BONA FESTA MAJOR 2011 !

Les festes majors d’aquell temps

La invitació als balls de l’envelat del Casino, que reproduïm a dalt, va ser un dels elements recuperat en un dels molts treballs per descobrir la tradició popular que vam fer amb les escoles de Sant Feliu.

Efectivament, el curs 1989 - 1990, els Tallers d’Història -com a treball conjunt de mestres i tècnics de l’arxiu i del museu per a introduir la història local a les escoles de la ciutat-, amb motiu del centenari del Casino dels Nois ens va proposar l’objectiu que els alumnes de tots els centres escolars coneguessin i aprenguessin alguns elements de les festes populars de Sant Feliu. Vam recuperar la “bomba” de la passada, i la passada. Van aprendre a l’escola balls de tota mena d’aquell temps (Walz -ho escrivien així mateix-, polka, americana, mazurka, rigodón, etc.).
“Una especialitat de tots els envelats i sales, en els dies de festa major, eren els “solos d’instruments orquestrals. En deien “obligats”, i n’hi havia de cornetí, de clarinet, de violí, de fiscorn i fins de contrabaix”, ens explica Gaziel.
I aquell curs vam conèixer com eren els vestits de l’època que van poder lluir mentre feien la passada, amb orquestra, i en els balls a la sala del Casino. I com nois i noies es comprometien a fer una ballada entre ells a l’envelat.
Sentíem curiositat per saber com eren els àpats de la Festa Major: entremesos, rostit de pollastre o d’oca, i peres de sitrelló amb vi i carquinyolis. I tot ben regat amb vi de la terra que es trobava a les nombroses tavernes. Alguns fabricants de taps tenien el privilegi de beure xampany!
És clar que, generalitzant molt, ens referim a les festes majors de tombant del segle dinou al vint, en temps de vaques grasses. Quan n’arribaren de primes (crisi econòmica i social de 1913 a1923), també s’aprimaren les festes. Evidentment.

Com eren les festes majors d’aquells temps?

Les festes d’aquell temps eren bàsicament molt populars. Populars perquè eren preparades per moltes i diverses entitats. Perquè atreia molts forasters per la seva fama, que arribaven en carruatges i tartanes –després, amb tren (1892). Perquè tothom s’implicava i participava com a soci d’un casino, d’una coral o d’un grup teatral.
Ser soci d’una societat cultural o recreativa, o tenir bon gust per la música, es combinava perfectament amb sortides al camp, fer berenades i anar als aplecs. D’això, a Sant Feliu, se’n deia “anar a fer-la” -a fel•la. Una manera molt guixolenca i popular per dir que una colla sortia fora vila, per mar o per terra, a celebrar una festa gastronòmica. Expressió que encara ara alguns guixolencs utilitzen.

Les festes més celebrades eren les de la Festa Major, Nadal / Cap d'Any, Carnestoltes i la del Corpus, sobretot la seva vuitava, que era una setmana d'animació, balls, passades i de funcions religioses per barriades.
Era costum d'engalanar els balcons de les cases amb banderes, gallardets i domassos, i també els carrers. Qualsevol ocasió festiva era ben aprofitada per a fer-hi una "passada", amb les serenates de les orquestres guixolenques.

El 1898 s'obrí al públic el balneari/banys de la Pedrera, d'en Baldomero Pilot. Els banys i els jocs a l'aigua (la famosa cucanya!), les carreres de cintes en bicicleta, etc. eren altres de les moltes distraccions del moment.
Al passeig, s’hi instal•laven els primers cines en barraques o envelats: els cinematògrafs Jaume Tell, Vilallonga, Polak, "Moderno", etc.
A partir del 1906 començà a haver-hi els cinemes amb local propi.

