BON NADAL 2009

Pàgina d’un cantoral –missal de cor- del monestir de Sant Feliu de Guíxols de començament del s. XVI, exposat al Museu Parroquial l’any 1931-36.

Aquesta imatge pertany a la primera pàgina de la missa cantada del dia de Nadal.

(Tret de la revista La Costa Brava. Festa Major, 1934).

Text:

“Exulta filia Sion, lauda filia Jerusalem: ecce Rex tu[us venit, sanctus, et Salvator] mundi”.

(Alegra’t, ciutat de Sió. Aclama, Jerusalem.
El teu rei fa la seva entrada.
És bo i salvador del món).

[In die natalis domini ad missam miorem officium].

“[Puer natus] est nobis...” ( Introit de la missa –de dia- del dia de Nadal).

Puer natus est nobis,
et filius datus est nobis
cuius imperium super humerum eius
Et vocabitur nomen eius:
Magni consilii Angelus”

(Ens ha nascut un noi,
ens ha esta donat un fill
que porta a l’espatlla la insígnia de príncep.
Déu li ha posat aquest nom:
Missatger-del-designi-de-Déu).

NADAL

Ben humilment, prop Teu, direm totes
les coses,
i la llum dels Teus ulls serà damunt els
mots
un clar segell de pau.
Tu parlaràs amb les nostres paraules
i ens tornaràs els mots florits de
benaurances.

(Jordi Sarsanedas)

150 anys del naixement del doctor Zamenhof, autor de l'esperanto

100 anys de la primera associació esperantista de Sant Feliu.

(La postal que encapçala aquest breu recordatori es va fer a Sant Feliu el mes de juny de l’any 1914, amb motiu de la celebració del Congrés de la Kataluna Esperantista Federacio).

Tots els guixolencs sabem que tenim un carrer que porta el nom del doctor Zamenhof, Llàtzer Lluís, que va néixer el dia 15 de desembre de 1859. Avui fa 150 anys.

El mes de gener de 1898, Francesc Pi i Margall publicà el primer article de propaganda esperantista a El Nuevo Régimen de Madrid.

El nom del carrer es va posar l’any 1914 en ocasió d’una petició de la Comissió del V Congrés de la Federació Catalana d’Esperanto que s’havia de celebrar a la ciutat aquell any.

Dos anys abans, el mes d’agost de 1912, ja s’havia celebrat a Sant Feliu la III Assemblea de la Lliga Esperantista de Girona d’Esperanto.

Per paradoxal que pugui semblar, en l’estima i coneixement de l’esperanto, van coincidir els anarquistes guixolencs i alguns eclesiàstics. Uns i altres creien en la germanor universal.

El 1905 al local del Centro Instructivo Obrero dos esperantistes reconeguts pronunciaren una conferència sobre la necessitat d’una llengua universal, que facilités l’entesa i germanor de tots els homes.

I, al mateix temps, un dels primers professor de l’esperanto a casa nostra va ser mossèn Francesc Viver i Puig (1876-1955) qui, amb altres ganxons, va fundar el grup esperantista Esperanta Lernejo (Escola d’esperanto) l’any 1909. Fa cent anys!

L’any següent, el 1910, es va fundar un altre grup esperantista Frateco (Fraternitat), una escissió del primer.

El mes de juny de 1914 a Sant Feliu se celebrà el V Congrés de KEF i els IV Jocs Florals Internacionals. Joan Amades hi retirà la seva proposta davant els avenços presentats per Pujulà i Vallès per establir la Confederació Ibèrica.

Avui, que jo conegui, a Sant Feliu només ens queda un savi com els que hi havia en aquells temps de tanta inquietud cultural, que saben de cine, de teatre, de literatura, de pintura, de música,.... i esperanto: en Toni Ferrer.

-------------------------------------------------

Per saber-ne més, us recomano que llegiu els treballs de l’Agustí Roldós “Primer centenari de l’esperanto a Sant Feliu de Guíxols”, a Estudis del Baix Empordà, núm. 25. I el de Gerard Bussot, quan parla del carrer Doctor Zamenhof en el seu llibre Carrers, cases i arquitectes.

