BON NADAL 2009

Pàgina d’un cantoral –missal de cor- del monestir de Sant Feliu de Guíxols de començament del s. XVI, exposat al Museu Parroquial l’any 1931-36.

Aquesta imatge pertany a la primera pàgina de la missa cantada del dia de Nadal.

(Tret de la revista La Costa Brava. Festa Major, 1934).

Text:

“Exulta filia Sion, lauda filia Jerusalem: ecce Rex tu[us venit, sanctus, et Salvator] mundi”.

(Alegra’t, ciutat de Sió. Aclama, Jerusalem.
El teu rei fa la seva entrada.
És bo i salvador del món).

[In die natalis domini ad missam miorem officium].

“[Puer natus] est nobis...” ( Introit de la missa –de dia- del dia de Nadal).

Puer natus est nobis,
et filius datus est nobis
cuius imperium super humerum eius
Et vocabitur nomen eius:
Magni consilii Angelus”

(Ens ha nascut un noi,
ens ha esta donat un fill
que porta a l’espatlla la insígnia de príncep.
Déu li ha posat aquest nom:
Missatger-del-designi-de-Déu).

NADAL

Ben humilment, prop Teu, direm totes
les coses,
i la llum dels Teus ulls serà damunt els
mots
un clar segell de pau.
Tu parlaràs amb les nostres paraules
i ens tornaràs els mots florits de
benaurances.

(Jordi Sarsanedas)

150 anys del naixement del doctor Zamenhof, autor de l'esperanto

100 anys de la primera associació esperantista de Sant Feliu.

(La postal que encapçala aquest breu recordatori es va fer a Sant Feliu el mes de juny de l’any 1914, amb motiu de la celebració del Congrés de la Kataluna Esperantista Federacio).

Tots els guixolencs sabem que tenim un carrer que porta el nom del doctor Zamenhof, Llàtzer Lluís, que va néixer el dia 15 de desembre de 1859. Avui fa 150 anys.

El mes de gener de 1898, Francesc Pi i Margall publicà el primer article de propaganda esperantista a El Nuevo Régimen de Madrid.

El nom del carrer es va posar l’any 1914 en ocasió d’una petició de la Comissió del V Congrés de la Federació Catalana d’Esperanto que s’havia de celebrar a la ciutat aquell any.

Dos anys abans, el mes d’agost de 1912, ja s’havia celebrat a Sant Feliu la III Assemblea de la Lliga Esperantista de Girona d’Esperanto.

Per paradoxal que pugui semblar, en l’estima i coneixement de l’esperanto, van coincidir els anarquistes guixolencs i alguns eclesiàstics. Uns i altres creien en la germanor universal.

El 1905 al local del Centro Instructivo Obrero dos esperantistes reconeguts pronunciaren una conferència sobre la necessitat d’una llengua universal, que facilités l’entesa i germanor de tots els homes.

I, al mateix temps, un dels primers professor de l’esperanto a casa nostra va ser mossèn Francesc Viver i Puig (1876-1955) qui, amb altres ganxons, va fundar el grup esperantista Esperanta Lernejo (Escola d’esperanto) l’any 1909. Fa cent anys!

L’any següent, el 1910, es va fundar un altre grup esperantista Frateco (Fraternitat), una escissió del primer.

El mes de juny de 1914 a Sant Feliu se celebrà el V Congrés de KEF i els IV Jocs Florals Internacionals. Joan Amades hi retirà la seva proposta davant els avenços presentats per Pujulà i Vallès per establir la Confederació Ibèrica.

Avui, que jo conegui, a Sant Feliu només ens queda un savi com els que hi havia en aquells temps de tanta inquietud cultural, que saben de cine, de teatre, de literatura, de pintura, de música,.... i esperanto: en Toni Ferrer.

-------------------------------------------------

Per saber-ne més, us recomano que llegiu els treballs de l’Agustí Roldós “Primer centenari de l’esperanto a Sant Feliu de Guíxols”, a Estudis del Baix Empordà, núm. 25. I el de Gerard Bussot, quan parla del carrer Doctor Zamenhof en el seu llibre Carrers, cases i arquitectes.

L'"heroïcitat" dels guixolencs en la Guerra del Francès (juny-desembre 1808)

En la celebració del bicentenari de la guerra del Francès, voldríem exposar molt breument la modesta aportació econòmica que, a causa del conflicte bèl·lic, va fer una vila de sis mil habitants, considerada port de la ciutat de Girona. Potser aquest va ser el punt d’heroïcitat, un pèl prosaica, de la població ganxona durant els primers sis mesos de guerra: el d’ intentar, simplement, subsistir.
Carles Rahola opinava que, llevat de la gesta heroica del capità Narcís Massanas (1786-1811), la vila de la costa no havia deixat escrites gaires pàgines d’aquella guerra. Suposem que l’escriptor gironí es referia a fets de guerra memorables.
Per la seva banda, l’editor Joaquim Pla i Dalmau, fent-se ressò del que havia publicat el seu pare i altres historiadors, va destacar el paper importantíssim dels vaixells armats en cors de la vila de Sant Feliu i dels seus mariners artillers en els setges de Girona. Segons ell, el port va ser la base de l’aprovisionament que, per la vall d’Aro i les Gavarres, entrava a la ciutat assetjada. En aquest sentit Pla i Dalmau ens animà a aprofundir la participació ganxona en la guerra a partir sobretot de la documentació original i inèdita dels arxius.
Fent cas del seu entusiasme i encoratjament, vam començar a buidar els papers de l’arxiu municipal de Sant Feliu de Guíxols que contenen informació de la guerra del Francès. Ens va sorprendre gratament observar que el fons documental de l’època era molt extens. I si aquesta informació es completava amb la que podríem trobar en altres arxius, aleshores l’hipotètic volum de recerca seria força gran.

Agitació social
Quan rellegim alguns papers inèdits de l’arxiu, ens sobta de seguida que el seu contingut, en la majoria dels casos, reflecteixi una vida col·lectiva feta d’antigues fòbies i de frenètiques i incessants picabaralles entre diverses faccions populars i en contra, sovint, de les classes dirigents, representades aleshores per la Junta auxiliar i pel monestir benedictí. I, com sempre, en el fons d’aquella tensa agitació i desavinença constant, hi trobem la desigualtat social i la pressió d’uns i altres per aconseguir diners dels veïns.
Els documents estudiats, més que fer-se ressò de grans gestes i de cops d’audàcia contra els francesos, assenyalen les preocupacions normals de la gent, plenes d’interessos immediats, materials, i que apunten vers la víctima principal de la guerra: la població civil.
Encara no havia acabat una guerra contra els francesos -la Gran, 1793-1795- que ja en començava una altra. Aquests enrenous incidiren seriosament en la vida i la feina habitual de la gent i en els seus estalvis. I, a més, els obligava a posar-hi homes, provisions i armament. És a dir, diners. I com que de les arques estatals no n’arribaven, i els de la casa de la Vila s’esgotaren molt de pressa, la pressió sobre la ciutadania va ser contínua perquè contribuís amb metàl·lic, amb espècie i amb treball -fabricant municions, per exemple-. Alguns veïns, immersos en una situació asfixiant, no tenien el mínim necessari per a mantenir les seves famílies.
Heus ací, doncs, de quina heroïcitat estem parlant. La d’uns homes i unes dones que, per damunt de tot, volien sobreviure i defensar allò que ho feia possible: les seves cases i els seus béns, el seu poble, que era de fet, la seva pàtria.

Conflictes entre la Junta i el Monestir
El poble de Sant Feliu es trobava dividit en dos bàndols. Els partidaris dels religiosos, del Monestir, i els partidaris dels liberals que dominaven el Consell municipal i la Junta auxiliar. La divisió venia de lluny. Era la crisi del vell sistema, de l’antic Règim. Els monjos no s’estaven de res per a intentar aturar l’assimilació popular de les idees revolucionàries que venien de França a través d’uns grans viatgers, els comerciants del suro. Una ideologia de canvi que sacsejava les bases religioses del sistema i qüestionava tots els privilegis econòmics i socials de què gaudia l’abadia des de temps immemorials. Contra el sector més liberal de la població, el Monestir va utilitzar el tribunal de la Santa Inquisició i totes les seves influències davant d’institucions estatals, com el Consell de Castella. Però tot era en va; una lluita impossible contra una mentalitat de progrés que havia calat lentament en l’imaginari col·lectiu d’una majoria de guixolencs.
Ni l’enemic comú -el francès- no aconseguí de conciliar els interessos d’uns i altres. Ans tot al contrari. Així ho reconegué literalment un dels protagonistes, l’abat Gaietà Riera, en el seu manuscrit que es guarda a l’arxiu de l’Abadia de Montserrat:
”Una época tan fatal, en que todos indistintamente nos veíamos amenazados en nuestros bienes y personas, parece que ofrecía la ocasión más oportuna para sofocar enteramente, o a lo menos suspender la memoria de todas las antiguas desavenencias entre la Villa y el Monasterio para dirigir todas nuestras operaciones con mayor unión y acierto contra un enemigo que debía ser objeto único de nuestra miras [...]. Pero en este Pueblo sucede todo lo contrario. Aquí se observa una Junta que más parece formada para combatir al Monasterio que al enemigo”.
L’abat tenia raó. L’agitació social no solament continuà molt tibant, sinó que a partir del mes de juny de 1808 empitjorà notòriament.
Els motius de la discòrdia dels primers mesos de guerra entre la Junta i el Monestir varen ser, una vegada més, els diners. Els membres de la Junta de Sant Feliu varen aprofitar l’avinentesa que els oferí l’abandó de la vila per part de l’abat Gaietà Riera i del pare Definidor Bonaventura Sans, del dia 20 al 23 de juny, quan els francesos s’acostaren a Girona i, per mar, a Sant Feliu. Com se sap, no es va tractar d’un primer setge de Girona sinó tan sols d’un tempteig de les tropes franceses per a provar la capacitat de resistència de la ciutat. Havent-la verificat, ràpidament es retiraren a Barcelona. Però la por, certament, va ser generalitzada. I els dos monjos esmentats se n’anaren a la granja de les Aroles, a la vall d’Aro, on pernoctaren. L’endemà es dirigiren a la propera platja de la cala Pedrosa, a la banda de la riera del Segueró de Sant Pol, on els esperava un llagut, que els traslladà a Begur.
Els vocals liberals de la Junta varen considerar que la fuga havia constituït un acte molt greu, d’insensata traïció, perquè se suposava que havien fugit perquè els dos religiosos disposaven de notícies confidencials que desconeixia la resta de veïns, i que no havien avisat a ningú.
L’abat Riera -vocal nat de la Junta en qualitat de rector de la parròquia- es va justificar dient que no solament s’havien amagat ells, sinó que ho havia fet tot el poble de Sant Feliu que es refugià al massís proper de l’Ardenya.
Com a sanció, la Junta va decidir fer-los pagar 1.000 lliures barceloneses. Els monjos no acceptaren aquella imposició vergonyosa. Després de tèrboles desqualificacions mútues, per mediació de la Junta Superior de Girona que intentava quedar bé amb les dues institucions ganxones, el Monestir s’avingué a pagar, a terminis, uns vint mil rals billó anuals.
Una altra causa d’enfrontament, entre el Monestir i la Junta guixolenca, va ser l’allotjament dels presoners francesos. La Junta va decidir que s’havien d’estar al convent, i els monjos s’hi oposaren frontalment. Una vegada més havia d’intervenir la Junta de Girona que intentava quedar bé amb la Junta ganxona pels favors que en rebia constantment. La nova disputa, com totes, va ser aspre, ja que als italians de l’exèrcit francès detinguts pel corsari guixolenc ningú -cap vila- no els volia, pel risc i pels costos que suposava.