Repetim, però, que una de les aficions més generalitzades de la població era la d'assistir a les funcions de teatre i sarsuela. Per l'agost de 1910, a la platja, es representà l'òpera la Marina.
És sabut que, d’altra banda, abundaven els cafès i les tavernes on tenien lloc les habituals tertúlies -d'indubtable valor social-, i on no faltaven els cants inspirats pel tast del bon porró vi que s'hi servia.

En fi, tot plegat eren ingredients variats que es barrejaven per animar les festa major que tothom la disfrutava amb la seva colla i a la seva manera. L’Ajuntament no havia de fer gaire res. Tot s’ho muntava la gent, i per això s’implicaven i disfrutaven més.

Així ho recordava en Narcís Masferrer: “En el nostre Sant Feliu, per exemple, jo hi he pogut veure i viure, tot al llarg d’aquests darrers noranta anys, les festes dels carrers, aquell “anar-la a fer” dels dies de la Vall d’Aro, les moltes que s’apleguen a redós d’aquest mot genèric d’aplec (l’aplec del Remei, l’aplec de Pedralta,...) i, per descomptat, la Passada, la més espontània, la que, d’entre totes, és sens dubte la més amarada de la salabror de la ganxònia”.

Amb l’ofici solemne i cantat amb bona polifonia el dia del sant patró, el dinar de festa major, els balls, els concerts, les sardanes, etc, hi havia, com a característica especial els envelats- Gaziel s’ho preguntava:

Què foren els envelats?

I tot seguit ell mateix s’ho responia:
“Quan venia la festa major, amb aquella serenitat i plenitud del primer d’agost – mar, terra i cel -, que mai no fallen, a la platja de Sant Feliu hi plantaven, no un, ni dos, ni tres, sinó quatre envelats, de renglera. Per ordre de sumptuositat eren aquests: el del Senyors, el dels Nois, el de la Gorga i el de l’Anxova. I la festa no durava pas tres dies, com sol durar arreu, sinó cinc o fins sis – quan un diumenge o qualsevol altra diada no feinera s’hi afegia de torna. Calia veure damunt el sorral aquells quatre embalums festius – de parets primes, llistades de blanc i de blau, tremoloses com veles inflades, i un sostre onejant com la mar, coronat de banderes -, amb tot de pals i cordes al voltant, per mantenir-los ben fermats a terra: no fos cas que, per descuit, els envelats es varessin tots sols i se n’anessin surant i brandant aigua endins, com galions plens de gernació, de llum i d’alegria.
L’envelat, a la seva gran època, fou una de les invencions més enginyoses de la Catalunya vuitcentista: la fórmula perfecta amb què una societat meridional, democràtica i encara novella, després dels segles que havia passat sotmesa, retreta i esquerpa, resolgué la manera d’esplaiar-se col•lectivament, una vegada l’any, improvisant el lloc que li mancava. [...]
L’envelat: el gran saló màgic, aeri i fresc, que es munta i desmunta en una nit, com en els contes de fades. I l’envelat sorgí de terra, amb tot l’equip de gnoms especialistes –empresaris, decoradors, tramoistes, bastaixos i traginers. Els fills de la democràcia, polls ressuscitats, havien trobat just el palau portàtil i de lloguer que els calia.

EN TEMPS DE CRISI, ÉS QUAN MÉS S’HA D’INVERTIR EN NECESSITATS SOCIALS

La gent gran de Sant Feliu són els ciutadans i les ciutadanes, els veritables protagonistes, que han fet possible la ciutat en què vivim i que estimem. La ciutat que coneixem avui ha estat la suma d’esforços de molta gent.
Són molts els motius pels quals l’Ajuntament, que representa el conjunt del poble, en tingui cura. I ara més, perquè la necessitat de “retallar” per baix, que ens ve imposada des de dalt, ens podria fer oblidar que les necessitats socials són les primeres que hem d’assegurar i millorar.
Pensem que l’objectiu principal de l¡’Ajuntament i dels seus Serveis Socials és el d’atendre, garantir i protegir els drets a les persones grans, i això s’ha de fer incrementant recursos econòmics i humans a les persones de la ciutat que més ho necessiten. I la nostra gent gran ho necessita. No és ja una qüestió de caritat, sinó de justícia.
Per això ens sembla que els primers diners que s’obtinguin del herència Anlló s’haurien d’invertir, preferentment, a la millora de la residència de la nostra gent gran de què té cura la fundació Surís.

Joan Surís i Llorens, nascut a Sant Feliu l’any 1806 i resident a La Havana, va llegar l’any 1855 vint mil pesos a favor dels guixolencs més necessitats. Aleshores era alcalde Jaume Lloveras i Rivas.
S’encarregà un projecte a l’arquitecte municipal General Guitart i Lostaló, i el 1904 es començaren les obres en un lloc, llavors, alterós i ben airejat de la població.
El 2 de febrer de 1906 les Filles de la Caritat de Sant Vicens de Paül (Dolors Serdà, M. del Carme Sánchez, Assumpció Sans i Josep Llorca) es feren càrrec de la direcció i del servei del centre. Aquestes germanes varen ser substituïdes el mes de juny de 1909 per l’Instituto de las Hermanitats de los Ancianos Desamparados, de València.

Darrere l’Asil Surís hi ha, doncs, una llarga una història de generositat ganxona que ha d’anar en augment. S’hi estan unes persones que s’han d’atendre cada vegada millor, materialment i psicològicament. Això és el més important.
Secundàriament, hi ha també un patrimoni urbà a protegir i conservar: l’edifici projectat pel gran arquitecte Guitart, que s’ha de desprendre dels afegitons que n’amaguen la seva fisonomia i personalitat, com podeu observar en aquesta fotografia.

JULIOL DE 1936: COMENÇA LA GUERRA CIVIL A SANT FELIU

Ara s’acompleixen setanta-cinc anys de l’inici d’una guerra provocada pels enemics de la República i de les reformes socials que podia comportar el nou règim democràtic volgut per la majoria de ciutadans l’abril de 1931. Voluntat popular que, amb poc marge de diferència, es reafirmà en les eleccions de febrer de 1936.
La proclamació d'un règim democràtic, després de set anys de dictadura i decennis de corrupció en la vida política, va obrir una nova etapa que va deixar aflorar els greus desequilibris socials, regionals i ideològics del país, i que el nou règim sortit de les urnes va intentar corregir amb unes tímides reformes que van ser rebatudes per les classes dominants.
Ho hem dit més d’una vegada. L’endemà mateix de ser proclamada la República, els monàrquics, militars, grans propietaris, alts executius, eclesiàstics... van començar a preparar un cop d’Estat, que no reeixí fins a l’aixecament militar de 1936. En aquest sentit, l’amic Joan Soler, Conet, em va proporcionar un llibre molt clarificador escrit en francès per José Antonio Ansaldo, que només s’havia publicat a Mònaco, l’any 1953: Mémoires d’un monarchiste espagnol. 1931-1952.
És probable que em repeteixi. Però no m’importa repetir com va ser l’inici d’una guerra que encara marca greument les nostres generacions, quan veus que s’intenta una vegada més tergiversar-ne la història. Els poderosos han intentant sempre dominar-la. Mireu, doncs si n’és d’important la història. Els convé la desmemòria, que no se sàpiga ben bé qui va iniciar la violència d’una guerra, i per què. És suficient veure com s’ha redactat el Diccionario de l’Acadèmia de la Història, al servei del neofranquisme més estès dels que ens pensàvem. Amb una facilitat tremenda justifiquen Franco i tot el que es va fer aquells anys, i la repressió de després, amb l’únic objectiu que no pervisqui ni tan sols el record de la República, ni de les tímides reformes socials que volia establir.
No insisteixo en aquest punt perquè aquests dies han escrit amb més solvència els millors historiador especialistes del tema (Josep Fontana, Borja de Riquer, Andreu Mayayo, Àngel Viñas, etc) per denunciar la interferència ideològica i el sectarisme en defensa de la “història com a ciència que, fonamentada en el rigor metodològic de la recerca, ofereixi interpretacions constatables i sempre sotmeses a debat”.

La República
La proclamació d'un règim democràtic després de set anys de dictadura i decennis de corrupció en la vida política va obrir una nova etapa. Les victòries electorals de les opcions polítiques republicanes van fer aflorar els greus desequilibris socials, regionals i ideològics i van aportar tímides reformes que van ser rebatudes per les classes dominants amb un aixecament en armes el juliol de 1936.
El tòpic que el triomf del Front Popular en les eleccions del febrer de 1936 havia fet inevitable la guerra és totalment insostenible des del punt de vista històric. L’alçament va ser llargament preparat, ja ho hem dit. I pretenia aturar qualsevol intent de reforma econòmica, social i cultural. Ni la violència que alguns grups d’extrema dreta o esquerra portaven a terme en alguns llocs del país -ni la mort de Calvo Sotelo (13 de juliol)- no n’eren la causa. Ni l’invent del bolxevisme incrustat en el Front Popular, etc.

La setmana del 12 al 19 de juliol a Sant Feliu
Va ser una setmana normal d’estiu a Sant Feliu. Es pot parlar, sense exagerar, d’un autèntic oasi social al poble, en què es pogueren celebrar tots els actes religiosos previstos: novena del Carme, catequesi, preparació de la celebració del vintè aniversari del Patronat d’Obreres de mossèn Sants, amb 200 noies associades. Les misses, com de costum, tant el diumenge 12 com el 19.
El diumenge 12, a Palafrugell, tenia lloc una exposició d’artistes del Baix Empordà. De Sant Feliu, hi participaven: Narcís Masferrer (dibuix); Ramon Matas, P. Perpinyà i J. Torrent (pintura), J. Balmanya (escultura), i Josep M. Nadal, Pere Rigau i Feliu Romaní (fotografia).
Amb la celebració de la verge del Carme, S’Agaró celebrava la seva Festa Major amb missa, sardanes, ball, festa infantil a la plaça dels Roserars. Mentre, s’acabava de preparar la Taverna del Mar que es volia inaugurar el 25 de juliol, per sant Jaume.
Un ban del sotsdelegat marítim, José Antonio Lartitegui, avisava del perill de menjar musclos del port, i demanava decència en els banys i banyadors.
La impremta Viader imprimia el darrer número de la revista La Costa Brava, núm. 319, que el dissabte -18- sortiria al carrer sense veure’s mutilada per la censura que -això sí- existia. Era l’únic setmanari guixolenc que es publicava, i pertanyia a l’Acció Catòlica que depenia del bisbat de Girona. Organisme religiós que havia donat suport electoral al Front d’Ordre, en contra el Front Popular. Però amb el retorn del reformisme republicà i la vigència de l’Estatut no es va produir com mena de revengisme.
El dia 17 de juliol de 1936 era un de tants divendres d’estiu al Sant Feliu republicà. Una calor xafogosa s'escampava arreu i ja havien arribat els primers estiuejants. La gent ja esperava el diumenge per “anar-la a fer” a Sant Pol i a Sa Conca. I ja es pensava en la propera Festa Major. La pastisseria Comas, inaugurada el 12 de maig de 1936, preparava els postres que es distribuirien per S’Agaró i per les cases benestants ganxones.
El dissabte 18 els nois i noies començaven les seves vacances, i els actors i actrius locals de l’Agrupació Romea, aquells dissabte, havien d’actuar a Platja d’Aro representat l’obra de Pompeu Crehuet “Mamà política”.
Guixolencs i forasters van tenir ocasió de llegir aquell dia a casa o en tavernes i cafès de la ciutat les notícies de la premsa gironina que parlaven, entre altres coses, de “La evasión de capitales en 1920 y la evasión en 1936”. I La Costa Brava quer ja havia sortit.

Més lluny, però, militars, grups feixistes i de dretes es preparaven per donar un cop violent
Una part de l'exèrcit espanyol destinat al Marroc es rebel•lava contra l’encara feble democràcia republicana. Eren les cinc de la tarda del dia 17 quan les tropes del Terç de la Legió i els Regulars de la guarnició de Melilla, amb el suport de falangistes, carlistes i monàrquics, ocupaven aquella plaça; el general Yagüe a Ceuta i el coronel Sáenz de Buruaga a Tetuan feien el mateix. Al matí, les tropes del comandant figuerenc Rios Capapé, destacat a Torres d’Adealà (Rif), havien ocupat l’estació telegràfica i telefònica de Villa Sanjurjo.

El general Franco el 17 de juliol es trobava a Gran Canària, amb l’excusa de l’enterrament de la mort del general Amado Balmes -matí del 16 de juliol-, comandant militar de l’esmentada plaça, a qui probablement l’havia fet assassinar segons Ángel Viñas, de la mateixa manera que havia fet amb Ricardo de la Puente. Eren els dos primers crims personals de Franco, diu l’historiador Josep Fontana.
Després emprenia l’històric vol amb el Dragon Rapide (finançat per Joan March), que el dia 19 el deixaria a Tetuan.

Reacció dels sindicats i partits a Sant Feliu

En arribar a Sant Feliu la notícia de la sublevació d'un sector de l'exèrcit amb el suport de les classes socials més conservadores i de la proclamació de l'estat de guerra del 19 de juliol de 1936, l'Alcalde segon Bernabé Llorens i Collell d'ERC presidia l'Ajuntament constitucional, des del dia 15 de juliol, per malaltia de l'Alcalde primer Francesc Campà i Viarnés. (El dijous, 23 de juliol, Campà ja actuava com Alcalde, junt amb el Comitè).
A la vigília del cop d'Estat, el dia 18, els dirigents de la CNT. -Francesc Isgleas, Aureli Albertí, Cristòfor Sala, Pere Vicens- havien convocat una reunió oberta al seu local del carrer de Sant Fèlix per a decidir què calia fer davant les notícies que els arribaven. També hi hagué representació comunista -poc abans de formar-se el PSUC- i de Joventuts d'Esquerra. Allí es decidí que l'endemà al matí -diumenge 19- Francesc Isgleas i Pep Carbó anirien personalment a Barcelona a fi de conèixer directament els esdeveniments.
En tornar el mateix 19, els dos sindicalistes s'arribaren fins a Girona. A la carretera de Girona varen ser detinguts per un destacament militar i conduïts a la caserna de Sant Francesc, on es trobaren amb el comissari gironí d'Ordre Públic de la Generalitat, Amadeu Oliva. També els grups de la Federació gironina havien previst de posar-se en contacte amb els companys de Sant Feliu, que era el nucli sindical més fort.
Mentrestant a Sant Feliu, des del primer moment el Consell Obrer del Sindicat Nacional Ferroviari, pertanyent a la UGT, es mostrà molt actiu. El mateix 19 de juliol Emili Fontanella, president del Consell Obrer, s'adreçà a l'Alcalde així:
"Ante la situación política actual este consejo Obrero... se pone incondicionalmente a las órdenes y disposiciones del Gobierno de la República que preside como primer magistrado D. Manuel Azaña".
Altres grups, sobretot els que integraven la Federació Local de Sindicats, es manifestaren igualment enèrgics contra la sublevació.
El mateix diumenge, tot i la incertesa del que s'esdevenia a la resta del país, decidiren d'anar a l'Ajuntament en manifestació. En passar per davant del local social dels Federals -que hi estaven reunits-, aquests des del balcó aplaudiren càlidament. Els manifestants, però, els invitaren a sumar-se a l'acte de protesta.
Havent arribat a la casa de la vila, s'entrevistaren amb l'Alcalde accidental Bernabé Llorens, i se li demanà que telefonés al Comandant Militar de la plaça -que era el capità de carrabiners. Aquest, en comparèixer, va manifestar que estava al costat de la República, del govern legalment constituït i que, per tant, les forces d'ordre (la guàrdia civil i els carrabiners) no sortirien pas de les casernes.
Tot seguit s'organitzaren grups de militants per a garantir l'ordre públic a la ciutat i per a controlar les entrades i sortides de les carreteres. També es disposà el control de la telefònica.

Al final, La CNT s'imposà al Comitè i al Consell Municipal

Amb Francesc Isgleas detingut a Girona en tornar amb auto de Barcelona i retingut a la caserna, el mateix 19 de juliol les forces d'artilleria de la capital retornaren sense èxit a llur caserna.
Els esdeveniments de Barcelona havien marcat un canvi radical de la situació a Girona i a Figueres. I sense haver d'intervenir els grups antifeixistes que s'estaven preparant, la tropa i el seu comandament es retiraren voluntàriament a les seves residències. Aquella nit començà la revolució social.
A la mateixa caserna de Sant Francesc, la nit del 21, en una reunió plenària del Front Sindical, Francesc Isgleas imposà amb intransigència el seu criteri: que amb les milícies de voluntaris n'hi havia prou per combatre els insurrectes i que, per tant, no era necessària la creació d'unitats de combat amb soldats desmobilitzats i civils enquadrats per oficials lleials.
En aquella reunió els anarquistes començaren a imposar-se també a la ciutat de Girona.
El 24 de juliol Francesc Isgleas era a Barcelona; amb Ricardo Sanz, Joan Garcia Oliver (comandant de la columna Aguiluchos, de la FAI) i Felipe Vivancos, baixava per Via Laietana camí de l'estació de França, acompanyant els qui s'incorporaven a les columnes de voluntaris.
El protagonisme i mobilitat (Sant Feliu-Girona-Barcelona) del sindicalista guixolenc era notable, fins que assumí la Conselleria de Defensa de la Generalitat.
Tot això s'esdevenia a Sant Feliu i a Girona enmig del gran desconcert per part de la població guixolenca, que veia com d'una manera il•legítima i violenta es truncava el desenvolupament normal d'una política tot just iniciada amb la clara victòria de les candidatures del Front d'Esquerres a les eleccions de febrer.
Quant a la gestió local, els primers dies de juliol l'Ajuntament continuà funcionant, però sota el control del Comitè - "El Ayuntamiento continua funcionando bajo control del Comité Local".
Teòricament el Comitè Antifeixista local, doncs, actuà els primers dies com un poder paral•lel al de l'Ajuntament. L'Alcalde Campà -que procedia de les files de la CNT, i que per això era respectat pels sindicalistes- intentà de mantenir la representació de les institucions republicanes, el poc temps que la salut l'acompanyà.
En realitat, però, la CNT imposà la seva força al Consell Municipal, de la mateixa manera que ho havia fet dins del Comitè.

Els dies 16, 17, 18 i 19 un grup de militars espanyols, amb suport civil nacional i europeu, van iniciar la primera Violència per por d’unes tímides reformes socials democràtiques que la República intentava d’impulsar. Una violència que generà una onada d’altres violències, que no podem justificar, sinó estudiar-les en el seu just i rigorós context històric deixant de banda tots els tòpics que manté i alimenta el neofranquisme per tal que continuï la intoxicació ideològica de la població.

PRESENTACIÓ-TERTÚLIA SOBRE MESTRES I ESCOLES

Dijous, 21 de juliol, a les 8 del vespre a la bilbioteca es farà la presentació de la revista Gavarres, i hi farem una tertúlia sobre mestres i escoles a Sant Feliu de Guíxols.

Comptarem amb la intervenció d'Antoni Ferrer i Lluís Palahí.

CAP AL SETANTA-CINQUÈ ANIVERSARI DELS ESTUDIS NOUS (GAZIEL)

(Fot. L’Antoni Ferrer i la Dolors Casamitjana, directora, al pati dels Estudis Nous (avui, Gaziel)

L’Antoni Ferrer i en Lluís Palahí, primers alumnes dels Estudis Nous, parlen de la seva escola i dels seus mestres.

EL PROPER DIJOUS 21 DE JULIOL, A LES 8 DEL VESPRE, A LA SALA DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL HI HAURÀ UNA TERTÚLIA AMB EN JOAN ALFONS ALBÓ, LLUÍS PALAHÍ, L'ANTONI FERRER, I ALTRES, PER PARLAR-NE.
HI SOU CONVIDATS!

Sant Feliu, amb una llarga tradició pedagògica
Al segle XVIII, a Sant Feliu, hi havia escola municipal pública, i estudis privats exercits bàsicament per clergues. Però, a mitjan segle XIX, la cultura esdevingué un valor general de progrés. Per això el llegat del guixolenc Antoni Vidal i Calzada va servir per crear un centre de Segon Ensenyament: el Col•legi Vidal (1872), quan s’establien a la vila quatre escoles confessionals i una laica, sense que deixessin de funcionar les classes particulars de sempre.

Gaziel: “Quan jo era petit, en aquest racó de món no hi havia més escola pública que la municipal, on anàvem a parar gairebé tots els minyons de la vila, des dels més humils als més benestants. Jo vaig aprendre a llegir i a escriure amb els fills dels llauners, sabaters, fusters i patrons pescadors del poble, barrejats amb els dels fabricants, metges, notaris, rendistes i banquers. Tots havíem de passar per les mateixes baquetes, que eren la temuda palmeta d’un mestre vell i bonhomiós, anomenat don Pablo, que ja es devia apropar a la seixantena. Teníem l’estudi municipal a la mateixa Casa de la Vila, donant al Passeig de Mar, i el bon mestre ens hi solia esperar a l’entrada i ens hi acompanyava, quan en sortíem xisclant com un col d’orenetes. Li besàvem la mà seca i rugosa, dos cops al matí i altres tants a la tarda. I ell ens deixava fer amb aire pacient”.

Aprendre en temps de guerra

Abans. L’Antoni Ferrer i Gallego comença a recordar la història del seu ensenyament a l’entorn d’una fotografia escolar que té davant. És una classe del senyor Julià Bohigas del Col•legi Vidal, de l’any 1935. Ell hi surt. Tenia aleshores nou anys. Però li queden uns records llunyans i borrosos d’haver anat anteriorment a “l’estudi laic”, amb la dona del mestre racionalista Galo Mallol.
En tot cas, té molt clar la seva estada al col•legi Vidal, ubicat a l’exconvent, al costat de la caserna de la Guàrdia Civil. Escola i cuartel compartien el pati dels cavalls. “Un dia que érem a classe -explica en Toni- per la porta de l’aula va treure el cap un d’aquells cavalls! Què dius? L’espant va ser majúscul”.
“Per jugar a futbol -parla en Lluís Palahí i Xargay, condeixeble d’en Toni- anava millor la plaça de davant del monestir. Les dues columnes de l’Arc de Sant Benet ens feien una porteria, i l’entrada principal del monestir, també amb dues columnes, ens feien l’altra”.
D’allà, els dos passaren a l’Estudi Plaça, l’escola pública que estava a l’edifici de l’Ajuntament. Hi concentraven els estudiants perquè es volia renovar i modernitzar l’escola pública. Incorporats a l’equip dos mestres nous -Josep Llobet i Carbonell i Josep Mas i Dalmau-, es graduà l’ensenyament primari el curs 1935-1936.

Els Estudis Nou, inaugurats en plena guerra, el maig de 1937
Quan esclatà la guerra, la població va ser objectiu de les bombes dels avions italians procedents de Mallorca. Aquestes enderrocaren l’edifici de l’Estudi-Plaça quan, per sort, els nois i noies ja havien passat als Estudis Mous, al Grup Escolar inaugurat el maig de 1937.
De Darnius vingué, de reforç, el mestre Josep Donjó. Però la guerra feia impossible d’estructurar l’ensenyament. Els mestres més joves havien de deixar l’escola per anar al front, i eren substituïts per mestresses. Per aquest motiu es va demanar a la Maria Duran -que tenia una acadèmia particular de preparació al magisteri- que fes de directora del Grup i se’n cuidés dels alumnes grans. Sovint, si feia bo, feien les classes a plena natura, a les fonts dels voltants.”A classe teníem un mapa amb banderetes que assenyalaven els fronts en guerra. Entre nosaltres, els alumnes, hi havia un esperit molt guerrer. Vam fer dos bàndols: els Inseparables i els Satèl•lits. I a l’hora d’esbarjo jugàvem a guerra. També hi havia, d’ajudant, la “Cion” -l’Encarnació Pijoan, afillada de Josep Irla- que era molt jove i molt guapa! Un dia va fer-nos classe de sexualitat i, a mesura que avançava i aprofundia el tema, feia sortir els més petits perquè no sentissin segons què”, recorda en Lluís.
Sant Feliu esdevingué una ciutat fantasma. La majoria de la gent hi treballava, però anava a dormir als afores per por als bombardejos, i els infants ja s’hi quedaven. En Toni va anar a can Tinus, al barri de Salom de Santa Cristina, on encara va rebre alguna lliçó del mestre del poble, fins que el cridaren a files. I -casualitat!- es retrobà amb la Duran, refugiada a Solius. També en Lluís, que s’estava a la casa de l’aigua de Salenys, davant de l’estació de la Font Picant, alguna vegada havia anat a Santa Cristina amb una vagoneta de tren que feien anar amb els peus. També s’hi trobà la Duran. Després visqué a can Lloveras de Romanyà, on aprengué a fer de pagès i conèixer el bosc.

Després de la guerra: el senyor Mas
Tot havia canviat. Menys alumnes i menys escoles.
Havent examinat els expedients de depuració, es va confirmar el destí del mestre nacional Josep Mas. “Quan vam tornar a l’escola, després de la guerra, vam tenir la gran sort de trobar el senyor Mas”, convenen en Lluís i el Toni. En el retrocés pedagògic general, destacà l’activitat del senyor Mas, que no es va limitar a fer bé la seva feina de professor. També va ser l’ànima en altres àmbits culturals de la ciutat: teatre, escacs, excursionisme....
Com a mestre, tingué el rar do de saber ensenyar. Explicava amb passió les lliçons d’història. Com un company més, el senyor Mas jugava a futbol amb els alumnes i feia sortides. L’ensenyant s’anava convertint en l’educador i l’amic dels seus deixebles. Aquesta proximitat mestre / alumne no va restar-li gens d’autoritat a l’aula, ans el contrari. Sabia compaginar perfectament la llibertat amb l’exigència. Treballava la responsabilitat personal, el tracte als altres -tots li donaven la mà quan entraven a classe, i també se la donaven entre ells.
Anys més tard, el senyor Mas va escriure una carta al seu antic alumne i amic Lluís: “Per a mi, aquella època en que tu venies a classe fou la més rica de la meva vida. Gairebé segur que fou perquè al retorn de la guerra estava desenganyat de tot i em vaig llançar a la meva professió en cos i ànima. A més, els meus alumnes formaven una colla activa i emprenedora que donava gust”.
Fins fa ben poc, cada any un grupet d’antics deixebles, que ara depassen la vuitantena d’anys, anaven al cementiri de Rupià –hi morí el 1981- a retre-li un sentit homenatge. “Tots els alumnes en guardem un record immillorable en tots els sentits”, conclou en Lluís.

Revista Gavarres