Ara s’acompleixen setanta-cinc anys de l’inici d’una guerra provocada pels enemics de la República i de les reformes socials que podia comportar el nou règim democràtic volgut per la majoria de ciutadans l’abril de 1931. Voluntat popular que, amb poc marge de diferència, es reafirmà en les eleccions de febrer de 1936.
La proclamació d'un règim democràtic, després de set anys de dictadura i decennis de corrupció en la vida política, va obrir una nova etapa que va deixar aflorar els greus desequilibris socials, regionals i ideològics del país, i que el nou règim sortit de les urnes va intentar corregir amb unes tímides reformes que van ser rebatudes per les classes dominants.
Ho hem dit més d’una vegada. L’endemà mateix de ser proclamada la República, els monàrquics, militars, grans propietaris, alts executius, eclesiàstics... van començar a preparar un cop d’Estat, que no reeixí fins a l’aixecament militar de 1936. En aquest sentit, l’amic Joan Soler, Conet, em va proporcionar un llibre molt clarificador escrit en francès per José Antonio Ansaldo, que només s’havia publicat a Mònaco, l’any 1953: Mémoires d’un monarchiste espagnol. 1931-1952.
És probable que em repeteixi. Però no m’importa repetir com va ser l’inici d’una guerra que encara marca greument les nostres generacions, quan veus que s’intenta una vegada més tergiversar-ne la història. Els poderosos han intentant sempre dominar-la. Mireu, doncs si n’és d’important la història. Els convé la desmemòria, que no se sàpiga ben bé qui va iniciar la violència d’una guerra, i per què. És suficient veure com s’ha redactat el Diccionario de l’Acadèmia de la Història, al servei del neofranquisme més estès dels que ens pensàvem. Amb una facilitat tremenda justifiquen Franco i tot el que es va fer aquells anys, i la repressió de després, amb l’únic objectiu que no pervisqui ni tan sols el record de la República, ni de les tímides reformes socials que volia establir.
No insisteixo en aquest punt perquè aquests dies han escrit amb més solvència els millors historiador especialistes del tema (Josep Fontana, Borja de Riquer, Andreu Mayayo, Àngel Viñas, etc) per denunciar la interferència ideològica i el sectarisme en defensa de la “història com a ciència que, fonamentada en el rigor metodològic de la recerca, ofereixi interpretacions constatables i sempre sotmeses a debat”.
La República
La proclamació d'un règim democràtic després de set anys de dictadura i decennis de corrupció en la vida política va obrir una nova etapa. Les victòries electorals de les opcions polítiques republicanes van fer aflorar els greus desequilibris socials, regionals i ideològics i van aportar tímides reformes que van ser rebatudes per les classes dominants amb un aixecament en armes el juliol de 1936.
El tòpic que el triomf del Front Popular en les eleccions del febrer de 1936 havia fet inevitable la guerra és totalment insostenible des del punt de vista històric. L’alçament va ser llargament preparat, ja ho hem dit. I pretenia aturar qualsevol intent de reforma econòmica, social i cultural. Ni la violència que alguns grups d’extrema dreta o esquerra portaven a terme en alguns llocs del país -ni la mort de Calvo Sotelo (13 de juliol)- no n’eren la causa. Ni l’invent del bolxevisme incrustat en el Front Popular, etc.
La setmana del 12 al 19 de juliol a Sant Feliu
Va ser una setmana normal d’estiu a Sant Feliu. Es pot parlar, sense exagerar, d’un autèntic oasi social al poble, en què es pogueren celebrar tots els actes religiosos previstos: novena del Carme, catequesi, preparació de la celebració del vintè aniversari del Patronat d’Obreres de mossèn Sants, amb 200 noies associades. Les misses, com de costum, tant el diumenge 12 com el 19.
El diumenge 12, a Palafrugell, tenia lloc una exposició d’artistes del Baix Empordà. De Sant Feliu, hi participaven: Narcís Masferrer (dibuix); Ramon Matas, P. Perpinyà i J. Torrent (pintura), J. Balmanya (escultura), i Josep M. Nadal, Pere Rigau i Feliu Romaní (fotografia).
Amb la celebració de la verge del Carme, S’Agaró celebrava la seva Festa Major amb missa, sardanes, ball, festa infantil a la plaça dels Roserars. Mentre, s’acabava de preparar la Taverna del Mar que es volia inaugurar el 25 de juliol, per sant Jaume.
