BONA FESTA MAJOR 2011 !

Les festes majors d’aquell temps

La invitació als balls de l’envelat del Casino, que reproduïm a dalt, va ser un dels elements recuperat en un dels molts treballs per descobrir la tradició popular que vam fer amb les escoles de Sant Feliu.

Efectivament, el curs 1989 - 1990, els Tallers d’Història -com a treball conjunt de mestres i tècnics de l’arxiu i del museu per a introduir la història local a les escoles de la ciutat-, amb motiu del centenari del Casino dels Nois ens va proposar l’objectiu que els alumnes de tots els centres escolars coneguessin i aprenguessin alguns elements de les festes populars de Sant Feliu. Vam recuperar la “bomba” de la passada, i la passada. Van aprendre a l’escola balls de tota mena d’aquell temps (Walz -ho escrivien així mateix-, polka, americana, mazurka, rigodón, etc.).
“Una especialitat de tots els envelats i sales, en els dies de festa major, eren els “solos d’instruments orquestrals. En deien “obligats”, i n’hi havia de cornetí, de clarinet, de violí, de fiscorn i fins de contrabaix”, ens explica Gaziel.
I aquell curs vam conèixer com eren els vestits de l’època que van poder lluir mentre feien la passada, amb orquestra, i en els balls a la sala del Casino. I com nois i noies es comprometien a fer una ballada entre ells a l’envelat.
Sentíem curiositat per saber com eren els àpats de la Festa Major: entremesos, rostit de pollastre o d’oca, i peres de sitrelló amb vi i carquinyolis. I tot ben regat amb vi de la terra que es trobava a les nombroses tavernes. Alguns fabricants de taps tenien el privilegi de beure xampany!
És clar que, generalitzant molt, ens referim a les festes majors de tombant del segle dinou al vint, en temps de vaques grasses. Quan n’arribaren de primes (crisi econòmica i social de 1913 a1923), també s’aprimaren les festes. Evidentment.

Com eren les festes majors d’aquells temps?

Les festes d’aquell temps eren bàsicament molt populars. Populars perquè eren preparades per moltes i diverses entitats. Perquè atreia molts forasters per la seva fama, que arribaven en carruatges i tartanes –després, amb tren (1892). Perquè tothom s’implicava i participava com a soci d’un casino, d’una coral o d’un grup teatral.
Ser soci d’una societat cultural o recreativa, o tenir bon gust per la música, es combinava perfectament amb sortides al camp, fer berenades i anar als aplecs. D’això, a Sant Feliu, se’n deia “anar a fer-la” -a fel•la. Una manera molt guixolenca i popular per dir que una colla sortia fora vila, per mar o per terra, a celebrar una festa gastronòmica. Expressió que encara ara alguns guixolencs utilitzen.

Les festes més celebrades eren les de la Festa Major, Nadal / Cap d'Any, Carnestoltes i la del Corpus, sobretot la seva vuitava, que era una setmana d'animació, balls, passades i de funcions religioses per barriades.
Era costum d'engalanar els balcons de les cases amb banderes, gallardets i domassos, i també els carrers. Qualsevol ocasió festiva era ben aprofitada per a fer-hi una "passada", amb les serenates de les orquestres guixolenques.

El 1898 s'obrí al públic el balneari/banys de la Pedrera, d'en Baldomero Pilot. Els banys i els jocs a l'aigua (la famosa cucanya!), les carreres de cintes en bicicleta, etc. eren altres de les moltes distraccions del moment.
Al passeig, s’hi instal•laven els primers cines en barraques o envelats: els cinematògrafs Jaume Tell, Vilallonga, Polak, "Moderno", etc.
A partir del 1906 començà a haver-hi els cinemes amb local propi.

Repetim, però, que una de les aficions més generalitzades de la població era la d'assistir a les funcions de teatre i sarsuela. Per l'agost de 1910, a la platja, es representà l'òpera la Marina.
És sabut que, d’altra banda, abundaven els cafès i les tavernes on tenien lloc les habituals tertúlies -d'indubtable valor social-, i on no faltaven els cants inspirats pel tast del bon porró vi que s'hi servia.

En fi, tot plegat eren ingredients variats que es barrejaven per animar les festa major que tothom la disfrutava amb la seva colla i a la seva manera. L’Ajuntament no havia de fer gaire res. Tot s’ho muntava la gent, i per això s’implicaven i disfrutaven més.

Així ho recordava en Narcís Masferrer: “En el nostre Sant Feliu, per exemple, jo hi he pogut veure i viure, tot al llarg d’aquests darrers noranta anys, les festes dels carrers, aquell “anar-la a fer” dels dies de la Vall d’Aro, les moltes que s’apleguen a redós d’aquest mot genèric d’aplec (l’aplec del Remei, l’aplec de Pedralta,...) i, per descomptat, la Passada, la més espontània, la que, d’entre totes, és sens dubte la més amarada de la salabror de la ganxònia”.

Amb l’ofici solemne i cantat amb bona polifonia el dia del sant patró, el dinar de festa major, els balls, els concerts, les sardanes, etc, hi havia, com a característica especial els envelats- Gaziel s’ho preguntava:

Què foren els envelats?

I tot seguit ell mateix s’ho responia:
“Quan venia la festa major, amb aquella serenitat i plenitud del primer d’agost – mar, terra i cel -, que mai no fallen, a la platja de Sant Feliu hi plantaven, no un, ni dos, ni tres, sinó quatre envelats, de renglera. Per ordre de sumptuositat eren aquests: el del Senyors, el dels Nois, el de la Gorga i el de l’Anxova. I la festa no durava pas tres dies, com sol durar arreu, sinó cinc o fins sis – quan un diumenge o qualsevol altra diada no feinera s’hi afegia de torna. Calia veure damunt el sorral aquells quatre embalums festius – de parets primes, llistades de blanc i de blau, tremoloses com veles inflades, i un sostre onejant com la mar, coronat de banderes -, amb tot de pals i cordes al voltant, per mantenir-los ben fermats a terra: no fos cas que, per descuit, els envelats es varessin tots sols i se n’anessin surant i brandant aigua endins, com galions plens de gernació, de llum i d’alegria.
L’envelat, a la seva gran època, fou una de les invencions més enginyoses de la Catalunya vuitcentista: la fórmula perfecta amb què una societat meridional, democràtica i encara novella, després dels segles que havia passat sotmesa, retreta i esquerpa, resolgué la manera d’esplaiar-se col•lectivament, una vegada l’any, improvisant el lloc que li mancava. [...]
L’envelat: el gran saló màgic, aeri i fresc, que es munta i desmunta en una nit, com en els contes de fades. I l’envelat sorgí de terra, amb tot l’equip de gnoms especialistes –empresaris, decoradors, tramoistes, bastaixos i traginers. Els fills de la democràcia, polls ressuscitats, havien trobat just el palau portàtil i de lloguer que els calia.