COMPARTIR

COMPARTIR, UN VERB D’AMPLI SENTIT HUMÀ http://www.parroquiesguixols.org Fa un dies uns amics del grup ganxó OPINA-S ens varen convidar a assistir a una trobada al Casal de Vilartagues. S’hi presentava el projecte de la fundació “El sueño de la Campana”. Un projecte ambiciós, socialment molt diversificat, que es porta a terme a Nicaragua amb la implicació de guixolencs, nicaragüencs i d’altres. La col•laboració roman oberta a la participació de tothom. Tant la Yamilet com la Karem, les dues noies de Nicaragua, van insistir en el dinamisme que signifiquen els verbs “donar, rebre i compartir”. És el seu lema. Tres verbs de valor transitiu, tres accions continuades que tenen el seu terme fora dels qui les realitzen. És a dir, que van més enllà -els altres- d’un mateix. Quan es dóna, rep i comparteix es fa sense contrapartides, sense esperar res a canvi, gratuïtament. Les dues noies de Nicaragua ho van explicar perfectament, en insistir que el projecte comú és simplement humà, i que està per damunt de qualsevol ideologia religiosa, laica o política que el vulgui fer seu. La compassió –que no vol dir llàstima- no té ideologia. Així com la caritat tampoc és donar almoina. Si es fa d’igual a igual, la compassió i la caritat tenen també el seu component horitzontal, solidari, perquè “el destí d’uns és el destí de tots”. Esclar, enganxar-se en aquesta cadena o xarxa humana –sortosament n’hi ha moltes i de signes i llocs molt diferents- sempre reverteix en un mateix, ja que comporta un saber mirar la Vida. D’acord amb un proverbi tibetà, quan compartim ampliem la nostra capacitat de ser feliços. Això que constitueix el moll de l’os de l’ humanisme, també és al substrat original del missatge evangèlic. Compartir allò més profund que un és, perpetua l’ésser més enllà de si mateix, perquè la raó de viure són el altres. Compartir és fer pròpies les alegries, els sentiments, els anhels ..., dels altres. Compartir és solidaritzar-se. Viure és compartir; però compartir de debò vol dir compartir la nostra mateixa vida. La vida no es tant una necessitat a satisfer com un do a compartir.

La casa de Gaziel a Sant Feliu

VERDAGUER I SANT FELIU, AMB MOTIU DE LA MORT DEL POETA El dia 10 d’aquest mes de juny es compleixen cent onze anys de la mort de mossèn Cinto Verdaguer a la torre Vil•la Joana, de Vallvidrera. Tres dies després, va ser enterrat al cementiri de Montjuïc, a Barcelona, “enmig de la manifestació de dol més impressionant de la història de Catalunya. Hi era tothom, encara que no l'haguessin llegit, sabien que era un defensor dels pobres”, Són paraules del filòleg Narcís Garolera, reconegut especialista de l'obra i personalitat del poeta. Si la tenen a mà, llegeixin la descripció que en va fer Gaziel, qui, “entre febrosenc i excitat” i amb només catorze anys, assistí a l’enterrament. Tant els escriptors d’ahir, de la importància de Francesc Pujols o de Josep M de Sagarra, com alguns d’actuals -Narcís Comadira, per exemple- han subratllat la significació de Verdaguer, no solament per la seva gran aportació a la història de la llengua catalana, sinó pel valor més intrínsec de la seva obra; és a dir, com a poeta absolut, com a bon poeta. En aquest sentit, es pot afirmar que Jacint Verdaguer (1845-1902) ha estat el poeta més admirat i estimat pel poble català. Però el bon poeta era, d’altra banda, capellà. I aquesta faceta de la seva vida li proporcionà un gran sofriment i encara més, tristament, popularitat. Entre l’any 1895 i 1897 va escriure una sèrie d’articles escrits en la millor prosa catalana –En defensa pròpia- que tingueren un gran ressò i impacte públic. L’escàndol del “cas Verdaguer” va incidir en els interessos socials i polítics més diversos i oposats del país. Aleshores, que lluny era Verdaguer del lloc que havia ocupat com a símbol de la idealització o mitificació del món rural i del bon pagès, tan poc real, que ell representà quan va anar a recollir el seu premi vestit de pagès -amb barretina i una vestimenta que llavors no era d’ús normal o comú- en els Jocs Florals de 1865! L'enfrontament obert i la dura crítica de Verdaguer a la jerarquia eclesiàstica van fer surar les contradiccions d'una Església-Institució més preocupada a fer valer la seva autoritat que no pas a atendre els circuits de comunió més humans i generosos. (Un tema, encara, de massa actualitat). El contacte i la solidaritat de mossèn Cinto amb les capes més empobrides de Barcelona, el feren tastar amb tota cruesa la injusta distribució de la riquesa, veient-ne de tan a prop l'acumulació desmesurada del marquès de Comillas. El contacte amb l’espiritisme -molt lligat als corrents de pensament llibertari i lliurepensador de la Catalunya de tombants del segle XIX-, etc. Tot plegat, situà el poeta capellà a l'altre extrem de la simbologia social per a esdevenir un mite del progressisme català. VERDAGUER A LES COMARQUES GIRONINES Les relacions de Jacint Verdaguer, des dels anys de la seva plenitud, amb diverses personalitats de les comarques gironines, són ja força conegudes. A Begur travà amistat amb l'historiador Josep Pella i Forgas; i, a la Vall d'Aro, amb els germans Sitjar. El mes d'agost de 1901, pocs mesos abans de morir, presidí els Jocs Florals de la Bisbal d'Empordà. En aquella ocasió va evocar, emocionat, el sincer afecte que l'havia unit amb Joaquim i Joan Sitjar, de la Coma de Castell d'Aro. Especialment amb en Joan, "el poeta de la Vall d'Aro". Allí, a la Bisbal, va exclamar: "Com enyoro i trobo a faltar en la colla dels amics la noble i simpàtica figura de Joan Sitjar!..., cor d'àngel de l'Empordà". Amb motiu de la mort del poeta de la Vall, mossèn Cinto havia manifestat el seu condol, publicat el setmanari guixolenc El Puerto, l'agost del 1900: "Que al cel sia mon estimat amic en Joan Sitjar.- Sento de debò no poguer enviar una flor per la tomba més fresca". És coneguda la llarga estada de Verdaguer al santuari del Mont, passant per Girona i Banyoles. L'any 1884, quan el poeta es documentava per al poema Canigó, a Banyoles conegué un jove estudiant, de nom Julià Bohigas i Canadell, que l'acompanyà amb barca a conèixer l'estany. Bohigas, estudiant de magisteri a Barcelona, visità diverses vegades mossèn Cinto al seu pis del carrer d'Aragó. Doncs bé, aquell noi banyolí, ja mestre, exercí de director al Col•legi Vidal de Sant Feliu durant més de quaranta anys. I tenia al seu poder cartes i llibres amb dedicatòries autògrafs de Verdaguer que, malauradament, es van perdre. Una altra persona vinculada més o menys amb la ciutat, va ser Lluís Viola i Vergés, bon amic de Verdaguer. L'any 1898 mossèn Cinto l'escriví, sembla que a Sant Feliu, per demanar-li que passés comptes amb els llibreters establerts a la ciutat, Joan Janer i Octavi Viader, que hi venien llibres seus (Flors del Calvari i Jesús Infant). El nostre Enric Bosch i Viola, que també tingué una botiga de llibreria i que va ser poeta i fundador del setmanari guixolenc L'Avi Muné, possiblement era nebot d'aquell Lluís Viola de Barcelona. D'altres persones d'ascendència ganxona, ben relacionades amb el poeta, varen ser els germans Josep M. Valls i Vicens (1854-1907) i Agustí (1861-1920). El primer va ser autor de diverses novel•les de costums, i de la memòria "Sant Feliu de Guíxols. Sa industria, son estat politich y social y son pervindre", publicat a La Renaixensa (1881). El segon, Agustí, "bon escriptor i discret poeta", dedicà una poesia a mossèn Cinto amb motiu de la publicació dels seus llibres Roser tot l'any i La fugida a Egipte, pels volts de 1895. Si res més no, aquell poema és un bell testimoni de l'admiració i del fervor religiós que Verdaguer suscitava en els seus admiradors i imitadors. El pare d'aquests escriptors va ser el fundador de la primera banca a Sant Feliu, l'any 1842. A diferència del poeta Joan Maragall, mossèn Cinto mai no tingué l'ocasió de visitar la nostra ciutat. I, com hem dit abans, el 15 de d'agost de 1901 -un any abans de la seva mort- Verdaguer sojornà a la Bisbal. Era la vegada que era més a prop. Hem de suposar que molts guixolencs no deixaren passar de llarg l’ocasió d'anar-hi per a veure'l de prop. VERDAGUER I SANT FELIU La població ganxona, mitjançant la premsa i les notícies que arribaven de Barcelona, anava seguint tot el procés del "cas Verdaguer ", amb sentiments diversos però amb idèntic interès, que tenien tant els regionalistes com els republicans. Durant els primers mesos del 1902, Llevor i El Programa, respectivament, posaven al corrent els seus lectors guixolencs, de la llarga malaltia que afectava el poeta. L'Ajuntament de Sant Feliu, en el qual els republicans federals tenien un pes específic, va ser un dels primers del país a l'hora de prendre l'acord de posar el nom del poeta difunt en un dels carrers de la ciutat. Ho feia el 12 de juny, tot just dos dies després de la mort de Verdaguer, quan les seves despulles encara eren exposades al Saló de Cent. "Avui el nostre país plora la pèrdua d'un dels seus més grans fills. La mort de Mn. Jacint Verdaguer, eximi poeta i varó exemplar, ha omplert de dol el nostre poble que admira i venera aquella gegantesca figura, atret per la corona del geni, i suggestionat per l'aureola del màrtir..... ". Cinc dies després, el 17 de juny, el consistori concretà el carrer que havia de dur el seu nom: el carrer Estret del Centre. Per la seva banda, el “Centre Català” hi féu dir una missa que celebrà el prevere Josep Simó i Jubany, amic de Verdaguer. Octavi Viader n’estampà els recordatoris amb poesies del mossèn Cinto i del prevere celebrant. El mestre d’obres Pere Pascual representà el Centre en els funerals que “Unió Catalanista” celebrà a Folgueroles (Osona). Són molts els altres detalls que testimonien l'admiració i el respecte que tots els guixolencs de fa un segle, d'una ideologia o d'una altra, sentiren per Mossèn Cinto, i que el verdaguerià guixolenc, Joan Torrent i Fàbregas, va publicar a Àncora amb el títol de "Jacint Verdaguer i els guixolencs". Per aquesta raó i invitant-los a rellegir aquell article, posem punt i final al nostre escrit.

COMENTARIS BÍBLICS. Diumenge X durant l’any (9.06.13)

juny 7, 2013 Àngel Comentaris Bíblics de la trobada del diumenge Dimecres passat, després de llegir l’evangeli, vam tornar a parlar del significat més profund del que anomenem “miracles”. En el nostre cas, el del retorn a la vida d’un fill jove; i del retorn a la vida d’una mare viuda. Més enllà del llenguatge científic, el relat de l’evangeli ens convida a expressar, celebrar i connectar amb la Vida, en majúscula, com a realitat amagada i simbolitzada en els signes realitzats per Jesús. El relat d’un mort ressuscitat anunciava la bona nova del Regne de Déu, ja present. La comitiva de la viuda, del difunt i dels amics significa el món antic sotmès a l’imperi de la Llei i abocat a la mort. Mentre que la comunitat de Jesús apunta cap a un nou horitzó de Vida, el de la Comunió, que s’ha inaugurat amb Jesús, i que refà tots els trencaments humans, sobre la base d’un Amor més fort que la mateixa mort. El gest de Jesús revela quem el Déu cristià és Déu de vius. En un sentit més moral vam posar diversos rostres al jove a qui Jesús li diu: “Aixeca’t”. Molts nois i noies sense feina ni il·lusió, que viuen enfonsats, sotmesos al l’esclavitud del diner; la nostra mateixa societat, el poble, aclaparat pel desànim, per la manca de perspectives. Nosaltres mateixos, sovint depressius i amb poca alegria. Avui, Jesús ens diu a tots “aixequeu–vos i restabliu les relacions amb els vostres”. Déu es pren seriosament el patiment dels homes. També nosaltres ens hem de prendre seriosament el sofriment dels altres. És clar que això no elimina tots els problemes d’una forma màgica, però sí que ens obre noves perspectives, ens dóna força i llum en les situacions més doloroses. Vam parlar directament de la mort, d’un familiar, de la nostra. I el camí d’arribar-hi, la vellesa, la malaltia… “Perdre el nostre jo ens provoca pànic, angoixa. Però aquest despullament és l’únic passatge per assolir una altra manera de viure que és més enllà del jo” (Melloni). No és pas fàcil, doncs, d’acceptar la mort i menys d’assumir-la activament, com a lliurament i donació de la pròpia vida. La vida és un regal, un do gratuït i amorós, que l’hem de tornar donant-lo igualment, com un acte d’amor. L’entrega o donació d’aquest bé no significa un salt al no-res, sinó el pas a una Plenitud. És, doncs, un nou naixement i, com tots, hi ha dolor i angoixa, però també és una promesa i una esperança. Precisament per a demanar llum i força en aquests moments que necessitem obrir nous horitzons més enllà dels nostres límits demanem el sagrament de la unció de malalts. No és un ritus màgic. Sinó una celebració que fem en comunitat -com tots els sagraments- demanant força per a saber fer, dia a dia, el pas que ens porta cap a la donació total de la vida. juny 7, 2013 Àngel Comentaris Bíblics de la trobada del diumenge

SOM ADULTS ?

Bé, aquestes poques paraules que Mn. Narcís Ponsatí vol que digui no són pas meves. És el resum del que hem comentat un grup que ens reunim, des de fa uns quants anys, per a fer els comentaris bíblics de la missa del diumenge. Ens formulem preguntes i respostes no teòriques –compromisos- a la llum de la lectura de la Paraula i dels “Apunts d’homilia” de què disposem a la Web les parròquies de Sant Feliu. . Per Pasqua Florida comentàvem aquelles paraules de Jesús: Us convé que me’n vagi…”. “M’allunyo de vosaltres com a Mestre i Senyor, i tornaré com a Llum i Força”. Poc a poc, en cada pasqua, anem entenem el misteri d’aquestes paraules. Perquè aquesta també és una experiència que hem fet tots, com a fills i com a pares. Fins que no ens quedem sols davant la responsabilitat personal d’haver de decidir lliurement temes importants de la vida, no madurem. Som adults en la mesura que assumim els nostres compromisos. Arriba un moment que ens toca a nosaltres, personalment, viure, estimar. Jesús és força, llum, estímul, iniciativa, resposta..., però ara toca a l’Església de continuar la seva tasca. I aquesta Església d’avui i d’aquí –no ho oblidem mai- som nosaltres. Les dones i els homes d’aquí, de l’arxiprestat, som responsables de continuar la missió de Jesús. En aquest sentit, què els diem, als pobres dels nostres pobles? Què els diem, als qui cerquen? Que els diem, als que tenen fam i set de justícia? N’estem segurs, que –com a comunitat cristiana- estem al seu costat? ------------------- . I per la festa de l’Ascensió ens preguntàvem amb els Actes dels Apòstols: “Què hi feu aquí, mirant el cel? ¿No serà aquesta la causa de la tràgica pobresa d’impuls cristià en tantíssimes comunitats cristianes? Ocupats mirant el Papa, o els bisbes, o els mossens o tants i tants “líders religiosos”, no podem experimentar aquella presència transformadora que ens convertiria en vertaders homes adults, capaços de veure, escoltar i respondre al nostre món? Entre nosaltres, el mossèn està al servei de la vida de la comunitat o, més aviat, les persones actives de la comunitat es posen al servei de l’obra del mossèn? Podria ser convenient que les parròquies passessin per l’experiència de quedar-se per un temps sense mossèn? Què passaria? Desapareixerien? S’espavilarien? Madurarien com a comunitat?” Tenim por a ser adults en l’Església? Fent un esforç de reflexió espiritual, imagineu en concret què comportaria, per a la vostra comunitat (parròquia, grup, moviment…), ser adults en la fe? Són preguntes que ens fem les parròquies. Aquests dies celebrem la Pasqua Granada. Una festa de primavera que evoca el gra i els fruits dels cereals dels camps i les plantes. És la festa de la maduració. La majoria de les dones i homes de les parròquies tenim ja una edat “granada”. Tenim anys. Però fer anys no inclou la maduració personal. Les persones només som adults en funció dels compromisos que prenem, exercitant la nostra llibertat. Emancipar-se, exercir la llibertat no sempre és fàcil. Hi ha la por, la soledat, el vertigen, la responsabilitat, el risc d’equivocar-nos ... La madures és una utopia a la qual tots hem de tendir, i ens hem d’acostar. De vegades és més fàcil obeir, complir les lleis, les normes, mirar i seguir els líders, polítics o religiosos. O evadir-se. El desencant, la desil•lusió, ens podria portar al tancament i a la involució. Les persones comptem amb un potencial humà capaç (llibertat, intel•ligència, bondat, imaginació ...) que hem de desplegar, activar i compartir amb els altres ciutadans per a tirar endavant la comunitat, la societat; per a fer una humanitat millor, diferent. Fins ara ho varen fer els nostres avantpassats. Nosaltres n’hem gaudit. Ara ens toca a nosaltres deixar una societat més digna per als que han de venir. És aquella frase de sant Crisòleg (s. V) que sovint cita en Narcís Comadira: “Els antics van viure per a nosaltres, nosaltres vivim per als qui vindran, ningú no viu per a si mateix”.

