Mn. Pere Matamala i Castanyer (1935 - 2005)

(A la fotografia que encapçala aquest escrit, de dreta a esquerra, hi ha: Joan Alfons Albó, alcalde de Sant Feliu de Guíxols, mossèn Pere Matamala, el també malaguanyat Dr. Josep M. Marquès, arxiver diocesà, i al final l’autor d’aquest escrit)


El proper 2 de juny farà cinc anys del traspàs de mossèn Pere Matamala que, enguany, en compliria cinquanta de la seva ordenació de prevere. Havia nascut a Breda l’1 de desembre de 1935, i va ser ordenat el 1960.
L’any 1986 va rebre el nomenament de rector de la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Feliu de Guíxols. Ministeri que exercí fins a la seva mort.

A Sant Feliu substituïa mossèn Carles Puigbert i Fontfreda que havia mort el dia 27 d’abril de 1986, després de ser-ne rector vint-i-cinc anys. Arribà a Sant Feliu a finals de 1960. Per tant, a mossèn Carles li va tocat haver d’adaptar la parròquia als nous aires que es desprenien del Concili Vaticà II. Home intel·ligent i obert, es va adonar que l’Església havia de canviar. D’una situació de cristiandat en què se suposava que tota la societat ganxona era catòlica, es passava a una situació més plural, respectuosa amb tots els ciutadans, creients o no, i íntima. Va fer restaurar el temple parroquial perquè la pedra nua del romànic i el gòtic -un cop tret l'arrebossat emblanquinat- esdevingués l’arc d’una litúrgia més austera i familiar.
De seguida va preveure que les parròquies no podien ser molt grans, i que calia fer-ne de més petites en què la vida comunitària esdevingués més fàcil.
Reconeixia que el capellà no havia de ser un funcionari de les coses religioses i era partidari de l’opció lliure del celibat.
Hi vaig conviure de 1965 a 1973, a la rectoria –un casalot rònec i enorme, que ara restaurat en diuen “Palau de l’abat!- i animà els darrers vicaris -Joan Arbat i Colomer (+ 2010) i un servidor- a ser conseqüents amb les nostres decisions.
Va ser un home molt avançat en el seu temps.

Així doncs, en Pere Matamala es trobà amb una ciutadania més emancipada de la tutela religiosa, conscient que vivíem en un món molt complex i que tots els homes formen una sola humanitat, en què l’única missió de l’Església era ser ferment de la Comunió Universal.

Va col·laborar amb l’Ajuntament a fi de cedir els usos del monestir i de l’hort, i el seu contacte amb l’Arxiu i el Museu municipal va ser constant. L’interessava la història del seu poble de Sant Feliu i, com a bon escriptor, en feia difusió. En aquest sentit va deixar escrit:

“Aquesta ciutat ha entrat a ser el meu gran centre d’interès. Ja és un xic meva. M’agrada que m’expliquin els batecs d’aquesta col·lectivitat ganxona. Voldria conèixer-ne, fil per randa, la seva història. Sobretot desitjaria conèixer les persones, per estimar-les més.”

Em consta que es dedicà de ple al seu ministeri de servei a la parròquia que tenia encomanada. Conec pel testimoni d’altres i pels seus escrits -jo no en formava part, perquè estic a la de Vilartagues- que la seva activitat en formació, catequesis i en obres caritat entre els membres de la seva parròquia va ser intensa i continuada.

D’altra banda, va ser també molt respectuós amb el pluralisme d’altres formes de viure la vida cristiana en comunitat. Respectava la personalitat i el tarannà de cadascuna, i sentia en comunió amb elles. Era conscient que la diversitat no s’oposava de cap manera a la unitat. Ans al contrari, és precisament la seva més preciosa i rica manifestació.
Estava plenament convençut que el diàleg intercultural i interreligiós no era una moda, ni un luxe, sinó que era radicalment una necessitat. Era notable la seva capacitat d’acollida, d’escolta i de comprensió en relacionar-se amb les persones.

