El testimoni de Raimon Panikkar

Raimon Panikkar i Alemany va morir el passat 26 d’agost. Penso que és una notícia que ens hauria d’ajudar, a tots, a saber conviure amb els qui no pensen com nosaltres, en una societat laica i plural. Com sap molta gent Panikkar, fill de pare hindú i de mare catalana, va dir després del seu primer viatge a l’Índia, l’any 1955: “Vaig partir cristià, em vaig descobrir hindú i torno budista, sense haver deixat de ser cristià”.

Va morir l’endemà que el germà Jòrdan, monjo de Solius, em deixés un llibre amb la recomanació entusiasmada: “Llegeix-lo, que t’agradarà”. El títol del llibre és Pelegrinatge al Kailasa i al centre d’un mateix, que va escriure ell mateix, Panikkar, junt amb Milena Carrara, amiga i companya del camí a la muntanya sagrada del Tibet.

És un llibre escrit amb molta senzillesa -lluny del llenguatge sovint complicat de Panikkar- i ple de lucidesa sobre la vida, amb el que té de sofriment i de bellesa. La sensibilitat femenina hi dóna un altre to, potser d’intimat i tendresa, que ens fa descobrir un Panikkar més proper, més semblant a nosaltres. Fent camí tots dos vers al cim, Milena l’ajuda a fer surar les contradiccions de la seva llarga vida; tot i que, a més, es toquin temes tan difícils d’expressar amb el nostre llenguatge. Em refereixo a formular amb paraules l’experiència o percepció de la realitat i de la pròpia vida, de la relació amb l’altre i amb el món. El camí vers una vida humana de plenitud es troba en el nucli de totes les religions, de tota espiritualitat i de qualsevol humanisme integral. Ningú no té l’exclusivitat de la veritat; ni cap religió és superior a les altres. La millor -religió, humanisme o el que sigui- serà aquella que ens faci més humans, més com-passius: compartir, patir amb els altres. Viure és conviure, és posar-se en situació d’obertura, de diàleg i de comunió amb els altres i amb el món.

“Tot el que rebem ens és donat perquè al nostre torn ho puguem donar segons les nostres capacitat”, llegeixo en el llibre esmentat. Dit d’una altra manera: viure es rebre i donar-se, com la inspiració i l’expiració. Rebem la vida com un do, i ens en fem mereixedors en la mesura que la donem.

Els fonamentalistes de l’Església catòlica han acusat el filòsof i teòleg de “relativista” i d’utilitzar el “sincretisme religiós i cultural”, perquè -segons ells- només hi ha una veritat absoluta que no admet cap mena de dubte o d’interpretació, que no sigui la que fa la jerarquia catòlica: la vaticana o la dels “vaticanets”. En canvi Panikkar deia: “No hi ha res absolut en aquest món relatiu”.

I el nostre Pere Torras es pregunta, admirat, si encara hi ha qui creu que només es pot ser humà dins de la institució eclesial !!!

Per sort, entre nosaltres també hi ha aquells que continuen amb coherència l’obra de Raimon Panikkar: mossèn Jaume Angelats –ben conegut entre els guixolencs-, i els autors -mossèn Pere Torras de Vilartagues, entre altres- i les comissions que presenten l’Agenda llatinoamericana, que aquest any porta el títol: “Quin Déu? Quina religió?”

Que descansi en pau Raimon Panikkar amb el nostre agraïment per ensenyar-nos a viure. La seva capacitat de reflexió i el seu esperit de tolerància resta per sempre entre nosaltres.

1 D'AGOST. SANT FELIU, PATRÓ DE GUÍXOLS

El gravat

El gravat del s. XVII que encapçala aquest escrit l’han fet servir tots els estudiosos de la història de la ciutat per donar a conèixer, d’una forma aproximada, com podia ser la vila de Sant Feliu abans que les seves muralles no fossin enderrocades pels francesos l’any 1696. Es tracta, segurament, d’un gravat de finals del segle XVII. L’any 1930 l’Agustí Casas apuntava que aquesta podia ser la data com a molt probable.

Jo vaig veure aquest gravat, estampat sobre tela, a la sala d’estar de la casa de la Marquesa. Era l’original o una reproducció? Tanmateix, tots hem fet servir sempre el mateix dibuix, el que va fer el delineant i professor de dibuix Benet Albertí, que el va fer a partir d’un gravat de coure.
Aquest dibuix representa, al fons, la ciutat emmurallada de Sant Feliu, amb l’ampla platja –avui en part passeig- on s’hi veu la Creu del Mar. A l’esquerre, hi ha el monestir i el seu raval, separat del nucli per la riera i la muralla. A la dreta, separat del que avui és la rambla Vidal, s’hi veu el raval de Tueda, i els molins pujant amunt pel camí de les Eres.

