant”.
Això ho va escriure el polifacètic autor Estanislau Torres l’any 1997, després d’intentar la difícil aventura d’anar de Sant Feliu al cap de Sant Sebastià: A peu i arran d’onades.
Imagineu-vos l’estat dels camins de ronda, el de garbí (?) i el de llevant.
A l’escriptor excursionista li va passar com a molts companys i amics meus i a tants d’altres que han volgut anar a caminar o a pescar arran de les onades i de les roques que hi ha sota de can Rius i dels apartaments Club de Mar. I s’han trobat amb el pas barrat. Un camí, unes platges i racons, unes roques, uns espais públics, que s’han privatitzat. Amb vigilants que en protegeixen la privacitat d’uns drets “adquirits des de temps immemorials” (?).
Això passa a Sant Feliu de Guíxols des de la dècada dels anys setanta del passat segle!
Han passat molts anys de queixes i denúncies. Res a fer? S’hi ha de tornar.
S’ha pogut construir a sobre de camins de ronda, del passeig de la font de Sant Elm.........
Podem restar callats?
(A la categoria d'història de Sant Feliu d'aquest blog, hi he penjat un resum de l’evolució urbana).
dissabte, 26 de setembre del 2009
Resum de l'evolució urbana de Sant Feliu de Guíxols
La ciutat de Sant Feliu de Guíxols, de fet, es troba enclotada al fons d’una petita cala, rodejada d’un semicercle muntanyós. La seva evolució urbana, doncs, vindrà determinada per un territori de relleu molt accidentat. L’extensió de la ciutat al llarg de la platja -dins l’estretor plana que hi ha al davant, abans de les irregularitats del seu interior- ha dissenyat la forma de la ciutat, marcadament còncava. Així, els pocs carrers planers, paral·lels a la badia, -que en altre temps havien format el nucli compacte i protegit de la ciutat feudal dins d’un recinte emmurallat (s. XII-XVII)- juntament amb els que hi baixen perpendicularment en pendís, en constitueixen la trama urbana.
El monestir benedictí (s. X) serà el punt inicial i de referència del poblament urbà, que es farà en sentit de sud-est, a nord-est. És a dir, del petit poblament que s’estenia al seu redós -el raval del Monestir- passà progressivament a l’altra banda de la riera de les Comes, al voltant de la Plaça, on se situarà la seu de l’organització administrativa de la ciutat amb vocació secular -en contraposició a la realitat conventual- i del poder econòmic local. És el clos que va de la riera fins a la Rambla Vidal; i del Passeig, al carrer de l’Hospital.
La importància del tràfic marítim d’una vila -mig feudal, i mig reial des del s. XIV-, que esdevingué port natural de la ciutat de Girona, donarà protagonisme al raval de Tueda que s’omplirà de magatzems, tot estenent-se en direcció a l’altra riera, aquella que havia donat nom al barri, o potser a la inversa?
Un cop enderrocades les muralles (1696) i com a conseqüència del creixement material i demogràfic del segle XVIII, continuà l’expansió de dit sector urbà -d’un traçat força regular-, seguint la pauta del de la ciutat medieval, en direcció a Palamós, Castell d’Aro i Calassanç.
Els menestrals de la vila -pescadors, corders, mestres d’aixa, calafats i tapers-, amb el seu esforç econòmic i la seva reivindicació en evitar que els poderosos hi construïssin, feren que l’immens sorral de davant la platja esdevingués un gran i magnífic Passeig (1834). (D’altra banda, entre parèntesi direm que els temporals que s’han produït al nostre litoral demostren l’encert funcional -a part de l’estètic- de la reivindicació popular). L’alineació definitiva del carrer del Mar es féu d’acord amb el plànol de l’arquitecte Martí Sureda (1853), aprovat el 1859. I la nova burgesia, vivint de cara al mar, s’hi feu construir les belles cases vuitcentistes i noucentistes de les quals tant se n’ha parlat, i encara en subsisteix alguna de testimonial.
La prosperitat econòmica i cultural de la segona meitat del segle XIX va impulsar la ciutat industrial a proveir-se dels millors serveis ciutadans. I, alhora, la va empènyer a replantejar-se la ciutat en el seu conjunt, d’acord amb una mentalitat oberta i moderna. El resultat va ser-ne l'Eixample. El pla general de “Reformas y Mejoras” (1897) de l’arquitecte General Guitart i Lostaló venia a donar resposta a aquella nova demanda. Aleshores, foren diversos els arquitectes i mestres d’obres -urbanistes i creadors- els qui hi deixaren la seva petja en la bona tradició urbanística de la ciutat: General Guitart, Pere Pascual, Joan Bordàs, Josep M. Rodríguez Lloveras, Joan Bordàs, Fèlix d’Azúa, Ildefons Casamor, Bernadí Martorell, etc.