No solament animà els membres de la seva parròquia a treballar units amb els de les altres parròquies de la ciutat, sinó també amb els creients d’altres confessions, d’altres religions o de diferents grups laics. I tots junts, al servei del poble.
En Pere va assumir la seva malaltia com a possibilitat exemplar de desenvolupament espiritual, i la seva mort com a donació fecunda de la vida i d’entrada en el mar de la comunió plena al qual Déu ens convida.

La Costa Brava. Centenari d'una expressió afortunada

“Com era la Costa Brava, abans de dir-se’n?, es preguntava retòricament Gaziel. Certament, hi hagué un abans i un després, però la franja del litoral gironí es mantingué absolutament verge i brava fins que va acabar la primera guerra mundial.
Abans –continua Gaziel- encara ningú no podia ni sospitar que se’n diria així, tot i que ja existia, és clar.
I ara ja hem celebrat que fa cent anys que la Costa Brava es diu així, cal fer-ne breument memòria.

El topònim Costa Brava: l’autor, el difusor i l’estudiosa

Acabem de celebrar el centenari del bateig –la paraula “invent” seria excessiva- de la riba marítima gironina, la franja que va de la Tordera i Blanes a Portbou i Banyuls. Ja se sap, però, que això dels límits no és mai una cosa massa estricta, i que el nostre ribatge marítim engloba paisatges molt diversos. Però el topònim va fer fortuna. El qualificatiu “brava”, com a adjectiu aplicat a la costa mallorquina, ja l’havia utilitzat el famós poeta mossèn Miquel Costa i Llobera. Però Ferran Agulló i Vidal va batejar, des de Sant Feliu –n’és la versió més digna de crèdit-, amb voluntat que l’expressió Costa Brava designés expressament el litoral gironí.

Ferran Agulló

Com se sap, el baptista -i padrí alhora- de la feliç denominació, encara que va néixer a Girona, tenia Sant Feliu de Guíxols com la seva “pàtria adoptiva”. Quan el 12 de setembre de 1908 el periodista publicava en La Veu de Catalunya l’article “Costa Brava”, amb tota seguretat estava evocant la magnífica costa de penyalars i caletes pedregoses, abrupta i feréstega, que s’albira encara avui des de dalt de l’ermita de Sant Elm, mirant cap a Tossa.
I encara, pels volts de 1910, Ferran Agulló continuava lloant des del mateix periòdic barceloní el paisatge i les coses del mar d’aquesta riba meravellosa. La raó de l’entusiasme que hi tenia el trobo quan, anys més tard, escrivia al setmanari ganxó L’Avi Muné:

“La meva àvia era feliuenca; portava dos cognoms ben de la terra: es deia Mercè Calsada i Beyà. Fugint de Barcelona amb el seu marit Ferran -sergent de carrabiners, hi afegeixo jo- va infantar en la travessia: el meu pare va néixer en el mar, i fou batejat en aquesta parròquia com l’heroi de la novel·la d’en Patxot”. [...].
(Las ruinas de mi convento. Ortiz de la Vega, [pseudònim de Ferran Patxot.], 1851).

“A penes, en una de les llargues caminades i temporades estiuenques passades amb la meva família de Sant Feliu de Guíxols, que tinc com a pàtria adoptiva, el meu pare posà a les meves mans La ruinas de mi convento. [...]. L’efecte que en mi produí la lectura de las Las ruinas de mi convento tant per coincidència amb la naixença de l’heroi amb la del meu pare, com per llegir-lo en els llocs on transcorregueren les més belles escenes de la novel·la, és cosa de no dir”.
“En el camí –[avui desaparegut, 1927 és l’any en què Agulló publicà l’article “Records” a l’extraordinari de Festa Major de L’Avi Muné]- que anava de l’Era de Tetuan, fins sota l’Ermita de Sant Elm, que jo anomenava el “caminet dels alocs”; a l’ombra dels plàtans gegants que vora la Riera, al Passeig de Mar, ombrejaven les típiques arcades avui renovades de casa Llagostera, on l’heroi d’Ortiz de la Vega demorava al venir a Sant Feliu, llegia i rellegia pàgines romàntiques, que encara recordo avui amb delectança. Amb el llibre a la mà, alternant la lectura amb la contemplació de les meravelles de la nostra costa [...]”.