ANNA VICENS I TONI FERRER RECUPEREN DE NOU UN BOCÍ DE LA HISTÒRIA GANXONA

Ara, que ens toca acollir els immigrants que vénen a Sant Feliu a buscar millors condicions de vida, és bo de recordar que Sant Feliu ha estat històricament una població que ha generat emigració dels seus veïns. Per exemple, al llarg del segle XIX bàsicament a Amèrica (Antilles), i també a Europa, sobretot a França (Perpinyà, Marsella, Niça, Seta i París), Odessa Trieste, Lisboa i Londres. Els pocs que anaven al continent africà, durant el s. XIX, es quedaven al nord (Orà, Bonna, Algèria), i eren tapers de professió. Més tard, quan va començar la crisi de suro, els dos primers decennis del segle XX, sobretot després de la Primera Guerra Europea, un grapat de guixolencs se n’anaren a Guinea Equatorial. Aquesta és la petita història que han recuperat l’Anna Vicens i l’Antoni Ferrer i Gallego, amb tot l’equipàs familiar (Antoni Ferrer Vicens, Judhit Albertí, Anna Ferrer) i d’amics, com Dani Serrat, que acostumen a ajudar-los. Documental: Ganxons a Guinea Equatorial. Comença l’Anna presentant el context històric i geogràfic de la petita colònia espanyola a l’Àfrica de llengua espanyola, on es desenvolupen les històries retrobades dels guixolencs que hi anaren buscant noves perspectives de vida. Com de costum, les imatges (filmacions de càmera súper 8, fotografies, música, entrevistes, etc.) hi dibuixen el marc de forma molt agradable, i hi donen vida i actualitat. El període tractat, bàsicament, va de començament de segle XX fins al 1968, l’any de la independència. L’escriptor ganxó Toni Sala, hi anà més tard per raons diferents. Es parla de Joaquim Rodríguez Barrera (SFG 1874-BCN 1965), que assolí prestigi econòmic i social a la colònia africana. Va ser president de la “Unión de Agricultores de Guinea”, distingit amb la “Orden de Africa”, et. No cal dir que es mogué en l’explotació i tractament del cacau i del cafè. Il•lustrat i escriptor, arribà a publicar alguns papers, com Mobee. Un negro de Fernando Poo. Malgrat tot, continuà fidel a les arrels, a la seva terra. Amb el seu fill Josep M., arquitecte, participà en la urbanització que portava a terme Pere Rius i Calvet a la muntanya de Sant Elm. El xalet Rosselló, Llevantí, en són una mostra. En Josep M. Isern i el seu pare Claudi havien estat units a la família Rodríguez. Per aquesta raó, l’Isern explica els lligams i records que en tenia de quan el seu pare treballava en una fàbrica de taps del carrer de Sant Ramon. Joan Domènech Viñas (1884-1964) també s’hi encaminà, cap a Guinea. El negoci del cacau i les possibilitats de treballar i dirigir una explotació els empenyia. Hi tenia coneguts i el seu nebot missioner, que el visità en alguna ocasió. El seu punt de partida va ser el càrrec de capatàs de la plantació de cafè Joaquim Rodríguez. Al seu afecte per la ciutat guixolenca, el plasmà en la cessió d’un terrenys per habitatges, un altar a l’església –el de santa Rosa-, capella de Pedralta, etc. En Lluís Palahí, cronista de Sant Feliu, fa un resum d’aquestes personalitats lligades a Domènech. També, la mateixa Anita (Potau). Esteve Palomeras Bofill, Josep Ferrer Planas, Joan Culubret Font, Nareta, Fernando Gandol i el senyor Sabater [acompanyat pel pianista Marià Vinyas] ...etc. M’ha interessat especialment l’experiència del músic guixolenc, que, un cop fallit el món dels seus estudis d’advocat -que no va acabar- a Barcelona, es dedicà al comerç. Treballà en un lloc o altre del golf de Guinea. I amb el seu company i cunyat Joan Sabater engegaren altres negocis, com la comercialització del cafè. Joan Sabater (1880-1962), aconsellat per Rodríguez i Barrera va muntar a Sant Feliu una important fàbrica de xocolata al carrer del Mall: xocolata Regina. Les entrevistes i explicacions d’Antoni Ferrer Gallego, voluntari de marina a la Guinea el 1946 explica les seves aventures, Josep Girona i Lola Masferrer, Joan Montaner , Lolita Sayols, Florenci Banaset, omplen de contingut el documental. Final, l’escriptor ganxó Toni Sala ens conta la seva anada per ambientar el llibre encarregat sobre el goril•la blanc (2003); Un relat de la nova immigració africana, i Quatre dies a l’Àfrica. Des d’aquest modest espai, agraïm un altra vegada l’esforç i la il•lusió que els nostres amics Anna i Antoni han posat per recuperar un bon bocí de la història de Sant Feliu. Moltes gràcies a tots, i enhorabona!

ESCLETXES D'ESPERANÇA, MALGRAT TOT

A finals de novembre s’acaba l’any litúrgic, i en començarà un de nou. Un començament i un final que també poden simbolitzar el de la vida humana. Que aquesta vida acabarà, també ho asseguren els científics. Però els evangelis apunten més enllà d’aquest final de la història: la creació sencera, actual, dóna pas, no sense dolors de part, a una nova creació; a la plenitud de l’Home. Aquesta és l’esperança que se’ns anuncia aquests dies. Aquest final, doncs, és també el començament d’una nova etapa, d’un nou cicle: l’Advent. Celebrem l’adveniment de la nova Humanitat. Tanmateix, tot això se’ns proclama amb un llenguatge estrany i allunyat de la nostra mentalitat, tant pel que fa a l’expressió formal com al contingut. I, de petits, pensàvem que se’ns anunciava una mala notícia: un judici final que ens feia viure espantats, amb por. Tot el contrari del seu significat original, que és un clam d’esperança. Una bona notícia. La història humana està, doncs, en bones mans. En mans de tots aquells que estimen i s’esforcen per fer possible una nova humanitat, en unes circumstàncies de dolor, de desfeta i d’aparent fracàs. Un món de benestar i de seguretats desapareix, s’enfonsa, i no per pròpia decisió. Sinó que aquesta crisi econòmica i social està provocada per la cobdícia d’uns pocs (financers, polítics...), que també decideix que una majoria de persones -que viu en una situació social molt precària- n’han de pagar els costos. Però al costat de tant d’egoisme i de corrupció, està emergint el bo i millor de molts ciutadans disposats a compartir amb generositat els seus béns (pensions, casa, etc). Persones compassives i solidàries que no poden donar per perduda la lluita per a fer una nova humanitat, millor i més justa. Amb l’esperança -“aquesta petita promesa de borró que s’anuncia al bell començ d’abril” (Péguy)-, que després de l’hivern renaixerà la vida, una nova primavera. ref="http://">

HOMENATGE A ROBERT MANERA I OLLER (1.09.2012)

Estic segur que tots, avui i ara, trobem a faltar la presència física de Pere Manera, que fa poc ens ha deixat, i ens consta que li hauria agradat de veure i de gaudir d’aquest moment de la presentació a Sant Feliu Però com el mateix Robert, el seu pare, avui són aquí d’una altra forma, especial, que copsem o intuïm en forma de vida donada a la família i amics, i compartida amb tothom mitjançat moltes coses, i especialment a través de la seva obra artística. “L’art és vida”, ens havia dit en Robert. Recordem Robert, de petit a Sant Feliu, com una persona prematurament inquieta en la se va època, trencadora, inconformista,.. Molt aviat va connectar amb el moviment d’avantguarda, en manifestacions artístiques ben diferenciades. Però que totes compartien la voluntat de ruptura amb la tradició artística i amb el model burgés de cultura, i l’afany d’obertura, de recerca i d’experimentació per construir un llenguatge nou que li permetrà reflectir la seva vida personal, diferent. Aquest procés de trencament i de reacció Robert ja l’havia vist en la trajectòria persona del seu amic i admirat Josep Albertí, en Pitu. Tanmateix, en Robert havia de fer el seu propi camí. No hi havia –ni hi ha- camins fets. I ell començà la seva recerca pròpia tant pel que feia a les tècniques com a l’estil. Quan el Museu, fa molts anys, va anar a visitar-lo Al seu taller de la Vall d’en Bas, vam descobrir la varietat i riquesa de les seves experiències artístiques, i que la seva recerca era global: pintura, dibuix, serigrafia ..., pràcticament tot el ventall de les arts plàstiques. I hi vam descobrir també que tota l’obra tendia a esdevenir un llenguatge únic i personal que arribava als altres, que es comunicava i que suscitava respostes. Si l’art no suscita, en els que el reben, emoció, sensacions, goig....es queda només en la seva materialitat de colors. Però per a connectar amb el llenguatge de comunió que en Robert ens mostra en aquesta exposició ens cal escoltar-lo en silenci interior i amb el cor, per compartir la seva vida a través de la mostra artística que tenim aquí. Agraïm a la família i als amics d’en Robert tota la força que han posat perquè això es faci realitat a Olot, Begur, Sant Feliu de Guíxols i a tots els lectors que llegeixin el llibre que ens el dóna a conèixer.

1931. LA REPÚBLICA A SANT FELIU DE GUÍXOLS

(F. Macià a Sant Feliu de Guíxols, monument de Juli Garreta. 1931. (Proc. A. Roldós)

A Sant Feliu de Guíxols l’Ajuntament de majoria republicana va ser proclamada el dia 5 d’abril de 1931, en eleccions anticipades, (en aplicació de l’art. 29 de la Llei 8.8.1907) en què es presentaren per majoria els 12 candidats del Centre Republicà Federal, mentre que el Centre Català Autonomista (Regionalistes) presentaven només 5 candidats per a la minoria. Per tant, a Sant Feliu, no hi hagué candidatures oposades ni eleccions amb paperetes i urnes, sinó tan sols proclamació del triomf republicà, com sempre, i la seva corresponent elecció. No era cap novetat. El poble de Sant Feliu era majoritàriament republicà.

Però fins al dia 12 d’abril els guixolencs no començaren a adonar-se de l’abast del triomf republicà als grans municipis catalans, i que comportaria un canvi significatiu a nivell de Catalunya i de l’Estat.

El dia 14 d’abril: “Catalans: interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica” (Macià).

Grup del dimecres: diumenge III de Quaresma (18.03.2012)

Dimecres passat, un xic més animats que de costum, ens vam disposar a llegir i comentar l’evangeli de sant Joan que parla de l’abolició del temple. No parla de purificar-lo, sinó de substituir-lo.

El lloc de trobada entre Déu i el ser humà, representat per Jesús ressuscitat, és la persona. Totes les dones i tots els homes –sobretot els més necessitats- són el veritable temple de Déu.

Així, que la dignitat de tots, de cadascuna de les persones, no pot ser objecte de compra i venda com una mercaderia més, ni de rebaixes, com s’està produint ara en el gran mercat del liberalisme, on tot es compra i es ven. Amb la dignitat humana no es pot mercadejar, perquè és sagrada. Això és el que ens diu l’evangeli d’avui.

Per tant, és evident que als cristians no ens cal mantenir grans i costosos edificis. Sinó que estem cridats , com Jesús, a guarir i retornar la dignitat a les persones, a fer el bé amb llibertat i independència, a ser compassius i alliberadors…

Aquesta és la Bona Notícia que hem d’acceptar i donar a la societat, que està sotmesa al caprici i la idolatria dels “mercats”, fins a sacrificar els drets més elementals de la persona.

Cert. És un missatge radical, contundent i clar. Doncs, si tots els cristians llegim el mateix evangeli, com és que no tots transmetem, en la vida de cada dia, aquest missatge revolucionari i fonamentalment clar?

No podem jutjar el comportament dels altres. Hem de començar per nosaltres mateixos, per la nostra família i veïnatge, per la nostra comunitat i pel nostre poble. Tenim moltes coses a canviar, moltes actituds a corregir.

Per això ens reunim. Per donar-nos mútuament força i confiança, escoltant i comentant la Paraula, que interpel•la la nostra consciència. Per animar-nos els uns als altres en l’amor fratern i en les bones obres, compartim el pa i el vi, la vida.

Dimecres vam compartir una coca i una mica de vi dolç. Una amiga, la Carme, celebrava anys. Hi havia alegria i joia en la trobada. De fet, va ser una celebració d’acció de gràcies, com ho és la del diumenge.