L'"heroïcitat" dels guixolencs en la Guerra del Francès (juny-desembre 1808)

En la celebració del bicentenari de la guerra del Francès, voldríem exposar molt breument la modesta aportació econòmica que, a causa del conflicte bèl·lic, va fer una vila de sis mil habitants, considerada port de la ciutat de Girona. Potser aquest va ser el punt d’heroïcitat, un pèl prosaica, de la població ganxona durant els primers sis mesos de guerra: el d’ intentar, simplement, subsistir.
Carles Rahola opinava que, llevat de la gesta heroica del capità Narcís Massanas (1786-1811), la vila de la costa no havia deixat escrites gaires pàgines d’aquella guerra. Suposem que l’escriptor gironí es referia a fets de guerra memorables.
Per la seva banda, l’editor Joaquim Pla i Dalmau, fent-se ressò del que havia publicat el seu pare i altres historiadors, va destacar el paper importantíssim dels vaixells armats en cors de la vila de Sant Feliu i dels seus mariners artillers en els setges de Girona. Segons ell, el port va ser la base de l’aprovisionament que, per la vall d’Aro i les Gavarres, entrava a la ciutat assetjada. En aquest sentit Pla i Dalmau ens animà a aprofundir la participació ganxona en la guerra a partir sobretot de la documentació original i inèdita dels arxius.
Fent cas del seu entusiasme i encoratjament, vam començar a buidar els papers de l’arxiu municipal de Sant Feliu de Guíxols que contenen informació de la guerra del Francès. Ens va sorprendre gratament observar que el fons documental de l’època era molt extens. I si aquesta informació es completava amb la que podríem trobar en altres arxius, aleshores l’hipotètic volum de recerca seria força gran.

Agitació social
Quan rellegim alguns papers inèdits de l’arxiu, ens sobta de seguida que el seu contingut, en la majoria dels casos, reflecteixi una vida col·lectiva feta d’antigues fòbies i de frenètiques i incessants picabaralles entre diverses faccions populars i en contra, sovint, de les classes dirigents, representades aleshores per la Junta auxiliar i pel monestir benedictí. I, com sempre, en el fons d’aquella tensa agitació i desavinença constant, hi trobem la desigualtat social i la pressió d’uns i altres per aconseguir diners dels veïns.
Els documents estudiats, més que fer-se ressò de grans gestes i de cops d’audàcia contra els francesos, assenyalen les preocupacions normals de la gent, plenes d’interessos immediats, materials, i que apunten vers la víctima principal de la guerra: la població civil.
Encara no havia acabat una guerra contra els francesos -la Gran, 1793-1795- que ja en començava una altra. Aquests enrenous incidiren seriosament en la vida i la feina habitual de la gent i en els seus estalvis. I, a més, els obligava a posar-hi homes, provisions i armament. És a dir, diners. I com que de les arques estatals no n’arribaven, i els de la casa de la Vila s’esgotaren molt de pressa, la pressió sobre la ciutadania va ser contínua perquè contribuís amb metàl·lic, amb espècie i amb treball -fabricant municions, per exemple-. Alguns veïns, immersos en una situació asfixiant, no tenien el mínim necessari per a mantenir les seves famílies.
Heus ací, doncs, de quina heroïcitat estem parlant. La d’uns homes i unes dones que, per damunt de tot, volien sobreviure i defensar allò que ho feia possible: les seves cases i els seus béns, el seu poble, que era de fet, la seva pàtria.

Conflictes entre la Junta i el Monestir
El poble de Sant Feliu es trobava dividit en dos bàndols. Els partidaris dels religiosos, del Monestir, i els partidaris dels liberals que dominaven el Consell municipal i la Junta auxiliar. La divisió venia de lluny. Era la crisi del vell sistema, de l’antic Règim. Els monjos no s’estaven de res per a intentar aturar l’assimilació popular de les idees revolucionàries que venien de França a través d’uns grans viatgers, els comerciants del suro. Una ideologia de canvi que sacsejava les bases religioses del sistema i qüestionava tots els privilegis econòmics i socials de què gaudia l’abadia des de temps immemorials. Contra el sector més liberal de la població, el Monestir va utilitzar el tribunal de la Santa Inquisició i totes les seves influències davant d’institucions estatals, com el Consell de Castella. Però tot era en va; una lluita impossible contra una mentalitat de progrés que havia calat lentament en l’imaginari col·lectiu d’una majoria de guixolencs.
Ni l’enemic comú -el francès- no aconseguí de conciliar els interessos d’uns i altres. Ans tot al contrari. Així ho reconegué literalment un dels protagonistes, l’abat Gaietà Riera, en el seu manuscrit que es guarda a l’arxiu de l’Abadia de Montserrat:
”Una época tan fatal, en que todos indistintamente nos veíamos amenazados en nuestros bienes y personas, parece que ofrecía la ocasión más oportuna para sofocar enteramente, o a lo menos suspender la memoria de todas las antiguas desavenencias entre la Villa y el Monasterio para dirigir todas nuestras operaciones con mayor unión y acierto contra un enemigo que debía ser objeto único de nuestra miras [...]. Pero en este Pueblo sucede todo lo contrario. Aquí se observa una Junta que más parece formada para combatir al Monasterio que al enemigo”.
L’abat tenia raó. L’agitació social no solament continuà molt tibant, sinó que a partir del mes de juny de 1808 empitjorà notòriament.
Els motius de la discòrdia dels primers mesos de guerra entre la Junta i el Monestir varen ser, una vegada més, els diners. Els membres de la Junta de Sant Feliu varen aprofitar l’avinentesa que els oferí l’abandó de la vila per part de l’abat Gaietà Riera i del pare Definidor Bonaventura Sans, del dia 20 al 23 de juny, quan els francesos s’acostaren a Girona i, per mar, a Sant Feliu. Com se sap, no es va tractar d’un primer setge de Girona sinó tan sols d’un tempteig de les tropes franceses per a provar la capacitat de resistència de la ciutat. Havent-la verificat, ràpidament es retiraren a Barcelona. Però la por, certament, va ser generalitzada. I els dos monjos esmentats se n’anaren a la granja de les Aroles, a la vall d’Aro, on pernoctaren. L’endemà es dirigiren a la propera platja de la cala Pedrosa, a la banda de la riera del Segueró de Sant Pol, on els esperava un llagut, que els traslladà a Begur.
Els vocals liberals de la Junta varen considerar que la fuga havia constituït un acte molt greu, d’insensata traïció, perquè se suposava que havien fugit perquè els dos religiosos disposaven de notícies confidencials que desconeixia la resta de veïns, i que no havien avisat a ningú.
L’abat Riera -vocal nat de la Junta en qualitat de rector de la parròquia- es va justificar dient que no solament s’havien amagat ells, sinó que ho havia fet tot el poble de Sant Feliu que es refugià al massís proper de l’Ardenya.
Com a sanció, la Junta va decidir fer-los pagar 1.000 lliures barceloneses. Els monjos no acceptaren aquella imposició vergonyosa. Després de tèrboles desqualificacions mútues, per mediació de la Junta Superior de Girona que intentava quedar bé amb les dues institucions ganxones, el Monestir s’avingué a pagar, a terminis, uns vint mil rals billó anuals.
Una altra causa d’enfrontament, entre el Monestir i la Junta guixolenca, va ser l’allotjament dels presoners francesos. La Junta va decidir que s’havien d’estar al convent, i els monjos s’hi oposaren frontalment. Una vegada més havia d’intervenir la Junta de Girona que intentava quedar bé amb la Junta ganxona pels favors que en rebia constantment. La nova disputa, com totes, va ser aspre, ja que als italians de l’exèrcit francès detinguts pel corsari guixolenc ningú -cap vila- no els volia, pel risc i pels costos que suposava.

Moltes despeses i poques possibilitats d’ingressos
Com totes les guerres, la del Francès generava un dispendi que requeia sobre una població que difícilment el podia assumir, malgrat les promeses que “algun dia” se’ls hi retornaria d’una forma o l’altra. El 1836 encara hi havia comerciants -Joan Vilaret i Patxot, entre altres- que reclamaven a l’Estat el pagament dels deutes contrets per proveïments de la guerra. S’havia de preparar homes -un mínim d’instrucció- per a la defensa del poble, per si de cas. Calia tenir a punt l’hospital, amb personal i medicaments. S’havien de carregar de queviures i municions els combois, que uns traginers traçuts conduirien cap a Girona pel camí carreter de la vall d’Aro, Panedes i per Cassà de la Selva, enfilant els viaranys de les Gavarres. També s’hi havia d’enviar homes armats i mariners experts en artilleria. S’havia de socórrer Girona, però també -més tard- Roses i Hostalric. Els voluntaris que formaven les columnes del sometent o que salpaven en els vaixells armats en cors havien de menjar i cobrar un jornal.
Com tothom sap, l’exèrcit regular tenia molt poc atractiu perquè els joves voluntàriament s’hi enrolessin. Preferien apuntar-se a les columnes del sometent que esporàdicament es formaven. Això sempre els permetria una major llibertat i mobilitat. Si el pa diari o la paga no arribaven, immediatament es podien desfer les partides de guerrillers que se’n tornaven a casa, prop dels seus, a treballar la vinya o el saió.
Els papers d’arxiu consultats insisteixen una i altra vegada que els minsos cabals públics del municipi no podien cobrir tota aquella obligació diària de manteniment, quan la inexistent hisenda estatal o provincial no proporcionava cap mena d’ajuda.
Què més podia fer la Junta per a recaptar diners? Julià de Bolíbar, lloctinent d’Álvarez de Castro, apel·lava a la generositat general dels veïns amb possibilitats econòmiques i als sacrificis que exigien l’amor a la religió, al rei i a la Pàtria. I si aquell voluntarisme fallava -que va fallar, és clar-, s’hauria de recórrer a un repartiment forçós entre tota la població. Deia:
“Y cuando estos médios [gratuitamente y sin mas recompensa que el honór] no puedan subvenirse á la manutención de nuestros esforzados hermanos, que arrostran todos los peligros por el bien comun, se hará un reparto forzoso, equitativo y prudente entre los mismos hacendados y pudientes, siempre con la indispensable formalidad de cuenta y razon.”
Efectivament, el 29 de juliol de 1808 la Junta va acordar de fer un repartiment entre els “pudientes”, i s’elegiren uns comissionats que el calculessin. Es tractava d’aplegar 2.000 lliures, en forma d’ avançament d’un impost general que s’hauria de fer més endavant.
Com era fàcil de preveure, els veïns rics, anomenats pudientes, es negaren a pagar. De tal manera que el repartiment o contribució s’hagué d’estendre a tothom, per esdevenir-ne general. L’esvalot -un més- per l’impost extraordinari va ser gros. El dia 20 d’agost el repartiment, sobre el paper, ja era fet. Les injustícies eren flagrants entre el que havien de pagar els més rics i els més miserables. Alguns vocals de la Junta manifestaren el seu desacord a la manera en què se n’havia fet la distribució. Ningú no volia assumir la responsabilitat de portar a terme un cobrament tan impopular. Les amenaces de recàrrecs, de multes, de denúncies a Girona i de soldats a les portes dels que es negaven a pagar no aconseguiren fer efectiva la imposició. Tot just a finals de desembre de 1808 alguns veïns començaren a pagar la seva quota.

L’acció corsària, la més productiva
L’endarreriment del diner aconseguit del monestir, i el de la taxa general que molt a poc a poc s’anava cobrant es veié compensat amb la contribució de l’activitat dels vaixells mariners armats en corsari pel comerç guixolenc, amb el corresponent permís o patent de Girona i sota la reglamentació establerta. Era un vell recurs, utilitzat ja contra els anglesos de Menorca, que podria aportar guanys als mateixos patrons i mariners i a les Juntes de Girona i de Sant Feliu. Els francesos havien perdut el seu potencial naval i, el 1808, la marina britànica protegia els vaixells corsaris del litoral gironí que feien un doble servei. Per una banda, controlaven estratègicament la navegació del litoral i interceptaven els vaixells de l’enemic i tots els del país, sospitosos d’estar-ne al seu servei. I alhora bloquejaven el pas de les tropes franceses que anaven i venien pel camí ral del litoral del Maresme. Els vaixells capturats, el seu carregament, les armes, etc, serien públicament subhastades per a obtenir-ne diners.
Per ser breus direm només que, en set mesos -de juny a desembre de 1808-, els patrons o capitans guixolencs Jeroni Basart, Bartomeu Bosch, Rafael Surís, Pere Plaja i Pere Bernich, entre altres, capturaren uns catorze vaixells. D’aquests, tres eren de l’exèrcit, i portaven correspondència i eren comandats per quatre oficials i una quarantena de mariners, que quedaren presoners.
La majoria dels llaguts agafats anaven carregats de blat -més de 2.000 quarteres-, sacs de farina, arròs, sucre, cansalada, formatge, galetes, etc. Hi havia a més barres del plom, fusta de campetx, vidre, canons, fusells, sables i pistoles.
Un cop subhastats els vaixells, se n’obtingueren 38.477 lliures, 5 sous i 9 diners. D’aquest total, se’n lliurà una tercera part en líquid a la Junta de Girona. D’altra banda, Girona, Sant Feliu -especialment l’hospital- se’n beneficiaren d’una bona part del carregament de blat i farina, oli, arròs -fins i tot de porcs subhastats- dels vaixells detinguts pel corsari guixolenc.
La Junta superior de Girona, segons els documents que es guarden al seu arxiu municipal, havia concedit patents de cors a molts altres patrons i mariners de litoral: Palamós, Tossa, Lloret, etc. Hem de suposar, doncs, que altres poblacions de la rodalia de Girona devien fer un esforç semblant al de Sant Feliu en la guerra del Francès, que també valdria la pena d’estudiar-lo i donar-lo a conèixer.

(Publicat a la Revista de Girona)

SOS per a l'Església d'avui

(Alguns amics m’han preguntat on podrien llegir íntegra la carta personal d’H. Boulad al Papa, de què parlava La Vanguardia de diumenge passat. Per aquells que els pugui interessar, en deixo constància):

Carta personal d'Henri Boulad, S. J. al Papa Benet XVI

Sant Pare,
Goso adreçar-me directament a vós, ja que el meu cor sagna de veure l'abisme en què la nostra Església s'està enfonsant. Vulgueu excusar la meva franquesa ben filial, dictada alhora per «la llibertat dels fills de Déu» a la qual ens convida sant Pau, i pel meu amor apassionat per a l'Església. Vulgueu excusar també el to alarmista d'aquesta carta, ja que crec que «falten cinc minuts» i la situació no pot esperar més.

Permeteu-me primer de tot que em presenti. Jesuïta egipto-libanès de ritu melquita, faré aviat els meus 76 anys. Sóc des de fa tres anys rector del Col·legi dels jesuïtes al Caire, després d'haver assumit els càrrecs següents: superior dels jesuïtes a Alexandria, superior regional dels jesuïtes d'Egipte, professor de teologia al Caire, director de Caritas-Egipte i vicepresident de
Càritas Internationalis per a l'Orient Mitjà i l'Àfrica del Nord. Conec molt bé la jerarquia catòlica d'Egipte per haver participat durant molts anys a les seves reunions, en tant que President dels Superiors religiosos d'Instituts a Egipte. Tinc relacions molt personals amb cadascun d'ells, alguns dels quals són antics alumnes meus. D'altra banda, conec personalment el Papa Chenouda III, que tenia el costum de visitar força sovint.

Pel que fa a la jerarquia catòlica d'Europa, he tingut l'ocasió de trobar diverses vegades personalment algun o altre dels seus membres, entre els quals el Cardenal Koenig, el Cardenal Schönborn, el Cardenal Martini, el Cardenal Daneels, l'Arquebisbe Kothgasser, els bisbes diocesans Kapellari i Küng, els altres bisbes austríacs, i també bisbes d'altres països europeus. Aquestes trobades tenen lloc a l'ocasió de les meves gires anuals de conferències a Europa: Àustria, Alemanya, Suïssa, Hongria, França, Bèlgica... En aquestes gires, m'adreço a auditoris molt diversos, i també als mitjans de comunicació (diaris, ràdios, televisions...). Faig el mateix a Egipte i al Pròxim-Orient.
He visitat una cinquantena de països als quatre continents i he publicat una trentena d'obres en una quinzena de llengües, sobretot en francès, àrab, hongarès i alemany. Entre els meus tretze llibres en aquesta llengua, heu llegit potser Gottessöhne, Gottestöchter, que li ha passat el seu amic, el P. Erich Fink de Baviera.

No dic tot això per vanagloriar-me, sinó per dir-vos simplement que les meves paraules es troben fonamentades en un coneixement real de l'Església universal i de la seva situació avui, el 2007.
Arribo a propòsit d'aquesta carta, on intentaré ser tan breu, clar i objectiu com sigui capaç. Per començar, unes quantes constatacions (la llista no és exhaustiva, ni de bon tros):

La pràctica religiosa es troba en declivi constant. Les esglésies d'Europa i del Canadà, només les freqüenten un nombre cada vegada més reduït de persones de la tercera edat, que aviat hauran desaparegut. Aleshores l'única cosa que es podrà fer serà tancar aquestes esglésies, o transformar-les en museus, en mesquites, en clubs o en biblioteques municipals, cosa que ja es fa. El que em sorprèn, és que moltes d'aquestes esglésies estan completament renovades i modernitzades amb grans despeses per tal d'atreure els fidels. Però no és això el que frenarà l'èxode.
Els seminaris i noviciats es buiden al mateix ritme, i les vocacions es troben en caiguda lliure. El futur és més aviat fosc i un es pregunta qui prendrà el relleu. Cada vegada hi ha més parròquies europees que són assumides actualment per sacerdots d'Àsia o de l'Àfrica.
Molts sacerdots deixen el sacerdoci i el petit nombre dels que encara l'exerceixen– l'edat dels qual ultrapassa sovint la jubilació– ha d'assegurar el servei de diverses parròquies, de manera expeditiva i administrativa. Molts entre aquests, tant a Europa com al tercer món, viuen en concubinatge i ho saben els seus fidels, que sovint els aproven, i també el seu bisbe, que no els pot aprovar, però... davant la penúria de sacerdots.

El llenguatge de l'Església és propi d'una altra època, anacrònic, avorrit, repetitiu, moralitzant, totalment inadaptat a la nostra època. No es tracta en absolut de seguir el corrent i de fer demagògia, ja que el missatge de l'Evangeli ha de ser presentat en tota la seva cruesa i la seva exigència. El que caldria més aviat, és de procedir a aquesta «nova evangelització» a la qual ens convidava Joan Pau II. Però aquesta, contràriament al que molts pensen, no consisteix de cap manera a repetir l'antiga, que ja no té mordent, sinó a innovar, inventar un nou llenguatge que repeteixi la fe de manera pertinent i significant per a l'home d'avui.

Això només es podrà fer mitjançant un renaixement en profunditat de la teologia i de la catequesi, que haurien de ser repensades i ser reformulades de cap a peus. Un sacerdot i religiós alemany que he trobat recentment em deia que la paraula «mística» no figurava ni una sola vegada en El nou catecisme. Vaig quedar estabornit. Hem de reconèixer també que la nostra fe és molt cerebral, abstracta, dogmàtica i parla molt poc al cor i al cos.
Com a conseqüència, un gran nombre de cristians es giren cap a les religions d'Àsia, les sectes, el New-Age, les esglésies evangèliques, l'ocultisme, etc. Com sorprendre-se'n? Van a buscar en un altre lloc l'aliment que no troben a casa nostra, ja que tenen la impressió que els donem pedres en lloc de pa. La fe cristiana que abans donava un sentit a la vida de la gent, avui és per a ells un enigma, la supervivència d'un passat superat.

En l'aspecte moral i ètic, les declaracions del Magisteri, repetides fins a la sacietat, sobre el matrimoni, la contracepció, l'avortament, l'eutanàsia, l'homosexualitat, el matrimoni dels sacerdots, els divorciats tornats casar, etc. ja no impressionen ningú i només generen cansament i indiferència. Tots aquests problemes morals i pastorals mereixen alguna cosa més que declaracions fulminants. Necessiten un enfocament pastoral, sociològic, psicològic, humà... en una línia més evangèlica.

L'Església catòlica, que durant segles ha estat la gran educadora d'Europa, sembla oblidar que aquesta Europa ha arribat a la maduresa. La nostra Europa adulta es nega a ser tractada com a menor d'edat. L'estil paternalista d'una Església Mater et Magistra ha caducat definitivament i ja no enganxa més avui. Els nostres cristians han après a pensar per ells mateixos i no estan disposats a empassar-se qualsevol cosa.

Les nacions més catòliques d'abans —França, «filla gran de l'Església», o el Canadà francès ultra-catòlic— han gir un gir de 180 graus i han entrat en l'ateisme, l'anticlericalisme, l'agnosticisme, la indiferència. Per a algunes altres nacions europees, el procés està en curs. Es constata que els pobles més «covats» i protegits per l'Església en el passat, són els que més fortament reaccionen contra ella.
El diàleg amb les altres Esglésies i les altres religions marca avui un retrocés inquietant. Els progressos destacables realitzats des de fa mig segle, semblen compromesos en aquests moments.

Davant aquesta constatació més aviat aclaparadora, la reacció de l'Església és doble :
Tendeix a minimitzar la gravetat de la situació i a consolar-se comprovant que hi ha un cert renaixement de la seva ala més tradicional, i també als països del tercer món.
Invoca la confiança en el Senyor, que l'ha sostinguda durant vint segles i serà prou capaç d'ajudar-la a superar aquesta nova crisi, com ho ha fet amb les precedents. No té les promeses de la vida eterna?...

A això jo responc:
Els problemes d'avui i de demà no es resoldran repenjant-se sobre el passat, i arreplegant-ne els fragments.
L'aparent vitalitat de les Esglésies del Tercer Món és enganyosa. Segons tota versemblança, tard o d'hora aquestes noves Esglésies passaran per les mateixes crisis que ha conegut la vella cristiandat europea.
La Modernitat és un fet i per a haver-ho oblidat l'Església és troba en la crisi d'avui. El Vaticà II va intentar de recuperar quatre segles de retard, però avui es té la impressió que l'Església està tancant lentament les portes que es van obrir llavors, i intenta girar-se cap a Trento i el Vaticà I, més que no pas cap al Vaticà III. Recordem la declaració sovint repetida de Joan Pau II : «No hi ha cap alternativa al Vaticà II».

Fins quan continuarem fent la política de l'estruç i enterrant el cap a la sorra? Fins quan ens negarem a mirar les coses de cara? Fins quan intentarem salvar al preu que sigui les aparences –una façana que avui no il·lusiona a ningú? Fins quan continuarem entossudint-nos, crispant-nos contra tota crítica, en lloc de veure-hi una oportunitat per a un renaixement? Fins quan continuarem ajornant sense data una reforma que s'imposa imperiosament i que fa massa temps que es retarda?
Només mirant decididament endavant, i no pas enrere, l'Església complirà la seva missió de ser llum del món, sal de la terra, llevat a la pasta. Ara bé, el que desgraciadament comprovem avui, és que l'Església va a remolc des nostres temps, després d'haver estat durant segles la pionera del món.
Repeteixo el que deia al començament d'aquesta carta: «Falten cinc minuts! –Fünf vor zwölf! La Història no espera, i menys encara en la nostra època, en què el ritme s'embala i s'accelera.
Quan un empresa comercial comprova un dèficit o unes disfuncions, s'ho replanteja tot, reuneix experts, intenta refer-se, mobilitza totes les seves energies per superar la crisi.

Per què l'Església no fa el mateix? Per què no mobilitza totes les seves forces vives per a un radical aggiornamento? Per què?
Mandra, covardia, orgull, falta imaginació, de creativitat, quietisme culpable, amb l'esperança que el Senyor posarà remei i que l'Església n'ha ben conegut d'altres en el passat ?...
El Crist, en l'evangeli, ens posa a l'aguait: «Els fills de les tenebres són molt més hàbils en la gestió dels seus assumptes que els fills de llum... »

LLAVORS, QUE FER ?... L'Església d'avui té una necessitat imperiosa i urgent d'una TRIPLE REFORMA :
1. Una reforma teològica i catequètica per repensar la fe i reformular-la de manera coherent per als nostres contemporanis. Una fe que ja no signifiqui res, que no doni un sentit a l'existència, no és més que un pur adorn, una superestructura inútil que cau per ella mateixa. És el que està passant avui.

2. Una reforma pastoral per repensar de dalt a baix les estructures heretades del passat. (Vegeu a continuació els meus suggeriments en aquest àmbit.)

3. Una reforma espiritual per revivificar la mística i repensar els sagraments per tal de donar-los una dimensió existencial, d'articular-los a la vida. Hi hauria molt a dir sobre això.
L'Església d'avui és massa formal, massa formalista. Es té la impressió que la institució ofega el carisma i que el que compta finalment és una estabilitat molt exterior, una respectabilitat de superfície, una certa façana. No estem corrent el risc veure'ns un dia tractats per Jesús de «sepulcres blanquejats...»?
Per acabar, suggereixo la convocatòria, a nivell de l'Església universal, d'un sínode general en el qual participarien tots els cristians –catòlics i altres– per examinar amb tota franquesa i claredat els punts assenyalats més amunt i tots els que serien proposats. Tal sínode, que duraria tres anys, seria coronat per una assemblea general –evitem el terme de «concili»– la qual resumiria els resultats d'aquesta reflexió i en trauria les conclusions.

Acabo, Sant Pare, demanant-vos que perdoneu la meva franquesa i la meva audàcia i sol·licitant la vostra paternal benedicció. Permeteu-me també dir-vos que visc aquests dies amb la vostra companyia, gràcies al vostre llibre destacable, Jesús de Natzaret, que és objecte de la meva lectura espiritual i de la meva meditació quotidiana.

Sincerament vostre en el Senyor,

P. Henri Boulad, s.j.