SOM ADULTS ?

Bé, aquestes poques paraules que Mn. Narcís Ponsatí vol que digui no són pas meves. És el resum del que hem comentat un grup que ens reunim, des de fa uns quants anys, per a fer els comentaris bíblics de la missa del diumenge. Ens formulem preguntes i respostes no teòriques –compromisos- a la llum de la lectura de la Paraula i dels “Apunts d’homilia” de què disposem a la Web les parròquies de Sant Feliu. . Per Pasqua Florida comentàvem aquelles paraules de Jesús: Us convé que me’n vagi…”. “M’allunyo de vosaltres com a Mestre i Senyor, i tornaré com a Llum i Força”. Poc a poc, en cada pasqua, anem entenem el misteri d’aquestes paraules. Perquè aquesta també és una experiència que hem fet tots, com a fills i com a pares. Fins que no ens quedem sols davant la responsabilitat personal d’haver de decidir lliurement temes importants de la vida, no madurem. Som adults en la mesura que assumim els nostres compromisos. Arriba un moment que ens toca a nosaltres, personalment, viure, estimar. Jesús és força, llum, estímul, iniciativa, resposta..., però ara toca a l’Església de continuar la seva tasca. I aquesta Església d’avui i d’aquí –no ho oblidem mai- som nosaltres. Les dones i els homes d’aquí, de l’arxiprestat, som responsables de continuar la missió de Jesús. En aquest sentit, què els diem, als pobres dels nostres pobles? Què els diem, als qui cerquen? Que els diem, als que tenen fam i set de justícia? N’estem segurs, que –com a comunitat cristiana- estem al seu costat? ------------------- . I per la festa de l’Ascensió ens preguntàvem amb els Actes dels Apòstols: “Què hi feu aquí, mirant el cel? ¿No serà aquesta la causa de la tràgica pobresa d’impuls cristià en tantíssimes comunitats cristianes? Ocupats mirant el Papa, o els bisbes, o els mossens o tants i tants “líders religiosos”, no podem experimentar aquella presència transformadora que ens convertiria en vertaders homes adults, capaços de veure, escoltar i respondre al nostre món? Entre nosaltres, el mossèn està al servei de la vida de la comunitat o, més aviat, les persones actives de la comunitat es posen al servei de l’obra del mossèn? Podria ser convenient que les parròquies passessin per l’experiència de quedar-se per un temps sense mossèn? Què passaria? Desapareixerien? S’espavilarien? Madurarien com a comunitat?” Tenim por a ser adults en l’Església? Fent un esforç de reflexió espiritual, imagineu en concret què comportaria, per a la vostra comunitat (parròquia, grup, moviment…), ser adults en la fe? Són preguntes que ens fem les parròquies. Aquests dies celebrem la Pasqua Granada. Una festa de primavera que evoca el gra i els fruits dels cereals dels camps i les plantes. És la festa de la maduració. La majoria de les dones i homes de les parròquies tenim ja una edat “granada”. Tenim anys. Però fer anys no inclou la maduració personal. Les persones només som adults en funció dels compromisos que prenem, exercitant la nostra llibertat. Emancipar-se, exercir la llibertat no sempre és fàcil. Hi ha la por, la soledat, el vertigen, la responsabilitat, el risc d’equivocar-nos ... La madures és una utopia a la qual tots hem de tendir, i ens hem d’acostar. De vegades és més fàcil obeir, complir les lleis, les normes, mirar i seguir els líders, polítics o religiosos. O evadir-se. El desencant, la desil•lusió, ens podria portar al tancament i a la involució. Les persones comptem amb un potencial humà capaç (llibertat, intel•ligència, bondat, imaginació ...) que hem de desplegar, activar i compartir amb els altres ciutadans per a tirar endavant la comunitat, la societat; per a fer una humanitat millor, diferent. Fins ara ho varen fer els nostres avantpassats. Nosaltres n’hem gaudit. Ara ens toca a nosaltres deixar una societat més digna per als que han de venir. És aquella frase de sant Crisòleg (s. V) que sovint cita en Narcís Comadira: “Els antics van viure per a nosaltres, nosaltres vivim per als qui vindran, ningú no viu per a si mateix”.