I davant per davant del dibuix, la llegenda del martiri de sant Feliu, la més coneguda pels guixolencs.

Història i llegenda

L’altre dia vaig acompanyar un grup d’amics a visitar la sala d’exposicions del Museu inaugurada fa poc, i que mostra tan sols una pinzellada de les relacions llargues i complexes entre la vila i el monestir. Queda encara molt a fer. La connexió de l’edifici del monestir amb les torres del Corn i del Fum, passant per la Porta Ferrada. Reproduir una cel·la dels monjos, amb cant gregorià de fons: In paradisum deducant te angeli, per exemple.
Alguns amics em varen preguntar si era històric o llegenda el que s’explica de sant Feliu. Perquè s’ha arribat a inventar tants detalls i carregar la historicitat de tantes notícies entre absurdes i versemblants, que de vegades sembla que fins els que els han escrit se les han arribat a creure.

Dos grans historiadors han reafirmat la historicitat de l’existència de sant Feliu. Josep Calzada i Oliveras (Sant Feliu de Guíxols, 1913) i Josep M. Marquès reconeixen la rigorosa historicitat del martiri del patró de la nostra ciutat.
La penetració del cristianisme va comptar amb el factor favorable de la romanització. El testimoniatge més antic s’emmarca en la persecució, que pogué ser la de Dioclecià, dels anys 304-305, o una d’anterior. A Girona en va ser víctima Fèlix, que més tard seria venerat com a màrtir en una església situada extramurs i al costat de la porta nord de la ciutat de Girona. El fet, no pas la seva datació, l’acredita un segle més tard el poeta Prudenci a la seva obra Peristephanon.
La tradició local l’ha conegut com Fèlix l’Africà, designació que mereix força credibilitat.
També és tradicional la fixació unànime de l’1 d’agost com a data de la celebració del seu natalici o mort martirial. Un culte que es va generalitzar en èpoques molt reculades.
Fins aquí la historicitat.

Sovint, però, les llegendes i tradicions -que s’han de conservar- ens han fet perdre la perspectiva històrica: l’existència i el martiri d’aquest cristià que provenia de l’Àfrica: Feliu patró de Sant Feliu, amb mare de déu dels Àngels com a copatrona.

A partir del segle VII, en època post visigòtica, comencen a aparèixer diverses tradicions o llegendes del martiri de Sant Feliu.
També és una llegenda la localització del lloc martirial a Sant Feliu de Guíxols, amb versions molt diverses. La més coneguda és la del llançament de Feliu des de l’esperó marítim dels Guíxols.

Encara que el lloc –el turó dels Guíxols- i la cova del sant pertanyin a la nostra més antiga tradició valdria la pena preservar-la i tenir-ne cura, per a donar-ho a conèixer a tots els qui s’interessen per la història i cultura d’aquesta ciutat. Des de dalt del turó es podria llegir el capítol tercer de las Ruinas de mi convento de Ferran Patxot (Ortiz de la Vega) quan explica amb detall la llegenda del “salt de Calassanç” o del sant. El devot agosarat que saltava travessava, per sota l’aigua, el promontori.

Ara per ara, les construccions velles i altres andròmines de l’antic Club Nàutic no permeten recuperar amb dignitat l’accés a aquest paratge.

Per saber-ne més:

Marquès, Josep M. Una història de la diòcesi de Girona (2007).
Calzada, J. / Esteva, ll. “Sant Feliu l’Africà i Sant Feliu de Guíxols”. EBE (1984).
Cervera, J. M. Breu monografia sobre el nostre sant patró, sant Feliu Africà (1998).
Bolós, Carles de, “Sant Fèlix emergiendo del Mar” (1944).
Torre del fum (Pseudònim de Lambert Font), “Sant Feliu de Guíxols en altres temps. Sant Feliu sufrí [sic] realment una part del seu martiri en nostra ciutat?”, Costa Brava. FM. 1930.

JULIOL DE 1936. PER QUÈ PROVOQUEN UNA GUERRA ? (1)

“El 18 de juliol de 1936 va esclatar la guerra. Molts no ho van saber fins el dia 19, ja que era diumenge i havien anat a “fer-la” a la Conca o a Sant Pol. En saber-se la notícia, la gent tornà a casa atemorida. Van ser uns temps terribles per a tothom”.
Així ho recorda l’Anna Vicens en el seu magnífic documental Viure el passat.

Efectivament, llevat d’alguns guixolencs ben connectats en el món polític i sindical -com va ser el cas d’en Francesc Isgleas- els guixolencs fins al migdia del diumenge no se’n van assabentar.
L’ Ignasi de Blas, ferroviari i president dels Joves d’A C recordava que els trens havien funcionat amb tota normalitat durant el matí del diumenge, amb vagons plens de gironins que venien a banyar-se, com de costum, a Sant Pol I a Sant Feliu.

