ANNA VICENS I TONI FERRER RECUPEREN DE NOU UN BOCÍ DE LA HISTÒRIA GANXONA

Ara, que ens toca acollir els immigrants que vénen a Sant Feliu a buscar millors condicions de vida, és bo de recordar que Sant Feliu ha estat històricament una població que ha generat emigració dels seus veïns. Per exemple, al llarg del segle XIX bàsicament a Amèrica (Antilles), i també a Europa, sobretot a França (Perpinyà, Marsella, Niça, Seta i París), Odessa Trieste, Lisboa i Londres. Els pocs que anaven al continent africà, durant el s. XIX, es quedaven al nord (Orà, Bonna, Algèria), i eren tapers de professió. Més tard, quan va començar la crisi de suro, els dos primers decennis del segle XX, sobretot després de la Primera Guerra Europea, un grapat de guixolencs se n’anaren a Guinea Equatorial. Aquesta és la petita història que han recuperat l’Anna Vicens i l’Antoni Ferrer i Gallego, amb tot l’equipàs familiar (Antoni Ferrer Vicens, Judhit Albertí, Anna Ferrer) i d’amics, com Dani Serrat, que acostumen a ajudar-los. Documental: Ganxons a Guinea Equatorial. Comença l’Anna presentant el context històric i geogràfic de la petita colònia espanyola a l’Àfrica de llengua espanyola, on es desenvolupen les històries retrobades dels guixolencs que hi anaren buscant noves perspectives de vida. Com de costum, les imatges (filmacions de càmera súper 8, fotografies, música, entrevistes, etc.) hi dibuixen el marc de forma molt agradable, i hi donen vida i actualitat. El període tractat, bàsicament, va de començament de segle XX fins al 1968, l’any de la independència. L’escriptor ganxó Toni Sala, hi anà més tard per raons diferents. Es parla de Joaquim Rodríguez Barrera (SFG 1874-BCN 1965), que assolí prestigi econòmic i social a la colònia africana. Va ser president de la “Unión de Agricultores de Guinea”, distingit amb la “Orden de Africa”, et. No cal dir que es mogué en l’explotació i tractament del cacau i del cafè. Il•lustrat i escriptor, arribà a publicar alguns papers, com Mobee. Un negro de Fernando Poo. Malgrat tot, continuà fidel a les arrels, a la seva terra. Amb el seu fill Josep M., arquitecte, participà en la urbanització que portava a terme Pere Rius i Calvet a la muntanya de Sant Elm. El xalet Rosselló, Llevantí, en són una mostra. En Josep M. Isern i el seu pare Claudi havien estat units a la família Rodríguez. Per aquesta raó, l’Isern explica els lligams i records que en tenia de quan el seu pare treballava en una fàbrica de taps del carrer de Sant Ramon. Joan Domènech Viñas (1884-1964) també s’hi encaminà, cap a Guinea. El negoci del cacau i les possibilitats de treballar i dirigir una explotació els empenyia. Hi tenia coneguts i el seu nebot missioner, que el visità en alguna ocasió. El seu punt de partida va ser el càrrec de capatàs de la plantació de cafè Joaquim Rodríguez. Al seu afecte per la ciutat guixolenca, el plasmà en la cessió d’un terrenys per habitatges, un altar a l’església –el de santa Rosa-, capella de Pedralta, etc. En Lluís Palahí, cronista de Sant Feliu, fa un resum d’aquestes personalitats lligades a Domènech. També, la mateixa Anita (Potau). Esteve Palomeras Bofill, Josep Ferrer Planas, Joan Culubret Font, Nareta, Fernando Gandol i el senyor Sabater [acompanyat pel pianista Marià Vinyas] ...etc. M’ha interessat especialment l’experiència del músic guixolenc, que, un cop fallit el món dels seus estudis d’advocat -que no va acabar- a Barcelona, es dedicà al comerç. Treballà en un lloc o altre del golf de Guinea. I amb el seu company i cunyat Joan Sabater engegaren altres negocis, com la comercialització del cafè. Joan Sabater (1880-1962), aconsellat per Rodríguez i Barrera va muntar a Sant Feliu una important fàbrica de xocolata al carrer del Mall: xocolata Regina. Les entrevistes i explicacions d’Antoni Ferrer Gallego, voluntari de marina a la Guinea el 1946 explica les seves aventures, Josep Girona i Lola Masferrer, Joan Montaner , Lolita Sayols, Florenci Banaset, omplen de contingut el documental. Final, l’escriptor ganxó Toni Sala ens conta la seva anada per ambientar el llibre encarregat sobre el goril•la blanc (2003); Un relat de la nova immigració africana, i Quatre dies a l’Àfrica. Des d’aquest modest espai, agraïm un altra vegada l’esforç i la il•lusió que els nostres amics Anna i Antoni han posat per recuperar un bon bocí de la història de Sant Feliu. Moltes gràcies a tots, i enhorabona!