Moltes despeses i poques possibilitats d’ingressos
Com totes les guerres, la del Francès generava un dispendi que requeia sobre una població que difícilment el podia assumir, malgrat les promeses que “algun dia” se’ls hi retornaria d’una forma o l’altra. El 1836 encara hi havia comerciants -Joan Vilaret i Patxot, entre altres- que reclamaven a l’Estat el pagament dels deutes contrets per proveïments de la guerra. S’havia de preparar homes -un mínim d’instrucció- per a la defensa del poble, per si de cas. Calia tenir a punt l’hospital, amb personal i medicaments. S’havien de carregar de queviures i municions els combois, que uns traginers traçuts conduirien cap a Girona pel camí carreter de la vall d’Aro, Panedes i per Cassà de la Selva, enfilant els viaranys de les Gavarres. També s’hi havia d’enviar homes armats i mariners experts en artilleria. S’havia de socórrer Girona, però també -més tard- Roses i Hostalric. Els voluntaris que formaven les columnes del sometent o que salpaven en els vaixells armats en cors havien de menjar i cobrar un jornal.
Com tothom sap, l’exèrcit regular tenia molt poc atractiu perquè els joves voluntàriament s’hi enrolessin. Preferien apuntar-se a les columnes del sometent que esporàdicament es formaven. Això sempre els permetria una major llibertat i mobilitat. Si el pa diari o la paga no arribaven, immediatament es podien desfer les partides de guerrillers que se’n tornaven a casa, prop dels seus, a treballar la vinya o el saió.
Els papers d’arxiu consultats insisteixen una i altra vegada que els minsos cabals públics del municipi no podien cobrir tota aquella obligació diària de manteniment, quan la inexistent hisenda estatal o provincial no proporcionava cap mena d’ajuda.
Què més podia fer la Junta per a recaptar diners? Julià de Bolíbar, lloctinent d’Álvarez de Castro, apel·lava a la generositat general dels veïns amb possibilitats econòmiques i als sacrificis que exigien l’amor a la religió, al rei i a la Pàtria. I si aquell voluntarisme fallava -que va fallar, és clar-, s’hauria de recórrer a un repartiment forçós entre tota la població. Deia:
“Y cuando estos médios [gratuitamente y sin mas recompensa que el honór] no puedan subvenirse á la manutención de nuestros esforzados hermanos, que arrostran todos los peligros por el bien comun, se hará un reparto forzoso, equitativo y prudente entre los mismos hacendados y pudientes, siempre con la indispensable formalidad de cuenta y razon.”
Efectivament, el 29 de juliol de 1808 la Junta va acordar de fer un repartiment entre els “pudientes”, i s’elegiren uns comissionats que el calculessin. Es tractava d’aplegar 2.000 lliures, en forma d’ avançament d’un impost general que s’hauria de fer més endavant.
Com era fàcil de preveure, els veïns rics, anomenats pudientes, es negaren a pagar. De tal manera que el repartiment o contribució s’hagué d’estendre a tothom, per esdevenir-ne general. L’esvalot -un més- per l’impost extraordinari va ser gros. El dia 20 d’agost el repartiment, sobre el paper, ja era fet. Les injustícies eren flagrants entre el que havien de pagar els més rics i els més miserables. Alguns vocals de la Junta manifestaren el seu desacord a la manera en què se n’havia fet la distribució. Ningú no volia assumir la responsabilitat de portar a terme un cobrament tan impopular. Les amenaces de recàrrecs, de multes, de denúncies a Girona i de soldats a les portes dels que es negaven a pagar no aconseguiren fer efectiva la imposició. Tot just a finals de desembre de 1808 alguns veïns començaren a pagar la seva quota.

L’acció corsària, la més productiva
L’endarreriment del diner aconseguit del monestir, i el de la taxa general que molt a poc a poc s’anava cobrant es veié compensat amb la contribució de l’activitat dels vaixells mariners armats en corsari pel comerç guixolenc, amb el corresponent permís o patent de Girona i sota la reglamentació establerta. Era un vell recurs, utilitzat ja contra els anglesos de Menorca, que podria aportar guanys als mateixos patrons i mariners i a les Juntes de Girona i de Sant Feliu. Els francesos havien perdut el seu potencial naval i, el 1808, la marina britànica protegia els vaixells corsaris del litoral gironí que feien un doble servei. Per una banda, controlaven estratègicament la navegació del litoral i interceptaven els vaixells de l’enemic i tots els del país, sospitosos d’estar-ne al seu servei. I alhora bloquejaven el pas de les tropes franceses que anaven i venien pel camí ral del litoral del Maresme. Els vaixells capturats, el seu carregament, les armes, etc, serien públicament subhastades per a obtenir-ne diners.
Per ser breus direm només que, en set mesos -de juny a desembre de 1808-, els patrons o capitans guixolencs Jeroni Basart, Bartomeu Bosch, Rafael Surís, Pere Plaja i Pere Bernich, entre altres, capturaren uns catorze vaixells. D’aquests, tres eren de l’exèrcit, i portaven correspondència i eren comandats per quatre oficials i una quarantena de mariners, que quedaren presoners.
La majoria dels llaguts agafats anaven carregats de blat -més de 2.000 quarteres-, sacs de farina, arròs, sucre, cansalada, formatge, galetes, etc. Hi havia a més barres del plom, fusta de campetx, vidre, canons, fusells, sables i pistoles.
Un cop subhastats els vaixells, se n’obtingueren 38.477 lliures, 5 sous i 9 diners. D’aquest total, se’n lliurà una tercera part en líquid a la Junta de Girona. D’altra banda, Girona, Sant Feliu -especialment l’hospital- se’n beneficiaren d’una bona part del carregament de blat i farina, oli, arròs -fins i tot de porcs subhastats- dels vaixells detinguts pel corsari guixolenc.
La Junta superior de Girona, segons els documents que es guarden al seu arxiu municipal, havia concedit patents de cors a molts altres patrons i mariners de litoral: Palamós, Tossa, Lloret, etc. Hem de suposar, doncs, que altres poblacions de la rodalia de Girona devien fer un esforç semblant al de Sant Feliu en la guerra del Francès, que també valdria la pena d’estudiar-lo i donar-lo a conèixer.

(Publicat a la Revista de Girona)

SOS per a l'Església d'avui

(Alguns amics m’han preguntat on podrien llegir íntegra la carta personal d’H. Boulad al Papa, de què parlava La Vanguardia de diumenge passat. Per aquells que els pugui interessar, en deixo constància):

Carta personal d'Henri Boulad, S. J. al Papa Benet XVI

Sant Pare,
Goso adreçar-me directament a vós, ja que el meu cor sagna de veure l'abisme en què la nostra Església s'està enfonsant. Vulgueu excusar la meva franquesa ben filial, dictada alhora per «la llibertat dels fills de Déu» a la qual ens convida sant Pau, i pel meu amor apassionat per a l'Església. Vulgueu excusar també el to alarmista d'aquesta carta, ja que crec que «falten cinc minuts» i la situació no pot esperar més.

Permeteu-me primer de tot que em presenti. Jesuïta egipto-libanès de ritu melquita, faré aviat els meus 76 anys. Sóc des de fa tres anys rector del Col·legi dels jesuïtes al Caire, després d'haver assumit els càrrecs següents: superior dels jesuïtes a Alexandria, superior regional dels jesuïtes d'Egipte, professor de teologia al Caire, director de Caritas-Egipte i vicepresident de
Càritas Internationalis per a l'Orient Mitjà i l'Àfrica del Nord. Conec molt bé la jerarquia catòlica d'Egipte per haver participat durant molts anys a les seves reunions, en tant que President dels Superiors religiosos d'Instituts a Egipte. Tinc relacions molt personals amb cadascun d'ells, alguns dels quals són antics alumnes meus. D'altra banda, conec personalment el Papa Chenouda III, que tenia el costum de visitar força sovint.

Pel que fa a la jerarquia catòlica d'Europa, he tingut l'ocasió de trobar diverses vegades personalment algun o altre dels seus membres, entre els quals el Cardenal Koenig, el Cardenal Schönborn, el Cardenal Martini, el Cardenal Daneels, l'Arquebisbe Kothgasser, els bisbes diocesans Kapellari i Küng, els altres bisbes austríacs, i també bisbes d'altres països europeus. Aquestes trobades tenen lloc a l'ocasió de les meves gires anuals de conferències a Europa: Àustria, Alemanya, Suïssa, Hongria, França, Bèlgica... En aquestes gires, m'adreço a auditoris molt diversos, i també als mitjans de comunicació (diaris, ràdios, televisions...). Faig el mateix a Egipte i al Pròxim-Orient.
He visitat una cinquantena de països als quatre continents i he publicat una trentena d'obres en una quinzena de llengües, sobretot en francès, àrab, hongarès i alemany. Entre els meus tretze llibres en aquesta llengua, heu llegit potser Gottessöhne, Gottestöchter, que li ha passat el seu amic, el P. Erich Fink de Baviera.

No dic tot això per vanagloriar-me, sinó per dir-vos simplement que les meves paraules es troben fonamentades en un coneixement real de l'Església universal i de la seva situació avui, el 2007.
Arribo a propòsit d'aquesta carta, on intentaré ser tan breu, clar i objectiu com sigui capaç. Per començar, unes quantes constatacions (la llista no és exhaustiva, ni de bon tros):

La pràctica religiosa es troba en declivi constant. Les esglésies d'Europa i del Canadà, només les freqüenten un nombre cada vegada més reduït de persones de la tercera edat, que aviat hauran desaparegut. Aleshores l'única cosa que es podrà fer serà tancar aquestes esglésies, o transformar-les en museus, en mesquites, en clubs o en biblioteques municipals, cosa que ja es fa. El que em sorprèn, és que moltes d'aquestes esglésies estan completament renovades i modernitzades amb grans despeses per tal d'atreure els fidels. Però no és això el que frenarà l'èxode.
Els seminaris i noviciats es buiden al mateix ritme, i les vocacions es troben en caiguda lliure. El futur és més aviat fosc i un es pregunta qui prendrà el relleu. Cada vegada hi ha més parròquies europees que són assumides actualment per sacerdots d'Àsia o de l'Àfrica.
Molts sacerdots deixen el sacerdoci i el petit nombre dels que encara l'exerceixen– l'edat dels qual ultrapassa sovint la jubilació– ha d'assegurar el servei de diverses parròquies, de manera expeditiva i administrativa. Molts entre aquests, tant a Europa com al tercer món, viuen en concubinatge i ho saben els seus fidels, que sovint els aproven, i també el seu bisbe, que no els pot aprovar, però... davant la penúria de sacerdots.

El llenguatge de l'Església és propi d'una altra època, anacrònic, avorrit, repetitiu, moralitzant, totalment inadaptat a la nostra època. No es tracta en absolut de seguir el corrent i de fer demagògia, ja que el missatge de l'Evangeli ha de ser presentat en tota la seva cruesa i la seva exigència. El que caldria més aviat, és de procedir a aquesta «nova evangelització» a la qual ens convidava Joan Pau II. Però aquesta, contràriament al que molts pensen, no consisteix de cap manera a repetir l'antiga, que ja no té mordent, sinó a innovar, inventar un nou llenguatge que repeteixi la fe de manera pertinent i significant per a l'home d'avui.

Això només es podrà fer mitjançant un renaixement en profunditat de la teologia i de la catequesi, que haurien de ser repensades i ser reformulades de cap a peus. Un sacerdot i religiós alemany que he trobat recentment em deia que la paraula «mística» no figurava ni una sola vegada en El nou catecisme. Vaig quedar estabornit. Hem de reconèixer també que la nostra fe és molt cerebral, abstracta, dogmàtica i parla molt poc al cor i al cos.
Com a conseqüència, un gran nombre de cristians es giren cap a les religions d'Àsia, les sectes, el New-Age, les esglésies evangèliques, l'ocultisme, etc. Com sorprendre-se'n? Van a buscar en un altre lloc l'aliment que no troben a casa nostra, ja que tenen la impressió que els donem pedres en lloc de pa. La fe cristiana que abans donava un sentit a la vida de la gent, avui és per a ells un enigma, la supervivència d'un passat superat.

En l'aspecte moral i ètic, les declaracions del Magisteri, repetides fins a la sacietat, sobre el matrimoni, la contracepció, l'avortament, l'eutanàsia, l'homosexualitat, el matrimoni dels sacerdots, els divorciats tornats casar, etc. ja no impressionen ningú i només generen cansament i indiferència. Tots aquests problemes morals i pastorals mereixen alguna cosa més que declaracions fulminants. Necessiten un enfocament pastoral, sociològic, psicològic, humà... en una línia més evangèlica.

L'Església catòlica, que durant segles ha estat la gran educadora d'Europa, sembla oblidar que aquesta Europa ha arribat a la maduresa. La nostra Europa adulta es nega a ser tractada com a menor d'edat. L'estil paternalista d'una Església Mater et Magistra ha caducat definitivament i ja no enganxa més avui. Els nostres cristians han après a pensar per ells mateixos i no estan disposats a empassar-se qualsevol cosa.

Les nacions més catòliques d'abans —França, «filla gran de l'Església», o el Canadà francès ultra-catòlic— han gir un gir de 180 graus i han entrat en l'ateisme, l'anticlericalisme, l'agnosticisme, la indiferència. Per a algunes altres nacions europees, el procés està en curs. Es constata que els pobles més «covats» i protegits per l'Església en el passat, són els que més fortament reaccionen contra ella.
El diàleg amb les altres Esglésies i les altres religions marca avui un retrocés inquietant. Els progressos destacables realitzats des de fa mig segle, semblen compromesos en aquests moments.

Davant aquesta constatació més aviat aclaparadora, la reacció de l'Església és doble :
Tendeix a minimitzar la gravetat de la situació i a consolar-se comprovant que hi ha un cert renaixement de la seva ala més tradicional, i també als països del tercer món.
Invoca la confiança en el Senyor, que l'ha sostinguda durant vint segles i serà prou capaç d'ajudar-la a superar aquesta nova crisi, com ho ha fet amb les precedents. No té les promeses de la vida eterna?...

A això jo responc:
Els problemes d'avui i de demà no es resoldran repenjant-se sobre el passat, i arreplegant-ne els fragments.
L'aparent vitalitat de les Esglésies del Tercer Món és enganyosa. Segons tota versemblança, tard o d'hora aquestes noves Esglésies passaran per les mateixes crisis que ha conegut la vella cristiandat europea.
La Modernitat és un fet i per a haver-ho oblidat l'Església és troba en la crisi d'avui. El Vaticà II va intentar de recuperar quatre segles de retard, però avui es té la impressió que l'Església està tancant lentament les portes que es van obrir llavors, i intenta girar-se cap a Trento i el Vaticà I, més que no pas cap al Vaticà III. Recordem la declaració sovint repetida de Joan Pau II : «No hi ha cap alternativa al Vaticà II».

Fins quan continuarem fent la política de l'estruç i enterrant el cap a la sorra? Fins quan ens negarem a mirar les coses de cara? Fins quan intentarem salvar al preu que sigui les aparences –una façana que avui no il·lusiona a ningú? Fins quan continuarem entossudint-nos, crispant-nos contra tota crítica, en lloc de veure-hi una oportunitat per a un renaixement? Fins quan continuarem ajornant sense data una reforma que s'imposa imperiosament i que fa massa temps que es retarda?
Només mirant decididament endavant, i no pas enrere, l'Església complirà la seva missió de ser llum del món, sal de la terra, llevat a la pasta. Ara bé, el que desgraciadament comprovem avui, és que l'Església va a remolc des nostres temps, després d'haver estat durant segles la pionera del món.
Repeteixo el que deia al començament d'aquesta carta: «Falten cinc minuts! –Fünf vor zwölf! La Història no espera, i menys encara en la nostra època, en què el ritme s'embala i s'accelera.
Quan un empresa comercial comprova un dèficit o unes disfuncions, s'ho replanteja tot, reuneix experts, intenta refer-se, mobilitza totes les seves energies per superar la crisi.

Per què l'Església no fa el mateix? Per què no mobilitza totes les seves forces vives per a un radical aggiornamento? Per què?
Mandra, covardia, orgull, falta imaginació, de creativitat, quietisme culpable, amb l'esperança que el Senyor posarà remei i que l'Església n'ha ben conegut d'altres en el passat ?...
El Crist, en l'evangeli, ens posa a l'aguait: «Els fills de les tenebres són molt més hàbils en la gestió dels seus assumptes que els fills de llum... »

LLAVORS, QUE FER ?... L'Església d'avui té una necessitat imperiosa i urgent d'una TRIPLE REFORMA :
1. Una reforma teològica i catequètica per repensar la fe i reformular-la de manera coherent per als nostres contemporanis. Una fe que ja no signifiqui res, que no doni un sentit a l'existència, no és més que un pur adorn, una superestructura inútil que cau per ella mateixa. És el que està passant avui.

2. Una reforma pastoral per repensar de dalt a baix les estructures heretades del passat. (Vegeu a continuació els meus suggeriments en aquest àmbit.)

3. Una reforma espiritual per revivificar la mística i repensar els sagraments per tal de donar-los una dimensió existencial, d'articular-los a la vida. Hi hauria molt a dir sobre això.
L'Església d'avui és massa formal, massa formalista. Es té la impressió que la institució ofega el carisma i que el que compta finalment és una estabilitat molt exterior, una respectabilitat de superfície, una certa façana. No estem corrent el risc veure'ns un dia tractats per Jesús de «sepulcres blanquejats...»?
Per acabar, suggereixo la convocatòria, a nivell de l'Església universal, d'un sínode general en el qual participarien tots els cristians –catòlics i altres– per examinar amb tota franquesa i claredat els punts assenyalats més amunt i tots els que serien proposats. Tal sínode, que duraria tres anys, seria coronat per una assemblea general –evitem el terme de «concili»– la qual resumiria els resultats d'aquesta reflexió i en trauria les conclusions.

Acabo, Sant Pare, demanant-vos que perdoneu la meva franquesa i la meva audàcia i sol·licitant la vostra paternal benedicció. Permeteu-me també dir-vos que visc aquests dies amb la vostra companyia, gràcies al vostre llibre destacable, Jesús de Natzaret, que és objecte de la meva lectura espiritual i de la meva meditació quotidiana.

Sincerament vostre en el Senyor,

P. Henri Boulad, s.j.

70 anys de la repressió franquista i de l'exili. Felip Calvet

Ens trobem immersos en una crisi que genera desconfiança política i social, i es qüestiona una democràcia que no acaba de funcionar, perquè encara és un xic invertida –el poble està al servei de la pesant burocràcia de l’Estat; i això hauria d’anar al revés!-. Potser avui seria més propi parlar de partitocràcia; en què la participació ciutadana no troba els mitjans adequats per a ser efectiva.
En aquests moments, precisament, em vénen a la memòria totes aquelles persones que lluitaren per aconseguir la democràcia -avui a la picota- pagant l’alt preu de la mort, la repressió i l’exili.

A les tàpies del cementiri de Girona, entre el 8 de març de 1939 i el 19 de gener de 1945, varen ser afusellades 519 persones, entre elles dues dones: Salvadora Catà i Matilde Sabaté.

Els guixolencs afusellats allà varen ser:

Francesc Campà i Viarnés (16.03.39)
Bernabé Llorens i Collell (16.03.39)
Manuel Colom i Blasi (16.03.39)
Joan Castro Martínez (24.03.39)
Josep Tauler i Perals (25.4.39)
Joan Darna Planellas (12.08.39)
Josep Plaja Pla (07.12.39)
Josep Piqueras Canet (10.03.41)
Josep Torroella Ferrer (10.03.41)

Recordar avui -70 anys després- les víctimes republicanes del franquisme significa que continua vigent el seu objectiu -i nostre- de construir una societat fonamentada en la qualitat dels valors humans i democràtics. Com deia l’amic Joan Boada, la democràcia ha de ser una construcció diària que necessita bases sòlides. Una idea que Jaume Reixach completava quan deia que la grandesa de la democràcia, malgrat tot, és que tots els seus mals es poden guarir amb més democràcia, amb més participació ciutadana real.

Felip Calvet i Costa (1920-1999), testimoni de l’exili català

Com deuen recordar alguns dels nostres lectors, el mes de juliol del 2003 es varen fer unes jornades d’homenatge a Felip Calvet i a la seva esposa Teresa Rovira. Eren uns actes que s’emmarcaven en un projecte de recerca més global que promovia un grup d’historiadors joves de Sant Feliu -el GREF-, i que tenia com a objectiu la investigació i la difusió de la memòria individual i col·lectiva dels guixolencs que varen patir l’exili exterior i la repressió del franquisme. El reconeixement fet a les persones de Felip Calvet i Costa i a la seva muller Teresa Rovira i Comes era, d'alguna manera, la continuació de l'homenatge que s’havia fet el mes de desembre del 2002 a totes les víctimes del franquisme.

Ara, 10 anys després de la seva mort, cal fer de nou memòria de Felip Calvet, que no podem separar de la memòria de la seva muller, com a testimonis de l’exili català del 1939, i del republicanisme de les nostres contrades. La seva aportació al somni republicà en l’exili va ser notòria.

Seria de desagraïts oblidar el gest de Felip Calvet i Costa: la donació a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols del seu fons documental. Un fet de confiança i de generositat envers la nostra ciutat que van decidir fer el seu fill Francesc Calvet i Rovira -que molt lamentablement ens deixà el gener del 2002-, i per la muller de Felip i mare d’en Francesc, Teresa Rovira i Comes.
Sense la tenacitat i l’admiració que Felip Calvet –va el primer biògraf de Josep Irla- sentia pel president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, avui poques coses en sabríem. Ell va donar a conèixer la figura política, senzilla, però decisiva de l’Irla en la continuïtat de les institucions republicanes a l’exili.

Potser aquí s’escau evocar el que va escriure el pare de la Teresa, Antoni Rovira i Virgili, a l’article “Les coses perdurables”. Diu: “Només és mort allò que és oblidat per tothom i per sempre. I en la diada d’avui, el record encén les seves lluminàries entorn de les cendres i de les ombres. El record és la prolongació espiritual de les vides materialment extintes”.

És, doncs, per aquest conjunt de circumstàncies que es va atorgar, a títol pòstum, a Felip Calvet, l’honor de ser nomenat FILL PREDILECTE de la nostra ciutat i, a la seva muller Teresa Rovira, el de FILLA ADOPTIVA.

La biografia de Felip Calvet i de la seva muller, Teresa Rovira, és la història de dos joves catalans que, com tants d’altres del nostre país, “travessaren el desert de l’exili” de 1939, segons l’expressió d’Albert Manent. I que pogueren retornar per fer-nos-en memòria.

Felip Calvet ens va deixar. Però continua essent-hi present en el llegat documental que ha donat a la ciutat.

El recordatori de la mort de Calvet esdevinguda el dia 2 de març de 1999 l’encapçala aquests bells versos de Màrius Torres:

“Això és la joia –ser un ocell, creuar
Un cel on la tempesta deixà una pau intensa.
I això és la mort –tancar els ulls, escoltar
El silenci de quan la música comença”.

L'EXPOSICIÓ "FLOREAL 10 ANYS" ENS RECORDA LA FIGURA POLÍTICA DEL SEU AVI GUIXOLENC: Francesc Isgleas i Piernau.

Pintura i escultura de Floreal Radresa Isgleas.
Del 7 al 29 de novembre de 2009.
La Galeria. Plaça de can Mario.Palafrugell

L’exposició de pintura i escultura de Floreal Radresa i Isgleas (Perpinyà, 1946 - Palafrugell, 1996) que es fa a Palafrugell és d’obligada visita per als guixolencs. Convindria que també s’exposés a les sales del Museu d’Història de Sant Feliu.

Família Isgleas - Alsina
En alguns llocs he vist que hi feien constar erròniament, com a segon cognom de l’artista, Iglesias. No. Floreal era fill de Flora Isgleas i Alsina. Nét, per tant, del famós dirigent obrer de Sant Feliu Francesc Isgleas, en Panxo qui, en temps de guerra (1936-1937) va arribar a ser conseller de Defensa del govern de la Generalitat de Tarradellas. En fi, va ser un destacat dirigent de la CNT que assolí un gran prestigi a Sant Feliu i a nivell de tot Catalunya. Era col·laborador del setmanari ganxó Acción Social Obrera . I avui dóna nom a un petit carrer guixolenc. (Val a dir que ens va ser difícil d’aconseguir-ho!).

De Francesc Isgleas, ja n’he parlat moltes vegades en alguns dels meus treballs d’història de Sant Feliu, i la seva biografia es pot trobar perfectament ben explicada al Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans.

Francesc Isgleas va néixer a Sant Feliu el dia 16 de febrer de 1893, i va morir a Barcelona el 1977, on vivia a casa de la filla i de l’Enric Adroher i Pascual, conegut com a “Gironella”.

En” Panxo”, així l’anomenaven els companys anarquistes de Sant Feliu, es va casar a la seva ciutat amb Rosa Alsina, el 22 d’abril de 1918. La seva filla -Flora Isgleas i Alsina- va néixer també a Sant Feliu l’any 1926. La Flora va morir també a Barcelona, l’any 1988.

Recordo que quan l’històric historiador de l’anarquisme, Abel Paz, ens va visitar per a parlar-nos de la història de la CNT, va adreçar als oients aquestes paraules : “Algú de Sant Feliu sap que, aquí, hi va néixer una gran personalitat de la CNT?”. Algú recorda el nom de Francesc Isgleas?” Vam contestar que sí que ho sabíem i que el recordàvem, de tal manera que fins i tot hi havia un carrer amb el seu nom. Va quedar admirat, sorprès, i amb el desig de visitar-lo. Com que era una mica lluny, cap als afores, va desistir d’anar-hi.

L’artitsta Floreal Radresa i Isgleas era el fill de la Flora i d’en Mingo Radresa.

Mingo Redresa, també cenetista distingit, va néixer a Palafrugell. A l’exili (Perpinyà), l’any 1944 la Flora i en Mingo van decidir de fer vida en comú. D’aquesta curta relació de parella -es separaren el 1949- nasqueren els seus dos fills Helios i Floreal.

FLOREAL

En Floreal, nascut a l’exili i educat en el sí d’una família ganxona i palafrugellenca vinculada a l’anarcosindicalisme, va anar a viure a Palafrugell, on tenia les arrels paternes, les dues darreres dècades de la seva vida.
“Flo” va ser un artista compromès que en la seva obra va adoptar un realisme crític i apassionat, amb figures torturades, de pinzellada ràpida i violència cromàtica. S’autodefinia com un “guerriller del color”. “Només puc entendre la pintura —va escriure— com un crit de rebuig”.

Ha mort el mestre Lluís Lloansí i Marill (1914 - 2009)

Ahir dijous, 5 de novembre, va morir a Barcelona el compositor guixolenc Lluís Lloansí i Marill, a l’edat de 95 anys. El mestre va néixer a Sant Feliu de Guíxols el 25 d’agost de 1914. Encara que no es va dedicar a la música de forma professional, es pot dir que la música va ser la gran passió de la seva vida. Les primeres beceroles les va rebre al col·legi dels Hermanos. I més tard va ampliar els seus coneixements musicals prop d’un altre músic guixolenc, deixeble de Juli Garreta, el mestre Josep Maria Vilà i Gandol (1904 -1937). El seu contacte amb el mestre Vilà va ser possible per la intervenció d'en Just, germà d'en Lluís, que n'era gran amic. Aquesta amistat entre el seu germà Just i Josep M. Vilà va ser el que va relacionar els dos músics -deixeble i mestre, respectivament- pels volts de 1930.

Em consta l’admiració que Lluís Lloansí va sentir tota la seva vida pel seu primer mestre -que morí ben jove encara-, i lamentava que se’l tingués tan oblidat. Va tenir cura de la seva obra que, ben ordenada i classificada, la va dipositar a l’arxiu municipal, d’acord amb la voluntat dels familiars dipositaris de l’obra del mestre Vilà.

A més d’en Just, en Lluís tenia un altre germà més gran: mossèn Ramon (1906 – 1985) que va ser rector de Platja d’Aro i, després, capellà del nostre Hospital.

La formació musical del mestre es va anar fent a Barcelona de forma més aviat autodidacta. Però, no per això, deixà d’excel·lir la seva cultura musical, que era molt ampla sobretot en l’àmbit sardanístic.

No podem ara i aquí fer la biografia del mestre Llaonsí, que ja figura en tots els llibres que parlen del fet musical a Catalunya i als diccionaris d’autors de sardanes i de música per a cobla. I a ells em remeto.

Em plau, però, d’acabar aquesta nota del bloc amb unes paraules d’un bon amic de Lloret, Joan Domènech i Moner, que coneixia perfectament el mestre que ahir ens va deixar. Diu en Joan: “Lloansí fou sempre un exemple de ponderació, de bon gust, d’elegància i de correcció. Les seves creacions són un fidel reflex de la seva persona. S’hi descobreix la pulcritud, la dignitat, el seny, l’elevació de l’esperit, etc., amb senzillesa planera i simpatia mai fictícia”.

El meu tracte personal amb el mestre Lluís Lloansí, encara que limitat, confirma les paraules d’en Joan.

Que reposi en pau.

Francesc Lozano Winterhalder presenta l'Agenda llatinoamericana

El passat 16 d’octubre es va presentar a la sala de la biblioteca de Sant Feliu l’Agenda llatinoamericana i mundial que té com a lema: “Salvem-nos amb el planeta”.
El senyor alcalde va donar la benvinguda a tots els presents, tot recordant l’actualitat del tema, tant a nivell general com a nivell local.

En Pere Pujol, en nom de la Comissió, va adreçar unes sentides paraules als assistents a l’acte. Fent seu el pensament de Pere Casaldàliga, va remarcar que es tracta d’un tema important i urgent. La Terra, el nostre Planeta, és la casa comuna i l’única que tenim i que l’hem de deixar, millorada, als nostres fills i als nostres néts. A partir d’un símil molt ben trobat, ens digué que l’infern és viure per a un mateix, aïllat, sense tenir en compte les capacitats i necessitats dels altres. El cel, en canvi, és compartir, compartir la vida amb els altres.
I tot seguit presentà el conferenciant Francesc Lozano Winterhalder.

Per a mi, personalment, va ser una grata sorpresa i un goig de sentir-lo i de comprovar que, en el nostre cas, no és cert allò que “ningú no és profeta a la seva terra”. En Francesc, que és guixolenc, va entusiasmar el públic ganxó amb el que va dir i com ho va dir. Com a gran comunicador que és, en Francesc va subratllar que sota la crisi financera existeix una altra crisi més profunda i seriosa: la sostenibilitat medi ambiental. Però també va dir que si les crisis són sempre un perill, també ofereixen una oportunitat de canvi de cara al desenvolupament sostenible. Va aprofitar la seva gran experiència i coneixements d’arreu per posar exemples d’Àsia, Àfrica i de Llatinoamèrica.

Va apel·lar a la creació o la naturalesa inacabada, imperfecte, que els homes, lliurement, amb la nostra capacitat creativa hem d’anar perfeccionant, humanitzant, amb responsabilitat, esperança i sobretot amb diàleg. Cal anar més enllà de les qüestions tècniques i econòmiques. La solució passa per un canvi de consciència personal, mental i interior. I des d’aquesta pau interior buscar la pau social que es fonament en la justícia, I, així, fer les paus amb la natura.

La solució apunta cap a la cultura dels valors en favor de la vida. El valor de les cultures. Millorar la qualitat de vida de tot el planeta, el desenvolupament hol·lísticament sostenible, que aplegui tots els aspectes de la vida que s’entrellacen. Una frase llatina mostrà un altre aspecte de la seva preparació. Perfundet omnia lucem, va dir. Que resplendeixi tota la llum.
Totes les persones humanes fem coses bones i dolentes. Però dins de cada ser humà hi ha un gran potencial de llum, de creativitat i de vida.

La seva xerrada va ser llargament aplaudida. En el fons va ser una lliçó d’ètica i d’esperança per animar-nos a continuar treballant a favor de tots els homes i de la Terra.
El seu discurs va coincidir plenament amb el contingut de l’agenda d’aquest any: “Salvem-nos amb el planeta”.

Gràcies Francesc Lozano per dedicar-nos el teu temps generosament!

L'escola Horaciana de Sant Feliu, en el centenari de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia

“Ferrer i Guàrdia s’ha de rehabilitar”, diu l’amic Pere Solà catedràtic d’història de l’educació de la UAB. De fet, és un clam generalitzat del qual nosaltres també,modestament, ens en volem fer ressò. És l’any de Ferrer i Guàrdia. Fa cent anys d’aquell dia trist –el 13 d’octubre de 1909- en què va ser afusellat a Montjuïc Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna, injustificadament considerat com el promotor de la Setmana Tràgica. És obvi que es tractava d’una falsa justificació per a cometre un crim o assassinat d’Estat. Després dels fets del mes de juliol de 1909, que en aquest mateix espai -apartat d’història- vam resumir, algú havia de ser-ne el culpable de tot, i, de pas, es volia acabar amb la tasca pedagògica de l’Escola Moderna que ja tenia cap a cinquanta filials. L’Escola Moderna eren centres vinculats al racionalisme pedagògic, allunyats del monopoli de l’ensenyament privat per part de l’Església.
Cal reconèixer que l’esquerra va reaccionar molt tímidament en contra. Només el poeta Joan Maragall, tan allunyat ideològicament del pedagog, es va atrevir a aixecar la veu davant l’injust procés.

A Sant Feliu
També s’aprofità els fets del juliol de 1909 per tancar el centre d’ensenyament laic de la nostra ciutat. Els bisbes insistien que els “verdaderos causantes del mal son los directores y sostenedores de las escuelas sin Dios, los que crean y fomentan la prensa sectaria [...] y los centros anárquicos” [B.O.E. del Obispado de Gerona, 23.09.10909]. Fent cas de l’Església, la repressió maurista amb el suport de la Lliga Regionalista va imposar la clausura general de les escoles laiques i dels centres obrers, així com la censura a la premsa lliurepensadora.

A Sant Feliu, Antoni Sabater i Mur, director de l’escola Horaciana, va rebre l’ordre governativa de tancar l’escola. De la mateix manera es va disposar el tancament del Centro Instructivo Obrero i la censura de les publicacions setmanals de caire racionalista.

Una mica d’història
A la revista guixolenca Es Corcó -mes de març de 1981-, hi vaig publicar l'article "Tot recordant Pau Vila…, i les nostres escoles", amb motiu de la mort de Pau Vila (1881-1980). Aquest patriota exemplar, com a geògraf, va iniciar la geografia moderna d’abast comarcal. I, com a pedagog, va crear a Barcelona l'Escola Horaciana. En aquella ocasió recordàvem que, a Sant Feliu, hi havia hagut una Escola Horaciana i que, amb la seva homònima de Barcelona, va realitzar el primer intercanvi escolar dels Països Catalans.
Pau Vila, l'any 1907, visità Sant Feliu per donar-hi una conferència a la sala Vidal sobre "L'Escola Horaciana i el sentiment de la cultura a l'Empordà"

L'objectiu d'aquell ensenyament era el de fer-lo científic i, alhora, agradable. El lema era la famosa frase d'Horaci: "Ensenyar delectant". Era una escola activa centrada en els interessos dels infants i en el joc. Es fugia de la memorització i del verbalisme com a mètode d’aprenentatge. Era una escola coeducativa. Impulsava les sortides escolars, treballava el text lliure i es feien servir llibres de consulta de la biblioteca de la mateixa escola, i no pas els llibres de text. Se suprimí l’estímul premi-càstig i es fomentava la relació i la informació amb les famílies.

Excel·lents mestres de l’escola
L'esmentada escola estava emplaçada al capdamunt del carrer de l'Algavira i rebia el suport d'una institució homònima formada pels pares i amb el suport econòmic i moral d'algunes personalitats republicanes de la ciutat i de la cooperativa de consum Guixolenca. En foren mestres Joaquim Oller, Antoni Sabater i Mur, el famós mestre racionalista José Casasola -ex col·laborador de Ferrer i Guàrdia-, la no menys cèlebre mestra racionalista i escriptora llibertària Antònia Maymón, Miquel Campuzano, Galo Mallol, Josefina Formiga, Maria Duran, Rosa Viader...etc.
Aquella escola laica comptava ja amb una llarga tradició que venia de finals del segle XIX, de mà dels pedagogs racionalistes i cooperativistes guixolencs: Narcís Duran i Rafael Piñol. L’escola laica rebé diferents noms: La Verdad (1885), La Escuela Moderna, La Luz del Progreso i l’Escola Horaciana -com he dit- a partir de 1907.

Presentació de l'Agenda 2010: cap a una nova visió del planeta

El passat dissabte 26 de setembre, a Salt, es va fer la presentació de l’Agenda Llatinoamericana i Mundial de l’any 2010.

(A Sant Feliu es presenta el proper divendres 16 d’octubre a la sala de la Biblioteca, a les 8 del vespre. El lema és: “Salvem-nos amb el planeta”. La xerrada – col·loqui anirà a càrrec del guixolenc Francesc Lozano Winterhalder).

A Salt, després d’una breu exposició general del biòleg Dani Boix, els assistents ens vam distribuir en grups de sis o set persones per fer la lectura d’alguns dels articles que conté l’Agenda. A mi em va tocar el grup que va llegir i opinar a l’entorn d’un text de Leonardo Boff: “Pistes per a una nova visió ecològica i espiritual”. És un text magnífic. I la manera de treballar, en petits grups, i de presentar les conclusions a l’assemblea és una molt bona i eficaç forma de treballar. L’important és el diàleg. Realment, ha estat una experiència molt gratificant, on hem pogut comprovar com la joventut té sensibilitat i s’engresca pels temes ecològics i solidaris.

Des de fa temps, el brasiler Boff situa el seu pensament en una perspectiva més àmplia que preveu un nou paradigma de civilització, capaç de respondre al clamor ecològic. Una humanitat unificada a l’única Casa Comuna, la Terra, que exigeix un centre d’organització dels recursos i serveis naturals, responsable de tot el planeta. Es fa necessària una governabilitat planetària. O repartim amb equitat els pocs recursos naturals, o la Terra no podrà atendre la voracitat dels consumistes i entrarà en un procés de caos, que afectarà a tothom indistintament. Ens comportem com si la Terra fos nostra i de la nostra generació. Oblidem que pertany principalment als que han de venir, als nostres fills i néts. En comptes de competir, hem de cooperar per donar un rostre més humà a la construcció de la nostra societat. Terra i humanitat formen un únic tot.

L’Agenda 2010 ens dóna pistes per a la reflexió entorn de les dues visions que podem tenir de la terra.

1.-Hi ha una visió fragmentada o compartimentada de la realitat, que considera la terra, el planeta, com una cosa més, externa a l’home i susceptible de ser dominada i explotada. El ser humà se situa fora i per sobre de la natura, com el seu amo i senyor que en pot disposar al seu gust, com si els recursos fossin il·limitats.
Les conseqüències són, per una banda, el progrés material i científic, etc; i, per l’altra, la possibilitat de destruir el planeta, i la justificació d’una actitud depredadora sense límit. El consum és el camí cap a la felicitat! I quan arriba una crisi econòmica se’ns plantegen seriosos problemes. I si ara el canvi no és radical, serà impossible de sortir de l’excés d’individualisme i de competició que sustenta la crisi.
Aquesta primera visió destaca l’aspecte més material de la persona -el culte al cos, etc-, i n’amaga la seva capacitat de plenitud o espiritual.

2.- En una visió mes global de la realitat, dinàmica i interdependent, podem veure la terra com una part o dimensió de l’home. La Terra no és un objecte només que es pot conèixer i posseir. És també un subjecte per a nosaltres, amb qui hem d’aprendre a entrar en diàleg i captar-ne la saviesa
Els homes som terra. Som un tot orgànic, viu, capaç de mantenir i reproduir la vida. Allò que és humà, allò que és infinit o diví i allò que és material, no són tres realitat separades, sinó tres aspectes d’una única i mateixa realitat. Espai, temps, energia, informació i matèria són dimensions d’un únic gran Tot.
D’aquesta segona percepció més ampla -més extensa i universal- se’n desprèn l’obligació ètica de tenir cura de la terra i de la comunitat de vida que conté; de posar-hi tot el seny necessari per evitar qualsevol mena d’excés.

Aquesta segona visió coherent del món i l’actitud ètica només és possible des del canvi total (revolució) de la vivència espiritual, des d’una nova consciència o ment més oberta i planetària. Des d’una consciència de mútua pertinença: La Terra és part de nosaltres mateixos. “No estem sobre la Terra, com qui la domina, sinó al mig, com qui hi conviu”.

Aprendre de la saviesa de la natura, connectar amb les energies de l’entorn, estimar el planteta Terra, ens ajuda a situar la nostra dimensió humana en un marc d’obertura o d’espiritualitat, on aprenem a viure observant la natura i a tenir-ne una actitud més respectuosa.

L’espiritualitat no és altra cosa que la connexió harmònica de l’energia que portem dins amb la que ens envolta. És passar del tancament a l’obertura; sentir la nostra vida “connectada” a tot allò que ens envolta, formant un NOSALTRES UNIVERSAL.

En aquest sentit no hi pot haver educació ambiental o ecològica sense una reeducació espiritual, de la ment, de la consciència, que exigeix una nova relació amb la vida i la terra.
És necessari transformar el desig més profund del cor humà: superar el tancament inicial del JO i sentir-se un TOT.

3.-Algunes qüestions que ens podem plantejar.

La qüestió no s’ha de plantejar entre ser o no ser culpables, sinó entre ser o no ser conscients. Els culpables, si és que n’hi ha, són els que volen que continuï la ignorància d’aquests temes
A més de les dues visions de la Terra de què parla Boff, hi hauria una tercera visió, de síntesi? Es pot parlar d’un progrés conscient? El company historiador Eudald Carbonell apunta la socialització de la tècnica i de la ciència, per aconseguir un progrés ètic i conscient.

La informació i el coneixement no són suficients. Després de la intel·ligència, sorgeix la consciència crítica que ens fa més responsables i ens humanitza.

Com es pot fer per tal que els ciutadans desitgem col·lectivament implicar-nos i participar en el destí de la terra?

Es pot desenvolupar un sentiment o consciència de pertinença al planeta?
Cal implicar-nos per viure la utopia de la segona visió i actuar -ara localment- on domina ideològicament la primera.

. Els caps d’estat reunits aquests dies -i els poderosos del món- poden realment fer de cervell per dirigir el canvi necessari? Són prou lliures? Poden ser prou generosos? Poden ser prou ecologistes globals? Hi hauria altres camins?
Ens va semblar que no. Més aviat el canvi ha de venir per la pressió popular. Els canvis han de venir de baix, de la força del poble capaç de disminuir el consum, de reciclar i de reutilitzar. Treballant cadascú en la seva petita xarxa social, molt petita, però real. Saber-ho i tenir-ne consciència. Parlant amb el veí......

En el creixement de la pròpia persona: Començar a partir del nostre jo, de l’egoisme, que ha d’anar disminuint per a fer possible una major obertura a l’altre i a tot l’entorn.

Als 140 anys del "Foc de la Bisbal", no es podria dedicar un carrer de Sant Feliu a Isabel Vilà?

Aquest mes d’octubre es compleixen anys del famós “Foc de la Bisbal”, que així és com es coneix en aquestes terres l’aixecament federal, al Baix Empordà, de 1869. Suposem que el lector ja coneix una mica els fets. Se n’ha escrit molt, d’aquest tema. En tot cas, per refrescar la memòria fem un breu apunt.

Els nostres republicans federals estaven molt decebuts i descontents amb els resultats de la Revolució de Setembre (1868). Esperaven una reforma a fons de la societat espanyola, i només es produïren uns canvis polítics i de superfície. Aquesta situació llençà els dirigents del federalisme empordanès a la revolta. La primera setmana d’octubre s’havien de concentrar a la Bisbal. Al capdavant de l’aixecament federal anava el diputat guixolenc Pere Caimó i Bascós (1819-1878). El dia 4 d’octubre les files de republicans que sortien de Llagostera, a peu per les Gavarres, s’havien de trobar amb les que sortien de Sant Feliu i la vall d’Aro, Palafrugell i Palamós.

L’actuació del grup de Caimó s’inicià a la vila el 3 d’octubre, amb l’ocupació de convent, l’Ajuntament i els accessos de la població. Un total de quatre-cents homes amb cinc canons s’encaminaren cap a Calonge. Entre els guixolencs hi havia Josep Irla i Rovira. I entre els que sortiren de Llagostera hi havia una noia, la Isabel Vilà, de qui Caimó guardava tan bon record com ho constata en la seva explicació posterior dels fets.

El dia 6 d’octubre es trobaren a la Bisbal ambdós fronts: el republicà i l’exèrcit. El desigual enfrontament entre les tropes del governador militar de Girona i la força republicana de 2.000 homes -que va fracassar en ser detingut Caimó- es coneix amb l’expressió de “Foc de la Bisbal”.

De fet, va ser més un gest simbòlic de protesta dels federals d’aquestes contrades que no pas un fet de guerra. Perquè l’alçament federal, com diu Josep Pla, “no sobrepassà els límits comarcals”.

Isabel Vilà i Pujol (Calonge 1843 – Sabadell 1896)

Aquesta dona, nascuda a Calonge, no solament va participar en els actes esmentats, sinó que amb el temps esdevingué la primera dona sindicalista del nostre país que ajudà a implantar l’Associació Internacional de Treballadors a l’Empordà. I, com a tal, intervingué en algunes manifestacions obreres que tingueren lloc a Sant Feliu. L’any 1872 la internacionalista Isabel Vilà va pronunciar un discurs en una assemblea de treballadors, que tingué lloc a Sant Feliu, en què hi participaren més de mil obrers.

Diverses entitats de Llagostera, amb el suport d’altres, organitzen des de fa 10 anys la “Caminada Llagostera – la Bisbal” en memòria i homenatge a Isabel Vilà.

Per això, l’11 de juny del 2003 l’Arxiu Municipal va proposar a l’Ajuntament que donés el nom d’un carrer de la nostra població a la sindicalista (Exp. 343/03): Proposta de nom de carrer a: Isabel Vilà i Pujol (1843-1896). Sindicalista. s. XIX. La resposta va ser el silenci més sorollós.

Encara que Isabel Vilà és nascuda a Calonge –ja té un carrer amb el seu nom a Llagostera i a Girona!-, la seva activitat com a sindicalista s’estengué a tota la comarca i se la considera com la primera sindicalista catalana, que va tenir molta importància i renom a Sant Feliu de Guíxols.

El diputat federal Pere Caimó, quan des de l’exili va escriure la ressenya del “Foc de la Bisbal” (1869), va fer entrar Isabel Vilà a la història política de les nostres comarques.
A més, ella va promoure la recollida de signatures de les dones per demanar l’aboliment de les quintes. I arribà a ser directora de l’escola de la Institución Libre de Enseñanza de Sabadell.

Quan entre els noms de carrers de la ciutat hi figuren tantes personalitats masculines, i és evident la mancança de noms de dones, a Isabel Vilà no se li podria dedicar un carrer de la ciutat on es va fer famosa?

Per saber-ne més:

Caimó, P. Sucesos de la villa de la Bisbal. Mónaco,1870.
Clara, J. / Jiménez, A. El federal Pere Caimó. Ed. Pòrtic.1975.
Ferrer, F. Isabel Vilà. La primera sindicalista catalana. Ed. Viena. 2005
Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. Ed. UB i Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000.

L'equivocació de Gaziel i el caminar arran de mar

L’any 1962 Gaziel deixà escrit que “La vila de Sant Feliu no té ni pot tenir espai on expandir-se, encongida com està dins una estretíssima conca sorrenca, empresonada entre el mar i els turons que l’encerclen per totes bandes”

Renoi, si Gaziel pogués veure avui com ha crescut la ciutat on va néixer!

I ho entenc molt bé. Un servidor, que va arribar a aquesta ciutat l’any 1965, tampoc no es podia imaginar aquesta expansió urbana que no troba límit. Jo anava a peu des del carrer de Castell d’Aro a Poble Nou sense trobar cap edifici. Tot eren canyissars, matolls, la riera, alguna deu d’aigua, pinedes, feixes.... Anava a visitar la Conxa, una noia amiga que estava malalta. A casa seva, quan plovia molt, l’aigua s’escorria des de la terrassa, per les escales de l’interior de la casa (barraca), fins a la porta d’entrada.

Sant Feliu ha crescut molt. “I ho ha fet, tant enfilant-se pel pendent suau que s’enfila cap a l’interior (on, en determinats indrets, ha adquirit un aire lleugerament suburbial), com enfilant-se pels turons que l’encerclen, precisament.
És més: en alguns d’aquests turons l’edificació ha esdevingut asfixiant”.

Això ho va escriure el polifacètic autor Estanislau Torres l’any 1997, després d’intentar la difícil aventura d’anar de Sant Feliu al cap de Sant Sebastià: A peu i arran d’onades.

Imagineu-vos l’estat dels camins de ronda, el de garbí (?) i el de llevant.
A l’escriptor excursionista li va passar com a molts companys i amics meus i a tants d’altres que han volgut anar a caminar o a pescar arran de les onades i de les roques que hi ha sota de can Rius i dels apartaments Club de Mar. I s’han trobat amb el pas barrat. Un camí, unes platges i racons, unes roques, uns espais públics, que s’han privatitzat. Amb vigilants que en protegeixen la privacitat d’uns drets “adquirits des de temps immemorials” (?).

Això passa a Sant Feliu de Guíxols des de la dècada dels anys setanta del passat segle!
Han passat molts anys de queixes i denúncies. Res a fer? S’hi ha de tornar.
S’ha pogut construir a sobre de camins de ronda, del passeig de la font de Sant Elm.........
Podem restar callats?

(A la categoria d'història de Sant Feliu d'aquest blog, hi he penjat un resum de l’evolució urbana).

Resum de l'evolució urbana de Sant Feliu de Guíxols

La ciutat de Sant Feliu de Guíxols, de fet, es troba enclotada al fons d’una petita cala, rodejada d’un semicercle muntanyós. La seva evolució urbana, doncs, vindrà determinada per un territori de relleu molt accidentat. L’extensió de la ciutat al llarg de la platja -dins l’estretor plana que hi ha al davant, abans de les irregularitats del seu interior- ha dissenyat la forma de la ciutat, marcadament còncava. Així, els pocs carrers planers, paral·lels a la badia, -que en altre temps havien format el nucli compacte i protegit de la ciutat feudal dins d’un recinte emmurallat (s. XII-XVII)- juntament amb els que hi baixen perpendicularment en pendís, en constitueixen la trama urbana.

El monestir benedictí (s. X) serà el punt inicial i de referència del poblament urbà, que es farà en sentit de sud-est, a nord-est. És a dir, del petit poblament que s’estenia al seu redós -el raval del Monestir- passà progressivament a l’altra banda de la riera de les Comes, al voltant de la Plaça, on se situarà la seu de l’organització administrativa de la ciutat amb vocació secular -en contraposició a la realitat conventual- i del poder econòmic local. És el clos que va de la riera fins a la Rambla Vidal; i del Passeig, al carrer de l’Hospital.

La importància del tràfic marítim d’una vila -mig feudal, i mig reial des del s. XIV-, que esdevingué port natural de la ciutat de Girona, donarà protagonisme al raval de Tueda que s’omplirà de magatzems, tot estenent-se en direcció a l’altra riera, aquella que havia donat nom al barri, o potser a la inversa?

Un cop enderrocades les muralles (1696) i com a conseqüència del creixement material i demogràfic del segle XVIII, continuà l’expansió de dit sector urbà -d’un traçat força regular-, seguint la pauta del de la ciutat medieval, en direcció a Palamós, Castell d’Aro i Calassanç.
Els menestrals de la vila -pescadors, corders, mestres d’aixa, calafats i tapers-, amb el seu esforç econòmic i la seva reivindicació en evitar que els poderosos hi construïssin, feren que l’immens sorral de davant la platja esdevingués un gran i magnífic Passeig (1834). (D’altra banda, entre parèntesi direm que els temporals que s’han produït al nostre litoral demostren l’encert funcional -a part de l’estètic- de la reivindicació popular). L’alineació definitiva del carrer del Mar es féu d’acord amb el plànol de l’arquitecte Martí Sureda (1853), aprovat el 1859. I la nova burgesia, vivint de cara al mar, s’hi feu construir les belles cases vuitcentistes i noucentistes de les quals tant se n’ha parlat, i encara en subsisteix alguna de testimonial.

La prosperitat econòmica i cultural de la segona meitat del segle XIX va impulsar la ciutat industrial a proveir-se dels millors serveis ciutadans. I, alhora, la va empènyer a replantejar-se la ciutat en el seu conjunt, d’acord amb una mentalitat oberta i moderna. El resultat va ser-ne l'Eixample. El pla general de “Reformas y Mejoras” (1897) de l’arquitecte General Guitart i Lostaló venia a donar resposta a aquella nova demanda. Aleshores, foren diversos els arquitectes i mestres d’obres -urbanistes i creadors- els qui hi deixaren la seva petja en la bona tradició urbanística de la ciutat: General Guitart, Pere Pascual, Joan Bordàs, Josep M. Rodríguez Lloveras, Joan Bordàs, Fèlix d’Azúa, Ildefons Casamor, Bernadí Martorell, etc.

Evidentment, no tots els projectes es varen poder realitzar. Alguns es quedaren al calaix.

De l’últim terç del s. XIX fins al principi del XX, a Sant Feliu tingué lloc una peculiar revolució industrial -una “febre del suro”-, no exempta de les tensions socials pròpies del sistema capitalista, que féu possible entrar per impuls propi a la modernitat. Amb la “construcció de la ciutat” pròpiament dita, arribaren els avenços de l’època: ferrocarril propi, port, xarxa elèctrica, fàbriques de gas,…..

Només les guerres (la Primera Europea i la Segona, que inclou la nostra) aconseguiren de posar fi a aquella bonança material. Tot i la greu crisi social i econòmica que experimentà la població des de la Primera Guerra Mundial (1914), no hi faltà la construcció d’un nous tipus d’habitatge, els d’elit; els xalets al sector de Sant Elm (Urbanització de can Rius), a la platja de Sant Pol i al mateix S’Agaró.

Durant la Guerra Civil, Sant Feliu va ser bombardejat intensament. I calgué refer molts sectors de la ciutat i edificis. L’alcalde Vicenç Gandol i l’arquitecte Joan Bordàs en varen ser els responsables, amb l’ajut tècnic i econòmic de “Regiones Desvastada”. S’urbanitzaren els passeigs del Mar i dels Guíxols, la rambla del Portalet, es feu nou l’edifici de l’Ajuntament, etc. Sense urgències econòmiques ni especulacions de diner fàcil.

Després vingueren els anys del decenni dels seixanta i dels setanta del passat segle, de gran demanda d'habitatges. Temps de gran pressió immobiliària i de l'especulació del sòl, un bé molt escàs a Sant Feliu. Va esclatar el boom de la construcció. Sorgiren nous barris de vivendes per a la immigració, i els de segona residència per al turisme. L'estandarització més impersonal substituí la tradició urbanística, creativa, de Sant Feliu. Molts edificis singulars, representatius de la millor època, varen ser enderrocats. No cal dir que també es donaren les excepcions més honroses que venien a confirmar aquella tendència general de degradació. O sigui, els edificis d'abans que s'han conservat i fins restaurat: can Sibils, Patxot, Casino dels Nois, Mainegre, etc.

D'altra banda, és veritat que s'han alçat edificis amb gust i imaginació creadora: can Cendrós, ca l'Ararà, el Teatre Municipal...

Ni tan sols el Pla General Municipal d'Ordenació de Sant Feliu de Guíxols (1985) va servir per aturar la desaparició gradual de patrimoni arquitectònic. Ans tot el contrari. Hauria estat necessari que, abans de redactar el Pla General, s'hagués estudiat en profunditat els valors arquitectònics a protegir, tant d'edificis com del teixit urbà. No ha hagut, ni abans ni ara, una d'actuació didàctica per a estendre la cultura de la conservació del patrimoni entre els propietaris, i professionals del sector. I així, per la via de la imposició i després d'un procés força complex, es va aprovar un "pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i elements d'interès artístic i històric" (2000), l'eficàcia del qual està per veure.

Joan Alsina, en temps de crisi de valors

Penso que qualsevol ocasió és bona per fer memòria de Joan Alsina. S’han complert ja 36 anys del seu assassinat a Xile. I el seu testimoni continua sent clar i vigent. Ahir, al Diari de Girona, en Vicenç Fiol ho recordava amb uns colpidors “Comentaris al testament de Joan Alsina”.

I ara potser no es tracta tant de recordar uns fets ocorreguts a Xile l’any 1973, i que suposo que tots coneixem perfectament perquè almenys se n’han publicat tres llibres, i els mitjans de comunicació n’han parlat molt.
Avui potser caldria destacar, una vegada més, la rel de la seva praxi, l’aspecte més ocult de la història, allò que resta sota l’aparença dels fets i que va lligat a uns valors i a una visió del món i de les coses, difícils de captar immediatament perquè tenen molt poc a veure amb els valors que predominen en la nostra societat. Uns valors que, d’altra banda, ja vivia aquí, a Girona. Per exemple:

La solidaritat
Què se li havia perdut a Xile, un país tan llunyà? Simplement, va pensar que, allà, la seva vida seria més útil als altres. Ni les distàncies ni les fronteres no separen l’única i mateixa aventura de la humanitat. Tots formem una gran família i, per tant, la nostra responsabilitat és universal.
Ell deia que l’important era això: que més enllà de les distàncies ens uneixi la voluntat de ser, la voluntat de servir i la voluntat d’estimar.

La vida
A pesar de la seva joventut -anà a Xile quan tenia només 25 anys i morí als 31- posseïa la rara saviesa d’entendre que res no és nostre. Res vol dir res. Ni el cos, ni la intel·ligència -que en tenia molta- ni la vida, que la rebem com a do i la mereixem fent-ne un do, donant-la.
Una actitud molt realista, perquè no hi ha res més real que la mort. I al mateix temps és una actitud que permet créixer i ser, al mateix temps, modestos.

Els béns
Com hem dit, ell apreciava i buscava un altre tipus de béns, béns immaterials, que atenyen al nucli de la persona: la generositat, la bondat, la germanor, la justícia (no la distributiva segons el concepte de la Il·lustració, sinó aquella que és reflex de la comunió, que s’obté com a fruit de l’Amor).
Els “calés”, la competència, el poder, l’èxit, el confort, tenir o ser més que els altres, això per a ell no tenia cap valor.

L’opció de servei al costat dels més pobres
En aquesta línia, en Joan va optar per una vida normal i senzilla, de servei als altres -a partir de les seves necessitats, no dels propis projectes o interessos-, de treball, de treball en equip, igual que els altres treballadors xilens. Si ells cobraven poc, ell també. Si tenien un sindicat, ell també; si lluitaven per aconseguir millores econòmiques, socials i polítiques, ell també. Però sense perdre la serenor, l’alegria ni la pau interior.
No va portar a cap una activisme espectacular, sensacional.

L’opció política
Des d’una òptica actual, en algun escrit es va insinuar que en Joan Alsina mai no havia actuat políticament, com si això del compromís polític fos alguna cosa lletja, contaminant, que pogués ombrejar el joc nét de la seva trajectòria. A mi, més d’una vegada, em va manifestar la seva simpatia pels sindicats i partits d’esquerra. Senzillament, perquè eren les associacions dels seus companys, dels obrers.
Però, cal dir, que ell ho feia, d’implicar-se en el procés social, sindical i polític que el poble xilè experimentava aquells anys, des del seu sentit de fidelitat a la bona nova de l’Evangeli i a la seva força alliberadora, entenent la política en el sentit més noble, com a missió i servei, com a participació activa i ètica en les decisions que ens afecten; no pas per interessos pròpiament partidistes, de lluita pel poder. (El poder, polític o religiós, sí que es fàcilment embrutidor).

Era suficientment intel·ligent com per mantenir una certa distància crítica, respecte dels partits polítics.
Era prou conscient de les clares arrels del mal i de la injustícia en les estructures i en les persones.
No era cap il·lús. La seva mort no va ser, doncs, un lamentable error per part dels militars xilens.

El mataren precisament per la concreció del seu compromís social i polític. I perquè va viure fins a les últimes conseqüències els valors que hem dit és excessivament subversiu.

Tothom en fa de política. Tots en fem. Bona part de la jerarquia xilena, amb el seu silenci, va donar suport al cop d’estat militar que comportà la mort d’en Joan.
També avui la indiferència és una actitud política. I per tant, si la indefinició no és possible, a nosaltres també ens convé més definir-nos ideològicament i vivencialment al costat dels més necessitats.

Convé recordar-ho en aquests temps de crisi econòmica, i de desprestigi de la classe política. Quan els treballadors, els immigrats i els exclosos, són els que en pateixen més les conseqüències: atur, precarietat laboral, sous baixos.... Mentre que la classe social -del terrós i de més enllà- responsable de la crisi no baixa el ritme dels seus beneficis, es nega en rodó a compartir els seus béns pagant més impostos, i no té -ni pot tenir- el mínim interès per canviar un sistema de viure que no funciona per a la majoria.

“El destí d’uns és el destí de tots”.

Llegint Thomas Merton

Des de jove he llegit i he tingut en molta estima les reflexions d’aquest gran mestre d’espiritualitat que ha estat Thomas Merton. Unes lectures que m’han acompanyat fins al dia d’avui.

Primer, seguint el consell de Joan Alsina -el dia 19, dissabte d’aquesta setmana, farà 36 anys del seu assassinat a Xile-, durant un llarg temps vaig fer servir com a llibre de meditació la publicació de Merton Llavor de contemplació. Era a finals de la dècada dels anys cinquanta del segle passat.

Uns deu anys després, vaig substituir-lo per un altre del mateix autor: Ningú no és una illa. Ja el títol revela l’actualitat del pensament del monjo contemplatiu. Ningú no és suficient en ell mateix. “Tot home és part de mi mateix, ja que formo part de la humanitat”. Avui tots els místics orientals i occidentals, així com una gran majoria de pensadors d’arreu, coincideixen a dir que cal tenir una visió més global de la Realitat, com un tot. Ara es parla de la necessitat de tenir una consciència planetària.

En plena voràgine professional, el capítol setè que parla de l’ésser i de l’actuar em va ser summament útil quan ens convida a no mirar-nos perpètuament en el mirall dels nostres actes; a centrar-nos en el nostre ser i no tan sols en el nostre actuar, a no mesurar el valor del nostre ésser només pel valor de les nostres experiències. I hi posa l’exemple de la música, que no s’aprecia solament pels sons, sinó també pels silencis que conté: “sense l’alternança sons-silencis no hi ha ritme”.

El jove i atent monjo de Solius, el germà Jordan Faugier, es va fixar que sovint, quan anava a tèrcia abans d’aquest estiu, portava sota el braç el llibre esmentat Ningú..., i em va preguntar si havia llegit alguna altra cosa de Merton. Vaig reconèixer que, llevat de La Montaña de los siete círculos i dels altres dos llibres que aquí esmento, no n’havia llegit res més. Aleshores em va aconsellar que llegís els seus diaris. Jo, la veritat, era la primera vegada que en sentia parlar. I ell mateix, de la biblioteca del monestir, em va deixar els Diarios (1960-1968) La vida íntima de un gran maestro espiritual. Exacte. D’això tracta, de la vida íntima d’un gran mestre espiritual que expressa amb un llenguatge sempre limitat, dia a dia, lliurement i sincerament la seva experiència interior. L’he llegit, l’he meditat. Ha estat una gratíssima sorpresa que he completat amb un altre, de lectura no gens fàcil, del mateix autor: Místics i mestres. De l’espiritualitat cristiana al budisme del zen.

La lectura pausada dels diaris de Merton m’ha ajudat aquest estiu, que ja finalitza, a entendre que Merton era un home normalíssim, com tu i com jo. Salvant totes les distàncies -que són moltes a favor seu-, la desmitificació m’ha ajudat a penetrar en el seu món interior, que és semblant al nostre. La mística, com l’ètica que se’n desprèn, són dimensions fonamentals de l’espiritualitat de tota persona, necessària per a la realització plena i total de l’ésser humà. El procés vers la plenitud humana -que també anomenem espiritualitat- es pot realitzar per diversos camins, religiosos o no. Per tant, aquest camí de desarrelament -o buidament, vacuïtat- del propi “jo” per a connectar amb l’Altre no és exclusiu d’uns pocs contemplatius, dels religiosos, sinó que és una experiència que pot fer qualsevol persona.

A través dels diaris de Merton es pot seguir perfectament aquest camí d’obertura, de connexió universal, que transforma la persona. Merton sabia molt bé que la instal·lació -al monestir de Getsemaní, a casa, ...-, la inèrcia i la rutina ens lliguen i ens incapaciten per fer experiència d’altres dimensions que ens depassen. Les inèrcies o tendències mentals i emocionals i les pors perpetuen hàbits i costums ja innecessaris. Només una llibertat profunda ens pot obrir les portes a explorar i canviar la manera de veure i viure les coses.

Així no és gens estrany que aquesta actitud de recerca contínua portés Merton a trobar-se i dialogar amb altres tradicions espirituals de diverses religions; a confrontar i compartir la pròpia experiència mística amb la del budisme i d’altres corrents místics.

Les experiències de soledat, silenci i meditació només són vàlides en la mesura que no ens allunyen dels altres ni del món concret que ens envolta. Ans al contrari, ens han d’ajudar a ser i mostrar-nos més compassius i solidaris envers aquells amb qui convivim.

Merton, a través de la seva capacitat d’entrar en contacte i comunicar-se amb els mestres budistes i amb altres guies de la contemplació, descobreix que l’experiència espiritual oriental estava, en bona mesura, en harmonia amb la del cristianisme.

Una vegada més, el monjo trapenc Thomas Merton (1915-1968) s’havia avançat al seu temps. Sense cap mena de dubte, Merton va ser un dels precursor de la necessitat de diàleg amb les altres religions i els corrents espirituals de l’època. El diàleg és certament una necessitat vital.

Avui, 16 de setembre, en tornar el llibre al monestir de Solius, de nou he tingut ocasió d’intercanviar-ne impressions amb el germà Jordan. Coincidim. Compartim l’interès pels escrits de Merton. Tant, que me n’ha deixat un altre del mateix autor: Diario de Asia. En Jordan m’ha assegurat que, per a ell, és el millor de la seva extensa obra, perquè és el final i la recapitulació del camí espiritual del gran mestre de l’orde del Císter. És, d’alguna manera, la continuació dels diaris que acabo de llegir. Hi descriu amb més amplitud les últimes setmanes de la seva vida, de trobada i diàleg amb altres tradicions religioses.

Així és que continuo llegint Thomas Merton.

Un record de Marià Casadevall (1941-2003)

“Grinyola el temps i s’escola la mica de vida que tenim”,
canta el poeta gironí Narcís Comadira.

Des de fa uns anys, quan comença el mes de setembre, em ve a la memòria amb una força especial el perfil afinat de l’amic que, familiarment, coneixíem per Piu: en Marià. Ja han passat sis anys d’ençà del comiat–homenatge ple d’emoció que li vam fer a Girona i, més tard, al Pla de l’Estany. I sembla que era ahir. Però els rius de la nostra vida cada dia són més a prop de la desembocadura del mar de la Vida, on ens retrobarem tots en el TOT. Esperem-ho.

De fet, en Marià ha continuat sempre present entre nosaltres d’una manera diferent, en el record de la taula parada enmig dels amics i, sobretot, en forma de vida donada a la seva companya Montse, als fills Irene i Aniol, als néts i a tots els que vam tenir la sort de compartir amb ell un xic d’afecte.

Vam coincidir uns quants cursos al seminari de Girona. Al final de carrera, encara a la casa gran -avui completament buida, sortosament- en Marià es va fer amb unes declaracions del teòleg suís Hans Urs von Balthasar on feia una forta crítica contra l’Opus Dei. Ell i jo ens vam dedicar a distribuir-ne les còpies fetes amb màquina d’escriure i paper de carbó sobre paper de ceba. Alguns seguidors de Josemaría Escrivá de Balaguer varen anar a trobar el doctor Estela, rector del Seminari, exigint-li la nostra expulsió del seminari o, en tot cas, un correctiu exemplar. La liberalitat del doctor Estela i la influència d’en Modest -no necessitem el cognom per saber de qui parlem- va fer que aquella pretensió quedés en el no-res. Encara en conservo una còpia. I en Mon Marquès també, que recorda perfectament l’afer.

En Marià era una persona oberta, acollidora i intel·ligent que valorava el treball en equip. La seva feina, com a treballador social a Girona, va ser excel·lent i no la podem oblidar. Posseïa aquella estranya saviesa, que s’adquireix només per una experiència assimilada interiorment, que el feia prioritzar el “ser” i el “servir, per sobre del “tenir” i el “poder”.

Recordo la seva indignació -poquíssimes vegades l’havia sentit criticar una persona!- davant l’abús de poder d’un cap de la seva àrea.

El dia 26 d’octubre del 2003, al redós de Santa Espina de Vilavenut, va ser declarat oficialment “Àngel Protector” d’aquella contrada. En una visió més global de la Realitat, jo tinc el somriure d’en Piu -entre irònic i bondadós- com a àngel protector de tots i de tot.

Recuperació de l'edifici del port,del "tinglado", a Sant Feliu de Guíxols

A la darrera revista Gavarres recordàvem que Sant Feliu havia perdut uns béns patrimonials, un paisatge natural i uns elements d’identitat col·lectius, de gran importància. No es tractava només d’una qüestió identitària. Sinó que s’havien perdut uns elements més de la qualitat de vida dels guixolencs -una part de la nostra vida passada, present i futura- i un recurs econòmic per atraure un turisme de qualitat. Dèiem que el turó del Molí de les Forques i el passeig de la font de Sant Elm tampoc no van ser l’únic que va perdre la població. Hi apuntàvem, a la llista, el port medieval, la cova del Sant als Guíxols, els panys de muralla, edificis singulars...
S’ha destruït molt de paisatge natural i urbà a favor de l’especulació immobiliària arreu del nostre litoral. Els lectors ho saben prou bé.
Ens resten, però, uns fràgils i parcials camins de ronda per a fer a peu arran d’onades, i contemplar encara ara unes excel·lents panoràmiques. I passejar amb nostàlgia per un passat irrecuperable.
En aquest context tan negatiu, avui ens arriba una bona notícia: la recuperació d’un vell somni: la possibilitat futura de poder explicar la vida del port comercial i la seva connexió amb el tren. Projecte que lliga perfectament amb la idea d’instaurar, en aquest espai del port - quilòmetre zero de la via ferroviària, que ens unia amb Girona -, un centre d’interpretació de les Vies Verdes.

1.- L’edifici del “tinglado”o magatzem del port és un dels pocs testimonis que resten del que havia estat el port comercial de Sant Feliu de Guíxols. Sortosament, sembla, ja podem dir que s’ha salvat de l’acció de les piquetes d’aquells que voldrien enderrocar tot el que és vell i no produeix diners immediats. Ni les bombes dels avions feixistes italians no el varen poder enderrocar!
Ports de la Generalitat el 2001 havia autoritzat la concessió de l'ús de l'edifici de l'antic magatzem del port i especificava que hi hauria, al seu entorn, "una zona d'activitats culturals de tipus històric-museístic. S'hi ubicarien les embarcacions propietat municipal. Ports, aleshores, també contemplava la conveniència de conservar el perol nou. Però aquest edifici va ser destruït sense llicència d’enderroc, el 4 de maig de 2005.
Aleshores un avantprojecte preveia la difusió del patrimoni vinculat al port i a l'antic ferrocarril: zona per a audiovisuals i actes, serveis, espais interns, espai d'exposició a la planta baixa, altell amb addicional espai d'exposició. Per aquesta raó s’anà ampliant el patrimoni de la ciutat amb adquisicions de màquines i vagons procedents de l'antiga línia i companyia del ferrocarril de Girona a Sant Feliu de Guíxols.
Però llavors sortiren aquelles veus -que no han faltat mai- que demanaven i exigien l’enderroc d’aquest vell edifici.
Fins i tot l’amic, ara conseller de la Generalitat, Joaquim Nadal, es va interessar personalment per aquest tema. El pressionaven per treure del port aquella “nosa”.
Ara sembla que el tema s’ha encaminat per la via de la restauració, conservació i museïtzació de l’espai, lligat al projecte esmentat de les vies verdes.
Personalment hi veig el gest discret d’en Quim Nadal. Una persona que estima el país, els seus homes i la seva terra. També el seu interès -sempre assenyat- s’ha notat en la conservació del paisatge de Solius.
Dic tot això perquè ara hi ha qui qüestiona, en general, tota la seva gestió pel que fa a la conservació del patrimoni paisatgístic, sense tenir en compte la complexa i compromesa situació del Conseller en problemàtiques que amaguen tants d’interessos oposats de propietaris, immobiliàries i grups de pressió econòmica.

2.- I no podríem fer un pas més per recuperar els racons de la badia?
A part del tema del “tinglado”, hi ha també altres qüestions que caldria resoldre urgentment de dos indrets o racons -de llevant i de garbí- de la badia. Alliberar de construccions estranyes que amaguen la punta dels Guíxols -la cova del Sant-, lloc de la llegenda de Sant Feliu. No desapareixerà l'edifici del Club Nàutic que entafora els orígens i la tradició més remota de la nostra ciutat?
La gent més gran de la població recordarà perfectament que només Lluís Esteva, en el seu dia, va manifestar públicament la seva disconformitat a veure com la cova del "Sant", on nasqué la població i la tradició del patró de la ciutat, desapareixia dels ulls dels guixolencs i dels visitants. Com es pot explicar els orígens ibèrics de la població i la tradició del "salt de la mort": del "Valga'ns Sant Feliu!" i el primitiu port del segle XV?

I a l’altra banda de garbí? Cal recuperar el camí de ronda i el pas públic pels apartaments del Club de Mar, que se n’han apropiat indegudament, junt amb les roques i un trosset de la mar.
L’Informatiu de l’Arxiu i del Museu, ja el 1996, denunciava aquesta apropiació indeguda d’espai públic. Però les institucions -Costas i Ajuntament- no ens varen atendre.

Tres dies de convivència amb el Lama Garchen Rinpoche a Sant Feliu

Aquests dies, del 20 al 23 d’agost, a Sant Feliu ha tingut lloc un fet important, històric. El pas i les ensenyances de S. E. Garchen Rinpoche per la ciutat. Les sessions dirigides per aquest lama han tingut lloc a la sala del Museu d’Història de la ciutat. Es tracta d’un mestre i cap espiritual de la tradició budista Drigung Kagyu. Possiblement a la majoria dels ciutadans aquesta presència els ha passat desapercebuda. En canvi, als membres de la sangha -comunitat o grup de seguidors locals- l’esdeveniment ha estat molt positiu i gratificant, que el venien preparant des de fa dos anys.
El renom i prestigi d’aquest mestre espiritual, reconegut arreu del món, es deu a la seva experiència de treball interior, d’autoconsciència. La seva saviesa, extremadament pragmàtica, es traslluïa a través de les seves ensenyances. L’amor i la compassió són realitats importants, tot i que la violència i l’odi són les “notícies” que predominen en tots els mitjans de comunicació que ens canalitzen la informació. Els ensenyaments rebuts aquests dies no pretenien altra cosa que ajudar-nos a entendre la nostra ment per ajudar-nos a ser millors en tots els àmbits de la nostra persona.
Vam voler compartir aquestes trobades per la nostra proximitat amb el lama Namkha de Sant Feliu i de la Neus, a qui hem conegut en les trobades de grups espirituals que, de tant en tant, fem al monestir de Solius.
Aquests dies hem pogut compartir de molt a prop els seus rituals i pregàries, la seva alegria i la seva vida en forma d’aliment. I aquesta comunió espiritual tenia lloc, curiosament, en el refectori o menjador de l’antic monestir dels monjos benedictins Sant Feliu de Guíxols.

Altres mestres i diferents maneres de fer el bé

En un moment determinant dels comentaris dels 37 ensenyaments budhistes, el lama Garchen ens va recordar que el nostre país gaudia de democràcia i d’unes llibertats, que d’altres països no tenien. I que havíem de prendre consciència del valor d’aquesta llibertat i de la responsabilitat d’utilitzar-la per al bé.
De sobte em vingué a la memòria, passant a molta velocitat, el nom de moltes dones i homes que havien lluitat i sofert perquè realment nosaltres, avui, poguéssim tenir aquests béns que, dia a dia, s’han de millorar. Hi ha encara molt a fer, certament. Vaig recordar l’enyorat Miguel Núñez, Paco Mera, Guillem Rovirosa, Joan Alsina, Quim Vallmajor i els milers de ciutadans anònims que no es van voler resignar a viure sota una dictadura militar i d’una classe social que -encara avui- es nega a acceptar que la riquesa s’ha de redistribuir de forma més equitativa i que, si cal, utilitza la violència.
Molts treballadors, jubilats,sindicalistes, polítics i religiosos -com el bisbe Casaldàliga i el seu secretari Pablo Gabriel que aquests dies es mou per les contrades gironines- avui continuen treballant per construir una fraternitat universal encara no aconseguida.
Uns lluiten motivats per opcions ideològiques que, si no són tancades i excloents, també son espirituals des d’un punt de vista laic. Altres ho fan arrelats a la fe i per fidelitat al compromís evangèlic. Però aquestes darreres opcions, un cop es tradueixen a la realitat i es concreten en el món que vivim, s’aproximen molt fins a confondre’s amb les primeres. Tots, empesos per una opció o per una altra -laica o religiosa, tant-se-val- lluitem per una societat més humana i feliç on la justícia, la bondat, la compassió i la pau siguin els valors predominants.

Actualitat

1.- Així com hem escrit a la revista Presència -molt breument- sobre els cent anys que s’acompleixen de la Setmana Tràgica a Sant Feliu, també estem treballant sobre el bicentenari de la Guerra del Francès. Molt properament la Revista de Girona en publicarà un article i l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, un treball més extens.
I hi continuem investigant i treballant per a propers articles. De documentació original inèdita, no en falta.
2.- La població de Sant Feliu té un deute de memòria amb totes aquelles dones i homes que van patir les conseqüències de l’entrada del l’exèrcit de Franco a la ciutat, fa setanta anys. Tampoc no en falta, de material inèdit, com per fer-ne un treball i un homenatge a tots aquells que en patiren les conseqüències.
En la mesura de les nostres possibilitats, que ara són ben poques, anirem fent. Potser d’aquí un temps en sortirà un treball.
3.- Sobre la repressió republicana de 1936, aviat es publicarà un altre treball en una revista gironina que vol homenatjar el malaguanyat arxiver diocesà Josep M. Marquès. Es tracta d’anar més enllà de les opinions generalitzades i ideològiques, i estudiar cada cas, més concretament en el context de la població, a la llum de nous documents.
4.- La revista Gavarres continua encarregant-nos treballs sobre “Nevades, focs...i altres desgràcies”. Intentarem de col·laborar-hi, posant-hi un granet de sorra més.
5.- Fa temps que al despatx de la directora de Museu Municipal es va parlar amb altre gent de la necessitat d’anar recuperant la memòria (documents, fotografies...) de totes les persones grans de la nostra població, perquè no se’n perdi el record de moltes coses que s’han esdevingut en aquest racó de món. Es tractava de crear un equip de gent, amb temps i capacitat, per fer tota aquesta tasca.
Tot i el gran interès que va desvetllar aquesta iniciativa que ens presentaren des de fora, aquesta feina no tira endavant. Tot i que personalment, aïlladament, algun investigador està treballant en aquest sentit, aquesta recerca individual no és suficient.

MÉS ENLLÀ -O ENÇÀ- DE LA HISTÒRIA

Treballem en el sentit d’aprofundir l’ecosocialisme de partits i de nacionalismes.
Des de fa temps Leonardo Boff situa el seu pensament en una perspectiva més àmplia que preveu un nou paradigma de civilització, capaç de respondre al clamor ecològic. Una humanitat unificada a l’única Casa Comuna, la Terra, que exigeix un centre d’organització dels recursos naturals i serveis naturals, responsable de tot el planeta. Es fa necessària una governabilitat planetària. O repartim amb equitat els pocs recursos naturals, o la Terra no podrà atendre la voracitat dels consumistes i entrarà en un procés de caos, afectant a tothom indistintament.
El seu somni -i el de molts- continua viu en tots aquells que no accepten la destrucció del futur feta pel capitalisme globalitzat, i que creuen que una altra Terra i una altra Humanitat són possibles i millors.
Les diferents tradicions i cultures religioses, en el seu nucli original i fonamental, no han estat mai allunyades d’aquest sentiment global. Ans tot el contrari. La connexió amb la Realitat i els altres -l’ètica- porta necessàriament a la connexió amb la Natura. Ecosofia, en diu en Raimon Panikkar. “La Terra és part de nosaltres mateixos, del nostre Si”.
Intentem aprofundir en aquesta línea de pensament. L’ecosofia va més enllà de l’ecologia.

Més de vint anys d'experiència dels "tallers d'història"

El 16 d’abril del 2004, a l’Ateneu Barcelonès va tenir lloc una taula rodona sobre els serveis didàctics dels arxius, com un repte que calia assumir. Allí vam presentar, una vegada més, l’experiència dels Tallers d’Història de l’arxiu municipal de Sant Feliu de Guíxols, i hi vam defensar un perfil molt determinat del professional arxiver que ens semblava més idoni per a impulsar aquestes activitats culturals. És a dir, la figura de l'arxiver historiador amb experiència pedagògica que possibiliti la interacció docents - arxivers en la incentivació de la recerca com a mètode d’aprenentatge. A la mateixa taula un col·lega de professió no va estar-se de mostrar clarament el seu desacord, i hi va destacar per damunt de tot la funció i gestió administrativa del professional de l’arxivística. Si traiem a col·lació aquesta divergència, és per afirmar tot seguit que l’experiència de Sant Feliu se cenyeix a l’àmbit concret de la citada població i a l’actitud i el perfil formatiu del professional responsable del servei. Certament, tot i que la funció cultural de l’arxiu és una competència essencial, és difícil d’assolir l’equilibri entre les activitats de caràcter cultural i la tasca de suport a la gestió administrativa de la institució municipal. Tanmateix, també s’ha de dir que caldria que la diversitat d’opinions fossin sempre fruit d’experiències alternatives en el món de la dinamització cultural dels arxius, i no des de la més pura elaboració abstracta. Per la nostra banda, intentem situar-nos en la dialèctica del pensar i del fer, del raonar i de fer-ne experiència, com a únic camí per avançar.
Dit això, recordarem que el Tallers d’Història –que així és com es va denominar les activitats culturals que es generen des de l’Arxiu Municipal- van començar a funcionar l’any 1896 amb la col·laboració del Museu d’Història. Des d’aleshores un equip interdisciplinari format per tècnics –arxivers i museòlegs- i docents treballen plegats per a introduir la història local i les seves fonts a tots els centres –i nivells- escolars de la població. Una altra part de les activitats organitzades s’adreça a sectors més amplis de la ciutat, sempre amb l’objectiu de difondre la història i el patrimoni municipals. Una activitat que pressuposa un treball previ de recerca històrica i de difusió, que l’arxiver ha de promoure.
La revista L’Avenç (núm. 260, 2001), amb motiu del quinzè aniversari de l’esmentada trajectòria, es féu ressò dels diversos temes treballats al llarg d’aquells anys.
Aquesta praxis no presenta una trajectòria rectilínia, sinó que s’ha anat modificant i adaptant als canvis que s’han produït al món de l’ensenyament, als efectes que aquests han produït entre els professionals de la docència i a l’autocrítica de l’equip.
Sigui com sigui, la brevetat de l’espai ens obliga a parlar tan sols de les dues darreres experiències dels Tallers d’Història. Pels volts de l’any 2000, a l’entorn de l’Arxiu Municipal i seguint les línies d’actuacions encetades des de temps, es va aplegar un grup d’investigadors (historiadors i antropòleg, mestres i gent apassionada per la història) per a endegar un projecte ambiciós, l’objectiu del qual era estudiar els primers anys del franquisme des de diferents perspectives. Aquest equip es va anomenar Grup de Recerca de l’Època Franquista de Sant Feliu de Guíxols (GREF). Aquest treball col·lectiu ha tingut dos vessants, el de la investigació pròpiament dita, i el de la difusió regular de la recerca mitjançant la celebració d’unes jornades –amb diverses activitats- obertes a la població, i de la publicació d’un butlletí, El Trenta-nou. De jornades, n’han tingut lloc sis amb la corresponent publicació de sis butlletins. La primera de les quals van consistir en un sentit i massiu homenatge a totes les víctimes guixolenques de la repressió franquista, l’any 2000. El teatre, de 400 places, s’ompli de gom a gom. Finalment aquesta feina ha acabat amb l’edició del llibre Franquisme i repressió a Sant Feliu de Guíxols durant la postguerra (2007).
Aquesta feina, laboriosa i complexa, de sis anys -que ha estat possible per la creació d’una beca de recerca impulsada també per l’Arxiu Municipal- no ha anul·lat la tasca normal de cada curs dels Tallers d’Història, que s’han anat realitzant de forma continuada. I així s’ha treballat successivament temes com el del port, la memòria –i vida quotidiana- de la postguerra (1939-1960) i el de les escoles de Belles Arts de la ciutat. Durant el curs 2006-2007, hem acostat a les escoles i a la població la personalitat i l’obra literària de l’escriptor guixolenc Agustí Calvet (Gaziel). Tots els alumnes dels centres escolars llegeixen, escriuen i dibuixen seguint les petjades de l’eminent prosista; es fan visites literàries guiades –una teatralitzada- tot llegint i explicant la visió que Gaziel tenia de la ciutat; es munten dues exposicions (a través dels seus documents i de la recreació en imatges dels escenaris literaris); quatre conferències o lliçons de professors universitaris pretenen arribar a la població; s’ha endegat un curs de formació cultural per a mestres i altres sobre Gaziel; se’n fan lectures públiques i explicacions de contes per als més petits etc. I la mecànica, més o menys, és sempre la mateixa. Els mestres i tècnics es reuneixen periòdicament i programen les activitats que s’han de desenvolupar a l’escola i a la ciutat amb la col·laboració del Servei d’Educació, la Biblioteca, el Museu i d’altres entitats culturals. En el darrer cas -el de Gaziel- amb la proposta i implicació de l’associació cultural guixolenca Mall.
I acabaríem aquest lleuger esbós, retornat als inicis. Pensem que, dins els equips responsables dels arxius, és imprescindible la figura d’un professional que conegui també la metodologia i la didàctica de la històrica, perquè impulsi projectes de recerca i de difusió històrica.

(Publicat a CULTURA I MUNICIPI. Polítiques culturals municipals a Catalunya. Josep M. Figueres, Àngels Ponsa i Antoni Reig (coor5ds.). UAB i Diputacions catalanes. 2007).