En aquestes anades i vingudes a peu, arran de mar, per caminets de ronda avui desapareguts, entre el racó de Garbí i l’ermita encimbellada al puig del Castellar, és fàcil d’endevinar que Ferran Agulló “intuís” l’apel·latiu que ha quedat escrit en el monòlit erigit davant la capella de Sant Elm.

Podria encara adduir altres raons per atribuir a Sant Feliu de Guíxols la pila o font baptismal d’un nom que comptà amb la important difusió que en va fer un altre il·lustre guixolenc: Jaume Marill, iniciador dels cèlebres Viatges Blaus, dels quals potser parlaré un altre dia.

Yvette Barbaza

I si hi va haver un guixolenc que, des de Barcelona, va donar a conèixer arreu de Catalunya l’expressió Costa Brava, com a denominació d’origen, també hi hagué qui –anys més tard- en va fer un estudi rigorós: la geògrafa francesa Yvette Barbaza que -per l’atzar- ens ha deixat en plena celebració del Centenari del paisatge humà, objecte del seu estudi i de la seva estimació. La científica va pressentir la fragilitat de la bellesa d’aquest tros de ribera mediterrània. L’autora del magnífic llibre El paisatge de la Costa Brava (1966, 1988), al final de la seva llarga vida havia de lamentar, decebuda, la transformació que havia experimentat el litoral gironí a causa del turisme. N’havia profetitzat la desaparició d’un bona part. Per això havia proposat que l’administració acotés uns espais destinats a fer-ne parcs naturals. Una visió que, molts anys abans, havien tingut uns prohoms (Rafael Patxot, Josep Palahí, etc.) del món cultural de Sant Feliu. De res no va servir. Ningú no els va fer cas.
I Barbaza morí amb aquesta decepció.

Les lliçons d'història ganxona de l'Anna Vicens i Antoni Ferrer

La diada del 2 maig, en comptes de fer-me recordar els fets de Madrid del 1808, m’ha fet venir a la memòria la batalla naval de l’armada espanyola d’aquest mateix dia 2 de maig, però del 1866. Un combat que, durant la guerra del Pacífic, tingué lloc davant de la ciutat peruana del Callao. Un fet de guerra que dóna nom a un dels carrers de la ciutat. A un petit carrer, llavors anomenat popularment “camí dels enamorats”, per on també -més antigament encara, de ca l’Arxer enllà, cap a Mascanada- s’anava al cementiri. Avui és el carrer Callao.
El motiu de tan estranya com llunyana evocació ha estat la realització d’un DVD que va fer aquesta parella d’artistes -en el sentit més ampli de la paraula- que són l’Anna Vicens i l’Antoni Ferrer Gallego.

L’oncle Miquel (DVD, Toni Films)
És un audiovisual sobre un seu familiar que també parla del primer vaixell cuirassat de la marina de guerra, acabat de construir el 1864, la fragata Numancia, protagonista d’aquella guerra, i del famós capità i almirall Méndez Núñez. Ignoro perquè en aquests moments, de sobte, m’ha vingut a la memòria la figura de l’oncle Miquel Planellas i Bagué (1840-1917) que ens van donar a conèixer l’Anna i en Toni.
És tota una bella història explicada pel cercle familiar dels Ferrer (Planellas, Gallego, Vicens, Albertí i Girona) de Sant Feliu que han anat recollint i guardant documents, fotografies i objectes. En aquest cas de l’oncle Miquel, que no solament va participar en aquella llunyana aventura del Pacific del canoneig del Callao -després del de Valparaíso- com a mariner del Numancia, sinó que l’heroi guixolenc va ser condecorat amb la creu Maria Isabel Luisa. Bé, tota una història que en Toni Ferrer ja havia explicat al setmanari Àncora, però que en aquesta edició es veu enriquida amb tota mena de fotografies, documents i estris (com la caixa de mariner), que en fan un excel·lent audiovisual.
En fi, una veritable lliçó d’història de Sant Feliu per tots aquells que volen conèixer-la, i una eina pedagògica que farien bé les escoles d’utilitzar en les seves classes d’història.
Sortosament, però, la història del nostre poble no està feta només de grans personatges, que hi són, sinó sobretot de l’equilibri i harmonia dels petits detalls de la vida de cada dia, sovint divertits i feliços i, de vegades, dolorosos. És la petita gran història que conté Viure el passat.

