ANNA VICENS I TONI FERRER RECUPEREN DE NOU UN BOCÍ DE LA HISTÒRIA GANXONA

Ara, que ens toca acollir els immigrants que vénen a Sant Feliu a buscar millors condicions de vida, és bo de recordar que Sant Feliu ha estat històricament una població que ha generat emigració dels seus veïns. Per exemple, al llarg del segle XIX bàsicament a Amèrica (Antilles), i també a Europa, sobretot a França (Perpinyà, Marsella, Niça, Seta i París), Odessa Trieste, Lisboa i Londres. Els pocs que anaven al continent africà, durant el s. XIX, es quedaven al nord (Orà, Bonna, Algèria), i eren tapers de professió. Més tard, quan va començar la crisi de suro, els dos primers decennis del segle XX, sobretot després de la Primera Guerra Europea, un grapat de guixolencs se n’anaren a Guinea Equatorial. Aquesta és la petita història que han recuperat l’Anna Vicens i l’Antoni Ferrer i Gallego, amb tot l’equipàs familiar (Antoni Ferrer Vicens, Judhit Albertí, Anna Ferrer) i d’amics, com Dani Serrat, que acostumen a ajudar-los. Documental: Ganxons a Guinea Equatorial. Comença l’Anna presentant el context històric i geogràfic de la petita colònia espanyola a l’Àfrica de llengua espanyola, on es desenvolupen les històries retrobades dels guixolencs que hi anaren buscant noves perspectives de vida. Com de costum, les imatges (filmacions de càmera súper 8, fotografies, música, entrevistes, etc.) hi dibuixen el marc de forma molt agradable, i hi donen vida i actualitat. El període tractat, bàsicament, va de començament de segle XX fins al 1968, l’any de la independència. L’escriptor ganxó Toni Sala, hi anà més tard per raons diferents. Es parla de Joaquim Rodríguez Barrera (SFG 1874-BCN 1965), que assolí prestigi econòmic i social a la colònia africana. Va ser president de la “Unión de Agricultores de Guinea”, distingit amb la “Orden de Africa”, et. No cal dir que es mogué en l’explotació i tractament del cacau i del cafè. Il•lustrat i escriptor, arribà a publicar alguns papers, com Mobee. Un negro de Fernando Poo. Malgrat tot, continuà fidel a les arrels, a la seva terra. Amb el seu fill Josep M., arquitecte, participà en la urbanització que portava a terme Pere Rius i Calvet a la muntanya de Sant Elm. El xalet Rosselló, Llevantí, en són una mostra. En Josep M. Isern i el seu pare Claudi havien estat units a la família Rodríguez. Per aquesta raó, l’Isern explica els lligams i records que en tenia de quan el seu pare treballava en una fàbrica de taps del carrer de Sant Ramon. Joan Domènech Viñas (1884-1964) també s’hi encaminà, cap a Guinea. El negoci del cacau i les possibilitats de treballar i dirigir una explotació els empenyia. Hi tenia coneguts i el seu nebot missioner, que el visità en alguna ocasió. El seu punt de partida va ser el càrrec de capatàs de la plantació de cafè Joaquim Rodríguez. Al seu afecte per la ciutat guixolenca, el plasmà en la cessió d’un terrenys per habitatges, un altar a l’església –el de santa Rosa-, capella de Pedralta, etc. En Lluís Palahí, cronista de Sant Feliu, fa un resum d’aquestes personalitats lligades a Domènech. També, la mateixa Anita (Potau). Esteve Palomeras Bofill, Josep Ferrer Planas, Joan Culubret Font, Nareta, Fernando Gandol i el senyor Sabater [acompanyat pel pianista Marià Vinyas] ...etc. M’ha interessat especialment l’experiència del músic guixolenc, que, un cop fallit el món dels seus estudis d’advocat -que no va acabar- a Barcelona, es dedicà al comerç. Treballà en un lloc o altre del golf de Guinea. I amb el seu company i cunyat Joan Sabater engegaren altres negocis, com la comercialització del cafè. Joan Sabater (1880-1962), aconsellat per Rodríguez i Barrera va muntar a Sant Feliu una important fàbrica de xocolata al carrer del Mall: xocolata Regina. Les entrevistes i explicacions d’Antoni Ferrer Gallego, voluntari de marina a la Guinea el 1946 explica les seves aventures, Josep Girona i Lola Masferrer, Joan Montaner , Lolita Sayols, Florenci Banaset, omplen de contingut el documental. Final, l’escriptor ganxó Toni Sala ens conta la seva anada per ambientar el llibre encarregat sobre el goril•la blanc (2003); Un relat de la nova immigració africana, i Quatre dies a l’Àfrica. Des d’aquest modest espai, agraïm un altra vegada l’esforç i la il•lusió que els nostres amics Anna i Antoni han posat per recuperar un bon bocí de la història de Sant Feliu. Moltes gràcies a tots, i enhorabona!

