EL TREN DE SANT FELIU

(Fotografia: El tren passant per davant de l'escorxador)

29 de juny de 1892 – 10 d’abril de 1969

El tren de Sant Feliu avui torna a ser notícia per dos motius.
Primer, perquè la màquina número 1, que, restaurada, estava exposada a la intempèrie als jardins de Juli Garreta, ara es podrà veure dins del “tinglado” protegida. Llàstima que no pugui funcionar mínimament amb algun dels vagons que encara conservem. Seria una atracció turística fabulosa.
Les primeres quatre locomotores eren de la firma Locomotivfabrik Krauss & cie. de Munic. Bé doncs, se n’ha recuperat una, la màquina número 1. Se’n podrien recuperar més, així com els vagons que són patrimoni de la ciutat. I, d’altra banda, s’ha salvat l’edifici del “tinglado”, que esdevindrà un centre d’interpretació museística del tren i del port comercial.
(L’edifici del “tinglado”, en la seva simplicitat arquitectònica, era un modest magatzem del port, que va resistir l’esclat de les bombes del feixisme italià - espanyol, i les piquetes dels enemics del patrimoni urbà que el volien enderrocar).
Segon.

Tal dia com avui, és a dir el 29 de juny -de 1892- es varen inaugurar les instal•lacions del tan desitjat tren. Segons l’Ignasi de Blas (“Comentaris d’un ferroviari”), el senyor rector de la parròquia de Sant Feliu -mossèn Jaume Puig- va oficiar la solemne benedicció del ferrocarril i de les dependències, amb molta assistència de guixolencs interessats a veure un acte únic de la vida de la població.
D’això fa cent dinou anys.
L’endemà, 30 de juny, a les 5.01 del matí, el tren va començar a prestar servei enmig de la curiositat i les aclamacions de la gent.
La premsa guixolenca celebrà l’acte amb un número extraordinari on es llegien frases com:
“¡¡ Loor a los iniciadores!! ¡Gloria al pueblo de San Feliu!”

La descripció que Gaziel fa d’aquelles festes inaugurals són una autèntica joia literària. A Sant Feliu de la Costa Brava diu:

“El carrilet de Sant Feliu a Girona: La inauguració
..........
Hi hagué dos dies de festa: el 29 de juny, per a la benedicció de la línia, i el 30 per a la inauguració. Foren unes diades tan glorioses, que al cap de més de setanta anys jo encara les recordo. La vila estava més trasbalsada que si hagués hagut de rebre el rei o el papa. Del cantó de Tueda – el barri on s’havia construït l’estació – l’entusiasme pel tren va fer-hi sorgir un barri nou, comptant amb la vida i l’animació que el carrilet li donaria. El carrer de la Processó (avui de Joan Maragall), que fins llavors havia estat una costa polsosa i excèntrica, que no menava enlloc, com que ara conduïa a l’estació, es convertí en una via animada on la gent rica construí, a banda i banda, cases noves i bones – tant, que encara hi són. El meu avi patern i el meu pare s’hi fincaren i hi anaren a viure. I és per això – i a més perquè jo era petit i em passava al carrer tot el sant dia – que aquelles festes les recordo tan bé com si fossin (miratges del temps!) cosa de la setmana passada.
Ja “El Noticiero”, el diari local, va sortir amb unes lletres de pam a la primera plana del número extraordinari, cridant als quatre vents: ¡¡ Loor a los iniciadores don Juan Casas y Enrique Heriz!! (Per cert que tothom quedà espantat llegint aquest darrer cognom, que ningú no coneixia, escrit així, perquè tothom li deia l’Eris). I afegia: ¡Gloria al pueblo de San Feliu! Ara penseu com anava el meu carrer, a les sis de la tarda del dia 29, quan el rector de la parròquia del monestir, mossèn Jaume – el mateix que em va batejar i em donava una pastilla de goma cada cop que em trobava -, acompanyat de dos escolans de gala, com si fossin del Vaticà, que tot ho estrenaven, sotana vermella, roquet de randa, guants de fil blanc i sabates xarolades, i seguit del Magnífic Ajuntament en pes, els agutzils, els serenos i una banda de música, passaven per davant de casa, camí de l’estació, cap a beneir el tren nou de trinca.
Els estalonaven una sens fi de tartanes i xarrets, i fins algun cavaller (vull dir un home a dalt de cavall), empesos per tot el poble que venia darrera. ¿ I com voldríeu que jo no me’n recordés, si els escolans eren el meu germà gran i un altre minyó de la seva edat, en Rafelet Valls, de la Banca Valls, i els meus pares, traient guspires i llustre, de tan ben vestits, també se n’anaven cap a l’estació, mentre jo, que no n’era digne, perquè a penes tenia cinc anys, m’ho mirava des del balcó del primer pis, custodiat per les minyones i escarrassos de casa, que eren vuit o deu?...
L’endemà, dia 30, va ser la inauguració del carrilet, la seva primera aventura pels arriscats camins de la vida. Jo aquella nit vaig dormir com un soc – bon costum que tenia i encara conservo -, però suposo que els grans no varen aclucar ull, pel joiós neguit que duien dintre. El cert és que, a trenc d’alba, bon punt clarejava, una banda començà de fer la passada, que vol dir un tomb pels principals carrers i places de la vila, bufant amb gran empenta i despertant tothom. La gent es vestí a corre-cuita, i una gran gentada s’encaminà a l’estació, a veure la cosa mai vista i que ja no es tornaria a veure mai més: la sortida del primer tren del carrilet de Girona”.
.................
El dia 10 d’abril de 1969 -a les 0 hores de l’11- va ser el darrer dia del seu funcionament.
El darrer tren, remolcat per la locomotora número 5, va fer el viatge sortint de Girona a un quart de vuit de la tarda el dia 10. Arribà al final de trajecte a tres quarts del 10 del vespre després d’haver estat objecte d’admiració i homenatge en totes les parades del recorregut.
Una pena, la història del nostre tren. I una alegria, la notícia de la instal•lació de la màquina a l’edifici del port. Podria ser l’inici d’un projecte important per a la ciutat.