Viure el passat. Un documental d’Anna Vicens
Recentment l’Anna Vicens, com a realitzadora, i l’Antoni Ferrer i Gallego coautor del text, han confeccionat un altre documental d’història preciós: Viure el passat. Un documental d’Anna Vicens (DVD, 2009).
Sincerament, aquest documental m’ha impressionat. M’he passat molts anys –més de quaranta- estudiant la història de Sant Feliu. I reconec la importància cultural i pedagògica d’un documental ben fet. Es tracta d’explicar els temps en què l’autora anava al col·legi de les germanes Carmelites Vedrunes. Però la gràcia, al meu entendre, ha estat la de saber contextualitzar l’època de 1930 al 1949 amb unes pinzellades fetes de rigor històric i amb les il·lustracions justes: fotografies, programes de Carnaval, de balls, música, fragments de pel·lícules, etc. S’hi descriu un paisatge natural i urbà d’un encís i encant excepcional, que malauradament s’han esvaït. Hi ha un record testimonial i afectuós, molt especial, del tren (1892-1969). La seva locomotora número 1 exposada als jardins de Juli Garreta ens en memora la història “perquè hem perdut la memòria”.
El documental té l’encert afegit de parlar també del paisatge humà de la ciutat. Si als guixolencs, esventats de garbí o de tramuntana, els ha agradat sempre la gresca, també varen saber patir en temps difícils, de guerra, de fam, de repressió i exili.
És clar que el text compta amb els coneixements cinematogràfics d’en Toni. Uns quants fotogrames de la pel·lícula rodada al port de Sant Feliu el 1935 Abajo los hombres (J.M. Castellví), o de l’Escapada en tren (1966). filmada pel mateix Antoni Ferrer, hi donen un toc de moviment i vida al documental. I s’hi respira l’ambient alegre de la joventut.
En una segona part, el documental evoca el col·legi de les Carmelites. Un edifici bastit l’any 1880 i reformat el 1911, quan es va fer la capella que l’Anna descriu amb tot detall. Parla de l’emplaçament de les classes, del pati, dels jocs que s’hi jugaven, dels primers llibres, de la germana Maria Bosch (1904-1995), del teatre com a recurs didàctic, etc.
A més a més, hi evoca els jocs al carrer, les col·leccions de cromos, estampes, de les revistes que hi llegien, de la Festa Major, i de les altres (la del pedal, Sant Cristòfor, Sant Antoni Abat, de l’orquestra el Víctors, de les processons i de la Santa missió (1949).
La imatge de la petita campana de bronze que es guarda a la casa que les germanes carmelites tenen a Caldes de Malavella és el darrer testimoni d’un edifici enderrocat el 1988, i que posa punt final al documental.
És evident que no puc resumir bé un documental audiovisual, que s’ha de veure i sentir. És un DVD que pressuposa un bagatge coneixements de la ciutat i un bon fer que té solera i tradició. D’altra banda, l’Anna i l’Antoni compten amb la col·laboració de família (Anna, Judith i l’Antoni fill) i amb una xarxa d’amics (Carme Palahí, Laura Oliver, Sílvia Duch i Teresa Serra.

Una llarga tradició
No he parlat del muntatge que en Toni Ferrer va fer, amb tant d’èxit entre els escoltes, a l’entorn dels Boy-Scouts 1965-1971. Tots els que van passar per l’escoltisme en demanen una còpia així que se n’assabenten.
Darrere d’aquest muntatge de la parella guixolenca hi ha molts coneixements de teatre, de cinema, de col·leccionisme i l’experiència de Toni Films de quan feien cinema pel simple plaer de fer-ne. I una bona dosi d’estimació per la seva ciutat.
Però aquesta és una llarga història, que ja recullen alguns llibres i treballs d’història del cinema i del teatre.
Els ciutadans de Sant Feliu estem de sort, i les nostres escoles ho tenen més fàcil per estudiar i conèixer la història local, les seves arrels i identitat.

Més informació a:
http://www.aficguixols.cat/exposicions/39-presentacio-dvd-qviure-el-passatq.html