Evidentment, no tots els projectes es varen poder realitzar. Alguns es quedaren al calaix.
De l’últim terç del s. XIX fins al principi del XX, a Sant Feliu tingué lloc una peculiar revolució industrial -una “febre del suro”-, no exempta de les tensions socials pròpies del sistema capitalista, que féu possible entrar per impuls propi a la modernitat. Amb la “construcció de la ciutat” pròpiament dita, arribaren els avenços de l’època: ferrocarril propi, port, xarxa elèctrica, fàbriques de gas,…..
Només les guerres (la Primera Europea i la Segona, que inclou la nostra) aconseguiren de posar fi a aquella bonança material. Tot i la greu crisi social i econòmica que experimentà la població des de la Primera Guerra Mundial (1914), no hi faltà la construcció d’un nous tipus d’habitatge, els d’elit; els xalets al sector de Sant Elm (Urbanització de can Rius), a la platja de Sant Pol i al mateix S’Agaró.
Durant la Guerra Civil, Sant Feliu va ser bombardejat intensament. I calgué refer molts sectors de la ciutat i edificis. L’alcalde Vicenç Gandol i l’arquitecte Joan Bordàs en varen ser els responsables, amb l’ajut tècnic i econòmic de “Regiones Desvastada”. S’urbanitzaren els passeigs del Mar i dels Guíxols, la rambla del Portalet, es feu nou l’edifici de l’Ajuntament, etc. Sense urgències econòmiques ni especulacions de diner fàcil.
Després vingueren els anys del decenni dels seixanta i dels setanta del passat segle, de gran demanda d'habitatges. Temps de gran pressió immobiliària i de l'especulació del sòl, un bé molt escàs a Sant Feliu. Va esclatar el boom de la construcció. Sorgiren nous barris de vivendes per a la immigració, i els de segona residència per al turisme. L'estandarització més impersonal substituí la tradició urbanística, creativa, de Sant Feliu. Molts edificis singulars, representatius de la millor època, varen ser enderrocats. No cal dir que també es donaren les excepcions més honroses que venien a confirmar aquella tendència general de degradació. O sigui, els edificis d'abans que s'han conservat i fins restaurat: can Sibils, Patxot, Casino dels Nois, Mainegre, etc.
D'altra banda, és veritat que s'han alçat edificis amb gust i imaginació creadora: can Cendrós, ca l'Ararà, el Teatre Municipal...
Ni tan sols el Pla General Municipal d'Ordenació de Sant Feliu de Guíxols (1985) va servir per aturar la desaparició gradual de patrimoni arquitectònic. Ans tot el contrari. Hauria estat necessari que, abans de redactar el Pla General, s'hagués estudiat en profunditat els valors arquitectònics a protegir, tant d'edificis com del teixit urbà. No ha hagut, ni abans ni ara, una d'actuació didàctica per a estendre la cultura de la conservació del patrimoni entre els propietaris, i professionals del sector. I així, per la via de la imposició i després d'un procés força complex, es va aprovar un "pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i elements d'interès artístic i històric" (2000), l'eficàcia del qual està per veure.
El monestir benedictí (s. X) serà el punt inicial i de referència del poblament urbà, que es farà en sentit de sud-est, a nord-est. És a dir, del petit poblament que s’estenia al seu redós -el raval del Monestir- passà progressivament a l’altra banda de la riera de les Comes, al voltant de la Plaça, on se situarà la seu de l’organització administrativa de la ciutat amb vocació secular -en contraposició a la realitat conventual- i del poder econòmic local. És el clos que va de la riera fins a la Rambla Vidal; i del Passeig, al carrer de l’Hospital.
La importància del tràfic marítim d’una vila -mig feudal, i mig reial des del s. XIV-, que esdevingué port natural de la ciutat de Girona, donarà protagonisme al raval de Tueda que s’omplirà de magatzems, tot estenent-se en direcció a l’altra riera, aquella que havia donat nom al barri, o potser a la inversa?
Un cop enderrocades les muralles (1696) i com a conseqüència del creixement material i demogràfic del segle XVIII, continuà l’expansió de dit sector urbà -d’un traçat força regular-, seguint la pauta del de la ciutat medieval, en direcció a Palamós, Castell d’Aro i Calassanç.