ESCLETXES D'ESPERANÇA, MALGRAT TOT

A finals de novembre s’acaba l’any litúrgic, i en començarà un de nou. Un començament i un final que també poden simbolitzar el de la vida humana. Que aquesta vida acabarà, també ho asseguren els científics. Però els evangelis apunten més enllà d’aquest final de la història: la creació sencera, actual, dóna pas, no sense dolors de part, a una nova creació; a la plenitud de l’Home. Aquesta és l’esperança que se’ns anuncia aquests dies. Aquest final, doncs, és també el començament d’una nova etapa, d’un nou cicle: l’Advent. Celebrem l’adveniment de la nova Humanitat. Tanmateix, tot això se’ns proclama amb un llenguatge estrany i allunyat de la nostra mentalitat, tant pel que fa a l’expressió formal com al contingut. I, de petits, pensàvem que se’ns anunciava una mala notícia: un judici final que ens feia viure espantats, amb por. Tot el contrari del seu significat original, que és un clam d’esperança. Una bona notícia. La història humana està, doncs, en bones mans. En mans de tots aquells que estimen i s’esforcen per fer possible una nova humanitat, en unes circumstàncies de dolor, de desfeta i d’aparent fracàs. Un món de benestar i de seguretats desapareix, s’enfonsa, i no per pròpia decisió. Sinó que aquesta crisi econòmica i social està provocada per la cobdícia d’uns pocs (financers, polítics...), que també decideix que una majoria de persones -que viu en una situació social molt precària- n’han de pagar els costos. Però al costat de tant d’egoisme i de corrupció, està emergint el bo i millor de molts ciutadans disposats a compartir amb generositat els seus béns (pensions, casa, etc). Persones compassives i solidàries que no poden donar per perduda la lluita per a fer una nova humanitat, millor i més justa. Amb l’esperança -“aquesta petita promesa de borró que s’anuncia al bell començ d’abril” (Péguy)-, que després de l’hivern renaixerà la vida, una nova primavera. ref="http://">

HOMENATGE A ROBERT MANERA I OLLER (1.09.2012)

Estic segur que tots, avui i ara, trobem a faltar la presència física de Pere Manera, que fa poc ens ha deixat, i ens consta que li hauria agradat de veure i de gaudir d’aquest moment de la presentació a Sant Feliu Però com el mateix Robert, el seu pare, avui són aquí d’una altra forma, especial, que copsem o intuïm en forma de vida donada a la família i amics, i compartida amb tothom mitjançat moltes coses, i especialment a través de la seva obra artística. “L’art és vida”, ens havia dit en Robert. Recordem Robert, de petit a Sant Feliu, com una persona prematurament inquieta en la se va època, trencadora, inconformista,.. Molt aviat va connectar amb el moviment d’avantguarda, en manifestacions artístiques ben diferenciades. Però que totes compartien la voluntat de ruptura amb la tradició artística i amb el model burgés de cultura, i l’afany d’obertura, de recerca i d’experimentació per construir un llenguatge nou que li permetrà reflectir la seva vida personal, diferent. Aquest procés de trencament i de reacció Robert ja l’havia vist en la trajectòria persona del seu amic i admirat Josep Albertí, en Pitu. Tanmateix, en Robert havia de fer el seu propi camí. No hi havia –ni hi ha- camins fets. I ell començà la seva recerca pròpia tant pel que feia a les tècniques com a l’estil. Quan el Museu, fa molts anys, va anar a visitar-lo Al seu taller de la Vall d’en Bas, vam descobrir la varietat i riquesa de les seves experiències artístiques, i que la seva recerca era global: pintura, dibuix, serigrafia ..., pràcticament tot el ventall de les arts plàstiques. I hi vam descobrir també que tota l’obra tendia a esdevenir un llenguatge únic i personal que arribava als altres, que es comunicava i que suscitava respostes. Si l’art no suscita, en els que el reben, emoció, sensacions, goig....es queda només en la seva materialitat de colors. Però per a connectar amb el llenguatge de comunió que en Robert ens mostra en aquesta exposició ens cal escoltar-lo en silenci interior i amb el cor, per compartir la seva vida a través de la mostra artística que tenim aquí. Agraïm a la família i als amics d’en Robert tota la força que han posat perquè això es faci realitat a Olot, Begur, Sant Feliu de Guíxols i a tots els lectors que llegeixin el llibre que ens el dóna a conèixer.