ESCLETXES D'ESPERANÇA, MALGRAT TOT

A finals de novembre s’acaba l’any litúrgic, i en començarà un de nou. Un començament i un final que també poden simbolitzar el de la vida humana. Que aquesta vida acabarà, també ho asseguren els científics. Però els evangelis apunten més enllà d’aquest final de la història: la creació sencera, actual, dóna pas, no sense dolors de part, a una nova creació; a la plenitud de l’Home. Aquesta és l’esperança que se’ns anuncia aquests dies. Aquest final, doncs, és també el començament d’una nova etapa, d’un nou cicle: l’Advent. Celebrem l’adveniment de la nova Humanitat. Tanmateix, tot això se’ns proclama amb un llenguatge estrany i allunyat de la nostra mentalitat, tant pel que fa a l’expressió formal com al contingut. I, de petits, pensàvem que se’ns anunciava una mala notícia: un judici final que ens feia viure espantats, amb por. Tot el contrari del seu significat original, que és un clam d’esperança. Una bona notícia. La història humana està, doncs, en bones mans. En mans de tots aquells que estimen i s’esforcen per fer possible una nova humanitat, en unes circumstàncies de dolor, de desfeta i d’aparent fracàs. Un món de benestar i de seguretats desapareix, s’enfonsa, i no per pròpia decisió. Sinó que aquesta crisi econòmica i social està provocada per la cobdícia d’uns pocs (financers, polítics...), que també decideix que una majoria de persones -que viu en una situació social molt precària- n’han de pagar els costos. Però al costat de tant d’egoisme i de corrupció, està emergint el bo i millor de molts ciutadans disposats a compartir amb generositat els seus béns (pensions, casa, etc). Persones compassives i solidàries que no poden donar per perduda la lluita per a fer una nova humanitat, millor i més justa. Amb l’esperança -“aquesta petita promesa de borró que s’anuncia al bell començ d’abril” (Péguy)-, que després de l’hivern renaixerà la vida, una nova primavera. ref="http://">

HOMENATGE A ROBERT MANERA I OLLER (1.09.2012)

Estic segur que tots, avui i ara, trobem a faltar la presència física de Pere Manera, que fa poc ens ha deixat, i ens consta que li hauria agradat de veure i de gaudir d’aquest moment de la presentació a Sant Feliu Però com el mateix Robert, el seu pare, avui són aquí d’una altra forma, especial, que copsem o intuïm en forma de vida donada a la família i amics, i compartida amb tothom mitjançat moltes coses, i especialment a través de la seva obra artística. “L’art és vida”, ens havia dit en Robert. Recordem Robert, de petit a Sant Feliu, com una persona prematurament inquieta en la se va època, trencadora, inconformista,.. Molt aviat va connectar amb el moviment d’avantguarda, en manifestacions artístiques ben diferenciades. Però que totes compartien la voluntat de ruptura amb la tradició artística i amb el model burgés de cultura, i l’afany d’obertura, de recerca i d’experimentació per construir un llenguatge nou que li permetrà reflectir la seva vida personal, diferent. Aquest procés de trencament i de reacció Robert ja l’havia vist en la trajectòria persona del seu amic i admirat Josep Albertí, en Pitu. Tanmateix, en Robert havia de fer el seu propi camí. No hi havia –ni hi ha- camins fets. I ell començà la seva recerca pròpia tant pel que feia a les tècniques com a l’estil. Quan el Museu, fa molts anys, va anar a visitar-lo Al seu taller de la Vall d’en Bas, vam descobrir la varietat i riquesa de les seves experiències artístiques, i que la seva recerca era global: pintura, dibuix, serigrafia ..., pràcticament tot el ventall de les arts plàstiques. I hi vam descobrir també que tota l’obra tendia a esdevenir un llenguatge únic i personal que arribava als altres, que es comunicava i que suscitava respostes. Si l’art no suscita, en els que el reben, emoció, sensacions, goig....es queda només en la seva materialitat de colors. Però per a connectar amb el llenguatge de comunió que en Robert ens mostra en aquesta exposició ens cal escoltar-lo en silenci interior i amb el cor, per compartir la seva vida a través de la mostra artística que tenim aquí. Agraïm a la família i als amics d’en Robert tota la força que han posat perquè això es faci realitat a Olot, Begur, Sant Feliu de Guíxols i a tots els lectors que llegeixin el llibre que ens el dóna a conèixer.