LA SANTA MISSIÓ DE 1959

Data d'una fotografia: 25 d'octubre de 1959

L'encara enyorat Emili Massanas (acs) ens va iniciar a reconèixer el valor documental de les fotografies. I per això, ens va donar una còpia d'un infants asseguts al temple parroquial.

Aquest cap de setmana, llegint el setmanari Símbolo, hi he retrobat la fotografia esmentada, publicada amb un peu que diu "Brillante aspecto de la Santa Misión Infantil el último día de la misma".

Aquesta "Santa Misión" va tenir lloc entre els dies 11 i 25 d'octubre de 1959. Per tant, la fotografia que es conserva a l'Arxiu municipal ha de ser del 25 d'octubre de 1959. No assenyala autor.

Durant aquests quinze dies, ni els infants no es varen alliberar dels sermons, processons, rosaris de l'Aurora, Via-Crucis a la rambla Vidal, confessions, pregàries pels "pobres pecadors" i pels que anaven errats...,etc. dels pares claretians (PP. Blanco, Cámara, Catá, Rafel, Sarriés i Vallcanera).

Ni els nens i nenes, ni els pobres immigrats de "Pueblo Nuevo", podien entendre-hi res. El llenguatge, els gestos i rituals religiosos ja no podien comunicar cap missatge a uns interlocutors no iniciats, en una societat industrial que té un altra ment i ideologia, basada en la ciència i en l'experiència; i no en el llenguatge simbòlic i mític.
No calia "convertir" a ningú. En tot cas, primer s'havia d'haver buscar una nou sistema de comunicació. La gent de Sant Feliu no era amoral, ni a-religiosa, ni anticlerical..., Bé, l'anticlericalisme podia ser una resposta a l'excessiu clericalisme que encara hi havia, com el de les santes missions.

Però aquest és un altre tema que "ara no toca".

RESISTÈNCIA DE L’EXÈRCIT REPUBLICÀ (4 i 5 de febrer de 1939)

(Voladura del pont del tren sobre el riu Verneda. AMSFG. Fot. V. Gandol)

L'exèrcit republicà en la seva retirada per les nostres contrades, encara mantenia un cert esperit de lluita; i va portar a terme algun aïllat intent de resistència. Va volar el pont del tren sobre el riu Verneda, per exemple; calà foc a la fleca de l'Anicet Clarà de Platja d'Aro i, a l'indret de les Gavarres entre Fenals i Calonge, preparà un xoc-parany a les tropes franquistes, on moriren trenta-quatre soldats de la divisió Flechas Azules, la majoria italians, que també varen ser enterrats al cementiri de Sant Feliu els dies 4 i 5 de febrer. Les poques -o cap- dades de les víctimes eren contingudes en unes ampolletes que hi havia junt a cada víctima.

El dia 4 de febrer el capità metge de la secció de sanitat -División Legionaria de Flechas Azules- el doctor Ignasi Melandri va instal·lar l'hospital de sang al local de la Creu Roja on atengué los "caidos en el combate librado en la Playa de Aro durante la noche del 4 al 5 de los corrientes.- En el 2º piso y demás departamentos del Local, se han acomodado el Teniente Médico Sr. Alcalá Zamora junto con los practicantes que han atendido y auxiliado a más de 150 heridos".

Els anys 1940 i 1941 varen ser exhumades les despulles d'alguns d'aquests militars per a ser dipositades al monument funerari del cementiri de Fraga.

RAMON SAIS, EL DARRER ALCALDE DE LA REPÚBLICA (2)

Políticament, Ramon Sais va tenir la valentia d'acceptar el càrrec d'alcalde de la República dos dies abans que entressin les tropes franquistes. L'1 de febrer de 1939 (dimecres), al matí, els representants del Front popular de Guíxols constituïren un nou consistori, de la forma següent:

Alcalde - President:            Ramon Sais Sendra (ERC)

Conseller de Treball:           Benet Ribot Lluhí (PSUC)

Conseller de Governació:     Josep Pascal Frigola (PSUC)

Conseller de Finances          Sebastià Mestres Poch (CNT)

Conseller de Proveïments

I Serveis Públics                 Francesc Cruz Darna (ERC)

L'endemà, 2 de febrer -dijous-, un pregó signat per Ramon Sais donava a conèixer als ciutadans la nova constitució de l'Ajuntament.

                     

El divendres, 3 de febrer, " a dos quarts de 10 del vespre arriben els primers escamots de soldats d'en Franco". Són paraules de Ramon Sais, que deixà escrites en un paper.                           

Ara per ara, només sabem que el mes de setembre de 1939, Ramon Sais era a la presó de Girona. No sembla que se li obrís cap expedient sumaríssim ni que tingués cap condemna superior als sis anys.

La presó provincial de Girona era -fins al 1942- al carrer del Portal Nou, annexa al mateix seminari diocesà.

ElS ÚLTIMS DIES DE LA REPÚBLICA A SANT FELIU DE GUÍXOLS

Ramon Sais i Sendra (SFG 1885 - 1967),


(Diari personal de Ramon Sais d’ERC, el darrer alcalde republicà)

Gener de 1939

“26/1 Dijous.- En Cruañas, em diu que ahir, dimecres, havia d’anar a veure l’Irla a Castell d’Aro, i que l’havien informat que el dematí havia marxat, amb llurs familiars, no sabien ahont [sic].- El dimecres també hauria estat aquí en F. Isgleas, segurament per informar als seus amics de la situació política i militar de la lluita que sostenim. Avui, a l’anar a l’Ajuntament, a les onze del matí, ens diuen que en Sala ha dit que sortia 3 ó 4 hores i que ens Carbonell es posés d’acord amb el comandament de la plaça, per ultimar la incorporació de les lleves que aquest dia ho tenien de fer.

27/1 divendres.- Ens enterem que durant la nit han desaparegut tots els regidors de la CNT (Sala, Pascual J., Vicens, Puigdemont i Sala F.) i els del PSUC, com també altres dirigents obrers. Quedàvem en Pascal i  jo, que sapiguem.

28/1.- A l’Ajuntament tot tancat, circulant els mes fantàstics rumors referent al curs de la guerra. Soldats que baixen del front invadeixen la ciutat.

29/1 diumenge.- Ha arribat la 3ª Divisió i es convocat un acte públic perquè el poble vagi a la constitució d’un nou Ajuntament, no compareguent-hi ningú.

BON ANY 2012!

(Il·lustració: postal rebuda a Sant Feliu pels volts de 1920)

Bon Any 2012!

Haurem de remar, colze a colze, contra corrent i les onades fredes i violentes que aixequen els vents que bufen des de la dreta del país.

Les propostes d’ajuda no ens vindran “de dalt”, ni dels polítics, ni dels déus...

Cada primer pas depèn de cadascú, de voler caminar plegats: 

cooperació, autogestió, solidaritat…., 

sumant esforços de profunda humanitat.

LAUREÀ MURUGARREN LARRAMENDI

FA 75 ANYS: LA NIT DE NADAL DE LAUREÀ A SANT FELIU

El passat dia 29 de novembre va morir a Lezo l’amic Laureà.

Casat amb la guixolenca Bàrbara Martell va passar molts dies a Sant Feliu. El seu testimoni ha estat d’una gran bondat, senzillesa i servei.

A part d’això, ens ha ajudat moltíssim a conèixer la vida quotidiana de la Guerra Civil a Sant Feliu. Ha deixat escrita la història de la Bateria instal·lada a Sant Feliu, i moltíssimes anècdotes.

Avui, en la nit de Nadal, s’escau llegir el que va deixar escrit de la primera nit de Nadal que va passar amb els companys de la Bateria, a casa de la Mainegre, quan només tenia 17 anys.

NOCHEBUENA DEL AÑO 1936

A media tarde del día 24 de diciembre de 1936 llegué a Sant Feliu de Guíxols. Atrás habían quedado un mes y medio de dura lucha en Irún, el incendio de la ciudad y la pérdida de los enseres de la familia que, consumidos por el fuego, tantos años de trabajo y sacrificio habían costado conseguir a nuestros padres. Atrás, también, quedaban tres meses de exilio en Decaseville, pueblo francés fundado por el duque Du Cases, en el Departamento de L’Avayron, el cual, regido por Mr. Ramadier, ministro del gobierno de león Blum, vivía casi exclusivamente de su mina de carbón que según decían tenía la mayor descubierta carbonífera de Europa. También atrás, inmediatamente anterior, quince días vividos en Barcelona, plenos de soledad y tristeza no obstante la agitación y actividad que por entonces se vivían en la ciudad condal, repleta de una abigarrada multitud que vestida y armada de mil maneras, deambulaba por la capital haciendo ostentación de un enorme patriotismo.

         El día anterior habían resultado muy agitado, y especialmente la noche (ver nº 2 de mis anécdotas), habían influido en mi enormemente en mí que estaba ansioso de compañía y cariño, siendo por ello que mi única ilusión era juntarme con mis hermanos, Modesto y Cesáreo, que con otros amigos de Irún y Fuenterrabía, estaban en la Batería de Costas destacada en Sant Feliu de Guíxols, decisión ésta que iba en contra de la opinión de mis hermanos que siempre creían que la guerra iba a durar muy poco y no querían que yo corriera ningún riesgo, para lo cual me aconsejaban fuera a la agencia de la Compañías Vascongada de Seguros, en Barcelona, y me colocara allí como empleado que procedía de la central de San Sebastián en la que me sorprendió el inicio de la contienda.

        

         La alegría y cariño con las que me recibieron mis hermanos y amigos llenó mi corazón de gozo; todos rivalizaban en obsequiarme, y aunque, desgraciadamente, en el cuartel de Fermín Salvochea, de Barcelona, no quisieron aceptarme como voluntario, yo me sentía como un miliciano más de aquella Batería, pues, según me había dicho el comisario Romero, iba a hacer como ellos, supuesto que sin “soldada”, pero mis hermanos y amigos ser encargarían de que en mi bolsillo siempre hubiera unas pesetas para mis gastos.

         Después de unas horas muy felices, llrg´9º la cena de Nochebuena y todos aprestamos a vivirla lo mejor posible a pesar de todas las enormes y trágicas condiciones que cada cual estábamos viviendo. Cuando estábamos sentados en el comedor Mai Negra [Mainegre]. Surgió un incidente: durante la ausencia del comisario Romero, hubo algunas protestas por el rancho, y los cocineros se quejaron al comisario sintiéndose ofendidos por ello. Romero, un hombre violente y raro que manejaba estúpida e imprudentemente su revólver y mosquetón, formó a la Batería y la insultó de mala manera; ello dio origen  a que algunos artilleros, cansados de su comportamiento y de la fanfarronería con que habitualmente les trataba, se acercaron a él, le cogieron por los hombros y zarandeándole le  hicieron enfundar el revólver que empuñaba en su mano derecha. No acostumbrado a este tipo de reacciones, quedó anonado y una gran impotencia se apoderó de él, traduciéndose en una salida del comedor. Rojo de rabia y de vergüenza. Cuando se marchaba tropezó conmigo y fui el pagano de su mal humor y de su enfado, pues todo lo que me había prometido me lo retiró diciéndome que se acabó de estar en la Batería y que al día siguiente me tenía que volver a Barcelona.

         Poco tiempo después, entre la buena cena y el estupendo vino, todos habíamos olvidado el incidente, y la primera Nochebuena de guerra, que todos creíamos sería la única en estas circunstancias, fue pasando con nostálgica alegría trayendo a nuestro recuerdo otras más felices celebradas en familia, esa familia ahora rota y disgregada por culpa de esta guerra fratricida en la que unos locos, con excusas patrioteras, nos habían envuelto.”

A MOSSÈN LLUÍS, UN CAPELLÀ ATÍPIC, LI TOCÀ LA GROSSA DE NADAL (1946).

A mossèn Lluís Patxot de l’Hospital, el 1946, li va tocar la grossa de Nadal. La Margarita de cal Coix va ajudar-lo a distribuir aquells diners entre la gent necessitada. En Josep Maria Bisbe, que li feia d’escolà, guarda un grat record de com explicava la rifa que Mn. Lluís havia seguit directament a cal lotero Valdés. A mesura que hi cantaven els números, ell afegia cridant “fote-li un tres!”. La mare d’en Josep Maria s’escandalitzava quan el sentia parlar així. Un dia Mn. Lluís va pujar a casa seva exultant “Pilar, Pilar, tinc uns “rogers a mida”. Els hem d’anar a cuinar a la font de la Moixina!” Pel camí, al cotxe, era tot un espectacle traient el cap per la finestra imitant el so d’una sirena perquè els carros se n’apartessin. La Pilar el renyava: “Mossèn, no sembla pas un capellà”.

Un bonàs

Mossèn Lluís era un home gros i bonàs. Ganxó cent per cent, i llaminer. De 1909 a 1956 va fer de capellà beneficiat de l’hospital municipal. Tot i així, no se l’ha considerat digne de figurar en el Florilegi sacerdotal guixolenc. Potser perquè va ser un capellà atípic. Estimava la vida i el viure bé. Es mostrà dur amb aquells que pretenien que s’emmotllés als cànons convencionals del “fer de capellà”. Ell deia que respectava un alcalde tan si era carlí com si era anarquista. Però tenia molt clar que es devia als pobres malalts, “els meus germans”. Va crear una fundació per ajudar-los i els visitava sempre. Per Nadal i sant Lluís els donava un duro a tots. “Era un tros de pa, feia moltes caritats”, diu la Rosa Serra, que hi tingué la seva mare malalta, i, ella mateixa, s’hi estigué uns mesos. S’explica que els vailets, quan se’l trobaven pel carrer, al fer-li l’amistat els deia “Té, una medalla”, i els posava a la mà una moneda. En la sorpresa, el mossèn deia satisfet que “aquelles eren les medalles de debò”. La Margarita Vicens de més de 100 anys és avui un bon testimoni del seu tarannà generós i de la seva afecció pels gelats i els xuixos. S’autoconvidava a dinar a les cases, o s’aturava a les tavernes per compartir el porró dels tertulians. La Margarida recorda bé quan, en la guerra, els milicians anaren a buscar mossèn Narcís Aleñà, veí de mossèn Lluís i de la Margarida. Doncs ell, mossèn Lluís, va sortir ensotanat a mirar-s’ho des del balcó. Però no li va passar res. Va haver de treballar uns anys! El perill real de la seva vida el va palpar amb l’entrada dels “nacionals”, que s’estranyaven que aquell pintoresc capellà sobrevisqués en la reraguarda roja.

Articles i llibres

1975

1.‑ EL FEDERAL PERE CAIMÓ (1819 ‑ 1878). Amb J. Clara. Barcelona, Pòrtic, 1975.

1981

2.‑ "L'odi contra l'Església, a la història de Sant Feliu de Guíxols". Es Corcó, gener-febrer, 1981.

3.‑ "Tot recordant Pau Vila... i les nostres escoles", Es Corcó, març, 1981.

1981

4.‑ "Cop d'estat a Sant Feliu de Guíxols? Agost de 1917", Es Corcó, abril, 1981.

5.‑ "Crisi del comerç marítim i emigració, a Sant Feliu de Guíxols (1824 ‑ 1834)", Es Corcó, setembre, 1891.

6.‑ "Enguany torna a ser notícia Mossèn Baldiri Reixach (1703 ‑ 1781)", Ancora, 17‑IX‑1981.

7.‑ "Als cinquanta anys de la proclamació de la Segona República a Sant Feliu de Guíxols", Es Corcó, octubre‑desembre, 1981.

1982

8.‑ "Carles Rahola i el nostre poble", Es Corcó, gener, 1982.

9.‑ "Associacions obreres. La llarga i conflictiva vaga del 1900" Es Corcó, març i abril, 1982.

10.‑ "Al cinquanta aniversari de la seva mort: Rafael Piñol i Maimí (Barcelona 1866 ‑ S F G 1932), pedagog laic, periodista lliurepensador, federal i cooperativista", Es Corcó, juliol‑agost, 1982.

11.‑ "Notes per a un millor coneixement històric de la nostra Setmana Tràgica, juliol 1909", Es Corcó, juliol‑agost, 1982.

1983

12.‑ "Els bombardeigs a Sant Feliu durant la guerra civil (1936 ‑1939)", Ancora, 25‑VIII i 1‑IX‑1983.

13.‑ "Moviment cooperatiu a St. Feliu de Guíxols (1885 ‑ 1939)", Estudis sobre temes del Baix Empordà, núm.2, St.F.G., 1983, ps. 243 ‑ 302.

14.- "Els bombardeigs a Sant Feliu de Guíxols durant la guerra civil (1936‑1939)", Revista de Girona, núm.105, 1983.

1985

15.- "La guerra civil a Sant Feliu de Guíxols (1936‑1939)", Estudis sobre temes del Baix Empordà, núm.4, SFG, 1985, pp. 181‑226.

1986

16.- "Política de col·lectivitzacions assajada per la CNT‑FAI a Sant Feliu de Guíxols durant la guerra civil", VV.AA. LA GUERRA CIVIL A LES COMARQUES GIRONINES 1936-1939), Edit. Quaderns del Cercle, núm.2, Girona, 1986, pp.223‑244.

17.- "Primer de maig de 1986. Parlar històricament del moviment obrer guixolenc (1870‑1936) és parlar de la Federació Local de Sindicats‑CNT", Ancora, 8‑V‑1986.

18.- "Sant Feliu, vila medieval (s.XIV‑XV)", Taller d'Història, núm. 1, Servei de Publicacions i d'Arxiu, SFG, 1986.

19.- "Les dificultats d'ensenyar història i l'aspecte pedagògic d'un arxiu", Ancora, 27‑XI‑1986.

20.- SANT FELIU DE GUIXOLS, Quaderns de la Revista de Girona, núm.8. Sèrie: Monografies locals (Núm.4), Girona 1986, pp.95.

1987

21.- "Apunts per a una història del moviment obrer (1870‑1923)", Revista de Girona, núm.120, gener‑febrer,1997, pp. 74‑81.

22.- "Alguna puntualització sobre el llibre "Sant Feliu de Guíxols" i resposta al senyor Zaragoza", Ancora, 12‑III‑1987.

23.- "Una exposició sobre Ricard Mur. Fotògraf a SFG", Presència, núm. 803, 12‑VII‑1987.

24.- "Cinquanta anys dels "Estudis Nous", avui col·legi públic "Gaziel" de SFG", Revista de Girona, úm.125,novembre‑desembre 1987, pp.63‑69.

1988

25.- APROXIMACIO A LA HISTORIA DE L'ENSENYAMENT A SANT FELIU DE GUIXOLS. Amb motiu dels 50 anys de l'Escola Gaziel. "Col·lecció: Estudis Guixolencs", núm.2, Servei de Publicacions i d'Arxiu, SFG, 1988, pp. 111.

26.- "El document més antic de l'Arxiu Municipal",Se7mana, núm.3, 4‑V‑1988.

27.- "Sant Feliu sota les bombes. Bombardeigs de 1938", Se7mana, núm.7, 1‑VI‑1988.

28.- "Associacions populars guixolenques a les darreries del segle passat", Se7mana, núm.11 i 12, 29‑VI‑1988 i 6‑VII‑1988.

29.- "Gironins a l'Epistolari de Jacint Verdaguer. Mn. Ramon Font i Miquel (1847‑1900), Revista de Girona, núm.128, maig‑juny, 1988, pp. 81‑87.

30.- "Sant Feliu de Guíxols (s.XVI‑XVII)", Tallers d'Història, núm.2, Servei de Publicacions i d'Arxiu, SFG, novembre 1988.

31.- "Artillers bascos i catalans a Sant Feliu de Guíxols, 1936‑1937", Revista de Girona, núm.130, setembre‑octubre 1988, pp. 37‑42.

1989

32.- "Del passat i del futur de la nostra escola", Butlletí de la FEDAPA, núm. 94, 1r trimestre, 1989.

33.- "SFG. Les transformacions del s.XVIII", Taller d'Història, 3 Servei de Publicacions i d'Arxiu, SFG, abril 1989.

34.- "De la ciutat medieval. La Plaça", Informatiu de l'Arxiu i del Museu, núm.1, Servei de Publicacions i d'Arxiu ‑ Museu Municipal, SFG, setembre 1989.