Com molt bé diu l’Anna, havia començat un cosa terrible: la guerra. L’alçament o pronunciament dels militars contra la República, amb el suport dels feixistes i de la dreta monàrquica, financera i religiosa més conservadora, de fet s’havia iniciat el dia 17 a Melilla. I ho havia fet amb tanta violència que ja revelava el que succeiria els dies i anys immediats.
Aquell cop d’Estat significava un trencament de la via democràtica iniciada a les urnes el 1931 i revalidada, per última vegada, el 16 de febrer de 1936 amb el suport electoral de la CNT.
El fracàs parcial del alzamiento militar va provocar la Guerra Civil.

Causes

Per què s’iniciava aquell sofriment inimaginable ? La tarda del diumenge 19 de juliol la població gaxona no podia ni tan sols sospitar quina seria la durada i la intensitat d’aquella agressivitat. Per què tanta crueltat, per part dels sollevats, des del primer dia?
La por? La por a les reformes liberals de la república? La por a perdre unes situacions de poder i de privilegi? “La violència neix de la por” (A. Beevor, historiador de la Guerra Civil).

La complexitat de les causes estructurals de la Guerra Civil, que venien de molt lluny, és molt difícil de resumir-la en unes poques línees.
Però penso que val la pena insistir una vegada més que la conspiració de la dreta -Església inclosa- contra l’Estat democràtic es començà a preparar l’endemà mateix de ser proclamada la República, el 1931. Ho han deixat escrit els mateixos monàrquics.
L’amic Joan Soler, en Conet, em va recomanar que llegís el llibre de memòries d’un monàrquic, Juan Antonio Ansaldo -Mémoires d’un monarchiste espagnol (1931-1952). Mónaco. Edtions du Rocher, 1953- que ell mateix em va proporcionar. I així, Ansaldo ho explica fil per randa.

Maquinació que, és clar, s’intensificà a partir de les eleccions del 16 de febrer de 1936.
Malauradament, la violència tenia un paper bàsic en la vida social, i no únicament al nostre país. “La Segona República era un règim democràtic i legítim, en els anys d’ascens dels feixisme a Europa, quan molts, tant a la dreta com a l’esquerra, propugnaven i practicaven la violència.
Però sense la insurrecció militar de juliol de 1936 no hi hauria hagut ni guerra civil ni l’explosió de violència que significà un salt qualitatiu i quantitatiu no comparable als desordres anteriors”.

Avui

Una vegada més l’actual revisionisme neofranquista intenta justificar la insurrecció militar i de la dreta civil i religiosa més reaccionària com un intent per aturar una imaginada revolució comunista i social. La por de la revolució russa de 1917 els feia –i fa- inventar falses subversions en qualsevol proposta republicana de reforma liberal. Avui alguns tertulians de televisió, periodistes de ploma fina ben pagada, professors de literatura i algun historiador tornen -com s’ha fet sempre- a atribuir la responsabilitat de la guerra “provocada” a la República.

Aquesta vella i falsa justificació del cop d’Estat ja la desfeia un ganxó d’adopció i protagonista dels fets del dia 19 i 20 de juliol a Barcelona. El nostre amic Joan Sans i Sicart (1915-2007), en el seu darrer llibre - El dia de les sirenes. El triomf del 19 de juliol de 1936- diu: “s’ha posat de moda equiparar el cop militar i feixista amb la revolució protagonitzada pels anarquistes. Aquesta escandalosa tergiversació de la història comesa pels qui pretenen justificar allò que és injustificable, no pot ser admesa de cap manera”.
En Joan Sans era un testimoni de primeríssima mà i una persona que es va dedicar després a estudiar les causes dels fets històrics.

Un altre historiador conegut nostre –biògraf, amb Felip Calvet, de Josep Irla- Josep M. Roig, diu que “correspon als historiadors, des de la distància, interpretar els documents des d’una visió global (naturalesa de l’aixecament militar, problemes conjunturals i estructurals, econòmics, internacionals, desequilibris socials i regionals...)”.
I, com hem apuntat abans, la majoria d’historiadors de la Guerra Civil convenen a afirmar que els militars i els que els donaven suport es van aixecar contra la democràcia. I que feia anys que ho preparaven.

Per això, amb l’ historiador Josep Fontana penso que res no justificava la violència blava de l’estiu de 1936, que va esdevenir “ el crim col·lectiu més gran de la història d’Espanya: un crim contra la humanitat que no té amnistia ni perdó” (“Julio de 1936”, a Público 29.06.2010).