Un ban del sotsdelegat marítim, José Antonio Lartitegui, avisava del perill de menjar musclos del port, i demanava decència en els banys i banyadors.
La impremta Viader imprimia el darrer número de la revista La Costa Brava, núm. 319, que el dissabte -18- sortiria al carrer sense veure’s mutilada per la censura que -això sí- existia. Era l’únic setmanari guixolenc que es publicava, i pertanyia a l’Acció Catòlica que depenia del bisbat de Girona. Organisme religiós que havia donat suport electoral al Front d’Ordre, en contra el Front Popular. Però amb el retorn del reformisme republicà i la vigència de l’Estatut no es va produir com mena de revengisme.
El dia 17 de juliol de 1936 era un de tants divendres d’estiu al Sant Feliu republicà. Una calor xafogosa s'escampava arreu i ja havien arribat els primers estiuejants. La gent ja esperava el diumenge per “anar-la a fer” a Sant Pol i a Sa Conca. I ja es pensava en la propera Festa Major. La pastisseria Comas, inaugurada el 12 de maig de 1936, preparava els postres que es distribuirien per S’Agaró i per les cases benestants ganxones.
El dissabte 18 els nois i noies començaven les seves vacances, i els actors i actrius locals de l’Agrupació Romea, aquells dissabte, havien d’actuar a Platja d’Aro representat l’obra de Pompeu Crehuet “Mamà política”.
Guixolencs i forasters van tenir ocasió de llegir aquell dia a casa o en tavernes i cafès de la ciutat les notícies de la premsa gironina que parlaven, entre altres coses, de “La evasión de capitales en 1920 y la evasión en 1936”. I La Costa Brava quer ja havia sortit.
Més lluny, però, militars, grups feixistes i de dretes es preparaven per donar un cop violent
Una part de l'exèrcit espanyol destinat al Marroc es rebel•lava contra l’encara feble democràcia republicana. Eren les cinc de la tarda del dia 17 quan les tropes del Terç de la Legió i els Regulars de la guarnició de Melilla, amb el suport de falangistes, carlistes i monàrquics, ocupaven aquella plaça; el general Yagüe a Ceuta i el coronel Sáenz de Buruaga a Tetuan feien el mateix. Al matí, les tropes del comandant figuerenc Rios Capapé, destacat a Torres d’Adealà (Rif), havien ocupat l’estació telegràfica i telefònica de Villa Sanjurjo.
El general Franco el 17 de juliol es trobava a Gran Canària, amb l’excusa de l’enterrament de la mort del general Amado Balmes -matí del 16 de juliol-, comandant militar de l’esmentada plaça, a qui probablement l’havia fet assassinar segons Ángel Viñas, de la mateixa manera que havia fet amb Ricardo de la Puente. Eren els dos primers crims personals de Franco, diu l’historiador Josep Fontana.
Després emprenia l’històric vol amb el Dragon Rapide (finançat per Joan March), que el dia 19 el deixaria a Tetuan.
Reacció dels sindicats i partits a Sant Feliu
En arribar a Sant Feliu la notícia de la sublevació d'un sector de l'exèrcit amb el suport de les classes socials més conservadores i de la proclamació de l'estat de guerra del 19 de juliol de 1936, l'Alcalde segon Bernabé Llorens i Collell d'ERC presidia l'Ajuntament constitucional, des del dia 15 de juliol, per malaltia de l'Alcalde primer Francesc Campà i Viarnés. (El dijous, 23 de juliol, Campà ja actuava com Alcalde, junt amb el Comitè).
A la vigília del cop d'Estat, el dia 18, els dirigents de la CNT. -Francesc Isgleas, Aureli Albertí, Cristòfor Sala, Pere Vicens- havien convocat una reunió oberta al seu local del carrer de Sant Fèlix per a decidir què calia fer davant les notícies que els arribaven. També hi hagué representació comunista -poc abans de formar-se el PSUC- i de Joventuts d'Esquerra. Allí es decidí que l'endemà al matí -diumenge 19- Francesc Isgleas i Pep Carbó anirien personalment a Barcelona a fi de conèixer directament els esdeveniments.
En tornar el mateix 19, els dos sindicalistes s'arribaren fins a Girona. A la carretera de Girona varen ser detinguts per un destacament militar i conduïts a la caserna de Sant Francesc, on es trobaren amb el comissari gironí d'Ordre Públic de la Generalitat, Amadeu Oliva. També els grups de la Federació gironina havien previst de posar-se en contacte amb els companys de Sant Feliu, que era el nucli sindical més fort.