1990

35.- "A l'entorn del manuscrit Llibre de prohomenades o Sentències de la Vall d'Aro , El Carrilet, La revista de la Vall d'Aro. Núm. 17, febrer 1990.

36.‑ "De la ciutat medieval: cementiri, hospital i capella de Sant Nicolau (1305)", Informatiu de l'Arxiu i Museu de SFG, núm.3, febrer 1990. Servei de Publicacions i d'Arxiu‑Museu municipal.

37.‑ "El Casino dels Nois: cent anys de vida guixolenca". Revista de Girona, núm.138, gener‑febrer de 1990, pp.32‑38.

38.‑ "Un edifici centenari: Casino dels Nois de Sant Feliu". El Carrilet, núm. 18, abril‑maig 1990.

39.‑ "Empreses i oficis guixolencs del 1890". Informatiu de l'Arxiu i Museu SFG, núm. 4, maig 1990.

40.‑ "100 anys de l'edifici del Casino dels Nois. Un Taller d'Història més fet a Sant Feliu". El Carrilet, núm. 19, juny‑juliol 1990.

41.‑ "De la ciutat medieval: La notaria i més notícies de la capella de Sant Nicolau", Informatiu de l'Arxiu i Museu de SFG, núm. 5, setembre 1990.

42.‑ "El monestir de Sant Feliu de Guíxols". Informatiu de l'Arxiu i Museu SFG, núm. 6, novembre 1990.

43.‑ "Per una biblioteca pública al monestir". El Carrilet, núm. 21, oct‑nov.1990.

44.‑ "Els morts de la nostra guerra civil". El Carrilet, núm. 22, desembre 199O.

45.‑ "Demografia, emigració a Amèrica i estancament de la indústria surotapera, a Sant Feliu, la primera meitat del s.XIX", L'Estoig, núm. 2, desembre 1990.

1991

46.‑ "De la ciutat medieval: relacions de Sant Feliu amb Mallorca", Informatiu de l'Arxiu i Museu de SFG, núm. 7, febrer 1991.

47.‑ "Els Sitjar: poetes de la Vall d'Aro", El Carrilet, núm. 23, febrer‑març 1991.

48.‑ "L'escola activa, una qüestió vigent", Revista de Girona, núm. 145, març‑abril 1991.

49.‑ "El republicanisme guixolenc reflectit en les eleccions del període republicà (1931‑1936)", LA II REPUBLICA, 60 ANYS DESPRES Estudis sobre les comarques gironines. Quaderns del Cercle 7. Girona, abril 1991

50.‑ "Els nostres llibres", El Carrilet, núm. 24, abril‑maig, 1991

51.‑ "El monestir, un edifici del s. XVIII restaurat que acull diversos serveis de cultura guixolencs", Panorama , 6/91

52.‑ "Arran d'una carta del poeta Joan Maragall", Informatiu de l'Arxiu i del Museu de SFG, núm. 8, juny 1991.

53.‑ "Sant Feliu de Guíxols. S. XIX (1800 ‑ 1870). De la fi de l'Antic Règim a la història contemporània", Taller d’Història, núm. 4, Setembre 1991.

54.‑ "Població de la Vall del Ridaura al s. XIX", El Carrilet, núm. 27, Setembre 1991.

55.‑ "La Inquisició a Sant Feliu el segle XVIII", Informatiu de l'Arxiu i del Museu de SFG, núm. 9, octubre 1991.

56.‑ "Centenari del tren de Sant Feliu (1892‑1992)", El Carrilet ,núm. 28. novembre‑desembre, 1991.

57.‑ "L'Arxiu i el Museu són notícia", El Carrilet, núm. 29, desembre 1991.

1992

58.‑ "Catàleg de l'exposició Guixolencs a Amèrica, el segle XIX", Informatiu de l'Arxiu i del Museu de SFG, núm. 10, gener 1992.

59.‑ "Enric Bosch i Viola (1882‑1932) i "L'Avi Muné" (1918‑1932)", El Carrilet, núm. 31, març 1992.

60.‑ "Guixolencs a Amèrica", Crònica, pp. 22‑25, Revista de Girona, núm. 150, gener‑febrer 1992.

61.‑ "Del tren de Sant Feliu, amb motiu del seu centenari (1) 1889. Obres d'explanació i de fàbrica del tren, i treballadors", El Carrilet, núm. 32, abril 1992.

62.‑ "Joan Torrent i Fàbregas, historiador de la nostra ciutat", Homenatge a Joan Torrent, S F G, abril 1992.

63.‑ "Del tren de Sant Feliu, amb motiu del seu centenari (2). 1890. Situació de les expropiacions i de les obres. El Carrilet, núm. 33, maig 1992.

64.‑ "Del tren de Sant Feliu, amb motiu del seu centenari (i 3), 1892. Inauguració", El Carrilet, núm. 34, juny 1992.

65.‑ "Centenari del Tren de Sant Feliu de Guíxols a Girona", Catàleg de l'exposició, juliol, 1992.

66.‑ SANT FELIU DE GUIXOLS. Costa Brava, Patronat municipal de Comerç i Turisme, agost 1992.

67.‑ "Joan Torrent i Fàbregas, verdaguerià i historiador", Revista de Girona, núm. 153, juliol‑agost, 1992.

68.‑ "Un relat pietós, però poc aclaridor", Revista de Girona, juliol‑agost, 1992.

69.‑ "1892. Exposició de Belles Arts a Sant Feliu de Guíxols", Informatiu de l'Arxiu i Museu d'Història de SFG, núm. 12, setembre, 1992.

70.‑ "Cent anys del tren de Sant Feliu (1892 ‑ 1992)", Revista de Girona, núm. 154, setembre/octubre 1992.

71.‑ "Bibliografia local. Una nova biografia de Josep Irla i Bosch?. In memoriam. Alfons Ribas Pallí (1907 ‑ 1921)", El Carrilet, núm. 37, octubre 1992.

72.‑ "Del govern local guixolenc, sota la Dictadura de Primo de Rivera", LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA, Estudis sobre les comarques gironines. Quaderns del cercle, 8. Girona, 1992. pp. 141‑163.

73.‑ "Rambla o bulevard? Una falsa/vella polèmica, a Sant Feliu", El Carrilet, núm. 39, desembre 1992.

74.‑ "L'emigració ganxona", Revista de Girona, núm. 155. nov/desm. 1992. Comentari de Sortir de casa per anar a casa. Comerç, navegació i estratègies familiars en l'emigració de Sant Feliu de Guíxols a Amèrica, en el s. XIX, de Cèsar Yáñez. Vol. 7 de la Col.lecció: Estudis Guixolencs. Ajuntament de SFG.

1993

75.‑ "La pesca: Una activitat tradicional a la nostra costa", El Carrilet, núm. 40, gener 1993.

76.‑ "Embarcacions", El Carrilet, núm. 41, febrer 1993.

77.‑ "De quan la vila de Sant Feliu esdevingué ciutat (1870 ‑ 1910)", Taller d'Història, núm. 5, febrer 1993.

78.‑ "Sant Feliu, ciutat industrial (1870 ‑ 1910). Exposició", Arxiu i Museu d'Història de la ciutat, núm. 14, març 1993.

79.‑ "El port", El Carrilet, núm. 42, març 1993.

80.‑ "Sant Feliu, ciutat industrial (1870 ‑ 1910)", El Carrilet, núm. 42, març 1993.

81.- "Els Casinos", El Carrilet, núm.43, abril 1993.

82.-"Josep Albertí i Corominas (SFG, 1913-1993), El Carrilet, núm.43, abril 1993.

83.-"Una carretera a l'Ardenya o L'obsessió de l'Alcalde Llensa", El Carrilet, Núm 44, maig, 1993.

84.- "Edificis guixolencs i de la Vall", El Carrilet, núm.44, maig, 1993.

85.-"Nota de la Junta tècnica del Museu d'Història de la Ciutat sobre l'afer de l'aparcament a la Rambla i al Passeig", Informatiu de l'Arxiu i del Museu, núm.15, juliol, 1993.

86.-"Edificis guixolencs i de la Vall (II)", El Carrilet, núm.46, juliol/agost, 1993.

87.- "El Sant Feliu industrial en una exposició", Revista de Girona, núm. 159, juliol/agost, 1993.

88.- "L'anticlericalisme a Sant Feliu de Guíxols i comarca a l'època contemporània", ESGLESIA I SOCIETAT A LA GIRONA CONTEMPORANIA, Quaderns del Cercle, 9. Cercle d'estudis històrics i socials. Girona, 1993.

89.- "Pascual i Baguer, Miquel (Sant Feliu de Guíxols 1850-l'Havana 1922?). Arquitecte emigrat a l'Havana". Arxiu i Museu de la Ciutat. Núm.16, desembre 1993.

90.-Sant Feliu de Guíxols. Imatges per a la història. Amb J. BIGAS. Col.lecció: Estudis Guixolencs. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Servei de Publicacions i d'Arxiu. Desembre 1993.

91.- "El rector i l'alcalde de Santa Cristina. Més enllà d'una polèmica local". El Carrilet, desembre 1993.

1994

92.- "Quelcom de la història del nostre hospital". Arxiu i Museu de la Ciutat, Núm.17, març 1994.

93.-Sant Feliu de Guíxols (1910-1939). De la primera Guerra Mundial a la Guerra Civil. Taller d' Història núm. 6. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, abril 1994.

94.-"El suro, la història i el museu", Revista de Girona, núm.163, març-abril, 1994.

95.- "Lluís Esteva i Cruañas (1906-1994) ha deixat la seva Vall, la Vall d'Aro", El Carrilet, núm. 55, octubre 1994. (Signada com La Redacció).

96.- "Lluís Esteva, investigador i defensor del patrimoni guixolenc", Revista de Girona, núm. 167, novembre-desembre, 1994.

1995

97.- LA GUERRA CIVIL A SANT FELIU DE GUIXOLS (1936-1939), núm. 9 de la Col.lecció: Estudis Guixolencs, Edic. Servei de Publicacions i d'Arxiu. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, 1995, ps.223.

98.- "La pèrdua d'un petit paradís", Revista de Girona, núm. 168, gener-febrer 1995.

99.- "L'aiguat de 1732", Informatiu de l'Arxiu i Museu de la Ciutat, núm. 21, maig, 1995.

100.- "Pascual i Baguer, Pere", Homes del catalanisme. Bases de Manresa. Diccionari biogràfic, J.M. Ollé Romeu. Editor R. Dalmau, 1995, p. 180.

101.- "Si a Palamós feien pipes; a Sant Feliu, llaguts", Proa, núm. 81, setmana del 28 de juliol al 3 d'agost de 1995.

102.- "El Passeig del Mar vist per Josep Amat", Informatiu de l'Arxiu i del Museu d'Història de SFG, núm.22 (2a. Epoca), agost 1995.

103.- "Josep Albertí, al Museu de Sant Feliu", Revista de Girona, núm. 171, juliol-agost, 1995.

104.- "El testimoniatge de Joan Alsina a Xile", Revista de Girona, núm. 172, setembre-octubre, 1995.

105.- "Obres al temple del Monestir", Informatiu de l'Arxiu i del Museu, núm. 23, novembre 1995.

106.- "Joan Bordàs i Salellas (Figueres 1888 - Barcelona 1961)", Informatiu de l'Arxiu i del Museu, núm. 23, novembre 1995.

107.- Crònica "Patrimoni i història local", Revista de Girona, núm. 173, nov.-desembre 1995.

108.- "El paratge de Vilartagues. Una mica d'història", Associació de Veïns de Vilartagues i Tueda de Dalt, desembre 1995.

109.- "El servei militar obligatori: un problema del comú, a la vila de Sant Feliu de Guíxols (1835-1870)", Exèrcit i societat a la Catalunya contemporània, Quaderns del Cercle 11, Girona 1995.

1996

110.- "La casa Patxot de Sant Feliu de Guíxols", Revista de Girona, núm. 174, gener-febrer 1996.

111.- Sant Feliu de Guíxols (1939-1975), 7è Taller d'Història, maig 1996.

112.- GUIA HISTORICA DE CASTELL D'ARO I S'AGARO, Ajuntament de Castell-Platja d'Aro, juliol 1996.

113.- La guerra civil a Castell-Platja d'Aro. Breu resum, programa de festa major, Castell d'Aro 1996.

114.- "Els inicis de catalanisme guixolenc. El Centre Català (1901-1904)", El catalanisme conservador, Quaderns del Cercle 14, Girona 1996.

115.- "Aspectes més familiars del cèlebre capità-pilot Cosme Calzada i Pons (1836-1898). A l'entorn d'una carta del 1886", Ancora, 12-19-26 desembre 1996.

116.- "Primer semestre de crisi social a Sant Feliu de Guíxols, als inicis de la depressió econòmica de la Primera Guerra Europea (juliol 1914-gener 1915"), Patrimoni i història local. Jornades d'homenatge a Lluís Esteva i Cruañas, Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, 1996.

1997

117.- "Valoracions i alternatives fetes des d'un arxiu", Revista de Girona, 181, març-abril, 1997.

118.- "Exili i repressió contra els béns de la família de JOSEP IRLA", Revista de Girona 183, juliol-agost 1997.

119.- "Castelló recorda Joan Alsina", Revista de Girona, 185, novembre-desembre, 1997.

120.- SANT FELIU DE GUIXOLS. Una lectura històrica. Estudis guixolencs. Girona, 1997.

121.- "Relacions entre Sant Feliu de Guíxols i Mallorca. Segles XIII -XIV", Pròleg de Relacions entre Sant Feliu de Guíxols i Mallorca. Segles XIII - XIV", de Ramon Rosselló Vaquer. Mallorca, 1997.

1998

122.- "L'aiguat de 1908", L'Arjau, núm. 30, març 1998.

123.- "Any 1898: El bot salvavides (1), L'Arjau, núm. 30, març 1998.

124.- "Narcís Jubany, un bisbe contestat a Girona", Revista de Girona, núm. 187, març - abril, 1998.

125.- "La casa Gaziel a Sant Feliu", Revista de Girona, núm. 187, març - abril, 1998.

126.- El vaixell de la sal arriba al mercat de la vila!,Taller d'Història: Sant Feliu de Guíxols, 11 de maig de 1998.

127.- "Josep Pla i Sant Feliu de Guíxols. Unes relacions aparentment difícils". Any Pla a Girona. Crònica, memòria i testimoni. 1897-1997. Diputació de Girona, abril 1998.

128.- "Any 1898 (2)", L'Arjau, núm. 31, juny 1998.

129.- MEMORIA D'UN TEMPS. Josep Irla i Bosch (1876-1958).Sant Feliu de Guíxols, sota les bombes (1936-1939). Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, 1998.

130.- "Catalanisme d'esquerres", Revista de Girona, 189, juliol-agost, 1998.

131.- "Sant Feliu de Guíxols i la crisi del 98", Revista de Girona, 190, setembre-octubre, 1998.

132.- "Any 1898 (3)", L'Arjau, núm. 32, novembre '98

133.- Crònica "Memòria de Josep Irla i Bosch", Revista de Girona, núm. 191,

setembre - octubre 1998.

134.- Crònica, "L'escolania del Mercadal", Revista de Girona, núm. 191, novembre-desembre 1998.

1999

135.- "I d'en Francesc Irla (SFG 1881-Ceret 1961), qui se'n recorda?", L'Arjau, núm. 33, febrer 1999.

136.- "El Catalán", Els ninots de l'escrivà, AHG, Girona 1999.

137.- "Amb motiu de les jornades culturals de la bíblia" , L'Arjau, núm. 34, maig 1999.

138.- "Ramon de Bell·lloc modifica el seu anterior testament. 16.10.1301", L'Arjau, 35, octubre '99.

139.- "Sant Feliu de Guíxols i el seu entorn", dins de Memòria gràfica de les comarques gironines del Diari de Girona, 12.12.1999.

140.- "Manuel Pla i Salat. Una indomable aventura pedagògica", Revista de Girona, núm. 197, novembre-desembre, 1999.

2000

141.- “Una carta curiosa de l’any 1839”, L’Arjau 36, febrer del 2000.

142.- “Anar a Solius”, L’Arjau 36, febrer, 2000.

143.- Temps de carros i de carretes (S. XIX-XX). Taller d’Història, curs 1999-2000. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, abril del 2000.

144.- “De Begur a Cuba”, Revista de Girona, núm. 201, juliol-agost, 2000.

145.- “L’Ametller, una finca guixolenca pretinguda per al comú, residència “Isabel la Católica” de “Educación y Descanso” (1939-1962)”, dins Temps de postguerra. Estudis sobre les comarques gironines (1939-1955). Quaderns del Cercle 16. Girona,2000.

146.- “Les ermites des dels arxius”, Revista de Girona, núm. 202, setembre - octubre 2000.

147.- “Sobre el gòtic del temple del Monestir”, L’Arjau 38, novembre 2000.

2001

148.- Editorial "En record de Felip Calvet i Costa" i "Felip Calvet i Costa, ganxó de soca-rel", L'Arjau, Núm.39, març 2001.

149.- L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DEL MONESTIR DE SANT FELIU DE GUÍOLS", Col·lecció: Sant Feliu, Núm. 22. Parròquia de Sant Feliu de Guíxols, març 2001.

150.- "Per què un llibre-guia de l'església del Monestir?", L'Arjau, 40, juny 2001.

151.- "L'experiència dels 15 anys dels "Tallers d'Història" a Sant Feliu de Guíxols", L'Avenç, 260. Plecs d'història local. Juliol/agost 2001.

152.- “Memòria d’un temps: Josep Irla i Bosch (1876-1958)”, La Proa. Diari del Baix Empordà. Núm.394 (7-13 setembre 2001.

153.- “Una justícia a l’inrevés”, Revista de Girona, núm. 208, setembre-octubre 2001.

154.- Editorial: “L’arquitecte municipal Joan Bordàs i Salellas. In memoriam!”, L’Arjau, núm. 41, novembre 2001.

155.- “Joan Antigó i Ramon Solà, artistes pintors de Girona, treballaren en el retaule de l’altar major de l’església del monestir (s XV)”, L’Arjau, núm. 41, novembre 2001.

156.- “De l’arquitecte municipal Joan Bordàs i Salellas (1888 – 1961), als quaranta anys de la seva mort”, L’Arjau, núm. 41, novembre 2001.

2002

157.- “La ciutat de tots que, entre tots, s’anava fent”, L’Arjau, 42, març 2002.

158.- “1902: La vila de Sant Feliu rep el títol honorífic de “ciutat””, L’Arjau, 42, març 2002.

159.- "L'Església gironina segueix viva, sortosament", Revista de Girona, núm. 212, maig-juny 2002.

160.- "Resum de la història de Sant Feliu de Guíxols, des d'una òptica marinera", Firamar. Associació Turística Guixolenca, juny 2002.

161.- Editorial: "Néstor, o la il·lusió permanent -i compartida- pel Museu d'Història", L'Arjau, núm. 43. Juny 2002.

162.- "Verdaguer i Sant Feliu, amb motiu del centenari de la mort del poeta", L'Arjau, núm. 43. Juny 2002.

2003

163.- “Llibres i biblioteques, a Sant Feliu”, L’Arjau, núm.45. Febrer 2003.

164.- “Genís Vidal i Roura (1851-1925), taper internacionalista”, L’Arjau, 45. Febrer 2003

165.- “Carta oberta als professors preocupats per l’ensenyament de la història a secundària”, L’Arjau, 45. Febrer 2003.

166.- "Un pres del franquisme oblidat: Ramon Sais Sendra (Sant Feliu de Guíxols, 1885-1967)", EL TRENTA-NOU, núm. 2, juliol, 2003.

167.- En memòria de Felip Calvet i Costa (1920-1999). Testimoni guixolenc de l'exili català de 1939. Estudis guixolencs. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i Diputació de Girona, 2003.

168.- "La vida a Solius. El monestir ha estat i és un indret de treball manual, d'oració i de cultura", Gavarres, núm. 03. Primavera - estiu, 2003.