1931. LA REPÚBLICA A SANT FELIU DE GUÍXOLS

(F. Macià a Sant Feliu de Guíxols, monument de Juli Garreta. 1931. (Proc. A. Roldós)

A Sant Feliu de Guíxols l’Ajuntament de majoria republicana va ser proclamada el dia 5 d’abril de 1931, en eleccions anticipades, (en aplicació de l’art. 29 de la Llei 8.8.1907) en què es presentaren per majoria els 12 candidats del Centre Republicà Federal, mentre que el Centre Català Autonomista (Regionalistes) presentaven només 5 candidats per a la minoria. Per tant, a Sant Feliu, no hi hagué candidatures oposades ni eleccions amb paperetes i urnes, sinó tan sols proclamació del triomf republicà, com sempre, i la seva corresponent elecció. No era cap novetat. El poble de Sant Feliu era majoritàriament republicà.

Però fins al dia 12 d’abril els guixolencs no començaren a adonar-se de l’abast del triomf republicà als grans municipis catalans, i que comportaria un canvi significatiu a nivell de Catalunya i de l’Estat.

El dia 14 d’abril: “Catalans: interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica” (Macià).

Grup del dimecres: diumenge III de Quaresma (18.03.2012)

Dimecres passat, un xic més animats que de costum, ens vam disposar a llegir i comentar l’evangeli de sant Joan que parla de l’abolició del temple. No parla de purificar-lo, sinó de substituir-lo.

El lloc de trobada entre Déu i el ser humà, representat per Jesús ressuscitat, és la persona. Totes les dones i tots els homes –sobretot els més necessitats- són el veritable temple de Déu.

Així, que la dignitat de tots, de cadascuna de les persones, no pot ser objecte de compra i venda com una mercaderia més, ni de rebaixes, com s’està produint ara en el gran mercat del liberalisme, on tot es compra i es ven. Amb la dignitat humana no es pot mercadejar, perquè és sagrada. Això és el que ens diu l’evangeli d’avui.

Per tant, és evident que als cristians no ens cal mantenir grans i costosos edificis. Sinó que estem cridats , com Jesús, a guarir i retornar la dignitat a les persones, a fer el bé amb llibertat i independència, a ser compassius i alliberadors…

Aquesta és la Bona Notícia que hem d’acceptar i donar a la societat, que està sotmesa al caprici i la idolatria dels “mercats”, fins a sacrificar els drets més elementals de la persona.

Cert. És un missatge radical, contundent i clar. Doncs, si tots els cristians llegim el mateix evangeli, com és que no tots transmetem, en la vida de cada dia, aquest missatge revolucionari i fonamentalment clar?

No podem jutjar el comportament dels altres. Hem de començar per nosaltres mateixos, per la nostra família i veïnatge, per la nostra comunitat i pel nostre poble. Tenim moltes coses a canviar, moltes actituds a corregir.

Per això ens reunim. Per donar-nos mútuament força i confiança, escoltant i comentant la Paraula, que interpel•la la nostra consciència. Per animar-nos els uns als altres en l’amor fratern i en les bones obres, compartim el pa i el vi, la vida.

Dimecres vam compartir una coca i una mica de vi dolç. Una amiga, la Carme, celebrava anys. Hi havia alegria i joia en la trobada. De fet, va ser una celebració d’acció de gràcies, com ho és la del diumenge.

LA SANTA MISSIÓ DE 1959

Data d'una fotografia: 25 d'octubre de 1959

L'encara enyorat Emili Massanas (acs) ens va iniciar a reconèixer el valor documental de les fotografies. I per això, ens va donar una còpia d'un infants asseguts al temple parroquial.

Aquest cap de setmana, llegint el setmanari Símbolo, hi he retrobat la fotografia esmentada, publicada amb un peu que diu "Brillante aspecto de la Santa Misión Infantil el último día de la misma".

Aquesta "Santa Misión" va tenir lloc entre els dies 11 i 25 d'octubre de 1959. Per tant, la fotografia que es conserva a l'Arxiu municipal ha de ser del 25 d'octubre de 1959. No assenyala autor.

Durant aquests quinze dies, ni els infants no es varen alliberar dels sermons, processons, rosaris de l'Aurora, Via-Crucis a la rambla Vidal, confessions, pregàries pels "pobres pecadors" i pels que anaven errats...,etc. dels pares claretians (PP. Blanco, Cámara, Catá, Rafel, Sarriés i Vallcanera).

Ni els nens i nenes, ni els pobres immigrats de "Pueblo Nuevo", podien entendre-hi res. El llenguatge, els gestos i rituals religiosos ja no podien comunicar cap missatge a uns interlocutors no iniciats, en una societat industrial que té un altra ment i ideologia, basada en la ciència i en l'experiència; i no en el llenguatge simbòlic i mític.
No calia "convertir" a ningú. En tot cas, primer s'havia d'haver buscar una nou sistema de comunicació. La gent de Sant Feliu no era amoral, ni a-religiosa, ni anticlerical..., Bé, l'anticlericalisme podia ser una resposta a l'excessiu clericalisme que encara hi havia, com el de les santes missions.

Però aquest és un altre tema que "ara no toca".

RESISTÈNCIA DE L’EXÈRCIT REPUBLICÀ (4 i 5 de febrer de 1939)

(Voladura del pont del tren sobre el riu Verneda. AMSFG. Fot. V. Gandol)

L'exèrcit republicà en la seva retirada per les nostres contrades, encara mantenia un cert esperit de lluita; i va portar a terme algun aïllat intent de resistència. Va volar el pont del tren sobre el riu Verneda, per exemple; calà foc a la fleca de l'Anicet Clarà de Platja d'Aro i, a l'indret de les Gavarres entre Fenals i Calonge, preparà un xoc-parany a les tropes franquistes, on moriren trenta-quatre soldats de la divisió Flechas Azules, la majoria italians, que també varen ser enterrats al cementiri de Sant Feliu els dies 4 i 5 de febrer. Les poques -o cap- dades de les víctimes eren contingudes en unes ampolletes que hi havia junt a cada víctima.

El dia 4 de febrer el capità metge de la secció de sanitat -División Legionaria de Flechas Azules- el doctor Ignasi Melandri va instal·lar l'hospital de sang al local de la Creu Roja on atengué los "caidos en el combate librado en la Playa de Aro durante la noche del 4 al 5 de los corrientes.- En el 2º piso y demás departamentos del Local, se han acomodado el Teniente Médico Sr. Alcalá Zamora junto con los practicantes que han atendido y auxiliado a más de 150 heridos".

Els anys 1940 i 1941 varen ser exhumades les despulles d'alguns d'aquests militars per a ser dipositades al monument funerari del cementiri de Fraga.

RAMON SAIS, EL DARRER ALCALDE DE LA REPÚBLICA (2)

Políticament, Ramon Sais va tenir la valentia d'acceptar el càrrec d'alcalde de la República dos dies abans que entressin les tropes franquistes. L'1 de febrer de 1939 (dimecres), al matí, els representants del Front popular de Guíxols constituïren un nou consistori, de la forma següent:

Alcalde - President:            Ramon Sais Sendra (ERC)

Conseller de Treball:           Benet Ribot Lluhí (PSUC)

Conseller de Governació:     Josep Pascal Frigola (PSUC)

Conseller de Finances          Sebastià Mestres Poch (CNT)

Conseller de Proveïments

I Serveis Públics                 Francesc Cruz Darna (ERC)

L'endemà, 2 de febrer -dijous-, un pregó signat per Ramon Sais donava a conèixer als ciutadans la nova constitució de l'Ajuntament.

                     

El divendres, 3 de febrer, " a dos quarts de 10 del vespre arriben els primers escamots de soldats d'en Franco". Són paraules de Ramon Sais, que deixà escrites en un paper.                           

Ara per ara, només sabem que el mes de setembre de 1939, Ramon Sais era a la presó de Girona. No sembla que se li obrís cap expedient sumaríssim ni que tingués cap condemna superior als sis anys.

La presó provincial de Girona era -fins al 1942- al carrer del Portal Nou, annexa al mateix seminari diocesà.

ElS ÚLTIMS DIES DE LA REPÚBLICA A SANT FELIU DE GUÍXOLS

Ramon Sais i Sendra (SFG 1885 - 1967),


(Diari personal de Ramon Sais d’ERC, el darrer alcalde republicà)

Gener de 1939

“26/1 Dijous.- En Cruañas, em diu que ahir, dimecres, havia d’anar a veure l’Irla a Castell d’Aro, i que l’havien informat que el dematí havia marxat, amb llurs familiars, no sabien ahont [sic].- El dimecres també hauria estat aquí en F. Isgleas, segurament per informar als seus amics de la situació política i militar de la lluita que sostenim. Avui, a l’anar a l’Ajuntament, a les onze del matí, ens diuen que en Sala ha dit que sortia 3 ó 4 hores i que ens Carbonell es posés d’acord amb el comandament de la plaça, per ultimar la incorporació de les lleves que aquest dia ho tenien de fer.

27/1 divendres.- Ens enterem que durant la nit han desaparegut tots els regidors de la CNT (Sala, Pascual J., Vicens, Puigdemont i Sala F.) i els del PSUC, com també altres dirigents obrers. Quedàvem en Pascal i  jo, que sapiguem.

28/1.- A l’Ajuntament tot tancat, circulant els mes fantàstics rumors referent al curs de la guerra. Soldats que baixen del front invadeixen la ciutat.

29/1 diumenge.- Ha arribat la 3ª Divisió i es convocat un acte públic perquè el poble vagi a la constitució d’un nou Ajuntament, no compareguent-hi ningú.