Els menestrals de la vila -pescadors, corders, mestres d’aixa, calafats i tapers-, amb el seu esforç econòmic i la seva reivindicació en evitar que els poderosos hi construïssin, feren que l’immens sorral de davant la platja esdevingués un gran i magnífic Passeig (1834). (D’altra banda, entre parèntesi direm que els temporals que s’han produït al nostre litoral demostren l’encert funcional -a part de l’estètic- de la reivindicació popular). L’alineació definitiva del carrer del Mar es féu d’acord amb el plànol de l’arquitecte Martí Sureda (1853), aprovat el 1859. I la nova burgesia, vivint de cara al mar, s’hi feu construir les belles cases vuitcentistes i noucentistes de les quals tant se n’ha parlat, i encara en subsisteix alguna de testimonial.
La prosperitat econòmica i cultural de la segona meitat del segle XIX va impulsar la ciutat industrial a proveir-se dels millors serveis ciutadans. I, alhora, la va empènyer a replantejar-se la ciutat en el seu conjunt, d’acord amb una mentalitat oberta i moderna. El resultat va ser-ne l'Eixample. El pla general de “Reformas y Mejoras” (1897) de l’arquitecte General Guitart i Lostaló venia a donar resposta a aquella nova demanda. Aleshores, foren diversos els arquitectes i mestres d’obres -urbanistes i creadors- els qui hi deixaren la seva petja en la bona tradició urbanística de la ciutat: General Guitart, Pere Pascual, Joan Bordàs, Josep M. Rodríguez Lloveras, Joan Bordàs, Fèlix d’Azúa, Ildefons Casamor, Bernadí Martorell, etc.
Evidentment, no tots els projectes es varen poder realitzar. Alguns es quedaren al calaix.
De l’últim terç del s. XIX fins al principi del XX, a Sant Feliu tingué lloc una peculiar revolució industrial -una “febre del suro”-, no exempta de les tensions socials pròpies del sistema capitalista, que féu possible entrar per impuls propi a la modernitat. Amb la “construcció de la ciutat” pròpiament dita, arribaren els avenços de l’època: ferrocarril propi, port, xarxa elèctrica, fàbriques de gas,…..
Només les guerres (la Primera Europea i la Segona, que inclou la nostra) aconseguiren de posar fi a aquella bonança material. Tot i la greu crisi social i econòmica que experimentà la població des de la Primera Guerra Mundial (1914), no hi faltà la construcció d’un nous tipus d’habitatge, els d’elit; els xalets al sector de Sant Elm (Urbanització de can Rius), a la platja de Sant Pol i al mateix S’Agaró.
Durant la Guerra Civil, Sant Feliu va ser bombardejat intensament. I calgué refer molts sectors de la ciutat i edificis. L’alcalde Vicenç Gandol i l’arquitecte Joan Bordàs en varen ser els responsables, amb l’ajut tècnic i econòmic de “Regiones Desvastada”. S’urbanitzaren els passeigs del Mar i dels Guíxols, la rambla del Portalet, es feu nou l’edifici de l’Ajuntament, etc. Sense urgències econòmiques ni especulacions de diner fàcil.
Després vingueren els anys del decenni dels seixanta i dels setanta del passat segle, de gran demanda d'habitatges. Temps de gran pressió immobiliària i de l'especulació del sòl, un bé molt escàs a Sant Feliu. Va esclatar el boom de la construcció. Sorgiren nous barris de vivendes per a la immigració, i els de segona residència per al turisme. L'estandarització més impersonal substituí la tradició urbanística, creativa, de Sant Feliu. Molts edificis singulars, representatius de la millor època, varen ser enderrocats. No cal dir que també es donaren les excepcions més honroses que venien a confirmar aquella tendència general de degradació. O sigui, els edificis d'abans que s'han conservat i fins restaurat: can Sibils, Patxot, Casino dels Nois, Mainegre, etc.
D'altra banda, és veritat que s'han alçat edificis amb gust i imaginació creadora: can Cendrós, ca l'Ararà, el Teatre Municipal...
Ni tan sols el Pla General Municipal d'Ordenació de Sant Feliu de Guíxols (1985) va servir per aturar la desaparició gradual de patrimoni arquitectònic. Ans tot el contrari. Hauria estat necessari que, abans de redactar el Pla General, s'hagués estudiat en profunditat els valors arquitectònics a protegir, tant d'edificis com del teixit urbà. No ha hagut, ni abans ni ara, una d'actuació didàctica per a estendre la cultura de la conservació del patrimoni entre els propietaris, i professionals del sector. I així, per la via de la imposició i després d'un procés força complex, es va aprovar un "pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i elements d'interès artístic i històric" (2000), l'eficàcia del qual està per veure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