169.- "Les goges i els tresors de Solius". Gavarres, núm. 03. Primavera - estiu, 2003.

170.- "La nova instal·lació de l'Arxiu Municipal i les donacions", Editorial de L'Arjau, núm. 46, juliol 2003.

171.- "Celebrar aniversaris, commemorar efemèrides", Editorial de L'Arjau núm. 47, novembre 2003.

172.- "El parentiu d'Agustí Calvet -Gaziel- amb els Pascual de Sant Feliu, a través d'unes cartes", L'Arjau, 47, novembre 2003.

173.- Sant Feliu de Guíxols, a Miratges. 300 anys de projectes no realitzats a les comarques gironines. Amb M. Àngels Suquet. Diputació de Girona, 2003.

174.- "Editorial" i "Apunts per a la història de la primera oposició al franquisme a Sant Feliu de Guíxols i la vall d'Aro", El Trenta-nou, núm. 3 . Desembre de 2003.

2004

175.- "El difícil pas cap al laïcat", Revista de Girona, núm. 222. Gener/febrer ,2004.

176.-"Recordar, mirant el present i el futur". Editorial, L'Arjau, núm. 48. Febrer 2004.

177.- "Plaça de mossèn Narcís Marcillach", L'Arjau, núm. 48. Febrer 2004.

178.- El port de Sant Feliu de Guíxols. Recorregut històric amb motiu del seu centenari. Estudis Guixolencs. Ajuntament de Sant Feliu/Diputació de Girona. 2004.

179.- Centenari del port de Sant Feliu de Guíxols. Catàleg d'exposició. Ports de la Generalitat / A.C.S.

180.- "PRÒLEG" a la Història del cinema a Sant Feliu de Guíxols, d'Agustí Roldós. Àncora. Festa Major, 2004 (núm. 2.867).

181.- "L'Arjau, una eina per al poble", L'Arjau, núm. 49, setembre, 2004.

182.- "Mossèn Camil Geis i el centenari del músic Josep M. Vilà", L'Arjau, núm. 49, setembre 2004.

183.- "Noms de carrers. Carrer i biblioteca pública d'Octavi Viader i Margarit", L'Arjau, núm. 49, setembre 2004.

184.- "La Santa -i polèmica- Missió de 1908", L'Arjau, núm. 49, setembre, 2004.

185.- "Noms de carrers. El carrer de Josep M. Vilà", L'Arjau, 50, novembre, 2004.

186.- "L'Arjau, un mitjà de difusió que evoluciona", L'Arjau, 50, novembre, 2004.

187.-"Gent de casa: Àngel Jiménez", El Senyal, núm. 54. Desembre - gener, 2005.

188.- "El fons de Josep Berga i Boada de l'Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols", Plafó, núm. 23. Desembre, 2004.

189.- "Les manifestacions de religiositat", Sant Feliu de Guíxols. 140 anys de fotografies (1864-2004), imatges i glosses. Coord. i edició d'Agustí Roldós, Sant Feliu de Guíxols, desembre de 2004.

2005

190.- "Entre la repressió republicana i la franquista: Francesc Campà i Viarnés (Darnius, 1901 - Girona, 1939", El Trenta-nou, núm. 5. Gener, 2005.

191.- "Quan l'Església farà una lectura evangèlica d'aquells anys de sofriment i de dolor?", L'Arjau, núm. 51, març, 2005.

192.- "Noms de carrers: Carrer de l'alcalde Francesc Campà i Viarnés", id.

193.- "V Jornades del franquisme: L'Església i la repressió franquista", Id.

194.- "Memòria d'un temps: Josep Irla i Bosch (1876 - 1958)", Revista del Baix Empordà, núm. 10, 2005.

195.- Memòria de postguerra (Sant Feliu de Guíxols 1940 - 1960). Estudis guixolencs, Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols / Diputació de Girona. 2005.

196.- "Editorial", "In Memoriam. Ramon Tauler i Valls (SFG 13.10.1917 - 6.03.2005)", "Carrer del pedagog Cassià Costal i Marinel·lo", "Taller d'Història: Memòria de la postguerra (1940-1960)", L'Arjau, núm. 52. Novembre, 2005.

2006

197.- Editorial i "Els camps de concentració i batallons de treballadors espanyols", a El trenta-nou núm. 6, gener de 2006.

198.- "Males arts / Belles Arts"; "75è aniversari de la proclamació de la II República (12 d'abril de 1931 - 14 d'abril de 2006)"; El carrer de Josep Berga i Boada; Cent anys de l'Escola Horaciana"; Els Tallers d'Història del curs 2005 - 2006. L'Escola de Belles Arts de Sant Feliu: Josep Berga i Boada i Joan Bordàs i Salellas", a L'Arjau, núm. 53, abril de 2006.

199.- SANTS BOADA I CALSADA. Col·lecció Cooperativistes Catalans. 4. Edicions Cossetània / Fundació Roca i Galès. Valls, 2006.

200.- Editorial: Lluís Esteva / Gaziel. "Josep Almar i Pujol. Maquetes per recordar". L'Arjau, núm. 54. Juny, 2006.

201.- "L'ensenyament de les belles arts". Ressenya del llibre de Jordi Serra, Les escoles menors de Belles Arts al Baix Empordà (1880-1939). Ajuntament de la Bisbal, 2005. Revista de Girona, juliol-agost 2006.

202.- "Economia de guerra", a Imatges 1936 - 1939. La Guerra Civil a les comarques gironines. El Punt, 2006.

203.- Amb Miquel Borrell i Verònica Garcia, Visions. Sant Feliu de Guíxols. Edit. La Trona. Santa Coloma de Farners, 2006.

204.- "El Baix Empordà sota el franquisme", dins Història del Baix Empordà. Girona: Diputació de Girona, 2006.

205.- Editorial. Els nostres carrers: El carrer de l'arquitecte Rafael Masó. 1936. La repressió republicana a Sant Feliu de Guíxols. L'Arjau, núm. 55. Desembre 2006.

2007

206.- "La repressió directa", dins Franquisme i repressió a Sant Feliu de Guíxols durant la postguerra, Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols / Diputació de Girona.

207.- "Sant Feliu de Guíxols", dins Un volt pel Sant Feliu de Gaziel, Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols / Diputació de Girona.

208.- Pròleg del llibre d'Aïda Lorenzo i Esther Llorenç Republicans represaliats pel franquisme. Girona: CCG, llibre dels Quatre Cantons.

209.- "El plaer de rellegir "Gaziel", dins Gent que ha deixat petjada, 1. a.IAS editorial, col·lecció: Fent camí, desembre 2006.

210.- Editorial "Per que L'home és el tot: Gaziel, aquest any?". L'Arjau, 56, juny 2007.

211.- "Agustí Calvet, Gaziel i Salvador Albert i Pey: una vella amistat", L'Arjau, 56, juny, 2007.

212.- "Gaziel, avui encara, amb Sagarra i Pla", L'Arjau 56, juny, 2007.

213.- Fa setanta anys, ELS BOBMARDEIGS DE 1937. Sant Feliu de Guíxols, juny, 1937.

214.- "Sant Feliu de Guíxols, bellesa i insomni", El viatge de Thomas Wood. De Gibraltar a Sant Feliu de Guíxols, retrat d'un país a les portes d'una guerra", DD.AA.. Girona: El Punt, 2007.

215.- "Arxiu municipal de Sant Feliu de Guíxols. Més de vint anys d'experiència dels "tallers d'història"". Dins Cultura i Municipi. Polítiques culturals municipals a Catalunya. Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació. Universitat Autònoma de Barcelona. Girona, 2007.

2008

216.- "Un sacerdot transparent", Revista de Girona, núm. 246, gener - febrer, 2008.

217.- “Violència a la rereguarda republicana”. Ribera, Carles. Cent dies de juliol. Un testimoni de la revolució llibertària. Ed. Proa, BCN, 2007. Revista de Girona, núm. 248, maig - juny, 2008.

218.- “Tavernes a Sant Feliu”, Ardenya, núm. 13, juny 2008.

219.- “ICV-EUA, PER LA MEMÒRIA HISTÒRICA. Fa setanta anys: Els bombardeigs de 1938 sobre sant Feliu de Guíxols”, E pur si muove... Fulls d’informació ICV-EUA de Sant Feliu de Guíxols, estiu 2008.

220.- “Missaires i menjacapellans”, Gavarres, 14, desembre 2008.

221.- “Reinterpretant les pedres”, Revista de Girona, núm. 253. Març-abril, 2009.

222.- “Civils sota les bombes”, Els noms de la guerra. Edic. Memorial democràtic. Generalitat de Catalunya. Abril, 2009.

223.- “A Miguel Núñez”, El Punt, dissabte 20 de juny.

224.- Dossier: “Una gran pèrdua per a Sant Feliu, Gavarres, núm.15. Primavera – Estiu 2009.

225.- "Setmana roja al Baix Empordà", Presència núm. 1951. Del 17 al 23 de juliol de 2009.

226.- "L'"heroïcitat" dels guixolencs, 1808-1809", Revista de Girona, nú, 256. Setembre - octubre 2009.

227.- "Sant Feliu de Guíxols: el finançament de la Guerra del Francès, de juny a desembre de 1808", Estudis del Baix Empordà. Sant Feliu de Guíxols, 2009. Volum 28.

228.- "Temporals i aiguats a Sant Feliu de Guíxols", Gavarres núm. 16. Tardor-hivern 2009.

229.- "La repressió contra els preveres a Sant Feliu de Guíxols", Miscel·lània en honor de Josep M. Marquès. Abadia de Montserrat/Diputació de Girona. 2010.

230.- "El darrer alcalde republicà de Sant Feliu: Ramon Sais i Sendra (Sant Feliu de Guíxols 1885-1967. Diari d'una família truncada per la Guerra Civil. Institut d'Estudis del Baix Empordà. Volum 29. Any 2010.

231.- "L'ensenyament a Sant Feliu de Guíxols", Gavarres núm. 19. Primavera-estiu 2011.


232.- "En Tiri i la Rosa Serra", dossier Bolets i Boletaires, Gavarres, núm 20. Hivern 2011.