ESCLETXES D'ESPERANÇA, MALGRAT TOT

A finals de novembre s’acaba l’any litúrgic, i en començarà un de nou. Un començament i un final que també poden simbolitzar el de la vida humana. Que aquesta vida acabarà, també ho asseguren els científics. Però els evangelis apunten més enllà d’aquest final de la història: la creació sencera, actual, dóna pas, no sense dolors de part, a una nova creació; a la plenitud de l’Home. Aquesta és l’esperança que se’ns anuncia aquests dies. Aquest final, doncs, és també el començament d’una nova etapa, d’un nou cicle: l’Advent. Celebrem l’adveniment de la nova Humanitat. Tanmateix, tot això se’ns proclama amb un llenguatge estrany i allunyat de la nostra mentalitat, tant pel que fa a l’expressió formal com al contingut. I, de petits, pensàvem que se’ns anunciava una mala notícia: un judici final que ens feia viure espantats, amb por. Tot el contrari del seu significat original, que és un clam d’esperança. Una bona notícia. La història humana està, doncs, en bones mans. En mans de tots aquells que estimen i s’esforcen per fer possible una nova humanitat, en unes circumstàncies de dolor, de desfeta i d’aparent fracàs. Un món de benestar i de seguretats desapareix, s’enfonsa, i no per pròpia decisió. Sinó que aquesta crisi econòmica i social està provocada per la cobdícia d’uns pocs (financers, polítics...), que també decideix que una majoria de persones -que viu en una situació social molt precària- n’han de pagar els costos. Però al costat de tant d’egoisme i de corrupció, està emergint el bo i millor de molts ciutadans disposats a compartir amb generositat els seus béns (pensions, casa, etc). Persones compassives i solidàries que no poden donar per perduda la lluita per a fer una nova humanitat, millor i més justa. Amb l’esperança -“aquesta petita promesa de borró que s’anuncia al bell començ d’abril” (Péguy)-, que després de l’hivern renaixerà la vida, una nova primavera. ref="http://">

HOMENATGE A ROBERT MANERA I OLLER (1.09.2012)

Estic segur que tots, avui i ara, trobem a faltar la presència física de Pere Manera, que fa poc ens ha deixat, i ens consta que li hauria agradat de veure i de gaudir d’aquest moment de la presentació a Sant Feliu Però com el mateix Robert, el seu pare, avui són aquí d’una altra forma, especial, que copsem o intuïm en forma de vida donada a la família i amics, i compartida amb tothom mitjançat moltes coses, i especialment a través de la seva obra artística. “L’art és vida”, ens havia dit en Robert. Recordem Robert, de petit a Sant Feliu, com una persona prematurament inquieta en la se va època, trencadora, inconformista,.. Molt aviat va connectar amb el moviment d’avantguarda, en manifestacions artístiques ben diferenciades. Però que totes compartien la voluntat de ruptura amb la tradició artística i amb el model burgés de cultura, i l’afany d’obertura, de recerca i d’experimentació per construir un llenguatge nou que li permetrà reflectir la seva vida personal, diferent. Aquest procés de trencament i de reacció Robert ja l’havia vist en la trajectòria persona del seu amic i admirat Josep Albertí, en Pitu. Tanmateix, en Robert havia de fer el seu propi camí. No hi havia –ni hi ha- camins fets. I ell començà la seva recerca pròpia tant pel que feia a les tècniques com a l’estil. Quan el Museu, fa molts anys, va anar a visitar-lo Al seu taller de la Vall d’en Bas, vam descobrir la varietat i riquesa de les seves experiències artístiques, i que la seva recerca era global: pintura, dibuix, serigrafia ..., pràcticament tot el ventall de les arts plàstiques. I hi vam descobrir també que tota l’obra tendia a esdevenir un llenguatge únic i personal que arribava als altres, que es comunicava i que suscitava respostes. Si l’art no suscita, en els que el reben, emoció, sensacions, goig....es queda només en la seva materialitat de colors. Però per a connectar amb el llenguatge de comunió que en Robert ens mostra en aquesta exposició ens cal escoltar-lo en silenci interior i amb el cor, per compartir la seva vida a través de la mostra artística que tenim aquí. Agraïm a la família i als amics d’en Robert tota la força que han posat perquè això es faci realitat a Olot, Begur, Sant Feliu de Guíxols i a tots els lectors que llegeixin el llibre que ens el dóna a conèixer.

1931. LA REPÚBLICA A SANT FELIU DE GUÍXOLS

(F. Macià a Sant Feliu de Guíxols, monument de Juli Garreta. 1931. (Proc. A. Roldós)

A Sant Feliu de Guíxols l’Ajuntament de majoria republicana va ser proclamada el dia 5 d’abril de 1931, en eleccions anticipades, (en aplicació de l’art. 29 de la Llei 8.8.1907) en què es presentaren per majoria els 12 candidats del Centre Republicà Federal, mentre que el Centre Català Autonomista (Regionalistes) presentaven només 5 candidats per a la minoria. Per tant, a Sant Feliu, no hi hagué candidatures oposades ni eleccions amb paperetes i urnes, sinó tan sols proclamació del triomf republicà, com sempre, i la seva corresponent elecció. No era cap novetat. El poble de Sant Feliu era majoritàriament republicà.

Però fins al dia 12 d’abril els guixolencs no començaren a adonar-se de l’abast del triomf republicà als grans municipis catalans, i que comportaria un canvi significatiu a nivell de Catalunya i de l’Estat.

El dia 14 d’abril: “Catalans: interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica” (Macià).