ANNA VICENS I TONI FERRER RECUPEREN DE NOU UN BOCÍ DE LA HISTÒRIA GANXONA

Ara, que ens toca acollir els immigrants que vénen a Sant Feliu a buscar millors condicions de vida, és bo de recordar que Sant Feliu ha estat històricament una població que ha generat emigració dels seus veïns. Per exemple, al llarg del segle XIX bàsicament a Amèrica (Antilles), i també a Europa, sobretot a França (Perpinyà, Marsella, Niça, Seta i París), Odessa Trieste, Lisboa i Londres. Els pocs que anaven al continent africà, durant el s. XIX, es quedaven al nord (Orà, Bonna, Algèria), i eren tapers de professió. Més tard, quan va començar la crisi de suro, els dos primers decennis del segle XX, sobretot després de la Primera Guerra Europea, un grapat de guixolencs se n’anaren a Guinea Equatorial. Aquesta és la petita història que han recuperat l’Anna Vicens i l’Antoni Ferrer i Gallego, amb tot l’equipàs familiar (Antoni Ferrer Vicens, Judhit Albertí, Anna Ferrer) i d’amics, com Dani Serrat, que acostumen a ajudar-los. Documental: Ganxons a Guinea Equatorial. Comença l’Anna presentant el context històric i geogràfic de la petita colònia espanyola a l’Àfrica de llengua espanyola, on es desenvolupen les històries retrobades dels guixolencs que hi anaren buscant noves perspectives de vida. Com de costum, les imatges (filmacions de càmera súper 8, fotografies, música, entrevistes, etc.) hi dibuixen el marc de forma molt agradable, i hi donen vida i actualitat. El període tractat, bàsicament, va de començament de segle XX fins al 1968, l’any de la independència. L’escriptor ganxó Toni Sala, hi anà més tard per raons diferents. Es parla de Joaquim Rodríguez Barrera (SFG 1874-BCN 1965), que assolí prestigi econòmic i social a la colònia africana. Va ser president de la “Unión de Agricultores de Guinea”, distingit amb la “Orden de Africa”, et. No cal dir que es mogué en l’explotació i tractament del cacau i del cafè. Il•lustrat i escriptor, arribà a publicar alguns papers, com Mobee. Un negro de Fernando Poo. Malgrat tot, continuà fidel a les arrels, a la seva terra. Amb el seu fill Josep M., arquitecte, participà en la urbanització que portava a terme Pere Rius i Calvet a la muntanya de Sant Elm. El xalet Rosselló, Llevantí, en són una mostra. En Josep M. Isern i el seu pare Claudi havien estat units a la família Rodríguez. Per aquesta raó, l’Isern explica els lligams i records que en tenia de quan el seu pare treballava en una fàbrica de taps del carrer de Sant Ramon. Joan Domènech Viñas (1884-1964) també s’hi encaminà, cap a Guinea. El negoci del cacau i les possibilitats de treballar i dirigir una explotació els empenyia. Hi tenia coneguts i el seu nebot missioner, que el visità en alguna ocasió. El seu punt de partida va ser el càrrec de capatàs de la plantació de cafè Joaquim Rodríguez. Al seu afecte per la ciutat guixolenca, el plasmà en la cessió d’un terrenys per habitatges, un altar a l’església –el de santa Rosa-, capella de Pedralta, etc. En Lluís Palahí, cronista de Sant Feliu, fa un resum d’aquestes personalitats lligades a Domènech. També, la mateixa Anita (Potau). Esteve Palomeras Bofill, Josep Ferrer Planas, Joan Culubret Font, Nareta, Fernando Gandol i el senyor Sabater [acompanyat pel pianista Marià Vinyas] ...etc. M’ha interessat especialment l’experiència del músic guixolenc, que, un cop fallit el món dels seus estudis d’advocat -que no va acabar- a Barcelona, es dedicà al comerç. Treballà en un lloc o altre del golf de Guinea. I amb el seu company i cunyat Joan Sabater engegaren altres negocis, com la comercialització del cafè. Joan Sabater (1880-1962), aconsellat per Rodríguez i Barrera va muntar a Sant Feliu una important fàbrica de xocolata al carrer del Mall: xocolata Regina. Les entrevistes i explicacions d’Antoni Ferrer Gallego, voluntari de marina a la Guinea el 1946 explica les seves aventures, Josep Girona i Lola Masferrer, Joan Montaner , Lolita Sayols, Florenci Banaset, omplen de contingut el documental. Final, l’escriptor ganxó Toni Sala ens conta la seva anada per ambientar el llibre encarregat sobre el goril•la blanc (2003); Un relat de la nova immigració africana, i Quatre dies a l’Àfrica. Des d’aquest modest espai, agraïm un altra vegada l’esforç i la il•lusió que els nostres amics Anna i Antoni han posat per recuperar un bon bocí de la història de Sant Feliu. Moltes gràcies a tots, i enhorabona!

ESCLETXES D'ESPERANÇA, MALGRAT TOT

A finals de novembre s’acaba l’any litúrgic, i en començarà un de nou. Un començament i un final que també poden simbolitzar el de la vida humana. Que aquesta vida acabarà, també ho asseguren els científics. Però els evangelis apunten més enllà d’aquest final de la història: la creació sencera, actual, dóna pas, no sense dolors de part, a una nova creació; a la plenitud de l’Home. Aquesta és l’esperança que se’ns anuncia aquests dies. Aquest final, doncs, és també el començament d’una nova etapa, d’un nou cicle: l’Advent. Celebrem l’adveniment de la nova Humanitat. Tanmateix, tot això se’ns proclama amb un llenguatge estrany i allunyat de la nostra mentalitat, tant pel que fa a l’expressió formal com al contingut. I, de petits, pensàvem que se’ns anunciava una mala notícia: un judici final que ens feia viure espantats, amb por. Tot el contrari del seu significat original, que és un clam d’esperança. Una bona notícia. La història humana està, doncs, en bones mans. En mans de tots aquells que estimen i s’esforcen per fer possible una nova humanitat, en unes circumstàncies de dolor, de desfeta i d’aparent fracàs. Un món de benestar i de seguretats desapareix, s’enfonsa, i no per pròpia decisió. Sinó que aquesta crisi econòmica i social està provocada per la cobdícia d’uns pocs (financers, polítics...), que també decideix que una majoria de persones -que viu en una situació social molt precària- n’han de pagar els costos. Però al costat de tant d’egoisme i de corrupció, està emergint el bo i millor de molts ciutadans disposats a compartir amb generositat els seus béns (pensions, casa, etc). Persones compassives i solidàries que no poden donar per perduda la lluita per a fer una nova humanitat, millor i més justa. Amb l’esperança -“aquesta petita promesa de borró que s’anuncia al bell començ d’abril” (Péguy)-, que després de l’hivern renaixerà la vida, una nova primavera. ref="http://">