Mentrestant a Sant Feliu, des del primer moment el Consell Obrer del Sindicat Nacional Ferroviari, pertanyent a la UGT, es mostrà molt actiu. El mateix 19 de juliol Emili Fontanella, president del Consell Obrer, s'adreçà a l'Alcalde així:
"Ante la situación política actual este consejo Obrero... se pone incondicionalmente a las órdenes y disposiciones del Gobierno de la República que preside como primer magistrado D. Manuel Azaña".
Altres grups, sobretot els que integraven la Federació Local de Sindicats, es manifestaren igualment enèrgics contra la sublevació.
El mateix diumenge, tot i la incertesa del que s'esdevenia a la resta del país, decidiren d'anar a l'Ajuntament en manifestació. En passar per davant del local social dels Federals -que hi estaven reunits-, aquests des del balcó aplaudiren càlidament. Els manifestants, però, els invitaren a sumar-se a l'acte de protesta.
Havent arribat a la casa de la vila, s'entrevistaren amb l'Alcalde accidental Bernabé Llorens, i se li demanà que telefonés al Comandant Militar de la plaça -que era el capità de carrabiners. Aquest, en comparèixer, va manifestar que estava al costat de la República, del govern legalment constituït i que, per tant, les forces d'ordre (la guàrdia civil i els carrabiners) no sortirien pas de les casernes.
Tot seguit s'organitzaren grups de militants per a garantir l'ordre públic a la ciutat i per a controlar les entrades i sortides de les carreteres. També es disposà el control de la telefònica.
Al final, La CNT s'imposà al Comitè i al Consell Municipal
Amb Francesc Isgleas detingut a Girona en tornar amb auto de Barcelona i retingut a la caserna, el mateix 19 de juliol les forces d'artilleria de la capital retornaren sense èxit a llur caserna.
Els esdeveniments de Barcelona havien marcat un canvi radical de la situació a Girona i a Figueres. I sense haver d'intervenir els grups antifeixistes que s'estaven preparant, la tropa i el seu comandament es retiraren voluntàriament a les seves residències. Aquella nit començà la revolució social.
A la mateixa caserna de Sant Francesc, la nit del 21, en una reunió plenària del Front Sindical, Francesc Isgleas imposà amb intransigència el seu criteri: que amb les milícies de voluntaris n'hi havia prou per combatre els insurrectes i que, per tant, no era necessària la creació d'unitats de combat amb soldats desmobilitzats i civils enquadrats per oficials lleials.
En aquella reunió els anarquistes començaren a imposar-se també a la ciutat de Girona.
El 24 de juliol Francesc Isgleas era a Barcelona; amb Ricardo Sanz, Joan Garcia Oliver (comandant de la columna Aguiluchos, de la FAI) i Felipe Vivancos, baixava per Via Laietana camí de l'estació de França, acompanyant els qui s'incorporaven a les columnes de voluntaris.
El protagonisme i mobilitat (Sant Feliu-Girona-Barcelona) del sindicalista guixolenc era notable, fins que assumí la Conselleria de Defensa de la Generalitat.
Tot això s'esdevenia a Sant Feliu i a Girona enmig del gran desconcert per part de la població guixolenca, que veia com d'una manera il•legítima i violenta es truncava el desenvolupament normal d'una política tot just iniciada amb la clara victòria de les candidatures del Front d'Esquerres a les eleccions de febrer.
Quant a la gestió local, els primers dies de juliol l'Ajuntament continuà funcionant, però sota el control del Comitè - "El Ayuntamiento continua funcionando bajo control del Comité Local".
Teòricament el Comitè Antifeixista local, doncs, actuà els primers dies com un poder paral•lel al de l'Ajuntament. L'Alcalde Campà -que procedia de les files de la CNT, i que per això era respectat pels sindicalistes- intentà de mantenir la representació de les institucions republicanes, el poc temps que la salut l'acompanyà.
En realitat, però, la CNT imposà la seva força al Consell Municipal, de la mateixa manera que ho havia fet dins del Comitè.
Els dies 16, 17, 18 i 19 un grup de militars espanyols, amb suport civil nacional i europeu, van iniciar la primera Violència per por d’unes tímides reformes socials democràtiques que la República intentava d’impulsar. Una violència que generà una onada d’altres violències, que no podem justificar, sinó estudiar-les en el seu just i rigorós context històric deixant de banda tots els tòpics que manté i alimenta el neofranquisme per tal que continuï la intoxicació ideològica de la població.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada