BON NADAL 2010

(Fot. "La nit" de J. Verrié)

No dormis.

Seu amb els teus companys.

La foscor amaga l'aigua de la vida.

No tinguis pressa, cerca en la foscor.

Els viatjants nocturns estan plens de llum.

Resta, doncs, en companyia dels teus companys.

(Rumí, místic musulmà. S. XIII)

La petja arquitectònica de Rafael Masó a la Costa Brava. S’Agaró.

En un altre lloc d’aquest bloc vam parlar del gran divulgador de l’expressió “Costa Brava” que va ser el guixolenc Santiago Marill amb els cèlebres Viatges Blaus, i de la sàvia estudiosa francesa Yvette Barbaza. Ni a un ni a l’altra no els va passar desapercebut el que s’havia realitzat al cor de la Costa Brava, entre la platja de Sant Pol i de la Conca , a S’Agaró. Ni el paper, de primer ordre, que hi jugà l’arquitecte gironí Rafael Masó, en aquella creació.

L’arquitecte Rafael Masó i Valentí (1880 -1935) a Sant Feliu
Nascut a Girona, Rafael Masó estudià arquitectura a Barcelona on dominava l’ambient i el gust del modernisme. En acabar la carrera, el 1906 Masó decidí instal·lar-se i treballar a Girona, on el seu estil evolucionà vers una nova manera, pròpia, de concebre l’art. Els trets de les seves primeres obres apuntaven cap al que serà el noucentisme gironí. En aquest sentit, Masó va anar incorporant al seu àmbit arquitectònic un to popular, extret de la tradicional artesania de casa nostra: la ceràmica, la fusta, el vitrall i la forja.
Els estudiosos de Masó, emmarquen l’obra feta a la Costa Brava –concretament a S’Agaró- dins del tercer període de la seva carrera professional, marcat per la idealització del país i la valoració dels elements ambientals i autòctons més tradicionals i simples, que harmonitzava amb la topografia i el paisatge. Així com elements solts, arqueològics, d’antigues construccions catalanes.
Abans, però, Masó ja havia intervingut en el teixit urbà del nostre entorn.
A Sant Feliu, a més d’unes obres de reforma a la casa Barraquer i a la dels Perdrieux o Sibils al Passeig, Masó hi projectà l’edifici de la Caixa del carrer Major (1922-1923).
D’altra banda, l’arquitecte gironí va fer un xalet un xic aïllat -can Casas- situat a prop de la Creu de Sant Pol, arran de l’antiga via del tren. L’hi encarregà el polític i industrial guixolenc Joan Casas i Arxer (1839-1923). El projecte és del 1914, i es va acabar el 1916. Aquesta casa, de planta baixa i planta pis, segons Tarrús i Comadira, “és un dels exemples més elaborats de l’arquitectura domèstica de Rafael Masó i a la vegada representativa, plena de referències clàssiques que Masó les entén lligades a la terra i a la tradició del país que arrenca de la casa romana, lluny de qualsevol preocupació academicista. D’aquí el color groc “com una mata de ginesta entre els pins i sobre el mar”. Els interior són dels millors de Masó: ceràmiques, relleus, vidres emplomats, fusteries...”.
El xalet Casas pertany a la -diguem-ne- segona època de Masó, quan havia retornat del viatge de nuvis per Itàlia i Alemanya. I s’emmarca de ple dins l’estil més personal i més pròpiament noucentista de l’arquitecte.

L’obra de Masó a S’Agaró
La història de la modèlica urbanització que s’inicià de forma concreta i visible pels volts de l’any 1923 és ja molt coneguda i difosa.
A partir de la riera termenal del Segueró –topònim que es troba en tots els documents antics, i que el filòleg Joan Coromines dóna per bo, contra l’estrany artifici lingüístic de la procedència a partir d’Es o Sa Garó-, comença un promontori que s’estén entre la platja de Sant Pol i la de la Conca. Un turó esberlat, lleugerament decantat cap al mar, amb cales estretes i petites platges pedregoses, que entra i burja endins pels penya-segats.
Avui aquest paratge, per la banda de mar es veu circumscrit per un camí de ronda i passeig que de ben a prop “segueix el curs del litoral en el sentit exacte de la paraula”. Els seus fonaments rocosos i granítics el sostenen i l’emparen de les contínues i escumejants embranzides del mar. Per això aquest sender mostra, entre altres belleses pròpies de la bravesa de la costa, un itinerari geològic de gran valor geogràfic que s’afegeix a l’estima global d’aquest paisatge. Un bé d’interès cultural, també pel seu equilibri ecològic.
Deia Josep Pla que “S’Agaró és un exemple d’ordre i serenitat posat al servei del país”. Un lloc, hores d’ara, conegut arreu. Els seus blaus panorames han estat captats i reproduïts a les més famoses revistes del món, i fins a la pantalla. No hi ha llibre o guia de la contrada que no hi dediqui un paràgraf preferent, que el reconegui com un dels primers atractius de la Costa Brava.
Les singularitats del paisatge van animar el germà de l’arquitecte -Narcís Masó- a experimentar-hi, entre les pinedes i la platja, una nova pedagogia seguint les orientacions psicopedagògiques europees, i basada en l’educació integral que pretenia l’escoltisme. Va ser l’Escola de S’Agaró, de tan curta durada en el temps com de llarga volada idealista, amb seu a l’antic hotel Monumental. Emplaçament que, molt poc després, esdevindria centre de refugiats de guerra.

Breu context històric
Apuntem tan sols el procés que va fer possible la intervenció de l’arquitecte Masó. I que es pot seguir perfectament a través de la lectura de les magnífiques pàgines de la Revista de S’Agaró (1935-1974).
Aquesta història increïble va començar l’any 1916, quan l’avi Ensesa -Josep Ensesa Pujades (1866-1940)- va començar a comprar solars d’aquell tossal solitari que va des del rec sec del Segueró, a llevant de Sant Pol, fins a l’ample delta del Ridaura. Era un terreny erm i pelat, un roquissar amb feixes de vinya i terres de pasturatge. Tan sols hi havia un clos de parets blanques, que servien de sopluig i de punt d’orientació per als pescadors que calaven nanses, i que coneixien amb el nom de “senya blanca”.
El procés de la compra dels terrenys es va fer pas a pas, després d’alguna permuta inicial amb un flequer ganxó que devia uns diners a l’empresari farinaire de Girona.
La matèria primera, d’una “gran bellesa natural intrínseca”, ja hi era. Hi faltava, però l’alè creador que li donés vida i fertilitat. Calia la intervenció d’un esperit de gran sensibilitat artística, que sabés traduir tècnicament l’ideal d’un projecte tan ambició. S’Agaró esdevindrà un lloc privilegiat, segons les justes paraules de Mariàngela Vilallonga, “no només per la bellesa que li ha concedit la natura, sinó per la bellesa que li ha concedit la intervenció de l’home. I Rafael Masó hi té molt a veure, en tot plegat. És gràcies a l’estreta col·laboració entre Josep Ensesa i Rafael Masó que podem gaudir d’aquell món que els dos homes es van imaginar i van materialitzar, passant per sobre d’obstacles i circumstàncies adverses”.
Ara ens referim, és clar, al fill Ensesa -Josep Ensesa i Gubert (1892-1981)- el creador del S’Agaró actual junt amb l’amic i col·laborador Rafael Masó. Amb ells dos, la idea d’urbanitzar l’ indret prengué cos per a esdevenir ràpidament una realitat viva i palpitant, tal com el mateix promotor explica a la Revista de S’Agaró (Hivern 1935-36). On reconeix com era de gran la seva amistat amb Rafael Masó, tot recordant “els dies venturosos passats a la seva vora, en la intimitat de la llar, preparant i realitzant la seva obra predilecta, “el seu fill estimat”, com l’anomenava: S’AGARÓ”.

S’Agaró, l’obra predilecte de Masó
Rafael Masó va dedicar els últims anys de la seva vida a la construcció de S’Agaró i allà va assajar una arquitectura amb tocs de masia i amb la dignificació afegida d’elements arqueològics. Una arquitectura digna i familiar. Paradigma d’una nova manera d’entendre la natura i l’arquitectura, aquella que, segons Le Corbusier, dignifica l’espai.
A partir de 1923, doncs, Masó ordenà de nou el terreny preveient un seguit d'espais públics (places, avingudes, escalinates, pèrgoles, miradors i equipaments esportius i socials) que s'integressin amb les parcel·les destinades a xalets. D'aquests, en destaquem la casa de Senya Blanca, per al propi Josep Ensesa, la casa Sibils o Niubó, les cases Masó, la casa Gorina, i la casa Bonet, a més del reformat Hostal de La Gavina.
Senya Blanca, el primer habitatge
El projecte de Senya Blanca, el primer habitatge per a Josep Ensesa i Gubert, va cristal·litzà en els plànols el mateix estiu de 1923, després de treballar-hi –plegats, l’arquitecte i el propietari- intensament. A finals d’any varen començar les obres. Però primer va ser necessari superar la primera dificultat a la platja de Sant Pol: de fer-hi un camí sòlid, que passés per sobre el fossar del rec Segueró, estenent-hi un pont.
S’inicià així la construcció de la casa solitària al lloc més alt del turó descampat, on hi havia les parets blanques del clos del bestiar, que els nansaires ja coneixien de temps com a “senya blanca”. Era el solar escollit pel fill Ensesa, aconsellat per Masó, i que l’avi l’hi havia regalat a fi de complir la seva promesa: de donar un solar al primer que hi edifiqués.
El destí havia reservat a la família de Josep Ensesa i Gubert, el goig de ser l’artífex de S’Agaró i de ser també el primer de viure-hi, a la seva pròpia casa, que estrenà per la revetlla de Sant Jaume, el 24 de juliol de 1924, tot i les precàries condicions per falta de llum i d’aigua. Una cisterna particular en suplí les deficiències. El petromax i l’acetilè els il·luminaren les curtes nits de l’estiu. Problemes que lentament s’anirien resolent. Al cap de deu anys, el 1934, el mateix Masó va fer-hi obres de reforma.
Les circumstàncies històriques de repressió contra el catalanisme ajudaren, sens dubte, el Masó plenament noucentista, a emprendre un nou camí professional; a expressar amb elements arquitectònics la seva idealització de Catalunya que, aleshores, vivia uns moments de gran complexitat política i cultural per la Dictadura de Primo de Rivera. I ho faria amb una arquitectura més arrelada a l’època i al país, més popular, aplicada no només en un sol edifici, sinó plenament en l’ordenació d’un territori i d’una nova ciutat residencial. Masó es mostra també com a urbanista que utilitzava diversos elements arquitectònics, de recuperació arqueològica, peces d’artesania (ceràmica, teules) i elements constructius del país: arcs, golfes, porxos, pèrgoles, espiralls dels sostremorts, barbacanes i ràfecs. Una simple part de la teulada que surt més enllà del pla de la façana, el ràfec, inspirà el darrer escrit de Masó a la Revista de S’Agaró (Estiu de1935), titulat “Ràfecs”. Segons Masó són “modalitats constructives ancestrals i ingènues de les quals va plena la terra catalana; la nostra arquitectura les recull i les implanta a voluntat”, en funció de la seva expressivitat.
Un cop enllestida la primera casa Senya Blanca (1924), superant totes les dificultats, no va ser fàcil d’engrescar altres clients que possibilitessin la realitat final dels projectes que, de moment, tot just es començaven a dibuixar, a partir dels esbossos o plànols de l’arquitecte Masó.
Amb Senya Blanca, també avui es conserva la casa del mateix Rafael Masó (1928-1929) al carrer verge de Montserrat amb les escalinates que baixen a cala Pedrosa.
De Masó es pot veure encara el poc que en resta a l’Hostal de la Gavina (1929-1934), les pèrgoles de la plaça del Roserar; la casa Sibils (1929) a la plaça del Roserar; la casa Gorina (1931), les “Arcades”, davant per davant de l’Hostal; la casa de Santiago Masó, ara “Graziella” un xic reformada, al costat de la casa de Gual Villalbí (1932), “Elimar”, també de Masó; així com la cosa Bonet (1934-35), “Lolimar”, prop de Sa Conca.

El Masó decorador: la Taverna del Mar i l’Hostal de la Gavina.
Simultàniament a la urbanització que augmentava el nombre de cases i de treballs d’enjardinament, es plantejà la necessitat d’ampliar l’establiment dels banys de Sant Pol. El 1929 es va construir el restaurant annex a l’establiment dels banys, on Rafael Masó va mostrar una altra habilitat seva, la de decorador. La Taverna del Mar s’inaugurava l’estiu de 1936, quan Masó malauradament ja era mort.
D’altra banda, per atendre el gran nombre d’estiuejants calia un establiment que els acollís i que fos alhora digne de la ciutat-jardí que s’estava bastint. Naixia així l’Hostal de la Gavina, inaugurat el diumenge 3 de gener de 1932. Es pretenia, a més, dignificar el significat de la paraula hostal. El primer alberg es va aconseguir amb la unió de dues finques contigües, edificades a l’angle de ponent de la plaça del Roserar. Era petit i bufó. Comptava només amb onze habitacions, un menjador, un racó amb una llar componien un hostal amb comoditats per hostatjar-s’hi tot l’any.
L’art de la decoració que manejava Rafel Masó va fer-hi la resta. Mobles d’antiquari, vells mapes, ceràmiques catalanes, rajoles vidriades, etc., abelliren l’hostal. Poc després, començà la vida turística internacional de S’Agaró que va posar en evidència la seva poca capacitat, insuficient per acollir-hi tanta gent. I es va haver d’ampliar, guanyant espais i amplitud de perspectives, sense modificar excessivament el seu aspecte íntim d’una casa particular. Una vegada més la intervenció de Masó, com arquitecte i dissenyador d’interiors aportà la seva peculiar manera de fer que restà perfectament reflectida al “corredor dels Mapes”.
Va ser un dels darrers projectes que creat i dirigit per l’arquitecte gironí, que va morir el juliol de 1935, just per veure acabat el primer Hostal de la Gavina. Josep Ensesa Pujades, l’iniciador i suport material de tot el que ha estat S’Agaró, va morir el 1940.
A partir de llavors es féu càrrec de les obres l'arquitecte Francesc Folguera i Grassi (1891-1960), que projectà i construí l'església, completà el passeig de ronda i transformà el restaurant de la Gavina. A la postguerra es construïren més cases, bàsicament obres de Folguera, Adolf Florensa, Pelai Martínez, Cristòfol Alzamora, Duran Reynals, etc.

Conclusió
La petja arquitectònica de Rafael Masó resta a S’Agaró com un valuós patrimoni que ens revela el caràcter polifacètic de l’artista gironí, com a expressió d’una determinada manera d’entendre la vida i el país. A S’Agaró va poder desenvolupar totes les seves capacitats tècniques i artístiques: arquitecte, urbanista, decorador, dissenyador, poeta i home de cultura políticament compromès.
Acabem l’escrit amb unes paraules de Narcís-Jordi Aragó i Masó: “S’Agaró ha estat la història d’una simbiosi perfecta, tan difícil d’aconseguir: la conjunció de la passió constructiva del promotor, la inspiració artística de l’arquitecte i la complaença il·lusionada dels clients. Josep Pla va dir que S’Agaró era una de les creacions més fines i més ben enteses del nostre esperit”.

DIFERENTS VISIONS DEL FENOMEN RELIGIÓS

Presentació de l’Agenda Llatinoamericana i mundial del 2011

Dijous passat, 25 de novembre, a les vuit del vespre a la sala de la biblioteca municipal va tenir lloc una taula rodona a l’entorn del fenomen religiós viscut per persones joves que en tenen una visió i una experiència pròpia. El tema d’aquest any de l’Agenda és “Quin Deu? Quina religió?”
Subratllem que a la taula es van asseure a parlar persones molt joves, per explicar la seva vivència. No volíem grans explicacions, ni conceptes ni respostes tancades de professionals. Volíem, simplement, escoltar el testimoni concret d’unes persones que viuen l’experiència de transcendència des de punts de vistes o posicionaments i llenguatges culturals diferents. És a dir, que presentessin un petit tast de la pròpia vivència.

A la taula, hi van seure:

Sara El-Baharaoiu (Comunitat Musulmana); Albert Maurici (Budisme Zen); Neus Martín (Budisme Tibetà); Joel Forster (Església Evangèlica); Dolors Mont (Comunitat Catòlica) i Núria Pujol (Agnòstica).

Beatriu Cruset, membre de la comissió de l’Agenda, va fer una breu introducció de l’Agenda que porta per títol “Quin Déu? Quina religió?”; un tema delicat que podria ser polèmic. De tota manera, l’objectiu de l’Agenda presentada és el de fer pensar, de provocar o suscitar preguntes sobre la nostra vida humana. Cosa que cada cultura ho ha fet i ho fa segons la seva història, el seu simbolisme i llenguatge. Per això s’ha cregut interessat que, des de diferents grups espirituals de Sant Feliu, se’n parlés públicament per travar un diàleg, que segurament tots ens continuem fent cada dia, més enllà de la taula rodona.

La Sara es va confessar islamista per tradició i educació familiar des de ben petita. El mocador del cap n’és l’expressió externa. Si abandonés la pràctica religiosa, la pregària, li faltaria alguna cosa en la seva vida. Després va explicar-nos el sentit del ritual del Ramandan, com a cosa que ens crida una mica l’atenció als que no el practiquem. L’estar-se de menjar i beure moltes hores, tot i que és difícil, és una pràctica que els acosta a Déu, Alà.

L’Albert Maurici ens va parlar del budisme zen, que més que una religió, és una pràctica de meditació i silenci. La postura és molt important i no gens fàcil, físicament parlant. La concentració en la globalitat de l’aquí i l’ara, on tots els límits del “jo” queden diluïts, i s’arriba a una tranquil·litat absoluta. Una pràctica que si no la fes cada dia la trobaria a faltar, com li passa a Sara quan si un dia no fa les seves oracions. Els “-ismes” són etiquetes, són paraules. El que importa és la pràctica d’observació interior, contemplar la relació amb els altres i amb el món.

La Neus Martín, com a estudiant de la metodologia del budisme tibetà, va explicar el camí que va fer per arribar-hi, a partir d’una experiència familiar molt dolorosa. En la vida no ens queda altre remei que afrontar la crua realitat sense defugir-la. I ja que la vida és curta, ens cal escollir un camí espiritual concret, ben fet, que porti a la compassió, al buidament del teu “ego” ignorant, confús, i a estar en pau amb la ment. Tot això, en quant finalitat, es pot fer dins de qualsevol religió. La seva recerca és constant per aconseguir la realitat absoluta, generosa i harmònica que condueix a la compassió i a la felicitat permanent.

Joel Forster, de la comunitat evangèlica, va subratllar el caràcter personal de la seva fe: el seguiment de Jesucrist que ens ofereix gratuïtament la salvació, que ens arriba –no per mèrits propis- per la fe i confiança al Déu de la Bíblia. Després de fer un breu record històric de la Reforma, va remarcar que ser cristià és bàsicament un estil de vida que es fonamenta en l’Evangeli (Bona Notícia). L’etiqueta d’”evangèlics” es una qüestió molt secundària. Els evangèlics han comès errors, com ho fan fet altres institucions religioses, que són invencions humanes. L’important és la persona: Crist; i ell se sent cristià, seguidor seu.

La Dolors Mont, com a catòlica que forma part d’una comunitat cristiana de Sant Feliu, va manifestar que estava d’acord pràcticament amb tot el que havia dit la Sara, l’Albert, la Neus i en Joel. Tots ens complementen. Després d’abandonar per un temps la pràctica religiosa, va notar que en la seva vida faltava alguna cosa important. Finalment va trobar una comunitat molt oberta, i s’hi sent molt còmoda. Ser cristià és un camí que s’ha de viure amb obertura, i s’ha de viure el present amb una actitud madura i oberta, de donació, als altres.

La Núria Pujol es va definir com a agnòstica perquè no coneix Déu. A ella si li pregunten quin Déu? quina religió?, dirà: cap. Però reconeix que pot existir per als altres, i que és un concepte molt poderós, que ha intervingut en la història. Per això no en parla, de Déu. L’importen les coses dels homes, de la vida -que no és “una passió inútil”. Com tothom sent pors i angoixes, però també reconeix en ella un fons íntim espiritual -i fins i tot uns rituals- que l’uneix als qui estima i als que volen canviar les coses, basat en la immanència transcendent del que fa a cada moment. Va criticar les actituds proselitistes i el caràcter misogin de la majoria de les cosmogonies de les religions.
__________________________________________________________

Tot seguit es va obrir un torn de paraules perquè els assistents a l’acte poguessin fer alguna aportació, pregunta o aclariment sobre algun punt del tema. Es va puntualitzar la diferència entre islamista i musulmà. Es va preguntar per la qüestió del laïcisme. Va quedar clar que la laïcitat havia de ser el marc jurídic i polític en què cabessin totes les creences i ideologies, en una societat plural com la nostra. L’Estat laic -la separació i llibertat religiosa-ha de fer possible una societat justa i solidària, sense privilegis de cap mena, sense discriminacions per raons religioses, culturals, socials o de sexe. També es preguntà per la mort i el sentit del més enllà, i es va remarcar el valor de la vida present i de la realitat d’aquest món.
La posada en comú d’idees i sentiments tan íntims ens ajuden a profunditzar en les pròpies vivències i en la unitat de tots els homes. Ni les diferents visions de Déu ni les religions no haurien d’establir separacions entre uns i altres.

Agraïm als joves que vam seure a la taula per la valentia de parlar-nos de temes tan personals i complexos, i que ens ajuden molt en la pròpia reflexió.

“A LA GENT D’ESQUERRA NOMÉS LI QUEDA VOTAR ICV-EUiA”

(Fot. Miguel i Pere, a Sant Feliu)

PACO MERA, MIGUEL NÚÑEZ I PERE PUJOL

Davant de les eleccions al Parlament de Catalunya, em pregunto per la meva orientació social i política, que m’ha portat a votar sempre pel PSUC primer i, després, per ICV-EUiA.

Francesc Mera

Mirant enrere, amb la perspectiva que dóna l’edat, em considero afortunat per moltes coses. Entre elles, per haver conegut a Sarrià de Dalt (grup de cases Paulí Torras), al Gironès, en Paco Mera (1920-1983), i haver-hi travat una amistat. Jo tenia vint i pocs anys. En Paco em doblava l’edat i era militant de l’HOAC –Hermandad Obrera de d’Acció Catòlica. Al Seminari de Girona, amb ell, vam formar un equip en què participava com un més el mateix rector, el doctor Estela, i em vaig responsabilitzar de la distribució dels llibres de l’editorial ZYX.
Van ser uns anys d’amistat sincera que m’ha marcat per sempre.
Amb la democràcia en Mera va tornar a la militància oberta al PSUC i a CC.OO, sense deixar la seva fe.
El seu posicionament d’equilibri entre cristianisme i el “comunitarisme” era molt complicat. El fundador de l’HOAC, Guillem Rovirosa, va fer el “Manifest Comunitarisme” (1948), que “presentava una alternativa al capitalisme i al comunisme basada en una orientació social i política favorable a la formació de comunitats humanes organitzada sobre la base de la plena propietat per a tothom”.
En Mera va venir alguna vegada a Sant Feliu, i es trobà amb diversos ganxons, en petits grups, per parlar de política.
No cal dir que la desconfiança i el desconcert, per un costat i per l’altre, -dels comunistes i dels catòlics- va ser majúscul, i el va fer patir una mica. Havia format part del partit comunista, amb un passat i present de lluita obrera, presons, etc.
En aquells temps encara ningú no parlava de la teologia d’alliberament, ni de la compatibilitat i coherència entre valors cristians i polítics. És simbòlic que en el seu traspàs s’escoltessin les Benaurances de l’evangeli i s’escoltés la Internacional. Cristians i comunistes units en el dolor i la solidaritat.
Tot i que el llibre Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països catalans ofereix un resum ben fet de la biografia de Mera, un altre dia -si tinc l’ocasió- en parlaré amb més amplitud.

Miguel Núñez

Avui torna a ser notícia Miguel Núñez (1920–2008), de qui ja he parlat alguna vegada. Va coincidir a la presó d’Ocaña amb el poeta Miguel Hernández de qui, enguany, celebrem el centenari del seu naixement, i un estudi actual del seu torturador a Via Laietana de Barcelona, del famós policia inspector Creix, torna a fer-nos-en memòria. Efectivament, el llibre La carta. Historia de comisario franquista d’Antoni Bautista ens presenta també la víctima [Miguel Núñez], com a paradigma, de la brutalitat de les forces repressives del règim franquista.

D’altra banda, el company Joan Herrera també ha reconegut aquests dies que una de les personalitats que més han influït en la seva vida ha estat Miguel Núñez.

L’autor del llibre La revolución y el deseo va venir diverses vegades a Sant Feliu i va passar per l’arxiu històric en ocasió dels “Tallers d’història. La seva estada aquí va ser l’inici d’una amistat. Era un home d’un encant especial, que travava una relació fàcil i franca. No era l’heroi que explicava les seves “batalles”. Sempre ens recordava que era tot un col·lectiu el que havia lluitat contra el franquisme. Miguel parlava del present, i del futur. No estava tot fet ni aconseguit, deia. Calia coratge per a millorar la nostra fràgil democràcia. I posava l’exemple de la crisi, bàsicament ètica. Poques setmanes abans de morir, vam passar amb ell, a la residència d’Horta, tot un matí. Va haver de lluitar fins i tot per a poder morir amb dignitat. Tot i que sabia perfectament el que li restava de vida, en cap moment no hi va faltar ni el somriure, ni l’ humor habitual ni els projectes de futur. Vam sortir de la residència amb ganes de ser millors, carregats de raons per viure i per teixir xarxa solidària. Com ell deia, necessitem un món “en que para todos haya pan y rosas”.


Pere Pujol

De Pere Pujol i Jordana (1909-2004) no puc dir, com dels anteriors, que fos amic personal. N’era un admirador. Va ser el primer entrevistat, a qui vaig gravar, sobre la Guerra Civil, com a figura històrica destacada del PSUC a Sant Feliu.
Acabada la guerra, des de Buenos Aires retornà a Barcelona a finals de desembre de 1944, a fi d'organitzar l'oposició del partit a tota la regió. Però, l’abril de 1945 va ser detingut. L’historiador José Luís Martín Ramos, en el seu treball Rojos contra Franco, n’analitza les circumstàncies, de la seva detenció. La caiguda del sector militar o guerriller del PSUC va arrossegar també la caiguda de l’organització de l’interior de Catalunya. El 4 d’abril de 1945 va ser detingut Celestino Carreté i, poques hores després, va ser detingut també Pere Pujol -responsable d’organització, quan sortia de la casa d’una tia de Carreté, on s’hi estava. Amb la seva detenció, la policia va trobar organigrames i noms dels enllaços i quadres del PSUC de tot Catalunya. Entre altres coses, hi trobà un informe de l'organització que feia referència al Baix Empordà. Aquest informe del mes de març del 1945, redactat probablement per algú que coneixia molt bé la població guixolenca, va servir per a iniciar les diligències que havien de desarticular el grup de Girona i, per tant, el de Sant Feliu.
Gràcies a aquest informe sabem que, el mateix any 1945, a Sant Feliu de Guíxols hi havia protestes per l'atur obrer i pel racionament. Aquesta informació es repetia a Quaderns de l’exili (desembre, 1945): “A Sant Feliu de Guíxols hi ha hagut manifestacions públiques de les dones cansades del racionament de fam imposat per les autoritat espanyoles d’ocupació”.
El mateix informe parla de militants del PSUC que, com l’Enric Sala Massanès, s’ho havien deixat córrer. I de la militància i entusiasme d’altres guixolencs: Francesc Escurra Collell, Emili Aleñà Tafall, Lluís Colomer Torroella, Joan Cortada Gobert i Francesc Carré Pugnau. Altres, com Lluís Mas Quintana, Fèlix Llonch Cels i Santiago Budó Bota, hi estaven molt relacionats, amb Sant Feliu, on tenien família.
Tots ells varen ser detinguts per la primavera de 1945, que, junt amb quaranta gironins més, varen ser posats a disposició de l’autoritat militar que els obrí un expedient, que iniciava l’Emili Pagès i Pedret.
Aquestes detencions, però, no impediren que el partit intentés una i altra vegada de reorganitzar-se.
___________________________

Paco Mera, Miguel Núñez i Pere Pujol representen tres maneres diferents de lluitar tota la vida. El seu testimoni m’ha ajudat a tenir una convicció sòlida; a fer de la meva vida, de forma molt més senzilla i modesta, un servei als altres. M’han donat un sentit de justícia i de llibertat, i el valor per a la defensa d’una democràcia més participativa i més plena al meu país.
La política, malgrat totes les crítiques i devaluacions, gestiona els interessos col·lectius i no podem deixar de participar-hi.

Però, com diu en Joan Herrera “A la gent d’esquerra que no es vol resignar només li queda votar ICV-EUiA”.

ARRAN DE LA VISITA DE BENET XVI

(Fot. El bisbe de Girona Francesc de P. Mas i Oliver visita Sant Feliu (1919)

LAÏCITAT I ANTICLERICALISME

Que Benet XVI equipari, de bones a primeres, l’esperit laïcista d’avui amb l’anticlericalisme agressiu que va esclatar durant la Segona República és un disbarat massa gros. És com si comparéssim l’agressivitat de la dreta espanyola actual -Església inclosa- amb la que, juntament amb els militars, va propiciar el cop d’Estat de 1936 i la Guerra Civil.
I no sembla que es tracti d’un simple desconeixement ni d’un error per un mal consell del seu seguici. Em va donar la impressió que volia expressament avisar el Govern espanyol contra qualsevol intent de rebaixar els privilegis socials i econòmics de la institució eclesial en una llei de llibertat religiosa, que ningú no s’atreveix a portar al Parlament. Va ser l’estratègia política d’un cap d’Estat? En les relacions entre poders, es fa bona la dita que la millor defensa és un bon atac?
No entenc com pot amenaçar uns polítics tan mesells i cautelosos que el seguien arreu i seien als primers llocs, mentre els cristians de base patien i pregaven en altres llocs perquè el representant de l’Església transparentés la figura de Jesús.
La veritat, ens hauria agradat escoltar un missatge de consol per tots aquells que són víctimes de la crisi: joves sense feina i amb la vida hipotecada, jubilats, malalts, dones maltractades i discriminades ... Alguna paraula que es fes ressò de l’Evangeli viscut en la pobresa.
Estic d’acord plenament amb el manifest del congrés de teologia sobre “cristianisme i laïcitat”, que entre coses demanava que la laïcitat fos el marc jurídic i polític en què cabessin totes les creences i ideologies, en una societat plural com la nostra. Els cristians i les cristianes –en vam veure poques en llocs preferents durant la vista de sant pare, llevat de la princesa i de les monges que netejaven l’altar- estem cridats a col·laborar en la construcció d’un Estat laic que faci possible una societat justa i solidària, sense privilegis de cap mena, sense discriminacions per raons religioses, culturals, socials o de sexe.

Avui, d’anticlericalisme, a Sant Feliu, no n’hi ha. Gairebé. I no n’hi ha perquè tampoc no hi ha clericalisme, ni tan sols clergues. Però encara hi resta una certa mentalitat clerical.

Laïcitat i anticlecalisme a Sant Feliu de Guíxols

En èpoques passades, a Sant Feliu, l’obrer que no era republicà era anarquista. I tots, anticlericals. No es tractava d’un simple sentiment de menyspreu general contra la religió, sinó d’una aspiració més global vers la laïcitat. Cosa que encara avui no s’ha aconseguit del tot! I, si hi havia una actitud col·lectiva “anti”, és perquè abans s’havia donat un fenomen molt potent, el “clericalisme”, lligat a unes formes de poder i institucions conservadores.
Va ser després de l’exclaustració del benedictins, quan va tenir lloc la progressiva clericalització de la parròquia: anul·lació de la participació dels laics; augment de les despeses del seu manteniment; interferència del pensament únic i de la moral catòlica en la vida privada i social de la gent. La societat ganxona ja començava a ser plural per la presència d’estrangers. A l’Anna Arxer, per exemple, no la deixaven casar amb un jove anglès protestant, i els exigien que se separessin perquè vivien en pecat. A l’Enric Buckmall, que no s’agenollava quan passava un viàtic pel carrer, l’abordaven a crits. Uns pares que no batejaven els seus fills l’endemà mateix de néixer, podien ser multats. Precisament, a causa d’un bateig, va començar un conflicte sorollós entre el rector, l’alcalde i un ciutadà que comptava amb el suport dels liberals. Una altra font d’enfrontaments va ser l’edifici de l’exconvent, de propietat municipal. Els rectors, però, es varen entestar a fer-se’l seu, al·legant que la casa i l’hort de l’abat havien quedat exclosos de les lleis desamortitzadores. Un alcalde poc sospitós de ser anticlerical, Rafael Patxot i Ferrer, aprofitant que el rector era a fora uns dies, va fer aparedar les portes i els passadissos que portaven a la casa i a l’hort de l’abat, dels quals se n’havia apoderat. I l’alcalde federal Pere Caimó, que era un anticlerical declarat, va anar més enllà, i obligà el rector Joan de la Creu Geonès, àlies mossèn Vinagre, a desocupar l’edifici de l’exconvent. Aquest mossèn tan impopular, va ser empresonat junt amb el seu nebot i altres capellans i, més tard, s’exiliaren a Marsella. Caimó va ser tan audaç que, al marge de qualsevol llei parlamentària, va implantar a Sant Feliu el matrimoni civil, i va convertir el temple parroquial en caserna.
Aquella espiral de violència que anava en augment no es donava només a Sant Feliu. Als pobles tapers de la rodalia, com Palafrugell, Palamós i sobretot a Calonge “Sa Bardissa”, hi passaven coses molt semblants.

Un laic heretge
A cavall entre el segle dinou i vint l’ideal lliurepensador s’expressava ja a través de diversos mitjans: escola, premsa, associacions -com la Lògia maçònica Gesoria- i partits polítics laics. El xoc entre les idees de progrés amb les del fanatisme irracional que imbuïa la vida quotidiana era fort. En aquests rebomboris patiren molts guixolencs, d’un costat i l’altre.
Com a exemple posem l’aldarull que suscità un article signat amb pseudònim i publicat el 1891 en un periòdic lliurepensador, Siglo XX, que qüestionava la virginitat de la Mare de Déu. En aquell escrit -titulat “Duda”-, alguns van veure-hi un atac a la religió oficial de l’Estat espanyol, i un ganxó: Rafael Piñol Maimí. Piñol, en efecte, va ser un enèrgic defensor de la causa laica, com a pedagog, periodista, maçó i cooperativista. I va ser denunciat i jutjat, durant dos dies, a l’Audiència de Girona per un jurat popular. Les sessions es van convertir en un viu espectacle animat per l’assistència de republicans d’arreu que feien costat a l’acusat. La sentència va ser absolutòria perquè no es va poder demostrar que l’autor fos realment en Rafael Piñol, ni havia quedat clar que els dubtes publicats es referissin a Maria santíssima. En aquella ocasió es va fer cèlebre la frase de l’advocat defensor: “Si mi defendido duda que la Virgen no es virgen después del parto, yo lo afirmo!”. L’afer, ja ho veuen, va ser molt sonat i va fer història, ja que no va acabar amb la sentència. Diu l’Agustí Cabruja que “un cop el mestre Pinyol en llibertat, va córrer el rumor que hom pretenia segrestar-lo i fer-li una mala jugada. Llavors, en Romaguer [Josep Irla i Rovira] va agafar colles d’homes armats i els distribuí per la carretera i davant el domicili del seu amic, muntant-hi una guàrdia permanent de nit i dia. Aquesta prevenció i vigilància va durar cinquanta dies”.

Un seglar més papista que el papa
Si Rafael Piñol personificava el pensament liberal, aquell que el va denunciar per heretge, Pere Pascual i Baguer, personificava una de les ments més ràncies del poble. El seu nebot, l’escriptor Agustí Calvet “Gaziel”, que el coneixia molt bé, diu de l’oncle: “Era un clerical fanàtic, menat per una esposa que només pensava en miracles, misses, novenes i sants... Aquella tia meva, sempre vestida de negra, era fanàticament clerical. Fou molt temps [el seu oncle] jutge municipal, de mà dura i balances no gens pietoses. Per això, segurament, un anarquista barceloní li posà una bomba petita a l’entrada de casa seva, que era al carrer de Sant Llorenç”. Efectivament, l’atemptat va ser el 12 de desembre de 1892. I per haver-ne sortit il·lès, muntà una celebració d’acció de gràcies al temple parroquial on es va lluir, com a orador sagrat, l’eclesiàstic guixolenc, el doctor Agustí Maimí i Calvet.
Els obrers vaguistes del 1900 en les seves coples satíriques, a Pascual li dedicaren una estrofa que feia així: “Tenim un Jesuïta/ que per a ells és el millor/ que amb molt de gust serviria/ per ser-ne Inquisidor./ Si el treballador va en massa/ i tan sols dóna un crit/ apliquen-li la mordassa/ del castell de Montjuïc”.
Segons L’Avi Muné, Pere Pascual “havia militat sempre en les fileres d’extrema dreta amb rigidesa calvinista. Tenia un caràcter eixut, viu i intransigent [...] que el portava a ser combatut encarnissadament”.
La història familiar d’aquest clerical, que educà les seves filles amb rigor moralista, va tenir un trist final, que ha esdevingut l’episodi més lamentable de la crònica negra de Ganxònia. L’1 de gener de 1940, la seva filla Josefina era assassinada a l’entrada de casa seva. Entre els inculpats hi havia dues germanes de la difunta, una de les quals era presidenta d’Acció Catòlica de Sant Feliu.

Processons, santes missions i crema d’una església
Les processons podien ser motiu de qualsevol incident. Jaume Aymar en conta un de significatiu: “En una ocasió passava el seguici pel Carrer Major de Calonge i un veí no va voler descobrir-se, el capellà, indignat li va arrabassar la gorra, i aquest, com a resposta li va treure el bonet”.
L’any 1904, l’associació de les Filles de Maria de Sant Feliu va organitzar una romeria a l’ermita del Remei del mas Aroles, a la Vall d’Aro. A la tarda, de tornada, quan la processó era a l’alçada del carrer de l’Hospital i en direcció a l’església parroquial, les devotes peregrines es varen trobar amb una rebuda del tot inesperada. A la placeta del Monestir, una cobla va començar a tocar la “Marsellesa”, l’himne republicà, amb tot de gent que, a ritme, anava insultant i colpejant les dones i criatures del pelegrinatge, davant la passivitat de l’autoritat, que era federal. Mai millor dit que aquella processó va acabar com el rosari de l’aurora.
A pesar de l’ambient enrarit que hi havia en contra, les manifestacions públiques del clericalisme persistien. Era la religió de l’Estat i la llei -i la Guàrdia Civil- les emparava.
L’any 1908, l’alcalde republicà Josep Irla i Bosch es veié negre per calmar l’empipada dels seus correligionaris que volien boicotejar la Santa Missió anunciada. De l’estira-i-arronsa que s’entaulà entre els obrers i les ordres del governador civil, en Pepito Irla se’n sortí força bé. Però un any després, els últims dies de juliol de 1909, el noi gran de la taverna de cal Romaguer, el batlle Irla, ja no tingué tanta sort. Les coses van sortir de mare. Es calà foc a l‘església de Sant Joan i al col·legi de Sant Josep dels germans de la Doctrina Cristiana. Sort que cap clergue ni religiós o religiosa no va prendre mal.
En acabat, es va desencadenar una dura repressió contra els presumptes autors de les cremes i contra els capdavanters de les manifestacions obreres que havien tingut lloc el mes de juliol. I, de pas, va ser clausurada l’escola laica, Horaciana, del carrer de l’Algavira i el Centre Instructiu Obrer. Això i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, després d’un judici escandalós, va avivar encara més els ànims contra el clericalisme.

Contradiccions a banda i banda
La secularització no sols respectava qualsevol creença religiosa -sempre que aquesta no prengués forma alienadora ni s’hagués de mantenir amb diner públic- sinó que especialment estimava el nucli del missatge evangèlic i del primer cristianisme. I no tingué cap problema a l’hora d’unir en una mateixa làpida, que presidiria la sala de sessions de l’Ajuntament, l’efígie de Verdaguer a la del l’ ideòleg republicà, Francesc Pi i Margall.
Però en el moviment de sentit anticatòlic hi havia contradiccions que, el 1911, el palamosí Martí Roger ja les havia fetes surar, quan observava que “la majoria dels nostres obrers, no obstant l’anticlericalisme, no han romput del tot amb l’església catòlica [...]; i una cosa curiosa, si alguna obrera o filla d’un obrer se casa amb un dependent d’escriptori o amb un fabricant, i vol passar per senyora, comença d’anar a missa, assistir a alguna funció, i acaba per complir totes les obligacions que imposa la religió”. Era cert que la majoria dels burgesos federals portaven els seus fills a l’escola dels Hermanos, i no pas a la laica que defensaven teòricament. I es feien socis de la cooperativa de mossèn Sants Boada si aquesta venia més barat i repartia més beneficis. Una pràctica denunciada repetidament pel periodista Bosch i Viola. Davant d’aquest contrasentit, el “Centro Radical” republicà va decidir d’expulsar del partit tot militant que fos soci de la cooperativa confessional o que portés els seus fills a una escola de frares. Per la seva banda, el Centre Federal, més prudent, va demanar el consell de Francesc Layret. I l’advocat correligionari els ho va desaconsellar: el partit no podia interferir en els problemes de consciència dels seus seguidors, ja que la seva missió era estrictament política.
I si uns es continuaven casant per l’Església o batejant els seus fills, els altres per la seva banda, més enllà de la moral de sexe, no eren pas gaire coherents a l’hora de posar en pràctica valors evangèlics com la justícia o la caritat no paternalista.

Ni peixateries ni església reconstruïda
Arran de la crema de l’església de Sant Joan es va originar un nou debat entre clericals i anticlericals. Com que l’Ajuntament estava convençut que el solar era propietat del comú, acordà de bastir-hi el mercat del peix. El bisbe, però, pledejà l’acord municipal. Llavors s’inicià una llarga campanya -encapçalada per Pere Pascual!- a favor de la reconstrucció de l’església, i per recaptar diners. I en contra, els de sempre. Aquests darrers estaven segurs que el solar de l’església cremada pertanyia al poble, com l’hospital. Però el jutge va resoldre a favor del bisbat. El més escandalós del cas va ser que, un cop el bisbat va guanyar el plet, en comptes de reconstruir-hi el temple amb els diners que s’havien recollit amb tants anys de croada clerical, se’l va vendre a un particular que hi va fer un garatge. Així és que ni peixateries municipals ni església reconstruïda, sinó virolles per a la mitra.

Conclusió

L’epíleg de la conflictiva història entre dues visions contraposades de la societat ganxona va ser lamentable. En el marc d’una guerra provocada, va esclatar la violència en un bàndol i en l’altre, amb el resultat d’onze morts a sant Feliu i la fugida d’altres sacerdots protegits per ciutadans republicans. Només un capellà va ser respectat a Sant Feliu per la seva bonhomia: mossèn Lluís Patxot i Crosas. També foren respectades totes les monges.

10 de novembre. Inauguració i dignificació de la fossa comuna de Girona i senyalització de l’antiga presó provincial

Demà, 10 de novembre: Inauguració i dignificació de la fossa comuna de Girona i senyalització de l’antiga presó provincial

El municipi de Girona, amb el suport del Memorial Democràtic, dignifica la fossa comuna del cementiri vell de Girona i senyalitza l’antiga presó provincial al seminari diocesà. L'acte tindrà lloc el dia 10 de novembre i es complementarà amb una visita guiada per aquests i altres espais de memòria de la ciutat.

Prop de 510 persones van ser executades entre 1939 i 1945 a la tàpia del cementiri de Girona, i enterrades, en la seva majoria, a la fossa ja existent del cementiri vell de la ciutat. Un bon nombre d’interns de la presó provincial també van ser enterrats a la fossa després d’haver mort al seminari diocesà.

A més de la dignificació com a espai de memòria del cementiri, també es senyalitzarà l’antiga presó provincial de Girona. Aquesta presó es va ubicar al seminari diocesà i es calcula que l’any 1940 hi havia 2.145 homes. En aquest espai, a una sala especial del seminari, van ser empresonades també les dones. En total, n'hi havia 1.416 l'any 1940.
Dos anys més tard, la presó d’homes es va instal·lar al convent de les monges clarisses de la població de Salt, i les dones van ser traslladades al convent de les Adoratrius de Girona.
El mateix dia hi ha programada una visita guiada pels diferents espais de memòria de la ciutat, com ara la pròpia fossa del cementiri i la presó provincial, el refugi antiaeri del Parc del Jardí de la Infància, inaugurat aquest mateix any, i altres espais annexes a la sala contemporània del Museu d’Història de Girona.

Quan? 10 de novembre On? Cementiri vell Ctra. de Sant Feliu, s/nGirona

Guixolencs afusellats:


Campà Viarnés, Francesc · 37 anys · 16/03/1939
Castro Martínez, Juan · 47 anys · 24/05/1939
Colom Blasi, Manuel · 41 anys · 16/03/1939
Darna Planellas, Joan · 35 anys · 12/08/1939
Llorens Collell, Bernabé · 64 anys · 16/03/1939
Piqueras Canet, Josep · 18 anys · 10/03/1941
Plaja Pla, Josep · 32 anys · 07/12/1939
Tauler Perals, Josep · 52 anys · 25/04/1939
Torroella Ferrer, Josep · 20 anys · 10/03/1941
Rivas Company, Francesc . 52 anys . 16/03/39 (de Castell d’Aro)


Des d'aquí ens adherim plenament a aquest acte de dignificació.

(Fotografia de Joan Darna)

Visita de Benet XVI

Desitjos i temors

(Pere Torras, consiliari de la comunitat cristiana de Vilartagues, ens ofereix aquestes reflexions perquè ens ajudin a formar-nos una valoració personal de la visita de Benet XVI a Barcelona).

1. Moltes misses i homilies d’aquest diumenge, 7 de novembre, quedaran afectades per la visita del bisbe de Roma a casa nostra. Per això m’ha semblat que aquests apunts havien d’oferir una reflexió també sobre aquest punt.
Donades les circumstàncies, aquesta visita podria ser important en si mateixa, i no només pel relleu que segurament li donaran els mitjans de comunicació.
Aquesta visita “podria” ser important, però també pot quedar-se en una simple “anècdota” que s’infla extraordinàriament i es desinfla del tot en un sol dia. El diàleg entre nosaltres sobre aquest fet pot ser com un petit (o gros) gra de sorra que ajudi a que aquesta visita produeixi bons fruits.

2. Les relacions de comunió entre comunitats sempre són bones i saludables.
A. Seria bo i saludable que el bisbe de Roma fes la seva vinguda com un intercanvi de comunió entre la comunitat cristiana de Roma i la comunitat cristiana de Barcelona.
Però em temo que això serà molt difícil perquè, de fet, la comunitat cristiana de Roma no es deu pas sentir gaire representada en un pastor que ella no ha elegit, i que delega en altres la seva tasca diocesana.

B. Seria bo i saludable que Benet XVI, que de fet ve i serà rebut com a Cap de l’Església Universal, aprofités la consagració d’un temple dedicat precisament a la sagrada família per promoure un canvi que sembla urgent: passar d’una església-piràmide a una església-família. Una Església que trobi la font de la seva vida en la vida de les petites comunitats de caràcter domèstic.
Però em temo que això no serà, perquè encara no sembla arribat el temps d’una conversió així en l’àmbit de la jerarquia. Molts germans jerarques consideren que són ells la font de la vida cristiana, i entenen les comunitats només com a receptores d’aquesta vida que ells hi aporten en virtut de la seva condició de ministres sagrats.

C. Seria bo i saludable que Benet XVI, que arribarà també com Cap d’Estat, es “convertís”, de tal manera que, quan s’acomiadés, fos exclusivament el germà gran que ha vingut a confirmar en la fe els seus altres germans, d’acord amb les paraules de Jesús a Pere: “I tu, un cop t’hauràs convertit, confirma els teus germans” (Lluc, 22,32).
Però em temo que no vindrà per escoltar i confirmar la nostra fe sinó sobretot per predicar la seva, la qual, tot i ser la mateixa, no pot expressar la gran pluralitat de totes les seves possibles formes.

D. Seria bo i saludable que Benet XVI, venint a Barcelona, Cap i Casal de Catalunya, expressés la seva comunió amb tota l’Església Catalana que, des de fa temps, desitja i procura sentir-se reconeguda en la comunió de totes les Esglésies.
Però em temo que això serà molt difícil perquè l’Església manté encara un funcionament preferentment jurídic; i, jurídicament, l’Església Catalana ni existeix ni té interlocutors reconeguts per a un possible diàleg.

E. Seria bo i saludable que els nostres bisbes aprofitessin la visita del qui ve com a Pastor de l’Església Universal per facilitar-li una comunió més profunda amb la realitat de la nostra església: els seus reptes, les seves il·lusions, els seus perills i els seus obstacles.
Però em temo que això no voldran ni podrien fer-ho els nostres bisbes, nomenats i posats a les diferents diòcesis per una jerarquia forana que no està disposada a reconèixer el nostre poble. De fet, ni tan sols està prevista cap trobada de Benet XVI amb els bisbes de Catalunya.

F. Seria bo i saludable que els altres bisbes d’Espanya, vinguts a Barcelona, aprofitessin l’ocasió per obrir el seu cor als diferents pobles de la península, i, més concretament, es reconciliessin amb Catalunya i l’Església que hi som.
Però em temo que serà al revés: la primera intenció de bona part dels bisbes, amb la connivència dels d’aquí, serà aigualir la possible catalanitat d’aquesta trobada donant-li un bany d’espanyolitat.

3. Així, doncs: desitjos i temors. I molta feina per a tothom qui, coherent amb el Missatge de Jesús, desitgi ajudar a construir una Església disposada a fer arribar a la nostra societat la bona nova de la vida a través de les comunitats reals que la viuen, sense necessitat de grans líders ni d’esdeveniments espectaculars.

1936. MATINADA DE TERROR A SANT FELIU: LA DEL 30/31 D’OCTUBRE (4)

(Fot. Clos de l'entrada del cementiri de Sant Feliu)

Nit de pànic pel bombardeig de Roses

El 7 d'octubre a Girona es constituïa la Comissaria de Defensa Militar de les Comarques de Girona, i la formaven M. Jordi Frigola, comissari delegat de la Generalitat, el guixolenc Francesc Isgleas i Piernau, com a comissari polític, i el tinent coronel Enric Álvarez Samper, en concepte de cap militar.
El 20 d'octubre Francesc Isgleas, en nom de dita Comissaria, s'adreçava a l'alcalde de Sant Feliu en aquests termes: “tingueu cura del manteniment de l'ordre públic evitant tot acte de violència que resultaria perjudicial per la causa que tots estem defensant".

El mateix dia que l’Isgleas demanava que s’evités tota mena de violència, a Sant Feliu tenien lloc uns canvis polítics importants. Havent quedat dissolts els comitès antifeixistes i els milicians incorporats de manera efectiva a la guàrdia nacional, en una reunió del poble a la sala Vidal s’acordà de nomenar les majories del nou Ajuntament o Consell municipal i posar-hi com a president executiu el ciutadà Cristòfor Sala i Vila de la CNT. S’hi deixaren buits els llocs -vuit en total- que haurien correspost a l’Esquerra. La força sindical de la CNT s’havia fet amb el monopoli del poder local, sense cap participació per part d’Esquerra Republicana. Fins al 4 de febrer de 1937, Esquerra no va retornar a l’Ajuntament. El seu representant Francesc Campà –que, per malaltia, era fora de Sant Feliu des del 3 d’octubre, essent substituït per Bernabé Llorens fins al 20 del mateix mes- no s’estigué de manifestar més tard que: “l’Esquerra exercia les seves funcions de govern en virtut d’un mandat popular i va ésser per l’octubre [de 1936] que la CNT, atribuint-se la màxima representació popular i fent ús d’una força que no és del cas d’escatir on radicava, va foragitar de l’Ajuntament els representants de l’Esquerra”.

Just deu dies després de la crida a evitar la violència, el 30 d'octubre de 1936, cap a les cinc de la tarda, el creuer Canarias produïa un pànic generalitzat a les nostres contrades en bombardejar la badia de Roses. Fins i tot s'arribà a pensar que es tractava d'un desembarcament dels facciosos
Així descriu l’ambient l’arquitecte Joan Bordàs en el seu diari personal:

“30. Octubre 1936.- Són les 7 del vespre. Al cap de poca estona d’haver entrat a classe a l’Escola d’Arts i Oficis, alguns pares han vingut ansiosos, a buscar els seus fills. Pels carrers hi havia gran alarma. La trompeta del nunci ressonava en la nit, com un toc de clarí. ¡Què passa! Un vaixell de guerra –comenta la gent- ha bombardejat la vila de Roses, i es parla també de que s’està fent –o intenten- un desembarc a les platges del golf, per un exèrcit procedent de Mallorca....
Tots els milicians són cridats a les armes. Marxen camions plens de gent armada, en direcció a Palamós.
Pànic i grans corredisses al sentir-se volar un avió, pel cel mig ennuvolat, i amb claror de lluna...
Al Passeig, davant del “Comité de guerra” (abans casa del Marquès de Robert) gran efervescència i molta lluminària. Les milícies s’estan concentrant al “Saló Catalunya..”.

Una matinada especialment tràgica

La confusió i la por s'uniren, i es començaren a sentir les primeres veus d'amenaça i venjança: "Ells ens maten els nostres homes a Saragossa i ara volen atacar-nos a Roses...I nosaltres deixarem els feixistes tan tranquils?"
Com a fatal reacció de represàlia -com s'esdevingué també a Girona i a Olot-, hom assassinà aquella mateixa nit, al cementiri del poble, els reverents: Sants Boada Calzada, nascut a Sant Feliu l'any 1875, que es dedicà a l'obra social; Emili Calzada Marsal, també nascut a Sant Feliu l'any 1899, adscrit a la parròquia; Pere Compte Figueras, guixolenc, nascut el 1877; Adelard Magí Camps, nascut a Blanes l'any 1866, capellà del col·legi dels germans de la Salle, molt apreciat pels seus alumnes; Josep Noguer Roca, nascut a Sant Feliu el 1880, capellà del col·legi de les religioses de l'Immaculat Cor de Maria, i Josep Peralló Cunill, nascut a Malgrat l'any 1869, capellà de les religioses Carmelites de la Caritat.
I amb ells, varen ser igualment executats els senyors Enecon Girbau Valls, Rufí Romà Roca, Josep Vilaret Xarnach i Josep Vivas Borjas, ja esmentats.

[Prop de Llambilles, a finals de juliol, havia estat assassinat Mn. Narcís Aleñà. Mn. Lluis Font, el 21 d’agost, a Sant Martí de Llémena, i Mn. Francesc Font, prop de Sant Martí de Cantallops (Barcelona, bisbat de Vic) el 13 d’agost.

El nombre de clergues assassinats durant la guerra a l'arxiprestat de Sant Feliu de Guíxols va ser de catorze].

Així, doncs, el 31 d'octubre va ser un dels dies més tristos de tota la guerra de Sant Feliu, quan els elements polítics més moderats popularment elegits ja no presidien el Consell, i Campà estava malalt.
Després d'aquell dia fatal, a la ciutat no es produí cap més execució.
Com a mesura preventiva, com havia passat amb els morts, s’empresonà altres guixolencs.

Més presoners

Aquell mateix dia 31 varen ser empresonats, entre altres, a casa de la Marquesa:
Marià Viñas, Joan Casas Anguila, Victorià Brosa, Joan Casas Capell, Narcís Ruscalleda, Joan Auladell, Vicenç Gandol, Lluis Burgell, Moisès Oliveras, Antoni Serra Vicens, Rafael Vivas, Juli Blas, Ignasi Blas, Jaume Lladó, Joan Sabater, Josep Julià, Mn. Narcís Gispert, Antoni Rufí, Joan Bartra, Wenceslau Sánchez, Teresa Vidal Petit, Josep Auladell, Agustí Casas Viñas, Lluís Casas Viñas i Vda. Josep Batet...
Als tres darrers, als Viñas i a la vídua de Josep Batet, els sostragueren a més llurs béns.

Segons un dels detinguts: "A la presó no ens tractaven pas malament. Directament mai no ens van amenaçar. Ara, segons quins milicians hi havia de guàrdia, estàvem més o menys tranquils. (...) Vaig ser detingut des del 31 d'octubre fins al 15 de gener. Al meu pare el van deixar anar a finals de novembre. La família ens portava el menjar.(...) Allí, a la presó, algú llegia. Recordo que ens entreteníem fent figures de suro. En Ruscalleda, el farmacèutic, es feia portar llibres de medicina. En Casas Anguila es va molestar perquè en Gandol li va fer la caricatura de cap de carbassa".

I de testimonis com aquest, fets amb sentit d’humor i sense cap mena de por, n’hi ha d’altres.

Alguns d'ells es varen sotmetre a judici popular a Girona. Rafael Vivas, Joan Gispert i Pere Màrtir Estrada. La sort de tots ells va ser diferent. Els dos primers varen ser absolts. (Vivas es passà al costat de Franco i Gispert morí -sembla que assassinat- al front, a Vallecas (Madrid)). El tercer hagué d'estar-se a la presó, a la residència de les germanetes dels pobres de Girona.

Pel que fa als altres presos, mossèn Narcís Gispert escriví: “Un darrera l’altre els presos són alliberats, començant pels de més alta posició econòmica, fins que no quedem més que quatre desgraciats que no tenim amb què comprar el nostre alliberament; no sabent-ne què fer, determinen el nostre trasllat a la presó provincial de Girona”.


A manera de resum i conclusió

La primera pregunta que un historiador s'ha de plantejar és: quan va començar aquella repressió, la republicana? Només existeix una resposta segura, sempre després de la revolta dels militars dels dies 17-19 de juliol de 1936. Es tractava d'una persecució "només" religiosa? I quines varen ser-ne les causes? La resposta, encara que sigui extremadament complexa i delicada, cap investigador no la pot eludir quan pretén analitzar els fets repressius que s'esdevingueren durant la guerra civil.
Davant d'aquests fets tan terribles, no ens podem estar de preguntar-nos: per què ? I no podem acontentar-nos amb respostes massa fàcils.
Hem d’apuntar el context més llunyà -clericalisme / anticlericalisme- i el més proper d’aquella violència: la guerra i la repressió a banda i banda. Hom coneix el nom dels presumptes autors materials del assassinats esdevinguts a Sant Feliu de Guíxols, entre els que no hi havia cap membre del quadre dirigent. Se sap, però, qui eren els que formaven el Consell municipal el 31 d’octubre de 1936. Tots ells, residents a Sant Feliu, pertanyien bàsicament a una organització sindical. Eren tots homes d’escassa consciència cívica, els més incontrolats i marginats, producte de la situació revolucionària. Però no es pot concloure que aquella sagnant violència fos fruit només de l’espontaneïtat irracional d’uns individus que, pel seu risc i compte, van decidir de portar a terme els assassinats. Hi havia, per sobre i darrere d’ells, uns responsables de l’ordre públic i de la gestió municipal, encara que físicament no eren presents al lloc on es produïren aquells fets luctuosos, al cementiri.

Durant la repressió franquista tan sols un d’ells va ser afusellat acusat de participar-hi directament. Tots els altres guixolencs condemnats a mort i a penes de presó no tingueren res a veure amb aquells fets directament.
S’ha explicat breument com Francesc Isgleas, dirigent cenetista, i l’exalcalde Francesc Campà d’Esquerra Republicana, junt amb altres persones, varen fer tots els possibles per a salvar vides i béns, tal com ho testimonià el mateix mossèn Dalmau en el seu informe de 1939.
Les institucions republicanes, concretament la Generalitat, a pesar de quedar desbordada pels fets, va condemnar públicament aquella violència, els assassinats i les represàlies. I van fer tots els possibles per a salvaguardar vides.

En canvi, pel que fa a la repressió franquista ningú no va condemnar la seva violència, l’Església tampoc. La violència dels vencedors s’exercí de manera permanent i sistemàtica sobre tota la població i s’organitzava des del poder polític. I tenia un objectiu molt clar: suprimir de soca-rel qualsevol possibilitat d’alterar el nou sistema establert per la forma de les armes: el Nuevo Estado. Una violència que no s’explica –ni menys es justifica- per la que s’esdevingué al costat republicà.
El caràcter o la naturalesa de la violència de la repressió republicana i la franquista era totalment diferent, tant en les formes repressives com en els procediments i actituds davant la violència.

Fa més de trenta anys que estudio la repressió republicana i la franquista. Avui no solament es coneixen més les xifres de les víctimes, sinó que se saben millor les circumstàncies en què es varen produir, així com les seves causes i conseqüències.
Però cap d’aquests factors històrics no justifiquen el que s’esdevingué la matinada del dia 30 al 31 d’octubre de 1936. Tots, innocents afusellats i assassins, varen ser víctimes d’una guerra provocada.

D’un fet tan lamentable, els ideòlegs del franquisme i del postfranquisme n’han fet un argument llençadís per a justificar el que era i és injustificable.

1936. EL CONTEXT ECLESIÀSTIC GIRONÍ DE LA REPRESSIÓ REPUBLICANA (3)

Actualitat

Avui dissabte, 23 d’octubre, a molts llocs del país se celebren actes cívics a favor de la laïcitat de l’Estat. La nostra feble democràcia encara està molt lluny d’aconseguir la necessària independència de l’Estat respecte a una determinada confessió religiosa. Encara no s’han aconseguit les fites republicanes pel que fa a la qüestió religiosa. El concordat de 1953 i els acords amb la Santa Seu de 1979 pesen com una llosa sobre les arques comunes de l’aparell estatal, en plena crisi econòmica. Les institucions haurien d’impulsar la construcció dialogada d’un consens ciutadà i republicà en forma d’un Pacte Nacional per la Laïcitat. L’actual pluralitat religiosa mostra que és possible conviure amb valors comuns que estiguin per sobre de qualsevol límit i privilegi -de finançament, per exemple- de les diverses confessions religioses.
I dit això, tornem a la història de 1936.

En aquest escrit -i propers- no tractaré tant de fer una descripció de la violència i dels assassinats de religiosos –la matinada del 30 al 31 d’octubre en farà setanta-quatre anys- o de la destrucció del patrimoni eclesiàstic -ja ho vaig fer al llibre La Guerra Civil a Sant Feliu de Guíxols (1995)-, com d’aproximar-me més a trobar explicacions d’aquells fets; d’ajudar a entendre per què es produïren sense fer-ne judicis morals. Intento, doncs, fer una reflexió sobre les causes de la ira amb què una part de la societat guixolenca va castigar l’Església, entesa aquí només com una institució històrica sotmesa a totes les regles sociològiques -de funcionament, manteniment i perpetuació- i al mecanisme del poder eclesiàstic institucionalitzat i, per tant, objecte d’anàlisi històrica.

Alguns -pocs- preveres avançats, com el doctor Estela

Penso, per exemple, que és important evocar aquí el prevere Damià Estela i Molinet (Besalú 1904 – Girona 1979) que deixà un testimoni de primera mà de l’esclat de la Guerra Civil i de la persecució religiosa que desencadenà. Amagat a Besalú els primers mesos de 1936, mossèn Damià deixà escrites unes reflexions personals molt lúcides, que sempre he recordat en la meva ja llarga recerca i reflexió sobre la repressió republicana que s’esdevingué a Sant Feliu l’octubre de 1936.
El dia 10 d’agost, a la llibreta, hi va escriure:

“ Essent els humils els interessats a cercar canvis polítics i socials i els poderosos a conservar l’ordre existent, els qui per fer triomfar el laïcisme havien de seguir un camí de subversió se n’han emportat les masses, i nosaltres, que a cada trontoll de la vida col·lectiva sentíem un sobresalt de possible ruïna, ens hem quedat amb els poderosos, o sigui amb els menys. No és que han d’ésser menystinguts per ésser els menys sinó que em sap greu de no poder-me sentir acompanyat pels humils que, d’altra banda, són els predilectes de Jesús i també eren fins ara els més despresos en llur fe”.

El testimoni del doctor Estela mostra, doncs, una altra visió - evangèlica, oberta i coetània- dels fets que, aleshores, tenien lloc arreu del país. El vaig conèixer i tractar personalment uns anys, i ha deixat una petjada important en els meus sentiments.

Mossèn Camil Geis

Un altre testimoni que vull recordar en aquest escrit és el de mossèn Camil Geis Parragueras (Girona 1902 – Sabadell 1986), poeta i músic, que exercí d’organista a la parròquia de Sant Feliu de Guíxols els anys 1925 - 1927. L’any 1960 aquest notable prevere va escriure el que aquí reprodueixo traduït al català:
“Quantes vegades he recordat una frase en els dies de persecució religiosa que ens va tocar viure fa gairebé un lustre. Quantes vegades l’he portat a col·lació en prèdiques de recessos per a joves d’A C i en xerrades sobre temes religiosos!”

Quina era aquesta frase que l’havia impactat tant fins a recordar-la sobretot els dies de la repressió republicana? La trobem en el context d’una vetllada musical que tingué lloc a casa d’un patrici guixolenc, excel·lent pianista, propietari i industrial, exponent d’un catolicisme més progressista i del catalanisme conservador, Marià Vinyas. Entre els contertulians habituals hi havia el famós caputxí, el pare Anton-Maria de Barcelona (1889-1953). Es veu que, en un moment donat, el senyor Vinyas es vanava de ser un bon catòlic –ningú no en dubtava, de la seva sinceritat. Però el pare Anton, perspicaç i bon coneixedor del ser humà, “le interrumpió con su proverbial suavidad persuasiva, tuteándole, como tenía costumbre, subrayó su frase con una leve sonrisa:

“Bé bé, Mariano, si el carrilet no t’anés bé, també series tan catòlic?”.

La frase de mossèn Anton de Barcelona, que tant va impressionar tots els concurrents de la vetllada i, especialment, el nostre reconegut organista (Mn. Camil Geis), havia fet surar les contradiccions d’un catolicisme que no aportava gairebé res a la qüestió social, ni anunciava amb paraules i gestos significatius cap bona notícia als desheretats de la societat, els quals, d’altra banda, eren els privilegiats en el Regne de Déu.

Marià Vinyas -empresari, músic i catòlic catalanista- i el bisbe de Girona Vila Martínez

Marià Vinyas (1877-1958), a qui Gaziel va dedicar els seus Goigs de Sant Feliu de Guíxols i de qui Pla parlava sovint i bé, em serveix de fil conductor en aquest escrit per a emmarcar en el seu just context les opinions citades del doctor Estela i de mossèn Camil Geis.
Resulta que, pels volts dels mateixos anys, aquest ric guixolenc -president de la Companyia del tren i principal accionista, entre altres- i catòlic exemplar, Marià Vinyas, va ser recomanat pel canonge Cardó per a orientar el nou bisbe de Girona Vila Martínez -el canonge guixolenc Agustí Maymí feia d’enllaç- de la pastoral a seguir al bisbat. La situació de l’Església, en general, no era gens bona. Era una institució preocupada, com ara, per la pèrdua del seu poder temporal i dels seus privilegis. Més confiada en la tradició monàrquica que en els propis valors evangèlics. Els clergues, en general, tenien poca preparació teològica i moral -entesa, aquesta, molt parcialment- i dedicada plenament a lluitar contra els efectes nocius dels balls, de les platges, dels cinemes, de les modes, etc.
Els consells -conformes als principis polítics de la Lliga- del senyor Vinyas al bisbe van quedar en no-res, ja que el pontificat de Vila Martínez es mantingué en la línia integrista de sempre en manifestar, implícitament, que només la monarquia i la dictadura eren les formes d’Estat més adequades per a l’Església. Hi ha constància de diversos testimonis que el qualificaven d’anticatalà, de funcionari del règim de Primo de Rivera i d’estar al servei de les institucions més caduques.

La qüestió religiosa

La Constitució republicana de 1931 va complicar un xic més la situació de l’Església en qüestionar el seu finançament que anava a càrrec dels pressupostos de l’Estat amb el suport dels partits monàrquics i de dreta. La llibertat de cultes i de consciència, i la separació de l’Església de l’Estat, abocà l’Església gironina a la lluita partidista pel que fa a les eleccions del Parlament de Catalunya (1932). Els tradicionalistes s’atribuïren la representació dels catòlics - Coalició catòlica-, al marge de la Lliga Regionalista. A les esglésies es repartí propaganda electoral de la candidatura “catòlica” i hi hagué capellans i seminaristes vinculats als actes electorals a favor dels tradicionalistes.
És clar que també hi havia una minoria crítica i més progressista, com ara el canonge Morera i el doctor Estela.
Val a dir que el govern republicà que presidí Manuel Azaña va convertir la qüestió religiosa en un dels principals eixos del seu programa reformista. Les relacions d’una República laica amb l’Església catòlica no podien ser fàcils, entre altres coses perquè el Concordat de 1851 encara era vigent. Algunes mesures com l’expulsió d’Espanya del cardenal Segura, arran de la seva actitud clarament antirepublicana i algun avalot anticlerical, allunyaren una gran part dels catòlics que havien acatat la República, i l’abisme que separava les dretes de les esquerres es va fer més profund.

En les eleccions legislatives del febrer de 1936 el recolzament a les dretes -Front Català d’Ordre- per part del bisbe de Girona Josep Cartanyà i Inglès i de la Junta diocesana d’Acció Catòlica-, va ser claríssim. I com que els resultats varen ser favorables al Front d’Esquerres de Catalunya, la situació de l’Església de Girona es va veure en una situació difícil i compromesa.
En aquesta consulta electoral tampoc no hi faltà el testimoni d’algun eclesiàstic lúcid que comprenia el problema de la seva institució i la tragèdia que s’apropava. És el cas de Carles Cardó:
“Mentre no canviï totalment el criteri i l’actuació de les dretes espanyoles en el problema social, en el problema català i en la conducta moral privada, no hi haurà a Espanya cap esperança per a l’Església ni per a la Pàtria, i en caldrà refiar-nos que les esquerres, tenint en compte que la seva victòria no és ben bé seva, ans hi ha contribuït també molts electors catòlics (equivocadament, al nostre entendre), ens atorguin cert tracte de tolerància i de llibertat, si abans no ha vingut la revolució extremista a acabar amb elles i amb nosaltres”.

Conclusió

Aquesta tolerància que invocava Cardó i que en general imperà a Girona i a Catalunya, malauradament s’acabà quan l’aixecament militar del juliol de 1936 precipità la revolució social i la ira contra els responsables antidemocràtics, entre els que hi havia el sistema eclesiàstic.

ALS SETANTA ANYS DE L'AFUSELLAMENT DEL PRESIDENT COMPANYS

(Fot. El president Companys a S'Agaró)

Marc Carrillo deia que “la mort absoluta i definitiva, la més irreparable no és la biològica sinó aquella que dóna lloc a l’oblit”. Quan des de la dreta bufen fort els aires d’un neofranquisme, sortosament encara hi ha persones que dediquen tossudament la seva existència, precisament, a la lluita per la supervivència de la memòria i de la justícia de tots els republicans que varen ser objecte de la represàlia del “Nuevo Estado” franquista, i pel reconeixement de les víctimes d’aquell període. I que, a més, volen obtenir l’anul·lació de tots els consells de guerra.

Els consells de guerra

La historiografia del franquisme necessita d’estudis que aprofundeixin en la recerca dels mecanisme de repressió, el primer i més contundents de tots els quals va ser el dels consells de guerra. Cal avaluar com a molt negativa i condemnable l’actitud dels partits de la transició en amagar o destruir la documentació del règim feixista, quan és un deure de tota democràcia oberta -que vol créixer vers al seu ideal o utopia- posar al servei dels investigadors tots els documents de la dictadura del general Franco per a garantir el dret de les víctimes i el dret col·lectiu a la memòria històrica de la repressió. En definitiva, una necessitat per a restablir una democràcia -en procés de transformació constant- d’una societat que surt d’un llarg període dictatorial. Així ho han considerat els processos de transició de països com ara Sud-àfrica, Xile o Argentina.

Jo, des de la vellesa i la manca de mitjans, continuo treballant en la mateixa direcció pel que fa a Sant Feliu de Guíxols: la d’aconseguir la nul·litat general de tots els processos judicials i administratius de la repressió franquista. Encara cap govern democràtic no ha declarat il·legal el franquisme ni ha condemnat el seu genocidi. Així és que es pot dir que, per ara, malgrat tot, no s’ha aconseguit la normalitat democràtica i reconciliadora.
La necessitat de continuar invocant la memòria de la llibertat i valors democràtics ens obliga a reiterar allò que deia Luís Cernuda i que tan bé va recollir l’historiador de la Guerra Civil Ronald Fraser: Recuérdalo tú y recuérdalo a otros.

La necessitat de recuperar la memòria històrica

En l’aniversari de l’afusellament del president Companys, i de totes les víctimes del franquisme, ens convé recordar tots els republicans que, gràcies a la seva oposició durant la Dictadura de Franco, van fer possible la situació del relatiu benestar social que avui el “mercat” o el sistema financer del capitalisme han posat en crisi.
Si repassem breument la història més recent del país, ens adonarem que la violència de la dictadura del general Franco va ser essencial als seus objectius: anul·lar els avenços socials que havia comportat la reforma de la Segona República fins al 1933, que perjudicaven els interessos de la classe social privilegiada (terratinents, burgesos, militars, eclesiàstics, banquers, nobles i monàrquics, principalment).
Durant els primers anys de la postguerra, els vencedors varen donar tot l'honor a les víctimes de la repressió republicana: homenatges, misses, creus als cementiris, monuments als caídos por Dios y por España. Mentrestant, però, tots aquells altres republicans que s'havien significat per donar suport a la legalitat democràtica de la República es veien obligats a abandonar el seu país -l'exili, amb tot el que representa aquesta paraula-. Altres, que es quedaren confiats a la seva ciutat, varen ser empresonats, jutjats i condemnats per "rebel·lió militar", acusats de defensar la legalitat republicana precisament pels revoltats contra l’ordre constitucional, és a dir, pels que de debò n'eren, de rebels.
No cal dir que la víctima de la Dictadura va ser la major part de la societat catalana, ja que la por a la delació -que era afavorida-, a la denúncia i a la venjança va marcar la vida quotidiana de tots els ciutadans. La repressió i la manca de llibertats sindicals i polítiques afectaren especialment la classe social més popular i menys afavorida econòmicament. El temor va segregar una xarxa de silenci que atrapava tota la societat.
La vertadera història va ser amagada pel franquisme fins al punt de desvirtuar-ne el sentit i la responsabilitat als ulls mig tancats d'una majoria social que volia oblidar tots els desastres: els de la guerra i els de la postguerra.

Durant la transició democràtica

Durant la transició democràtica, en comptes de rehabilitar "els vençuts" silenciats durant el franquisme, es va imposar la desmemòria, i un pacte d'oblit va ignorar el dret a la justícia i al reconeixement públic de les víctimes de la Dictadura -i els seus familiars.
Ens consta que encara hi ha gent que pensen que no cal parlar-ne, d'aquest passat; perquè s'ha de mirar cap al futur, que és el que realment interessa. Però aquest futur no es pot bastir sobre el no res de la desmemòria col·lectiva d'uns esdeveniments que han estat tan crucials de la nostra història, i que hem d'assumir.

La repressió del franquisme no té justificació possible, ni tan sols el trist rerefons de la violència republicana contra els capellans i les esglésies que es dugué a terme durant els primers mesos de la guerra civil. Amb una diferència notable -des de l’òptica religiosa- que els uns no van ser executats en nom de Déu, i els altres, sí. En conseqüència, els primers poden ser canonitzats i els segons, no. I tanmateix, entre els milers d’afusellats pel franquisme hi havia molts innocents, víctimes de falses denúncies, quan el seu únic delicte era la seva fidelitat a la idea republicana, no necessàriament incompatible amb la fe en Déu.

És evident que la dreta encara no ha superat aquelles expressions tòpiques com que "en tota guerra civil es cometen excessos, en un costat i l’altre”. I allò altre de l’Aznar, que el franquisme fa un tuf de resclosit (naftalina).

Aquest és un discurs equívoc -i inequívocament feixista- que s’ha anat repetint perquè els vencedors de la rebel·lió militar del 39, els seus fills i néts -la majoria d’ells, ara "demòcrates" convençuts!- han continuat ocupant àmbits de poder polític, econòmic i mediàtic. No és gens estrany, doncs, que des dels seus llocs privilegiats hagin volgut mantenir el silenci institucional -quan no el menyspreu- sobre uns fets històrics, tants anys després d’haver aprovat una constitució democràtica.

Que es reivindiqui la memòria històrica és un signe de qualitat democràtica. És un valor democràtic i és, alhora, una manifestació de llibertat que, solament en aquests darrers anys, una part molt petita de la població víctima directa del franquisme ha gosat expressar en públic, comunicant les seves vivències i records a una joventut que s’interessa pel passat personal i col·lectiu dels qui patiren més directament les conseqüències de la repressió franquista.
Gràcies a ells, apareixen i -esperem-ho- continuaran apareixent interessants i rigorosos estudis sobre la repressió militar, civil i eclesiàstica que, durant dècades, va sotmetre la població civil d’aquest país.

Avui fer memòria i honorar Companys i tots aquells que lluitaren contra el mur opressiu i fosc del franquisme és un signe cívic, ple de vitalitat democràtica.

Agenda llatinoamericana i mundial 2011

Presentació de Pere Torras, a Salt el dia 25.09.10

1. Podríem dir que estem en una cultura de supermercat.
El mercat ens ofereix allò que necessitem; en canvi el supermercat ens ofereix allò que necessitem, però en 10 marques diferents; i cal escollir.
I per escollir, tots sabem la influència que hi té la publicitat, explícita o amagada.

2. Sembla que la Religió també ha pres forma de supermercat: Podem triar: Quin Déu? Quina Religió? Abans cadascú, si ho necessitava, podia disposar de la religió que tenia a l’abast, que, a més era considera la única vertadera. En canvi ara... podem triar.

3. Amb tot, no crec que sigui aquest el significat de les preguntes Quin Déu? Quina Religió?
L’Agenda no vol quedar-se en l’horitzó de les Religions sinó que vol fer-nos entrar en l’horitzó de l’alliberament. Ens ve de Llatinoamèrica. L’Amèrica Llatina ha esdevingut el continent on els diferents “pobles” més han pres consciència de la injustícia estructural en què viuen. Saben que són pobles rics, però amb una riquesa que ells han d’explotar en benefici d’uns pocs, mentre la majoria resten pobres i sotmesos. Des de fa uns anys, allà va néixer primer una pedagogia de l’alliberament (Paulo Freire); després, una teologia de l’alliberament. També s’està intentant, amb dificultats, una política de l’alliberament. Veurem què passa.

4. Per promoure l’alliberament, un dels camins que, en concret, ha escollit l’Amèrica Llatina és la conscienciació.
Prendre consciència de la pròpia situació; de les causes reals que la provoquen; de les legitimacions que ens donen i que ens donem; la influència de l’Educació, de la Religió...
Prendre consciència de fins a quin punt hem fet nostres els “valors” que ens oprimeixen. Adonar-se que, en part, la pobresa estructural ve generada també pels mateixos pobres.

5. Conscienciar-se significa descobrir la força de les paraules. Pensem amb paraules. Entenem la realitat i ens entenem nosaltres mateixos amb paraules. Però resulta que les paraules ens venen donades; sovint ens són imposades. No neixen de nosaltres mateixos sinó d’una cultura que se sobreposa a les nostres vides.
Déu, religió, autoritat, progrés, rendiment, riquesa, treball, creixement, destí, poble, ... són paraules importants el significat de les quals ens ve ensenyat des de fora de la pròpia experiència.

6. L’Agenda d’aquest any, igual que les anteriors, vol ser essencialment provocadora: vol provocar la presa de consciència del com i del perquè el nostre món funciona com funciona, i no d’una altra manera.
Les preguntes Quin Déu? Quina Religió? no es refereixen a escollir entre diferents ofertes sinó que pretenen fer-nos prendre consciència de què hi ha realment darrere aquestes paraules. No s’intenta fer teologia o parlar de Déu, sinó d’analitzar la càrrega alliberadora o alienadora que aquestes paraules “nostres” tenen en la societat.

7. Els Pobles són religiosos.
Això vol dir, per un cantó, que els valors i contravalors d’una societat es condensen en la seva religió. Una societat patriarcal es crearà una imatge d’un “Déu patriarcal”. Una societat guerrera imaginarà Déu com un “rei vencedor”.
Per un altre cantó, els valors i contravalors, un cop sublimats en forma de Religió, tendeixen a mantenir-se com a fidelitat a Déu.
En les societats religioses ─que són la majoria─ el conjunt de la vida i de les relacions humanes ve filtrat, acolorit, pel contingut, alliberador o alienant, que hi tenen aquestes paraules.

8. Direu: però nosaltres, aquí, estem en una societat laica.
És cert. Però també aquí aquestes preguntes ens afecten de ple. I això per diferents motius.

A) En primer lloc perquè la nostra laïcitat no neix del no-res. Venim d’una societat religiosa. I encara que la laïcitat va començar com a reacció a la Religió, ha mantingut “laicament” molts conceptes i valors del camp de la Religió.
Una anècdota: Una vegada vaig anar d’invitat a un casament civil. Va ser una còpia empobrida ( en aquest cas) de les celebracions religioses, només que, per comptes de la Bíblia, es va llegir la Constitució, i per comptes d’un mossèn hi havia u funcionari del Jutjat.

De fet, els “pares” de la laïcitat la van presentar com una manera de “salvar l’home”... com són les Religions. Segurament per això van entrar en competència amb els representants tradicionals de la Religió. Van ser temps d’enfrontaments i desqualificacions mútues i globals: creients contra ateus, i ateus contra creients. Però, en el fons del fons, era una lluita de poders; i els poders s’assemblen molt.

B) 100 anys després, les aigües han tornat a mare. Avui la Religió i la Laïcitat s’han civilitzat. Més encara: avui molts cristians creiem que la laïcitat s’adiu extraordinàriament bé amb el missatge de l’Evangeli. Amb tot, cal reconèixer que si amb aquella lluita es van superar algunes coses dolentes, també se’n van perdre algunes de bones i indispensables.
Per això avui ens trobem amb una situació que fa uns anys no podíem ni somniar: el retorn del sagrat. El retorn del sagrat precisament en la nostra societat laica. Per bé i per mal.
És convenient que, des de la laïcitat, repensem molts dels conceptes religiosos clàssics que d’una manera o altra continuen; i també al revés: repensar la laïcitat des de la religió.
Quin Déu? Quina Religió? I també Quina Laïcitat?

C. Per altre part, tant si ens considerem religiosos, antireligiosos, ateus o agnòstics, sempre hi ha en nosaltres un principi, una opció, un valor,... que regeix la nostra vida i la nostra relació amb els altres. És, en certa manera, el nostre “déu”. I no sempre en som conscients.
Doncs bé: en aquesta la nostra societat pretesament tan laica, les preguntes de l’Agenda poden ajudar-nos no solament a identificar els nostres “déus” reals sinó també, i sobretot, a descobrir si aquests “déus”, els que siguin, són alliberadors o alienadors.

9. La majoria d’articles de l’Agenda aborden sobretot la problemàtica religiosa clàssica, i encara d’una manera molt parcial, diríem que molt occidental. En canvi, la problemàtica que aquestes preguntes evoquen és avui i entre nosaltres molt més complexa. Per tant, l’Agensa resulta una eina limitada.
Amb tot, l’anàlisi que s’aplica a idea occidental de Déu, o de la Religió, pot aplicar-se també als altres “valors suprems” que ens hàgim donat.

10. Permeteu-me posar un exemple ben actual. Democràcia.
Abans, qui manava, d’una manera o altra ho feia en nom de Déu. Ara es fa en nom del Poble. Hem proclamat la democràcia com a primer valor per a la convivència.
Demo-cràcia = el poble mana. El poble és sobirà. Però,... quin poble?
El primer article de la constitució espanyola diu que “Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret,...”. D’on li ve que pugui fer això? I en tot cas, per què ho pot fer el poble espanyol i no el poble català, o basc o el poble kurd? Per què ho pot fer Andorra i no la Vall d’Aran? Per què es reconeix aquest dret als habitants de la petita illa de Malta i no als de Còrsega o de Creta?
I jo em pregunto: Quin “déu” amagat hi ha en el cervell, o en el cor, de tants “demòcrates convençuts” que els porta a decidir per endavant qui és “poble” i qui no?

He posat l’exemple de la democràcia, però podríem fixar-nos en qualsevol altre “valor” tingut per “primer valor”: com Alliberament; Progrés, Llei, Pau...

11. Aquest és el servei que ens vol fer l’Agenda. Els articles són molt variats: n’hi ha d’informatius; d’altres són “destructius”; també n’hi de “constructius”... Són els que són, i podrien ser uns altres. Globalment són un pas més en un camí que ja fa temps que va començar, i que sembla convenient continuar.
I acabo amb un advertiment: aquests escrits ens podrien fer mal si els llegim passivament, només per aprendre. No pretenen “ensenyar” sinó fer pensar. No donen respostes sinó que ens provoquen preguntes, perquè cadascú, a vegades sol, i a vegades comunitàriament, trobi i decideixi les respostes pertinents.

PROGRAMA DEL CURS 2010 - 2011

Parròquia de Vilartagues

(D’octubre a maig)

(Horari d’estiu: fins al 30 d’octubre. Horari d’hivern: del 31 d’octubre al 26 de marc)

MISSA de la comunitat: Diumenges i festes, a les 11h.

MISSA-forum: Dissabtes: -a les 20h >Horari d’estiu.
- a les 19’30 >Horari d’hivern.
Aquest any: El jove, el guru i l’ocell, de Josep F. Mària.

MISSA-forum: (Proposta) Dijous a les 19. Per a persones que tinguin dificultats per a la trobada del Cap de setmana. Mínim: quatre participants. Interessats, digueu-ho.

PREPARACIÓ DE LA MISSA. Dimecres, a les 18h.

COMUNIÓ. Curs d’introducció (Programa a part). Inscripcions: octubre i novembre en hores de despatx.

JUSTÍCIA I PAU. Grup de reflexió i acció social.

GRUP AMISTAT. Relació amb grups i persones de fora de la parròquia.

GRUP NATURA.

ELS ENCANTATS. Grup de teatre. Representacions ocasionals.

COLLA ROMANÍ. Grup de cant. Assaig: dimarts de 19’30 a 20:30h.

TARDA dels diumenges (1er 2on i 3er de mes):Reportatges, cinema o xerrades.
Horari d’hivern: a les 17h. Horari d’estiu: a les 18h.

CALENDARI
26 setembre. 29ª Ruta de l’Aigua. (grup natura).
7 novembre. 26ª Caminada de la Pau, a Solius. (justícia i pau)
21 Novembre. Xerrada-audició de la passió segons st. mateu, de J.S. Bach, pel mestre de música: Rafael Esteve. Acte subvencionat. Places limitades. (Interessats, comuniqueu-ho)
12 desembre. Pessebre a la Creu d’en Barraquer.
9 gener. Festival de cançons nadalenques i de pau.
17 d’abril.- El Ram. A les 11, Missa de Comunió. Tarda a les 6: Representació de la Passió

ESPAIS DE DIÀLEG.

Reflexions sobre el POEMA DE NADAL, de Josep Mª de Sagarra. 1er. i 3er. dimarts de mes, a les 6’30 del vespre. Moderador: Enric Castelló.

EL CRIST INTERIOR, de Xavier Melloni 2on. i 4rt. dilluns de mes, a les 18h. Moderador: Àngel Jiménez.

QUIN DÉU? QUINA RELIGIÓ? (Agenda Llatinoamericana).2on. i 4rt. dimarts de mes a les 6 del vespre. Moderador: Josep Mª. Bisbe.

FORMES DE CONEIXEMENT: Ciència i Religió.1er. i 3er. dilluns, a les 18.Moderador: Lluís Quingles.

Apunteu-vos a la parròquia o telefoneu. (972.32.12.15)
Si un grup són menys de 4 inscrits, no es farà.
Un cop constituït, cada grup s’organitza com vol.

Despatx parroquial:
Dijous de 20 a 21h (De setembre a juny).
Juliol i agost:, només a hores convingudes.
C/ Lleida, 84. Telf. 972.32.12.15
Web: http://vilartaguesparroquia.org

1936. SANT FELIU DE GUÍXOLS DURANT EL PRIMER SEMESTRE (2)

Justificació

Quan era jovenet, en cercles clericals i de gent benestant de Girona, sentia repetidament una sola versió de la causa de la Guerra Civil: el mal funcionament i els excessos comesos durant la II República.
El meu pare que fins al 1936 havia viscut a Grenoble (França), en arribar a Girona per casar-se amb la meva mare, es va trobar amb l’esclat de la revolta de la dreta. Durant els primers mesos del conflicte va veure -quan anava a treballar- com uns milicians feien entrar un capellà dins d’un cotxe al carrer de la Força, que després van trobar mort en una cuneta. Va patir els bombardeigs feixistes sobre Girona i va suportar el dolor produït per la mort d’una filla seva, nadó encara, a causa dels atacs aeris. Va ser obligat, amb 38 anys, a anar al front, a la batalla de l’Ebre, on va ser presoner. I restà uns mesos al camp de concentració de presoners a Camposancos - La Guardia (Pontevedra).
El 4 de febrer, a Girona, les forces d’ocupació de la IV Divisió de Navarra establiren el pànic i la incertesa a tota la població. Els soldats italians i els regulars del Marroc apuntaven amb les baionetes les dones i criatures que estaven soles i indefenses. Només el plor d’un nadó, de la meva germana, els evità de ser traspassades per ser dones dels “rojillos”.
La versió que el meu pare –una obrer senzill que mai s’ havia significat políticament- feia de la Guerra Civil, en veu molt baixa, no coincidia gens amb la versió oficial que circulava, dominant, en cercles propers a la meva educació.
Més tard vaig decidir de llegir i investigar, pel meu compte, el tema que em semblava tan important, que havia traumatitzat tanta gent i tothom en parlava. Uns, amb molta por; i altres, fent homenatges i celebrant festes en honor de los “Caídos, por Dios y por España”. El cinema, la literatura, les escoles i les trones de les esglésies denunciaren anys i anys que la causa i responsabilitat de tots els mals de la guerra havia estat la república. Es pretenia justificar el que era injustificable, “a cops de dieciochos de julio”.
Van ser molts anys de donar una sola versió de la guerra, la dels vencedors, la dels qui l’havien provocada.
La versió del meu pare restà molts anys en silenci. Fins a la dècada dels anys setanta, els historiadors no varen començar a investigar sobre la documentació, des d’un punt de vista més allunyat i desapassionat, la Guerra Civil, i demostraren que la seva realitat era molt més complexa.

La importància de conèixer bé la història de la Guerra Civil

Avui es torna a sentir aquella vella llegenda que semblava ja superada per tots els estudis rigorosament històrics. Ara que el postfranquisme dretà ha perdut el pudor, ha llençat els seus especialistes, tertulians o periodistes “experts en tot”, a crear de nou una opinió partidista: els excessos de la República, a condemnar la violència “d’un costat i de l’altre”, s’ha de tornar a parlar de la repressió republicana i recomptar una vegada més el nombre dels “caiguts” per Déu i per Espanya, i a beatificar-los si cal. S’editen llibres de ficció que es venen com a històrics, amb l’objectiu de desacreditar els obrers que lluitaven per una revolució social justa, en definitiva per una democràcia més real.
Per això, penso que hem de fer crítica raonable i serena del passat. El perill, el veritable enemic, és l’oblit, la deixadesa i la ignorància.
Trobo esgarrifós que els sociòlegs assegurin que de la Guerra Civil, en saben més els alumnes francesos, que no pas els alumnes dels país en què va ocórrer. És una pena. S’haurien de fer més “Tallers d’història”, pel·lícules, novel·les, etc, que tractessin el tema. Perquè, com deia Vicens Vives, “hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem [...] Cal penetrar a fons en el cor del nostre ésser col·lectiu”.

Quan es parla d’aquest tema, sempre em vénen al cap unes paraules d’en Modest Prats –gran i estimat intel·lectual gironí- que es preguntava “Per què la història és tan perillosa? Si no ho fos –es deia- els qui dominen la situació no tindrien tant d’interès a manipular-la, a tergiversar-la, i, fins a esborrar-la de la memòria popular, tal com tenim l’ocasió de comprovar cada dos per tres [...]. D’on li ve, doncs, a la història aquesta força que, de tant perillosa, els poderosos miren de controlar?”

Sant Feliu, de gener al juliol de 1936

Durant el primer semestre de 1936, la ciutat de Sant Feliu es trobava dins l’anomenat –encara que relatiu- “oasi” català. La ciutat anava recuperant la tranquil·litat i el pols democràtic de l’època anterior, de 1931 a 1934.
Com saben els lectors, la República va fer possible la instauració de l’autogovern català, i va permetre una important tasca de construcció del país. Catalunya, amb molt pocs anys, es va situar a l’avantguarda de l’educació.
També es veritat, però, que el reformisme republicà no podia satisfer els sectors més exigents del moviment obrer.
Malgrat la tensió sindical que pretenia un socialisme transformador, igualitari, democràtic i plural, el país vivia en una certa normalitat que, després de la victòria del Front d’Esquerres al febrer de 1936, tornava a tenir autogovern i les seves institucions –inclosos els ajuntament- plenament restituïdes.

Un cop fet recompte dels seus habitants, el padró de sant Feliu donà el resultat de 9.147 ciutadanes i ciutadans que feien una vida força habitual, alterada per dos problemes seriosos: l’atur forçós i el parèntesi polític -imposat arran dels fets d’octubre de 1934.

Vida cultural

Els intel·lectuals i artistes catalans que passaven uns dies a Sant Feliu -Pompeu Crehuet, Carles Soldevila o el jove pintor Josep Amat- podien disfrutar del cine sonor al Novetats, al Catalunya i al Llevantí; i també del bon teatre, a càrrec de companyies forasteres o locals: Agrupació Romea i Foc Nou. Les orquestrines Dazzling-Jazz, Modern Jazz o Catalònia Jazz amenitzaven tots els balls de les festes populars que no cessaven. La més celebrada era encara la de Carnaval, amb concurs de disfresses -el 1936 no es va fer la rua-, el ball de la pinyata, l'aplec de Sant Baldiri, caramelles per Pasqua i l’anada a la Vall d'Aro per Pasqüetes. A S’Agaró, s’hi celebraven les festes i els esports més elegants.

La nova pedagogia

L'impuls pedagògic i cultural que la proclamació de la República havia iniciat continuava. L'Institut, creat el 1933, va ser reconegut com a "Nacional" el 1936, amb plenes atribucions. Ja hi funcionava el nou servei de guarderia municipal que s'havia inaugurat el 1933. Hi havia una escola municipal d'idiomes, la de belles arts i la d'Art i Oficis Remus-Rufí, amb Benet Albertí de professor, que a final del curs -el juny del 36- van poder fer les exposicions de costum.
Pel que fa a l'ensenyament privat, continuaven les escoles confessionals -amb el nom titular canviat; el col·legi Vidal i l'Escola Horaciana -laica- dirigida pel professor Galo Mallol i Bosch. El Patronat d'Obreres de mossèn Sants Boada comptava amb dues-centes associades. I és obligat d’esmentar aquí l'experiència pedagògica de Narcís Masó i Valentí feta a l'Escola de S'Agaró el curs 1935-36. Era un intent de portar a la pràctica de la forma més perfecta l'Escola Nova que, en règim d'internat i amb els millors professors, l’obligava a ser elitista. L’educació religiosa era bàsica. Així ho publicitava el seu programa pedagògic: “La religió és el factor més essencial per al desenvolupament moral [...] i tota la vida escolar tendeix a fer que els alumnes surtin de l’escola amb conviccions fermes, una vida interior personal i un ideal cristià”.
Tant els professors de l'Escola de S'Agaró com els de l'Institut i el metge catòlic del poble, Josep M. Rubió, donaven conferències obertes a tota la població.

Les publicacions ganxones

El setmanari decididament catòlic i de tendència política orientada cap a la Lliga Regionalista, La Costa Brava, es va anar publicant amb tota llibertat fins a la mateixa vigília del cop d’Estat. L’ideari de la revista el marcava mossèn Lambert Font, sense amagar ni dissimular la seva disconformitat amb el procés de laïcització que s’imposava a les escoles confessionals, que esdevingueren “mútues” escolars.
En canvi els setmanaris d’esquerra – El Programa o Acción Social Obrera- no resistiren les dificultats de la crisi econòmica, i deixaren de publicar-se a partir de 1932.
El mes de maig de 1936, a la Revista de S'Agaró, Josep Pla escrivia:
"el confort perfecte de S'Agaró, la intel·ligència madura que ha dibuixat sobre l'horitzó de la mar, sobre les ondulacions suaus de la terra, les famoses i tranquil·les horitzontals de S'Agaró, permeten avui, sense un risc major, aventurar-se en el laberint de les coses directes i immediates de la Costa Brava -cuina popular, caràcter de la gent, paisatges a fora mà- i en el desordre mahometà, de vegades sibarític de la costa de l'Empordà".

D'una forma més prosaica i propera, el periodista francès Jean Perrigualt, redactor de Le Matin, en la seva visita a Sant Feliu de Guíxols pocs dies abans de la revolta militar, assegurava que havia arribat a un país d'insomni per a aquells que buscaven el descans en la bellesa:
"Ací la natura ha estat vertaderament pròdiga; ha donat, sobre les seves rudes costes, aquesta grandiositat selvàtica. Teniu platges agradables i fàcils. En quant als vostres conciutadans, la manera d'acollir el visitant, la cordialitat i la senzillesa catalanes, hi retrobo les qualitats de valentia marítima. He de dir-vos també que la indústria hotelera mereix els meus millors compliments. A l'hotel les Noies, on resideixo, disposo d'unes habitacions molt confortables i d'una taula digna de tots els meus elogis i per cert a uns preus que, desgraciadament, a França desconeixem".

Els dos periodistes, el català i el francès, feien els seus elogis de la ciutat i de l'entorn mesos després de les eleccions del 16 febrer que havien donat el triomf - per molt, a Sant Feliu- de l'Esquerra. I ni un ni l'altre, eren gens sospitosos de simpatitzar amb el Front Popular. Com tampoc no ho eren els setmanaris que es feien ressò de les seves opinions: la Revista de S'Agaró i La Costa Brava, ambdós molt lligats a les idees més conservadores del moment.

En resum

Així doncs, durant els primers mesos de 1936 la ciutat de Sant Feliu es trobava inclosa dins l'anomenat -relativament- “oasi català"; una treva que caldria matisar acuradament. A Sant Feliu, almenys, no es donava ni l’agitació popular que sacsejava altres indrets del país, ni es respirava l’ambient sinistre d’altres llocs d’Espanya. Els reportatges del periodista anglès Langdon-Davies eren prou clars per a poder adonar-se’n, de les dificultats que alteraven la vida social i política d’Espanya republicana durant el període que va de febrer a juliol de 1936.

Tanmateix, més enllà de Sant Feliu, l'activitat desestabilitzadora de la dreta degenerava cap a una situació del país encara més alarmant. I, potser, alguns dels hostatjats a l'Hostal de la Gavina de S'Agaró, durant la primavera de 36, no eren aliens a la moguda reaccionària que es preparava contra el govern democràtic del Front Popular.

A part de les causes estructurals de la Guerra Civil que venien de molt lluny, penso que val la pena insistir una vegada més que la conspiració de la dreta -Església inclosa- contra l’Estat democràtic es començà a preparar l’endemà mateix de ser proclamada la República, el 1931. Maquinació que, és clar, s’intensificà a partir de les eleccions del 16 de febrer de 1936, amb la participació activa del propi Franco.
Malauradament, la violència tenia un paper bàsic en la vida social, i no únicament al nostre país. “La Segona República era un règim democràtic i legítim, en els anys d’ascens del feixisme a Europa, quan molts, tant a la dreta com a l’esquerra, propugnaven i practicaven la violència.
Però sense la insurrecció militar de juliol de 1936 no hi hauria hagut ni guerra civil ni l’explosió de violència que significà un salt qualitatiu i quantitatiu no comparable als desordres anteriors” (“Violència, repressió i justícia a Catalunya (1936-1975), dins L’Avenç, 327, setembre de 2007).

(Continuarà)